25 de maig de 2017

Jasikevicius o cuando el baloncesto no es lo más importante



Jasikevicius afirmó haberle dado permiso para acudir al nacimiento de su hijo, pero la respuesta no contentó al periodista, que insistió preguntando si era normal que un jugador se ausentara en una etapa tan importante del torneo.

La respuesta del entrenador fue soberbia: “¿Tienes hijos?”, consultó. “Cuando los tengas, lo entenderás. Cuando seas padre entenderás qué es lo más importante en la vida. Créeme, ni títulos ni nada”, concluyó. Lima no tardó en expresarse al respecto en redes sociales y manifestó su agradecimiento a Jasikevicius por las palabras.

Saras habla del tema con conocimiento de causa ya que su madre, Rita, vivió algo similar en 1975. Era jugadora internacional de balonmano y cuando se quedó embarazada, las autoridades soviéticas quisieron obligarla a abortar pero se negó. Al final, la apartaron de la selección y se quedó sin disputar los Juegos OIímpicos de 1976. Eso sí, en lugar de una medalla, ganó a Sarunas.

Recuperem dues grans entrevistes d'Andreu Barnils a Francesc Sanuy, que s'ha mort avui a 81 anys

‘La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza’ i 

‘Hem de fotre el camp’. 

Dues entrevistes a Francesc Sanuy

 

22.05.2017

Avui s’ha mort Francesc Sanuy, ex-conseller de Comerç i una de les veus més crítiques i lúcides de la política i l’economia catalana de l’última dècada. En recuperem dues entrevistes que li va fer Andreu Barnils. Les podeu llegir a continuació:

Francesc Sanuy: ‘La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza’

Publicada el dia 21 de novembre del 2014

Francesc Sanuy (1936) és advocat, va ser conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, diputat per CiU a Madrid, director de la Fira de Barcelona i fundador d’IFEMA. Un home sense pèls a la llengua que durant catorze anys va ser tertulià de Catalunya Ràdio. Ara escriu al Singular Digital. Sanuy acaba de publicar un llibre, ‘La banca sempre guanya‘ (RBA), recull d’articles apareguts a la premsa des de l’any 2010 fins el 2014. També s’hi inclou un pròleg prou aclaridor, ‘La crisi inacabada’ que aporta context. En el llibre es parla bàsicament de bancs, i de banquers. Sanuy ens rep al restaurant Lázaro de Barcelona, la seva segona casa. En aquesta entrevista també ho fem, sense parar, això de parlar de bancs i de banquers. ( podeu comprar el llibre ací )

Els bancs són massa grans per caure, però es veu que els països no.
—Els bancs han aconseguit ser considerats sistèmics, com si això volgués dir ser ocells en via d’extinció que mereixen ser salvats. No han de ser salvats de res. Tant si són sistèmics com si són catòdics. Els bancs han aconseguit ser ‘too big to fail’ i ‘too big to jail’. Massa grossos per deixar-los fer fallida i massa grossos per tancar-los a la presó. I aquí tenim la doctrina Botín per a salvar el Santander, la doctrina Albertos per a salvar Fomento de Construcciones y Contratas. Són doctrines jurídiques que la justícia espanyola, pagada, ha elaborat perquè aquests senyors no vagin a la presó. El Botín, els Albertos, Alierta. Però si l’Alierta va fer servir informació privilegiada a borsa per comprar accions de l’empresa que ell presidia, la privatitzada Tabacalera! Doncs després, en lloc de tancar-lo a la presó, van i me’l fan president de Telefónica, l’empresa que més factura del país.

No toqueu gaire el cas de Catalunya Caixa.
—El desenllaç encara ha d’arribar. L’han adjudicat al BBVA. Ara investiguen Narcís Serra. Però ja abans el Costabella, el Todó, i tots aquests Déu n’hi do. Doncs vols creure que hi ha un tribunal que ha dit que tenen dret a la indemnització que es van adjudicar ells mateixos. Xifres astronòmiques! Mentrestant arruïnen l’entitat i es queden tan tranquils.

Les caixes són una especialitat vostra.
—La Caixa ja té una fitxa bancària a Madrid: en cas que hi hagués independència, ells es traslladen. Fainé no ha parat fins que no ha tingut més oficines de La Caixa fora de Catalunya que dins. La Caixa quan s’internacionalitza l’espifia perquè no saben idiomes. Van comprar l’Erste Bank, a Àustria. ‘Erste’ en alemany vol dir ‘primer’, però són els pitjors. També van entrar al China Bank, i s’han fotut una altra patacada. Allà on van, patacada. Mira, l’estafa d’André David Grebler i el Costabella, es va fer per Caixa de Pensions via Andorra. Les caixes són les reines de la condonació de crèdit. Ara tu imagina que ets fill de guàrdia civil i president de Caixa de Girona, i no dic noms. I resulta que dónes un crèdit a la filla d’un guàrdia civil del PP a Catalunya. I no dic noms. Si li condones el crèdit d’un pis que ara val el doble, ella per zero euros té un pis de molt valor. I amb aquest pis es compra un altre pis a Barcelona, a través d’un crèdit de la Caixa de Pensions. Ja hi som! I jo em pregunto: el Fainé condonarà també aquest crèdit? El regalaran a la senyora del PP? Perquè és un pis de 864.000 euros. Són més de cent milions de peles. Les caixes s’han dedicat sistemàticament a condonar, regalar i perdonar. I a comprar-se coses ells mateixos. Caixa Girona comprava els quadres de la galeria d’art… del president de la pròpia caixa! I perquè no es perdés cap pesseta la comissió de la venda se la queda la filla i el gendre. Les caixes, les caixes… així han acabat.

Dieu coses que semblen d’un militant de la CUP.
—Només des de l’economia de mercat es pot reactivar l’economia. Les solucions no poden venir de models veneçolans o bolivarians. Podem ja veurem com acaba. Ara ells són bons en el diagnòstic, i necessaris per regenerar-ho tot, per esborrar la pissarra de la maleïda transició que ha consagrat la paternitat i permanència del franquisme, de la Fundació Francisco Franco, dels qui reten honors i homenatges a la División Azul o a la Legión Condor. Home, que aquest em bombardava a mi, que no me’n recordo perquè era un infant. Van bombardar la fàbrica Elizalde, que era al costat de casa meva… Collons! Ara, la solució es troba des de l’economia de mercat. Però des d’un capitalisme popular, amb compassió, amb justícia social, amb ascensor social, del que ajuda els desvalguts, del que equilibra. És només des de la socialdemocràcia que es pot funcionar. Jo no veig que des del radicalisme es pugui. Tots els experiments que s’han fet de comunisme no han funcionat. A mi m’han acusat de ser un ‘socialdemòcrata de merda’, d’agent de l’imperialisme, gestor del capitalisme, mercaderia variada del socialisme. I sí senyor, i a ‘mucha honra’. Jo era això, i encara ho sóc. He ajudat el sindicalisme quan era pur i perillós. He ajudat a finançar vagues anant a buscar els meus contactes fins a Alemanya per parlar amb el sindicat metal·lúrgic. Això és ser socialdemòcrata i no els paios que van arribar al PSOE des del CEU, i des de les famílies franquistes. Com el Felipe i el Guerra, tots dos exemples d’això que explico. Mira, ara hi ha un llibre del general Monzón que ho diu: és Carrero Blanco qui aconsegueix que al congrés del PSOE de Suresnes guanyin Guerra i González, i liquidin tots els altres. Això ho he viscut jo en primera línia. Home, és clar que sóc socialdemòcrata!

Sou l’inventor de l’expressió ‘capitalisme Cibeles’ per a descriure el capitalisme espanyol. Com definiríeu el capitalisme català?
Capitalisme caixer. La Caixa. La Caixa és un monstre d’una dimensió excessiva, que parasita i vampiritza un gran país. Si no tingués aquest pes mort al damunt, aquesta sangonera, que xucla les venes sense parar, seria un país extraordinari. I, malgrat tot, som un país exportable. Ara estem sota el jou i el pes d’una entitat que ho domina tot. Ho tenen tot controlat: els mitjans de comunicació, les empreses. Aigua, gas, electricitat. telèfon. El primer accionista de Telefònica és La Caixa. I el primer individual, fins que va arribar Alierta, era en Fainé. I Repsol. Ah, perdó… i el senyor aquest, el Rivera de Ciutadans, sense haver fet ni una sola hora d’advocat, amb el diploma acabat d’obtenir, resulta que ingressa a La Caixa i és designat assessor jurídic del president Fainé. Un paio que no havia fet mai d’advocat! El Fainé el designa, i al cap de tres mesos li dóna l’excedència i diu: vés a muntar un partit.

A veure, creieu que Ciutadans es va muntar des de La Caixa?
Rivera va tenir la idea i La Caixa va dir compro. O un altre cas. El senyor Ayllón, secretari d’estat de Relacions amb les Corts. Saps qui és? Aquest té la categoria de director. A La Caixa. I se’n va a fer de secretari d’estat pel PP a Madrid. Què et sembla? I la infanta, i l’Urdangarin, i el pis de Washington, Ginebra i Sarrià…

Goldman Sachs també hi queda servit, en el seu llibre.
Són els vampirs del capitalisme. Aposten contra els seus propis clients. Al seu home a Espanya, Guillermo de la Dehesa, que es va apuntar al PSOE, van acabar dient-li ‘Guillermo de la Derecha’. Aquest paio és el que em va citar per dir-me que la Disney o es feia a Pego, Alacant, o no es feia. Res de fer-se a Tarragona. Jo li dic: ‘Ja m’han dit que vénen a Tarragona.’ I em respon: ‘Aquí hi ha el secretari de Turisme, i jo sóc el d’Hisenda. Les ajudes que Espanya donava si venia Disney es condicionen al fet que vagin a Pego’, on la comissionista és Isabel Presley. Això em va dir. Doncs Disney se’n va anar a París, on s’ha arruïnat perquè no hi tenen el clima adient. Si haguessin vingut aquí hauria estat un èxit. Coses d’aquestes n’he viscudes a cabassos.

UE sí, o no?
—Jo que he estat europeista ‘avant la lettre’, graduat en estudis europeus per la Universitat de Torí, a Itàlia, i que em pensava que amb aquest títol entraria a la Comunitat com a tècnic, i que era del Centre d’Estudis Europeus de l’Institut Francès, on ens reuníem amb empresaris i polítics, i que vaig anar a Grècia a fer venir el qui va signar el Tractat d’Associació, el governador del Banc de Grècia; jo que m’he mogut en l’europeisme quan era clandestí, i que per mi era un ideal polític, et dic que avui, per mi, quan veig en què s’ha convertit la Comunitat, que se la fotin al cul. Francament. Si l’Europa de la qual parlem és la del Juncker i les 350 empreses que els rebaixa els impostos… Aquesta Europa no m’interessa. La Merkel no en té ni idea. El dia que va caure el mur de Berlín era a cal massatgista. I encara hi és. La Merkel, què m’ha d’explicar?

Quan escriviu els articles i com?
—Jo escric a mà i de matinada, quan no molesta ningú. Després la meva filla m’ajuda, i també el noi del despatx.

Citeu molt el Financial Times.
—Jo tinc fòbies i fílies. El Financial Times el llegeixo cada dia [i aquí se’l treu, en paper, de la seva butxaca esquerra]. Veus? Jo el compro a la papereria Bambi de Sarrià. Perdona, poca broma, és l’única papereria que tenia vivint a cinquanta metres de distància dos premis Nobel: Vargas Llosa i García Márquez. Quan jo anava a comprar el diari me’ls trobava. Ara noto que no em fan el mateix cas. Ha ha! Martin Wolf no me’l perdo mai, del Financial Times. I ara m’interessa molt la columneta del John Authers. És d’aquests que parteixen de l’anècdota del dia i l’expliquen d’una altra manera.

Llibres, també es nota que no pareu de llegir-ne.
—Ara repoesco lectures de joventut. Hi ha un llibre, ‘Political Parties’, de Robert Michels, de 1919. La degeneració dels partits polítics. Doncs això va a missa, avui. O un altre, ‘The Political Man’, capítol cinquè: el feixisme apareix quan cau la classe mitjana. Són coses que avui encara aguanten. Un altre exemple ‘L’Espagne catalane et le Maghrib aux XIIIe et XIVe siècles’, de Dufourcq. Un capellà francès de Tolosa. L’home explica què feia la Catalunya sobirana. Quan ens diuen que Catalunya és part d’Espanya des de sempre penso que s’haurien de llegir aquest llibre. Als segles XIII i XIV Catalunya deia a la Santa Seu: ‘Les croades aquí no, aquí sí. Els ports els administro jo. Les caravanes que travessen el desert les porten soldats de la Corona d’Aragó.’

Rebeu pressions pels vostres articles?
A mi m’han fotut fora de tot arreu. No dels millors llocs no, de tot arreu. Catalunya Ràdio, catorze anys de tertúlia amb el Bassas. El més escoltat. Els tres tenors, en deien. Doncs fora. Van ser La Caixa i les autopistes, que sempre van junts. De l’Avui, també, tot i que després em van readmetre. Ara estic al Singular i de moment, no. Ha ha! Em volien posar el morrió, però de moment encara trobo lloc on puc opinar. I el llibre també és un exemple que encara puc parlar i dir la meva.





Francesc Sanuy: ‘Hem de fotre el camp, jo no aguanto més’ 


Publicada el 6 d’abril del 2015

Francesc Sanuy (Barcelona, 1936) acaba de publicar una autobiografia, ‘Diuen que tinc memòria‘ (Ediciones B). El llibre abasta els primers anys de la seva vida i fins als anys vuitanta. La gent que vulgui detalls de la seva obra de govern (va ser conseller dels primers governs Pujol) haurà d’esperar a un possible segon volum. En aquest primer parla de la seva infantesa en una Barcelona en plena guerra, dels anys d’estudiant a l’Espanya franquista, de l’expulsió de la Universitat i del seu periple per Itàlia, el Regne Unit i els Estats Units, on es va formar en universitats d’elit. Amb una prosa plena d’anècdotes brillants, Sanuy també parla de l’Àfrica, on va viatjar durant dos anys, de l’organització de fires a Madrid i Barcelona o de la feina de traductor a l’ONU, a Suïssa. Una vida de pel·lícula.

—Descriviu una Barcelona de postguerra on els nens de l’Eixample jugaven al carrer.
—Al bèlit, per exemple. El bèlit era una peça de fusta tallada amb una navalla. Tenia forma de dirigible Hinderburg. De zepelí. Agafaves una pala d’estovar la roba que et servís de pala, enlairaves el bèlit picant-lo i amb la mateixa pala l’entomaves al vol. Com una mena de beisbol. Gran joc, el bèlit. Un dia vaig arribar als EUA, com a estudiant becat, en una benvinguda amb altres estudiants de tot el món. Va sortir un noi de l’Índia que va explicar-nos el seu joc. El presentava com l’esport nacional dels joves a l’Índia. I era el bèlit. Quan em vaig aixecar, vaig agafar la pala, i vaig picar, l’indi aquell va quedar acollonit. ‘Nano, que això és el bèlit!’ Els musulmans van arribar a la península Ibèrica i a l’Índia el mateix any. El 711. Per tant el bèlit no és ni de l’Índia, ni nostre. És del Magrib, dels països musulmans del nord d’Àfrica, que el van exportar.

—Expliqueu que de nen vau passar sis mesos al llit.
—Un cardiòleg, el doctor Framis, va dir que tenia endocarditis. Repòs absolut. Afortunadament, al final era reumatisme poliarticular agut. Però els sis mesos sense sortit al carrer no me’ls va treure ningú. Estirat al llit vaig escoltar tota la col·lecció de discs del meu cosí Viladiu, vaig llegir ‘El tesoro de la Juventud’ i les novel·les de Salgari que el meu cosí portava de l’Argentina. En aquests mesos vaig aprendre moltes coses.

—El vostre pare era militant d’ERC. I tenia el despatx de gèneres de punt on ara hi ha la Casa Beethoven, la botiga de música a tocar del Palau de la Virreina.
—Mon pare no tenia l’espai a la botiga Beethoven, sinó a dalt. Ell va finançar la meva educació però no era un pare absorbent. Més aviat es mantenia en un segon terme, i deixava fer. D’una certa austeritat. A tocar de la Beethoven també hi havia els qui redactaven cartes per als analfabets que volien escriure a la família. L’experiència era que arribaves, passaves aquests ‘amanuenses’, arribaves a la botiga Beethoven, plena de partitures, i a dalt, a través d’una escaleta, mon pare hi tenia un magatzem majorista de gèneres de punt. Com que era a tocar del Palau de la Virreina, li va posar ‘Medias Virreina’.

—Dieu que de jove vau posar petards a la vaga de tramvies. Petards?
—Ho feia amb en Màrius Estartús, que es va morir fa poc. Vam estar junts a l’ONU de traductors. Érem dels músics, l’MSC (Moviment Socialista Català). Estartús era l’home d’acció, que passava fronteres, i s’emportava els originals de l’Endavant, que escrivia jo. Els petards els fabricava un de Sarrià que es deia Manic. Sabia fer un petard que, si el posaves a la via, quan venia el tramvia, paaah!: el podia fer descarrilar. Nosaltres no en vam fer descarrilar cap, però Déu n’hi do.

—Us acaben expulsant de la Universitat de Barcelona, on estudiàveu dret. I comenceu un pelegrinatge de formació acadèmica a Itàlia, el Regne Unit i els EUA, que us canvia la vida. A Itàlia, molt curiós, els caps de setmana els passeu amb sindicalistes i, entre setmana, conferències al Rotary Club.
—Perdona, conferències als dos Rotary Club de Torí. Les vaig fer amb el cònsol d’Espanya, amb elogis del govern de Madrid perquè vaig explicar-hi el pla d’estabilització. La dictadura s’adona que el camí és Europa, i que ha de canviar. Doncs ho van imprimir i publicar. Venien a sentir-me els Pininfarina i el Ghia, que feien les millors carrosseries de cotxes del món. I Leopoldino Pirelli, l’Arrigo Olivetti i el seu germà. O els Agnelli. I aquest qui és, preguntaven? Doncs jo era un nano de vint-i-pocs anys que llegia molt.

—Del viatge als Estats Units, què en traieu?
—Va ser l’hòstia. És avançar trenta anys les coses que després has hagut de viure. Viure-les en primícia. I estar en una llotja de prosceni. Venia en Nelson Rockefeller a fer un míting a la universitat i acabaves fotent-te un soparet amb ell. I quan venia en Martin Luther King a fer un míting, doncs passaves el plateret per recaptar fons per a ell. A la Universitat d’Ithaca, on vaig acabar de professor adjunt, hi havia una dona de vuitanta anys, que era la primera dona que havia estat ministra, la Frances Perkins. La ministra de treball del New Deal. La dona que va crear la seguretat social americana. Va ser la inspectora de treball de l’incendi del 1911, quan es moren totes les treballadores atrapades a dins. Des d’aleshores les portes als Estats Units s’obren cap enfora, no cap endins. La inspectora Perkins va fer això i la primera llei de la seguretat social. El dia que vaig tenir el meu primer sou, com a professor adjunt, vaig dir-li, miri què tinc? La targeta de la seguretat social. Ella ho havia fundat. I em va dir: ‘Aquest paper conservi’l sempre, perquè és el primer pas per a la ciutadania.’ I jo, a la meva filla, li he donat aquesta targeta. ‘Mai que vagin mal dades tu presenta’t als EUA amb aquesta targeta.’

—Parleu del vostre gran amic Armand Carabén. De fet, el llibre l’heu fet amb l’ajut d’un dels seus fills.
—De grans amics afortunadament n’hi ha més d’un. Jo tinc amics que els conec des de fa setanta-tres anys. I en Carabén és dels de fa cinquanta anys. Però gran amic, sí. Gran amic. Era divertit, enginyós, culte. Ell era d’una elit intel·lectual al voltant dels cotoners. Els Manel Ortínez, Riba Ortínez, cosí seu. Allà hi havia en Joaquim Maluquer, el gran ornitòleg.

—El llibre és ple d’anècdotes. Com la de Robert Mitchum jugant amb vós al futbolí durant un dels vostres viatges a l’Àfrica.
—Me’l vaig trobar a Zanzíbar, quan no era Tanzània encara, sinó independent. Jo muntava les missions comercials a l’Africa per a la Cambra de Barcelona. M’hi vaig passar dos anys, anant a l’Àfrica. Catorze països. A Zanzíbar a la nit es podia fer poca cosa. A Nairobi, millor. Recordo anar a un lloc tot decorat amb escultures africanes de fusta, i negres amb farbalans i timbals. I comencen: ‘Esperansa, tu no sabes bailar chachachá.’ Venir fins a Nairobi per a això… En Robert Mitchum s’avorria al bar de Zanzíbar, i hi havia un futbolí. Vols jugar al futbolí? A Robert Mitchum el vaig guanyar al futbolí, perquè n’havia après al carrer de Tuset. Ja ho veus, una amistat molt efímera, amb en Mitchum.

—Del capítol de l’Àfrica impressiona la idea següent: la descolonització de l’Àfrica va ser política, però no econòmica. Vós ho veieu en primera persona, això.
L’espoliació de l’Àfrica, i els seus recursos naturals, no te relació amb la sobirania ni amb la independència. Té vinculació amb uns muntatges que hi havia, i encara hi són. Ara mateix, la De Beers Corporation, primer venedor de diamants del món, sud-africans blancs, aplica un sistema de tracte preferent als seus principals clients. Doncs la De Beer Corporation és propietat de l’Anglo-American Society.

—Brutal anècdota africana amb ‘lo Pepet’ de Vinaròs. Una pastera, però a l’inrevés: un de Vinaròs agafa la barca per anar a l’Àfrica des d’Europa.
—És possible que encara sigui viu, de tornada al casino de Vinaròs, jugant a cartes. És una autoritat, ara. Aquest home era un pescador que tenia deutes i era empaitat per creditors. La seva barqueta es deia ‘Lo Catalí’. Feia quatre metres i mig. I, veient que el volien embargar i que no podia pagar, va agafar el seu germà i va dir: ‘Hem de marxar d’ací.’ I enfilen cap a Gibraltar. ‘Hòstia, on anem?’ ‘Hòstia, no ho sabem, fugim dels creditors!’ I amb la barqueta van travessar l’estret de Gibraltar. I baixant baixant, per la costa oest de l’Àfrica, arriben a Lagos (Apapa), a Nigèria. Terra cristiana. Veu que la cosa està bé, es dediquen a pescar, i a cuinar a l’aire lliure. I els negres ho veuen. Els africans passaven fulles de palma amb un peix sec que venia del llac Txad. Allò, menjaven. I els negres van començar a menjar el peix fresc dels catalans. I van començar a comprar. I comprar. Al final frigorífics, vaixells grossos. Un imperi, va muntar. Ah, per cert, la subhasta del peix la feia en català. En català al mig de l’Àfrica. ‘Oh, ells tampoc no parlen la mateixa llengua. És un merder. A mi ja m’entenen.’ Ha ha!

—Expliqueu el pas per la Cambra de Comerç i transmeteu una idea: que es va usar el franquisme, en comptes de combatre’l.
La constatació és que la dictadura, el règim, s’havia anat degradant i ella sola ja s’orientava, a través dels tecnòcrates, i tenien la gent que pensaven en els bancs de desenvolupament, pensaven en… Escolta, jo ara dic que Catalunya, veient com la tracta Espanya, ha de fer el ‘Catalexit’, que és una cosa anglosaxona: donar-se de baixa d’un club, o que et fotin fora del club. Però també pot fer el ‘Catalexodus’, que és el que hem de fer. Fotre el camp i que els bombin.

—Quan us feu independentista?
—A veure. Una cosa és allò per què pots lluitar a consciència, que saps que és viable o possible. I el nostre butlletí Endavant ja deia ‘Federació, Democràcia, Socialisme’. Només deia ‘federació’, perquè érem conscients que no teníem ni la més mínima llibertat. Però dins el cor sempre penses: cagum dena, quin país podíem haver estat. D’aquell sentiment, les coses han anat evolucionant. Per l’engany, la recentralització, el tracte discriminatori. Ara ha sortit en Mas-Colell i ha dit: ‘Som víctimes d’una asfíxia premeditada.’ Això ho va dir Ramon Trias Fargas fa trenta-cinc anys! Les tres paraules juntes. I si trenta-cinc anys després jo encara esgrimís la federació voldria dir que m’he equivocat. Per tant, quan te’n tornes? ‘Exodus’. És a dir: jo ja en tinc els collons plens. Jo no aguanto més. Que fotin l’AVE en un poble de vint-i-vuit habitants perquè és a prop de Zamora, on va néixer la ministra. Vint-i-vuit habitants i un AVE! Què és això? Això en un país al qual retallen l’estat del benestar, la sanitat pública, que et trituren la classe mitjana.

—Parleu molt poc de l’obra de govern. Sí que arribeu al 23-F. Resulta que sou amic de Guitérrez Mellado. Sempre coneixeu qui toca, en el moment adient.
—Guitérrez Mellado el coneixia d’abans. Mellado era el cap de compres de l’exèrcit espanyol. Mentre era a la Fira de Madrid vaig anar al ministeri i els vaig dir: ‘Vostès compren a l’estranger coses que es fabriquen a Espanya. No són uns patriotes. Vinguin a la fira de mostres en comissió de compres.’ I ens vam fer molt amics. Molt. Pensa que l’endemà del cop d’estat, el 24-F, Mellado va venir a Barcelona convidat per mi. Per consolar-lo.

—Per consolar-lo?
—Perquè a Madrid després del 23-F l’insultaven. ‘No els aguantis ni un minut més’, li vaig dir. El vaig portar a sopar, el primer dia, a casa d’en Pere Duran i Farrell. Duran pensava en gran. És qui va posar la Hispano Francesa Energía nuclear. Jugant la carta de la ‘grandeur de la France’. Gairebé ens ho van regalar. Jo vaig organitzar la fira de l’energia atòmica a Barcelona. I van venir totes les empreses mundials. I ara aquí foten firetes. No són fires. I si em dius el mòbil… Això és quan la fira fa de ‘meublé’, i lloga el llit als caps que organitzen la fira segons els seus interessos. Punt. Cosa que està molt bé, dóna riquesa a la ciutat, i em trec el barret. Però això no és política comercial pròpia. Ni pensar-hi. El 87% de les peles que recapta la Fira, avui, són de lloguer d’espais. De rentar els llençols.

—El llibre té grans anècdotes. Com quan us disfresseu de bisbe pel dia de Sant Nicolau, celebrant la festa a casa de Johan Cruyff.
—Jo hi anava cada any el dia de Sant Nicolau. Amb el fill del cònsol d’Holanda, el president de la Phillips, de la Seda de Barcelona. Els holandesos celebraven la festa de Sant Nicolau. La tradició holandesa diu que Sant Nicolau ve d’Espanya. Aquest era jo. Em vestia de bisbe a casa d’en Neeskens i ho celebràvem a casa d’en Cruyff. Sortia al carrer, vestit de bisbe, amb la barba i un bàcul. I la gent: mira, mira. I em pensava que em miraven a mi. I no. Era mira, mira el Neeskens! A mi no em fotia cas ningú. Ha ha!


 

4 de maig de 2017

El cuiner Jordi Cruz i els dits "becaris", aprenents, o "stagiers". Podriem introduir l'estatus de l'aprenent?


Al nostre pais encara no hi ha un status legal per l'aprenent, pel que fa pràctiques siguin reglades en un curriculum escolar o no. Ni tan sols no tenim un nom específic.  Dir.lis "becari" és equívoc i no ho defineix bé. Pot estar fent d'aprenent perquè li calen els crèdits per la carrera, o perquè vol apendre en aquell despatx,...i no tenir cap beca. 

A França n'hi diuen "stagier", és un que fa un "stage". És un nom genèric: tan si és un estudiant de COU que s'està una setmana a una consultoria agafant el telèfon per veure l'ambient i decidir entre 2 carreres, com si és un del darrer curs de carrera que ajuda molt a l'empresa perquè ja està molt preparat, o un que ajuda el que pot aprofitant les vacances d'estiu. La mentalitat pràctica anglesa també té aquesta opció; de fet els seus curriculums per carrera universitària i per qualsevol dels oficis incorporen sempre pràctiques, donc consideren la teoria que s'apren a un pupitre com una aproximació a la realitat, que son les pràctiques.


A França els "stagiers" cobren en proporció a les hores treballades en base al salari mínim. Es a dir, en tenen pels transports i els cafés. Per mí el que és més important és que és una via oberta estandart i legal que dona ampara a que un estudiant pugui conèixer el món del treball, a conèixer la pràctica de cada ofici o carrera fins i tot abans de deixar la Secundària, dòna entrada a fer pràctiques "no reglades". A casa nostre la Formació  Professional milloraria moltíssim si legalment tinguèssim aquesta opció, perquè de pràctiques reglades amb conveni amb la seva escola segur que en fan, però sempre hi ha llocs que t'interessen i no pots accedir·hi. Hi ha moltes coses que no s'aprenen als llibres i que s'han aprendre treballant.  Ni a Catalunya ni a Espanya no tenim aquesta opció d'accés obert a qualsevol empresa. 


Resoldre la part econòmica està be i correcte. Però donar suport actualitzant l'antiga figura d'abans de l' "aprenent" això permet grans grans millores en la formació dels estudiants.

A la vista d'això, crec que en Jordi Cruz dòna en espècie (allotjament i menjar) més del que seria pagar el salari mínim als aprenents, que en el seu cas no tenen ni un contracte de pràctiques. Per tant els ajuda realment molt. I per tant és generós, al contrari del que diuen alguns semiassebentats.

Si aquesta polèmica servís per introduir canvis legals en l'estatus de l'aprenent d'avui dia, hauria servit de molt. Tan de bo!
Cuca de Llum.

2 de maig de 2017

Natalidad: Tener un bebé cuesta el 80% del sueldo medio

                                            Imagen de La Vanguardia


Los tres primeros años representan un gasto medio de más de 42.600 euros | La crisis económica aplazó los planes de formar una familia en muchas parejas españolas | Las guarderías supone un gasto casi equivalente al alquiler de la vivienda

, Barcelona
El refranero popular atribuía un pan debajo del brazo de cada recién nacido porque, en cuestión de años, acababa siendo una buena mano de obra para trabajar y, por consiguiente, una fuente de ingresos. Los tiempos han cambiado, tanto que la llegada de un bebé al seno familiar supone muchos trastornos en el ritmo de vida y los valores de los padres y conlleva una inversión económica sin precedentes. De hecho, según un baremo elaborado por lavanguardia.com, un niño o una niña cuestan un promedio superior a los 42.000 euros en los primeros tres años, 14.266 euros al año para ser exactos, un gasto que representa el 80% del sueldo medio en España.

Con datos en la mano, y aunque parezca frívolo decirlo, traer al mundo un niño supone una carga económica que no todo el mundo puede afrontar. Los productos de higiene, de alimentación y las guarderías provocan verdaderos agujeros en las economías familiares. La evolución demográfica indica que la maternidad ha bajado desde la crisis, con el índice retrocediendo a niveles de los años 80.

¿Es España un país para tener hijos? ¿Hay tantas facilidades y permisos como en otros países? ¿Qué cuesta un bebé? ¿Por qué la guardería se ha convertido en un coste económico similar al de un alquiler? ¿Es la llegada de un bebé una prueba para una pareja? ¿Cómo se modifican los horarios y la vida de los progenitores? Este reportaje, realizado actualizando datos de la encuesta de la Confederación Española de Amas de Casa, Consumidores y Usuarios (CEACCU), intenta resolver estas y otras cuestiones.

http://www.lavanguardia.com/vida/20170430/422111155080/bebe-gasto-salario-crisis-espana-pareja.html?utm_source=facebook&utm_medium=social&utm_content=vida&utm_campaign=lv

En defensa de la natalidad, Polonia subvenciona la mitad del gasto de cada hijo; ¿para cuándo en España?



En defensa de la natalidad, Polonia subvenciona la mitad del gasto de cada hijo; ¿para cuándo en España?


El programa del PiS afecta a cada hijo a partir del segundo para todas las familias y ayuda también a erradicar la pobreza. El PIB per cápita y el sueldo medio de los españoles dobla al de los polacos, pero criar un hijo les cuesta el triple que en Polonia. Su tasa de fecundidad es la misma


El partido que gobierna en Polonia, el conservador y católico Ley y Justicia, implantó el 1 de abril de 2016 el programa ‘500+’, con el que pretende aumentar la natalidad en un país en el que la tasa de fecundidad está en 1,3 hijos por mujer fértil, igual a la que tiene España.

Con ese programa de ayudas a la familia, Polonia subvenciona la mitad del gasto de cada uno de los hijos que nazcan, a partir del segundo, en todos los hogares del país.

Si se hace una comparativa entre España y Polonia en cuanto a las ayudas a la familia y la defensa de la natalidad, cabe destacar que el PIB per cápita y el sueldo medio de los españoles doblan los de los polacos. Sin embargo, criar un hijo de españoles cuesta el triple de lo que cuesta en Polonia.

Además, la natalidad en Polonia, con una tasa de fecundidad de 1,32 hijos por mujer en 2014, insuficiente ante la tasa de reposición necesaria (2,1 hijos por mujer), es prácticamente la misma que la española, 1,33 hijos por mujer en 2015.

Siendo esto así, cabe preguntarse a qué espera el Gobierno español para emprender medidas de ayudas a la familia y la natalidad similares a las adoptadas en Polonia.


2,5 millones de hogares beneficiados

El programa ‘500+’, medida estrella del Gobierno de Polonia, ideado por Ley y Justicia (PiS, por sus siglas en polaco), dota con 500 zlot (moneda polaca) mensuales, equivalente a 115 euros, a todas las familias por cada hijo que tengan a partir del segundo y sin importar sus ingresos.
Hay que recordar que en Polonia los gastos que ocasiona criar a un hijo rondan los mil zloty, es decir unos 230 euros, con lo que el coste de la manutención de esos hijos se ve reducido a la mitad.

Desde que se implantó la medida, que ha supuesto invertir unos 3.500 millones de euros en tan solo nueve meses, ya se han beneficiado del programa unos 2,5 millones de hogares polacos y 3,8 millones de niños.

Esa ayuda, que en grandes ciudades como Varsovia sirve de apoyo a las familias, en poblaciones menores o pueblos, donde la situación económica es más precaria, cobra una especial relevancia. Además, se trata de la Polonia rural, donde las familias son más conservadoras y tienen más hijos.

Pero, ¿con qué dinero financia el Gobierno polaco su medida estrella? Pues a través de impuestos a empresas y supermercados, la mayoría de titularidad extranjera, además de los 2.100 millones de euros obtenidos por la venta de licencias de telecomunicaciones.

Dada la repercusión que tienen estas ayudas en las urnas, donde una gran masa de votantes agradece al PiS las subvenciones por hijos, ningún experto duda de que va a ser muy difícil que ningún otro partido retire el programa ‘500+’.

No creo que ningún partido se atreva ya a quitar la ayuda por hijo. Se montaría una revolución”, advertía recientemente el arquitecto de 42 años Piotr Wozniak, en declaraciones publicadas por el diario El País este martes, 21 de febrero.

Cabe recordar también que, en materia provida, el Gobierno de Ley y Justicia ha restringido especialmente la ley del aborto y ha dejado de financiar la reproducción asistida. Y su agenda social incluye medidas como la reducción de la edad de jubilación o la subida de las pensiones a los jubilados.

¿Por qué no en España?

Ante este escenario en favor de la familia y provida, hay que preguntarse por qué el Gobierno de España, donde la natalidad está atravesando una auténtica crisis, a pesar de que los españoles desean tener dos o más hijos,  ni siquiera se plantea hacer propuestas parecidas para paliar los efectos de ese problema sobre las familias, como el cada vez más evidente envejecimiento de la población.

De hecho, ante una tasa de fecundidad de 1,33 hijos por mujer, prácticamente como la de Polonia, hay que resaltar otros contrastes que inclinan la balanza de ayudas a la familia en favor del Gobierno polaco.

En 2015, el PIB per càpita de Polonia era de 11.200 euros, y el salario medio de 11.788 euros; mientras en España en el mismo año eran, respectivamente, 23.200 euros y 26.259 euros, es decir más del doble del de los polacos, según una comparativa de Datos Macro.

Pero, ¿cuánto cuesta criar un hijo en España? Pues las familias se gastan entre 100.000 y 300.000 euros en criar a cada niño desde que nace hasta los dieciocho años, según se detallaba en el ‘II Informe sobre lo que cuesta un hijo’, elaborado por la CEACCU (Confederación Española de Organizaciones de Amas de Casa, Consumidores y Usuarios) con datos de octubre de 2006.

Así, si hacemos una media de 150.000 euros, resulta que criar un hijo a las familias españolas ya les costaba hace diez años alrededor de 694 euros al mes, es decir el triple de lo que les cuesta hoy a los hogares polacos.

Víctor Ruiz

Brussel·les proposa 4 mesos de permís retribuït per al pare



La Comissió proposa quatre mesos per a cada progenitor, però no es podran transferir de l'un a l'altre

26 Abr 2017

Pas endavant de Brussel·les per a la conciliació familiar. La Comissió proposa un permís retribuït de quatre mesos per a cadascun dels progenitors, per tenir cura dels fills fins als 12 anys. Amb aquesta mesura, la Comisió vol que s'equilibrin les diferències entre sexes a l'hora de fer-se càrrec de la canalla en els països de la Unió. A Espanya, des del gener, el permís de paternitat és d'un mes.

També es preveu el dret a flexibilitzar la feina, com les jornades parcials, fins que el fill o filla tingui 12 anys, i cinc dies l'any per tenir cura de familiars directes quan estan malalts.

Les mesures també pretenen que s'augmenti la participació de la dona en el mercat de treball. La realitat és que una de cada tres europees treballa a temps parcial, cosa que només fan el 8% dels homes europeus.

Com serà aquest permís retribuït
Són 4 mesos per a un progenitor i 4 mesos per a l'altre; per tant, no els podrà acumular un dels dos progenitors.
La Comissió vol que aquest permís pagat no l'hagin d'afrontar només les empreses sinó que també hi hagi subvencions públiques.

Si, finalment, el Consell Europeu i el Parlament Europeu aproven la mesura, l'última paraula la tindrà cada estat. Per a l'aprovació hi pot ajudar el fet que el Regne Unit estigui a punt de marxar de la UE, perquè fins ara sempre havia vetat qualsevol iniciativa d'aquest tipus.

Una Unió més social
Després d'anys d'austeritat, ara que l'economia comença a donar símptomes de recuperació i davant l'auge de la dreta populista a Europa, la Comissió vol donar un nou impuls al pilar social de la Unió. L'executiu europeu també vol posar sobre la taula propostes legislatives per millorar la cura dels pares, entre d'altres.

Enseñanza concertada: cuando la demanda no basta



FERNANDO RODRÍGUEZ-BORLADO  - 24.FEB.2017

Varias comunidades autónomas españolas se encuentran en pleno periodo de concesión o renovación de conciertos educativos. Algunas han modificado los criterios, haciendo más difícil acceder o prorrogar las subvenciones. Desde el sector de la concertada se teme que estos cambios sirvan para consagrar las tesis de quienes consideran a esta red no como complementaria de la pública, sino como subsidiaria: necesaria solo en la medida en que “cubra las lagunas” de los centros estatales.


En Andalucía, el proceso de renovación de conciertos se encuentra aún en su primera fase, en que las comisiones provinciales estudian las demandas de los colegios y elevan una propuesta a la Junta, que tiene la decisión final. No obstante, a pesar de que aún no se ha denegado oficialmente ninguna petición, algunas declaraciones hechas por la consejera de Educación, Adelaida de la Calle, han encendido las alarmas entre los colegios concertados. De la Calle ha señalado en varias ocasiones que ningún nuevo colegio se beneficiará de conciertos, y que solo se mantendrán los necesarios para asegurar la escolarización en cada territorio. Esta última condición deja entrever una concepción de la escuela no estatal como subsidiaria y, por tanto, prescindible.


El argumento de las “necesidades de escolarización” deja ver una concepción de la escuela concertada como subsidiaria y prescindible


Ante las protestas organizadas por varias organizaciones de colegios concertados –en muchos centros se ha leído un manifiesto, y se anuncian movilizaciones en caso de que se produzcan recortes de financiación–, De la Calle ha querido calmar el debate prometiendo que todos los alumnos que actualmente cursan sus estudios en un centro de estas características podrán seguir haciéndolo en el futuro. Sin embargo, esto es compatible con que la Junta elimine la subvención a algunas unidades de los primeros cursos de cada etapa (lo que llevaría a un trasvase de la demanda a aulas públicas) o incluso en cursos superiores, obligando a juntar dos clases.


Necesidades de escolarización versus demanda social

Los temores del sector de la concertada parecen tener fundamento. El único informe emitido hasta ahora por una comisión provincial, la de Jaén, ha recomendado la denegación del concierto a tres unidades, dos de educación infantil y una de la ESO. En la línea de la argumentación hecha por De la Calle, el texto justifica los recortes por la capacidad de las aulas públicas para dar cobertura a una demanda que ha menguado por la baja natalidad. Así, el descenso demográfico se carga únicamente sobre las espaldas de la red concertada.

María Paz Agujetas, secretaria general para Andalucía del sindicato FEUSO, ha criticado en declaraciones a El Mundo que la Comisión Provincial de Jaén haga su recomendación antes siquiera de que se haya abierto el plazo de escolarización en los centros afectados, y por tanto sin poder conocer cuál es la demanda de las familias.

Andalucía no es la única comunidad donde las autoridades educativas están dando prioridad a las “necesidades de escolarización” frente a la demanda social, representada por la voluntad de los padres al escoger colegio para sus hijos. En la Comunidad Valenciana, el conflicto entre el sector de la concertada y la Consejería de Educación viene desde que esta publicó, en mayo del año pasado, el denominado “arreglo escolar”, por el que se pretendía “racionalizar” la oferta educativa y adecuarla a la demanda. En la práctica, el decreto supuso el cierre de varias unidades concertadas.


La demanda de los padres es el mejor termómetro de las verdaderas necesidades educativas


La Mesa por la Educación en Libertad, una asociación constituida para defender el derecho de elección de los padres respecto a la educación de sus hijos, ha mantenido desde entonces una confrontación con la administración educativa. A finales del año pasado, elevó una protesta al Sindic de Greuges (Defensor del Pueblo) de la Comunidad. Este, tras requerir contestación a la Consejería, redactó una recomendación –ya que no dispone de poder legislativo ni judicial– favorable a los argumentos de la Mesa.


Derechos de los padres

Además de criticar las deficiencias y desigualdades en el proceso de aplicación del “arreglo” (mucho más benigno y consensuado en la escuela pública), el texto entraba al asunto de fondo: la ponderación entre la voluntad de la Administración y los derechos de los padres. El Sindic de Greuges reconoce la autoridad de la Consejería para organizar la matriculación, y también la delicada situación de la Hacienda regional, que recomienda la eficiencia en el uso de recursos públicos. Sin embargo, continúa, ninguno de los dos argumentos es suficiente para anular la libertad de elección de las familias. Las verdaderas necesidades educativas las fijan los padres, no el gobierno. El criterio de conceder subvenciones a centros de gestión privada solo cuando las aulas estatales no puedan cubrir la demanda contiene, en el fondo, una amenaza a toda la red concertada, que se podría hacer desaparecer progresivamente a base de abrir nuevas unidades en centros estatales.

Sin embargo, el gobierno no parece dispuesto a cambiar de parecer. El nuevo reglamento para el acceso a los conciertos, publicado a finales de enero, vuelve a señalar la necesidad de plazas como un criterio para subvencionar unidades en Bachillerato y Formación Profesional.

La polémica por los conciertos también ha llegado a otras regiones. En Zaragoza, el pleno del ayuntamiento rechazó a principios de mes una moción presentada por Zaragoza en Común que pedía retirar la subvención a las aulas cuya oferta pueda ser asumida por la enseñanza pública. En Navarra, la portavoz de uno de los partidos que gobiernan en coalición señaló a finales de 2016 que la idea del ejecutivo era “avanzar en la reversión de los conciertos” (eso sí, “de manera realista y no con proclamas ideológicas”), aunque aún no se han producido recortes.


Ratios mínimas
Además de las necesidades de escolarización, el otro reto al que se está enfrentando la enseñanza concertada es la exigencia de una ratio mínima de profesores-alumnos, determinada por la Administración competente, como requisito para recibir la subvención. Esta condición ya está prevista por el Reglamento de Normas Básicas sobre Conciertos Educativos, vigente desde 1985.

Sin embargo, este decreto no aclara qué criterios ha de seguir la administración para fijar esa ratio mínima, aunque señala que se “tendrá en cuenta” la que exista de media en los centros públicos cercanos al colegio concertado. Tampoco explica si para el cálculo se ha de tener en cuenta solo el curso donde se pide subvencionar una unidad o también todos los demás. No obstante, estas condiciones supondrían en cualquier caso que el número de estudiantes por docente siempre será mayor en los centros con conciertos.

En la Comunidad de Madrid, la orden publicada el 30 de diciembre del año pasado establece unas ratios mínimas por aula concertada: un profesor por 18 alumnos en primaria, 1/24 en secundaria, 1/28 en bachillerato y 1/12 en Formación Profesional. En la Comunidad Valenciana, por su parte, el reciente reglamento fija unos valores mínimos para la primera unidad subvencionada, pero solo en los conciertos de etapas postobligatorias. En las anteriores (Primaria y ESO), el criterio seguido será exigir que la ratio sea igual o superior a la de los centros públicos de la zona. La Consejería publicará cada año cuál es esa cifra. Lo mismo sucederá en Extremadura si finalmente se aprueba el documento que el ejecutivo está preparando.

La exigencia de una ratio mínima, aunque prevista por la ley, puede ser utilizada de forma abusiva y discriminatoria por la Administración

Aparte de la incertidumbre que provoca esta revisión anual de la ratio (por ejemplo, no es fácil tomar decisiones de contratación o despido de profesores si no se sabe cuántos grupos habrá el año siguiente), desde el sector de la concertada se ha criticado que el requisito de la ratio mínima se aplique solo a esta red, mientras que no afecta a la pública.


La enseñanza diferenciada, en el punto de mira

En otras comunidades, la polémica por la renovación de conciertos se ha centrado fundamentalmente en colegios de educación diferenciada. Aunque varias sentencias en España y otros países han aclarado que este modelo educativo no es discriminatorio mientras ofrezca una formación similar a los dos sexos, en varias comunidades estos centros han estado en el punto de mira político.

El gobierno de Baleares perdió a finales del año pasado el último episodio de una batalla legal para retirar la subvención a dos colegios. Ha tenido que intervenir, de nuevo, el Tribunal Superior de Justicia de la región para aclarar que el criterio de que no hay necesidades de escolarización no se puede utilizar para suplantar la voluntad de las familias respecto a la educación de sus hijos. En Cataluña, durante el año pasado se rechazaron dos mociones parlamentarias (la segunda, por pocos votos) que pedían retirar el concierto a todos los colegios de un solo sexo.

Más recientemente, Susana Díaz, presidenta de la Junta de Andalucía, ha anunciado su intención de no otorgar ninguna unidad subvencionada nueva a centros de educación diferenciada. En 2015, el Tribunal Superior de Justicia de la región ordenó restituir el concierto a varios colegios, pero la consejera de Educación considera que esa sentencia solo obliga a mantener los conciertos ya concedidos, no a ofrecer otros nuevos. “Andalucía aboga por un modelo mixto”, ha señalado, arrogándose una interpretación del sentir común que mejor sería buscar en la demanda de las familias.

1 de maig de 2017

Les vuit accions que caldrà fer l’endemà del referèndum d’independència

Analitzem quin camí hauran de seguir les institucions catalanes en cas de victòria sobiranista 

 

Pere Cardús   30.04.2017 
Les dificultats per a arribar a fer el referèndum no les nega ningú entre els qui tenen responsabilitats polítiques en el procés cap a la independència. L’estat espanyol posarà tants entrebancs com pugui per evitar que es faci. El govern de la Generalitat insisteix del dret i del revés que no l’aturarà res d’ací al setembre i que tan sols una acció de violència física de l’estat impediria que es fessin les votacions. Si és així, ja cal preveure des d’ara quins seran els primers passos a fer en cas que el resultat sigui favorable a la independència. El govern té plans d’actuació en molts àmbits, preparats per les conselleries. Hi ha qüestions que són més d’ordre polític general. El procés de desconnexió en cas de victòria del sí no serà cosa de pocs dies, però sí que hi ha algunes accions que caldrà fer des del primer moment. Vegem-ne algunes.


Proclamar la independència
És evident que el primer pas després de la victòria del sí a la independència en el referèndum ha de ser la proclamació de la independència. Totes les accions que vindran a continuació tindran sentit si prèviament s’ha anunciat la creació d’un nou estat català. Com a estat i com a govern d’un estat, la Generalitat podrà ordenar les accions que vénen a continuació.


Calendari de desconnexió
Com una mostra de les noves formes de l’estat català en matèria de transparència, el govern haurà de presentar públicament el calendari de la desconnexió. Almenys, una previsió que indiqui com vol que es desenvolupin els fets els mesos següents al referèndum fins a la convocatòria d’eleccions constituents i la creació de la nova assemblea parlamentària. Per minorar la incertesa lògica que tindran els ciutadans, és important que el govern ofereixi signes de confiança i de previsió.


La carta
Acaba de néixer un nou estat al món i cal comunicar-ho als altres membres d’aquesta comunitat. El govern ha d’enviar una carta als governs, als ambaixadors i als cònsols per anunciar-los que s’ha proclamat la independència de Catalunya. En aquesta carta, s’hi ha d’expressar la voluntat d’establir relacions bilaterals i la voluntat del nou estat de cooperar en els afers d’interès comú i global. Aquesta missiva –o una d’específica per a cada cas– s’ha d’enviar també als organismes internacionals amb els quals calgui establir contacte de bon principi. Per exemple, la Unió Europea, l’OTAN, l’Organització Mundial de la Salut, etc. Més endavant es podran revisar els convenis i la pertinença a cadascun d’aquests organismes segons que decideixi la població i l’assemblea constituent.


La retirada
Amb un estat propi, no hi haurà cap raó per a tenir electes als parlaments d’un altre estat. Per tant, caldrà anunciar la retirada dels diputats i senadors elegits a les circumscripcions del Principat. En canvi, sí que caldrà designar una comissió negociadora de la desconnexió, que podria comptar amb els ex-diputats i ex-senadors que ho vulguin, juntament amb experts en les matèries que caldrà negociar amb l’estat espanyol.


Govern d’estat
L’accés a la independència ha de tenir també conseqüències en la configuració i en la forma del govern. El govern actual té la forma que exigeix la definició de competències del règim autonòmic. Per a ser un govern d’estat, haurà d’abastar tota mena d’afers que actualment no domina. Per exemple, aspectes de la seguretat i de la defensa, control aeri i portuari… Per tant, caldrà fer una ampliació del govern, potser també en nombre de departaments (es diran ministeris?).


Reguitzell de decrets
Aquest govern del nou estat haurà de portar al parlament la creació d’unes quantes estructures d’estat, organismes i institucions imprescindibles per a funcionar amb normalitat. Per qüestions de seguretat jurídica, econòmica, comercial i ciutadana, caldrà crear la Banca Pública de Catalunya, l’òrgan directiu del sistema de justícia, l’Agència de Protecció Social, una Agència de Seguretat i Intel·ligència, el servei de Correus, l’Agència de la Seguretat Aèria i l’Autoritat d’Inversions i Mercats, entre més. Algunes d’aquestes institucions seran exigides per la comunitat internacional si se cerca l’acceptació i el reconeixement.


Prendre el control
En termes d’efectivitat del control del territori i de la població, caldrà fer algunes actuacions que tenen a veure amb els cossos de seguretat. Un dels aspectes més urgents serà el control de les vies d’accés al país. Parlem dels aeroports, els ports i els passos fronterers per carretera. El control de les duanes és un aspecte primordial per a fer efectiva la independència. En aquest mateix sentit, hi ha algunes infrastructures sensibles que exigiran una vigilància especial els primers mesos de la independència. Parlem d’instal·lacions logístiques, de generació d’energia, de seguretat, de telecomunicacions, etc.


Un nou compte d’ingrés
El nou estat serà viable si té diners per al funcionament normal. Per això, caldrà que tan aviat com es comenci la desconnexió s’activi el cobrament dels imposts de gran volum. Caldrà que el govern comuniqui a les entitats que fan el cobrament de les declaracions fiscals que a partir d’aquell moment hauran de fer l’ingrés als comptes de l’Agència Tributària de Catalunya. A banda de començar a cobrar els imposts generals, caldrà fer efectius sistemes de finançament exterior. S’ha parlat sovint del crèdit pont concedit per estats tercers i per grups d’inversió per a superar els primers mesos fins que l’Agència Tributària funcioni al cent per cent. Aquesta també serà una de les accions prioritàries de les primeres hores després del referèndum.