Hi ha poques coses per a les quals l’historiador Josep Fontana
(Barcelona, 1931) no tingui explicació, però la manifestació de l’11 de
setembre de 2012 el va posar a prova. “Contràriament al que pensaven a
Madrid, no havia estat preparada pels partits, que tampoc tenen ja
capacitat per fer-ho; és més, els
sorprengué. Em preguntava per què a aquestes altures
els catalans sentien aquesta personalitat i identitat
pròpia i la conservaven, cosa que no s’entenia a Madrid. I això que
tenia clar que el fet es fes en nom de la independència era equívoc: la
gent, en una barreja de classes mitjanes i populars, protestava més
enllà de la reivindicació nacionalista, ho feia per una situació global:
Madrid i el PP eren fonamentals, però també la presidenta del Parlament
fou xiulada. O sigui, ni uns ni altres”. El resultat d’aquesta
inquietud és "La formació d’una identitat. Una història de Catalunya" (Eumo), documentadíssim (51 planes de bibliografia, “perquè vegin que no m’invento res”) treball de l’autor del descomunal "Por el bien del imperio" (Pasado & Presente).
L'historiador Josep Fontana. Foto: Massimiliano Minocri
Pregunta. Ha trobat la clau de volta de la incomprensió de Madrid?
Resposta. Reflexionant-hi més després, no
ho dic al llibre. La societat i la cultura castellanes tenen un
antecedent que ha marcat aquesta actitud: la mala vivència de les tres
religions a l’edat mitjana, que és, més que per motius religiosos,
resultat d’un refús cultural global. Cal recordar que raça és
una paraula d’origen castellà, que inicialment vol dir “defecte d’un
teixit”, i això s’acaba aplicant a la raça de jueus i moros... És clar
que hi ha un fort component de refús cultural dins de la societat
castellana... Es pot veure a El coloquio de los perros, de
Cervantes, on el seu odi, terror i repugnància cap als morescos és
desorbitant. És una societat que creix amb una mena d’incomprensió
respecte de les diferències culturals dels altres, i no entenen mai per
què no s’adapten als seus costums. A partir del moment de la seva unió
als països de la Corona d'Aragó, amb un sistema polític que garanteix
moltes més llibertats que a l’altra banda, encara es dificulta més
l’assimilació. I els problemes d’incomprensió encara funcionen avui.
P. Tenien la consciència tan clara els Segadors de
1640 de formar part de la lluita pel fet nacional? No es revolten per
subsistència?
R. Jo també ho pensava, però si s’examinen les
fonts, quan
corre la notícia de la possible mort d’un conseller de
Barcelona es revolten i van a buscar el virrei a casa seva. O sigui, un
cert sentit de consciència nacional sí que tenien: ho noten en lleis
diferents que, per exemple, defensen que aquí ningú pot ser castigat
sense judici previ. Un altre exemple? Als anys quaranta del XIX, els
milicians nacionals que enderroquen la muralla de la Ciutadella es
recorden de com Felip V la va fer construir arrabassant cases de la gent
en un acte de tirania. Com es conserva a la memòria això més de 100
anys? No hi havia llibres d’escola que ho expliquessin…
Les revoltes fiscals acostumen a estar en els orígens dels moviments d’independència
P. Però sembla que el catalanisme hagi estat més
lligat al tema econòmic, que se l’hagi utilitzat com a bandera: per fer
resistència financera a la crisi dels Àustries, davant la impossibilitat
de modernitzar l’Estat al XIX i segurament al XXI...
R. Les revoltes fiscals acostumen a estar en els
orígens dels moviments d’independència, començant pels EUA, que els
portaran a beure cafè i no te. La gent ho sent sobre les seves
costelles, el diner sempre té un paper important, però en el cas de
Catalunya els motius fiscals tampoc són tants; als segles XIX i XX ja
serà un altra cosa per la utilització de la força que proporciona el
sentiment d’un poble per a uns fins polítics determinats. La mateixa
revolta contra Godoy i després contra els francesos no és per motius
econòmics. Potser quan els remences, però al moviment de base hi ha més
coses.
P. Denuncia diversos cops la imposició dels
interessos de les classes dirigents catalanes per sobre dels
nacionals-col·lectius: el Compromís de Casp, l’abandonament de la
llengua per la burgesia a finals del XVIII, els anys setanta actuals...
R. Quan els interessos no coincideixen es fan pactes
contra
els interessos globals, encara que sovint això s’amagui. La por a
la gent que es mou demanant coses acaba sempre produint pànic als de
dalt. Es pot veure en unes cartes de Joan Maragall de 1890 quan la
primera manifestació del Primer de Maig, en què constata el terror dels
grans burgesos de Barcelona comprant aliments que guarden a casa,
marxant de la ciutat i reclamant els canons de l’exèrcit, tot perquè es
va celebrar la manifestació que demanava les vuit hores. Durant tot el
XIX i XX hi ha un joc equívoc: quan hi ha un malestar social i la
burgesia catalana s’espanta, parlen amb Madrid, que els diu: “No us
preocupeu, treballarem per a vosaltres que per això tenim l’exèrcit”.
P. O sigui, que fan del catalanisme palanca per impulsar els seus interessos.
R. La majoria de la burgesia, tipus Cambó, no deixa
de ser íntimament catalana fins que el catalanisme els toca els seus
interessos i els amenaça. Quan el juliol de 1936 es cremen esglésies, a
la burgesia això no l’espanta gaire perquè ja s’hi havia acostumat, ho
feien cada 30 anys: 1835, 1868, 1909… ja tocava; ara, quan es parla de
comissar fàbriques, això ja els preocupa més. Els seus interessos els
porten a l’altra banda. La burgesia catalana és una mena d’animal molt
estrany.
P. El catalanisme, doncs, és un moviment d’arrel popular o es promou des de dalt?
R. M’inclino per dir que és una força de base, que
no vol dir que per ella mateixa pugui crear res, però hi ha sentiments i
idees a la base que poden ser moguts. Això passa en una societat que, a
més, té una considerable tendència a l’associacionisme. La cultura
catalana funciona amb moviments de base. I el catalanisme s’hi insereix.
En qualsevol cas, la majoria de la burgesia veu que no pot fer una
política dins l’estructura de l’Estat de la Restauració i comença a
descobrir una força que els pot fer guanyar eleccions i ajuntaments, i
que els dóna pes al darrere per poder reclamar a Madrid.
P. Hi ha certa manipulació espúria del sentiment, doncs.
R. Mai queda gaire clar fins a quin punt aquesta
burgesia vol jugar. Mentre el suport no se’ls escapi de les mans, els
funciona. El primer disgust a gran escala el tindran el 1931, quan
aquella mena de Podem que va ser ERC se’ls emporta quan no sabien ni que
el partit existia.
P. Essent, com es veu en el llibre, el catalanisme
un signe de modernitat, és curiós que a Catalunya s’hagi fet hegemònic
el catalanisme de dretes civilitzades. El pack catalanisme-esquerra ha costat d’arrelar.
R. Els estaments dominants catalans, per por als
avenços excessius, s’han apuntat a la moderació, però mai a la dreta
reaccionària. Aquí mai hi ha hagut manifestacions contra la democràcia.
Però sí que, quan ha semblat que les forces progressives poden avançar,
s’han reforçat amb els estaments espanyols per evitar que s’anés massa
lluny. Un exemple recent és el de la Transició: quan s’apuntava
l’aliança PSC i PSUC, surt de president Jordi Pujol, quan no era la
força dominant; va ser el resultat d’estendre la por al petit
propietari. Igual que quan la Llei de Contractes de Conreu republicà.
Quan les reivindicacions nacionals i socials s’entrellacen, espanten…
P. Va passar en aquells dos moments, República i Transició?
R. Sobretot va ser important en el final del
franquisme, perquè va obligar a canviar coses. Els immigrants de
Terrassa i Sabadell defensen aspectes del catalanisme perquè entenen que
és alhora una defensa de la llibertat. És el gran favor que ens va fer
el general Franco: va permetre integrar aquesta immigració. Curiosament,
ara el problema vindrà amb la segona immigració, amb gent del nord
d’Àfrica i de l’Amèrica Llatina: ha fallat l’esforç suficient en el
terreny de l’educació primària i secundària amb aquesta gent. S’hauria
d’haver donat més atenció als fills d’aquesta gent per acostar-los més a
la nostra cultura i forma de viure.
P. Apunta que el retorn de Tarradellas va ser una manera de frenar precisament un catalanisme més unitari i d’esquerres.
R. Bé, ho diuen explícitament personatges com Manuel
Ortínez o Alfonso Osorio en cartes: la forma d’aturar Pujol i els
catalanistes la garantiria ell. No entenc la fascinació d’alguns per
Tarradellas, potser és perquè el veien un tipus capaç de negociar. Però
és un engany. D’aquest període a mi m’ha interessat assenyalar —perquè
la gent no n’és prou conscient avui— la gran mentida dels partits
d’esquerra, el PCE i el PSOE, que llavors van anar amb programes oferint
el dret a l’autodeterminació i alhora veus que, en aquells mateixos
moments, negocien per darrere amb l’Estat i l’Exèrcit dient que no
tolerarien el concert econòmic i altres aspectes.
P. I ara, què fem?
R. Si em diu què caldria ara per tirar les coses
endavant en pau, les dues peces que es necessitarien serien un Estatut
blindat amb un tribunal d’arbitratge paritari i el concert econòmic.
P. Amb això baixaria el suflé independentista?
R. No exactament. L’independentisme em sembla molt
bé i m’hi puntaré quan calgui, el problema és com s’aconsegueix. Gent de
l’ANC t’explica: “Farem el referèndum i votarem i pactarem amb Europa”…
Tenim la idea que a Brussel·les hi ha unes finestretes que diuen
“Peticions de formació de nous estats”. Em sembla bé la independència,
però s’ha de ser realista, i no crec que hi hagi cap govern de dreta ni
esquerra a Madrid que es pugui permetre negociar la independència, o que
ni tan sols els ho deixin negociar les forces financeres, o fins i tot
la resta de ciutadans espanyols. Tota concessió a Catalunya al segle XX
s’ha saldat amb protestes i manifestacions contràries de la resta de
l’Estat, excepte el 1931. I encara. Avui no es poden permetre ni el
concert econòmic. Potser el 1976-1977 s’hauria pogut fer en ple
desballestament del règim, però ara no s’ho poden permetre.
P. Què es pot fer, doncs?
R. No fotem broma. El problema que tenim, i ho dic
en aquest llibre, és un problema d’encaix des de fa 500 anys i que
encara avui subsisteix. Ho veiem amb ximpleries com la intrusió en les
lleis d’ensenyament malgrat que no creen ni un sol problema. A banda,
l’experiència històrica demostra que normalment no s’aconsegueix una
independència sense una guerra d’independència… menys casos excepcionals
com el de Txèquia i Eslovàquia. Hi ha coses clares: la crisi, per
exemple, ha afavorit l’expansió del negoci financer. Aquí es parla amb
tanta alegria de separar-nos i, en canvi, s’oblida que La Caixa i el
Banc de Sabadell han aprofitat tot aquest període de crisi per
estendre’s per tot Espanya; tan convençuts estan que no tirarà endavant,
que en lloc de reforçar-se a l’interior s’han expandit...
P. Catalunya s’ha cansat de fer de trencagels sociopolític d’Espanya?
R. S’ha de seguir fent feina. Jo no renuncio a tenir
relacions amb Valladolid o València per anar a parlar tranquil·lament
d’altres coses que no hi tenen res a veure i que compartim… Miri, el
problema és que és gent que parteix d’una idea molt diferent, i que no
saben res de la història de Catalunya i diuen coses com que “España es
la nación más antigua del mundo”. És molt difícil dialogar quan no hi ha
res en comú. Jo, parlar de les relacions Catalunya-Espanya, ja no ho
penso fer fora de Catalunya. A més, això que l’home és un animal
racional és mentida: el 90% del pensament habitual nostre no és raonat,
sinó que ve de sentiments, de fets emmagatzemats, que la gent cultiva
llegint diaris i mirant teles que alimenten les coses que creuen que són
correctes i sanes. No es raona gaire: quan hi ha sentiments barrejats,
és difícil enraonar res.
P. Ni el 1714 ni el 1934, a diferència d’avui, es volia la independència.
R. Efectivament, en cap dels dos casos, contràriament al que se sol dir.
P. L’independentisme està fagocitant el nacionalisme per primer cop en la història de Catalunya?
R. Des del XIX, sempre hi ha hagut a Catalunya
nuclis independentistes. Ara caldrà veure aquest independentisme d’avui
com qualla. No vull fer previsions de futur, però és clar que, a curt o
mitjà termini, no hi ha cap possibilitat de desenganxar-se d’Espanya.
S’hauria de fer a la força, i a Europa no li interessa si no vol
desintegrar-se. I aquí, com han de perdre la vaca més rendible de la
quadra?
P. Pot provocar l’independentisme avui una fractura social dins el mateix catalanisme?
R. Hem de veure què passarà... Jo vaig precipitar el
redactat final perquè crec que pot ser un llibre útil pel desencant que
es pot produir: amb aquest treball vinc a dir que això no és un
problema dels darrers anys, sinó que ve i va per llarg. Cal seguir
batallant. Ja ho veurem... També caldrà observar què passarà a les
eleccions municipals a Barcelona: el seu pes dintre el conjunt de
Catalunya és molt important i l’Ajuntament de Barcelona sempre ha estat
gairebé tan important com la Generalitat. I, a sobre, ara l’està
finançant.
P. Preveu un desencís, doncs.
R. Amb aquesta idea donada que la independència és
qüestió de mesos, i tant que preveig el desencís! No veig condicions
objectives perquè es pugui concedir en mesos la independència. Això pot
produir cert desencís. Amb això hem fallat.
P. Gregorio Morán el tractava l’altre dia de
“conspicuo estalinista y rojo oficial”. Li estan fent pagar la seva
participació al simposi Espanya contra Catalunya?
R. No ho crec; Morán ja ho havia fet abans, tot i
que no em coneix de res i no crec ni que m’hagi llegit. Jo a ell, sí...
És un amargat que viu aïllat en una cova des d’on reparteix a dreta i
esquerra. És una bestiesa. Miri, el 1956-1957, quan vaig entrar al PSUC,
jo era roig i era nacionalista, i vaig entrar al partit perquè, entre
altres coses, en els seus estatuts es reconeixia el dret
d’autodeterminació. Avui segueixo sent roig i nacionalista, però no
estic afiliat i del que he escrit i fet aquests anys no em penedeixo de
res ni haig de rectificar res.
