Durant els darrers anys de carrera treballà per a Josep Fontserè, que realitzava el Parc de la Ciutadella; Gaudí dissenyà el reixat del recinte i l'ajudà amb el dipòsit d'aigües i la cascada (1874-1876).
L'any 1878 obtingué el títol d’arquitecte i dissenyà els fanals de la Plaça Reial i el Pla de Palau així com una vitrina per a la guanteria Comellas que li valgué l’amistat d’Eusebi Güell.
L’any 1883, sent ja conegut, començà la Casa Vicens [2] i El Capricho de Comillas (Cantàbria) [3], edificis de trama geomètrica i gran cromatisme.
També es feu càrrec del temple expiatori de la Sagrada Família, projecte que el primer arquitecte, Francisco de Paula Villar y Lozano, havia deixat. Tot i respectar la cripta projectada pel seu predecessor, Gaudí reformulà per complet l’alçat de l’edifici.

Alhora, rebé nous encàrrecs en els quals desenvolupà el seu llenguatge. Així, si al Palau Güell (1890) [4] s’hi percep encara un deix geomètric, al Park Güell (1900) [5], la Casa Batlló (1904) [6] o la Pedrera (1905) [7-8] ja utilitza les formes orgàniques i sinuoses, inspirades en la Natura, que singularitzen la seva obra.
L'arquitecte anà revisant constantment el projecte del Temple per millorar-lo [9-10], sabent que el finalitzarien els seus successors; l'any 1925 s’hi traslladà a viure [havia viscut fins aleshores al Park Güell; es va traslladà a viure al mateix taller d'arquitectura de la Sagrada Família els darrers anys de la seva vida].
Prestigiós però sovint incomprès pels seus coetanis, morí el 10 de juny de 1926 atropellat per un tramvia i fou enterrat a la cripta de la Sagrada Família, on avui reposa.
Tot i tenir poc a veure amb els disbauxats bohemis “modernistes” dels 4 Gats, l'obra de Gaudí acabaria representant la sublimació del modernisme.