(Reflexions per avançar en la tan esperada reforma electoral. El sistema electoral "provisional" vigent des de la transició, és dels més "cuinats" del món. Tot es va dissenyar per tenir una democràcia que fos... com més propera a una dictadura possible! la nostra democràcia de mala, dolentíssima qualitat. Ho és, entre altres coses, per la poca qualitat de la llei electoral; per exemple no hi ha obligació de democràcia interna als partits, resulten d'estructura vertical, només mana el que és al capdemunt del partit, es a dir, estil dictatorial. Tampoc està ben resolt el finançament dels partits. Hi ha un clam en contra de les llistes electorals tancades..., i no us penseu que això és tot, no no, hi ha més coses! Problemes desapercebuts per una majoria de ciutadans, amb la qual cosa la distorsió és major encara.
L'altre part del problema no son les estructures ni les lleis, no: som nosaltres els ciutadans. Es a dir que nosaltres, per les raons que sigui, no fem servir totes les eines que les lleis actuals ens donen, tot i ser clarament millorables. Tampoc lograré agotar el tema, només apunto idees perquè algú altre segueixi.
Per exemple hi ha l'opció d'escriure a les autoritats pertinents quan un ens, o un servei, o el que sigui no funciona prou bé. D' escriure o no, no ens en fem una obligació cívica. Aquest detall que costa tant resol moltes coses! Una observació ajuda a mantenir el servei en bon estat, ajuda a no abaixar la guàrdia. Quan va malament, sovint és l'única manera en la pràctica per redreçar·ho; de vegades des de dins del servei públic no es veu, o sí que es veu però sense aquesta empenteta no ho acaben de fer. Son les petites passes que permeten actualitzar les coses. És una virtut que en diria civisme, crec que milloraria molt el que hi hagi aquesta "interacció" entre les administracions públiques, les grans companyies de subministraments - aigua, llum, gas, telefonia... - i els ciutadans.
Les "Fulles de Reclamacions" que les companyies tant temen que un usuari empleni i signi. L'empresa ha de portar·la a l'ens pertinent en un breu plaç de temps, de l'ordre de 48h.
Tinc la sensació que una cosa tant senzilla com que escribíssim un mail d'aquest estil a l'any cada ciutadà, només això canviaria el país! Cuca de Llum)
El sistema electoral espanyol fa que la majoria de partits, tret dels
dos majoritaris, només tinguen possibilitats d’entrar en un 30% de les
circumscripcions.
Vilaweb - 07.12.2015
Totes les eleccions del món resten condicionades pel sistema
electoral. Però n’hi ha de més cuinats i de no tant, i el sistema
electoral espanyol és dels més cuinats del món. Creat durant la
transició política amb la voluntat de refermar els dos grans partits,
penalitza clarament els partits d’abast estatal que queden tercer i
quart en nombre de vots.
Tres classes diferents de províncies
La circumscripció electoral espanyola és la província, i n’hi ha de tres menes diferents.
—27 províncies en què s’elegeixen 99 diputats i on es pràcticament impossible que un tercer partit obtinga un diputat. En aquestes circumscripcions, un tercer partit ha d’aconseguir entre el 16% i el 33% dels vots per a entrar al parlament.
—20 províncies en què s’elegeixen 145 escons i on és possible, però no senzill, que els tercers partits aconseguesquen diputats. En aquestes circumscripcions, un tercer partit necessita entre el 9% i el 14% dels vots per a entrar al parlament.
—5 províncies en què s’elegeixen 106 escons i on sí que és
senzill que els tercers partits obtinguen representació parlamentària. En aquestes demarcacions, un 5% de vots pràcticament atorga representació segura.
Aquesta divisió no afecta tant els partits nacionalistes, que tenen
una implantació territorial molt més concentrada, com els tercers
partits d’àmbit estatal. La barrera electoral real a la majoria de les
províncies supera el 10%, i en alguns casos arriba al 30%, cosa que fa
gairebé impossible que el tercer partit hi obtinga cap escó.
A les eleccions del 2011, els partits altres que el PP o el PSOE van tenir aquesta representació:
—A les 27 províncies menors, dels 99 escons en joc només 7 no van ser
per al PP ni el PSOE. I tots 7 foren per a formacions nacionalistes o
regionalistes: 2 per a CiU a Lleida; 2 per a UPN, 1 per a Amaiur i 1 a
per Geroa Bai a Navarra; i 1 per al PNB i 1 per a Amaiur a Àlaba. Els
altres 92 escons van anar a parar al bipartidisme.
—A les 20 circumscripcions mitjanes, dels 145 escons 23 van anar a
parar a tercers partits, però d’aquests només 2, d’Esquerra Unida (a
Astúries i Màlaga), no van anar a parar a partits regionalistes o
nacionalistes.
—A les 5 circumscripcions grans, dels 106 escons en joc 25 van anar a
parar a formacions terceres: 8 a Esquerra Unida i ICV, 5 a UPyD i la
resta a formacions nacionalistes (9 a CiU, 2 a ERC i 1 a Compromís).
És fàcil d’observar la correlació entre la mida de la representació i la pluralitat
És fàcil d’observar la correlació entre la mida de la representació i la pluralitat:
—En el grup de circumscripcions petites, PP i PSOE sumen 92 escons dels 97, el 93% dels escons.
—En el grup de circumscripcions mitjanes, PP i PSOE sumen 122 escons dels 145, el 84%.
—En el grup de les circumscripcions grans, sumen 81 escons dels 106, el 76%.
Si n’excloem els escons aconseguits pels partits nacionalistes, les xifres són encara més escandaloses:
—En el grup de les circumscripcions petites, PP i PSOE sumen el 100% dels escons.
—En el grup de les circumscripcions mitjanes, PP i PSOE sumen el 98% dels escons.
—En el grup de les circumscripcions grans, PP i PSOE sumen el 84% dels escons.
Només hi ha en joc realment un 30% dels escons
La conclusió que s’infereix d’aquestes dades és que en el sistema
polític espanyol només es posa en joc aproximadament un 30% dels escons
reals perquè el 70% se’l queden de segur les dues grans forces
polítiques.
Per això al congrés escollit el 2011, dels 350 escons 294 són del PP i el PSOE.
Al congrés escollit el 2008, dels 350 escons 323 eren del PP i el PSOE.
Al congrés escollit el 2004, dels 350 escons 312 eren del PP i el PSOE.
Al congrés escollit l’any 2000, dels 350 escons 308 eren del PP i el PSOE. Etcètera.
La realitat és que o passes a ser, almenys, el segon partit en un
nombre important de circumscripcions o no obtindràs una gran
representació parlamentària.
Però això que és una garantia per als dos partits grans paradoxalment
els és també una amenaça. Si Ciutadans o Podem poguessen desbancar el
PP o el PSOE de la segona posició electoral, tindrien una gran prima
d’escons i el partit desplaçat cauria a una posició irrellevant dins el
congrés. Per això són tan interessants les eleccions del 20 de desembre.
Cal un canvi multitudinari d’orientació de vot per a superar el bipartidisme
Tanmateix, això només passaria si hi hagués un canvi de l’orientació de
vot en massa, especialment a les províncies petites. Ciutadans o Podem
haurien de superar el PP o el PSOE a Castelló, Lleida, Terol, Osca,
Cantàbria, Navarra, Valladolid, Lleó, Ciudad Real, Huelva, Càceres,
Lugo, Albacete, Burgos, Salamanca, Ourense, Àlaba, la Rioja, Zamora,
Guadalajara, Conca, Palència, Àvila, Segòvia, Sòria, Ceuta i Melilla. I
la cosa és difícil perquè són províncies on el bipartidisme és avui
encara molt fort i en alguns casos hi ha una competència molt ben
assentada dels grups nacionalistes.
S
i Ciutadans i Podem no poden penetrar amb força en aquestes
províncies, cosa molt difícil, ja jugaran amb desigualtat
d’oportunitats, perquè per a ells el congrés tindrà un centenar d’escons
menys. I això faria gairebé impossible de superar PP i PSOE. Voldria
dir que haurien d’ultrapassar molt clarament aquests dos partits en les
altres circumscripcions i, dels 251 escons restants, n’haurien d’obtenir
prop de 200, cosa que no preveu ningú.
A Podem li costarà molt d’aconseguir un nombre significatiu d’escons
Una dificultat afegida per a aquests dos partits és la presència de
forts partits nacionalistes. El sistema electoral espanyol va ser
dissenyat per a enfortir els dos grups principals de cada província i
segurament no va tenir en compte o no va poder evitar que això refermàs
també els grups nacionalistes.
On hi ha grups nacionalistes forts, el PP o el PSOE hi obtenen
resultats molt inferiors perquè l’electorat que en unes altres
províncies els votaria prefereix votar la dreta o l’esquerra nacionals.
Històricament, el tercer partit espanyol fa frontera amb els grups
nacionalistes i la seua potència depèn molt, com si fossen vasos
comunicants, de la potència dels nacionalistes. Va ser el cas, per
exemple, d’Esquerra Unida del País Valencià que fins a la irrupció de
Compromís representava al congrés el moviment valencianista i que
després en quedà fora. En aquestes eleccions, però, en vista de la
tensió creada pel cas català, sembla molt difícil que Ciutadans faça
frontera amb cap partit nacionalista. En canvi Podem, en moltes de les
circumscripcions clau, haurà de disputar els escons no únicament amb el
PP i el PSOE sinó també amb partits nacionalistes forts. I això encara
li fa el camí més costerut.
Si mirem les províncies on és més fàcil d’aconseguir diputats, veurem
que en moltes Podem tindrà una forta competència de partits
nacionalistes.
En el grup de les cinc circumscripcions on més fàcilment es poden
obtenir diputats, hi ha Barcelona, València i Alacant (amb Madrid i
Sevilla). D’entrada, només a Alacant seria fàcil per a Podem, però a
València i a Barcelona tindrà una competició dura amb els nacionalistes.
En el grup de les vint circumscripcions mitjanes, Podem es trobarà
amb contrincants nacionalistes forts a les Illes Balears, Girona,
Tarragona, la Corunya, Pontevedra, Biscaia, Guipúscoa, Tenerife i las
Palmas. És a dir, que la meitat de les circumscripcions de dificultat
mitjana serien també molt competitives per a ells.
És creïble en aquest entorn que Podem obtinga un resultat
espectacular en escons? La veritat és que no. Fins i tot si
l’aconsegueix en vots serà molt difícil que puga traduir el resultat en
escons, especialment si no pot tancar acords sòlids al País Valencià,
les Illes i Galícia. El partit de Pablo Iglesias està en bones
condicions per a disputar els 106 escons de les circumscripcions grans,
on efectivament podria ser una sorpresa històrica, però tindria serioses
dificultats en la meitat de les circumscripcions mitjanes, que trien
entre totes 145 escons. Per això, només si supera en vots el PSOE a tot
l’estat espanyol Podem està en condicions d’obtenir un resultat
excel·lent.
Ciutadans pot ser la gran sorpresa?
El cas de Ciutadans és lleugerament diferent. Comparteix amb Podem la
dificultat de penetració en les províncies més difícils, però en les
altres té l’avantatge que competeix, pràcticament de manera exclusiva,
amb el PP.
És previsible, doncs, que a Múrcia, a Sevilla, a Màlaga o a la
Corunya Ciutadans obtinga més vots que el PP? Es pot repetir a escala
espanyola el resultat català? Aquesta és segurament la gran incògnita de
les eleccions del desembre.
Però, partint de la base que a les províncies petites no serà fàcil
de derrotar el PP, Ciutadans hauria d’aconseguir uns resultats
extraordinaris especialment a les províncies mitjanes si realment aspira
a plantar cara als populars. En les grans (Barcelona, València,
Alacant, Madrid i Sevilla), Ciutadans segurament aconseguirà un bon
resultat, entre vint diputats i trenta, per exemple. Per a ells, la clau
és tenir també resultats excel·lents a les vint províncies mitjanes.
Només així podria esdevenir imprescindible per a un pacte de govern.
La batalla està doncs a Cadis, Saragossa o Múrcia, on hauria de poder
superar el PP si vol compensar la missió quasi impossible d’imposar-se
en les províncies petites, aquelles 27 que, amb 99 escons, són la
garantia del bipartidisme a l’estat espanyol.
El punts clau dels Països Catalans
Als Països Catalans, les províncies que tindran un resultat més
significatiu seran les Illes (amb 8 diputats) Saragossa (on voten una
part dels habitants de la Franja, amb 7 diputats) i Girona i Tarragona
(amb 6 diputats cadascuna). D’aquestes circumscripcions, en aquesta
legislatura que s’ha acabat només a les Illes hi hagué una situació de
bipartidisme.
De les cinc circumscripcions on és més fàcil d’aconseguir diputats,
tres són del país (Barcelona, València i Alacant) i en totes els
resultats van superar el bipartidisme a les eleccions passades.
Finalment, entre les circumscripcions on és més difícil d’evitar el
bipartidisme hi ha Castelló, Lleida, Terol i Osca; només a Lleida va
aconseguir escons un partit diferent del PP o el PSOE (en aquest cas,
CiU).
http://www.vilaweb.cat/noticies/a-les-eleccions-espanyoles-no-tots-els-escons-son-per-a-tots-la-trampa-del-bipartidisme/
Missatge institucional del President en funcions 
