15 d’abril de 2016

Catalunya, a cap el 1200: Princeps namque, usatge que regulava la convocatòria a les armes. La filosofia de la defensa nacional dels catalans, per Joaquim Ullan Martorell


febrer 19, 2014
Seguin la línia de l’anterior article titulat Comte de Barcelona, Primus Inter Pares, i per entendre bé determinats conceptes nacionals que han estat bàsics per la consolidació al llarg dels segles de la Nació Catalana, avui parlem d’una d’aquelles lleis essencials, el Princeps namque.

soldats2 

Princeps namque és un dels usatges de Barcelona que regulava la defensa del príncep i del Principat de Catalunya, i la convocatòria a les armes. Inclòs en els primers usatges del segle XI (anys 1000), va ser invocat explícitament fins al segle XVI. Derogat amb els decrets de Nova Planta, va perdurar com a filosofia de defensa nacional en la institució del sometent.


Princeps namque són les dues primeres paraules en llatí de l’usatge 68 (en alguna compilació és el 69):

Princeps namque si quolibet casu obsessus fuerit, uel ipse ídem suos inimicos obsessos tenuerit, uel audierit quemlibet regem uel principem («Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tindrá sos inimichs assetiats, ó oirá algun Rey ó Príncep venir»).


El príncep tenia la potestat de cridar a les armes els nobles feudataris i tots els homes útils per a la defensa en cas d’amenaça a la seva persona o d’invasió del territori. L’assistència havia de ser tan ràpida com fos possible, si no, eren considerats culpables d’incompliment d’un deure, ja que “ningú no pot fallar al príncep en una qüestió tan important”. Només podia ser invocat en cas que el príncep hi fos present. No tenia validesa fora del Principat, i implicava el dret dels catalans a la possessió d’armes, que va esdevenir obligació amb Pere el Cerimoniós.


En les Corts de Barcelona de 1368 es va regular la convocatòria amb l’aportació d’un servent (combatent) per cada 15 focs, passant la responsabilitat de la mobilització als regidors dels comuns. El 1374 es va acordar la commuta del servei per una quantitat de diners amb els quals es contractaven els homes més aptes per al combat, de manera que passà a ser un fogatge o impost de guerra. Tanmateix, la mobilització general es mantenia invocant el Princeps namque a través del sometent (repic de campanes, o so emetent).

soldats1 

L’usatge va ser activat per Pere el Gran durant la Croada contra la Corona d’Aragó i per Pere el Cerimoniós durant la Confiscació del Regne de Mallorca i la Guerra dels dos Peres. La segona meitat del segle XIV va ser el període en què més vegades es va invocar l’usatge. El 1640 el Princeps namque va adquirir una transcendència política. Les Corts catalanes van rebutjar repetidament la institució d’Unió d’armes del comte duc d’Olivares, ja que es destinava a guerres exteriors en contra dels usatges.


Durant la Guerra dels Segadors es va mobilitzar la població al costat de la Diputació del General, i per aixecar un batalló del Principat contra les tropes de Felip IV de Castella.

La institució del Princeps namque transcendia els lligams feudals i constituïa un compromís entre el príncep i tota la població. Va propiciar la noció d’autodefensa, la formació de milícies, la possessió i ostentació d’armes, i el rebuig a participar en exèrcits i en guerres exteriors.


(Publicat amb permís de l'autor) 


Entrada relacionada:
> Catalunya, la democràcia més antiga d'Europa v.3

"Via Fora", crit d'alerta de perill greu d'abans de l'any 1.200




"Via Fora" ... tots al carrer, catalans !
Desde molt abans del S. XIII (anys entre el 1200-i-1299), "Via Fora" (tots al carrer) era una crit que utilitzava la població civil catalana quan es veien amenaçades les seves terres o les seves pertinences per agresions forastereres, tenien l'obligació d'acudir al toc de sometent tots els homes menors de 60 anys i majors de 16 quan la terra o el poble es veia en perill.
   


 "...i via fora!, que tot està per fer i tot és possible."    
(Miquel Martí i Pol)

650 anys de la Generalitat de Catalunya, "guardià poderós de les llibertats". Les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent els pilars del sistema constitucional català abans del 1714.


(L'objectiu d'aquesta entrada és recordar les institucions de govern de Catalunya des de l'època medieval fins el 1714:  les Corts, la  Generalitat  i el Consell de Cent. Van desenvolupar·se poc a poc en el temps, fins assolir un grau notabilíssim per l'època.  Amb mecanismes  de control del funcionament, per assegurar que la llibertat no es degradés.  

Aquestes definicions les trobo genials: 

" al desenvolupament d'un sistema constitucional que contenia la noció de contracte entre governant i governat, d'un equilibri entre una efectivitat del govern i les llibertats dels súbdits. "

" A principis del segle XV els juristes catalans havien elaborat una teoria completa d'un Estat constitucional i de monarquia limitada " 
(historiador britànic Alan Ryder (1928-2008)
 

Que la propera Constitució catalana, la Llei Electoral així com l'arquitectura administrativa, inspirant·se  en l'estil, sàpiga  arribar  a aquesta excel·lència. La d'aquella època no era una democràcia de perfil baix, era garantista dels drets dels ciutadans tal com s'entenien aleshores.  Com a ciutadans hem de vigilar tot el procés de la nova Constitució, dia a dia i amb lupa.  "La democràcia s'ha de vigilar"   Cuca de Llum)



Article de Pep Mayolas, l'Institut Nova Història, publicat el 2010:

Aportacions del prestigiós historiador britànic Alan Ryder (1928-2008) 
El proppassat 19 de desembre del 2009 se celebraven els 650 anys de la constitució de la Diputació del General, l'antecedent històric de l'actual Generalitat de Catalunya.  ... trobo avinent de recollir algunes de les aportacions del prestigiós historiador britànic Alan Ryder (1928-2008).

En el primer capítol del seu exhaustiu treball sobre el Regne de Nàpols a l'època del rei Alfons el Magnànim[1], el professor Ryder repassa "els antecedents italians i espanyols"...

""En aquells estats que composaven la Corona d'Aragó, la vida política era més constructiva i complexa que en la major part d'Europa. Aquesta vitalitat procedia en gran mesura del dominant principat català, d'on sortiren també la dinastia governant i l'impuls econòmic que establí l'imperi mediterrani. El ferro i els tèxtils catalans foren els fonaments que ho sustentaren. La prosperitat comercial catalana reforçà el poder d'una classe urbana de mercaders, la influència dels quals en els afers públics fou més gran que la de la noblesa mateixa. Amb escasses excepcions, els nobles de la Corona d'Aragó mancaven de les grans hisendes agrícoles que van convertir als seus congèneres de Castella o del sud d'Itàlia en amos de l'Estat. La victòria d'En Jaume II sobre la Unió d'Aragó, el 1301, evità de seguida el perill que l'Estat aragonès es convertís en un instrument dels seus barons. En comptes d'això, una fructífera interacció entre la Corona i els mercaders patricis havia donat lloc al desenvolupament d'un sistema constitucional que contenia la noció de contracte entre governant i governat, d'un equilibri entre una efectivitat del govern i les llibertats dels súbdits. Així com en el regne italià les assemblees representatives foren producte de la voluntat reial, les Corts d'Aragó veieren com s'acreixia constantment la seva autoritat i independència. Reunions a intervals regulars, representació substantiva de les viles, control sobre els subsidis i la legislació en feren [de les Corts] els aliats indispensables de la Corona en els afers de govern""[2].
 


Aquest primer punt i apart del llarg paràgraf del professor Ryder acaba amb una nota complementària, la número 41 a peu de pàgina, que diu: ""A principis del segle XV els juristes catalans havien elaborat una teoria completa d'un Estat constitucional i de monarquia limitada""[3]. I aleshores continua:

""De les Corts es derivà un altre organisme, guardià poderós de les llibertats, la Diputació. Integrada per representants de cadascun dels estats, la seva tasca específica fou administrar els impostos i, dels ingressos, pagar a la Corona els subsidis votats per les Corts; però, per damunt d'aquesta funció, tenia la de salvaguardar les lleis contra presumptes violacions per part dels servidors de la Corona, i als quals la Diputació podia sancionar amb efectivitat. La Diputació sorgí primer a Catalunya; a principis del segle XV, Aragó i València havien establert les seves pròpies institucions seguint el model català.

 ""En l'altre plateret de la balança es trobava una administració reial curosament ajustada a les necessitats d'un imperi escampat i heterogeni. Una Ordenança Reial promulgada per En Pere el Cerimoniós el 1344, i vigent fins al regnat d'en Ferran el Catòlic, detallà l'estructura de l'esmentada organització amb una exactitud que no troba cap paral·lel en l'Europa d'aquella època. El rei En Pere reorganitzà la casa reial en quatre departaments principals, controlats respectivament pels mayordomens, camarlenchs, canceller  i mestre racional, en aquest ordre de preferència.""

Després de remarcar que l'aparell de la casa reial d'Aragó transcendia l'àmbit domèstic i que la seva funció pública era l'únic nexe administratiu que sostenia units els estats que integraven la Corona, especifica que ""cadascun d'aquests estats tenia les seves pròpies institucions, que funcionaven independentment les unes de les altres; només la persona del rei i els òrgans públics de la seva casa reial unien el conglomerat. Un govern imperial embrionari anà sorgint, així, de la casa reial d'Aragó, que posseïa un caràcter supraterritorial, cosa que féu relativament fàcil l'absorció del regne italià i la transferència de la seu de l'imperi a Nàpols""[7].

[1] ALAN RYDER, El Reino de Nápoles en la época de Alfonso el Magnánimo, Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d'Estudis i Investigació, Estudios Universitarios-18, València, 1987, p. 8-37.
[2] A. RYDER, ob. cit., p. 28-29.
[3] Ídem, p. 29, nota 41.
[4] "Havien de ser nobles cavallers i eren tres en nombre: un d'Aragó, un de València o de Mallorca i un de Catalunya. La precedència entre ells estava determinada per l'Estat en què residia el rei", p. 29, nota 43.
[5] "Dos cavallers que exercien jurisdicció civil i criminal sobre les cases reials del rei i de la reina", p. 29, nota 44.
[6] A. RYDER, ob. cit., p. 29-30.
[7] A. RYDER, ob. cit., p. 30. 


(Aquest post és un extracte de l'article de Pep Mayolas: http://www.inh.cat/articles/650-anys-de-la-Generalitat-de-Catalunya)


Bibliografia:

Al capítol "La consolidació de l'Estat-Nació" (pàg.51-57)  hi trobareu un super resum de les 3 grans institucions de la Catalunya medieval:  el Consell de Cent, les Corts i la Diputació del General, coneguda també com  Generalitat.
"Història de Catalunya" Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. Barcelona. 5ena edició. 2012. (212 pàg. de les quals 12 son planos de Catalunya i la genealogia del comtes-reis del casal de Barcelona) 

 

La Generalitat fa 650 anys - article de l´ex-President Jordi Pujol





Avui parlarem dels 650 anys de la Generalitat. I no com a distracció. No amb ànim de fugir dels temes candents amb una amable divagació històrica, que a res no compromet.
Ben al contrari, serà un comentari crític envers el nostre Govern, el nostre Parlament i la nostra societat.


D’aquest aniversari, pràcticament no se n’ha parlat. Hem preguntat si es faria alguna commemoració. Fins ara l’únic que hem arribat a saber és que per pròpia iniciativa l’Ajuntament de Cervera en farà una. Qualsevol gremi o qualsevol modesta associació celebra el seu centenari amb molta més il•lusió, i amb més de ressò. I això ens sembla greu pel que significa de desídia política i social.

Ara es discuteix si es compleix o no l’Estatut d’Autonomia. En termes generals i més específicament pel que fa al finançament. I és realment una discussió molt important. Però no discutiríem res d’això, o ho discutiríem com una Diputació Provincial que reclama més recursos del Ministeri d’Administració Local, si no disposéssim del contingut històric, polític, identitari i institucional que ens empeny a tal discussió. Ni les nostres reivindicacions tindrien la força ni la capacitat que ara tenen d’incidir amb força en l’estructura de l’Estat. I això, per què és així?

És així perquè la reivindicació de Catalunya no és de caràcter administratiu, sinó de caràcter polític. I de país. De caràcter institucional. De caràcter nacional. Fins i tot els qui no són nacionalistes, o quasi ni catalanistes, saben que la de Catalunya no és una reivindicació només administrativa, sinó molt profundament política. I en el seu més alt nivell la simbolitza i la interpreta la Generalitat de Catalunya.

La Generalitat fou creada fa 650 anys per dur a terme diverses tasques polítiques, socials, econòmiques i militars, però la principal era defensar les Constitucions de Catalunya, és a dir, les normes que garantien el seu autogovern. Tot plegat constituïa la Generalitat en l’organisme que feia de Catalunya no només un territori sotmès a l’autoritat del Rei, sinó un subjecte polític amb personalitat pròpia, Que sovint els Reis varen intentar escapçar i en algun moment ho varen aconseguir, però que de fet es va mantenir així fins l’any 1714.

El moviment de recuperació política i identitària de Catalunya — és a dir, el catalanisme —  ha reivindicat sempre el retorn de l’autogovern. De l’Estatut en llenguatge actual. Per això l’Estatut de 1932 va significar la recuperació de la institució de la Generalitat. I l’Estatut de 1978 i el d’ara, de 2006, representen la continuació històrica de la primera Generalitat.

Això no té només un sentit historicista. Això —en la seva realitat de 1359 a 1714, i de 1931 a 1939 i més tard també a l’exili— ha significat la continuïtat de la personalitat política pròpia de Catalunya, i la seva singularitat dintre de l’Estat espanyol. I, encara que estigués legalment suprimida, també ho ha representat sempre que Catalunya s’ha defensat de l’assimilació i de la negació de la seva realitat com a poble. Gràcies a aquesta defensa Catalunya ha arribat al dia d’avui amb la seva identitat pròpia. Cosa que no hauria estat possible si Catalunya hagués bescanviat un organisme polític i nacional com la Generalitat per un altre d’administratiu, com seria el cas d’una diputació. I això explica que tant el 1931-32 com el 1977-78 Catalunya fes una reivindicació clarament política i particular, és a dir, pròpia. Perquè ningú més en tot Espanya —llevat de les Diputacions forals del País Basc i de Navarra— podia remetre’s en la seva reivindicació a un antecedent històric tan potent i tan vigent en la memòria i el sentiment com la Generalitat. És a dir, la Generalitat ha donat i dóna un sentit d’identitat molt potent a Catalunya, i per tant de diversitat, de diferència dintre del conjunt d’Espanya.

Resulta sorprenent, per tant, que no s’aprofiti una ocasió clara com la dels 650 anys per fer pedagogia de la Generalitat. De presentar-la com a la nostra màxima institució política i per tant de contrarestar el risc que hi pot haver —i que de fet hi ha— que per als catalans vagi esdevenint un òrgan administratiu. I que es perdi també l’oportunitat de situar la Generalitat en un marc emotiu i patriòtic.

Tot això requereix entendre encara una altra cosa: la consciència d’un país es construeix també a través de l’emoció. I la història de la Generalitat té un component emocional prou potent com per ser negligit en un moment com el que vivim. Vivim un temps prou confús i amb prou desgast col•lectiu com per desaprofitar res del nostre patrimoni polític i cultural, i també sentimental.

Jordi Pujol - Editorial / 14 de juliol de 2009
http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/6506


(La primera publicació d'aquest post va ser el 21.07.2009)

La llista dels 130 presidents de la Generalitat de Catalunya



( INCÍS:  recordar que és el 129 president ha estat la resposta del President Mas a una afirmació de la Vicepresidenta  Soraya Sáez de Santamaria: 

"Sáenz de Santamaría recuerda a Mas que es president gracias a la Constitución"

http://www.lavanguardia.com/politica/20140920/54415245472/santamaria-mas-constitucion.html   )


Només quatre han estat escollits després de l'aprovació de la darrera constitució espanyola · Berenguer de Cruïlles en va ser el primer

La vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz, ha insistit a dir aquestes darreres hores que si Mas era president de la Generalitat de Catalunya era perquè ho permetia l'actual constitució espanyola. Sáenz s'equivoca. En la llista adjunta hi ha els noms dels cent vint-i-nou presidents de la Generalitat, que han exercit el càrrec des del 1359. Només els quatre darrers han ocupat la presidència mentre era vigent la constitució espanyola del 1978. I, de fet, la restauració de la Generalitat com a organisme oficial de l'estat espanyol es va fer abans (abans d'existir l'actual constitució del 1978), quan es reconegué el president Tarradellas, que ho era des del 1954.

655 ANYS D'HISTÒRIA - GENERALITAT DE CATALUNYA


Llista completa dels cent vint-i-nou presidents:
 

1.Berenguer de Cruïlles. 1359-1362

2.Romeu Sescomes. 1363-136(4)
3.Ramon Gener. 136(4)-1365
4.Bernat Vallès. 1365
Bernat Vallès. 1365-1367
Romeu Sescomes. 1375-1376
5.Joan I d'Empúries. 1376
6.Guillem de Guimerà. 1376-1377
7.Galceran de Besora. 1377-1378
Ramon Gener. 1379-1380
8.Felip d'Anglesola. 1380
9.Pere Santamans. 1381-1383
10.Arnau Descolomer. 1384-1389
11.Miquel de Santjoan. 1389-1396
12.Alfons de Tous. 1396-1413
13.Marc de Vilalba. 1413-1416
14.Andreu Bertran. 1416-1419
15.Joan Desgarrigues. 1419-1422
16.Dalmau de Cartellà. 1422-1425
17.Felip de Malla. 1425-1428
18.Domènec Ram. 1428-1431
Marc de Vilalba. 1431-1434
19. Pere de Palou. 1434-1437
20.Pere de Darnius. 1437-1440
21.Antoni d'Avinyó i de Moles. 1440-1443
22.Jaume de Cardona i de Gandia. 1443-1446
23.Pero Ximénez de Urrea. 1446-1449
24.Bertran Samasó. 1449-1452
25.Bernat Guillem Samasó. 1452-1455
26.Nicolau Pujades. 1455-1458
27.Antoni Pere Ferrer. 1458-1461
28.Manuel de Montsuar. 1461-1464
29.Francesc Colom. 1464-1467
30.Ponç Andreu de Vilar. 1467-1470
31.Miquel Samsó. 1470-1473
32.Joan Maurici de Ribes. 1473-1476
33.Miquel Delgado. 1476-1478
34.Pere Joan Llobera. 1478-1479
35.Berenguer de Sos. 1479-1482
36.Pere de Cardona. 1482-1485
Ponç Andreu de Vilar. 1485-1488
37.Juan Payo Coello. 1488-1491
38.Joan de Peralta. 1491-1494
39.Francí Vicens. 1494-1497
40.Pedro Mendoza. 1497-1500
41.Alfons d'Aragó. 1500-1503
42.Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls. 1503-1504
43.Gonzalo Fernández de Heredia. 1504-1506
44.Luís Desplà i d'Oms. 1506-1509
45.Jordi Sanç. 1509-1512
46.Joan d'Aragó. 1512-1514
47.Jaume Fiella. 1514-1515
48.Esteve de Garret. 1515-1518
49.Bernat de Corbera. 1518-1521
50.Joan Margarit i de Requesens. 1521-1524
51.Lluís de Cardona i Enríquez. 1524-1527
52.Francesc de Solsona. 1527-1530
53.Francesc Oliver i de Boteller. 1530.1533
54.Dionís de Carcassona. 1533-1536
55.Joan Pasqual. 1536-1539
56.Jeroni de Requesens i Roís de Liori. 1539-1542
57.Miquel Puig. 1542-1545
58.Jaume Caçador. 1545-1548
59.Miquel d'Oms i Sentmenat. 1548-1551
60.Onofre de Copons i de Vilafranca. 1551-1552
61.Miquel de Ferrer i de Marimon. 1552
62.Joan de Tormo. 1552-1553
63.Miquel de Tormo. 1553-1554
64.Francesc Jeroni Benet Franc. 1554-1557
65.Pere Àngel Ferrer i Despuig. 1557-1559
66.Ferran de Lloaces i Peres. 1559-1560
Miquel d'Oms i de Sentmenat. 1560-1563
67.Onofre Gomis. 1563-1566
68.Francesc Giginta. 1566-1569
69.Benet de Tocco. 1569-1572
70.Jaume Cerveró. 1572-1575
71.Pere Oliver de Boteller i de Riquer. 1575-1578
Benet de Tocco. 1578-1581 [*]
72.Rafael d'Oms. 1581-1584
73.Jaume Beuló. 1584
Pere Oliver de Boteller i de Riquer. 1584-1587
74.Martí Joan de Calders. 1587
75.Francesc Oliver de Boteller. 1587-1588
76.Jaume Caçador i Claret. 1590-1593
77.Miquel d'Agullana. 1593-1596
Francesc Oliver de Boteller. 1596-1598
78.Francesc Oliveres. 1598-1599
79.Jaume Cordelles i Oms. 1599-1602
80.Bernat de Cardona i de Queralt. 1602-1605
81.Pere Pau Caçador i d'Aquilar-Dusai. 1605-1608
82.Onofre d'Alentorn i de Botella. 1608-1611
83.Francesc de Sentjust i de Castre. 1611-1614
84.Ramon d'Olmera i d'Alemany. 1614-1616
85.Miquel d'Aimeric. 1616-1617
86.Lluís de Tena. 1617-1620
87.Benet Fontanella. 1620-1623
88.Pele de Magarola i Fontanet. 1623-1626
89.Francesc Morillo. 1626- 1629
90.Pele Antoni Sella. 1629-1632
91.Esteve Salacruz. 1632
92.Garcia Gil de Manrique y Maldonado. 1632-1635
93.Miquel d'Alentorm i de Salbà. 1635-1638
94.Pau Claris i Casademunt. 1638-1641
95.Josep Soler. 1641
96.Bernat de Cardona i Raset. 1641-1644
97.Gispert d'Amat i Desbosc de Sant Vicenç. 1644-1647
98.Andreu Pont. 1647-1650
99.Pau del Rosso. 1650-1654

100.Francesc Pijoan. 1654-1656
101.Joan Jeroni Besora. 1656-1659
102.Pau d'Àger. 1659-1662
103.Jaume de Copons i de Tamarit. 1662-1665
104.Josep de Magarola i de Grau. 1665-1668
105.Joan Pagès i Vallgornera. 1668-1671
106.Josep de Camporrells i de Sabater. 1671-1674
107.Esteve Mercadal i Dou. 1674-1677
108.Alfonso de Sotomayor. 1677-1680
109.Josep Sastre i Prats. 1680-1683
110.Baltasar de Muntaner i de Sacosta. 1683-1686
111.Antoni de Saiol i de Quarteroni. 1686-1689
112.Benet Ignasi de Salazar. 1689-1692
113.Antoni de Planella i de Cruïlles. 1692-1695
114.Rafael de Pinyana i Galvany. 1695-1698
115.Climent de Solanell i de Foix. 1698-1701
116.Joan Antoni Valls i Pandutxo. 1701
Antoni de Planella i de Cruïlles. 1701-1704
117.Francesc de Valls i Freixa. 1704-1706
118.Josep Grau. 1706-1707
119.Manuel de Copons i d'Esquerrer. 1707-1710
120.Francesc Antoni de Solanell i de Montellà. 1710-1713
121.Josep de Vilamala. 1713-1714
122.Francesc Macià i Llussà. 1931-1933
123.Lluís Companys i Jové. 1933-1940
124.Josep Irla i Bosch. 1940-1954
125.Josep Tarradellas i Joan. 1954-1980
126.Jordi Pujol i Soley. 1980-2003
127.Pasqual Maragall i Mira. 2003-2006
128.José Montilla i Aguilera. 2006-2010
129.Artur Mas i Gavarró. 2010-2016

130.Carles Puigdemont i Casamajor. 2016-
 
(Els presidents que han estat elegits dues voltes o més, però no seguides, apareixen sense número, per tal com hi són comptats només una vegada.)

http://www.vilaweb.cat/noticia/4211594/20140921/llista-129-presidents-generalitat-catalunya.html

14 d’abril de 2016

1641, Batalla de Montjuïc (26 gener)

La batalla de Montjuïc de 1641 per Pandolfo Reschi, galeria Corsini, Florència



La Batalla de Montjuïc de 1641 va ser una batalla que es va lliurar el 26 de gener de 1641 a la muntanya de Montjuïc de la ciutat de Barcelona, set mesos més tard de l'aixecament popular conegut com Corpus de Sang (7 de juny de 1640).

La batalla és un dels episodis de la Guerra dels Segadors i s'hi van enfrontar les tropes catalanes comandades pel diputat militar de la Generalitat Francesc de Tamarit, amb el suport de la cavalleria francesa del duc de Bouillon, contra les tropes de Felip IV de Castella comandades per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez. La batalla es resolgué amb una victòria catalana contundent i la massacre de les tropes hispàniques, que van haver de fugir fins a Tarragona.

El Tractat dels Pirineus de 1659 (9 novembre 1659)



(Aquest proper 9 de novembre es commemora el Tractat dels Pirineus, que significà l'annexió de la Catalunya Nord a França.

Fa tres-cents-cinquanta-tres anys que Catalunya va ser escapçada. Fa tres-cents-cinquanta-tres anys que ens van amputar una part sense el nostre consentiment i la ferida encara sagna, el temps no la cura i seguim sentint aquesta part nostra, perquè sense ella aquest cos és incomplet.

Dos reis es van reunir en una illa del riu Bidasoa, volien acabar una guerra que es seguia lluitant en terres catalanes, una guerra que era conseqüència i part d’una guerra més gran i que implicava a tota Europa i que ja havien acabat amb la Pau de Westfàlia. Quedava el serrell català i calia solucionar-lo. Catalunya era un problema per el rei de Castella, no podia fer el que volia amb ella, ni ell ni l’estat castellà. Perquè Catalunya era sobirana i el rei no hi manava, tan sols hi legislava, i no tot sol, sempre en Corts. Ni tan sols hi governava, ho feia la Generalitat. Catalunya era un problema, i amb una lògica tan simple com estúpida va pensar que si Catalunya fos més petita, el problema seria més petit. L’altre rei, el Francès, sempre havia cobejat els comtats del nord del Principat de Catalunya, ell i els seus antecessors, però havien signat un tractat amb nosaltres per el qual es comprometien a no intentar mai annexionar aquells territoris. Així doncs tenim dos reis, l’un que no pot reclamar aquells territoris, perquè un tractat internacional, una llei signada pel regne de França li impedia, i un altre que no podia disposar d’aquelles terres perquè no eren seves, eren de Catalunya, eren dels Catalans. Creieu que van respectar les lleis que els obligaven? És evident que no ho van fer, varen passar per sobre de les lleis i dels tractats per fer la seva voluntat per la força, violant tot el violable i quedant ells tant cofois.

El món acabava de canviar en aquella recent Pau de Westfàlia (i el seu afegitó dels Pirineus). Es configuren els equilibris de poder que ens han portat a la situació que tenim avui en dia. Va néixer el que avui coneixem com a legislació internacional entre estats. Uns Estats-Nació que comencen a configurar-se i a dominar la escena internacional. Uns Estats-Nació que durant més de tres-cents anys han dessagnat Europa i el món sencer amb les seves lluites de poder, amb els seus repartiments de terres i interessos per tot el món. Els seus tentacles colonials han configurat aquest escenari internacional i l’han regat amb sang per poder emplenar-se les mans de riquesses.

Per aquests Estats-Nació Catalunya era un problema, i no pas un de petit. Aquesta Nació-Estat, orgullosa i sobirana, on en govern residia en la nació i no en el sobirà, era una amenaça per els seus equilibris, per a totes les cases regnants d’aquests estats monolítics basats en el poder d’uns pocs i en el sotmetiment de tots els altres.

El primer tractat internacional d’aquest món en el que estem immersos, d’aquest nou règim, escapça Catalunya. I no us penseu que la cosa va quedar aquí, el següent gran tractat d’aquest nou món governat per interessos i ambicions dels estats és el d’Utrecht. No cal que us recordi que amb aquest tractat Catalunya desapareix, abandonada per tots aquells que li havien jurat ajut. Missió acomplerta, l’amenaça d’aquesta Nació-Estat havia estat neutralitzada, ara ja podien seguir construint aquesta comunitat internacional i van continuar lluitant i dessagnant les seves poblacions en guerres i més guerres. Fins arribar a la meitat del segle passat on ja la van fer massa grossa i es van espantar. Van començar a bastir unes institucions que s’encarregarien de dirimir els conflictes amb lleis internacionals, amb tractats bilaterals i multilaterals, aquells mateixos tractats que neixen sobre la destrucció de Catalunya.

Uns tractats que no són més que pactes de no agressió, repartiment d’interessos i per evitar noves guerres que ja no serien capaços de controlar, o al menys apartar-les cap a llocs on no els afectin de ple.

No saben fer les paus, a Catalunya d’un tracte per acabar un conflicte en diem fer les paus. I no es tracta de construir un equilibri de no agressió, fràgil com tots els equilibris. Es tracta de construir la Pau, es tracta d’entendre que la única manera de garantir l’èxit i manteniment de l’acord és que aquest acord busqui el bé comú i no el benefici ponderat per les parts. Només el convenciment que aquest bé comú es la manera d’obtenir tots el màxim benefici, i el compromís de mantenir els acords pot mantenir les paus, és l’única manera d’assolir el progres d’una societat que és la de tots.

Aquesta era la manera de governar-se d’aquella Nació-Estat que fou aixafada, de Catalunya.

Ara és el moment d’encarar el futur com a catalans, de recuperar el que érem i la manera de fer que teníem. Ara és el moment de Catalunya, i per això reclamem al nostre Parlament que faci la Devolució de les Constitucions de Catalunya a la Nació Catalana. Tornem a fer les coses com sabem fer-les, tornem a ser catalans, trenquem d’una vegada les cadenes que ens condemnen, tornem a tenir una Pàtria, tornem a ser una Nació sobirana.

Història militar de Catalunya. La guerra de successió. Vídeo 6 min.




Altres  entrades sobre la història de Catalunya a la Cuca de Llum, endressades per ordre cronològic:

>"La naixença de Catalunya (s.XI) fou un part dificilíssim" J. Vicens i Vives

> Història de la Sindicatura de Comptes (el 1228 per Jaume I)

> La Generalitat fa 650 anys - article de l´ex-President Jordi Pujol

> 7 juny de 1640: El Corpus de Sang. La revolta dels segadors de 1640 a Barcelona.

> Corpus de Sang, 7 de juny de 1640

> Dades de la història de Catalunya del 1640 a 1700

>1713: La votació que va canviar la història de Catalunya

> Felip V i la repressió, els Decrets de Nova Planta continúan vigents?

> Los Reinos Hispanos se hicieron provincias hace 179 años


 
Sobre els diferents bombardejos de Barcelona: 

> La banalidad, per Enric Juliana

> Peces-Barba, propietari de vides alienes, per Víctor Alexandre

> Peces-Barba: "Cataluña es una parte entrañable de nuestro territorio"

> Bombardeos en Barcelona

 

Si voleu també  podeu trobar les entrades sobre història des del tag:  >>  història de Catalunya (20)

Descripció de la Barcelona de 1714, gràcies a una maqueta virtual

1713: La votació que va canviar la història de Catalunya



Aquella votació de fa 300 anys és probablement un dels actes de sobirania plena més importants que ha viscut el nostre país


06/07/13 - Politòleg i editor, respectivament - Manuel Manonelles i Quim Torra
“Mai ningú es va imaginar que aquest poble es posés en estat de defensa”, va reconèixer l'enginyer Pròsper de Verboom en el seu dictamen sobre la manera d'atacar Barcelona, entregat al duc de Pòpuli, cap de l'exèrcit borbònic d'ocupació, l'agost del 1713, justament unes setmanes després de l'inici del setge de la ciutat.

Què havia passat perquè aquell poble, desemparat i abandonat a la seva sort pels seus aliats després dels Tractats d'Utrecht, anunciés solemnement, el dia 9 de juliol de 1713, l'opció de la defensa del Principat, per la conservació de les Llibertats, Privilegis y Prerrogativas dels Cathalans, que nostres Antecessors à costa de la sanch gloriosament alcansaren, y nosaltres devèm aixi mantenir...?

Doncs una votació que va canviar el curs de la història dels catalans. La decisió que durant la primera setmana de juliol del 1713 va prendre la Junta General de Braços del Principat proclamant la guerra a ultrança contra Espanya i França.

I és que, en absència del virrei, i davant de la gravíssima situació, els catalans van recórrer a convocar els seus estats generals o Junta de Braços, organisme substitutiu del Parlament o Corts quan no es podien reunir. Era constituït, com les Corts, pel braç eclesiàstic, el braç militar (o de la noblesa) i el braç reial (o popular, representant de les viles i ciutats). Reunits al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, havien de prendre una decisió vital: debatre entre la submissió o la resistència a Felip V. El 30 de juny, després de l'acte inaugural, com era costum, es van dividir per braços i es van iniciar les discussions.

El braç eclesiàstic va optar per la inhibició i el militar, amb unes votacions ajustades, per la submissió. Però va ser aquí on va tenir lloc un dels moments més extraordinaris, quan un noble barceloní, Manuel de Ferrer i Sitges, es va alçar per pronunciar una de les peces mestres de l'oratòria catalana: Què motius té lo sereníssim duc d'Anjou per haver deliberat lo oprimir-nos amb tant de rigor, com volen reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?...Qui pot creure que en un sol dia se vulga consentir a entronisar-se la vanitat i violència castellana, fent servir als catalans com nos diu la història de Castella, feien sofrir als indios?... Acabe's la nació amb glòria, que logra menos patir que sofrir extorsions que no practicaren els moros... Ferrer feia una crida a la defensa a ultrança de Catalunya, apel·lant a la història, la tradició i la justícia de la causa dels catalans. Un discurs apassionat que gira al voltant del concepte de la llibertat i que encara avui provoca al lector un sentiment de profunda emoció. Tanmateix, la dispersió de vots amb una altra proposta força semblant va fer que guanyés la proposta de sotmetre's al Borbó.

Paral·lelament, es reunia el braç reial, el darrer a prendre una decisió. Submissió o resistència? L'aleshores conseller en cap de Barcelona, Manuel Flix, va proposar la primera i les intervencions successives semblaven confirmar que també es prendria la mateixa resolució que el braç militar. Aleshores va entrar en escena el ciutadà Feliu Teixidor i Sastre, i va demanar que es prenguessin les armes en defensa dels privilegis i les constitucions. Suposava la guerra. Altres veus s'hi van ajuntar, com ara la del ciutadà honrat Josep Ferran. Feta la votació final, el resultat no oferia dubtes: 78 vots a favor de la resistència versus 45.

“Va ser obra, veritablement, del poble”, va afirmar Ferran Soldevila. I, certament, aquell resultat, conegut poc després pels representants del braç militar, va forçar una nova discussió i votació, de manera que la noblesa, en vista del patriotisme mostrat pel braç reial, ara sí, de manera aclaparadorament majoritària, s'inclinava per la defensa, la tesi de Manuel Ferrer. La sort de Catalunya estava decidida: guerra a ultrança per la defensa d'un dels sistemes constitucionals i parlamentaris més antics d'Europa, el català, que ja l'any 1713 tenia cinc segles de recorregut. Una decisió que no havia pres cap rei, sinó els mateixos representants dels catalans.

Aquella votació d'ara fa 300 anys és probablement un dels
actes de sobirania plena més importants que ha viscut el nostre país en l'època moderna.

D'aquí a dos mesos, la roda del temps ens regalarà un altre dia de setembre. I arribaran les commemoracions oficials, i les parades i celebracions d'homenatge aniran passant. En aquest Tricentenari, hem de procurar, més que mai, no desactivar el component vital i humà de la lluita d'un poble que se sentia i es volia lliure. És l'única manera que l'exercici de la memòria no esdevingui pueril i estèril, sinó creatiu i transformador, interpel·lador. I ens faci, una altra vegada, sobirans del nostre destí.

Darrera actualització ( Dissabte, 6 de juliol del 2013)

Guerra de Successió de 1714: "Quan a Barcelona van caure 30.000 bombes", vídeo de La Vanguardia




http://videos.lavanguardia.com/local/barcelona/20131025/54392386243/quan-a-barcelona-van-caure-30-000-bombes.html

Guerra de Successió (1702-1715) en línia, vídeo, cliqueu aquí. Exposició virtual del Museu d'Història de Catalunya, Generalitat de Catalunya.



Catalunya i la Guerra de Successió (1702-1715)
Nova exposició en línia, que té l'objectiu de commemorar aquest esdeveniment que ha tingut una repercussió especial en la configuració de la memòria col·lectiva del nostre país.

>>  http://1714.mhcat.cat/


Per saber·ne més
> "El General Moragues, l'heroi oblidat", vídeo boníssim que resumeix la Guerra de Successió, acabada el 1714

"El General Moragues, l'heroi oblidat", vídeo boníssim que resumeix la Guerra de Successió, acabada el 1714



 Vídeo  de Catalunya Acció amb la col·laboració del 
Centre d'Història Contemporània de Catalunya


"Via fora els adormits", opuscle antiborbònic del 1734




Opuscle polític antiborbònic, publicat a Barcelona el 1734, en el qual es reivindica la restitució de les constitucions catalanes abolides per Felip V de Castella.

L’autor —anònim— fingeix l’existència d’una carta de Mr. Broak, secretari del plenipotenciari anglès Mitford Crow (que havia signat el pacte de Gènova amb els representants catalans, el 1705), i la resposta d’un català cognomenat Vallès. És un al·legat a favor de les constitucions i de la utilitat comuna que representaria llur restabliment, a més d’una denúncia de l’incompliment del pacte per part dels anglesos, que s’havien compromès a fer respectar aquestes constitucions. La publicació d’aquest opuscle, vint anys després de la derrota, prova la persistència de la consciència nacional catalana, confirmada per l’aparició, el 1736, del Record de l'aliança fet al sereníssim Jordi August, rei de la Gran Bretanya. L’opuscle Viaforaelsadormits aparegué també en una traducció francesa contemporània, i fou reeditat en català per La Veu de Catalunya (1898).

http://1714.mhcat.cat/

Gran Enciclopèdia Catalana

http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0070301.xml?s.q=Via+fora+els+adormits#article-top 

 



"Via Fora"

Desde molt abans del S. XIII, "Via Fora" (tots al carrer) era un crit que utilitzava la població civil catalana quan es veien amenaçades les seves terres o les seves pertinences per agresions forastereres, tenien l'obligació d'acudir al toc de sometent tots els homes menors de 60 anys i majors de 16 quan la terra o el poble es veia en perill.

Aquest crit fou utilitzat en una carta antiborbònica fent una crida als catalans per seguir lluitant per defensar les llibertats arrebassades al 1714 reivindicant la creació d'un domini català que amb utilitat de l'Europa podia reviure, o bé la creació d'una república lliure de Catalunya o una república o regne d'Aragó, aliada a una república galaico-portuguesa.

Posteriorment Francesc Macià també utilitzar el "Via Fora" per alliberar Catalunya:

"Via fora, catalans!
Lluitem per aquesta terra immortal que és Catalunya i
no podem ésser vençuts!
Què seria d'una joventut sense rebel·lia ? Què seria
d'una vida sense dignitat?
Vius o morts, per Catalunya i la seva ànima immortal!"
(Francesc Macià). 

Felip V i la repressió, els Decrets de Nova Planta continúan vigents?

Los Decretos de Nueva Planta son un conjunto de decretos con los cuales cambió la organización territorial de los reinos de la Corona de Aragón, que habían luchado contra Felipe V de España en la Guerra de Sucesión Española.


Por decreto del 9 de Octubre próximo fuí servido decir

que habiendo con la asistencia divina i justicia de mi causa pacificado enteramente mis armas el Principado de Cataluña... (... per llegir sencer el Decret de Nova Planta seguir el link al final de d'aquest article)



Normas de actuación que el gobierno de Felipe V envia en 1714 a los corregidores de Catalunya


"Instrucción secreta de algunas cosas que deben tener presente los Corregidores del principado de Cataluña por el ejercicio de sus empleos".

Primero. Ha de tener gran cuidado el Corregidor en observar los Bandos de Prohibición de Armas, sin dispensar en esto cosa alguna.


Segundo. Ha de observar lo mismo respecto a las conversaciones de novedades y cosas contra el servicio de su Magestad y cualquier novedad que de esto hubiese (por ligera que sea) de cuenta al Gobernador Capitán General.

Tercero. Ha de observar con el mismo cuidado, si hacen juntas o salen a los montes a tenerlas algunos vecinos de los lugares.

Quarto. Ha de hacer guardar puntualmente que no se junten gremios ni consejos sin su asistencia o la de persona que diputare.

Quinto. Ha de hacer practicable lo mas que pudiere los caminos, y si pareciera que pudieran abrirse algunos nuevos, dará cuenta de ello al Governador Capitán General y Audiencia, para que se de la Providencia que convenga.

Sexto. Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.


Mallorca resistió hasta 1715. Menorca continuó en mano de los ingleses hasta 1802.


Los comandantes del ejercito de ocupación, sistematicamente, fueron desmantelando las instituciones de Catalunya. Las Corts catalanes (1000-1714), la Generalitat de Catalunya y el Consell de Cent, fueron sustituidas con una Real Junta Superior de Justicia y Gobierno Provisional, que presidía José Patiño. Los inmuebles y las actividades economicas, fueron grabados con un nuevo impuesto, el Real Cadastro.

Se cerró la Casa de la Moneda, la Universidad de Barcelona y los Estudios Generales del Principado. Las casas de los Cabecillas de la resistencia, fuerron expoliadas, demolidas o convertidas en cuarteles.


La represion se cebó sobre el pais de una manera brutal, hasta el extremo que a la población solo se le permitía tener un solo cuchillo para cortar el pan, pero firmemente enganchado a la mesa de comer. (de ahi que los platos tradicionales catalanes, no se necesitan cuchillos para comer, carn d'olla, butifarra, etc). Los castillos ancestrales, patrimonio de Catalunya, derruidos.



Barcelona antes de 1714

Plano de Barcelona después de 1714 con el fortín de la Ciutadella


El barrio de la Ribera, de Barcelona, fue demolido y arrasado para contruir la ciudadela, que era una fortificación militar.
El castillo de Montjuic, se convirtió en un castillo de represión el único castillo de una ciudad que sus cañones apuntan a la propia ciudad.

Actualmente tanto en la ubicación de la Ciudadela, como en el Castillo de Montjuic, sigue habiendo presencia militar.


per saber mes i llegir sencer el decret de Nova Planta aneu a: http://barcelona1714.spaces.live.com/blog/cns!29E3AFB0436807FA!243.entry

(Post publicat a la Cuca de Llum per primer cop el 10.12.2009)

La bandera espanyola compleix 230 anys (635 menys que la catalana)

Segell de cera de Ramon Berenguer IV, del 1150  (foto d'El Singular Digital).  Aquest va ser el comte de Barcelona que va rèbrer la sobirania d'Aragó cedida per Ramir II el Monjo el 1137, en un moment molt difícil.  A més a més, li va donar la mà de la seva filla Peronella. (>> post de la Cuca de Llum:  
Ramir II el Monjo, (1137). Texte català dels tres documents de transmissió de la sobirania d'Aragó a Ramon Berenguer IV, i donació de la seva filla Peronella com muller. v.2 )


La història de les ensenyes mostra la peculiar configuració de l'Estat espanyol






Evolució de la bandera espanyola (foto d'El Singular Digital).









La bandera espanyola va néixer sota el regnat de Carles III, concretament el 28 de maig de 1785. Aquests dies celebra els 230 anys d'història, tot i que l'anomenada rojigualda no va ser l'ensenya oficial d'Espanya fins l'any 1843, és a dir, fa 172 anys, amb Isabel II al tro. Tot i l'afany d'alguns mitjans espanyols de glorificar la bandera espanyola i la seva història (aquí o aquí, per exemple), no és fins el 1908 -fa 107 anys- que l'ensenya espanyola és d'ús obligatori als edificis públics, tal i com explica l'historiador David Ballester a El Singular. La història de les ensenyes mostra la peculiar configuració de l'Estat espanyol.

La relativament curta història de la bandera espanyola contrasta en el caràcter històric de la bandera catalana. Són 635 anys d'història més, gairebé el triple que l'espanyola, ja que la quadribarrada té arrels medievals. La senyera de les quatre barres prové de l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona, del qual ja se'n té constància l'any 1150, en un segell de Ramon Berenguer IV. És a dir, la bandera catalana té exactament 865 anys d'història. Una de les curiositat és que, malgrat no tenir un Estat al darrere, la senyera ha tingut més anys d'oficialitat que no pas l'espanyola, que sí que té un marc estatal per representar.

I els colors de la bandera espanyola? Per què la doble franja vermella amb la groga al mig? Els llibres d'història expliquen que amb l'arribada de Felip V i la dinastia dels Borbons, les banderes dels països del continent europeu eren massa semblants, i al mar hi havia moltes confusions.

Fins l'any 1785 la Marina espanyola utilitzava una bandera amb el fons blanc -de la casa borbònica- amb l'escut d'armes al centre (com es veu a la imatge següent a la part esquerre). Però altres països com França, Gran Bretanya, Sicília o la Toscana tenien també el blanc com a fons de la bandera. Els vaixells llavors no podien obrir foc fins a estar segurs que disparaven contra un barco enemic. 
 
Carles III va ordenar a Antonio Valdés, militar espanyol de la Marina i 4t capità general de la Reial Armada, que organitzés un concurs amb esborranys per elaborar una nova banderaEn total hi va haver 12 propostes, i el monarca va escollir la bandera vermella i groga precisament perquè es distingia fàcilment al mar. "Cal recordar que Carles III ve del regne de Nàpols, exterritori de la Corona d'Aragó, que ja tenia els colors vermells i groc, de manera que el monarca va tenir presents els colors del seu origen", afegeix Ballester. "Dit d'altra manera, l'origen de la bandera espanyola es troba en les 4 barres".


Carles III va demanar que la franja central, la groga, tingués el doble de gruix que les dues vermelles. Dit i fet, al Reial Decret del 28 de maig de 1785 ja hi apareix la nova bandera, per "evitar els inconvenients i perjudicis" de confondre l'ensenya amb la dels altres països, amb el castell i el lleó de Castella i la corona.


La primera bandera, de la marina espanyola. Adoptada per Carles III. 1785.










Al 1793 el rei Carles IV ja va estendre l'ús de la nova bandera espanyola a les places marítimes, però va ser durant la Guerra del Francès quan la rojigualda va popularitzar-se en les batalles contra les tropes napoleòniques. Ballester precisa però que "al 1793 encara és complicat afirmar que es tracta de la bandera d'Espanya, perquè només té un ús militar". "No és fins el segle XX que se n'oficialitza l'ús".

Ja al segle XIX, Isabel II va deixar escrit per decret que la bandera vermella i groga era també l'ensenya de l'exèrcit de terra (13 d'octubre de 1843). És aquí quan aquesta ja adopta el caràcter de bandera oficial espanyola, tot i que només burocràticament, ja que fins el decret del 1908, amb Antonio Maura i Alfons XIII, el seu ús no és obligatori als edificis públics, ni a les diputacions ni ajuntaments.




A la I República, la bandera va perdre la corona però va mantenir els colors









Al 1860 el seu ús ja es va consolidar com a pavelló d'Espanya. D'això en fa tan sols 155 anys. Tal i com reitera l'historiador Ballester, és al 1908 amb Antonio Maura (Partit Conservador) quan es designa per decret que la bandera espanyola ha d'onejar obligatòriament als edificis oficials. "Al segle XIX la bandera no penjava encara als edificis oficials, on hi havia banderes de tot tipus, des de vermella, groga i blava, o vermella, groga i morada, o només vermella", apunta. 




La bandera espanyola de la II república, amb el color morat








Des d'aleshores, la bandera espanyola ha mantingut els seus colors, menys en l'època de la II República (1931-1939). Aleshores la franja vermella inferior va passar a ser morada, en homenatge als comuneros de Castella que es van enfrontar a Carles I. A més, a l'escut s'hi van afegir els regnes de Navarra, Aragó i Granada, a més de canviar la corona original per un castell i el lema 'Plus Ultra'. 


La bandera franquista amb l'àguila de Sant Joan.











Durant el franquisme la bandera espanyola va tornar a modificar-se. Va recuperar els colors originals -vermell i groc-, es va eliminar el castell, va tornar la corona i s'hi va afegir l'àguila de Sant Joan -que no té res a veure amb l'àguila imperial dels Àustries-, en honor als Reis Catòlics.

A la recuperació de la democràcia es va mantenir la bandera espanyola bicolor, i hi van incorporar la corona de la monarquia.