(Recomanat, Cuca de Llum)
La victòria de l’independentisme el 21-D és èpica i ha deixat ben
tocat l’espanyolisme. La pírrica victòria en escons de Ciutadans no fa
ombra a l’abast i la potència del triomf del bloc republicà, enfortit
fins a uns nivells desconeguts. Els 2.078.000 vots de Junts per
Catalunya, Esquerra i la CUP són un salt endavant molt important,
sobretot tenint en compte les condicions de repressió i les
irregularitats de tota mena en què s’ha disputat aquesta campanya. Tots
aquells que deien que amb més participació hi hauria menys
independentisme ara han de callar perquè no ha estat així. Tots aquells
que afirmaven que l’independentisme es nodria d’un pensament màgic i que
no aguantaria el contrast amb la realitat ara han hagut de callar
també. Tots aquells que afirmaven que la població castigaria el que ells
consideraven fracàs en la proclamació de la república han hagut de
tancar la boca. La força i la determinació del poble de Catalunya s’ha
posat a prova aquest 21 de desembre i la prova ha estat superada amb
nota.
Però, com sempre passa en les eleccions, després de les primeres
hores d’estupor la potent maquinària mediàtica i discursiva de
l’espanyolisme s’ha engegat. I ho ha fet —ja és gros, això— amb una
crida a la concòrdia. Ara resulta que l’independentisme guanya la
campanya més difícil, després d’un colp d’estat, amb els dirigents a
l’exili o a la presó, amb repressió i censura, amb amenaces judicials i
agressions al carrer, i aquesta victòria no ha de conduir a la
independència sinó a restaurar la concòrdia amb Espanya. Amb l’Espanya
que ha fet el colp d’estat, que ha ficat els dirigents independentistes a
la presó o els ha enviats a l’exili, la que ha reprimit i censurat, la
que ha omplert el país d’amenaces judicials, ahir contra un altre grup
de professors, la que ha permès i tolerat les constants agressions
ultres al carrer. Quin cinisme més gran.
Ens diuen, ells!, que ara toca restaurar l’autonomia perduda i
assegurar la convivència, com si no fossen ells qui amenacen la
convivència. A cada manifestació que fan, per exemple. I ens diuen que
sobretot ara hem d’anar a poc a poc. Tant a poc a poc com siga possible.
Fins i tot arriben a presentar-nos el discurs del rei d’Espanya com una
crida a l’entesa, quan només va ser una reafirmació en l’’a por ellos’,
la mostra indiscutible, per cert, de la seua incapacitat política. Si
Felipe VI volia concòrdia que hagués començat demanant perdó als ferits i
atacats el primer d’octubre. El gest li hauria donat una mica de la
credibilitat que ara no té.
L’independentisme ha donat una lliçó a Espanya i a Europa de
dignitat, de tensió democràtica, de resistència pacífica, de valor
democràtic i d’organització. La pregunta, però, és si encertarà ara el
camí a seguir després d’una victòria tan gran. O si caurà en la trampa
de la recuperació de les institucions i el camí lent.
El parèntesi nadalenc era merescut i calia respectar-lo. Tothom
mereixia aquests dies una mica de desconnexió. Tanmateix, avui cal
començar a presentar les qüestions importants i començar a demanar
respostes. I la més important de totes és saber com pensen administrar
els partits polítics independentistes la victòria del 21-D i on ens
volen portar a tots aquests votants que no vàrem fallar, que vàrem saber
estar al nostre lloc.
Jo veig amb molta preocupació la tensió entre Junts per Catalunya i
Esquerra Republicana. Des de la nit electoral cada aparició pública dels
dos partits ha anat acompanyada de retrets que em costen molt
d’entendre, retrets que arriben sobretot de part d’ERC. Seria molt
difícil d’explicar que després d’haver resistit el colp d’estat a les
urnes l’independentisme fos incapaç de respondre adequadament als
passadissos del parlament. I per tant espere que les negociacions per a
formar govern no acaben originant un disgust intolerable a la gent que
va defensar els col·legis i aguantar les bastonades sense pensar ni un
sol segon de quin partit era la persona que tenia al costat. Junts per
Catalunya té una responsabilitat molt especial a aconseguir-ho, perquè
ha guanyat dins el camp independentista i li correspon d’emprendre les
negociacions. I espere que ho faça conscient que ara toca restituir el
govern del 27-S amb totes les conseqüències, fins i tot si no són
agradables per al projecte de partit. A més, la posició adoptada per la
CUP durant la campanya d’oferir-se a formar part del govern crec que
hauria de tenir una resposta positiva dels altres dos partits del bloc
republicà.
Una volta format el govern arribarà el moment de decidir què es fa. I
ací és on, en realitat, està tot en joc. Hi ha qui parla de recuperar
l’autogovern autonòmic i deixar la construcció de la República per a més
endavant però a mi això em semblaria l’error més gran. Algú es pensa de
veritat que aturarem la repressió i es restaurarà el funcionament dels
departaments si ens dediquem a fer això? La causa general contra
l’independentisme ja s’ha activat i no l’aturarà un govern
d’independentistes pro-autonomia. Al contrari: dedicar-nos a defensar
cada competència dins el marc autonòmic espanyol només ens portarà a la
paràlisi, al bucle permanent i a deixar passar els anys i les
oportunitats.
A parer meu, el nou govern ha de tenir com a prioritat la denúncia
internacional de la repressió espanyola i la construcció de la República
proclamada el 27 d’octubre. Amb gests mesurats i que es puguen
sostenir, però contundents i clars. I això es pot fer precisament perquè
ja hem derrotat una vegada el 155. Si allò que ells anomenaven ‘el botó
nuclear’ no els ha servit, de què caram hem de tenir por nosaltres ara?
Des del 20 de setembre Catalunya ha posat Espanya contra la paret en
vuit ocasions. Aquell dia mateix aturant el colp d’estat, el primer
d’octubre votant i guanyant malgrat la repressió, el 3 d’octubre i el 8
de novembre demostrant la capacitat de controlar el territori, l’11 de
novembre a Barcelona i el 7 de desembre a Brussel·les, omplint els
carrers. I el 21 de desembre guanyant les eleccions més difícils de
totes, les més complicades. Ha estat una batalla excepcional, digna de
la més gran admiració. Una batalla que s’ha guanyat en nom de la
República i per la il·lusió que crea la República, no en nom d’una
autonomia que ja ni ens val ni volem.
Espanya no aturarà la repressió, això ho sabem tots. No hi haurà ni
un sol gest de distensió ni acceptarà de fer política, de negociar res.
L’únic recurs, doncs, que li quedarà és invocar una vegada i una altra
el 155 i, si s’atreveix, destituir el govern, novament, dissoldre el
parlament novament, portar-lo a judici novament, ocupar l’autonomia
novament. Però resulta que això ja ho hem provat i n’hem eixit
victoriosos. I per aquesta raó ara ells s’ho pensaran dues vegades i
els serà molt més difícil d’obtenir de manera ràpida i fàcil les
complicitats espanyoles i europees que els van permetre de trinxar
l’autonomia i la democràcia. Per tant, ara no és el moment de suavitzar
la marxa, sinó de pitjar l’accelerador i posar gas a fons. Que, a
diferència del que va passar a l’octubre, ara ja hem comprovat que la
seua recepta màgica no funciona i per tant no hi ha cap motiu per a
tenir-los por.
