Tal dia com avui, el 30 d'agost de 1910 – Va néixer a Lleida el poeta Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 agost 1910 – Sant Quirze Safaja, Moianès, 29 desembre 1942)
Poeta. Era fill del polític d’esquerres Humbert Torres i Barberà, i germà de Víctor. Va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Visqué molts anys al sanatori de Puigdolena a Sant Quirze Safaja, on morí de tuberculosi. En aquella època la tuberculosi no tenia cura, però en alguns casos amb exposició a moltes hores de sol es curava, era l'única possibilitat. A més s'encomanava a d'altres persones fàcilment, d'aquí que s'estigués al sanatori de Puigdolena.
La malaltia i el sentiment de la guerra civil fan de la mort una
presència constant en la seva poesia. D’altra banda, hi ha alhora un
sentiment religiós molt personal i que ha estat força discutit des dels
angles ortodox i heterodox.
Les "Poesies de Màrius Torres" (Mèxic, 1947, reeditades a Barcelona diverses vegades, amb successives incorporacions de poemes inèdits) han gaudit de molta popularitat. El tema de l’amor hi es també una constant, tractat amb serenor i enmig d’un simbolisme sovint inextricable.
Independent, fill encara del noucentisme, és un dels poetes més purament lírics de la postguerra.
(Fotografia: https://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%A0rius_Torres_i_Perenya. Monument de Màrius Torres a Lleida (2008) )
21 de juny de 1992 – Va morir a Sueca (Ribera Baixa) el poeta i escriptor Joan Fuster i Ortells.
(Sueca, Ribera Baixa, 23 novembre 1922 – 21 juny 1992) Poeta, periodista, pensador i assagista. Publicà assaigs d’estètica, crítica i història literària, i anàlisis sociològiques i polítiques del País Valencià, i és considerat l’intel·lectual valencià més important del segle XX i un dels màxims autors en llengua catalana.
Després dels seus primers llibres de poemes, inicià amb "El descrèdit de la realitat" (1955) la seva brillant etapa d’assagista dins un humanisme crític, el punt culminant de la qual fou "Nosaltres els valencians" (1962), que, junt amb "Qüestions de noms" i "El País Valencià", publicades el mateix any, són peces essencials per a entendre la identitat nacional de València i dels Països Catalans. Va ésser col·laborador habitual de diaris i de revistes, activitat que abandonà a principi dels anys 1980.
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i de les Valencianes en la seva primera edició (1981); doctor honoris causa per les universitats de Barcelona (1984), Autònoma de Barcelona (1985) i de València (1985); en aquesta última s’incorporà el 1983 com a professor no numerari, i el 1986 obtingué la càtedra d’Història Social de la Llengua Catalana, càrrec que exercí fins que es jubilà (1987).
El 1926, una catalana de 34 anys va embarcar a Marsella cap a la Polinèsia francesa. Es deia Aurora Bertrana. Quan va tornar tres anys després i va publicar el llibre que hi havia escrit, la primera edició es va esgotar en quinze dies.
Havia nascut a Girona el 1892, filla del novel·lista Prudenci Bertrana i de Neus Salazar. Volia ser escriptora des dels sis anys, però el seu pare s'hi va negar en rodó i la va dirigir a la música. Va estudiar violoncel al Conservatori de Ginebra i, ja als anys vint, va fundar a Barcelona una banda de jazz formada exclusivament per dones.
Es va casar amb l'enginyer suís Denys Choffat. El 1926, ell va rebre una oferta de feina poc habitual: instal·lar la primera central elèctrica a Papeete, la capital de la Polinèsia francesa. Van embarcar a Marsella i, quaranta-cinc dies de navegació més tard, van desembarcar a Tahití.
En lloc d'envoltar-se dels colons francesos, Aurora Bertrana es va interessar per la població local. Va escriure sobre les dones polinèsies, la maternitat sense matrimoni, els matrimonis forçats, la llibertat sexual i religiosa, i la dignitat amb què aquella societat tractava aspectes que a l'Europa del moment estaven sota un fort control moral. Entre el juny de 1928 i el novembre de 1929 va enviar sis articles a la revista barcelonina D'Ací i d'Allà.
El 1930 va tornar a Barcelona. Aquell mateix any, Edicions Proa va publicar Paradisos oceànics, un llibre que recollia els textos polinesis acompanyats de fotografies originals del seu marit. La primera edició, a quinze pessetes l'exemplar —un preu elevat per a l'època—, es va esgotar en quinze dies.
És considerada, després del Viatge a Orient de Maria Antònia Salvà, la primera obra de literatura de viatges en català escrita per una dona.
Va continuar publicant: Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), L'illa perduda (1935, coescrita amb el seu pare) i El Marroc sensual i fanàtic (1936), aquesta darrera basada en un viatge al protectorat espanyol del Marroc on va entrevistar dones de societats musulmanes que rares vegades parlaven amb periodistes europees.
El 1938 es va exiliar a Suïssa, on va viure amb dificultats econòmiques durant deu anys. No va tornar a Catalunya fins al final dels anys quaranta.
Aquí va reprendre la feina literària amb obres com Camins de somni (1955), Tres presoners (1957), Entre dos silencis (1958) i Vent de grop (1967), aquesta darrera adaptada al cinema per Francesc Rovira-Beleta amb Joan Manuel Serrat al repartiment.
Va morir a Berga el 3 de setembre de 1974. Les seves Memòries —dos volums que sumen unes mil pàgines i que cobreixen la seva vida fins al retorn a Catalunya— es van publicar el 1973 i, pòstumament, el 1975. Va decidir tancar el relat l'any del retorn perquè, segons va escriure, tot el que li va passar després "ja no era vida".
Una dona que als anys vint va fundar una banda de jazz només de dones, que va anar a viure tres anys a Tahití, que va escriure sobre llibertat sexual en una època en què a Catalunya era difícil fer-ho, que va viatjar al Marroc per parlar amb dones que mai no parlaven amb europees, que va passar deu anys d'exili a Suïssa i que va escriure unes memòries de mil pàgines.
I després de tot això, d'aquesta vida intensa, es va veure ofegada per la grisor i repressió del franquisme.
A la Newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes legals i fiscals però també expliquem històries com aquesta i connectem els dos mons. Al primer comentari et deixo l'enllaç on apuntar-t'hi de franc.
Près de Facebook, a la pàg. de "Quin Torra nostre President". Maig 2026.
Tal Dia Com Avui, el 25 de febrer del 1861, naixia a Barcelona Santiago Rusiñol i Prats, escriptor, dramaturg i pintor, i una de les figures cabdals del Modernisme.
📚 Per commemorar-ho, us proposem llegir 'L'auca del senyor Esteve', una gran novel·la sobre Barcelona i l’obra més popular de Rusiñol: un retrat costumista i satíric d’una ciutat que canvia, on exposa el vell conflicte entre l’artista modernista i la burgesia catalana. (Surten en paròdia dolça que fa somriure alguns aspectes del nostre tarannà: l'excés de cultura del treball que resulta en incapacitat de descansar; a l'obra es recomana als protagonistes "esbargiu-vos", "aneu a esbargir-vos"... i se'n van a berenar a una font, per fi Aquests trets cal tenir-los en compte a l'hora d'entrendre'ns a nosaltres mateixosl. Cuca de Llum)
🖋️ A cura de Mita Casacuberta dins la nostra col·lecció #Imprescindibles, l'edició recupera la llengua viva i acolorida de l’original i inclou la reproducció en color de les il·lustracions originals de Ramon Casas.
Rusiñol va pintar el seu amic Ramon Casas, quan aquest pintava exteriors.
(Rusiñol també fou un gran pintor. Era polifacètic. És bonic saber que la gent va anar a llençar flors a l'estació quan passava el tren que transportava el seu fèretre: de Madrid (fa morir pintant els jardins de La Granja) a Barcelona, on va ser enterrat. Un agraïment al seu bon humor que els hi havia fet la vida més lleu.
Recordareu que Rusiñol i el seu amic Ramon Casas van anar a Mallorca. Quan la posta de sol era bonica, aplaudien. Si no ho era, la xiulaven. El llibre "L'illa de la calma" editat el 1915, és encara avui 100 anys més tard, la paròdia amable del tarannà mallorquí, una ironia dolça que no s'ha superat. Un dels llibres d'humor que més m'han agradat i que més m'han fet riure.
Aquests dos elements també varen recòrrer Catalunya en carro, i en van fer un llibre. Vinyet Panyella ho explica: "És ben sabut que el viatge que van emprendre Santiago Rusiñol i Ramon Casas conegut com el viatge per Catalunya en carro va constituir una mina per a alimentar una llegenda vivent. Els esbossos biogràfics de tots dos artistes en parlen amb una certa imprecisió que Rusiñol, amb la seva voluntat d’anar nodrint la creació del personatge que amb els anys havia perpetrat, no només no desmentia sinó que, sorneguer fins al sarcasme, anava dimensionant. Tant era: els artistes, tots dos, tenien una obra prou consolidada a partir de la primera dècada del segle vint –i d’abans i tot – que no hi havia llegenda ni anecdotari que en desmentís la vocació, la modernitat i l’ofici."
Us deixo algún enllaç, però no pretenc agotar el tema, què és immens. Preneu-vos-ho com un petit aperitiu, per descobrir una mina que ens diverteix:
>>>"Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro" al Museu de la Vida Rural -
(trosset d'un quadre de Ramon Casas: ‘Carro amb vuit mules de tir’ (1889), de Ramon Casas, pintura a l'oli sobre tela, 22.5 cm x 81.5 cm. Museu del Cau Ferrat
bonart l'espluga de francolí - 27.07.17- Del 28 de juliol al 14 de gener del 2018, el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí presenta l’exposició Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro (1889-1892).
Entre 1889 i 1892 l’amistat i complicitat entre Santiago Rusiñol i Ramon
Casas es consolida a cop de campanya artística. Són tres anys
fonamentals per a l’evolució de la pintura dels dos artistes, que
realitzen diversos viatges per Catalunya amb el propòsit de descobrir
paisatges i sentir l’emoció de l’artista davant la natura. Durant
aquests anys, també, passen una llarga estada a París que determinarà
definitivament el rumb artístic de cadascun d’ells. La mostra és, així,
un llegat de la darrera etapa naturalista de Rusiñol i de la incursió de
Casas en el medi rural.
Després de la campanya de Poblet, que ja va ser motiu d’exposició en
aquest museu, els dos artistes emprenen un viatge en carro per la
Catalunya interior. Un viatge que adquireix notorietat i es coneix com
“la volta per Catalunya en carro” a partir dels articles que es
publiquen a La Vanguardia, en la sèrie d’articles Desde mi carro,
on Rusiñol escriu les seves impressions i Casas les il·lustra a manera
d’instantània. L’atractiu del paisatge i el medi rural captiva tots dos
artistes. A Rusiñol perquè des del paisatgisme ha iniciat la seva
carrera pictòrica; a Casas per tot el contrari, perquè la seva obra
recull, fins llavors, escena urbana i retrat.
A TV3 van deixar constància d'aquesta exposició del 2017 amb aquest breu ressenya:
Crec que són aquests dos els autors de la facècia de vendre duros (moneda de 5 pessetes) a 4 pessetes al mercat de Vic, per veure la cara que posava la gent. Cuca de Llum)
✨ Avui fa 50 anys que va morir la poeta Clementina Arderiu. La recordem amb els seus versos 👇🏾
PARAULES
Si de mi no puc sortir, deixeu que us digui follies, que en el mot tret de sentit misteris d’amor jo tresco i dono sang al desig i sento el pols de la joia. Follejant, fugint de mi, els mots se m’emporten ànima: els faré rodar amb els dits, seré un joglar de ventura, cauran igual que a l’estiu una gotellada forta; i roda, roda, esperit: rejovenirem la dansa. Paraules d’amor sovint no surten fora a la plaça; paraules que filen prim, filen millor sota cambra.
📸 Pere Català i Roca. Fons Foto-Pic @arxiunacional
El @governcat commemora enguany la figura d’Arderiu, una ocasió única per vindicar la seva obra @cultura_cat
L’escriptor Antoni Martí Monterde (Torís, la Ribera Alta, 1968), reuneix bona part de les seues reflexions literàries i polítiques en"L’Estació del Nord. Confessions d’un assagistaque se’n va"(Editorial Afers, 2025), un compendi del pensament i la saviesa acumulats en anys de lectures, reflexions i observació. Que es complementa amb un altre llibre també aparegut el 2025,"Memòries d’un vagó de ferrocarril" (Edicions Bromera), subtitulat"Història sentimental del corredor mediterrani", Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera, en el qual bolca tota la seua estima i els coneixements enciclopèdics sobre trens, estacions i línies fèrries. I sobre els cafès com a element nuclear de la literatura europea.
Antoni Martí: «L’AVE entre València i Barcelona acabaria amb l’Estat tal com el coneixem»
Antoni Martí
EL TEMPS - PerXavier Aliaga - 10.09.2025
—Comencem per "Memòries d’un vagó de ferrocarril", una commovedora declaració d’amor a un mitjà de transport íntimament lligat a la teua experiència vital. El títol i el subtítol no enganyen ningú.
—El títol és maco perquè no és meu, és d’un autor molt menor i molt desconegut, Eduardo Zamacois, que va escriure una autobiografia com si fos un vagó de tren.
—En tot cas, hi ha molt de les teues experiències en el ferrocarril.
—La major part de les hores més interessants que he viscut han estat al tren. Sobretot els primers anys de marxar de València. I vaig fer el doctorat a Barcelona, quan encara vivia a València; agafava el Talgo a primera hora del matí en l’Estació del Nord, arribava a última hora del matí —les classes les tenia a la tarda— i tornava en l’últim tren. Si el perdia, em tocava anar a l’altra Estació del Nord, la de Barcelona, que també és de Demetri Ribes, d’on sortia l’últim autobús a la una de la matinada. D’Estació del Nord a Estació del Nord, sembla una cançó de Rafa Xambó [riures]. Estaria bé que hi hagués una manera d’anar de l’una a l’altra, però seria inconstitucional.
—El fet ferroviari va lligat a un altre àmbit central en el teu pensament, els cafès. O Cafès, com ho escrius en el llibre, amb majúscula. «Els trens i els Cafès són dues idees inseparables; de fet, formen part de la mateixa transformació de la idea d’Europa en la modernitat», escrius.
—George Steiner ho va deixar molt clar en un opuscle petit, però que va tindre molt d’èxit, La idea d’Europa, en què diu que si dibuixes el mapa dels cafès europeus, et fas una idea d'Europa. I amb els trens passa una mica el mateix. Això ho estudia de manera magistral l'historiador anglès Orlando Figes en "Els europeus, un llibre sobre la idea d’Europa", de com es vertebra a partir del ferrocarril, com es comença a connectar ciutats i s’enforteixen les relacions entre elles. Té molt a veure amb la idea de modernitat, però també de cultura europea. Quan Goethe fa el seu primer viatge en diligència a Itàlia, el 1786, triga vora deu dies a arribar a Venècia. Aquest mateix viatge, els últims anys de la seva vida, es podia fer en només un dia. Havien canviat els mitjans de transport, la manera de relacionar-se les persones i també les cultures. El tren accelera això.
—En aquest llibre, les estacions són un punt clau. En parles de les de Catalunya i el País Valencià...
—Només hi ha una excepció.
—Canfranc.
—Sí.
—Ara hi anirem. Deia que parlaves de moltes estacions, de les més interessants des d’un punt de vista arquitectònic a les més modestes. Gairebé sense deixar-te cap línia ferroviària, amb una acumulació de dades i històries gairebé enciclopèdica.
—Me’n deixo una, que em sap molt greu. Vaig baixar a València expressament per fer la línia Xàtiva-Alcoi, perquè estava a punt de tancar-se per obres. Però, en arribar a Xàtiva, em trobo que el tren no circulava i estava substituït per un servei d’autobusos. Una desgràcia que sol passar amb Renfe. En "Memòries d’un vagó de ferrocarril" sols hi ha un viatge en autobús, que no era un homenatge a Josep Pla, sinó perquè era la manera de tornar per primera vegada al poble on vaig nàixer, Torís. Parèntesi: em va fer molta gràcia que el premi que guanya el llibre fos el de la Mancomunitat de la Ribera Alta, perquè Torís és l'últim poble de la comarca. Tornant a la línia Xàtiva-Alcoi, vaig esperar fins al següent servei ferroviari i vaig poder agafar el tren. És clar, el paisatge entre Xàtiva i Alcoi és impressionant. El tren fa paisatge. I mostra el paisatge molt bé. L’autobús no és el mateix, ho sento. Una cosa és viatjar i l’altra desplaçar-se.
—L’assaig és una forma de literatura. Hi ha assagistes que negligeixen d’alguna manera la forma, la textura literària, però no és el teu cas. I tinc la sensació que els capítols que dediques a l’Estació Internacional de Canfranc són els que tenen més gruix literari.
—Però el mèrit no és meu, és de l’Estació de Canfranc. És un paisatge tan impressionant que, escriguis el que escriguis, sortirà bé. El paisatge és un retall de la natura que esdevé en la mirada. I en determinats indrets té una intensitat molt inexplicable, l’has d’escriure tant sí com no. A més a més, una de les coses més difícils del món és escriure un paisatge, s’assembla molt a l’escriptura del llibre de viatges. Fins que el desplaçament es transforma en un llibre de viatges, aquest viatge no existeix. Pot existir l’anècdota, però el que dona sentit a què hages fet aquell desplaçament a aquell lloc és l’escriptura. Això es veu molt clarament en el viatge a Itàlia de Goethe; l’escriu gairebé cinquanta anys després. I quan el té acabat, destrueix tots els documents que en feien referència. Per què? Perquè el sentit definitiu de l’experiència estava en la redacció final del llibre.
—El llibre està farcit d’anècdotes personals però també d’històries col·lectives, com ara la de l’accident del Metro de València del juliol del 2006. "Memòries d’un vagó de ferrocarril" està dedicat a les víctimes.
—Per a mi, el més interessant d’aquests llibres són les dedicatòries. "L’Estació del Nord" està dedicada a les víctimes de la Dana, era un llibre que estava en premsa quan va passar tot això. I li vaig demanar a Vicent Olmos [editor d’Afers], quan el llibre estava maquetat, que inserís la dedicatòria fos com fos. Pel que fa a "Memòries d’un vagó de ferrocarril", jo havia agafat aquella línia molt sovint. Entre altres coses perquè soc un friqui; en aquell punt, la línia fa un revolt molt estrany, jo agafava sovint el metro, fent anada i tornada entre Jesús i Plaça d'Espanya, enganxant el nas a la finestreta per veure com avança el tren aquell revolt. Puc afirmar categòricament que el maquinista, allà, no pot posar el metro a més de vint quilòmetres per hora, si no és que està boig. O mort. Perquè és un revolt molt difícil que es complica encara més per l’embrancament amb la nova línia, que al principi era un ramal tècnic. El van aprofitar per fer un enllaç entre Colom i Jesús, però en principi era un ramal tècnic. Si en comptes d’existir aquest ramal hagués continuat el mur, el metro no hauria bolcat. No soc ferroviari, no tinc antecedents ferroviaris, però m’he passat tant de temps de tramvia en tramvia, de trenet en trenet i de metro en metro, que alguna cosa he après.
—Tot i que el títol puga fer pensar en un llibre monogràfic, "L’Estació del Nord" és un volum molt diferent de l'altre. El recinte dissenyat per Demetri Ribes és «el centre de gravitació de la meva biografia», des del qual llançar reflexions literàries, polítiques i socials. Per què les anomenes «confessions»?
—Són reflexions que en principi les hauria pogut quedar per a mi, però es van convertir en articles. La confessió és un gènere literari, un dels orígens de l’assaig. Maria Zambrano té un llibre molt bo i molt petit titulat "La confesión género literario", on troba la clau. L’assaig té molt de confessional, té a veure amb l’escriptura del jo. Està la discussió si té a veure amb la literatura del jo o amb la literatura d’idees, jo crec que és indestriable: un jo no pot no tenir idees, i si té idees les ha d’escriure, i les escriu en primera persona. És l’escriptura del diari. Fuster és un dels mestres a transformar el diari en assaig, o en article periodístic. A partir de Josep Pla em vaig inventar una idea que funciona raonablement bé, els diaris de dia i els diaris de nit. El de nit és l’escriptura del diari que no sol ser íntim, en Josep Pla i Joan Fuster no ho és. Són coses que han passat al llarg del dia, però no hi ha intimitat. En el mateix moment que redactes la intimitat deixa de ser-ho. Llavors, del diari de nit passen al diari de dia: Fuster arrenca pàgines del diari de nit per convertir-les en un article que surt l'endemà. És clar, el gran problema tant en Pla com en Fuster és la professionalització dels escriptors. De què viuen? Els escriptors acumulen molt de capital simbòlic, però arriba el vespre, obris la nevera, i què fas amb aquell capital simbòlic? Te’l fas a la planxa o a la graella?
—Parles d’això com un problema, però l’escriptura de premsa, que tant Pla com Fuster rebutgen en molts moments de la seua vida, en realitat era un gran exercici de pic i pala per millorar la prosa.
—No és només això, és la matriu de la prosa catalana moderna i contemporània. Si li traus a la literatura catalana les pàgines que abans d’estar en un llibre han estat en un periòdic, desapareix de sobte la meitat de la millor literatura catalana. No només és Fuster i Pla: és Gaziel, és Josep Maria de Sagarra, és J. V. Foix, és Eugeni d’Ors... Tots són nets del glossari, ho confessin o no. L’únic que ho confessa és Joan Fuster, precisament.
—Molt al final de la seua vida.
—A la mort d’Eugeni d’Ors, quan elogia la seva literatura. Qui tingui la capacitat de Xènius de fer una glossa cada dia en La Veu de Catalunya, que faci un pas endavant. Moltes idees modernes europees es transmeten a través de la premsa; a través de la glossa de Xènius tenies informació en temps real d’un congrés de filosofia a Heidelberg o Torí, o sobre l’última novetat de crítica literària a Alemanya.
—Ens estàvem desviant, perquè voldria parlar de la part autobiogràfica de "L’Estació del Nord". Per a tu aquell és el punt de partida de l’exili...
—Em nego a emprar aquesta paraula.
—Però ho fas, en alguns moments.
—Si se m’ha escapat en algun moment, he de fer autocrítica perquè jo no puc definir-me com un exiliat, perquè he conegut exiliats de veritat i he llegit textos d’exilis de veritat. I estem parlant d’una cosa molt seriosa, del 1939. No puc utilitzar legítimament la paraula exiliat...
—Però sí que és veritat que et vas sentir expulsat.
—Sí. I no soc l’únic, hi ha tota una generació que va ser expulsada. Vaig publicar fa poc a La Veu dels Llibres un petit assaig, que potser és l’embrió d’un futur llibre, «Trobats a l’Euromed: la diàspora valenciana». Tots els meus companys de classe, pràcticament sense excepció, van acabar treballant a Catalunya, me’ls trobava sovint en l’Euromed. I també coneguts que pujaven a Barcelona per motius de treball, la qual cosa és molt difícil perquè el corredor mediterrani és inconstitucional.
—Ara que ho dius: no és fàcil sostenir els fils entre territoris. Des de la Transició, tot ha estat dirigit a torpedejar la possibilitat que l’Estat s’haguera d’enfrontar «a una altra Catalunya». Malgrat els esforços de Josep Vicent Boira, el comissionat del Govern estatal, el boicot permanent al corredor mediterrani ha format part de la mateixa estratègia global.
—M’agradarà llegir les memòries de Josep Vicent Boira, si algun dia les escriu. A Boira, una persona molt sensata i molt bon assagista —va guanyar el Joan Fuster amb una reflexió sobre el corredor mediterrani—, per darrere li estan fent la pua. Té bona intenció, bones idees, sap com s’ha de fer, però tota la feina que fa li la desfan des del Ministeri de Foment. Però això té una explicació política, no es tracta de desinversió, sinó d’impedir que entre València i Barcelona el viatge sigui d’una hora i mitja. Perquè el dia que passi això, el mapa d’Europa canvia de dalt a baix. Sumeu les dificultats que posen perquè hi hagi un tren de Barcelona a Perpinyà cada hora... L’altre dia vaig estar a Estrasburg, vaig agafar un tramvia, al centre de la ciutat, i al cap de vint minuts estava a Alemanya, a Kehl. Això és Europa. Europa serà ferroviària o no serà. I els Països Catalans seran ferroviaris o no seran. D’esquerres o de dretes, però ferroviaris. I a Chamartín i Atocha ho saben perfectament, han d’impedir que entre València i Barcelona hi hagi AVE.Perquè l'AVE entre València i Barcelona acabaria amb l’Estat espanyol tal com el coneixem. Per això mai no l’han deixat de torpedinar.
—Malgrat estar fora molts anys, mai has deixat d’exercir de valencià, de traçar connexions, algunes de les quals no agrada escoltar a Catalunya. Tens una idea força que es resumeix en un capítol del llibre: «Venim del futur: som valencians. Fuck-News i Law-fare, el cas del País Valencià com a antecedent».
—Aquest assaig me l’estimo molt; ve d’una reunió que tinguérem a Perpinyà amb la redacció de la revista Mirmanda, un monogràfic sobre fake-news. I jo vaig proposar el País Valencià com a precedent, de les fake news i del lawfare, que és més greu. Tota aquesta discussió que tenim ara sobre si valencià o català ve del lawfare que vam patir durant la Transició, en la redacció de l’Estatut d’autonomia: si en comptes de posar valencià com a nom hagueren posat català en la versió dialectal de les terres valencianes, tot el que està fent el Mazón no seria viable. Viuen de rendes d’això, de les bombes a Joan Fuster i dels tancs que sortiren a València el 23-F. És curiós perquè els tancs no sortiren a Bilbao, on hi havia l’ETA, ni a Barcelona, on se suposa que hi havia el catalanisme més separatista. Sortiren a València. Per què? Perquè la ròtula d’aquest engranatge mentider que és la Transició passava per València. Hi havia un valencianisme d’esquerres, republicà, iconoclasta i fins i tot queer, que calia desactivar. I una peça clau era enfrontar València amb Catalunya, la invenció del blaverisme. Un invent de la UCD i del PSOE.
—Hi havia alguns antecedents als anys trenta.
—No; hi havia localisme o regionalisme, però no aquesta agressivitat d’odiar els catalans, aquest autoodi, una categoria sociològica que no existiria sense el País Valencià. I ara hi ha autoodi també a Catalunya. Venim del futur, tot el que ha passat al País Valencià està passant ara a Catalunya.
—A Catalunya no agrada molt escoltar això.
—No. Soc un personatge molt antipàtic a Barcelona [riures].
—Pel que fa als estudis literaris, en el volum apareixen sospitosos habituals de la teua trajectòria, Josep Palàcios, Feliu Formosa, Josep Pla o Joan Fuster. Però tampoc no podien faltar autors que et serveixen per explicar la Weltliteratur, la concepció d’una literatura europea llançada per Goethe i que no s’entendria sense figures com Stefan Zweig o Claudio Magris.
«Tota literatura
que s’aïlla i no té contacte amb altres literatures acaba degenerant i
morint. Aquesta idea també funciona en termes individuals: un escriptor
que no es deixa somoure per altres lectures no pot continuar escrivint»
—Sí. Bé, la idea de Weltliteratur sorgeix quan els mitjans de comunicació i transport han canviat la fisonomia d’Europa, que s’empetiteix i s’engrandeix alhora. El fet que una publicació feta a París als tres dies sigui a la taula del senyor Goethe a Weimar canvia la idea d’Europa; fins aleshores les elits intel·lectuals s’escrivien en llatí, el que s’anomenava la República de les lletres. Això permet pensar la literatura més enllà de la cantonada de casa teva, els escriptors comencen a llegir-se entre ells. També té a veure el treball dels traductors.
—Tot això canvia les literatures nacionals.
—Completament. Tota literatura que s’aïlla —això és una idea de Goethe—i no té contacte amb altres literatures, acaba degenerant i morint. La gràcia és que aquesta idea també funciona en termes individuals: un escriptor que no es deixa somoure per altres lectures no pot continuar escrivint, degenera i mor. Amb les nacions passa igual.
—Per cert, hi ha una anècdota amb Magris que estaria bé que explicares breument.
—Comencem perMemòries d’un vagó de ferrocarril, una commovedora declaració d’amor a un mitjà de transport íntimament lligat a la teua experiència vital. El títol i el subtítol no enganyen ningú—El títol és maco perquè no és meu, és d’un autor molt menor i molt desconegut, Eduardo Zamacois, que va escriure una autobiografia com si fos un vagó de tren—En tot cas, hi ha molt de les teues experiències en el ferrocarril.—La major part de les hores més interessants que he viscut han estat al tren. Sobretot els primers anys de marxar de València. I vaig fer el doctorat a Barcelona, quan encara vivia a València; agafava el Talgo a primera hora del matí en l’Estació del Nord, arribava a última hora del matí —les classes les tenia a la tarda— i tornava en l’últim tren. Si el perdia, em tocava anar a l’altra Estació del Nord, la de Barcelona, que també és de Demetri Ribes, d’on sortia l’últim autobús a la una de la matinada. D’Estació del Nord a Estació del Nord, sembla una cançó de Rafa Xambó [riures]. Estaria bé que hi hagués una manera d’anar de l’una a l’altra, però seria inconstitucional.
—El fet ferroviari va lligat a un altre àmbit central en el teu pensament, els cafès. OCafès, com ho escrius en el llibre, amb majúscula. «Els trens i els Cafès són dues idees inseparables; de fet, formen part de la mateixa transformació de la idea d’Europa en la modernitat», escrius.
—George Steiner ho va deixar molt clar en un opuscle petit, però que va tindre molt d’èxit,La idea d’Europa, en què diu que si dibuixes el mapa dels cafès europeus, et fas una idea d'Europa. I amb els trens passa una mica el mateix. Això ho estudia de manera magistral l'historiador anglès Orlando Figes enEls europeus, un llibre sobre la idea d’Europa, de com es vertebra a partir del ferrocarril, com es comença a connectar ciutats i s’enforteixen les relacions entre elles. Té molt a veure amb la idea de modernitat, però també de cultura europea. Quan Goethe fa el seu primer viatge en diligència a Itàlia, el 1786, triga vora deu dies a arribar a Venècia. Aquest mateix viatge, els últims anys de la seva vida, es podia fer en només un dia. Havien canviat els mitjans de transport, la manera de relacionar-se les persones i també les cultures. El tren accelera això.
—En aquest llibre, les estacions són un punt clau. En parles de les de Catalunya i el País Valencià...
Antoni Martí: «L’AVE entre València i Barcelona acabaria amb l’Estat tal com el coneixem»
L’escriptor Antoni Martí Monterde (Torís, la Ribera Alta, 1968), reuneix bona part de les seues reflexions literàries i polítiques enL’Estació del Nord. Confessions d’un assagista que se’n va(Editorial Afers, 2025), un compendi del pensament i la saviesa acumulats en anys de lectures, reflexions i observació. Que es complementa amb un altre llibre també aparegut el 2025,Memòries d’un vagó de ferrocarril(Edicions Bromera), subtitulatHistòria sentimental del corredor mediterrani, Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera, en el qual bolca tota la seua estima i els coneixements enciclopèdics sobre trens, estacions i línies fèrries. I sobre els cafès com a element nuclear de la literatura europea.
Antoni Martí Monterde, al davant de la carismàtica façana de l'Estació del Nord dissenyada per Demetri Ribes | Xavier Aliaga
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
—Comencem perMemòries d’un vagó de ferrocarril, una commovedora declaració d’amor a un mitjà de transport íntimament lligat a la teua experiència vital. El títol i el subtítol no enganyen ningú.
—El títol és maco perquè no és meu, és d’un autor molt menor i molt desconegut, Eduardo Zamacois, que va escriure una autobiografia com si fos un vagó de tren.
—En tot cas, hi ha molt de les teues experiències en el ferrocarril.
—La major part de les hores més interessants que he viscut han estat al tren. Sobretot els primers anys de marxar de València. I vaig fer el doctorat a Barcelona, quan encara vivia a València; agafava el Talgo a primera hora del matí en l’Estació del Nord, arribava a última hora del matí —les classes les tenia a la tarda— i tornava en l’últim tren. Si el perdia, em tocava anar a l’altra Estació del Nord, la de Barcelona, que també és de Demetri Ribes, d’on sortia l’últim autobús a la una de la matinada. D’Estació del Nord a Estació del Nord, sembla una cançó de Rafa Xambó [riures]. Estaria bé que hi hagués una manera d’anar de l’una a l’altra, però seria inconstitucional.
—El fet ferroviari va lligat a un altre àmbit central en el teu pensament, els cafès. OCafès, com ho escrius en el llibre, amb majúscula. «Els trens i els Cafès són dues idees inseparables; de fet, formen part de la mateixa transformació de la idea d’Europa en la modernitat», escrius.
—George Steiner ho va deixar molt clar en un opuscle petit, però que va tindre molt d’èxit,La idea d’Europa, en què diu que si dibuixes el mapa dels cafès europeus, et fas una idea d'Europa. I amb els trens passa una mica el mateix. Això ho estudia de manera magistral l'historiador anglès Orlando Figes enEls europeus, un llibre sobre la idea d’Europa, de com es vertebra a partir del ferrocarril, com es comença a connectar ciutats i s’enforteixen les relacions entre elles. Té molt a veure amb la idea de modernitat, però també de cultura europea. Quan Goethe fa el seu primer viatge en diligència a Itàlia, el 1786, triga vora deu dies a arribar a Venècia. Aquest mateix viatge, els últims anys de la seva vida, es podia fer en només un dia. Havien canviat els mitjans de transport, la manera de relacionar-se les persones i també les cultures. El tren accelera això.
—En aquest llibre, les estacions són un punt clau. En parles de les de Catalunya i el País Valencià...
—Només hi ha una excepcció
—Sí. Canfranc
ra hi anirem. Deia que parlaves de moltes estacions, de les més interessants des d’un punt de vista arquitectònic a les més modestes. Gairebé sense deixar-te cap línia ferroviària, amb una acumulació de dades i històries gairebé enciclopèdica.
—Me’n deixo una, que em sap molt greu. Vaig baixar a València expressament per fer la línia Xàtiva-Alcoi, perquè estava a punt de tancar-se per obres. Però, en arribar a Xàtiva, em trobo que el tren no circulava i estava substituït per un servei d’autobusos. Una desgràcia que sol passar amb Renfe. EnMemòries d’un vagó de ferrocarrilsols hi ha un viatge en autobús, que no era un homenatge a Josep Pla, sinó perquè era la manera de tornar per primera vegada al poble on vaig nàixer, Torís. Parèntesi: em va fer molta gràcia que el premi que guanya el llibre fos el de la Mancomunitat de la Ribera Alta, perquè Torís és l'últim poble de la comarca. Tornant a la línia Xàtiva-Alcoi, vaig esperar fins al següent servei ferroviari i vaig poder agafar el tren. És clar, el paisatge entre Xàtiva i Alcoi és impressionant. El tren fa paisatge. I mostra el paisatge molt bé. L’autobús no és el mateix, ho sento. Una cosa és viatjar i l’altra desplaçar-se.
—L’assaig és una forma de literatura. Hi ha assagistes que negligeixen d’alguna manera la forma, la textura literària, però no és el teu cas. I tinc la sensació que els capítols que dediques a l’Estació Internacional de Canfranc són els que tenen més gruix literari.
—Però el mèrit no és meu, és de l’Estació de Canfranc. És un paisatge tan impressionant que, escriguis el que escriguis, sortirà bé. El paisatge és un retall de la natura que esdevé en la mirada. I en determinats indrets té una intensitat molt inexplicable, l’has d’escriure tant sí com no. A més a més, una de les coses més difícils del món és escriure un paisatge, s’assembla molt a l’escriptura del llibre de viatges. Fins que el desplaçament es transforma en un llibre de viatges, aquest viatge no existeix. Pot existir l’anècdota, però el que dona sentit a què hages fet aquell desplaçament a aquell lloc és l’escriptura. Això es veu molt clarament en el viatge a Itàlia de Goethe; l’escriu gairebé cinquanta anys després. I quan el té acabat, destrueix tots els documents que en feien referència. Per què? Perquè el sentit definitiu de l’experiència estava en la redacció final del llibre.
