30 de juny del 2015

Descobriment: una planta carnívora que mata la vespa asiàtica; troballa al Jardí de les Plantes de Nantes

Découverte : Une plante carnivore tueuse de frelons asiatiques



Les plantes carnivores du genre botanique Sarracenia apparaissent être une arme redoutable contre les frelons asiatiques (Vespa velutina) qui menacent nos écosystèmes et s’attaquent notamment à nos colonies d’abeilles domestiques ! C’est la découverte faite un peu par hasard par Christian Besson, jardinier botaniste du Jardin des plantes de Nantes qui trouva plusieurs spécimens de frelons asiatiques à moitié digérés par les sucs gastriques de la plante lors d’un atelier grand public.

 

Sarracenia pourrait-elle éradiquer les populations de frelons asiatiques de nos régions ?


Le jardin des plantes et le Muséum d’histoire naturelle de Nantes ont inspecté environ deux cents plantes. Ils ont trouvé, en moyenne, trois frelons par urne et Romaric Perrocheau précise avoir aussi trouvé des «mouches, mais jamais aucune guêpe, aucune abeille ou aucun frelon européen». Il est trop tôt pour crier victoire car a lui seul, le Sarracenia ne pourra éradiquer les populations de frelons asiatiques qui ont choisi de s’installer dans nos régions. Il pourrait en revanche permettre de développer des pièges imitant la plante. L’université de Tours s’attèle en ce moment même à identifier, puis copier, la molécule qui piège les invasifs frelons asiatiques afin de mettre au point un piège olfactif dans lequel sera placée cette fameuse molécule de Sarracenia.

Sarracenia

 

Le piège des Sarracenia, un précipice attractif !


Cette plante d’origine américaine se présente sous la forme d’un grand tube surplombé d’un chapeau qui évite à l’eau de pénétrer dans la plante. Sur la corolle d’ouverture, un léger sirop sucré attire les insectes très vite pris au piège dans l’urne via une feuille interne extrêmement glissante, comparable à un véritable toboggan. Prisonnier, le frelon finit sa vie au fond de la tige digéré par les sucs digestifs de la plante. Dans la vidéo ci-dessous, Romaric Perrocheau, directeur du Jardin des Plantes de Nantes, nous explique comment cette plante carnivore mange les frelons asiatiques :




27 de juny del 2015

Quins objectius socials no es poden fer sense independència?, alguns exemples


26 juny 2015


El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència



25.06.2015
Tinc una idea. Quin perill! És una idea que no serà una realitat. Ja aviso de bell antuvi perquè ningú no tingui expectatives infundades. És un mètode per a sumar un determinat sector polític —aquell que ha cristal·litzat amb Barcelona en Comú i que hom anomena els 'sí se puede'— a les files de l'independentisme incondicional i conseqüent. De fet, en aquest article em referiré més als dirigents i cares visibles d'aquest sector que no a la població que els dóna suport i els vota. Perquè aquest grup no és homogeni ni té una posició única sobre la qüestió de la independència. Més endavant explicaré el mètode amb claredat, però abans vull fer un parell de consideracions.

Quin contrast més gran i sorprenent en la manera d'exigir compromís i claredat sobre la independència a Duran i a Unió, i la permissivitat, comprensió i condescendència infinita amb els Podemos i companyia. Suposo que a uns calia foragitar-los com més aviat millor perquè són dolents, i als altres cal 'seduir-los' perquè, pobrets, encara no han tingut temps d'entendre que sense independència no faran mai res d'allò que voldrien fer.

Em fa l'efecte que aquest tracte desigual és degut més aviat a aquesta superioritat moral que s'atorga una determinada esquerra des del franquisme als nostres dies. La llarga nit de quaranta anys de franquisme va estendre una visió estrafeta, segons la qual tan sols l'esquerra —una determinada esquerra— era bona per natura. Tot allò que no sigui ser d'aquesta esquerra és ser un malvat amb interessos foscos. No es pot voler el bé de la societat ni la justícia social si no ets d'aquesta esquerra feta d'eslògans i grans capitans. I encara n'hi ha uns quants —massa— que viuen instal·lats en aquesta cançó. I així justifiquen que s'hagi de tractar amb guants de seda una determinada esquerra que no ha mostrat pas més compromís amb la llibertat de Catalunya que la gent d'Unió, mentre que el partit històric, com que és demòcrata-cristià, calia expulsar-lo i dir-ne els mil penjaments. Quan carregàvem amb duresa —jo el primer— contra la Unió de Duran per manca de claredat i compromís, per què no sortien totes aquestes bones ànimes a dir que era 'un error estratègic' criticar-la en lloc de seduir-la i 'fer-la nostra'. O és que hi ha uns vots que valen més que uns altres?

Sabeu què? Que tots som prou grandets i sabem exactament què passa, en aquest país. I el paternalisme de pensar que encara hi ha algú que no té prou informació i per això encara no és independentista més aviat fa pena. Per ventura voleu dir que no són prou vius per a adonar-se que les institucions catalanes es troben ofegades i escanyades per l'estat espanyol i això els impedeix de prestar més bons serveis socials? De debò que us sentiu tan superiors de pensar això? Paternalisme nu i cru. Tothom qui ha viscut aquests últims cinc anys a Catalunya i ha tingut un mínim interès per la política sap que sense independència no hi ha millora social possible. I qui no defensa la independència com a única via per a resoldre els problemes greus que hi ha és que li pesa més una visió unitarista espanyola o que ja li va bé la situació actual. I aquesta segona opció no ha d'estranyar ningú. Perquè resoldre determinats problemes i aconseguir més benestar i serveis socials millors podria fer perillar la 'revolució' i la crítica del 'sistema'. En una Catalunya amb tots els recursos i les competències, quin futur tindrien determinats moviments que s'han alimentat de la indignació? Especialment els que s'han construït 'a la contra' —per 'fer servir l'odi contra Mas'— i no amb mentalitat propositiva i constructiva.

Bé. Deia al principi que hi havia un mètode per a aconseguir que tot un sector de gent se sumés de cop i volta a la causa de la independència. Es tractaria de renovar completament el govern de Mas. Avui mateix. Em sap greu pels nous consellers que fa tan sols tres dies que han estat nomenats. Però el país ha de passar davant. I si cal sacrificar-se, no hi ha cap problema, oi? La proposta és la següent: destituir tots els consellers —el president Mas que es quedi al seu lloc—; nomenar Teresa Forcades a Sanitat, Gemma Ubasart a Benestar Social, Joan Herrera a Economia i Finances, Albano Dante Fachín a Ensenyament, Gemma Galdón a Interior, i així anar omplint la cosa. Deixar-los governar aquests tres mesos que falten per al 27-S. Si cal, endarrerir la convocatòria electoral perquè, en lloc de tres mesos, hi siguin fins al novembre. Ja sé que és un risc molt gran per al benestar de la ciutadania, però (tornem-hi) la independència i la llibertat estan per damunt de tot això, oi?

Amb tres mesos, quatre o cinc havent de quadrar el pressupost i fent tots els equilibris del món per poder pagar els funcionaris, els ajuts socials, les prestacions i els programes de servei públic n'hi ha d'haver prou per a adonar-se de la impossibilitat de fer res sense la sobirania plena i la recaptació total dels impostos generats a Catalunya. L'única cosa que em fa dubtar de l'èxit del pla és l'exemple dels senyors Espadaler i Pelegrí. Després d'anys de gestió en una autonomia intervinguda, coixa i escanyada, haurien de ser els més independentistes de la classe. Però diria que, més que una manca de convenciment sobre la solució de la independència, les seves raons de continuar a Espanya són d'una altra dimensió que defugen les opcions cognitives de la resta de mortals.

Què en penseu? No és una bona idea? Ja m'imagino que a Mas no li fa gens de gràcia tenir una tropa de consellers que l'han insultat i tractat de mafiós, però (tornem-hi) el procés d'independència passa davant de les incomoditats personals, oi?

El president Mas pot pensar que sóc foll. I potser tindrà raó. En principi, no cal tastar cap droga per saber que et pot fer mal. I això val també per als polítics que tenen tota la informació a l'abast. No hauria de caldre ser al capdavant del Departament de Benestar Social per a saber fins a quin extrem es treballa amb les mans lligades i sense recursos ni competències. Potser la suspensió del decret de pobresa energètica ja hauria de convèncer de cop tots els 'indecisos' (categoria falsa). Però, si no n'hi ha prou, potser que ho provem, oi?

Si el president llegís aquesta columna, també pensaria que sóc foll per una altra raó. Perquè vivim en un país de polítics que es passen el dia amb el poble a la boca. I defensant la implicació de la ciutadania en la política. I exigint un aprofundiment democràtic. I retraient al govern que és el poble que ha menat el procés d'independència i que no s'ha de posar medalles que no li pertoquen. I demanant generositat. I reivindicant que el lideratge ha de ser compartit. Però quan el president fa una proposta perquè les entitats cíviques més importants del país, aquelles que han muntat els sidrals més grossos de la història, encapçalin i organitzin una candidatura per al 27-S que afavoreixi un resultat incontestable, se li tiren al damunt aquells qui defensaven tot allò que hem dit. Perquè les entitats no han de fer política i tenen una altra funció. Perquè, encara que ell ja ha dit que en pot quedar el marge si això afavoreix aquest pas endavant, ho fa per salvar-se. Perquè això les divideix i val més que no entrin a fer política. Etc., etc.

És ben bé que som en plena ebullició i tot s'expressa amb més agressivitat i dramatisme que no convindria. Però també és cert que ens ho juguem tot i no és moment de frivolitats. Quan algú reivindicava fa uns quants mesos que calia posar tota la carn a la graella, no es tractava d'això? Tenim el dret d'arriscar-nos ara a la disputa partidista típica? No hem après quines conseqüències té per a l'estat d'ànim de la gent?

Si em deixeu parlar amb tota sinceritat, dissabte passat no esperava pas que el president fes una proposta com aquesta. Em semblava que calia posar la directa i no obrir cap més debat d'aquesta mena. Havent deixat de banda la motxilla de Duran i companyia, tenia la impressió que Mas estava en condicions de jugar-se el tot pel tot amb un bon equip d'independents i gent jove de Convergència i fer un bon resultat el 27-S. Que, acompanyat del bon resultat d'ERC i de la CUP, ens permetria als catalans de fer el salt que volem fer. Ara s'ha obert aquest període —obligatòriament breu— de debat sobre una possible candidatura inspirada o impulsada per l'ANC i Òmnium. Que el facin de pressa i tanquin la resposta tan aviat com sigui possible. Si ho volen provar, endavant amb més força que mai. I que ERC i la CUP hi pensin una mica, també. Però si no ho creuen convenient, que Mas i CDC es posin a fer la feina que els pertoca sense més demora i que comenci el ball.

La idea que he proposat no s'aplicarà. Ja ho sé. Però que s'acabi aquesta comèdia de la seducció dels pobrets innocents que acaben d'aterrar i no saben que sense independència no hi ha camins oberts a la justícia social. Ja n'hi ha prou de tractar els uns com uns malvats perquè tenen dubtes i els altres com uns grans aliats perquè podrien canviar de parer. El 27-S és un plebiscit sobre la independència. I qui vulgui contribuir a confondre aquest sentit plebiscitari amb uns altres objectius que sàpiga que la història li atribuirà la derrota. Perquè una cosa veig clara: si l'eix d'aliances polítiques no és independència-Espanya, no ens en sortirem. La història hi és per a no repetir els errors que ens han impedit d'avançar. I qui no coneix el seu passat és condemnat a repetir-lo. Ara toca independència sí o no. Sense això, no podrem fer cap més passa cap a l'objectiu de veritat: la prosperitat, la justícia i la llibertat.

Que no som capaços d'organitzar·nos per arribar a l'independència? Qui ho diu això?

Barcelona  11  setembre  2014.





18 de juny del 2015

Les Balears, el País Valencià i Catalunya han de recuperar la seva sobirania política, perduda fa 300 anys



18.06.2015
Mateu Morro (Santa Maria del Camí, 1956) és historiador, polític i activista mallorquí. En la seva faceta d'historiador, Morro ha escrit una desena de llibres sobre la toponímia antiga de les terres de parla catalana, el món pagès i la història moderna i contemporània del país. En l'àmbit polític, ha ha estat secretari general del PSM del 1985 fins al 2002, fou portaveu del partit l'any 1991, diputat el 1995, batlle de Santa Maria del Camí (entre 1990-2001) i conseller d'Agricultura entre el 2000 i 2003. Com a activista, Morro ha estat el coordinador d'Unió de Pagesos de Mallorca fins el 2013. Enguany ha publicat dos llibres 'Fràgil combat. Miquel Dolç i Dolç. Antologia poètica', junt amb Miquel Frontera, i 'Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears'. Entrevistem Mateu Morro per parlar d'aquest últim llibre:

1. Què vol dir l'expressió que dóna nom al llibre 'Fora botiflers, fora galls'?

El 28 de setembre de 1706, a bord del vaixell Prince George, els emissaris de la Ciutat i el Regne de Mallorca signaren la capitulació davant la flota anglo-holandesa comandada per l’almirall Leake. La celebració del triomf austriacista va ser apoteòsica a la ciutat: un esclat d’alegria. Entre els actes cal esmentar el jurament de les franqueses i privilegis del regne de Mallorca, esdevingut a la plaça de Cort el 4 d’octubre. Segons els cronistes els habitants de la ciutat i nombrosos grups de pagesos que hi entraren cridaven, entre altres coses: “Visca Carles III, morin els botiflers!”, “Fora botiflers, fora galls!”. Amb aquesta expressió manifestaven el rebuig a la noblesa borbònica i a la guarnició militar francesa de la ciutat. El poble de Mallorca era majoritàriament austriacista i identificava els partidaris de Felip V i la política  expansiva de Lluís XIV com els seus adversaris.


2. De quin tipus d'autonomia gaudia el Regne de Mallorca abans de 1715?

Més aviat caldria parlar d’independència, en un marc confederal, que no d’autonomia. El Regne de Mallorca era un estat integrat dins la Corona d’Aragó, amb unes institucions nacionals com el Gran i General Consell, els Jurats de la Ciutat i el Regne de Mallorca o el Sindicat de la Part Forana, que s’havien anat conformant des del segle XIII, a partir de la tradició pactista del dret públic català. Les constitucions, franqueses i privilegis del Regne de Mallorca garantien un règim polític en el qual els drets del Regne i els seus habitants eren reconeguts i no depenien en absolut de la voluntat del sobirà. Les Balears, com el conjunt de països de la Corona d’Aragó, participaven d’un sistema polític representatiu, molt original, avançat i precursor dels models que s’acabaren imposant a Europa en la lluita contra l’absolutisme.


 
3. Què van perdre els illencs amb la desaparició del Regne de Mallorca?

L’ocupació militar de Mallorca i Eivissa, de banda de l’exèrcit hispano-francès comandat pel cavaller d’Asfeld, consumada el juliol de 1715, va representar la destrucció per la força de les institucions i les lleis que regien el Regne de Mallorca, i la submissió a un poder extern, absolutista, militarista, basat en la identificació de la monarquia borbònica amb les lleis, institucions, llengua i cultura de Castella, com assenyalà amb lucidesa Miquel dels Sants Oliver. Es pot dir que el concepte modern d’Espanya es va fer present com una brutal imposició, tan sols assegurada a les illes per la presència d’un important contingent militar. Se’ns condemnava a la dependència política, a l’espoliació econòmica, al genocidi cultural i al provincianisme més empobridor.

 
4. Què va suposar el Decret de Nova Planta als Països Catalans i en concret a les Balears?
 

Els Decrets de Nova Planta són l’expressió normativa del dret de conquesta en el qual s’emparà Felip V per suprimir les nostres institucions i imposar el seu règim absolutista i unitarista. Més enllà dels simples textos hi ha un exèrcit hispano-francès que, si cal a sang i foc, vol suprimir tot el nostre sistema institucional, eliminar-nos de la història com a poble i esborrar tota memòria de les llibertats i constitucions dels nostres països. Des del primer moment la imposició de la llengua castellana és un objectiu de primer ordre del poder borbònic. El més sorprenent és que tres-cents anys després no hagin pogut consumar les seves pretensions i els nostres països mantenguin vives les seves pretensions de recuperar les llibertats nacionals perdudes el 1707, 1714 i 1715 respectivament.
 
5. Al llibre esmentes que no hi ha una gran consciència social sobre la Guerra de Successió a les Balears. A qui no ha interessat difondre què va passar?

Perdudes les institucions nacionals, l’únic que restava era el poder de l’estat i unes institucions provincials borbòniques, de molt migrades competències, en mans de la noblesa filipista. L’estratègia dels grups dominants illencs va ser d’esdevenir uns fidels servidors del poder espanyol per tal de gaudir dels seus privilegis i aconseguir-ne de nous. La dinàmica colonial: dependència/sucursalisme/caciquisme es va ensenyorir dels segles XVIII, XIX i XX. Com es pot entendre la història va ser interpretada d’acord amb la ideologia reaccionària d’aquests grups o, fins i tot, va ser amagada i esborrada. Això ha continuat a partir de 1975, fins i tot ha empitjorat, gràcies a l’omnipresència del discurs unitarista espanyol en els mitjans de comunicació. El darrer període de govern del PP a les Balears no va ser res més que un intent, teledirigit des de Madrid, per acabar amb l’escola, eliminar la llengua catalana de l’administració i dels pocs mitjans de comunicació on resistia, i així posar punt final a la tasca començada el 1715.


6. La comissió que s'ha constituit a les Illes per recordar el Tricentenari té per lema 'Del Decret de Nova Planta al dret a decidir'. Està d'acord que allò que falta a les Illes és recuperar més poder sobirà?

Sí, les Balears, com el País Valencià i Catalunya han de recuperar la seva sobirania política, perduda fa tres-cents anys. És un procés conseqüent amb la consolidació d’una situació democràtica, en la qual es deixin de banda les restriccions a la llibertat que marcaren la constitució espanyola de 1978. La Comissió Cívica pel Tricentenari, al costat de diverses iniciatives nascudes de la mateixa societat, ha intentat superar l’hostilitat de les institucions i recuperar la història que ens han amagat, conscients que sense fer això no podrem ser mai lliures per decidir el nostre futur. 


     Muntanyes de Coanegra 
Morro i Marcé, Mateu
E-book
Col·lecció: Menjavents              Tema:Cultura popular                Pàgines: 224
PVP: 16.00                                PVP E-book: 8.00
ISBN: 978-84-15081-23-4            Data d'Edició: 28/10/2010



   Per Mallorca: Textos de lluita i reflexió
Prologuista:  Pons i Pons, Damià
Col·lecció:Menjavents                  Tema:Assaig
Pàgines:180                                 PVP:10.00
ISBN:  84-89067-18-X                    Data d'Edició:  05/04/1997



Article sobre Mateu Morro:    "MATEU MORRO I EL NACIONALISME D'ESQUERRES (PSM)"
  

Per Miquel López Crespí, escriptor

http://www.nodo50.org/ixent/nourics.htm

9 de juny del 2015

Un debat entre Artur Mas i David Fernàndez, per a celebrar els vint anys de VilaWeb


 Foto Vilaweb




Tots dos dialogaran dimarts de la setmana vinent (16 juny a les 19 hores) a partir del llibre de Vicent Partal ‘Desclassificat:9-N’


El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i el diputat de la CUP David Fernàndez protagonitzaran el pròxim dimarts dia 16 la celebració dels vint anys de VilaWeb. Tots dos dialogaran al CCCB de Barcelona sobre la consulta del novembre i el procés d’independència, a partir del llibre de Vicent Partal ‘Desclassificat:9-N. El director de VilaWeb moderarà el debat al qual han estat convidats sobretot els subscriptors del diari, que ja han pogut reservar la seva assistència aquests dies passats. L’acte, que s’ha convocat a les 19.00 hores, es difondrà posteriorment en video.

VilaWeb va celebrar el 15 de maig els seus primers vint anys d’existència, que el converteixen en el diari digital degà a Europa. Per a commemorar l’efemèride s’han previst una sèrie d’actuacions al llarg de tot l’any que inclouran una remodelació del diari aquest estiu. L’acte de dimarts 16 s’inscriu en la línia de periodisme independent, rigorós i compromès que ha estat característic sempre del diari.

La participació d’Artur Mas i David Fernàndez servirà per a presentar de manera oficial el llibre del director de VilaWeb, que narra el complex període de temps que va conduir a la celebració de la consulta. El llibre ha estat editat per RBA i va ser un dels més venuts en no ficció durant Sant Jordi. L’anterior llibre de Vicent Partal, ‘A un pam de la independència’ va ser presentat l'abril del 2013 per Oriol Junqueras.

8 de juny del 2015

Nova Constitució. Les relacions amb Espanya al nou estat català. Entrevista a El Punt Avui Televisió.

Captura de pantalla del programa.

Un tema moolt important.  Un programa d' 1hora 8 min. de duració amb Albert Pont, President del Centre Català de Negocis (CCN). El Sr. Pont és qui va escriure "Delenda est Hispania", llibre comentat en aquesta blog.

5 de juny del 2015

Cada colegio católico concertado ahorra al estado 1,5 millones de euros. Es decir que al año, ahorro de 3600 millones.



Ahorro de 3600 millones al año





3.601 millones de euros es el ahorro que suponen al Estado los 2.458 católicos concertados. El cálculo se realiza a partir de los datos del Ministerio de Educación 2010: cuanto cuesta un alumno en un colegio público y cuanto paga por un alumno en un colegio concertado.

Esos centros concertados no reciben dinero por tener un ideario católico sino por ser colegios.
* Fuente: Estadística del Gasto Público en Educación 2010. Ministerio de Educación.



2.620 Centros de enseñanza católicos (304 son centros de educación especial con 3.793 alumnos), donde trabajan 122.500 personas (9.649 son religiosos)

Casi un millón y medio (1.434.524) de alumnos que se forman en centros católicos. Crece con respecto a 2011 en 6.985 alumnos. (Fuente: La enseñanza en los centros educativos católicos 2011-2012. Escuelas católicas).

14 Universidades con 78.962 alumnos y 19 facultades eclesiásticas  con 6.228 alumnos. (Fuente: Faculades eclesiásticas)

79 Institutos superiores con 16.677 alumnos. Aumentan los alumnos en Institutos superiores de la Iglesia en 4.707 (Fuente: Cuestionario General Anual 2012)

http://www.portantos.es/labor-educativa

3 de juny del 2015

La parodia más famosa del lenguaje administrativo se la debemos a los hermanos Marx





Probablemente, la parodia más famosa del lenguaje administrativo se la debemos a los hermanos Marx y a su diálogo surrealista en “Una noche en la ópera”. Groucho se dispone a fichar al tenor Ricardo Baroni (Zeppo). Por eso se “entrevista” con su representante (Harpo), para discutir el contrato…

- Haga el favor de poner atención en la primera cláusula porque es muy importante. Dice que… la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte. ¿Qué tal, está muy bien, eh?
– No, eso no está bien. Quisiera volver a oírlo.
– Dice que… la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte.
– Esta vez creo que suena mejor.
– Si quiere se lo leo otra vez.
– Tan solo la primera parte.
– ¿Sobre la parte contratante de la primera parte?
– No, solo la parte de la parte contratante de la primera parte.
– Oiga, ¿por qué hemos de pelearnos por una tontería como ésta? La cortamos.
– Sí, es demasiado largo. ¿Qué es lo que nos queda ahora?
– Dice ahora… la parte contratante de la segunda parte será considerada como la parte contratante de la segunda parte.
– Eso si que no me gusta nada. Nunca segundas partes fueron buenas. Escuche: ¿por qué no hacemos que la primera parte de la segunda parte contratante sea la segunda parte de la primera parte?