Catalunya al s.XVIII, vençuda però no submisa, ressenya del llibre de Joaquim Albareda. Texte i video

 

 

 El professor Joaquim Albareda ha escrit el llibre "Vençuda però no submisa". Edicions 62.

 

 

 

 

 

 

27.10.2023

 

Capítol 1049. Al llarg del segle XVIII, un cop consumada la derrota a la Guerra de Successió, Catalunya va mantenir la dissidència i la protesta com a eines fonamentals per intentar impulsar els canvis polítics que es creien necessaris. Encara que els grups dirigents s'acomodessin al règim borbònic, les denúncies per part dels gremis de les pràctiques abusives de l'absolutisme, així com els memorials reivindicatius i els projectes de reforma, van ser constants durant tots aquells anys, en una època en què Catalunya, menys submisa i conformista del que s'ha dit tradicionalment, buscava alternatives vàlides de govern i no perdia de vista les llibertats arrabassades el 1714. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de "Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII", d'Edicions 62.

 

 

Un altre sinopsis del llibre:  Sinopsis de "VENÇUDA PERO NO SUBMISA: LA CATALUNYA DEL SEGLE XVII" per Joaquim Albareda

Un llibre d’història sobre el segle XVIII català per un dels grans historiadors actuals. Una nova visió de conjunt del segle.

La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, es la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al regim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.

 

 

https://analytics.twitter.com/mob_idsync_click?slug=PfZv6qa2lV&idb=AAAAEIDPQ_vg2BEc7aJtUJ3R_5-ynTmxjrRfr9czOyQi4oEQVwKYaFkMBdM8y8Aq2Bm57zXmVAHg3Y4hAuX1hP1UIDZ5iYHH31VZfopAS3IN5tJI3fbJGkMwehaJTn1ziZT-llzDjSx5_4mz7V6T0YlQalrULbfw-a0nYgmFyeaYSsyKqXESjDIp72iUB5WbmT6URUFsG81SinyJu3bMqgVqKAjiAsqZ4PEJyC7h7MyYZpG3phY9VAP3o6yCYuXdhPkm0SQn2u3szw17emW9GXJ9Uw&tailored_ads=false&ad_tracking=true

 

 

 

>>   308 anys desprès, el Pacte de Gènova íntegre i en català.

 

 

 

__

Entorn de la Guerra de Successió espanyola, que va acabar amb la derrota del 1714, pel catedràtic d'Història Joaquim Albareda (vídeo 3 min 50'')

 

 

 

Joaquim Albareda explica el contexte de la Guerra de Successió, i els dies posteriors a la derrota del 11 setembre 1714.

 

Vídeo de La Vanguardia del 2021, de 3min 50'' 

 

 

PER A SABER-NE MÉS:

>> Un relat detallat del que va passar el Corpus de Sang (07.06.1640), per l'historiador Dani Cortijo, vídeo 7 min, emés el 03.06.2014:

 https://youtu.be/fMrvrMf9g6Q?si=poDFAKK13Q_lXhzV

 

>>  El de la Catalunya sobirana era un "Constitucionalisme independent", per Jaume Sobrequés i Callicó. Quins són els trets que configuren la identitat d'un poble

 

 

>>   308 anys desprès, el Pacte de Gènova íntegre i en català.

 

_

Conferència sobre la Guerra de Successió, la que va acabar amb la derrota del 1714.

 

La conferència està també explicada en unes diapositives. Us deixo aquí la primera.  Bona Diada 2023!!

 

Està recollida en aquest vídeo de YouTube:

 

>>   https://youtu.be/Hgk9tG49_mc?si=VtyjMJEsaLyLLKP1

Àngel Casals, historiador: “Amb Sixena, els aragonesos estan enterrant la Corona d’Aragó” "No hi ha paradigma historiogràfic comú sobre com definir la Corona d'Aragó" (entrevista llarga sobre la Corona d'Aragó)

 

 

Angel Casas, en un moment de l'entrevista.

 

 

Entrevista al catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona des de l'UCE

Quico Sallés Enviat especial a Prada (Conflent) - 20.08.2025 

Àngel Casals (Barcelona, 1963) és catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona. A més, és un gran divulgador. Plàstic, i clar, evita sempre convertir la història en un relat políticament correcte. És un habitual dels intensos i interessants cursos d’Història a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Enguany tampoc hi ha fallat i hi ha explicat la repressió i l’atac que han sofert històricament les institucions catalanes. En aquesta entrevista explica l’origen de la catalanofòbia que practica l’Aragó. Tot per esborrar la memòria d’un gran imperi que ningú no reclama. Una catalanofòbia que es trasllada fins a la reclamació de les pintures murals de Sixena.

 

 Professor, l’historiador Norman Davies, autor del llibre Els imperis desapareguts, incorpora a la seva llista la Corona d’Aragó. Una entitat política que sembla que no hi ha ningú que reivindiqui. És a dir, que té molt mala memòria, per entendre’ns…

 

 Perquè no hi ha unanimitat entre els diversos territoris que la van formar sobre com s’ha d’entendre. És a dir, des de Catalunya, des del segle XIX la historiografia té molt clar que la Corona d’Aragó és una construcció catalana, entenent com a Corona d’Aragó el conjunt, no només d’Aragó i Catalunya, sinó de Mallorca, València… el Mediterrani. Tot això es veu com un espai. De fet, era realment un espai econòmic i cultural català. Però aquesta interpretació deixa fora els aragonesos.

 

Ja hi som!

Aleshores, la historiografia aragonesa, i estem parlant d’historiografia seriosa, assegura que l’Aragó és el punt sobre el qual pivota el conjunt. Per exemple, els treballs de José Ángel Sesma Muñoz intenten explicar que Saragossa era un punt clau de l’economia europea del segle XIII, cosa que és mentida, com ja s’ha demostrat, però bé, continuen insistint-hi. O, per exemple, els treballs que han fet els aragonesos sobre el Compromís de Casp, on apunten que és la solució del pactisme aragonès, exclusivament aragonès. Després els valencians també hi diuen la seva… Per tant, primer problema, no tenim una història compartida de la Corona d’Aragó. I, segon problema, que jo crec que és el problema més greu, del qual deriva el primer, que és la visió hispanocèntrica de la Corona d’Aragó.

 

Què vol dir?

Quan parlem de la corona d’Aragó, diem, què és la corona d’Aragó? La resposta, a priori, seria: Aragó, València, Catalunya, Mallorca. Però cal afegir Sicília, Sardenya i Nàpols. Si agafem el mapa de la corona d’Aragó en el segle XV, el que t’adones és que no és una corona ibèrica. És una talassocràcia mediterrània que abraça dues penínsules. La presència a Itàlia és tan important territorialment, demogràficament i econòmicament com la presència a la península Ibèrica. També ens entestem a considerar que els territoris italians són territoris ocupats, o una mena de colònies, quan no és així. Llavors, aquesta visió hispanocèntrica de la Corona d’Aragó fa que fins i tot a Itàlia se’ls faci difícil reivindicar-la perquè, clar, diuen: ‘Si era una corona espanyola, pensen nosaltres què hi pintem?’. Això té moltes derivades.

Com ara?

Per exemple, quan es diu ¿per què Isabel i Ferran governen des de Castella? O per què Castella tenia 6 milions d’habitants i la Corona d’Aragó amb prou feina és un? Doncs perquè només es compta la demografia dels habitants ibèrics de la Corona i no es compten els itàlics. Un càlcul que mai no fem. Finalment, com no hi ha una idea Finalment, com no hi ha una idea comuna o un paradigma historiogràfic comú sobre com definir la Corona d’Aragó i quines són les seves característiques més importants, s’ha provocat una disgregació que fa que cada historiografia acabi fent història del seu propi territori. Fins i tot, la història de la Corona d’Aragó que va dirigir Ernest Belenguer a Edicions 62, on hi escric un capítol, quan arriba a la part moderna acaba sent una juxtaposició de què passa a València, què passa a Mallorca, què passa a Sicília, però no hi ha ni una continuïtat ni una història comuna. Si l’acadèmia no et proporciona una història comuna, des d’on agafaràs els recursos per reivindicar la seva memòria?

 

Però la Corona d’Aragó tenia molt sentit. El fet d’anar cap al sud, l’interior, la costa, topar amb Occitània i les Illes… estava molt ben pensat, estratègicament, per al món conegut aleshores.

És clar! Però cal tenir present la batalla de Muret (1213). Sense aquesta batalla, possiblement, no s’hauria conquerit València i Mallorca, perquè els catalans haurien anat cap al nord, cap a Occitània. O sigui, és la derrota de Muret, que nosaltres vivim com una desgràcia, la que permet la construcció dels Països Catalans, la que obliga els catalans a anar-se’n cap al Mediterrani.

 

Té tota la lògica, però com funcionava el món conegut de l’època?

El món conegut funcionava en aquesta època a través d’una estructura que era, bàsicament, un comerç que anava de l’Àsia cap a Europa. És a dir, el centre econòmic del món era l’Àsia, i arribava a la Mediterrània a través dels ports de l’Europa oriental. Si es volia comerciar amb l’Europa oriental, amb els asiàtics, havies de ser competitiu en productes. La Corona d’Aragó aconsegueix precisament una estructura econòmica en la qual els catalans produeixen manufactures, els sards produeixen corall, els sicilians produeixen blat… Un mercat intern que permet que els catalans tinguin superàvit que es destinarà a comprar productes asiàtics que després venen a preus encara més elevats a l’Atlàntic. Aquesta és la lògica de funcionament. Per tant, la Corona d’Aragó era una estructura molt ben adaptada al món de l’edat mitjana.

 

 

Però que acaba per desaparèixer.

El problema és que quan el món de l’edat mitjana canvia, quan tota aquesta estructura trontolla, la Corona d’Aragó, com passa amb els organismes molt ben adaptats a un ecosistema, si no aconsegueix adaptar-se pateix molt. És el que acabarà passant en aquest cas. Però la Corona d’Aragó era, des del punt de vista de la lògica econòmica i política, absolutament perfecta.

 

Va ser forta?

Sí. Però aquí tenim un altre d’aquests problemes… Quin va ser el seu punt àlgid? Jo penso que possiblement va ser el regnat d’Alfons el Magnànim. En canvi, la historiografia catalana diu que el regnat d’Alfons el Magnànim ja és un període decadència. Fins i tot ho diu Ferran Soldevila. I no és veritat, és a dir, el període d’Alfons el Magnànim, a parer meu, és el punt més alt d’expansió de la corona catalana. Un rei nascut a Medina del Campo que adopta les formes culturals catalanes…

 

I polítiques.

I polítiques, clar. Escolta, Curial e Güelfa l’escriu un paio de Toledo en català, perquè s’ha catalanitzat a Nàpols. És una estructura que funciona molt bé. Però, clar, els catalans ja rebutgem la idea que amb Alfons el Magnànim s’arriba al punt més àlgid perquè en aquesta època Barcelona ja no és la capital de la Corona d’Aragó, ho és Nàpols. I la segona capital és València. Els catalans es queden un paper subsidiari i els aragonesos, tot i assegurar que hi eren sempre i a tot arreu, després no els trobes enlloc. Els valencians, en canvi, són els que més reivindiquen com a pròpia l’època d’Alfons el Magnànim. Perquè, a més a més, és veritat que molts dels membres del seu exèrcit eren valencians. La historiografia espanyola, com la de Luis Suárez Fernández, indica que les glòries espanyoles del segle XV no es fan a Castella sinó a la Corona d’Aragó. Una visió hispanocèntrica que genera des de Catalunya una reacció defensiva: si aquests diuen que això és espanyol, nosaltres no ho volem. Cal construir un relat històric basat en què era la Corona d’Aragó, com a Corona d’Aragó, oblidem-nos d’Espanya, oblidem-nos del rei catòlic. Pensem només en termes de Corona d’Aragó.

 

De fet, és ara que considerem Sardenya i Sicília italianes, però, en termes històrics fa dos dies que ho són…, perquè abans s’integraven a les illes Balears.

Sí, sí, el cas més extrem és Sardenya. Sicília és un cas una mica diferent.

 

Per què?

Perquè Sicília s’incorpora a la Corona a través d’una revolta interna i criden el rei perquè faci de sobirà. És a dir, ets rei perquè nosaltres t’hem fet venir. Però Sardenya és una altra cosa. Els sards, al segle XVI, quan dins dels territoris espanyols es decideix agrupar la gent pel que en diuen nacions, volen col·locar els sards com a italians. Una idea que tenen des de Madrid. Els sards diuen que d’italians res, que ells són espanyols perquè són catalans. Sardenya és Catalunya, i això, al segle XVI, no es discuteix, a partir del segle XVII, sí. Cal recordar que la Corona d’Aragó no és el mateix a l’edat mitjana que a l’època moderna. És a dir, a l’època moderna es va destruint des de dins i des de fora. La monarquia hispànica intenta diluir els elements de solidaritat interna i identitaris que pugui haver-hi dins de la Corona i, de l’altra banda, dins de la mateixa Corona d’Aragó, els diversos territoris acaben competint entre ells per guanyar posicions a Madrid. O, com el cas dels catalans, que el 1640 que intenten cardar el camp. Al segle XVIII ningú ja no reivindicarà la Corona d’Aragó.

 

 

I aquesta confusió contínua entre Regne d’Aragó i Corona d’Aragó?

És una confusió actual, a l’època no hi era. És a dir, a l’època es parlava del rei de l’Aragó. Però el rei de l’Aragó era el rei. Però quan es parlava dels territoris es parlava dels regnes i terres o regnes i comtats… De fet, el terme Corona d’Aragó, així, en singular, sembla ser que els primers que ho fan servir són els castellans.

 

 

Com?

Sí! A començaments del segle XV, abans del segle XV no trobes el terme Corona d’Aragó, com a tal, enlloc. O, si ho trobes, es farà referència als reis, exclusivament. El comencen a fer servir els castellans per fer-ne l’equiparació amb Corona de Castella. Perquè la Corona de Castella sí que és una corona, en el sentit que són regnes que han estat absorbits. La Corona de Castella està formada pels regnes del Principat d’Astúries, el Regne de Lleó, el Regne de Sevilla, el Regne de Múrcia, el de Córdoba, que no tenen cap mena d’entitat jurídica, més enllà de la nominal. Per això en diuen Corona, com a conjunt de regnes. D’aquesta manera traspassen el nom a la Corona d’Aragó per intentar assimilar una cosa que no té res a veure. Finalment, per influència, bàsicament, a partir dels Reis Catòlics, s’acaba convertint en un nom normalitzat. Però no és un nom autòcton.

D’acord, i com n’hi podríem dir? Que era una monarquia composta? Una mena d’estat federat, diguem-ho així, en termes moderns? O no tant? O confederat, més aviat?

Sí… és a dir, posats a comparar amb alguna cosa, és una confederació. Però, clar, perquè fos una confederació, caldria que hi hagués hagut un acord de les parts de què és el que donem al poder, i això no es va produir mai. És una agregació de monarquia i de regnes que per la naturalesa de les coses pren una forma confederal sense que hi hagi un pacte confederal entre les parts.

 

Amb un esperit econòmic?

No, no, no. Hi havia fronteres entre Catalunya i Aragó i entre Catalunya i València. De fet, una de les claus per entendre la catalanofòbia aragonesa és que una part del deute públic aragonès estava en mans de mercaders catalans i de financers catalans del segle XIV, XV i XVI. Així, quan la diputació aragonesa no podia pagar o endarreria els pagaments, hi havia una fórmula legal que adoptaven els creditors catalans que era anar a la Generalitat i dir ‘a mi la diputació aragonesa em deu tants diners’. Aleshores diputació general catalana era el que se’n deia una marca. És a dir, qualsevol producte aragonès que passés la frontera podia ser confiscat per compensar el deute que l’Aragó tenia amb un individu particular. S’anaven confiscant coses fins que es cobria el valor del que es devia a l’altre. Tot plegat perquè hi havia una frontera. Imagina’t quin sistema més bèstia!

 

Déu n’hi do.

Era una frontera. És a dir, quan els catalans volen comprar cereal a Aragó, necessiten demanar un permís especial, i els productes aragonesos paguen drets de duana quan passen a Catalunya, igual que els catalans quan passen a Aragó. En definitiva, hi havia un mercat intern, però no era tan potent. Entre altres coses perquè l’Aragó produïa molt poca cosa. En concret, produïa llana i produïa cereal, poca cosa més. Els productes estaven sotmesos a taxes, com si fossin francesos. Només s’intenta crear un mercat interior, i ja hi tornem a ser, en època d’Alfons el Magnànim, que proposa, més que eliminar taxes, apujar les taxes dels productes de fora. Això és, no eliminar les taxes interiors, sinó que als genovesos els sigui molt més clar per què els aragonesos comercien en Catalunya. Un dels drames de la Corona d’Aragó és que mai hi haurà un mercat econòmic unificat, competien entre ells.

Però, en canvi, sí que tenien molt sentit polític per a l’època.

Sí, sí, clar! La Corona d’Aragó dins el conjunt del que és el comerç en el món mediterrani i el comerç europeu de l’època, apareix com un bloc. Funciona amb una lògica tancada: uns fan manufactures, catalans i valencians; els altres fan matèries primeres, com els sicilians, sards, aragonesos i mallorquins.

 

En català?    

Sí, l’idioma és el català.

 

Heu esmentat l’origen de la catalanofòbia aragonesa.

És, una mica la trencadissa interna, l’origen de la catalanofòbia aragonesa. És a dir, els primers símptomes de catalanofòbia apareixen durant la guerra civil catalana del 1462-1472. I, possiblement, també amb el Compromís de Casp, on hi ha els primers símptomes clars de catalanofòbia. De fet, la guerra civil és una guerra per posar un rei al gust dels catalans sense preguntar ni als valencians ni als aragonesos. El 1640, quan els catalans trenquen amb Madrid, l’actitud dels aragonesos és fer de mitjancers per mediar entre Madrid i Barcelona, i la resposta catalana va ser l’aliança amb França. Hi ha un sentiment de greuge aragonès des de l’edat mitjana que s’ha alimentat puntualment contra Catalunya.

 

Històricament ha anat creixent la catalanofòbia?

Són uns greuges que s’han vist reforçats per a la competència que es fa dins dels membres de la Corona d’Aragó a partir de l’època moderna per guanyar punts a Madrid. I, en l’època contemporània comença la competència per veure qui és més espanyol. Quina és la gran aportació de l’Aragó a la història d’Espanya? Una visió espanyola de la corona d’Aragó, que és el que representa Ferran el Catòlic

 

Tornem al Compromís de Casp, que sembla el gran forat negre de la història i la historiografia catalana.

Cada cop menys, perquè ara cada vegada està més clar que el Compromís de Casp és una solució política a un problema polític i militar. Al final, el Compromís de Casp és el resultat d’una guerra civil. Una guerra civil que es dona a l’Aragó i a València; a Catalunya no és clar. Se li dona la corona a qui guanya, que és Ferran d’Antequera. Ho podem maquillar com vulguem, però el resultat pràctic és aquest.

Un dels símbols de la potencialitat que tenia la Corona d’Aragó, són les pintures de Sixena que ara es reclamen. És l’última batalla de la catalanofòbia històrica?

Sí, perquè fent això els aragonesos estan negant la Corona d’Aragó.  És la versió més extrema de dir la Corona d’Aragó ja no existeix i som només el regne d’Aragó. No volem saber res amb la resta. D’alguna manera el que estan fent els aragonesos és enterrar la corona d’Aragó. Si mai havien volgut reivindicar alguna cosa, amb això l’estan enterrant. No en termes de catalans i aragonesos, sinó en termes de Corona d’Aragó. Sixena representa el que era la corona d’Aragó, que és un espai cultural i religiós, on, en aquest aspecte, no existia la frontera. A més a més, els aragonesos de l’edat mitjana no parlaven castellà. Parlaven català, parlaven fabla, i cap a la part més oriental alguns parlaven castellà. Tot això l’Aragó ho ha volgut esborrar en favor d’un relat exclusivament castellanocèntric.

>>> https://elmon.cat/politica/angel-casals-amb-sixena-els-aragonesos-estan-enterrant-corona-arago-1041505/?utm_medium=Social&utm_source=Facebook&fbclid=IwQ0xDSwMUWgRjbGNrAxRZyWV4dG4DYWVtAjExAAEecrJY7kqhh7DT9J65GJ62_mV_2IBGvNV8rqrzNcnNGWYeZNhr0O2aH2YI4aA_aem_HapjF2VhZ768zN6HQBt-Wg#Echobox=1755711610

En el contexte de la Guerra dels Segadors i la Pau dels Pirineus: Pierre de la Marca, historiador francés (1594-1662) que va estudiar Catalunya per defensar els drets històrics de França al Tractat dels Pirineus

 Joaquim Icart el traduí al català (1962) i disposem de dues edicions facsímil en llengua catalana (1972, 1998).

Extret de www.portalgironi.cat :
 

"Pierre de Marca

(1594-1662), eclesiàstic, polític i historiador bearnès, instal·lat l'abril de 1644 a Barcelona, amb el càrrec formal de visitador general eclesiàstic però en realitat com virtual governador civil, es va traçar el projecte de realitzar una obra sobre la història de Catalunya i va emprendre el treball previ de recopilació de fonts i documents. La seva meta era fer-se amb tot allò que pogués justificar els drets històrics de França sobre Catalunya, per a ser usat després en converses de pau. Arribada l'hora del Tractat dels Pirineus, Marca va usar la informació que havia recopilat i els coneixements adquirits a favor de la cort francesa, la qual cosa va ser decisiu en la pèrdua del Rosselló i part de la Cerdanya, que van ser incorporats a França.

Marca hispanica sive limes hispanicus, de Pierre de Marca i Étienne Baluze és el fruit del projecte de Marca i constitueix, segons Palau, una obra cabdal per a l'estudi de la història de Catalunya, amb multitud de documents de primera mà, la majoria perduts. Encara que en la seva primera impressió, a Paris en 1688, Baluze presenta l'obra com una edició del text que Marca va deixar inèdit a la seva mort, en realitat la seva aportació personal va ser més enllà d'això; a ell es deu un apèndix documental que, juntament amb l'edició de textos cronístics, constitueix gairebé dos terços de l'obra, a més de la dedicatòria i el prefaci. S'ha discutit llargament sobre si va o no acompanyar un mapa a aquesta obra, més quan enlloc de l'obra es fa referència a cap mapa. Segons el parer dels estudiosos, el llibre es va posar a la venda sense el mapa, però els lectors el van trobar a faltar i llavors, a una sèrie d'exemplars, se'ls va afegir un dels diversos mapes de Catalunya que corrien gravats en aquelles dates. Per aquest motiu es troben exemplars amb i sense mapa".

>> La Pau dels Pirineus /

__

Borja de Riquer, nou llibre i nova entrevista: "La memòria dels catalans". Abril 2025

 

 

 

L'historiador ha dirigit "La memòria dels catalans", un volum d'un miler de pàgines que recull I explica llocs, símbols, mites, personatges, llegendes o tradicions de Catalunya.

Borja de Riquer. Edicions 62. Barcelona. 2025

 

S’ha mort Josep Maria Salrach. Tota una vida dedicada al coneixement de la societat medieval i la formació de la identitat nacional.v.3

 

S’ha mort Josep Maria Salrach, un referent de la història medieval de Catalunya i la Corona d’Aragó. Tota una vida dedicada al coneixement de la societat de l'edat mitjana i la formació de la identitat nacional. 

L’historiador Josep Maria Salrach Marès (Llinars del Vallès, 1945 – Barcelona, 2025) ha mort el dilluns 28 d’abril als 80 anys, deixant un llegat fonamental, imprescindible i durador en l’estudi de la Catalunya de la plena edat mitjana i, per extensió, en el coneixement de la Corona d’Aragó i l’Europa de l’època. Considerat el principal coneixedor de la història catalana entre els segles IX i XII, Salrach ha renovat la historiografia del país amb una mirada rigorosa, social i profundament humanista.

Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona el 1969, va impartir docència a la mateixa universitat i a la Universitat de París VII i va ser catedràtic d’Història Medieval a la Universitat Pompeu Fabra des del 1993 fins a la seua jubilació el 2015, fent-hi classes com a emèrit durant molts cursos més, atés que ha continuat treballant com a docent i investigador pràcticament fins a la fi dels seus dies.

Salrach va ser un dels impulsors de la col·lecció Catalunya Carolíngia, una obra monumental iniciada per Ramon d’Abadal el 1920, que recopila i analitza milers de documents catalans anteriors a l’any 1000; juntament amb Gaspar Feliu, va dirigir els darrers volums, aportant una visió profunda sobre la formació de la societat feudal i la cultura documental catalana.

A més, entre les seues obres més destacades, hi ha 

Josep Maria Salrach.
"El procés de formació nacional de Catalunya (s. VIII-IX)". Edicions 62. Col·lecció Llibres a l'abast. 1978. (177 pàgs)

 

 

 

 

Sinopsis d' HISTÒRIA DE CATALUNYA. Vol.II. El procés de feudalització (segles III-XII) per Josep Maria Salrach. (1987-1992), Col·lecció dirigida, i pròleg de Pierre Vilar. 

 

 Història medieval de Catalunya (1998), escrita amb la seua companya de vida i també medievalista Mercè Aventín, o  

 

Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col·lecció diplomàtica (segles XI-XII) (2018 i 2024).

Salrach també va coordinar nombroses obres col·lectives com la Història de Catalunya (6 vols., 1978-79), Història dels Països Catalans (1981), i la Història Universal (10 vols., 1980-83) de l’Editorial Salvat, 

L' Història agrària dels Països Catalans (Universitat de Barcelona, 2004) o el Naixement de la nació catalana: orígens i expansió, segles XI-XIV (Enciclopèdia Catalana, 2017).

 

Imbuït per una visió marxista i alhora humanista cristiana de la història, Salrach es va centrar en l’estudi de les estructures socials, el poder -especialment en el seu vessant jurídic i judicial, com va fer en el transcendental col·loqui "El feudalisme, comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català", les identitats nacionals i la vida quotidiana de la societat medieval.

Editors: M.Barceló, G.Feliu, A.Furió, M.Miquel i J. Sobrequés. Edicions Universitat de València. 2003.

La seua claredat expositiva, capacitat de síntesi i de relacionar-se amb altres historiadors de manera proactiva el van fer un divulgador excepcional, reconegut tant per la comunitat acadèmica com pel gran públic. 

 INDEX del llibre que recull les ponències del col·loqui:

 

Previsualització del llibre a >> https://books.google.es/books?id=qvk7HJeIziMC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_atb#v=onepage&q&f=false

 El passat mes de gener, l’Institut d’Estudis Catalans li va retre un sentit homenatge, en el qual destacats historiadors com Roser Salicrú, Joaquim Albareda o Borja de Riquer van elogiar la seua trajectòria i qualitat humana: “Mai ningú malparla d’ell: això, en aquest país, és excepcional“, en va destacar Riquer. ​En el mateix acte, Josep Maria Salrach va afirmar que: “No he fet en la vida més que complir, fer els deures. Els nascuts als anys 40 som els que vam lluitar contra la dictadura agonitzant“.

Amb la seua mort, la nostra societat i la historiografia medieval de Catalunya i la Corona d’Aragó perd un savi discret, un mestre generós i una figura clau per a entendre els orígens de les identitats nacionals actuals. La seua obra continuarà sent una referència imprescindible per a futures generacions d’historiadors.

https://lletraferit.com/jorn-a-jorn/sha-mort-josep-maria-salrach-un-referent-de-la-historia-medieval-de-catalunya-i-la-corona-darago/?fbclid=IwY2xjawJ_B1VleHRuA2FlbQIxMQABHh7hVCcKPqQWQ9VHiGWX58CLjzeozSEWL93LwPj53bKU7oBQsKUTxKAeLyF0_aem_GQXTwOZZgc0iRkhSaB-ATQ

 

 

PER A SABER MÉS SOBRE JOSEP MARIA SALRACH: 

 

>>> Josep M. Salrach, historiador, el savi de la Catalunya de l’any 1.000. Els historiadors reten homenatge al medievalista més respectat i estimat. v.2 (amb presentació d'alguns dels seus llibres)

 

>>> On situem els inicis de la nació catalana? Presentació d'un llibre resumit en vídeos curts d'1 a 3 minuts, una visió general.  Del naixement de la nació catalana fins al final de l'Edat Mitjana. Pel catedràtic Josep Maria Salrach. 

 

>>>  Conferència sobre la razzia d'Al-mansur a Barcelona. J.M. Salrach hi participa com un dels 3 ponents (Vídeo, 1h15min):

https://m.youtube.com/watch?v=ItiKJZIobWI

 

 

 __