¿Compensa educar a ambos sexos de forma separada?

Muchos pensarán que esta opción puede ser catalogada de retrógrada y contraria al principio de igualdad de oportunidades, pero yo me pregunto ¿cómo en Francia o Alemania los partidos socialistas y las nuevas feministas han tomado la iniciativa de imponerlo?

José Ramón Talero Islán - 29.9.2012 - Forum Libertas

Ante las recientes sentencias del Tribunal Supremo en torno a los dos colegios de Andalucía y Cantabria en relación a la educación diferenciada, me vino a la cabeza un artículo que leí en el diario El País, justamente el 22 de abril del pasado año. Era una entrevista del periodista Kerman Romeo a la científica Annne Moir. Cuando concluí esa lectura, quedé libre de dudas en mi pensamiento al saber que la ciencia me confirmaba que, a partir de unas edades, la educación a ambos sexos debe ser separada para el buen desarrollo de los educandos.  

Recuerdo mi experiencia como estudiante conviviendo y aprendiendo con niñas, después como educador enseñando a niños y niñas, en uno y en otro caso observaba que la evolución en el proceso madurativo era diferente en los dos sexos. Como alumno, todas mis compañeras de clase nos daban “sopas con hondas”, siempre sacaban mejores notas y eran más responsables y trabajadoras. Nosotros pensábamos y teníamos otros intereses distintos de ellas, conversaciones más pueriles e inmaduras que nos alejaban de la sociabilidad y de la correspondencia en el trato.

A partir de los dieciséis años, cuando inicié mis estudios de COU (curso de Orientación Universitaria) lo que es actualmente segundo de Bachillerato, la madurez se fue equilibrando y nuestra responsabilidad se igualó al resto de las niñas. Como educador confirmo, después de más de treinta años de usanza, que esto es así. 

Para corroborar esta opinión y experiencia, la neuróloga inglesa Anne Moir, doctora en Genética por la Universidad de Oxford y autora del libro Brain sex: The real difference between men and women, explica las ventajas de educar a niños y niñas por separado debido a las diferencias neurológicas existentes en ambos sexos. A esta insigne científica le apasiona y trabaja, desde hace mucho tiempo, sobre el cerebro y las diferencias entre hombres y mujeres. Todos sus estudios y experiencias han determinado que instruyendo por separado a niños y niñas es viable conseguir al máximo las potencialidades de cada uno.

Durante una conferencia organizada por la Federación de Asociaciones de Padres de Euskadi, en el Palacio Euskaduna de Bilbao, decía que: "En las escuelas en que se coeduca no se enseña, y puede ser contraproducente". Esta señora exponía a las preguntas del periodista, anteriormente citado, que: “Se está forzando a hombres y mujeres a entrar en otro mundo antes de que sus cerebros sean maduros, de que se desarrollen definitivamente. El cerebro de un hombre madura entre los 20 y los 25 años; los cerebros de las mujeres son maduros a los 16 o 17 años. Opino que ese lento desarrollo determina que poner a los adolescentes en las mismas clases repercutirá negativamente en su desarrollo y empobrecerá la comunicación entre sexos. Me gustaría que los colegios se organizasen de manera científica y no políticamente”.

Por último, elucidaba: “Si enseñas a un niño que su cerebro está organizado de una manera lograrás sacarle lo mejor de sí mismo. Si ignoras las diferencias, las acentuarás. Pondré un ejemplo. Los chicos desarrollan la actividad verbal mucho más tarde que las chicas. La educación actual incide en la comunicación verbal, y los chicos se pueden sentir desplazados por no poder seguir la clase. Las chicas tienen menor habilidad para pensar en tres dimensiones. Si se ignora y no son educadas a otra velocidad en este aspecto serán menos aptas para dedicarse a labores técnicas, y se acentuarán estereotipos como que las mujeres aparcan peor” 

Con todo lo expuesto y añadiendo las experiencias de otros países más desarrollados (Estados Unidos, Francia, Alemania, Suecia, Reino Unido etc.), que ante el tremendo fracaso escolar y la gran violencia de género que padecen sus institutos y colegios, lo mismo que ocurre en nuestro país, optaron por ofrecer la diferencia separando por sexos en determinadas edades.

Hay que señalar que esto se limita a las horas lectivas; fuera del horario de clases, los chicos y chicas deben estar juntos y relacionarse. El resultado de estas experiencias, plasmado en estadísticas y datos experimentales, ha sido en todos los casos y países espectacular: aumento del rendimiento académico; disminución de la violencia de género; mejor ambiente en las clases; mayor eficacia en la labor de los profesores. Posiblemente, muchas personas pensarán que esta opción puede ser catalogada de retrógrada y contraria al principio de igualdad de oportunidades, pero yo me pregunto ¿cómo en Francia o Alemania los partidos socialistas y las nuevas feministas han tomado la iniciativa de imponerlo?

Las mujeres quieren ser ellas mismas, ni mejores ni peores, simplemente diferentes. Por último, debo señalar, sin ánimo de crítica destructiva y sin inmiscuirme en decisiones judiciales, que debemos buscar el sentido común y sobre todo la libertad del individuo sin connotaciones políticas. El derecho a la libertad está íntimamente unido al derecho a la educación. Por este motivo, es importantísimo que todos los jóvenes, a parte de sus diferencias sociales y económicas, puedan ser portadores de una educación de calidad y en libertad. La verdadera libertad está en la elección y no en la imposición. Las familias españolas tienen el derecho fundamental a elegir la educación que desean para sus hijos (Artículo 26 Declaración Universal de los Derechos Humanos y Artículo 27 de la Constitución Española de 1978).

http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=24060 

Publicat per primer cop a la Cuca de Llum al setembre del 2012

L’Estat paga el doble per un alumne de l’escola pública que per un de la concertada

Els defensors de l’escola concertada demanen al govern de la Generalitat que recordi el cost que suposa cada estudiant per l’administració per acabar amb els atacs que reben per part d’alguns partits polítics

 

 

L’escola concertada ha demanat al Govern que posi els números sobre la taula i que es reveli quin és el cost real de la plaça escolar. Aquesta petició té la voluntat de combatre els atacs que l’escola concertada rep d’alguns partits polítics que exigeixen que els recursos públics només es destinin a l’escola pública. Aquesta exigència d’alguns sectors polítics obligaria a acabar amb els concerts educatius.

 

La realitat és que un alumne de l’escola concertada li costa a l’Administració menys de la meitat que un de la pública. Segons l’informe Dades i xifres del Curs Escola 2014-2015, el cost total per alumne en els centres públics de mitjana és de 6.940 euros, un cost que l’administració finança en la seva totalitat. Tanmateix, en el cas dels centres concertats, l’Estat aporta menys de la meitat d’aquesta xifra, quedant-se per sota dels 2.900 euros.

 

L’Agrupació Escolar Catalana (AEC), que concentra els centres concertats laics, va enviar un comunicat en el qual animaven a les forces polítiques del país “a impulsar i fer públic l’estudi del cost de la plaça escolar perquè sigui evident l’estalvi que suposa a l’Administració pública la insuficiència del concert educatiu”. Segons el president d’AEC, Oriol Blancher, “estem farts d’estar sota sospita, cansats de sentir que ‘robem’ diners públics quan, realment, és al revés, ja que, segons la llei d’Educació Catalana (LEC), tenim un problema de finançament insuficient que ens obliga a demanar als pares l’aportació d’una quota perquè els nostres centres siguin viables”.

 

Per tant, la polèmica sobre la necessitat o no de mantenir les escoles concertades, que ja ve de lluny, és més una qüestió ideològica que no pas econòmica. Ja que des d’un punt de vista econòmic, la concertada és el model més rendible per l’erari públic, ja que només ha de pagar la meitat del cost de l’alumne. A més, s’ha de tenir en compte que nou de cada deu pares espanyols consideren que l’Estat ha de “finançar a les famílies l’opció de què els seus fills estudiïn en una escola concertada”, segons s’explica a l’estudi Demandes Educatives dels Pares a Espanya.


Des dels sectors defensors de la concertada es justifica la seva existència des d’un punt de vista de la llibertat i la pluralitat.

A més, aquests centres amb copagament reben de l’administració una part de les despeses generals del centre, sense arribar a completar-los, així com el salari del personal docent mitjançant el sistema de pagament delegat (si bé tant la ràtio professor/alumne com el salari del professorat són inferiors als de la pública). Per aquest motiu, els centres es veuen obligats a sol·licitar aportacions voluntàries o a organitzar altres activitats que contribueixin a sufragar el total de despeses de l’escola. Aleshores, si es demanen aportacions voluntàries als pares, és perquè amb el mòdul de concert no es cobreixen totes les depeses que tenen els centres educatius.

 

Dit d’una altra manera, si les escoles concertades passessin a ser públiques, a l’Estat li sortiria molt cara la jugada, ja que s’hauria de fer càrrec d’unes despeses que a dia d’avui no cobreix. Si aquestes escoles fossin públiques, els costos serien molt més grans.

http://www.catdialeg.cat/estat-paga-doble-publica-concertada/

Les quotes de la concertada: retorn a un debat enganyós i perjudicial

Per Fundació Escola Cristiana de Catalunya. Dll, 29.10.2018
a L'Escola Cristiana

Voldríem haver començat aquest editorial parlant de la innovació, tema que serà abordat a la propera 4a Jornada d’Innovació (8 de novembre) i dedicada als ambients d'aprenentatge. O fins i tot a l’acord assolit el proppassat divendres entre les entitats representatives de les titularitats del sector i les organitzacions sindicals per a l’aplicació dels increments salarials del personal docent dels nivells concertats. Però l’actualitat ens condueix per altres camins, preocupants i esgotadors, però que hem d’abordar.

En efecte, divendres vàrem començar el dia amb una sèrie de titulars apareguts a la premsa digital, tant en diaris de Madrid com de Barcelona, del següent tenor: “La guerra de las cuotas de la escuela concertada” (El Mundo); “La escuela pública y la privada se alían para denunciar el concierto de colegios de élite” (El País); “Ensenyament revisarà tots els concerts educatius de primària. La conselleria vol acabar amb els pagaments camuflats de l'escola concertada” i “Les famílies denuncien que els col·legis concertats els cobren indegudament” (El Periódico). Aquests titulars tenen l’origen en la roda de premsa que dijous a la tarda celebrà la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres del Alumnado (CEAPA), entitat que té per objectiu la defensa i promoció de l’escola pública, tal com recullen els seus estatuts. En aquesta compareixença es presentà un informe que, segons conclou aquesta associació, posa en evidència que l’escola concertada incompleix la Llei Orgànica del Dret a l’Educació. El motiu que esgrimeixen és l’exigència del pagament obligatori de les quotes mensuals, sota diferents denominacions. Aquesta afirmació arriba després que una empresa especialitzada en la metodologia mystery shopper hagi registrat, a través de visites a les escoles fent-se passar per futurs clients, la quantia de les quotes que es demanen i la transparència en la comunicació donada a les famílies. Que nosaltres coneguem, l’estudi no aborda si el mòdul del concert que reben les escoles visitades és o no suficient per cobrir els costos. En aquesta matèria, no hi entren.

Aquesta confederació acaba adreçantse al Govern central per afirmar que la concertació s’entén com a subsidiària al sistema públic educatiu i demanar que no es pugui concertar si l’escolarització pot ser coberta des del sistema públic. També exigeix el compliment de la Constitució pel que fa a la gratuïtat dels ensenyaments en tot allò que contempli la Llei.

Ressorgeix el debat entorn les quotes que percep l’escola concertada, qüestió recurrent que constitueix una excel·lent base per al discurs demagògic. I un altre cop es troba a faltar que es faci esment a l’autèntica realitat: el mòdul de concert és insuficient per mantenir el cost escolar. Però sembla molt més productiu anar reiterant aquests debats que afrontar d’un cop per sempre la injusta realitat de l’infrafinançament, sobretot si el debat perjudica l’escola concertada, i és aprofitat per diversos grups en interès d’arraconar o fer desaparèixer l’opció dels centres concertats.

Com respondre a aquests titulars? Com rebatre aquests discursos interessats i esbiaixats? A aquestes alçades, tots tenim molt clares diverses certeses, que no per conegudes, està de més recordar.


La primera, que el mòdul econòmic del concert ha de garantir que el servei d’interès públic educatiu es presti en condicions de gratuïtat. En conseqüència, els costos d’escolarització no haurien de ser en absolut un factor que incidís de manera determinant en la decisió dels pares i mares a l’hora de triar l’escola de la seva preferència. Però, com mostren les dades d’Estadística del finançament i la despesa de l’ensenyament privat, són també públiques i notòries la desigualtat i discriminació en aquest finançament. Segons l’informe anual Datos y Cifras del curso escolar 2014-2015 del Ministeri d’Educació, el cost total per alumne als centres públics és de mitjana de 6.940 €, cost que l’Administració finança en la seva totalitat. Però, en el cas d’un centre concertat, l’Administració finança pràcticament menys de la meitat d’aquesta xifra, restant per sota dels 2.900€.


La segona, que el concert cobreix al voltant del 50% de despeses totals dels centres concertats. Una realitat coneguda, però que no podem deixar d’insistir que sigui també reconeguda de forma oberta i diàfana per les forces polítiques, pels grups parlamentaris, per les entitats socials del país, pel govern, per tots aquells que, en definitiva, ostenten una responsabilitat directa o indirecta en el món educatiu, i que s’apliquin les mesures correctores necessàries per eradicar aquesta injustícia i il·legalitat.


La tercera, que de manera esporàdica però contundent, els alts representants de l’Administració reconeixen la manca de finançament de l’escola concertada. Quan l’actual conseller d’Afers Exteriors, Ernest Maragall, ho fou d’Educació l’any 2007, afirmava contundentment que “les quotes que paguen les famílies a l’escola són voluntàries, però a la vegada també són absolutament imprescindibles”, alhora que declarava que se n’havia de negociar el finançament per fer aquestes escoles “viables i sostenibles”. Anys més tard, al 2017, la consellera Meritxell Ruiz reconeixia amb claredat que “Hem d'explicar que l'educació en els centres concertats no és gratuïta del tot. La Generalitat no paga el 100% de l'escolarització. Per tant, això vol dir que les famílies han d'afrontar un pagament. Però els centres no expulsen ningú per no pagar. El que hem d'intentar és tenir més recursos perquè l'escolarització sigui gratuïta per a tothom”. Ben recentment, el proppassat mes de setembre, el conseller Josep Bargalló afirmava que “Hi ha centres concertats que fan una funció social evident i reben un finançament insuficient, com també hi ha centres públics que realitzen una funció social o que compten amb un volum d’alumnes amb necessitats educatives especials que reben un finançament insuficient”. I el Síndic de Greuges afirma que “el concert cobreix al voltant del 60% de les despeses totals dels centres concertats, mentre que la resta es cobreix fonamentalment amb les quotes de les famílies per serveis escolars i activitats complementàries (35%) i altres ingressos” (Informe La segregació escolar a Catalunya (II): Condicions d’escolarització, Novembre 2016; pàg. 53).


La quarta, que com ja hem afirmat en diverses ocasions de forma rotunda i inqüestionable, som els primers a qui no ens agrada en absolut trobar-nos en la situació d’haver de demanar ajuts als pares i mares. Que el nostre discurs hauria de ser el de la pluralitat i el de la llibertat, sense conduir-lo a temes de costos del servei per a les famílies. Que no ens trobem en absolut còmodes amb el fet que el factor econòmic esdevingui en alguns casos tan determinant a l’hora de triar escola. Ens agradaria prescindir de les aportacions voluntàries, però en conseqüència el mòdul del concert hauria de correspondre al cost escolar real. Que els centenars de milers de famílies que confien en nosaltres són coneixedores del caràcter voluntari de les quotes i de la despesa que significa efectuar serveis i activitats concrets. Que hi hagi grups que converteixin aquesta necessitat de col·laboració voluntària per part de les famílies en una exigència obligatòria d’abonar les quotes forma part d’uns interessos clarament contraris al nostre sector. A aquests els convé anar repetint aquest discurs per transformar les mentides en veritat.

La cinquena, que el règim de concerts no és més que l’instrument que articula un servei d’educació per a tothom en un marc de llibertat. És la fórmula per fer efectiu un conjunt de drets fonamentals, reconeguts nacionalment i internacional: el dret a triar centre educatiu d'acord amb les pròpies conviccions i criteris de pares i mares, el de creació i direcció de centres, una educació bàsica i obligatòria en règim de gratuïtat. És l’expressió d'un dret fonamental que afecta i concerneix directíssimament els pares i les mares. Uns pares i unes mares que, de la mateixa manera que actuen quan trien escola, decideixen amb el seu vot la formació política que consideren que s’avé millor al seus interessos o ideologia. En un context de societat en llibertat, el concert és una manifestació més del dret a escollir. Creiem sens dubte en el respecte a la llibertat d’ensenyament, en la llibertat de creació de centres i en la llibertat d’elecció entre centres públics o centres d’altres titularitats. I que molts dels valors que configuren avui Catalunya s’han preservat gràcies a la presència al llarg de molts anys, segles en alguns casos, dels centres que representem. Que les nostres institucions han mantingut vives la llengua i les tradicions del país, especialment en moments de manca de llibertats democràtiques. Generacions senceres de catalans n’han gaudit.

La sisena, que malgrat els anys transcorreguts i les bones -o no tan favorables- intencions d’alguns grups o forces polítiques que han exercit el poder, no s’han produït actuacions que hagin millorat la situació en el seu fonament. I que no sembla, a hores d’ara, que les intencions hagin de variar en aquest sentit. Tenim l’evidència més recent en l’actual Pla de Govern. Un Pla que, com dèiem fa unes setmanes, comença per refermar l’educació com un servei públic educatiu, contrariant el que diuen l’Estatut i la LEC quan afirmen que és un servei d’interès públic. Que només fa una menció, i de manera residual, a la Llei d’Educació de Catalunya, i també un únic esment al Servei d’Educació de Catalunya definit per la LEC. En un context en què es parla de pressupostos, de negociacions dels grans comptes, amb forces que de manera diàfana han mostrat el seu rebuig a l’escola concertada. Amb el ressò de les paraules recollides als diaris el proppassat divendres, segons les quals “Ensenyament vol que el finançament públic dels centres concertats sigui flexible i depengui del context socioeconòmic del centre”. És a dir, que hi pot haver escoles concertades que necessitin més finançament que d’altres, “en funció del projecte educatiu, del nombre d’alumnes que tinguin amb necessitats especials o del nivell econòmic de les famílies”. Continuen afirmant les notícies de divendres que la conselleria no descarta que hi hagi centres “que no necessitin finançament”. “Som conscients que s’ha de regularitzar perquè el concert és un instrument jurídic per garantir l’escolarització universal, però és incompatible amb el cobrament d’aquestes quotes”, assenyala un portaveu. Segons recullen els diaris, les úniques quotes que el departament podria acceptar “són les derivades de la diferència per la sisena hora lectiva o per serveis complementaris, per a alguns dels quals, com el menjador i les activitats extraescolars, també existeixen beques”.

Cada cop estem més convençuts que si nosaltres mateixos, acompanyats de les nostres comunitats educatives, no ens reafirmem en un discurs de defensa de la nostra escola, dels nostres projectes i de la llibertat i pluralitat de la nostra societat, acabarà triomfant el missatge espuri que l’escola concertada no està compromesa amb l’acció social ni amb el compliment de les lleis. Ben lluny de la realitat.

 

https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/escola-cristiana/quotes-concertada-retorn-debat-enganyos-230586

El ahorro de tener escuela concertada

ACEPRENSA   /  8.FEB.2013

La plaza en un centro privado concertado le cuesta a la Administración el 46,1% de lo que le cuesta en un centro público, según se desprende de los datos del informe Las cifras de la educación en España, que acaba de publicar el Ministerio de Educación. En el curso 2010-2011, la Administración dedicó una media de 2.970 euros para financiar el puesto escolar en un colegio concertado, casi 3.500 euros menos que el puesto en los colegios públicos de enseñanza no universitaria. Si se multiplica la diferencia por el número de alumnos escolarizados en la escuela concertada, el resultado es que la Administración se ahorró cerca de 7.000 millones de euros.

Evidentemente, los 2.970€ que los colegios concertados obtienen del erario público no cubren el coste real de cada plaza. Para conseguir el resto, estos colegios se ven obligados a encontrar soluciones imaginativas (más actividades extracurriculares) y de calidad, o a ganarse el reconocimiento de los padres para que aporten una cuota voluntaria.
http://www.aceprensa.com/articles/el-ahorro-de-tener-escuela-concertada/

El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya des-bloquea el concierto para los colegios de educación diferenciada, los conciertos se renovarán por un período de 6 años

   

 El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya desbloquea el concierto para los colegios de educación diferenciada, al bloquear la ley de la Generalitat que pretendía reducir los conciertos a un solo año más a estos centros. Ya lo sabíamos, y ellos también, porque el Tribunal Constitucional ya ha declarado inconstitucional cualquier discriminación en este sentido. La pregunta es ¿por qué continúan a proponerla? [¿para amenazar y crear inseguridad? ¿para excitar a su base más ideo-lógica? o ¿de verdad piensan pisar la Constitución, cuando puedan?]

https://bit.ly/2WoxBHz

On som les famílies de l’escola concertada? Per Jordi Llisterri i Boix. Dv, 21/02/2020

Per Jordi Llisterri i Boix.              -    Dv, 21.02.2020   - 

Ja em perdonaran que els parli més aviat com a pare a l’escola concertada emprenyat. Fa uns dies el conseller d’Educació i l’alcaldessa de Barcelona van lluir com un triomf aconseguir que una escola concertada religiosa de l’Eixample de Barcelona el curs vinent passi a ser pública, el Col·legi Immaculada Concepció. L’any passat va produir-se una situació semblant amb l’Escola Sant Vicenç de Paül, després de tancar perquè no sortien els números. A una escola per any, desmantellar la concertada a Catalunya costarà uns 700 anys (400 si ens fixem només amb les escoles cristianes). Però això va com el Mobile World Congress. Primer es retira una empresa. L’endemà una altra. El tercer dia ja són tres o quatre de cop... i al cap d’una setmana l’últim ha d’apagar el llum.

Fa pocs dies vaig estar en un centre municipal juvenil de Barcelona per unes jornades. Em va costar trobar les indicacions per arribar al lavabo entre la infinitat de cartells i consignes que omplien les parets. Francament, amb tantes indicacions sobre el que havia de fer o pensar, em van agafar ganes de rebotar-me i deixar de fer salut i pujar amb l’ascensor, explicar un acudit masclista al/la conserge/a, enviar a pastar fang al poble sahrauí, i no canviar-me més la copa menstrual. En cap de les moltes escoles cristianes que he visitat he trobat mai tantes instruccions a les parets.

Explico això arran de la idea que destacava el conseller Josep Bargalló en la visita de l’escola cristiana que passarà a ser pública: "L'ideari cristià serà substituït per l'ideari aconfessional". En el substrat d’aquesta afirmació es presenta allò públic com a neutre i universal i allò cristià com a parcial i ideològic. Doncs no. Són models educatius diferents, i tots dins la vocació de servei públic d’educació.

M’agrada molt un cartell que veig cada dia en una escola pública a prop de casa meva: “Aquí s’ensenya a pensar i no què pensar”. Cert, però el pensament sempre s’arrela en un punt de partida, uns referents i un model antropològic.

És cert que molts pares que opten per l’escola cristiana no ho fan per una convicció religiosa (que no vol dir que els que ho fem amb aquesta convicció no existim). I, ampliat a la concertada en general, en l’elecció de les famílies sí que hi ha sempre una opció per un model educatiu determinat. I si l’escola és cristiana, els pares que hi opten és perquè com a mínim veuen positivament el model de persona que proposen encara que no corresponguin estrictament a les seves conviccions. Però és igualment cert que un factor determinant per escollir l’escola pública no és la seva neutralitat. És que la pública és gratuïta i a la concertada s’ha pagar sempre alguna cosa més.

Com és sabut, aquesta desigualtat econòmica no és per un afany recaptatori de les escoles religioses. És perquè els diners que hi destina la Generalitat no cobreixen els costos. Alhora, massa sovint es confon escola concertada, que la majoria de vegades té a darrera una cooperativa, entitat confessional o iniciativa social sense ànim de lucre, amb escola privada amb un propietari que guanya diners.   

Un dels arguments de l’administració per fagocitar escoles concertades és que hi ha més demanda a l’escola pública i que no pot oferir prou places per cobrir-la. Això és cert en algunes (poques) zones de Barcelona ciutat de baix creixement demogràfic. Però, i en els llocs que és al revés? Jo mateix he passat per més d’un sorteig per poder matricular els fills en una escola concertada. Les desenes de famílies que van quedar fora no eren un argument per augmentar les places subvencionades l’any següent? I, si la concertada competís amb les mateixes condicions econòmiques, no pujaria més la demanda de la concertada en general i de l’escola cristiana en particular?

La impressió com a pare és que ens aixequen la camisa. Això ho havia de resoldre la Llei d’Educació de Catalunya de fa més d’una dècada. I ara sembla que es vulgui reformar per la porta del darrera. Si som una família d’una escola que hem de pagar cada mes, i un dia ens diuen que al setembre ja no pagarem quotes i que mantindran els professors que ja coneixem fins que es jubilin, no és d’estranyar que ens sembli tot prou bé. Però aquest model, llogant els edificis a les escoles que han tancar, és sostenible per a tot el sistema? Què passaria si demà 700 escoles entreguessin les claus al conseller d'Educació? Si no és sostenible, qui estem sostenint el sistema públic d'educació del nostre país? No seria més raonable assegurar la viabilitat dels models d’escola concertada pels que hem optat les famílies?

També em costa entendre que quan es parla d’aquest temes la veu mediàtica dominant és molt parcial. D’una banda, i sobretot, els sindicats, que en el meu grau de compressió de la realitat entenc que es dediquen honradament a defensar les condicions laborals dels treballadors. Però un sindicat no ha de definir la política educativa d’un país. Després, dels pares només acostumen a escoltar la veu de la federació AMPAS de l’escola pública, veu d’altra banda bastant sindicalitzada. I, en canvi, quan parla la concertada normalment només sentim els titulars del centre com si el problema fos només que se’ls acaba el negoci. On som les famílies de la concertada? Qui ens escolta?

Fins que aquest tema no s’enfoqui des de la perspectiva de les famílies que opten per l’escola cristiana, o en general per la concertada, i que també votem als nostres gestors polítics, no ens en sortirem.                            https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/laeto-animo/som-families-escola-concertada-252586?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook

“Todos los niños tienen un talento; solo hay que saber abrir la puerta para que lo saquen”

  



06.11.2015

“La educación debe estar por encima de todos los gobiernos y de las ideologías”. Esa es una de las máximas de César Bona, uno de los 50 mejores maestros del mundo según el Global Teacher Prize, el llamado Premio Nobel de los profesores. Bona cree que cada niño es un universo y que todos son extraordinarios, con un talento especial. Tan solo es cuestión de descubrirlo y sacarlo. Esa es la principal misión de un maestro, según Bona, quien ha desgranado en una conferencia en Vitoria las claves de su libro "La nueva educación. Los retos y desafíos de un maestro de hoy".

Para Bona, ser maestro no implica encajonar a los alumnos dentro de un plan de estudios y obligar a seguir los contenidos que puede establecer el currículo educativo de una manera inflexible. “Los educadores deben adaptarse a los niños y no al revés. Hay que motivarles y estimular su creatividad para que hagan que este mundo sea mejor. Los niños no son solo los adultos del mañana: son habitantes del presente. Subestimamos constantemente a los niños y su creatividad, pero todos tienen un talento; solo hay que saber abrir la puerta para que lo saquen. Y ahí es donde intervenimos los maestros, viendo lo que los demás son incapaces de ver”.

La característica que debe definir a un maestro (entendido como el educador que enseña a niños desde Primaria hasta la universidad) es, sobre todo, actitud. “El maestro tiene que ser cada día un ejemplo para sus alumnos, debe ofrecer su mejor versión para así obtener lo mejor de los niños. Los profesores tienen que ser los primeros en dar el máximo y no poner como excusa de sus posibles limitaciones al sistema. Los docentes somos los primeros en ponernos límites”.

Valentía, mente abierta, humildad, curiosidad y amar el medio ambiente son otros de los rasgos que deben adornar a los docentes. “El maestro es alguien que debe inspirar para la vida. Yo no hago nada extraordinario en el aula, solo me divierto y aplico el sentido común. Debemos educar en proyectos y experimentar, sin miedo a lo que digan los inspectores”

Para Bona, el gran reto de la educación es hacer a los niños “mejores individual y colectivamente”, pero no más competitivos. “Cuando llegas a un colegio conflictivo como maestro tienes dos opciones: o deprimirte o tomar los problemas como retos. Eso es lo que me paso en mi primera experiencia, en un colegio ubicado en un barrio conflictivo de Zaragoza. Todo cambió cuando les propuse a los alumnos que me enseñaran lo que les gustaba lo que sabían hacer. Se convirtieron en maestros del maestro”.

La carga de los deberes

Bona cree que si un maestro cree que algo es bueno para sus alumnos debe hacerlo, “aunque alguien diga lo contrario. Los obstáculos y la incomprensión que se va a encontrar para poner en marcha nuevos proyectos pueden ser muy grandes, pero es fundamental perseverar”.

El tema de cuánto tiempo deben dedicar los niños a los deberes es uno de los debates recurrentes en educación. “Si se carga a los niños con deberes, ¿con qué motivación van al día siguiente a la escuela?”, se pregunta Bona, quien subraya la idea de que “los niños no tienen opción de dejar los estudios. Por eso tenemos que lograr que les guste ir a la escuela. Si después de un día largo en el colegio, salen y se encuentran con más deberes los estímulos decaen. Debe haber tiempo para todo”. Por ejemplo, para la lectura, pero no impuesta. “La lectura es un placer, pero se ha convertido en una obligación para los niños. Cuando a mí me obligaban a leer un libro y después hablar de él perdía su atractivo”.

Sobre la idea de si hay que pagar a los profesores en función del éxito o el fracaso escolar de los centros, Bona es contundente. “Yo cobraría lo mismo porque lo importante es el factor humano por encima de los números. Da igual la educación que recibas, las buenas notas que saques si no sabes respetar al que tienes a tu lado”.

Sobre los castigos, también tiene claro lo que hay que hacer. “En mis primeros años he castigado a muchos niños como maestro y no ha funcionado; solo ha servido para proyectar mi frustración. Hay que hablar con ellos, empatizar y convencerles de que pueden ser un ejemplo para los demás”.

https://www.eldiario.es/norte/euskadi/talento-saber-abrir-puerta-saquen_0_449355473.html

“La base de un cerebro sano es la bondad, y se puede entrenar”, La Contra de La Vang.

Presentación. Ciencia y amabilidad

Su investigación se centra en las bases neuronales de la emoción y los métodos para promover desde la ciencia el florecimiento humano, incluyendo la meditación y las prácticas contemplativas. Fundó y preside el Centro de Investigación de Mentes Saludables en la Universidad de Wisconsin-Madison, donde se llevan a cabo investigaciones interdisciplinarias con rigurosidad científica sobre las cualidades positivas de la mente, como la amabilidad y la compasión. Ha cosechado importantes premios y está considerado una de las cien personas más influyentes del mundo según la revista Time. Tiene multitud de investigaciones y varios libros publicados. Ha ofrecido un seminario para Estudios Contemplativos en Barcelona.

 .......

Yo investigaba los mecanismos cerebrales implicados en la depresión y en la ansiedad.

...Y acabó fundando el Centro de Investigación de Mentes Saludables.

Cuando estaba en mi segundo año en Harvard se cruzó en mi camino la meditación y me fui a la India a investigar cómo entrenar mi mente. Obviamente mis profesores me dijeron que estaba loco, pero aquel viaje marcó mi futuro.

...Así empiezan las grandes historias.

Descubrí que una mente en calma puede producir bienestar en cualquier tipo de situación. Y cuando desde la neurociencia me dediqué a investigar las bases de las emociones, me sorprendió ver cómo las estructuras del cerebro pueden cambiar en tan sólo dos horas.

¡En dos horas!

Hoy podemos medirlo con precisión. Llevamos a meditadores al laboratorio; y antes y después de meditar les tomamos una muestra de sangre para analizar la expresión de los genes.

¿Y la expresión de los genes cambia?

Sí, y vemos como en las zonas en las que había inflamación o tendencia a ella, esta des­ciende abruptamente. Fueron descubrimientos muy útiles para tratar la depresión. Pero en 1992 ­conocí al Dalái Lama y mi vida cambió. 

Un hombre muy nutridor.

“Admiro vuestro trabajo, me dijo, pero considero que estáis muy centrados en el estrés, la ansiedad y la depresión; ¿no te has planteado enfocar tus estudios neurocientíficos en la amabilidad, la ternura y la compasión?”.

Un enfoque sutil y radicalmente distinto.

Le hice la promesa al Dalái Lama de que haría todo lo posible para que la amabilidad, la ternura y la compasión estuvieran en el centro de la investigación. Palabras jamás nombradas en ningún estudio científico.

¿Qué ha descubierto?

Que hay una diferencia sustancial entre empatía y compasión. La empatía es la capacidad de sentir lo que sienten los demás. La compasión es un estadio superior, es tener el compromiso y las herramientas para aliviar el sufrimiento.

¿Y qué tiene que ver eso con el cerebro?

Los circuitos neurológicos que llevan a la empatía o a la compasión son diferentes.

¿Y la ternura?

Forma parte del circuito de la compasión. Una de las cosas más importantes que he descubierto sobre la amabilidad y la ternura es que se pueden entrenar a cualquier edad. Los estudios nos dicen que estimulando la ternura en niños y adolescentes mejoran sus resultados académicos, su bienestar emocional y su salud.

¿Y cómo se entrena?

Les hacemos llevar a su mente a una persona próxima a la que aman, revivir una época en la que esta sufrió y cultivar la aspiración de librarla de ese sufrimiento. Luego ampliamos el foco a personas que no les importan y finalmente a aquellas que les irritan. Estos ejercicios reducen sustancialmente el bullying en las escuelas.

De meditar a actuar hay un trecho.

Una de las cosas más interesantes que he visto en los circuitos neuronales de la compasión es que la zona motora del cerebro se activa: la compasión te capacita para moverte, para aliviar el sufrimiento.

Ahora quiere implementar en el mundo el programa Healthy minds (mentes sanas).

Fue otro de los retos que me lanzó el Dalái Lama, y hemos diseñado una plataforma mundial para diseminarlo. El programa tiene cuatro pilares: la atención; el cuidado y la conexión con los otros; la apreciación de ser una persona saludable (encerrarse en los propios sentimientos y pensamientos es causa de depresión)...

...Hay que estar abierto y expuesto.

Sí. Y por último tener un propósito en la vida, algo que está intrínsecamente relacionado con el bienestar. He visto que la base de un cerebro sano es la bondad, y la entrenamos en un entorno científico, algo que no se había hecho nunca.

¿Cómo se puede aplicar a nivel global?

A través de distintos sectores: educación, sanidad, gobiernos, empresas internacionales...

¿A través de los que han potenciado este mundo oprimido en el que vivimos?

Tiene razón, por eso soy miembro del consejo del Foro Económico Mundial de Davos, para convencer a los líderes de que hay que hacer accesible lo que sabe la ciencia sobre el bienestar.

¿Y cómo les convence?

Mediante pruebas científicas. Les expongo, por ejemplo, una investigación que hemos realizado en distintas culturas: si interactúas con un bebé de seis meses a través de dos marionetas, una que se comporta de forma egoísta y otra amable y generosa, el 99% de los niños prefieren el muñeco cooperativo.

Cooperación y amabilidad son innatas.

Sí, pero frágiles, si no se cultivan se pierden, por eso yo, que viajo muchísimo (una fuente de estrés), aprovecho los aeropuertos para enviar mentalmente a la gente con la que me cruzo buenos deseos, y eso cambia la calidad de la experiencia. El cerebro del otro lo percibe.

Apenas un segundo para seguir en lo suyo.

La vida son sólo secuencias de momentos. Si encadenas esas secuencias, la vida cambia.

El mindfulness es hoy un negocio.

Cultivar la amabilidad es mucho más efectivo que centrarse en uno mismo. Son circuitos cerebrales distintos. A mí no me interesa la meditación en sí misma sino cómo acceder a los circuitos neuronales para cambiar tu día a día, y sabemos cómo hacerlo.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20170327/421220248157/la-base-de-un-cerebro-sano-es-la-bondad-y-se-puede-entrenar.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social  


Un altre article recomanat sobre el tema: 

La bondad es el punto más elevado de la inteligencia  : https://espaciosumanocero.blogspot.com.es/2017/05/la-bondad-es-el-punto-mas-elevado-de-la.html?m=1

El TC tomba la maniobra de Wert per a imposar el castellà a l’escola catalana

Ha estimat parcialment el recurs de la Generalitat contra la LOMCE 

20.02.2018

El Tribunal Constitucional espanyol ha donat la raó a la Generalitat i ha tombat la maniobra del ministre espanyol José Ignacio Wert  per a imposar el castellà a l’escola a través de fons públics. El ministre espanyol pretenia que el govern català avancés 6.000 euros per cada alumne que demanés l’escolarització en castellà. D’aquesta manera, es pretenia que aquests alumnes poguessin pagar l’escola privada en cas que no existís oferta pública amb aquestes condicions.

El TC considera que aquest sistema no respecta el repartiment de competències entre l’estat espanyol i Catalunya i per això ha estimat parcialment el recurs de la Generalitat contra la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat de l’Educació (LOMCE) i ha anul·lat alguns dels preceptes impugnats per considerar que envaeixen competències en matèria d’educació.

Es refereix, en concret, a la capacitat del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport espanyol, a través de l’Alta Inspecció d’Educació, per a decidir sobre l’escolarització d’aquests alumnes en centres privats i al seu finançament. El ponent de la sentència, aprovada per unanimitat, ha estat Fernando Valdés Dal-Ré.

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-tc-tomba-la-maniobra-de-wert-per-a-imposar-el-castella-a-lescola-catalana/

“Sólo recuperas a un chaval si él recupera su autoestima”

Imagen: La Contra de La Vanguardia

Lluís Amiguet   -  17.08.2017

Por qué un chaval de doce años se puede volver un delincuente?

Porque pierde la autoestima. Es lo primero que intentamos devolver a quienes la han perdido. No hay recuperación posible sin ella. Por eso también es lo primero que tratan de quitarle las bandas juveniles para reclutarle.

¿Por qué es tan importante?

Cualquier organización que necesita de tu obediencia empieza por minar tu autoconfianza. Para que les obedezcas, deben deconstruirte como individuo, y lo logran con humillaciones para que después vuelvas a renacer como soldado de su banda.

¿Y ustedes deben deshacer ese proceso?

Nosotros empezamos por escucharle con respeto y reconocimiento a la persona que es. Y nos damos cuenta de que a menudo llevan años, a veces toda su vida, sin que nadie les escuchara. Y entonces empiezan a quitarse poco a poco su armadura.

¿Se sinceran?

Francis, por ejemplo, había sido detenido cinco veces antes de los 14 años. Era hijo de madre soltera y llevaba el peso de ser el hombre de la casa. Por eso llevaba puesta una armadura de mutismo y dureza para sobrevivir en la calle. Los hombres no hablan, actúan...

Eso hacen los grandes machos del cine: De Niro, Al Pacino, Gibson, Eastwood...

Imitan a la calle, donde hay que llevar esa armadura para que no te machaquen. Por eso nos cuesta después descubrirles que la verdadera fortaleza consiste en mostrar tus sentimientos. Es lo que devuelve la autoestima.

¿Por eso usted ha fundado colegios sólo para chicos?

Creemos que ese proceso de abrirse a los demás es más fácil cuando no tienen, además, que demostrar su orgullo de varones frente a las chicas.

¿No es mejor acostumbrarse en el cole a lo que van a encontrar en la vida?

Cuando sólo hay chicos, no tienen que competir por la atención de las chicas ni por mantener esa armadura ante ellas. Se lo explicamos a Hillary Clinton cuando era senadora por Nueva York y, cuando vio los resultados, nos apoyó y nos pidió que hiciéramos más y más escuelas así en todo el país.

Pero la política oficial es que las escuelas sean de coeducación.

Las autoridades nos dejaron abrir una en cada distrito donde ya hubiera otra de todo chicas. La diferencia en nuestro caso es que las nuestras son públicas y la mayoría de las demás escuelas de chicos o de chicas son privadas. En la nuestra los padres no pagan nada.

¿En qué más se diferencian sus escuelas?

La mayor parte de la educación no consiste sólo en explicar cosas. Como de verdad aprenden los chicos es imitando. Los humanos crecemos por emulación.

Los griegos lo llamaban paideia.

Y consistía exactamente en eso, en la relación especial que se establece entre el profesor que brinda su ejemplo y el alumno que lo adopta. Nuestro problema con los estudiantes es que muchos son afroamericanos.

¿Y...?

La inmensa mayoría de los profesores americanos son mujeres y blancas. Les es más difícil identificarse con ellas. Por eso yo soy tan importante para ellos y les pongo sobre los pasos de gigantes: Nelson Mandela, Muhammad Ali, el escritor Langston Hughes...

El poeta de Harlem traductor de Lorca.

Les hemos dedicado aulas y los chavales les han puesto su nombre a sus equipos deportivos. A los chicos les gusta competir, pero no tanto uno contra otro como un equipo contra otro. Eso nos ayuda a recuperar el prestigio de la educación y de la escuela y de estudiar.

¿Por qué se ha degradado tanto en EE.UU.?

Es complejo explicarlo, pero digamos que en la calle mandan ahora los que fracasaron en la escuela y por eso están especialmente interesados en que los chavales también fracasen y logran que estudiar carezca de prestigio. No es cool. Sólo estudian los empollones...

Después los que estudian también son los que tienen mejores empleos y sueldos.

También son considerados traidores a su clase y a su barrio. El refugio es el sentimiento de pertenencia e identidad pero a veces es autodestructivo. Nosotros tenemos que cambiar esa identidad. Ahí tienen a Mandela, les repito, un gran abogado, un hombre que estudió mucho y fue más fiel que nadie a los suyos.

¿Y funciona?

El alcalde de Nueva York, Bloomberg, no se podía creer que casi todos nuestros estudiantes se graduaran y muchos con buenas notas. Se entusiasmó y se volcó en ayudarnos. Otros estados nos piden nuestras escuelas, como Nueva Jersey. Tenemos ya 6 escuelas en todo el país con más de 3.000 estudiantes.

¿Habrá más?

Por supuesto. Mire este cuadro que domina la entrada de nuestros colegios. Ese barco estaba lleno de esclavos africanos y cada día les recuerdo que estamos aquí porque ellos lucharon, murieron y se sacrificaron para que nosotros podamos estudiar y progresar aquí. Somos la herencia de ese sacrificio. No tienen derecho a fallarles. Y parece que me hacen caso. Francis ha sido el primero en graduarse de toda su familia.

 _____________

Un profe del barrio

David Banks tiene dos socios de campanillas, la senadora Hillary Clinton y el exalcalde de Nueva York Michael Bloomberg, que le han conseguido los fondos públicos para abrir seis colegios al ver los resultados en notas y titulaciones de su primer centro, Eagle Academy. El pedagogo ha explicado en el colegio Viaró su método para enderezar adolescencias como la de Francis, detenido cinco veces antes de los 14 años. Ni castigos ni sermones: escucharlos con respeto y dialogar hasta que recuperan la autoestima y con ella su capacidad para el esfuerzo y el aprendizaje. El primer ejemplo para Francis y los demás estudiantes son los tres títulos universitarios del propio Banks, un profe salido de lo más duro de Brooklyn.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20170817/43604810233/solo-recuperas-a-un-chaval-si-el-recupera-su-autoestima.html 

La consellera Ponsatí reconeix l'insuficient finançament de l'escola concertada

                                            La Consellera Clara Ponsatí


Per Catalunya Religió. Jordi Llisterri-CR  - Dll, 04.09.2017

"Ens cal garantir la suficiència financera dels centres concertats". Així reconeixia aquest dilluns la consellera d'Ensenyament, Clara Ponsatí, la necessitat de millorar el finançament de l'escola concertada com reclamen les associacions de pares i els titulars d'aquests centres.

Ponsatí ha intervingut aquest migdia en l'acte de celebració dels 200 anys dels Germans Maristes i ha reiterat "la voluntat d'aquest govern per la millora progressiva del finançament de l'escola concertada". La consellera ha assegurat que millorar el finançament "ha de comportar la millora de l'equitat i possibilitar la igualtat efectiva d'oportunitats i la llibertat d'elecció dels pares".

Les escoles concertades demanen que l'import econòmic el concert educatiu faci possible la gratuïtat dels centres concertats, com preveu la Llei d'Educació de Catalunya (LEC), i que no s'hagi de cobrir el cost real de l'escolaritat amb les aportacions dels pares. Ponsatí ha donat suport al model que preveu la LEC d'un únic servei d'educació amb escoles de diverses titularitats, perquè "les escoles concertades feu un paper fonamental en el conjunt del servei educatiu i feu realitat el dret de les famílies a l'elecció de centre, un dret que hem reconegut com a principi bàsic en la nostra Llei d'educació".

La consellera ha anunciat que en el pressupost del 2018 el Govern preveu implantar "un complement retributiu per a les tutories al professors de la concertada".

Implicació de la societat civil

Ponsatí ha defensat un model escolar en el que "la família reclama protagonisme en l'educació dels seus fills i la possibilitat d'elecció". I ha recordat que "a Catalunya hi ha llarga tradició de la implicació de la societat civil en l'educació: les congregacions religioses, les fundacions, les cooperatives de pares i mares o de mestres, les entitats socials... tots ells promouen escoles de molta qualitat a tot el país. El servei educatiu i social que presten és cabdal per l'èxit educatiu de tots els alumnes, que és el nostre objectiu comú".

Divendres passat, en l'acte d'inici de curs del professorat de l'escola Vedruna de Catalunya, Ponsatí també va fer un reconeixement a la tasca de l'escola concertada.

Reconeixement als Maristes

La consellera ha presidit la inauguració de l'acte del bicentenari del Germans Maristes que s'ha fet al CaixaForum de Barcelona aquest dilluns. Ponsatí ha destacat la tasca educativa dels Maristes que va més enllà de les deu escoles que tenen a Catalunya i que s'amplia en diverses obres socials per a infants i en moviments juvenils.

Els maristes, que van fundar la primera escola a Catalunya el 1887 a Girona, "formen part de la història de l’educació a Catalunya i representen un enorme valor al servei educatiu del país, a més de fer una tasca ingent d’integració social”. Per això, la consellera ha reconegut que "l'educació marista traspassa les parets de les escoles per apropar-se a les famílies, els barris, i les comunitats"

Ponsatí ha felicitat als Maristes per aquest treball perquè "necessitem més que mai una escola que acompanyi i eduqui en els valors, en humanitat, en esperit de família, de servei, i amor al treball, al respecte i a la solidaritat ". "L'escola catalana té molta sort de tenir projectes com els Maristes, que fan amb gran encert una tasca ingent d'acolliment i d'integració social. Cada dia, aula a aula... els germans maristes i els professors", ha afirmat.

Trasbalsats pels atemptats

La consellera s'ha emocionat visiblement recordant una de les víctimes dels atemptats a Barcelona, el nen de Rubí que havia d'iniciar el curs a l'escola dels Maristes. "Els atemptats han trasbalsat la nostra comunitat educativa" i "interpel·len la consciència dels educadors", ha remarcat. Però en aquest context ha manifestat la "plena confiança en els mestres i els docents: les nostres escoles fan bé la seva feina".

Ponsatí ha conclòs que "Catalunya pot ser capdavantera en educació, amb un model educatiu propi" i referent en la innovació educativa.

La conferència central de l'acte l'ha pronunciat l'escriptora Care Santos, exalumna dels Maristes de Marató, on actualment també porta els seus fills. L'acte ha comptat amb la presència de l'arquebisbe d'Urgell, Joan-Enric Vives, i de representants d'altres institucions educatives i religioses. 

https://www.catalunyareligio.cat/ca/consellera-ponsati-financament-concertada



Articles relacionats publicats a aquesta blog:

>> Enseñanza concertada: cuando la demanda no basta-
http://www.cucadellum.org/2017/05/ensenanza-concertada-cuando-la-demanda.html

>> L’Estat paga el doble per un alumne de l’escola pública que per un de la concertada - http://www.cucadellum.org/2017/02/lestat-paga-el-doble-per-un-alumne-de.html

>> El ahorro de tener escuela concertada - http://www.cucadellum.org/2013/02/el-ahorro-de-tener-escuela-concertada.html

>>  España: Colegios católicos ahorran al Estado unos 3.500 millones de euros - http://www.cucadellum.org/2012/02/espana-colegios-catolicos-ahorran-al.html

>> L’educació diferenciada, tot un repte (16/03/2016)

     
>>>    “Sólo recuperas a un chaval si él recupera su autoestima” -  http://www.cucadellum.org/2017/09/solo-recuperas-un-chaval-si-el-recupera.html 
  -  "Cuando sólo hay chicos, no tienen que competir por la atención de las chicas ni por mantener esa armadura ante ellas. Se lo explicamos a Hillary Clinton cuando era senadora por Nueva York y, cuando vio los resultados, nos apoyó y nos pidió que hiciéramos más y más escuelas así en todo el país."

>> ¿Compensa educar a ambos sexos de forma separada?- http://www.cucadellum.org/2012/09/compensa-educar-ambos-sexos-de-forma.html