__
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris López Bofill Hèctor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris López Bofill Hèctor. Mostrar tots els missatges
7 de febrer del 2022
22 de setembre del 2021
10 d’abril del 2015
La DUI de Pau Claris (1641), conferència d'Hèctor López Bofill (vídeo 28 min.)
La DUI de Pau Claris i el procés cap a la independència escapçat. VÍDEO
de la conferència d'Hèctor López Bofill i Joel Joan al cicle 'Moments
estel·lars de la lluita per la llibertat' al Born
Pau Claris, President de la Generalitat 1640.
https://www.dailymotion.com/video/x2lzztp_pau-claris-contra-l-absolutisme-amb-hector-lopez-bofill_news
Biografia breu de Pau Claris
10 d’octubre del 2014
Anàlisi i proposta de què cal fer ara, Hèctor López Bofill: "La fi de la il·lusió"
L'etapa
de la Catalunya autonòmica ha begut més de la il·lusió que de la
realitat. Durant gairebé tres dècades es va alimentar per l'estament
polític majoritari el miratge que la relació amb Espanya no era de
dominació sinó que procedia d'un pacte, que les institucions catalanes
gaudien de molt més poder del que en el fons ostentaven o que el marc
polític català era susceptible d'ésser reformat a través d'una
negociació de bona fe. La percepció que aquestes ficcions entraven en
fase de col·lapse es va concretar per a amplis sectors de la ciutadania
en la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010 que va ferir
de mort la reforma estatutària. Però a partir de 2012, després que
fracassés una altra fantasia, la del pacte fiscal, i fins l'actualitat,
en la fase del dret de decidir, la classe política encara ha continuat
jugant a la litúrgia amb gestos que no tenien recorregut pràctic tot i
que generaven acceptació social i cohesió. Trobem un exemple en la
creença que el govern espanyol acabaria negociant i acordant la
celebració d'una consulta sobiranista. Una altre exemple seria el de la
unitat de les forces polítiques catalanes al voltant de dues preguntes
sobre l'estatalitat que, a més de dificultar desproporcionadament les
possibilitats de visualitzar l'independentisme majoritari, presenta
massa problemes de claredat perquè un hipotètic resultat mereixi el
reconeixement de la comunitat internacional.
Amb tot, crec que el
darrer gest de la vella lògica basada més en la teatralització que en
l'acció va arribar divendres passat amb l'acord de CiU, ERC, ICV i la
CUP de continuar endavant amb la consulta sense concrecions. La
tendència per la qual la unitat és un valor en si més enllà dels
resultats que se'n puguin derivar, una actitud no pas exempta d'una
certa mística d'arrel quasi religiosa, va arribar al seu paroxisme amb
la darrera cimera dels líders dels partits catalans que, en el fons, no
van acordar res més que continuar junts. Probablement els mateixos
protagonistes eren conscients que aquell seria gairebé l'últim acte del
ritual perquè a partir d'aleshores només hi haurà lloc per als
desafiaments específics i els progressos tangibles. Aviat, per posar un
altre exemple, si no se sap què fer no es podrà invocar la “discreció”.
Una manca de transparència d'aquesta magnitud a tan sols trenta dies de
la transcendental cita amb les urnes afecta la neutralitat del procés i
la seva legitimitat, i afegeix encara més dificultats a un reconeixement
internacional ja difícil en la confrontació amb la legalitat espanyola.
Es tracta, suposo, de renovar la confiança amb l'apel·lació a la
sacralitat del consens per allargar al màxim l'aplicació de les mesures
imprescindibles que consumin la ruptura. Perquè, en efecte, un cop la
decisió política operi en el marc de la realitat, ja no hi haurà espai
per als moments taumatúrgics: l'estètica no dissoldrà la repressió de
les autoritats espanyoles. En les següents setmanes, o dies, o s'aplica
la legalitat catalana derivada de la voluntat popular majoritària o es
manté la suspensió del Tribunal Constitucional contra tots els actes
de rebel·lia. En d'altres paraules, o es desobeeix (i es compleix) o
s'acata. No hi ha marge per a més ambigüitats ni per a més dilacions. I,
especialment, seria del tot catastròfic pretendre organitzar un 9-N
farcit encara d'incerteses i de llacunes (almenys no més de les que, com
hem dit, ja arrossega la doble pregunta). Les pantomimes podien
funcionar en una societat desproveïda de poder i, tal vegada,
assetjada de pors i de complexos atàvics, però si realment hem començat a
ser una mica lliures és hora de passar a la decisió, a assumir totes
les conseqüències del conflicte i, per descomptat, a exigir resultats.
No n'hi ha prou d'“haver arribat més lluny que mai” (cosa d'altra banda
falsa històricament) sinó que cal arribar a la independència amb tot
l'exercici de poder i de responsabilitats que això comporta.
>> post relacionat: Mas segueix les prediccions que Carles Boix va fer fa dos anys
10 de juliol del 2013
"La guerra total" (de l'oligarquia de l'altiplà contra Catalunya), article d' Hèctor López Bofill
Els apòstols del diàleg i aquells que
encara confien a trobar alguna via d'entesa amb Espanya no compten que
els poders de l'Estat no tenen res a oferir i que, per contra,
intensificaran l'ofensiva i encara collaran més el país. El nou indici
de la guerra total que sembla que volen fomentar des de Madrid es percep
en la jurisprudència que ha començat a emetre la nova majoria
ferotgement ultracentralista del Tribunal Constitucional. L'operació
consisteix pura i simplement a esclafar les darreres restes de
l'autogovern amb un complet desconeixement dels conceptes d'autonomia,
de competència i d'àmbit propi de decisió política. Allò que ja
s'anunciava en la cèlebre sentència sobre l'Estatut català de l'any 2010
s'acabarà d'executar de manera implacable els mesos vinents i,
òbviament, sense que calgui una reforma constitucional perquè les
institucions espanyoles són les primeres d'incomplir la seva norma
suprema quan els interessa.
Val a dir que aquestes setmanes ja hem
tingut avisos de persones amb diverses responsabilitats judicials i
acadèmiques que no descarten un conflicte armat (sense metàfores) per
reprimir el secessionisme català. Així es va posar de manifest en
l'estudi Recuperar España, signat per magistrats del Tribunal
Suprem, advocats de l'Estat espanyol i professors d'universitat que no
descarten les solucions bèl·liques per fer front a “les indegudes
reclamacions autodeterministes”, bo i tenint present que les fórmules de
“negociació i cessió” no són útils per frenar l'independentisme català.
També des de l'àmbit mediàtic, Pedro J. Ramírez s'apunta a suggerir
que, tal com ha passat a Egipte, el poder militar desplaci els òrgans
civils legitimats a les urnes, llàstima que des de Madrid es fixin més
en l'accidentada evolució d'un país que transita de l'islamisme a la
dictadura que en democràcies avançades com ara el Regne Unit o el
Canadà, que permeten referèndums de secessió sense amenaces colpistes.
És cert que la línia dura encara no troba
una expressió oficial a Espanya i que el canvi en les altes instàncies,
com en el Tribunal Constitucional, de moment només té una dimensió
jurídica, però resulta significatiu que ja es plantegin els horitzons de
conflicte obert sense embuts i que no mereixin cap mena de
desautorització per part del govern espanyol (a diferència del que va
succeir durant el procés estatutari, quan les insinuacions d'intervenció
de l'exèrcit per part de membres de l'estament militar van suposar
alguna destitució fulminant).
No penso que sigui una bona estratègia des
dels dirigents catalans compromesos amb el procés de sobirania que es
tregui importància a aquests riscos i que no es contempli un escenari de
xoc de trens en el qual l'Estat recorri a la força de les armes. En
general, em sembla preocupant que els responsables de liderar el procés
no plantegin una resposta clara a la situació de bloqueig de la consulta
ni a la situació d'escanyament financer i, ara ja també competencial,
que s'està impulsant des del sistema constitucional espanyol. Una
resposta que també ha de contemplar el pitjor dels escenaris com el
d'una desactivació violenta de l'autogovern que inclogui la
impossibilitat de celebrar eleccions. I l'estratègia que es desplegui
des de Catalunya per fer front a aquesta gran allau no es pot basar
exclusivament en demanar una il·lusa empara a Europa en relació a la
qual no hi ha mecanismes concrets i ràpids de sanció contra una reacció
agressiva espanyola (els instruments de la Unió Europea no s'han activat
mai, malgrat alguna crisi greu de drets com la que es viu a Hongria i
els del Consell d'Europa poden trigar anys, fins i tot dècades, en
materialitzar-se).
Amb la visceralitat que Espanya tracta el
tema de la integritat territorial, recordem que es tracta d'un estat del
qual mai no s'ha independitzat cap territori sense conflicte, i en
ocasions molt cruent, no és forassenyat concebre que alguns sectors
estarien disposats a arrossegar el projecte d'integració europeu a una
ensulsiada sense precedents abans d'entrar en una negociació que culmini
amb la creació d'un estat català. Per això esdevé força inquietant que,
davant l'oportunitat de mantenir converses amb persones rellevants de
la majoria sobiranista catalana, es dedueixi que en el fons esperen que
Espanya s'avingui a negociar, circumstància encara més ombrívola perquè,
comptant amb la negativa taxativa a entrar a discutir sobre els termes
d'un referèndum d'independència, l'esperança catalana sembla centrar-se a
arribar a un acord sobre alguna fórmula intermèdia en la pregunta, els
termes de la consulta o la reforma institucional que no tingui la
conseqüència de la creació d'un estat plenament sobirà en el cas que la
majoria ciutadana catalana hi voti a favor. La idea de transitar en
aquesta agonia durant molt de temps provoca feredat, un temps que si
s'allarga més enllà de 2014 i es desaprofita l'enorme càrrega simbòlica
de la data, pot entrar en una fase d'enquistament letal per a les
aspiracions d'emancipació nacional. Passi el que passi, el termini
s'acaba el 2014, les enormes il·lusions desfermades i reforçades amb els
potents actes reivindicatius que organitza la societat civil no
toleraran que s'allargui la incertesa i que, encara menys, en aquest
lapse inacabable habiti el germen del desencís i de la resignació.
* Article publicat a El Punt-Avui
Subscriure's a:
Missatges (Atom)