23 de desembre del 2013

El govern català aprova el decret per no tallar el subministrament a les famílies amb pocs recursos



El govern català ha aprovat la pròrroga del pressupost i el decret per evitar que es talli el subministrament elèctric i de gas. El govern català ha aprovat la pròrroga del pressupost i el decret per evitar que es talli el subministrament elèctric i de gas a les famílies amb pocs recursos. De fet, l'executiu tira endavant 'una pròrroga de la pròrroga' del pressupost del 2012, després que el PP va portar al consell de garanties estatutàries el projecte de pressupost del 2014, evitant-ne així l'aprovació abans de final d'any. 

Com a conseqüència d'aquesta nova pròrroga, el govern ha decidit també d'aprovar el decret llei per evitar que les famílies amb pocs recursos es quedin sense subministrament durant els mesos d'hivern en cas d'impagament, una mesura que inclouen els comptes del 2014 a les famílies amb pocs recursos.

En l'últim consell executiu de l'any també s'ha prorrogat el pressupost, que el PP va portar al consell de garanties estatutàries
http://www.vilaweb.cat/noticia/4163638/20131223/govern-catala-aprova-decret-tallar-subministrament-families-pocs-recursos.html



Benito Muros: "Me persiguen por crear una bombilla que no se funde" En contra de la obsolesencia programada.




La batería del móvil se muere a los dos años, un ordenador a los cuatro, para la nevera ya no hay repuestos pasados los ocho años y de repente, un buen día, la televisión dice adiós, así por las buenas. "Nada que hacer, le sale mejor comprar otra". ¿Les suena el diagnóstico? A Benito Muros, presidente de la SOP (Sin Obsolescencia Programada), sí le suena. Y por eso está amenazado de muerte.

Eso de la SOP da miedo.
¡No! Se trata de un movimiento que denuncia la obsolescencia programada. Luchamos para que las cosas duren lo que tengan que durar, pero los fabricantes de aparatos electrónicos los programan para que duren un tiempo determinado y obligan así a los usuarios a comprar otros nuevos. ¡Y la ley lo permite!

¿Se mueren así, de repente?
El consumo de nuestra sociedad se basa en productos con fecha de caducidad. Cambiar esto supondría cambiar nuestro modelo de producción y optar por un sistema más sostenible. Los fabricantes deben ser conscientes de que las crisis de endeudamiento como la que vivimos son evitables, y que podemos detener el crimen ecológico.

¡Uff! La lavadora de mi madre duró 35 años, por lo menos.
Y ahora a los seis ya da problemas y mejor tirarla. También antes había unas medias de nailon irrompibles.

¿No se hacían carreras? ¿Dónde se venden?
[La pregunta, en este caso, es de la fotógrafa]. Se dejaron de fabricar, por eso, porque duraban demasiado. Pero hoy todavía queda una bombilla que lleva encendida 111 años en un parque de bomberos en Livermore (California). De ahí me surgió la idea de crear, junto con otros ingenieros, una línea de iluminación que dure toda la vida.

¿No se funde nunca?
¡Nunca! Dura más de cien años, pero como no lo veremos, ofrecemos una garantía de 25. 

No se ve en los lineales de los grandes almacenes...
No, porque las distribuidoras nos dicen que viven de las que se funden. Incluso hemos tenido ofertas millonarias para no sacarla al mercado.

¿Y cuánto cuesta su bombilla?
Comprada online, unos 37 euros. A los fabricantes no les interesa.

¿Un genio o un loco?
 Ni lo uno ni lo otro. Sólo buscamos una sociedad más justa. Aunque eso suponga estar amenazado de muerte.

Parece una película de ciencia ficción.
(Nos muestra la denuncia): "Señor Muros, usted no puede poner en el mercado sus sistemas de iluminación. Usted y su familia serán aniquilados".

¿Merece la pena ser un héroe por una bombilla?
Merece la pena luchar por una sociedad donde no se viva del usar y tirar, aunque se pase miedo.

22 de desembre del 2013

Procés d'independència català. Anunci de la consulta, dues bones notícies del ressó internacional. Act. 21 de desembre de 2013

Captura de pantalla de l'editorial del Financial Times del 15.12.2013.  Aquest editorial ha fet molt mal al govern del President Rajoy.
En una setmana el govern espanyol ha vist l’editorial del “Financial Times”  (La pròxima crisi d'Espanya)  
la foto de la Via Catalana en un lloc destacat en el resum anual de “The Wall Street Journal” i com    l’agència Reuters ja prepara un especial sobre el procés català, i sap que només és qüestió de temps que la premsa europea es faci ressò de la batalla de l’immobilisme contra la democràcia.
(veure tota la notícia a: http://www.directe.cat/noticia/328307/espanya-ja-albira-la-derrota ) 
 
L’editorial del “Financial Times”  (La pròxima crisi d'Espanya) - 15.12.2013 -
"És un problema polític que requereix una solució negociada". Així descriu el 'Financial Times' la situació a Catalunya en l'edició d'aquest dilluns.
En un editorial titulat "La pròxima crisi d'Espanya", el rotatiu britànic reclama "més federalisme en una Espanya que plora per la necessitat d'una renovació institucional" i assegura que el referèndum amb dos apartats proposat pels partits catalans "té els ingredients per a una solució".
"No només són els catalans, sinó també els principals partits espanyols, el PP de Rajoy i els socialistes, els que han d'estar a l'altura de la situació", exigeix l'editorial, que també admet que Espanya no ha aconseguit ser una "casa plurinacional còmoda" per als seus "diversos pobles culturals".

El poble català, primer
"Més que liderant el seu poble, Mas està conduït per ell, i Rajoy l'ha posat entre l'espasa i la paret amb la insistència que la Constitució postfranquista –que consagra la indissoluble unitat d'Espanya– és immutable", diu el 'Financial Times'.
"Les enquestes diuen que els catalans preferirien més autogovern –incloent-hi més autonomia fiscal– , però estan disposats a anar per lliure si l'única alternativa és un 'status quo' que el govern de Rajoy està erosionant".       (Notícia del diari ARA:http://www.ara.cat/politica/Financial-Times-reclama-negociada-Catalunya_0_1048695243.html)
 Link a l'article original del Financial Times: http://www.ft.com/cms/s/ef7810ca6419-11e3-98e2-00144feabdc0,Authorised=false.html?_i_location=http%3A%2F%2Fwww.ft.com%2Fcms%2Fs%2F0%2Fef7810ca-6419-11e3-98e2-00144feabdc0.html%3Fsiteedition%3Duk&siteedition=uk&_i_referer=http%3A%2F%2Fwww.ara.cat%2Fpolitica%2FFinancial-Times-reclama-negociada-Catalunya_0_1048695243.html#axzz2naFUsEAO

21 de desembre del 2013

Una foto de la Via Catalana, la millor de l'any pels lectors de "The Wall Street Journal"

       

Pertús,  11 setembre  2013.  Foto de Raymond Roig


19-12-2913
Una foto de Raymond Roig de la Via Catalana captada l'Onze de Setembre al Pertús on es veuen els participants agafats de la mà formant la cadena humana és la foto més ben valorada pels lectors de la web del diari economic "The Wall Street Journal".
El rotatiu ha escollit una imatge per a cadascun dels dies de l'any, i aquesta és la que encapçala la votació sobre el global de les fotos escollides.
El diari financer ha elaborat un anuari fotogràfic per a l'any que està a punt d'acabar i mostra un tram de la Via Catalana, que va travessar Catalunya de nord a sud. Entre d'altres imatges, la recopilació també inclou una imatge dels Sanfermines, on nombrosos veïns treuen el cap des dels seus balcons per mirar el primer "encierro" de la temporada.

http://www.324.cat/noticia/2253033/societat/Una-foto-de-la-Via-Catalana-la-millor-de-lany-pels-lectors-de-The-Wall-Street-Journal-escull



La vía Catalana del passat 11 de setembre 2013, va merèixer un bon  article del Wall Street Journal: 

Activists calling for the independance of Catalonia, currently a region of Spain, take part in a 'human chain' during a protest on Wednesday. Agence France-Presse/Getty Images - Imatge publicada al Wall Street Journal l'11.09.2013

"Catalan Separatists Pull Off Protest But Referendum Is Harder" - After 400-Kilometer Human Chain, Secessionists Need to Line Up Support for Referendum - http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424127887324094704579068622928422380

En el mapa de España que muestra en qué lenguas se publica en Wikipedia, Cataluña destaca de forma ostensible



Los catalanes son los más activos a la hora de subir textos a la enciclopedia digital por excelencia. Lo indica de forma espectacular una cartografía interactiva denominada 'Geographic intersections of languages in Wikipedia', fruto del trabajo de un grupo de investigadores de Oxford


Juan Francisco Jiménez Jacinto - Forum Libertas
En las últimas horas ha causado gran impresión en las redes sociales un mapa que muestra sobre qué lugares de España se publican artículos en Wikipedia, la enciclopedia libre de internet, y en qué lengua se editan. Y no es para menos. Este mapa, fruto del trabajo de un grupo de investigadores de Oxford, presenta una gran densidad de puntos en las zonas con lengua propia, como Cataluña y el País Vasco, y deja casi a oscuras otras zonas.

Son muchos los que lo han leído en clave sociológica. Wikipedia crece gracias a la contribución desinteresada de miles de voluntarios que colaboran para hacer crecer la enciclopedia libre, de modo que cada usuario trabaja libremente el tema que más le interesa profundizar. Una Wikipedia con muchos artículos sobre el paisaje o patrimonio local podría ser interpretada como una comunidad wikipedista con gran autoestima cultural o nacional.
 
Además, el cuadro revela que los usuarios han subido en catalán y valenciano 26.369 entradas, mientras que en el resto de España, a pesar de sumar considerablemente más potenciales ‘editores’ de Wikipedia, se han subido 22.473.
 
Podemos ver una gran densidad de artículos en Galicia, País Vasco, Cataluña y en menor medida en Valencia, en sus respectivos idiomas. El español se representa de manera más uniforme en todo el país”, afirman los autores de este mapa interactivo, denominado Geographic intersections of languages in Wikipedia, que han analizado 4,5 millones de artículos geolocalizados en 50 ediciones lingüísticas de Wikipedia.
 
 
 
 
Este proyecto visual utiliza la herramienta Terra Incognita, forma parte del trabajo del Oxford Internet Institute, que se sirve de datos abiertos que proporcionan las plataformas online para plasmarlos en mapas que muestran, por ejemplo, la penetración de Internet en el mundo, las fotos geolocalizadas de Flickr o los países donde se tuitea más.
 
 
El Español, sexta lengua en Wikipedia
 
Dos años atrás, ForumLibertas publicaba el artículo ‘El español, ¿lengua de cultura?: es la segunda más hablada del mundo, pero la sexta en Wikipedia’ en el que se explicaba que a pesar de que el español es la segunda lengua más hablada del mundo por número de hablantes nativos, no pasaba de ser la sexta en número de artículos en Wikipedia.
 
Entonces se pudo constatar que el número de artículos, en Wikipedia el idioma que más suma era el inglés con 3.755.785. La segunda posición, aunque se trataba de la decimoprimera lengua más hablada por habitantes (105 millones), la ocupaba el alemán con 1.292.784 artículos publicados. Le seguía el francés con 1.156.507 artículos, aunque en el mundo era la décima lengua más hablada con 128 millones de hablantes nativos. Antes que el español, en cuarta posición, también estaba sorprendentemente el italiano con 846.227 artículos, aunque era la decimonovena lengua más hablada con 62 millones de hablantes nativos. Antes de llegar al español también sorprendía encontrar el polaco con 833.359 artículos, una lengua que ‘tan sólo’ era hablada por 50 millones de hablantes nativos. Finalmente se encontraba el español con 831.871 artículos, seguido muy de cerca por el ruso con 772.393 artículos y 277 millones de hablantes nativos (séptima lengua más hablada).
 
A pesar de ser la segunda lengua del mundo por número de habitantes nativos, en internet el español era la sexta desde una perspectiva cultural, si hacíamos caso a los índices que arrojaba la propia Wikipedia. Resultaba sorprendente que una lengua que ha sido y todavía es un idioma de cultura por definición la sobrepasen los alemanes, los franceses, los italianos y los polacos.
 
Los últimos datos a cerca del número de ediciones que Wikipedia recibe en la península ibérica revelan además que las entradas en lengua española no tienen como motor principal a España, sino que se nutren en mayor medida de las aportaciones de los países latinoamericanos.

"Los grandes ricos tributan al 1% de forma fraudulenta y no podemos hacer nada" entrevista a inspectores de Hacienda


Más de 200 inspectores de Hacienda se reúnen entre hoy y mañana en Málaga en el XXIII Congreso de la Organización Profesional de Inspectores de Hacienda del Estado para hablar de Los imprescindibles cambios en la lucha contra el fraude en el contexto de la inminente recuperación económica. Su presidente, Julio Ransés Pérez, ha concedido una entrevista a este diario.

-¿Cuántos inspectores de Hacienda hay en España?

-Somos unos 1.800 y en la Agencia Tributaria están 1.600, porque los 200 restantes están en Ministerios o embajadas. Uno incluso fue presidente del Gobierno, como fue el caso de José María Aznar.

-¿Son suficientes para combatir el fraude?

-Se estima que la economía sumergida en España está en torno al 20% del PIB y es bastante preocupante porque estamos entre seis y siete puntos por encima de Alemania, Francia o Gran Bretaña. En la Agencia Tributaria tenemos una de las mejores ratios de cobro de toda Europa porque tenemos poco personal. Somos pocos pero eficientes, pero si tuviéramos más trabajadores podríamos reprimir más el fraude. En cualquier caso, creo que ahora tenemos un porcentaje de control del grado de fraude bastante razonable.

-Si no hubiera economía sumergida no habría crisis ¿cuántos inspectores y técnicos más harían falta para acabar con ella?

-Es muy difícil cuantificarlo. Pensamos que con 4.000 funcionarios más, entre inspectores y subinspectores, con el desarrollo informático de la Agencia Tributaria y con mejoras organizativas y de procedimiento apropiadas tendríamos una Administración suficientemente dimensionada contra el fraude.

-¿Se acabaría totalmente con el fraude con 4.000 funcionarios más?

-No. Siempre va a haber picaresca. Si yo, por ejemplo, soy un taxista, cobro 20 euros por una carrera y me los meto en el bolsillo es imposible que se detecte. Siempre habrá pequeños fraudes, pero podríamos rebajar la economía sumergida al 10%, es decir, que de cada diez euros se escape uno. No se recortaría a corto plazo sino a medio plazo, pero eso sería más aceptable.

-¿Qué medidas habría que adoptar?

-Una medida se basa en la educación. Es muy importante concienciar a la sociedad, como se hizo hace unos años lanzando mensajes positivos sobre para qué sirven los impuestos o que contribuir es invertir en España. Eso hay que iniciarlo en las escuelas y la Agencia Tributaria tiene un programa para ello que con la crisis y los recortes está bajo mínimos. Eso es a largo plazo, pero a corto el Gobierno aprobó el año pasado una ley antifraude que supuso un conjunto de medidas muy positivas que nos van a ayudar a ser más eficientes.

-¿Qué habría que hacer de manera urgente y no se hace?
-Hay muchas cosas. Una que nos está haciendo mucho daño a la recaudación tributaria es la actitud de las multinacionales, que están haciendo operaciones de compleja ingeniería financiera para no declarar en España. Montan empresas pantalla e interpuestas, triangulan operaciones y alteran los precios que se realizan entre ellas para disminuir los beneficios. Un ejemplo son las tiendas on line. Haces la compra en España y recoges, por ejemplo, un jersey en la tienda de abajo pero el servidor está en Irlanda y tributa allí. Con el juego on line pasa igual. Prácticamente todas las que operan en España están domiciliadas en Gibraltar. Las normas de tributación lo permiten, por lo que pedimos normas coherentes con el país donde se genera el beneficio. Pero eso nos pasa a todos los países. Por otra parte, tenemos un impuesto de sociedades del 30%, de los más altos de Europa, y eso quiere decir que las sociedades en España pagan más que en ningún sitio, por lo que intentan deslocalizar sus beneficios. Pero los gastos también deducen al 30%, de forma que las multinacionales se traen gastos para España y los ingresos los hacen en el extranjero. En el impuesto sobre la renta la tributación por módulos es injusta, porque se declara lo mismo independientemente de lo que se gane. Otro tema importante es que todos los grandes ricos de España tienen su Sicav y tributan al 1% de lo que tienen. Son sociedades que se constituyen para que un grupo de ahorradores ponga en común el dinero y lo inviertan. Se pide un mínimo de 100 socios, pero los ricos crean una, ponen a sus familiares y tienen el 99,999% de la sociedad. Luego cogen a otras 90 personas, a las que llamamos mariachis en el argot, que firman y se reparten el 0,00001% restante de la Sicav, el equivalente a 1.000 euros. Eso es un fraude. Los grandes millonarios están metiendo en esas Sicav activos como coches, yates, propiedades inmobiliarias o acciones. Eso no produce nada pero se deducen gastos. Hace poco un profesional muy conocido tenía hasta las nóminas de su personal de servicio en la Sicav.

-¿Y no pueden hacer nada?

-Aunque parezca mentira, un inspector de Hacienda no le puede quitar el régimen a una Sicav aunque sea fraudulenta porque la ley dice que eso lo hace la Comisión Nacional del Mercado de Valores. Pusimos el grito en el cielo.

-¿Hay más fraude en provincias como Málaga por el sector servicios o la construcción?

-Tradicionalmente el sector que más ha defraudado ha sido el de la construcción porque se generaron plusvalías enormes y no se quería pagar tantos impuestos. España llegó a tener casi el 50% de los billetes de 500 euros de toda Europa. La Costa del Sol ha sido una de las zonas más urbanizadas y se dieron casos exagerados como el de Marbella.

-El inspector de Hacienda siempre parecía el malo de la película y el defraudador el gracioso. ¿Ha cambiado ya esa imagen con la crisis?

-El contribuyente español ya se ha dado cuenta de que lo que el defraudador no paga lo pagamos los demás que sí tributamos. Eso no es justo, máxime ahora cuando se están quitando becas u otros derechos sociales. El contribuyente está ahora muy enfadado y hay un rechazo social, porque se atenta contra el estado de derecho. Las encuestas dicen que la permisividad hacia el fraude es cada vez menor. Eso está haciendo que se le empiece a reconocer la labor a los inspectores de Hacienda y funcionarios de la Agencia Tributaria.

-Si no hubiera economía sumergida o se quedara en ese 'asumible' 10%, ¿cómo repercutiría en el bolsillo de los ciudadanos?

-Lo haría muchísimo. Se pagarían menos impuestos sin duda. El tipo marginal del impuesto sobre la renta ha subido del 48 al 56% en unos años. En el IVA se paga ahora un 3% más. Si fumas, si bebes alcohol, si echas gasolina, igual. Esas subidas son tributarias y no tendrían por qué haber acontecido jamás. Se está hablando de bajar los impuestos para aumentar el consumo y los ingresos, como ocurrió en la época de Aznar. Estoy completamente convencido de que teniendo en cuenta el tipo tan alto de impuestos que tenemos de renta, IVA o sociedades ya no hay margen para subida. La UE le pidió a España en julio que bajara los impuestos directos porque va en contra del crecimiento y la recuperación.

http://www.malagahoy.es/article/malaga/1625631/los/grandes/ricos/tributan/forma/fraudulenta/y/no/podemos/hacer/nada.html


(Publicat per primer cop a la Cuca de Llum el  21-10-2013)

"El ejército español nunca va a invadir Cataluña". Entrevista a Amadeo Martínez Inglés, excoronel del Ejército de Tierra


"El rey no puede quedar como un señor ejemplar y demócrata"



El excoronel del Ejército de Tierra no se presentó al juicio por el que se enfrenta a casi año y medio de prisión acusado de injurias al rey. El veterano militar asegura que no dejará de decir la verdad a pesar de la pena que le impongan

JAIRO VARGAS   Madrid   15/02/2013 

...
Sus críticas a la Corona son claras y contundentes ¿no le parece contradictorio criticar al rey, que es jefe de las Fuerzas Armadas, habiendo sido militar durante 40 años? 
Este señor no es el Jefe de las Fuerzas Armadas, sólo es un sinvergüenza. Su título de jefe del Ejército es algo protocolario que figura en la Constitución, una carta que redactaron unos cuantos "padres de la patria" y que autorizó el Ejército. Muchos artículos están redactados por la cúpula del Estado Mayor del Ejército de Tierra en Madrid, todos militares franquistas. Lo sé porque yo estaba en la cúpula militar y sé cómo se fraguó nuestra Constitución.

Los que sabemos cómo se hizo nos reímos mucho. Ni hubo Transición ni hubo Constitución ni hubo nada, sólo un paripé orquestado por el Ejército, que era el poder fáctico del momento. Es más, yo era jefe de servicio en Madrid durante las elecciones del 77 y sé que en el Palacio de Buenavista de Madrid hubo una reunión de altos mandos, incluso de capitanes generales de provincias, esperando al recuento de los votos para, si se vislumbraba un nuevo Frente Popular, dar un golpe militar esa misma noche.

Yo no tengo nada personal con este señor, pero me importa que esté ahí sin que lo haya elegido nadie. A un demócrata no le gusta que su jefe de Estado sea un señor que ha puesto a dedo un dictador rebelde que se cargó a medio millón de personas en una guerra. El pueblo español traga mucho.
...

¿Cree que el Ejército actuará si finalmente Catalunya se independiza?
El Ejército español nunca va a invadir Catalunya. Eso lo dicen cuatro militares retirados de la extrema derecha. Sus 15 o 20.000 soldados operativos -porque lo demás es fantasía, hay 80.000 personas en una lista, pero soldados de combate no pasan de 20.000 hombres-están volcados en misiones en el exterior.

En realidad, si España tuviera un susto en África... tenemos un miniejército de risa. Catalunya es un muy grande, operativamente hablando. Para ocupar sólo Barcelona harían falta 100.000 soldados. Pueden ocuparla dando un susto por la noche, pero luego ¿cómo la aguantas? Es imposible, tanto logística como económicamente, que se intervenga en Catalunya.

Entrevista interesante, leerla entera en:

20 de desembre del 2013

Bufetada del Consell General del Poder Judicial a Rajoy i Rubalcaba. Convocar un referèndum per la independència de Catalunya no és cap delicte.




Gabriela Bravo, portaveu del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), va negar ahir que la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya  sigui cap delicte.
 
Després que els portaveus del PP hagin amenaçat reiteradament a la Generalitat, i especialment al president, Artur Mas, amb tot tipus d’accions legals fins a la inhabilitació i la mateixa intervenció de l’autonomia.

El ministre de Justícia, Jose Maria Gallardón, en una entrevista a La Sexta  inclús va arribar a culpabilitzar als catalans que donin suport al procés sobiranista, per després mostrar la seva benevolència, quan va afirmar que “si hi ha un acte il·legal per part d’una persona ( en referència a Mas), no crec que calgui castigar els ciutadans catalans, sinó que  aquí caldrà exigir responsabilitats és a aquesta persona”.

Però els jutges a través de la portaveu oficial del Consell General del Poder Judicial. Gabriela Bravo, opina s’han sobredimensionat les declaracions de Mas en les que va anunciar, en el marc d’una campanya electoral, la seva intenció “escoltar el poble català” i va proposar fer una “consulta”. “Caldrà veure què convoca”, ha assenyalat Bravo, i va recordar que Artur Mas no estaria cometent un delicte si convoqués un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Bravo també va indicar que la Constitució preveu un sistema per poder-reformar-la, i que no és inamovible sinó que “es pot modificar si es produeix un “canvi de circumstàncies” o sorgeix “la necessitat d’adaptar-la  determinats preceptes o capítols a la realitat social, que és canviant”, va concloure.

Un jutge afirma que "podrem votar"



14.12.2014
El jutge de l’Audiència de Barcelona, Santiago Vidal, ha afirmat que "no hem de tenir por" perque que "podrem votar". "No hi ha cap llei al món, ni tan sols les espanyoles, que ens ho puguin impedir", ha apuntat.


Durant l'acte d'ERC a favor de la consulta, Vidal ha expressat que "podrem votar d'acord amb la llei catalanes i les lleis internacional. I això no ho dic jo, això ens ho va dir el Tribunal Internacional de Justícia amb la seva famosa sentència que va validar la declaravió uniltaral d'independència de Kosovo quan va decidir separar-se de l'Estat de Sèrbia".

Vidal ha apuntat que "és important que distigim entre legalitat constitucional i legitimitat democràtica" perquè "són dos conceptes completament diferents". 

En aquest sentit, el jutge ha assenyalat que "l'ideal seria que fossin complementaris i jo estic convençut que, al final, ho acabaran sent. Però si no es així, si l'Estat espanyol amb la seva legalitat constitucional ens diu que no podem votar, no tingueu cap dubte que votarem d'acord amb la legalitat catalana i la internacional".

Finalment, ha dit que acabarem votant perquè "si les lleis es converteixen en cadenes, el que cal és que el poble junt trenquem aquestes cadenes". "I ho acoseguirem. De manera pacífica, de manera serena; com vam demostrar el passat 11 de setembre".



Entrades relacionades: 



19 de desembre del 2013

Salvador Cardús: 'Si ens arronsem abans d'hora no hi haurà consulta'

Salvador Cardús. Foto Vilaweb

Resum de l'entrevista en titulars:

'"Hi havia una voluntat d'humiliació davant la derrota que havia representat aquella reforma"' 

'"Aquesta vegada, en comptes d'aconseguir un doblegament final, sense voler van provocar tot el contrari: els catalans van decidir passar pàgina"'

 '"Les consultes per la independència van ser, des del punt de vista simbòlic, la manifestació d'aquest desacomplexament"'
 '"La pregunta de la consulta és bona. No és la que m'hauria agradat però aconsegueix ser representativa d'un gruix molt important del parlament, gairebé els dos terços"'

>>'"L'estat espanyol es mostrarà cada vegada més desafiador: Catalunya haurà de demostrar la capacitat de prendre bones decisions i el sobiranisme haurà d'evitar la desmoralització"'
 '"Qui aguanti més sense cometre errors, o cometent-ne els mínims, és qui guanyarà aquesta guerra'" 

>>'"Si ens arronsem abans d'hora no hi haurà consulta. Però no serà per l'adversari sinó perquè nosaltres mateixos no haurem tingut la capacitat de resistència per arribar al final"'

'"És precipitat de començar a especular sobre què farem si no fem la consulta perquè debilita la convicció amb què hem d'anar al combat per fer-la"'


No fa pas gaires anys que l'independentisme era un moviment minoritari i perseguit. Era impossible d'imaginar centenars de municipis desafiant la legalitat i fent un referèndum, desenes de milers de ciutadans exigint la independència al centre de Barcelona i més d'un milió i mig donant-se la mà en una filera de 400 quilòmetres amb el mateix objectiu. La força creixent de l'independentisme ha empès els principals partits a comprometre's a fer possible una consulta perquè els ciutadans es poguessin pronunciar, i segons les últimes enquestes votarien majoritàriament a favor de la independència. Què l'ha desencadenat, aquest moviment popular? El sociòleg Salvador Cardús, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, ho ha teoritzat i sosté que la humiliació a què Espanya ha sotmès els catalans arran de la derrota de la reforma de l'estatut ha originat l'eclosió independentista. En parlem detalladament en aquesta entrevista, en què també valora la pregunta de la consulta i què podria passar aquests mesos vinents

Cardús reflexiona sobre les teories de la humiliació: '"Perquè hi hagi un desencadenant en un canvi tan significatiu com el que hi ha hagut al nostre país, hi ha d'haver algun element nou que produeixi aquest canvi d'orientació. I la novetat és que a la derrota que va representar la reforma de l'estatut s'hi va afegir una mena d'animadversió per part d'alguns dirigents espanyols, que després es va anar estenent tant en mitjans de comunicació com en actituds una mica més generalitzades. Hi havia una voluntat d'humiliació davant la derrota que havia representat aquella reforma.'"

—Poseu-nos algun exemple d'aquesta humiliació de què parleu. —Un de popular i visible va ser la intervenció d'Alfonso Guerra l'abril del 2006 en què va riure's d'haver passat el ribot a l'estatut i d'haver-se carregat el pla Ibarretxe. No només certificava que hi havia hagut una retallada molt dura a l'estatut sinó que, a més, hi havia animadversió i aquest riure-se'n de la derrota. Tot això va anar seguit de moltes altres declaracions, i en particular, la campanya que va fer el PP. Finalment, i potser de manera encara més dura per la rellevància que va tenir, hi va haver l'actitud del Tribunal Constitucional i la seva sentència final. Sobretot van ser les formes en què tot això es va anar produint. Una actitud humiliant que va provocar una reacció diferent a la previsible: Aquesta vegada, en comptes d'aconseguir un doblegament final, sense voler van provocar tot el contrari. 

—L'actitud humiliant no hi ha estat sempre?—Hi ha hagut voluntats agressives i de menyspreu, però crec que es va superar la barrera que va del menyspreu a la humiliació. No era només menyspreu sinó voluntat d'aprofitar una derrota molt substantiva. Perquè no oblidem que la reforma de l'estatut era un propòsit assumit per una gran majoria de les forces polítiques, i per tant, dels catalans. S'hi havien posat unes esperances molt altes, de manera que la derrota va ser molt dolorosa. Hi havia hagut grans tensions a Catalunya mateix, només cal recordar la campanya pel referèndum de l'estatut, que va ser duríssima fins i tot entre els mateixos actors sobiranistes: hi havia els qui trobaven que més valia votar que sí perquè si no el país entraria en una depressió profunda, i els qui deien que no perquè l'estatut, tal com havia quedat, era inacceptable. En un altre pla, pensem com van quedar els qui havien intentat fer aquest canvi: Pasqual Maragall no va ni esgotar la legislatura i va acabar fora del partit, desautoritzat i traït pels seus a Madrid; Artur Mas va tenir una reunió amb Zapatero que va ser humiliant en la forma i també en les conseqüències, i després ho va pagar políticament durant un temps llarg; i Josep-Lluís Carod-Rovira també va acabar fora del partit i deixant pràcticament la política. És a dir, hi va haver humiliació a tots els nivells: entre els dirigents que van emprendre la reforma de l'estatut i en la societat civil que s'hi havia compromès.

—Segons les vostres hipòtesis, la gent va prendre consciència d'aquesta humiliació a través de la popularització del principi del dret de decidir. —Davant altres episodis d'una certa intensitat de voluntat humiliant o de menyspreu, aquí estàvem acostumats a reaccionar amb sentiment de víctimes. Acceptàvem la derrota, generalment ens autoculpàvem per no haver sabut fer les coses ben fetes, i acceptàvem amb resignació aquesta situació. La novetat és que aquesta vegada es reacciona d'una altra manera: es decideix de passar pàgina. Probablement hi ajuda molt aquesta idea del dret de decidir, que fa prendre consciència que no tenim perquè aguantar la humiliació. Es notava a tots els actes públics, on de cop i volta l'independentisme deixava de ser una actitud malhumorada, allò que Enric Juliana havia qualificat del 'català emprenyat', i et començaves a trobar, a partir dels anys 2007-2008, amb perfils nous de participants. Gent amb la sensació que s'havia tret un pes de sobre i havia passat pàgina. Sempre dic que una de les coses que per mi van ser més indicatives que passava alguna cosa, que hi havia novetat en la reacció, era que en aquests actes hi començava a haver gent més gran i més jove i sobretot dones, cosa que no havia passat abans.

—Què ho explica, que aquesta vegada fos diferent?—La presa de consciència. És una manera de simplificar-ho molt, però per posar un exemple, és el mateix que pot passar amb una relació personal, on un va aguantant o resistint una situació d'humiliació, i fins i tot pot acabar interioritzant que se la mereix, fins que un dia pren consciència que no té perquè aguantar-ho. I el principi del dret de decidir, el fet de pensar que tens dret a prendre decisions, és el que desemboca en aquesta presa de consciència. Hi ha humiliació, però aquesta per sí mateixa no explica la reacció. La reacció prové de la consciència que tenim dret a escapar d'aquesta situació. Sempre recordo l'article --per mi decisiu-- de Joan Solà 'Plantem cara', publicat el 28 de desembre del 2006 a l'Avui, i que era la resposta a la decisió del govern espanyol d'obligar a fer una hora més de castellà a totes les aules del país, després de tot el debat que hi havia hagut amb l'estatut sobre competències. Aquell ''"plantem cara'"era un dir '"s'ha acabat'", això és la gota que fa vessar el got, no tenim perquè aguantar una situació com aquesta'. La idea del dret de decidir va agafar molt fort, tot i que jurídicament fos un principi feble, perquè des del punt de vista de la presa de consciència té uns efectes impressionants, revolucionaris. 

 —Si la humiliació arran del fracàs de la reforma estatutària va ser la gota que va fer vessar el got al Principat, els atacs a la llengua i el menyspreu a la cultura pròpia poden ser la gota al País Valencià i a les Illes? —Té un cert paral·lelisme, però s'haurà de veure com evoluciona el procés. La reacció es produeix quan hi ha una guspira que fa saltar la mobilització. A les Illes han estat els atacs a la llengua, i podria ser el principi d'una reacció de més llarga durada. Al País Valencià, el tancament de RTVV és un altre d'aquests comportaments que dèiem, un excés amb component d'humiliació, de sensació de fracàs i d'aprofitament d'aquest, i que pot generar una reacció d'abast important. S'haurà de veure. Aquí ningú no pensava que aquelles primeres manifestacions que se sumaven al malestar dels trens, talls elèctrics i debat estatutari acabarien com han acabat. I allà hi ha l'origen, el germen, de tot el que va venir després. Tot dependrà de fins a quin punt la societat civil a les Illes i el País Valencià sàpiga generar un moviment semblant al que es va generar aquí, sobretot al voltant de les consultes per la independència, que des del punt de vista simbòlic va ser la manifestació d'aquest desacomplexament. Un dir 'I què passa si votem per la independència? No passa res'. 

—Van arribar les consultes, la manifestació de la Diada del 2012, la Via Catalana… Una bola de neu a favor de la independència que va anar creixent a la velocitat de la llum, i ara ja tenim data i pregunta. No és l'enunciat que havia proposat el CATN, però.—El CATN havia dit que hi havia una pregunta --la més clara-- que plantejava menys problemes d'interpretació, tant per part de qui l'havia de respondre com per les conseqüències que pogués tenir, tot i que l'informe ja suggeria altres possibilitats, com ara preguntes en forma d'arbre. Però el CATN és un òrgan tècnic, treballa en un laboratori. I els polítics porten granota de mecànic i s'embruten, perquè s'han d'arrossegar per terra. Han de pactar, fer política. En aquest sentit, jo no crec que el CATN pensés que la política ens hagués de fer cas en el sentit literal. Els consells que donem serveixen per orientar però després això s'ha de discutir al parlament. Allà hi ha els interessos i equilibris que hi ha, i això porta a prendre decisions que ja no són tècniques sinó polítiques. No és la pregunta que m'hauria agradat però entenc que és bona perquè aconsegueix ser representativa d'un gruix molt important del parlament, gairebé els dos terços. Potser al final seran dos terços i tot. En aquest sentit, a mi, a títol personal, em sembla una bona pregunta. Ara cal concretar-ne les regles del joc perquè no hi hagi tot aquest batibull d'interpretacions sobre com s'haurà de calcular o interpretar el resultat. Entenc que en un primer acord no fos convenient entrar en aquest debat, però ara sí que s'hauria de fer i considerar totes les dificultats concretes. Jo tinc la confiança que, si és veritat que hi ha una majoria de catalans que volen la independència, aquesta pregunta ho pot reflectir perfectament, i si no hi ha aquesta majoria, doncs com que som demòcrates, acceptarem amb tota esportivitat que no hi havia o que no hem sabut aconseguir la majoria. 


—Ara que hi ha hagut l'acord, quin escenari s'obre al nostre davant? —Allò previsible és que en el terreny més estrictament polític la tensió creixi i sigui molt alta. Que l'estat i les seves institucions es mostrin cada vegada més obertament desafiants, intentant respondre provocant temor i amenaces a allò que es faci aquí. D'una banda, Catalunya haurà de demostrar la capacitat de prendre bones decisions i no cometre errors que des del punt de vista internacional ens poguessin desqualificar. I d'una altra banda, el món sobiranista en conjunt haurà d'adoptar una actitud de resistència per evitar la desmoralització o el fer-se enrere. Haurem de ser capaços no només de resistir en el sentit d'aguantar sinó de mantenir la moral de victòria. Comença un combat que no comportarà un xoc frontal sinó que és una lluita de resistència. Qui aguanti més sense cometre errors, o cometent-ne els mínims, és qui guanyarà aquesta guerra. 

—Creieu que el govern espanyol acabarà cedint i es disposarà a negociar? —Perquè això passi, probablement primer cometrà algun error davant del qual des de la comunitat internacional se'l forci a obrir negociacions per esmenar-lo.

—Quina mena d'error?
—Per exemple, suspendre unes eleccions. O amb una acció directa que impedís per la força la consulta, com ara que la guàrdia civil s'emportés les urnes. Poden cometre algun error d'aquest estil que violenti la consciència democràtica del nostre entorn polític. Hi ha límits difícils de traspassar sense crear o provocar una reacció negativa des del punt de vista internacional. 

—S'arribarà a fer la consulta?—Espero que sí. El compromís de fer-la és total. Hi ha un element molt significatiu, que és la data triada per fer-la, una data que permet tenir temps de fer una campanya electoral adequada, que no coincideixi amb l'agost. La decisió està presa comptant que es farà. A la velocitat en què es produeixen els canvis polítics, onze mesos donen per tot. Donen perquè hi hagi errors, correccions, diàleg, tolerància per fer la consulta… Hi ha temps perquè pugui passar de tot. Si al final no es fes la consulta, hauria de ser no perquè nosaltres no la vulguem fer sinó perquè hi hagués algun impediment de força major. Però el dubte de si farem la consulta gairebé ja té funcions sabotejadores sobre la possibilitat de fer-la. Per mi, fins que no hi hagi algú que ho prohibeixi o ho impedeixi, la consulta l'hem de fer. 

Encara que el govern espanyol no la permeti? En aquest cas, la farem en base a la llei catalana?—S'ha de fer segons una legalitat democràtica, que pot residir en el Parlament de Catalunya. I el que aniria bé que fes Espanya és, si no la vol beneir, com a mínim deixar-la fer; ignorar-la i deixar actuar.  

Una manera de no deixar actuar seria portant la llei de consultes al Tribunal Constitucional. Com caldria actuar davant d'aquest escenari? —En situacions com aquesta un no pot decidir quin serà el pas següent que farà sense saber quin fa l'adversari. Una guerra política no la decideixes tu, es fa sobre el terreny, i aquí hi ha d'haver una gran intel·ligència política capaç d'anar reaccionant i controlant els temps, però sense que els hagi de tenir establerts. Pots marcar-te l'horitzó final, però com hi arribaràs és una decisió que s'haurà d'anar prenent sobre el terreny, en funció de quines siguin les posicions de l'adversari, i també de les teves forces. Perquè això no depèn només dels adversaris, sinó de què fem els catalans. Si ens arronsem abans d'hora no hi haurà consulta. Però no serà per l'adversari sinó perquè nosaltres mateixos no haurem tingut la capacitat de resistència per arribar al final. Jo no m'atreveixo a hores d'ara dir què caldrà fer d'aquí a dos mesos perquè no sé ni com estarem al gener. 

—En tot cas, ja s'ha apuntat a unes eleccions si el govern espanyol impedeixi la consulta. —És una possible sortida, però seria precipitat de comptar amb el pla B abans d'haver exhaurit les possibilitats de fer una consulta. L'especulació sobre la no-consulta és una especulació legítima. Des d'una perspectiva crítica i analítica, segurament s'ha de fer i els qui governen l'han de tenir pensada, però des del punt de vista del combat polític és una alternativa que de moment no s'hauria de considerar. Jo únicament considero la consulta. Ara tenim data i pregunta, ara cal posar tota l'energia a aconseguir aquest objectiu. És precipitat de començar a especular sobre què farem si no fem la consulta perquè debilita la convicció amb què hem d'anar al combat per fer-la.

Veinte exministros y dos expresidentes del gobierno están a sueldo de las grandes compañías españolas

El top 40 de los políticos enchufados en las eléctricas - See more at: http://ulpilex.es/Vitruvius/autores/el-top-40-de-los-politicos-enchufados-en-las-electricas/#sthash.Tj5gkRwh.dpuf
A algunos les extraña la nueva subida de la luz? Al menos 40 ex-políticos y allegados han fichado por el sector energético con la crisis. Una amplia mayoría, 31, son de la órbita de los dos grandes partidos, aunque dominan los cercanos al PSOE, que ha colocado a 17 consejeros, directivos o asesores. Por empresas, destacan Abengoa, Iberdrola, Endesa y REE. - See more at: http://ulpilex.es/Vitruvius/autores/el-top-40-de-los-politicos-enchufados-en-las-electricas/#sthash.Tj5gkRwh.dpuf
El top 40 de los políticos enchufados en las eléctricas - See more at: http://ulpilex.es/Vitruvius/autores/el-top-40-de-los-politicos-enchufados-en-las-electricas/#sthash.Tj5gkRwh.dpuf
El top 40 de los políticos enchufados en las eléctricas - See more at: http://ulpilex.es/Vitruvius/autores/el-top-40-de-los-politicos-enchufados-en-las-electricas/#sthash.Tj5gkRwh.dpuf



Ultimo resumen localizado sobre el pequeño sueldo
-aparte del de ex-ministro-  conseguido por los "ex". 
Colgado en FB por  "Indigna't i digues no a les retallades" con fecha 19-12-2013


Imagen del "20Minutos"


Para leer el texto, clicar:


http://www.20minutos.es/noticia/1653786/0/ministros/sueldos/empresas/?fb_action_ids=169624816568204&fb_action_types=og.likes&fb_source=other_multiline&action_object_map={%22169624816568204%22%3A389315224481154}&action_type_map={%22169624816568204%22%3A%22og.likes%22}&action_ref_map=[]



Vea también una ampliación de esta noticia:

Clicar sobre la imagen para verla a pantalla completa. 

Publicat per primera vegada a la CUCA DE LLUM  el 15 d'octubre 2013, ampliat el 19.12.2013
un país con casi seis millones de parados, la experiencia política parece proporcionar la mejor empleabilidad. Y es que actualmente al menos 35 ex altos cargos políticos han encontrado colocación en varias grandes empresas españolas. Así, dos expresidentes como Felipe González y José María Aznar prestan sus servicios como consejero independiente y asesor externo, respectivamente, para dos compañías energéticas: Gas Natural y Endesa.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/1653786/0/ministros/sueldos/empresas/?fb_action_ids=169624816568204&fb_action_types=og.likes&fb_source=other_multiline&action_object_map=%7B%22169624816568204%22%3A389315224481154%7D&action_type_map=%7B%22169624816568204%22%3A%22og.likes%22%7D&action_ref_map=%5B%5D#xtor=AD-15&xts=467263
También secretarios de Estado, subsecretarios y otros altos cargos políticos ocupan puestos de responsabilidad en las principales cotizadas. Es el caso, por ejemplo, del exsecretario de Estado de Comunicación Alfredo Timermans– consejero de Telefónica– o el expresidente del PNV Josu Jon Imaz, actual presidente de Petronor. Acceso privilegiado "Su amplia carrera política le reporta un conocimiento extenso en el ámbito regulatorio, así como sobre el funcionamiento de las instituciones públicas". Estas cualidades reconocidas por la eléctrica Iberdrola acerca del exministro de Interior, Administraciones Públicas y Justicia Ángel Acebes constatan parte de lo que buscan las compañías al fichar a un antiguo alto cargo. Y es que diversos estudios apuntan a que "los consejeros políticos crean mucho valor para las empresas por el mal tipo de razones, es decir, proporcionando una vía de acceso privilegiado al regulador", tal como opina –sin descartar que puedan aportar valor por sí mismos– el investigador Juan Santaló, de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada en su artículo ¿Qué pintan los políticos en los consejos de administración de empresas privadas? Incompatibilidad de dos años Si bien la Ley de Regulación de los Conflictos de Intereses impide durante dos años a expresidentes y exministros ocupar cargos relacionados con su anterior ocupación, existen resortes para sortear esta regulación. Así, la exvicepresidenta económica Elena Salgado fichó tres meses después de dejar el cargo por la eléctrica Endesa a través de su filial chilena, motivo por el que no se pudo oponer la Oficina de Conflicto de Intereses.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/1653786/0/ministros/sueldos/empresas/?fb_action_ids=169624816568204&fb_action_types=og.likes&fb_source=other_multiline&action_object_map=%7B%22169624816568204%22%3A389315224481154%7D&action_type_map=%7B%22169624816568204%22%3A%22og.likes%22%7D&action_ref_map=%5B%5D#xtor=AD-15&xts=467263
También secretarios de Estado, subsecretarios y otros altos cargos políticos ocupan puestos de responsabilidad en las principales cotizadas. Es el caso, por ejemplo, del exsecretario de Estado de Comunicación Alfredo Timermans– consejero de Telefónica– o el expresidente del PNV Josu Jon Imaz, actual presidente de Petronor. Acceso privilegiado "Su amplia carrera política le reporta un conocimiento extenso en el ámbito regulatorio, así como sobre el funcionamiento de las instituciones públicas". Estas cualidades reconocidas por la eléctrica Iberdrola acerca del exministro de Interior, Administraciones Públicas y Justicia Ángel Acebes constatan parte de lo que buscan las compañías al fichar a un antiguo alto cargo. Y es que diversos estudios apuntan a que "los consejeros políticos crean mucho valor para las empresas por el mal tipo de razones, es decir, proporcionando una vía de acceso privilegiado al regulador", tal como opina –sin descartar que puedan aportar valor por sí mismos– el investigador Juan Santaló, de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada en su artículo ¿Qué pintan los políticos en los consejos de administración de empresas privadas? Incompatibilidad de dos años Si bien la Ley de Regulación de los Conflictos de Intereses impide durante dos años a expresidentes y exministros ocupar cargos relacionados con su anterior ocupación, existen resortes para sortear esta regulación. Así, la exvicepresidenta económica Elena Salgado fichó tres meses después de dejar el cargo por la eléctrica Endesa a través de su filial chilena, motivo por el que no se pudo oponer la Oficina de Conflicto de Intereses.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/1653786/0/ministros/sueldos/empresas/?fb_action_ids=169624816568204&fb_action_types=og.likes&fb_source=other_multiline&action_object_map=%7B%22169624816568204%22%3A389315224481154%7D&action_type_map=%7B%22169624816568204%22%3A%22og.likes%22%7D&action_ref_map=%5B%5D#xtor=AD-15&xts=467263