31 de desembre de 2017

Entre la fullaca: La llengua dels menorquins

 


divendres, 29 de desembre de 2017
El nou relat sobre l’origen de la llengua del menorquins, difosa per algunes entitats i persones poc avesades a l’estudi lingüístic i històric de la nostra illa -o bé del conjunt de les Illes Balears- té molt d’intuïció gratuïta i molt més d’animadversió cap a la regió o zona geogràfica de procedència. La llengua dels menorquins és la catalana, encara que el nom no agradi als que mostren fòbies reiterades cap a tot allò que deriva de Catalunya i del terme català. Tampoc és qüestió, ara i aquí, de debatre el nom de la nostra llengua, el que sí cal deixar clar que és el mateix idioma, s’anomeni com s’anomeni, i va ser introduït pels conqueridors i posteriors pobladors, vinguts majoritàriament de l’Empordà i el Rosselló.


  He llegit (i no poques vegades) textos com aquest:


“es menorquí és una llengua que té es seus orígens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es mossàrabs menorquins amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts cristians des diferents territoris de sa Corona d'Aragó. (...) A Menorca, sa llengua autòctona no va desaparèixer sinó que es va fusionar amb sa des nouvinguts, que no eren d'un únic territori sinó de diversos (Mallorca, comtats catalans, comtats occitans, Aragó, Itàlia, etc).


   
 Aquests arguments per voler confondre la gent sobre qüestions històriques i lingüístiques són de poca consistència i prioritzen la intenció política per sobre del rigor acadèmic. Qualsevol, amb un mínim d’interès per saber sobre aquests temes, pot descobrir que la manipulació es fa evident en aquest tipus de relat, si bé s’ha d’entendre que alguns passatges de la història poden tenir lleugeres interpretacions que, tanmateix, no afecten al nucli de la qüestió, prou consensuada per la comunitat acadèmica nacional i internacional.

Llegir tot l'article a:

http://bepjoan.blogspot.com.es/2017/12/la-llengua-dels-menorquins.html?m=1

28 de desembre de 2017

Resum de la història de Catalunya, vídeo amb bons mapes i ben documentat (19 min)

"Gas a fons", per Vicent Partal (Proposta de full de ruta pel proper govern)

(Recomanat, Cuca de Llum)



La victòria de l’independentisme el 21-D és èpica i ha deixat ben tocat l’espanyolisme. La pírrica victòria en escons de Ciutadans no fa ombra a l’abast i la potència del triomf del bloc republicà, enfortit fins a uns nivells desconeguts. Els 2.078.000 vots de Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP són un salt endavant molt important, sobretot tenint en compte les condicions de repressió i les irregularitats de tota mena en què s’ha disputat aquesta campanya. Tots aquells que deien que amb més participació hi hauria menys independentisme ara han de callar perquè no ha estat així. Tots aquells que afirmaven que l’independentisme es nodria d’un pensament màgic i que no aguantaria el contrast amb la realitat ara han hagut de callar també. Tots aquells que afirmaven que la població castigaria el que ells consideraven fracàs en la proclamació de la república han hagut de tancar la boca. La força i la determinació del poble de Catalunya s’ha posat a prova aquest 21 de desembre i la prova ha estat superada amb nota.

Però, com sempre passa en les eleccions, després de les primeres hores d’estupor la potent maquinària mediàtica i discursiva de l’espanyolisme s’ha engegat. I ho ha fet —ja és gros, això— amb una crida a la concòrdia. Ara resulta que l’independentisme guanya la campanya més difícil, després d’un colp d’estat, amb els dirigents a l’exili o a la presó, amb repressió i censura, amb amenaces judicials i agressions al carrer, i aquesta victòria no ha de conduir a la independència sinó a restaurar la concòrdia amb Espanya. Amb l’Espanya que ha fet el colp d’estat, que ha ficat els dirigents independentistes a la presó o els ha enviats a l’exili, la que ha reprimit i censurat, la que ha omplert el país d’amenaces judicials, ahir contra un altre grup de professors, la que ha permès i tolerat les constants agressions ultres al carrer. Quin cinisme més gran.

Ens diuen, ells!, que ara toca restaurar l’autonomia perduda i assegurar la convivència, com si no fossen ells qui amenacen la convivència. A cada manifestació que fan, per exemple. I ens diuen que sobretot ara hem d’anar a poc a poc. Tant a poc a poc com siga possible. Fins i tot arriben a presentar-nos el discurs del rei d’Espanya com una crida a l’entesa, quan només va ser una reafirmació en l’’a por ellos’, la mostra indiscutible, per cert, de la seua incapacitat política. Si Felipe VI volia concòrdia que hagués començat demanant perdó als ferits i atacats el primer d’octubre. El gest li hauria donat una mica de la credibilitat que ara no té.

L’independentisme ha donat una lliçó a Espanya i a Europa de dignitat, de tensió democràtica, de resistència pacífica, de valor democràtic i d’organització. La pregunta, però, és si encertarà ara el camí a seguir després d’una victòria tan gran. O si caurà en la trampa de la recuperació de les institucions i el camí lent.

El parèntesi nadalenc era merescut i calia respectar-lo. Tothom mereixia aquests dies una mica de desconnexió. Tanmateix, avui cal començar a presentar les qüestions importants i començar a demanar respostes. I la més important de totes és saber com pensen administrar els partits polítics independentistes la victòria del 21-D i on ens volen portar a tots aquests votants que no vàrem fallar, que vàrem saber estar al nostre lloc.

Jo veig amb molta preocupació la tensió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Des de la nit electoral cada aparició pública dels dos partits ha anat acompanyada de retrets que em costen molt d’entendre, retrets que arriben sobretot de part d’ERC. Seria molt difícil d’explicar que després d’haver resistit el colp d’estat a les urnes l’independentisme fos incapaç de respondre adequadament als passadissos del parlament. I per tant espere que les negociacions per a formar govern no acaben originant un disgust intolerable a la gent que va defensar els col·legis i aguantar les bastonades sense pensar ni un sol segon de quin partit era la persona que tenia al costat. Junts per Catalunya té una responsabilitat molt especial a aconseguir-ho, perquè ha guanyat dins el camp independentista i li correspon d’emprendre les negociacions. I espere que ho faça conscient que ara toca restituir el govern del 27-S amb totes les conseqüències, fins i tot si no són agradables per al projecte de partit. A més, la posició adoptada per la CUP durant la campanya d’oferir-se a formar part del govern crec que hauria de tenir una resposta positiva dels altres dos partits del bloc republicà.

Una volta format el govern arribarà el moment de decidir què es fa. I ací és on, en realitat, està tot en joc. Hi ha qui parla de recuperar l’autogovern autonòmic i deixar la construcció de la República per a més endavant però a mi això em semblaria l’error més gran. Algú es pensa de veritat que aturarem la repressió i es restaurarà el funcionament dels departaments si ens dediquem a fer això? La causa general contra l’independentisme ja s’ha activat i no l’aturarà un govern d’independentistes pro-autonomia. Al contrari: dedicar-nos a defensar cada competència dins el marc autonòmic espanyol només ens portarà a la paràlisi, al bucle permanent i a deixar passar els anys i les oportunitats.

A parer meu, el nou govern ha de tenir com a prioritat la denúncia internacional de la repressió espanyola i la construcció de la República proclamada el 27 d’octubre. Amb gests mesurats i que es puguen sostenir, però contundents i clars. I això es pot fer precisament perquè ja hem derrotat una vegada el 155. Si allò que ells anomenaven ‘el botó nuclear’ no els ha servit, de què caram hem de tenir por nosaltres ara?

Des del 20 de setembre Catalunya ha posat Espanya contra la paret en vuit ocasions. Aquell dia mateix aturant el colp d’estat, el primer d’octubre votant i guanyant malgrat la repressió, el 3 d’octubre i el 8 de novembre demostrant la capacitat de controlar el territori, l’11 de novembre a Barcelona i el 7 de desembre a Brussel·les, omplint els carrers. I el 21 de desembre guanyant les eleccions més difícils de totes, les més complicades. Ha estat una batalla excepcional, digna de la més gran admiració. Una batalla que s’ha guanyat en nom de la República i per la il·lusió que crea la República, no en nom d’una autonomia que ja ni ens val ni volem.

Espanya no aturarà la repressió, això ho sabem tots. No hi haurà ni un sol gest de distensió ni acceptarà de fer política, de negociar res. L’únic recurs, doncs, que li quedarà és invocar una vegada i una altra el 155 i, si s’atreveix, destituir el govern, novament, dissoldre el parlament novament, portar-lo a judici novament, ocupar l’autonomia novament. Però resulta que això ja ho hem provat i n’hem eixit victoriosos. I per aquesta raó ara ells s’ho pensaran dues vegades i  els serà molt més difícil d’obtenir de manera ràpida i fàcil les complicitats espanyoles i europees que els van permetre de trinxar l’autonomia i la democràcia. Per tant, ara no és el moment de suavitzar la marxa, sinó de pitjar l’accelerador i posar gas a fons. Que, a diferència del que va passar a l’octubre, ara ja hem comprovat que la seua recepta màgica no funciona i per tant no hi ha cap motiu per a tenir-los por.



Mil anys de constitucionalisme català


Entrada copiada de la blog  https://jmarfany.blogspot.com

Des del segle IX fins ben bé el XV, el sistema polític, econòmic i social que va dominar Europa va ser el feudalisme.



El rei, per la gràcia de Déu manava de manera absolutista sobre el seu reialme. El millor exemple és la dita castellana “Ley es lo que manda el rey”. La població, coneguts com a súbdits no tenia cap altre representant a la cort que els defensés dels abusos feudalistes i impositius. La “justícia” restava en mans dels senyors feudals, autèntics senyors de la guerra.

A diferència de Castella i de molts altres regnes, a Catalunya el règim imperant era el pactisme. Predomina el costum sobre la fórmula legal escrita “Tracte és tracte” i “Tractes rompen lleis”



Per primer cop a Europa el rei legisla d’acord amb els estaments representats a les Corts. Les legislacions que es promulguen s’anomenen Constitucions de Catalunya, normes promulgades pels comtes de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes. 



Les constitucions es diferenciaven dels «capítols de cort» i «actes de cort» pel fet d'aparèixer com a iniciativa del comte, sotmesa a l'aprovació dels braços en les Corts, fet sense precedents a Europa. Tenien preeminència sobre les altres normes legals i només podien ser revocades en les corts generals del Principat. Les constitucions podien modificar fins i tot els Usatges i els privilegis, encara que fossin irrevocables. Com a dret paccionat no podien contradir-se per decrets o sentències reials. Des del segle XIII el rei és un component més de les Corts junt amb els anomenats tres braços de corts: l'eclesiàstic, el militar o noble i el reial o de les viles (els síndics).



Les primeres constitucions catalanes són les de Les Corts de Barcelona del 1283. Les últimes van ser promulgades per Les Corts de 1702.



Les Constitucions catalanes van anar evolucionant amb els anys fins arribar a ser més avançades que moltes de  les lleis de l’Europa del segle XIX. A principis del segle XVIII disposaven ja de molts dels mecanismes d’un text jurídic modern, com ara limitacions i separacions de poder o la previsió de la seva pròpia reforma.
 

Florentino Pérez cobra els diners del Castor del 2018 malgrat la sentència del Tribunal Constitucional espanyol



El govern espanyol paga noranta-sis milions d'euros per la plataforma Castor 

 

27.12.2017 
El govern espanyol continua indemnitzant Florentino Pérez per la construcció de la plataforma de gas Castor, malgrat la sentència del Tribunal Constitucional espanyol de la setmana passada, que anul·lava la indemnització de 1.350 milions que havia rebut a conseqüència de la paralització de les obres de construcció.

En total, aquest 2018 el govern espanyol li abonarà 96.382.954 euros: 80.664.725 euros es pagaran als titulars amb dret de cobrament amb càrrec al sistema gasista i 15.718.229 euros pel manteniment de l’empresa Enagás Transporte. Així consta en una publicació del BOE relativa a una ordre del govern espanyol de pagament dels peatges i cànons associats a l’accés de tercers a les instal·lacions gasistes i a la retribució de les activitats regulades per a l’any 2018. El decret llei 13/2014 fa referència al sistema gasista i correspon al Castor.



A més, a l’annex segon, hi consta l’anualitat corresponent al dèficit acumulat fins el 2014 de l’empresa Escal UGS, amb una participació d’un 66% de la companyia ACS, de Florentino Pérez.



https://www.vilaweb.cat/noticies/florentino-perez-cobra-els-diners-del-castor-de-2018-malgrat-la-sentencia-del-tribunal-constitucional-espanyol/



.........

(Per fi!!!!   Hi ha algú que demana dimissions!. Cuca de Llum)

Compromís demana la dimissió de Rajoy per la compensació econòmica de la plataforma Castor

El portaveu de la coalició al senat espanyol diu que Rajoy és 'responsable polític per adoptar indecents mesures per afavorir la inversió multimilionària fallida del Castor'

25.12.2017
Els senadors de Compromís Carles Mulet i Jordi Navarrete han exigit la dimissió del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, per signar el Reial decret llei, del 3 d’octubre de 2014, que adoptava mesures urgents per al sector gasista i, en concret amb el ‘fallit projecte energètic Castor, ara considerat nul després de la sentència del constitucional’.

Al respecte, el portaveu de Compromís al senat espanyol, Carles Mulet, ha assenyalat que Rajoy és ‘responsable polític per adoptar indecents mesures per afavorir la inversió multimilionària fallida del Castor, mal concebuda i executada, premiant de manera exprés a les concessionàries que van executar de manera poc diligent un cop de pilota com és aquest magatzem submarí inservible ‘.

Mulet ha constatat que ‘en qualsevol país civilitzat’ el president hagués dimitit per uns fets així ‘sense que ningú l’hi demanés, i encara que siga de forma simbòlica l’hi demanem, ja que sabem que no prendrà una decisió així’.

LLegir-ho tot a: https://www.vilaweb.cat/noticies/compromis-demana-la-dimissio-de-rajoy-per-abonar-una-compensacio-economica-per-la-plataforma-castor/

Retirada en marxa: els policies que van reprimir l’1-O se’n van de Catalunya. Resum de la seva estada.


 

Vinguts de tot l'estat espanyol per a evitar el referèndum, el pas d'aquests agents per Catalunya serà recordat per la brutalitat amb què van actuar l'1-O i per no haver pogut evitar la votació de més de dos milions de ciutadans 

(De l'Editorial de Vicent Partal) "El secretisme que ha envoltat la presència d'aquests policies als ports de Barcelona i Tarragona ha estat tan excepcional com injustificable. S'ha amagat, per exemple, el cost de l'operació, emparant-se en el secret d'estat per impedir les preguntes parlamentàries. El conseller Rull va denunciar temps enrere que només els vaixells costaven 300.000 euros el dia i s'ha calculat que l'estat espanyol s'havia gastat vuitanta milions d'euros en aquesta polèmica operació." ...
"Dit tot això, tingueu present la cosa més important: se'n van derrotats, després de perdre les eleccions il·legals que el mateix estat que els va enviar als nostres ports havia convocat per provar de guanyar-nos. Se'n van abatuts i desmoralitzats per unes croquetes que no els semblen adequades al seu perfil. Se'n van en silenci, sense himnes ni visques, en un contrast clamorós amb la manera com els acomiadaven quan venien. Se'n van, en fi, amb la sensació que la seua feina no ha servit de res i que tornem a ser allà on érem abans no arribassen. Vicent Partal)

 

27.12.2017

Més de tres mesos. Concretament, noranta-vuit dies. Aquest és el temps que ha durat la intervenció policíaca a Catalunya organitzada pel Ministeri d’Interior espanyol. La retirada d’efectius va començar dimarts i serà progressiva i esglaonada, de manera que dissabte ja no n’hi haurà cap, llevat de les patrulles habituals. Ho confirma el ministeri, que després de les eleccions del 21-D, en les quals l’independentisme va obtenir la victòria, han decidit de posar fi a una intervenció que no va poder evitar el referèndum.

Van començar d’arribar després del cop d’estat del 20 de setembre, quan la Guàrdia Civil va detenir quinze alts càrrecs de la Generalitat i va fer quaranta-un escorcolls en dependències públiques per a evitar el referèndum. L’endemà passat, el ministre espanyol José Ignacio Zoido activava una operació anomenada Copèrnic. Consistia a desplaçar unitats de reforç per a vigilar l’espai públic i actuar en cas que es mantingués el referèndum. Van centrar la intervenció exclusivament a provar d’evitar el referèndum fos com fos. Hi hagué desenes d’escorcolls per mirar de segrestar urnes, butlletes de vot i cartells i van fer diverses detencions.







El creuer que va allotjar els policies, conegut per ‘Piolín’, amarrat al port de Barcelona
 

Però, com que no van poder blocar la logística del referèndum, aquests sis mil agents –segons una dada publicada per El País que no s’ha confirmat, car el govern espanyol la manté com a secret d’estat– van ser utilitzats per a reprimir amb força els ciutadans que volien participar en la votació. 1.066 ferits i 52 atacs policíacs arreu del Principat. Aquestes xifres són la millor manera de resumir una jornada històrica i dramàtica. La majoria dels qui van ser ferits el dia del referèndum, el 82,5%, van tenir contusions o policontusions. Un 83% dels casos van rebre una diagnosi lleu.

L’1 d’octubre, des de primera hora del matí fins a migdia, la Guàrdia Civil i la policia espanyoles van provar de rebentar el referèndum amb una repressió sense precedents. La població va defensar pacíficament els centres electorals, però, així i tot, els cossos policíacs van emprar la força per entrar en alguns col·legis i segrestar urnes.


Després de la tempesta –així s’autoanomenen els policies– de l’1-O, els agents no se’n van pas anar i la repressió va continuar. La major part de les accions eren centrades a investigar presumptes delictes d’odi contra els seus cossos. Només a Reus, una jutgessa investiga treballadors públics, empresaris, regidors i veïns per un manifest en què van demanar que els agents se n’anessin de l’hotel Gaudí de la ciutat, on eren allotjats. D’aquí es deriva la detenció d’ahir dels dos regidors de la CUP, que no havien anat a declarar en les primeres dues citacions. La persecució ha arribat a límits gairebé desconeguts, com és el cas de l’actor que interpreta el senyor Bohigues al programa radiofònic ‘Versió RAC-1’, també investigat per una broma sobre la policia espanyola.

Els agents no tan sols han estat d’actualitat per la manera d’actuar. També s’han queixat de les condicions en què estaven allotjats en els dos vaixells del port de Barcelona, o fins i tot, del sopar de la nit de Nadal. Fora dels creuers, set policies van originar una batussa en un bar del Born que va obligar els Mossos a intervenir. Així ho explicava un dels cambrers del bar, que va rebre amenaces i una agressió dels agents. Tot amb tot, aquest incident no ha estat objecte de cap investigació judicial.

Les incògnites del desplegament
Tanmateix, restaran dues incògnites per resoldre. Quants efectius es van desplaçar en total i quin cost ha tingut aquest desplegament en les arques espanyoles? De resposta oficial, no n’hi ha ni n’hi haurà, perquè el govern espanyol ha catalogat l’operació Copèrnic de secret d’estat. Els Mossos van demanar de saber-ne les dades, però la informació els fou negada. També ho van sol·licitar els senadors Carles Mulet (PDECat) i Margarita Quetglas (Podem). La resposta fou, en tots els casos, la mateixa: el govern espanyol no n’informa perquè és secret d’estat.

Les estimacions, publicades per mitjans com El País, parlen de 5.500 a 6.000 efectius, una xifra lleugerament inferior a la de les plantilles estables de tots dos cossos a Catalunya. Tampoc no se’n sap el cost. Mitjans com El Español, el rotatiu de Pedro J. Ramírez, han publicat quantitats: només activar l’operatiu va costar trenta-dos milions d’euros, als quals s’ha d’afegir el sou dels agents durant tot aquest temps.

La opinión de visitantes extrangeros antiguos sobre Cataluña: independencia, libertad, economia, costumbres... per Quico Ventalló



US DEIXO EL LINK D'AQUEST INTERESSANT ARTICLE DEL BLOG

"Argumentari de la Nació Catalana"




Nicolas de Fer (francés), (1646-1720) fue uno de los grandes productores de mapas del siglo XVII.  1706


Louis Le Gendre (1655-1733), historiador, canónigo de Notre-Dame de Paris. 



Voltaire (François Marie Arouet),  Francia, 1694-1778. Escritor y filósofo,
padre del enciclopedismo francés.
Dentro su amplia obra escribió un libro sobre  el Rey Sol que tituló Le Siècle de Louis XIV, en el cual hace referencia a la Guerra de Sucesión y a la lucha de los catalanes por sus libertades.

Voltaire sobre Cataluña (1751): "Cataluña puede prescindir del universo entero pero sus vecinos no pueden prescindir de ella"  

"Cataluña es uno de los países más fértiles de la tierra y de los mejor situados. Regada por hermosos ríos, arroyos y fuentes, tanto como la vieja y la nueva Castilla están privadas de ellos, produce todo lo indispensable para las necesidades del hombre y todo lo que puede halagar sus deseos: árboles, granos, frutos y legumbres de todas clases. Barcelona es uno de los más hermosos puertos de Europa, y el país proporciona todo lo necesario para la construcción de los navíos. Sus montañas están llenas de canteras de mármol, de jaspe, de cristal de roca, y hasta se encuentran también muchas piedras preciosas. Las minas de hierro, de estaño, de plomo, de alumbre, de sulfatos son abundantes; la costa oriental produce coral. Cataluña, en fin, puede prescindir del universo entero, y sus vecinos no pueden prescindir de ella. Lejos de que la abundancia y las delicias los hayan reblandecido, los habitantes han sido siempre guerreros, y los montañeses, sobre todo, feroces. Pero, a pesar de su valor y de su extremado amor por la libertad, han estado subyugados en todos los tiempos: los conquistaron los romanos, los godos, los vándalos, los sarracenos.Sacudieron el yugo de los sarracenos y se pusieron bajo la protección de Carlomagno. Pertenecieron a la casa de Aragón y después a la de Austria. Hemos visto que bajo el gobierno de Felipe IV, irritados por el conde duque de Olivares, primer ministro, se entregaron a Luis XIII en 1640. Se les respetaron todos sus privilegios, siendo más bien protegidos que súbditos; entraron de nuevo a ser dominio austríaco en 1652; y, en la guerra de sucesión, se pusieron de parte del archiduque Carlos contra Felipe V. Su obstinada resistencia probó que Felipe V, aunque se había librado de su competidor, no podía reducirlos solo. Luis XIV, que en los últimos tiempos de la guerra no había podido proporcionar a su nieto ni soldados ni barcos para combatir contra Carlos, su rival, se los envió entonces para combatir contra sus súbditos rebelados. Una escuadra francesa bloqueó el puerto de Barcelona, y el mariscal de Berwick la sitió por tierra. La reina de Inglaterra, más fiel a sus tratados que a los intereses de su país, no socorrió esa ciudad, lo cual indignó a los ingleses, que se hacían el reproche que se habían hecho los romanos por haber dejado destruir Sagunto. El emperador de Alemania prometió inútiles socorros. Los sitiados se defendieron con un valor doblado por el fanatismo; los sacerdotes, los monjes corrieron a las armas y a las trincheras como si se hubiese tratado de una guerra de religión. El fantasma de la libertad los hizo sordos a las proposiciones de su soberano. Más de quinientos eclesiásticos murieron en ese sitio conlas armas en la mano; podemos imaginarnos hasta qué punto sus discursos y su ejemplo habrán animado a las gentes. Enarbolaron sobre la brecha una bandera negra y sostuvieron más de un asalto. Por último, habiendo penetrado los sitiadores, los sitiados siguieron peleando de calle en calle; y, retirados
Voltaire, El siglo de Luis XIV (1751) Cap.XXIII


Diego de Saavedra Fajardo (1584 – 1648), escritor y diplomático. Locuras de Europa. / dialogo posthumo de don Diego Saavedra Fajardo. 1748. 


Pierre de Marca, historiador y arzobispo francés, (1594-1662). Fue enviado del rey Luís XIV de Francia durante la administración francesa del Principado de Cataluña de la Guerra dels Segadors. En 1656 se le confió la misión de delimitar la nueva frontera surgida del Tractado de los Pirineos en la Conferència de Ceret.

Roger de Bòssost, barón d' Espenan, militar francés del s.XVII. Informe de 10 de agosto de 1640.
 

Philip Thicknesse  (1719 - 1792), militar y escritor inglés 


Francisco Sebastián Manuel Mariano Nipho y Cagigal (AlcañizAragón, 1719 - Madrid, 1803), periodista aragonés


Charles Maurice de Talleyrand-Périgord (ParísFrança2 de febrer de 1754 - 17 de maig de 1838) fue un prelado y diplomático francés, duque de Talleyrand-Périgord, príncipe de Benevento.


Daniel Gotthilf Moldenhawer (1753 – 1823), filólogo,teólogo, bibliófilo germano-danés. Director de la Biblioteca Real de Dinamarca.



Campagnes de la Révolution française dans les Pyrénées orientales. 1793 Revélation d'un militaire français sur les agraviados d'Espagne, où sont dévoilées les véritables causes de l'insurrection de la Catalogne en 1827. Paris 1829.  

Imatge relacionadaSi bien las leyes conforman los usos, formas y costumbres, debe buscarse en sus propias instituciones el carácter nacional de los catalanes. Es ahí donde este pequeño pueblo, antes independiente, ha nutrido su respeto por las leyes, su amor por la justícia, su horror por la arbitrariedad y su compromiso con sus inmunidades (Constituciones); las cuales han defendido a menudo armas en mano. Los reyes (de la corona catalano-aragonesa) no ejercian su soberania sinó que como condes de Barcelona. No podian exigir juramento de fidelidad si, previamente , no habian jurado el mantenimiento de las leyes nacionales y privilegios (Constituciones Catalanas), no debe pues sorprendernos que los catalanes se consideraran, a si mismos, vasallos de pacto y acuerdo.
 

(a l'article hi ha moltes moltes més cites, val la pena una visita)

 
http://argumentari.blogspot.com.es/2017/06/interesantes-textos-extranjeros.html?m=1 





("Qui controla el passat controla el futur" Per què? Perquè en el passat hi trobes indicis i certituts de la forma de ser d'un poble, de les costums, hàbits de reacció, del seu comportament en grup, les lleis, la cultura. Hi trobes fets bons que augmenten l'autoestima. Hi ha referències per anar a pouar en èpoques de dubte: com som?
"Qui controla el present controla el passat" diu també Orwell. Les persones o grups que ostenten el poder, miren d'exercir influència perquè determinats fets no es coneguin, manipulant la història segons els convingui. L'ocultació de la història de Catalunya per part dels gobiernos de Madrid n'és un cas paradigmàtic. Franco negava ni que aquesta història existís. És clar que tamboc permetia publicar en català, ni parlar-lo en oficines de l'administració, ni ensenyar-lo en els col.legits, ni en el catecisme, ni en els sermons del diumenge, ni tan sols ballar sardanes. La història de Catalunya no existia i la seva cultura oficialment tampoc.
Cuca de Llum)

La Diputació Permanent aprovarà avui de presentar un recurs davant el TC contra l’aplicació del 155


La clau de la votació la tenen els dos diputats de Catalunya Sí que Es Pot (CSQEP), que segons ha pogut saber VilaWeb, en principi votaran a favor 

La Diputació Permanent, que és l’òrgan que pren decisions quan el Parlament de Catalunya està dissolt per unes eleccions, es reuneix avui per a decidir si porta al Tribunal Constitucional (TC) l’aplicació del govern espanyol de l’article 155 de la Constitució i que ha intervingut tot l’autogovern català. Tot i que la majoria que tenia el bloc independentista en la mesa, ara no la té en la Diputació Permanent, tot indica que el recurs prosperarà i es podrà denunciar al TC l’actuació del govern espanyol. La clau de la votació la tenen els dos diputats de Catalunya Sí que Es Pot (CSQEP), que segons ha pogut saber VilaWeb, en principi votaran a favor.

Fonts de Junts pel Sí també confien que el recurs prosperarà amb el suport de CSQEP. De fet, al congrés espanyol, la formació germana En Comú Podem ja va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra l’aplicació de l’article 155 a Catalunya perquè considerava que sobrepassava les previsions de la constitució, ja que aquesta no permetia ni la dissolució del Govern català ni la convocatòria d’eleccions.

El mal del 155, quantificat: 251 destitucions, organismes eliminats, detencions…
Junts pel Sí va demanar al novembre un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries (CGE) sobre el 155 i l’òrgan consultiu de la Generalitat va fallar que era susceptible de ser recorregut perquè, per exemple, va sostenir que el cessament del govern que va imposar Rajoy no era una ‘mesura necessària o indispensable’.

Després de conèixer-se el dictamen del Consell, Junts pel Sí va decidir de demanar la convocatòria d’aquesta Diputació Permanent, que és qui tindrà l’última paraula sobre si es presenta el recurs.

La composició de la Diputació Permanent és encara la de la legislatura anterior, on Junts pel Sí i la CUP tenen una majoria de 72 diputats, i no la composició resultant de les eleccions del 21-D. Malgrat aquesta majoria en el ple, no la tenen en la Diputació Permanent, ja que als ‘cupaires’ no van substituir Eulàlia Reguant en aquest òrgan quan va deixar l’escó i només han conservat un diputat ––Gabriela Serra– dels dos que els pertocaven. De manera que el bloc independentista en suma onze, els mateixos que la resta de partits. Catalunya Sí que es Pot, amb dos –Lluís Rabell i Marta Ribas– decantaran el resultat.

Podeu seguir ací la sessió:

La dignitat i la moral de combat dels catalans



Els catalans som el 20% de la població d'Espanya o sigui un de cada 5, aprox. Fins ara el pols quedava empatat, tot i que som 1 a 5. Ara Espanya lluita per enganyar la seva dèbil posició...,costarà però podrem!!! Ja ho crec!!!    



Precisament l'objectiu nº1 d'Espanya ha sigut MENJAR·NOS LA MORAL ALS CATALANS amb tot tipus d'estratègies: que parlem mal castellà, que el català és un idioma de pagesos, un idioma lleig (com pot ser lletja la llengua de la teva mare??!!!), que no és un idioma, que és un dialecte lleig i bast que només serveix per dit tacos. 
Què som garrepes (...vist el que passa a la Marató de TV3: 8 milions d'€ per 7 milions de població...) Som garrepes o no som malgastadors, què en principi no és el mateix.

Què som perucs, que no tenim sang a les venes i que som mercaders que venem qualsevol cosa inclosa la pàtria catalana... Per això es van "espantar" tant els que van resistir 13 mesos de setge a Barcelona el 1714, molt perucs no serien, dic jo. 

I els que feien societat per fletar un barco, omplir·lo de mercaderies i anar a vendre·ho a Alexandria, Sicilia, Constantinopla o Tunes, van començar cap a l'any 1000. El 1117 van fer una ratzia amb els de Pisa per castigar els alarbs de Mallorca e Eibissa que feien de pirates es clar... Ja en savien ja de navegar i passar riscos!  

Diu en Vicens i Vives al seu llibre "Notícia de Catalunya" que som un dels païssos d'Europa que més cops s'ha revoltat. Ell compta 11 vegades d'importància general des del 1462, des dels cinc darrers segles (vegeu pàg. 185 i el capítol sencer "Les Revolucions Catalanes"). Vives és un autor molt respectat, no vol dir que no es pugui matisar, però ha estat una sorpresa llegir això que va totalment en contra d'un estat d'opinió que he sentit tota la vida!

Nosaltres a defensar viure de persona, dignament. Sense fer cas dels intents d'ensorrar·nos  les ganes de lluitar.

Cuca de Llum. 



Afegitó a  30.01.2017 

Quina ha estat la grata sorpresa al llegir les opinions d'Otegui sobre els motius que han propiciat l'actual augment de l'independentisme a Catalunya!   Bon anàlisi:

" Al País Basc també han arrelat els prejudicis que l’estat espanyol ha creat: fenicis, avars, pactistes…
(...)

Per què Catalunya ha avançat el País Basc en el camí de la llibertat després d’anys que semblava que anava darrere?

—Hi ha explicacions diverses. A Catalunya, després de deixar l’estatut net i polit com una patena, es va viure una frustració nacional. Hi ha molts factors que nosaltres hem de traslladar i importar del procés català a Euskal Herria. Hi ha gent que diu que tot això que ha passat a Catalunya s’explica per la incorporació de la burgesia a la idea d’independència. Uns altres diuen que és perquè l’activisme popular va impulsar les consultes.


I què creieu?
Que hi ha un factor principal que ho explica. I és que una majoria social ha arribat a la conclusió que l’estat espanyol no serà mai el seu estat i no la respectarà mai. Per això cal construir un estat propi. S’ha vist clarament que no hi havia cap opció d’arribar a acords amb l’estat. Aquesta fase s’ha exhaurit. I això, venint d’aquesta tradició pactista, implica una ruptura total en termes polítics, culturals i ideològics. En canvi, al País Basc encara hi ha molta gent que continua venent que és possible canviar l’estat. No sé si s’ho creuen. Per una banda, el PNB, que, si no ven això, es queda sense estratègia; i per una altra, Podem, que diu que l’estat espanyol canviarà quan governin ells."
Per llegir l'entrevista sencera, cliqueu:
Arnaldo Otegi: ‘L’única esperança de l’estat és que vosaltres no us poseu d’acord’

 

>>  Article recomanat:  Vuit eines de repressió del català durant el franquisme- La dictadura va dissenyar una estratègia integral per anihilar la llengua catalana