10 de maig del 2016

Andrew Dowling, professor a la Universitat de Cardiff. La seva visió sobre el procés d'independència de Catalunya, per Xavier Rius. Molt interesant precisament perquè no ho veu clar.


















 Andrew Dowling és professor de Català i Història d’Espanya al Departament d’Estudis Hispànics de la Universitat de Cardiff, Gal·les, al Regne Unit. Estic esperant amb candeletes la reedició del seu llibre La reconstrucció nacional de Catalunya 1939-2012 per saber què en pensa del procés. Mentrestant, vaig aprofitar una visita seva a Barcelona per convidar-lo a un arròs caldós la conseqüència del qual són aquestes preguntes. No està en contra de la independència, però és dels que encara toca de peus a terra. Si fos un entusiasta del procés seria una estrella del TV3, però em temo que no el conviden gaire.



- Vostè és escèptic amb el procés
Bé, sí però vull separar les coses. La independència de Catalunya com a projecte polític té tota la legitimitat del món. Si això és el que vol una majoria clara de la societat catalana, dic endavant (per l'intent d'aconseguir-la). Però sóc molt crític amb el processisme, ha venut molta fantasia. El processisme no és tot de l’independentisme però és el que s’ha sentit més en els últims anys. Primer, obtenir la independència de Catalunya és molt difícil, no és gens fácil. La classe política catalana, el lideratge de la societat civil independentista, i sobretot els intel.lectuals del procés han fallat a la societat. Com a historiador utilitzo molt les hemeroteques, i l’hemeroteca serà molt dura amb la clase política catalana i els intel·lectuals del procés. Es pot borrar un tuit, però no es poden esborrar les coses que s’han dit públicament els últims anys sobre la imminència de la independència de Catalunya


- El món ens mira? Realment el procés aixeca tan interès com diu l'expresident Mas?
A veure, Catalunya no és Siria o Palestina. És un conflicte de baixa intensitat. És un problema menor internacionalment. Però, d’altra banda, hi ha més consciència de la qüestió catalana. Si bé, a l' exterior abans només es parlava de la situació del País Basc, a l'actualitat també interessa la situació de Catalunya. Sí que s'ha produit un canvi de comprensió.


- O es allò que parlin de tu encara que parlin malament.
Fora d’Espanya la simpatia la tenen els catalans, no l’estat espanyol. Així per  exemple, a l' estranger no es compren que l’estat s'oposi a un referèndum real a Catalunya, o que a Espanya no es valori la diversitat de les llengües i cultures de l’estat espanyol. Per posar un exemple, puc constatar que l’únic lloc de l’estat on he vist que s'utilitzen amb tota normalitat les quatre llengues de l’estat és a la Biblioteca Nacional de Madrid. Des dels serveis, les senyalitzacions fins a les sol·licituds dels llibres. Quatre llengües tractades amb igualtat. És una petita mostra d’una Espanya que hauria d’haver existit fa molt de temps. Suposo que ja és massa tard...


- El president Puigdemont assegurava l'altre dia, en la presentació d'un llibre seu, que "la premsa estrangera sap que l'avantguarda democràtica de l'Estat és a Catalunya". Ho sap realment?
No s’ha de confondre la retòrica política amb la realitat. Si Catalunya fos tan democràtica i volgués construir un país nou de debò, no hauríem vist la pràctica  del clientelisme català en els últims mesos, amb ERC i CDC col·locant els seus per tot arreu. Repartint-se el pastís. Aquesta no és la manera d’arribar a ser un país com Dinamarca o Àustria, una de les grans aspiracions del procés.


- A Escòcia van marcar distàncies amb Catalunya.
És cert que amb el referèndum pactat d’Escòcia es van marcar distàncies perque el SNP volia guanyar el referèndum pactat i aleshores no volia associar-se amb Catalunya. A més a més, el SNP volia, com a mínim, la neutralitat d’Espanya per a entrar sense problemes a l’UE. D'altra banda, Alex Salmon es va negar a deixar-se fotografiar en públic amb el primer ministre de Quebec atès que no volia que s'associés el projecte escocès amb el Quebec, un país on es va perdre el referèndum dos cops. Ara que s’ha celebrat el referèndum a Escòcia, hi ha més paraules boniques per a Catalunya de l’SNP. Veurem que, fins i tot, amb les nacions sense estat, existeix la Real Politik.


- De fet els nacionalistes escocesos apostaven per una independència, però sense tocar la moneda i la corona. Això és una independència light? 
Com va passar aquí amb els Reis Catòlics, la monarquia britànica és una fusió de dos regnes. Aleshores, els escocesos també comparteixen la monarquia i la lliura esterlina. Fora d’Irlanda no hi ha una tradició republicana de Gran Bretanya. Els que volem acabar amb la monarquia britànica som quatre gats. Però és obvi que la reina d’Anglaterra no va ser nombrada  a dit per un dictador. A més a més al Regne Unit hi ha una altra cultura de poders fàctics, la City, els serveis secrets, etc. No hem vist una dictadura a Gran Bretanya des d' Oliver Cromwell al 1658.
Fins ara no he trobat mai l'explicació de com és possible que Catalunya pugui obtenir el que no es podia fer al País Basc (Pla Ibarretxe) o tampoc amb Escòcia i Quebec amb estats disposats al pacte. És per això que el projecte català es més rupturista en aquest sentit que els tres projectes  esmentats, tots tres fracassats... I aleshores, per què Catalunya és diferent?


- A vostè me'l creuré: si el Parlament català declarés la independència, fins i tot a través d'una DUI, continuaríem a la UE? 
L’UE no és el problema. Sempre és pragmàtica i pactista. El primer gran problema  pel projecte de la independència de Catalunya és l’Estat espanyol. Si l’Estat permet la independència de Catalunya, no hi haurà cap conflicte amb l’UE. Però jo penso que si hi ha un president del Govern d’Espanya que arriba a pactar la independència de Catalunya, aquest acabarà a l’illa de Robinson.


- Hi ha suflé? 
No, jo no veig que la independència baixi. Jo diria que és un sentiment consolidat d’almenys un 40% de la població. Potser al 2012 es va produir un suflé i hauria baixat amb una oferta real de l’Estat però ja no. És un problema real i seguirà els propers anys.


- Madrid tampoc ha mogut un dit. 
És cert. A més a més, el màxim que l’estat està disposat a oferir està molt allunyat del mínim que pot acceptar Catalunya sense quedar-se amb la dignitat intacta. Hi ha un abisme enorme entre els dos bàndols. 


- Mas es queixava en una entrevista a Catalunya Ràdio que el 30 de juliol va lliurar a Rajoy el famós document amb 23 punts. Dos anys després tampoc s'ha avançat gens.
Rajoy està atrapat pel seu partit i la cultura de ‘café para todos’. No poden fer una excepció amb Catalunya des del punt de vista de Madrid sense una rebel·lió interna al PP. I veiem coses semblants amb el PSOE del sud, que són territoris que reben diners de l’estat.


- La situació està estancada i no sembla que hi hagi solució.
Si, anys i panys del procés per endavant. Amb altres narratives, amb altres lideratges però seguirà


- El PSOE diu que tot passa pel federalisme. Per a mi és el 'café para todos' segona part. Vostè què en pensa?
Massa poc, massa tard. Tampoc té molta credibilitat perque segurament es baixaran molt les competències que es van prometre amb les negociacions. Personalment jo crec en una federació de pobles ibèrics. Però és una altra classe de projecte utòpic, com és la independència de Catalunya.


- Catalunya té prou força per trencar Espanya?
És poc probable, però sí pot tremolar l’estat. Sense dubte. Però no amb les tàctiques empleades als últims anys. Com va dir Albert Einstein: “No es pot seguir fent el mateix esperant un resultat diferent”. Això és una bogeria.


- José María Aznar va dir que abans es trencaria Catalunya.
El senyor Aznar no sap de què parla. Fora de la dreta dura de l'Amèrica del Sud, Aznar no té cap credibilitat internacionalment. El seu segon govern de 2000-2004 va causar una part important del problema. La societat catalana no està dividida.



- Hi ha fractura social a Catalunya?
Per a mi, no, en absolut.


- En teoria la independència ha de ser en setze mesos i mig.
Et convido a un restaurant bo a Barcelona si Catalunya és un estat independent d’aquí a setze mesos. Perquè jo seria com un sovietòleg de tota la vida que no va veure venir la fi de la Unió Soviètica.


- Junts pel Sí, o almenys Convergència, ja està canviant el missatge.
Amb Convergència s’han de separar els dirigents de les bases. Les bases són força independentistes però les bases no manen. Les elits del partit estan dividides, algunes són pragmàtiques, però hi ha d'altres pels què el primer és la independència. També com en tots els partits polítics, hi ha moviments tàctics per intentar caure en el bàndol que acabi guanyant. Però es pot veure que, malgrat tot, hi ha més capacitat tàctica a CDC d’adaptar i canviar el missatge que a ERC. Quan arribi la rectificació, serà més difícil per a ERC.




- La pregunta del milió: com acabarà tot plegat? 
Això dependrà de moltes coses. Primer, si el moviment català segueix pensant que és suficient fer una Diada (un happening) un cop a l'any i no demanar res més de la població, la situació restarà com ara durant molt de temps. Si l’independentisme va de debò i està disposat a pagar un preu i fa que es produeixi un trencament real o es posin en pràctica tàctiques com la de negar-se a pagar els diners a l’estat central, llavors, entrarem en una fase seriosa.

Fins ara, la independència de Catalunya no ha estat més que una molèstia per l’estat espanyol. No més que un mal de cap. El deute d’Espanya es paga (més o menys i els retards no tenen res a veure amb Catalunya), l’estat espanyol segueix sent fort i gaudint del control, l’administració de l’estat segueix funcionant amb tota la normalitat. De fet, la vida normal d’Espanya continua com si no passés res. L’independentisme com a moviment no ha causat cap fuga de capital o cap dia de vaga. Ni s'ha fet una vaga simbòlica d’una hora. Els catalans haurien de preguntar-se si volen fer una revolució o volen somriure. No es poden fer les dues coses a la vegada.


- Aprofito per fer una penúltima qüestió: vostè també se'n vol anar de la UE?
D’aquesta UE sí. Però el problema és que a Gran Bretanya hem d’escollir entre l’UE actual amb un dèficit democràtic gran o, quedar-nos amb un populisme ranci britànic de la campanya del No. Per tant, el mal menor és votar Sí i seguir dins de l’UE i intentar canviar-ho. Entre el Donald Trump Britànic, (el Nigel Farage), o Jean Claude Juncker, el guanyador per a mi és Juncker. Entre una dreta estúpida o una dreta intel·ligent, prefereixo l’intel·ligent. Això és l’única elecció a Gran Bretanya al Juny de 2016.

- Hi haurà Brexit?
Tot és molt adjustat però des de fa temps gairebé sempre guanya el Sí. Seria una campanya dura sense dubte (com totes les campanyes existencials) però el Sí té l’avantatge. Tot i que, com va dir el primer ministre Britànic del anys 70, Harold Wilson, una setmana és molt de temps en política (A week is a long time in politics). /Una entrevista de Xavier Rius
http://societat.e-noticies.cat/cdc-i-erc-shan-repartit-el-pais-101416.html


( M'ha fet pensar  en l'article de Josep Fontana. En un moment de l'entrevista recent en motiu del seu nou llibre diu:  "Aquest llibre és fet per a la gent d'aquí, per explicar-los que aquesta cosa que els duu a sortir al carrer, a manifestar-se, ve de lluny. El protagonista d'aquest llibre és la gent. Podria dir el poble. No. La gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l'impacte del franquisme sense deixar-se esclafar. No són els partits. Quan el 1977 surt un milió de persones és la gent. I el 2012 és la gent que surt. La meva idea és que aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent."  Per llegir l'article sencer, cliqueu:

http://www.cucadellum.org/2016/04/josep-fontana-aquest-pais-si-sha-de.html)


A la Cuca de Llum hi ha publicat un  altre article d'Andrew Dowling, del juliol 2013:
>>   Entrevista a Andrew Dowling, professor d’història catalana i espanyola a la Universitat de Cardiff.

 
 El parer de més persones no nascudes a Catalunya:
 
>>  Matthew Tree: “El gran problema de l’estat espanyol és que protegeix un país que no existeix”



__

Falciani advierte de que votar al PP y a Junker es votar "por los paraísos fiscales"



 

Falciani advierte de que votar al PP y a Junker es votar "por los paraísos fiscales"


Falciani advierte de que votar al PP y a Junker es votar "por los paraísos fiscales"

El ingeniero informático italofrancés y cabeza de lista del Partido X para las elecciones europeas en España, Hervé Falciani, considera que "no se puede luchar contra los paraísos fiscales" y el fraude y, al mismo tiempo, apoyar en los próximos comicios al PP y a su candidato a presidir la Comisión Europea, el exprimer ministro de Luxemburgo Jean-Claude Juncker.

Leer mas: http://www.europapress.es/nacional/noticia-falciani-advierte-votar-pp-junker-votar-paraisos-fiscales-20140504115039.html

(c) 2015 Europa Press. Está expresamente prohibida la redistribución y la redifusión de este contenido sin su previo y expreso consentimiento.
Falciani advierte de que votar al PP y a Junker es votar "por los paraísos fiscales"

MADRID, 4 May. (EUROPA PRESS) - El ingeniero informático italofrancés y cabeza de lista del Partido X para las elecciones europeas en España, Hervé Falciani, considera que "no se puede luchar contra los paraísos fiscales" y el fraude y, al mismo tiempo, apoyar en los próximos comicios al PP y a su candidato a presidir la Comisión Europea, el exprimer ministro de Luxemburgo Jean-Claude Juncker. "Si la gente vota al PP, vota por un exprimer ministro de un paraíso fiscal. Es s ...

Leer mas: http://www.europapress.es/nacional/noticia-falciani-advierte-votar-pp-junker-votar-paraisos-fiscales-20140504115039.html

(c) 2015 Europa Press. Está expresamente prohibida la redistribución y la redifusión de este contenido sin su previo y expreso consentimiento.
Falciani advierte de que votar al PP y a Junker es votar "por los paraísos fiscales"

El ingeniero informático italofrancés asegura que el caso Bárcenas "huele muy mal" y que el extesorero del PP es un 'cabeza de turco' MADRID, 4 May. (EUROPA PRESS) - El ingeniero informático italofrancés y cabeza de lista del Partido X para las elecciones europeas en España, Hervé Falciani, considera que "no se puede luchar contra los paraísos fiscales" y el fraude y, al mismo tiempo, apoyar en los próximos comicios al PP y a su candidato a presidir la Comisión Europea, el ...

Leer mas: http://www.europapress.es/nacional/noticia-falciani-advierte-votar-pp-junker-votar-paraisos-fiscales-20140504115039.html

(c) 2015 Europa Press. Está expresamente prohibida la redistribución y la redifusión de este contenido sin su previo y expreso consentimiento.
Falciani advierte de que votar al PP y a Junker es votar "por los paraísos fiscales"

El ingeniero informático italofrancés asegura que el caso Bárcenas "huele muy mal" y que el extesorero del PP es un 'cabeza de turco' MADRID, 4 May. (EUROPA PRESS) - El ingeniero informático italofrancés y cabeza de lista del Partido X para las elecciones europeas en España, Hervé Falciani, considera que "no se puede luchar contra los paraísos fiscales" y el fraude y, al mismo tiempo, apoyar en los próximos comicios al PP y a su candidato a presidir la Comisión Europea, el ...

Leer mas: http://www.europapress.es/nacional/noticia-falciani-advierte-votar-pp-junker-votar-paraisos-fiscales-20140504115039.html

(c) 2015 Europa Press. Está expresamente prohibida la redistribución y la redifusión de este contenido sin su previo y expreso consentimiento.

Pastor preveu que el tram de Tarragona a Vandellòs del Corredor Mediterrani estarà enllestit el 2017


Foto de la via única que hay en la actualidad.

Otra foto de la vía única. 

El tren BCN-Valencia en el tramo de via única


 

Xarxa de trens de Tarragona.



El projecte contempla el muntatge de via nova sencera, amb una inversió de més de 800 milions d'euros 


La ministra de Foment, Ana Pastor, visitant les obres de l'estació de Cambrils amb l'alcaldessa del municipi, Cami Mendoza Foto: ACN.



La ministra de Foment, Ana Pastor, ha apuntat aquest dissabte que el tram del Corredor Mediterrani de Tarragona a Vandellòs podria estar enllestit el primer trimestre de l'any vinent. “Hi ha pressupost suficient perquè es pugui acabar enguany, però els tècnics diuen que pot estar entre febrer i març del 2017”, ha detallat la ministra durant la seva visita a les obres a l'estació de Cambrils. Aquest tram, que recorre 64 quilòmetres, té una inversió prevista de 800 milions “amb un gran retorn social” pels viatgers perquè escurçarà 35 minuts el trajecte Barcelona – València. La ministra de Foment ha descrit el tram com un “dels més importants” perquè s'està muntant la via nova sencera, on conviurà l'ample ibèric i l'europeu.

“La solución de España está en las lenguas”, presentación de un nuevo libro de Magalhaes

Foto: La Vanguardia


(Noticias de mi muy admirado escritor portugués. Cuca de Llum.)


Gabriel Magalhães no es japonés, pero habla en haikus. O en tuits. Sus frases son como las de los libros de lingüística: cada cosa está en su sitio, para que se puedan analizar con plenitud. Sujeto, verbo, complementos. También se le notan las mayúsculas, las comillas, el subtexto y el pretexto.

Gabriel Magalhães es portugués y ha escrito un libro, "Los españoles" (Elba Editorial. Barcelona. 2016. 205 páginas.), en el que filtra desde la prudente distancia lisboeta toda la España que le llega por el Tajo.

La idea de Los españoles parte de Los alemanes, un libro escrito por un norteamericano que la editora de Elba, Clara Pastor, tenía en mente desde anteriores etapas profesionales y que ahora ha cuajado en Elba, el sello en el que publica sólo exquisiteces; de jardines o cuentistas holandeses, pero sólo catanias.

“Hacer un autorretrato sin mentir es imposible”, proclama Pastor para explicar por qué eligió a Magalhães, de quien supo a través de los artículos que escribe en las páginas de opinión de este diario.

Así, el análisis de cómo es España es de un portugués semi español –ha vivido en Euskadi, Galicia y Salamanca– exquisito, erudito y fino observador. “Nos ha dado una mirada un poco aérea. Aquí hay ball de bastons en cuanto alguien se levanta”, celebra la editora.

El libro de Magalhães sale mañana a la venta. Él desayunó hace unos días con la prensa barcelonesa en la librería Laie. Eran las 9.45. La hora sirvió para entrar en materia. “En ningún país del mundo se desayuna a las 9.45. En el resto de Europa, incluido Portugal, ya estaríamos pensando en la comida”.

En apenas 200 páginas, Magalhães disecciona cómo somos sus vecinos. Para situar al lector tira algo de tópico, porque lo que le interesa es lanzarse a sugerir qué masaje necesitan los cuádriceps del estado: “España es un sistema de tensiones”.

El pensador portugués tiene una propuesta concreta para el esguince español, pero que suena a sacrilegio, aunque esté en las leyes vigentes: Es un drama que el catalán no sea sentido por todos como una lengua de todos. En Catalunya existe una enorme generosidad con el castellano, que no es recíproca, y que sería enormemente útil. No hay español que no sienta la Sagrada Família o Gaudí como propios, ¿por qué no la lengua?.

Magalhães sugiere que las escuelas españolas añadan a su cuerpo académico la enseñanza de catalán, euskera o gallego (¿se imaginan?). “Es importante que todo español sepa que ‘ pau’ significa ‘ paz’”. Lingüística e intención.

Sería sencillo porque España es un país muy reglamentario. Cuando se entienda que las lenguas son de todos –augura–, el problema se acabó. Si votara, sería de alguna tercera vía, desde luego. En España faltan algunas de esas medidas simbólicas. Las grandes medidas serán las pequeñas medidas, pero tendrán que ser valientes, solicita.

Es más: La solución al problema español está en las palabras, en las lenguas. Quien lo inicie habrá iniciado la solución. El uso partidista de la lengua ha sido un “error trágico” de la política española, pero el error “mayor” fue pensar que el español sería el gran idioma del mundo, lo que llevó a despreciar –ningunear, no reconocer, insultar– a sus lenguas minoritarias.

Magalhães detecta aquí la punta del iceberg de una incomprensión desigual, a partir de la cual se establece una creciente divergencia que se ha traducido en ese 48% de los votos que en las últimas elecciones optó por la independencia. “Las cosas cambiarían si en Catalunya la pertenencia a España no se vieran como una limitación sino como una posibilidad”.

¿Catalunya será independiente?, le preguntamos, de forma binaria. En Europa hoy puede pasar de todo. Negaríamos qué es Europa si negáramos esa posibilidad. Pero no tengo poderes proféticos. Y no dependerá de un solo elemento. No pensemos que el diálogo de Catalunya con Europa no va a ser más fácil que con España.

El erudito se manifiesta en la presentación “con la prudencia del invitado”, pero con daga portuguesa: Puede haber una España nueva, que es finalmente la que una inmensa mayoría de españoles quiere.

Desde Catalunya, el rebuzno de unos pocos parece a menudo el bramido de una mayoría, de ahí que dudemos. Somos media docena de periodistas catalanes: “Existe una diferencia grande entre la espuma audiovisual y la ciudadanía de la calle”, promete, “la España que desea la mayoría es otra, aunque parece que públicamente todos estamos obligados a un cierto grado de confrontación”.

A menudo se le escapa la primera persona del plural, aunque “Portugal es visto por algunos españoles como lo que quisieran que fuera España”.

Luego dice que “como extranjero quiero aprender a pensar lo que es España”, aunque en realidad ya lo ha averiguado, quién si no: primero, “un teatro”; segundo, “un país muy visual, muy pictórico”; tercero, “un país apasionante”.

Como ejemplo de todo ello narra la escena del líder de Podemos (“ese aroma de un viejo anarquismo”), Pablo Iglesias, en su visita al rey, Felipe VI, cuando aparece un militar y proclama: “¡Su majestad el Rey!”. “Es una escena del Siglo de Oro, Pablo Iglesias orgullosamente vestido así... habrá que estar atento a la evolución de su manera de vestir”, intuye. Y sobre todo, a Magalhães le fascina cómo la formación de Iglesias “se ha apropiado hábilmente de la idea de reconstrucción”.

Como semiespañol, le preocupa la pérdida de optimismo causada por la pertinaz crisis.

En todo el marco, Magalhães detecta una democracia con necesidad de evolución. No es una democracia madura. Cuarenta años de práctica son pocos, y más cuando “la guerra civil se ha enterrado mal. Aunque lo deseable es que no se desentierre de cualquier forma, porque las guerras civiles requieren mucha prudencia. Exigen unos 50 años de transición. El efecto de una guerra civil es el cinismo. La gana el que es capaz de ser peor, de ser peor de una forma más eficaz, el más cruel, y más guerrero. Y eso instala gran cinismo en la población, porque el que manda tiene las manos llenas de sangre. A partir de ahí, la corrupción es una forma de bondad. El espíritu de la corrupción es de aquel que ‘intenta ayudar’”.
http://www.lavanguardia.com/cultura/20160202/301831741841/gabriel-magalhaes-entrevista-la-vanguardia.html

(Me ha gustado su reflexión. Estoy de acuerdo en que habría que estudiar en la secundaria una segunda lengua española y que eso rompería muchos esquemas viciados. 
Pero es una pena  que ahora ya lo considere insuficiente, ya no creo en el proyecto "España". No tiene arreglo. No es que no tenga pensadores, no; bien que los hubo en la generación del 98 y la del 27. Es que manda en realidad una minoría que pasa de todo excepto de perpetuarse en el poder y para ello  tiene la prensa amordazada y los políticos controlados. Ah, se me olvidaba que han perdido la verguenza de que se vea que controlan también a los jueces y al Constitucional.  Esto NO es democracia, es una comedia que ha arruinado a los españoles en favor de esas empresas que mandan. Nosotros nos vamos, sintiéndolo mucho por tantos españoles de a pié que son estupendos. Cuca de Llum)

En 75 años, Renfe sólo ha aportado el AVE al mapa ferroviario tarraconense

Imatge del Diari de TGN. Per veure el plano més gran, cliqueu a sobre. Hi ha molta contestació a aquesta notícia al propi Diari de Tarragona. No sé qui té raó, només aviso perquè ho prengueu amb cauteles.



Franco nacionalizó todas las líneas de tren de ancho ibérico en 1941. Desde entonces, la compañía estatal aún ha eliminado trazados 


 Esquema de El País. a és antic,  però una mica ajudarà. Cliqueu per veure·ho més gran.


Xavier Fernández  -  10/02/2016

El enésimo caos producido en Rodalies el martes pasado no sólo ha generado indignación entre los usuarios –desgraciadamente acostumbrados al desastre ferroviario– y la consabida polémica política entre Generalitat y Gobierno central. También ha puesto en entredicho la política de conservación y mantenimiento de Adif (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias).

Este mes de febrero se han cumplido 75 años de la fundación de Renfe. El dictador Francisco Franco promulgó un decreto por el cual nacionalizaba todas las líneas férreas españolas. Era la Ley de Bases de Ordenación Ferroviaria y de los Transportes por Carretera, que, en su base primera, establecía que «se adelanta al día primero de febrero de 1941 la consolidación de la plena propiedad por el Estado de todas las líneas férreas españolas de ancho normal, de servicio y uso público, explotadas por Compañías concesionarias». Quedaban fuera de la nacionalización los carrilets –como el de Reus a Salou–y los tranvías urbanos o interurbanos.

El objetivo de la norma era restablecer el servicio ferroviario, destrozado por la Guerra Civil y que ya era deficitario desde antes de la contienda, lo que provocaba un pésimo servicio, con retrasos y continuas interrupciones. Algo que, tres cuartos de siglo después, tampoco ha mejorado en exceso. Aquel decreto citaba expresamente «el lamentable servicio que el público padece y la carencia de capacidad económica de las Compañías».


Durante la guerra, las compañías en manos de los sublevados siguieron en propiedad privada pero su gestión la asumió el Ejército. En la zona republicana, los ferroviarios disolvieron los consejos de administración y asumieron el control de las empresas. Los capitostes del ferrocarril huyeron a zona franquista.

Gran parte de la red ferroviaria española y catalana se había construido en el siglo XIX, como puede observarse en el mapa superior, elaborado por uno de los gurús del mundo ferroviario y presidente de la Associació per a la Promoció del Transport Públic, Ricard Riol Jurado, en el año 2000. No incluye el AVE, que aún no había llegado a Catalunya.

La creación de Renfe sirvió para mejorar las líneas, así como para electrificarlas e incrementar su seguridad, pero no para trazar nuevas –así lo aconsejó en 1962 un informe del Banco Mundial–. La excepción fue la línea Tortosa-La Pobla de Hijar. El tramo inicial se había inaugurado el 18 de octubre de 1882, aunque no fue hasta septiembre de 1942 cuando pudieron circular los trenes entre Alcañiz y Tortosa, pero hoy ya está cerrada. Y también el tramo conocido como la variante del Ebro entre Ulldecona y la estación de L’Aldea-Amposta-Tortosa, en 1996.

La otra novedad es el AVE, que entró en funcionamiento en Tarragona el 18 de diciembre de 2006. Y actualmente está en construcción el nuevo trazado del corredor del Mediterráneo, una obra eterna para la que no existe plazo para su entrada en funcionamiento.

Por lo tanto, en 75 años de vida Renfe no ha aportado nuevas líneas al mapa ferroviario tarraconense a excepción del AVE. La apuesta por la Alta Velocidad es una crítica recurrente de las plataformas en defensa del transporte público que creen que las Cercanías y otro tipo de trenes –como los Regionales– salen claramente perjudicados. Las administraciones se cruzan acusaciones mientras el perjudicado es el usuario.

Riol resalta que el transporte férreo «ha mejorado mucho: se han unificado vías para ir directamente de Barcelona a Valencia sin transbordo, se han instalado sistema de electrificación y bloqueo, hay doble vía...», pero también se han cerrado líneas como la Reus-Roda en 1992, la variante de l’Aldea, «que dejó sin servicio la vía Tortosa-Ulldecona» y la mencionada Tortosa-La Pobla de Hijar en 1973. En Barcelona sí que se han puesto en marcha nuevas líneas como la del aeropuerto o el by pass Mollet-Papiol.

Tarragona-Reus, en 1856
La línea más antigua de la demarcación es la que unió Reus con Tarragona ya en 1856. El capital que sirvió para su construcción no procedía ni de Reus ni de Tarragona sino de un banquero parisiense, Hippolyte Destrein.

Riol alude, al mencionar la «unificación de vías» a que, antes de la creación de Renfe, había diversas compañías cada una de las cuales tenía sus propios sistemas de circulación y señalización (ver información adjunta). Todas ellas quedaron integradas en Renfe, hasta que ésta se dividió, el 31 de diciembre de 2004 en Renfe Operadora y la polémica Adif.




 Comentarios al artículo en el mismo Diario de Tarragona:

>
Xavier Fernández, si se te ocurre algún titular MENOS sensacionalista y vacío, avísanos, porque de la clausura del tramo Tarragona-Salou-Vandellós, aun no se ha leído nada en el Diari, y de los efectos que dicha clausura tendrá, el Diari aún no se ha hecho eco.
¿Tal vez haya accionistas del Diari a quienes eso no interese? Tal vez haya lectores del Diari a quienes el Diari deje de interesarles..


AvatarNo m'extranya que molta gent consideri el Diari de Tarragona un "panfleto". Només començar a llegir la notícia ja he parat.
Mora d'Ebre estació de tren... No n'ha tingut mai...
La linea Mora d'Ebre - Caspe - Zaragoza no existeix... I si fos la primera vegada que patineu... Dius vale... Però cada notícia que feu referencia a la R15 us confundiu... Bueno, mes que confundiu pareix que ho feu expressament...
Si voleu que us agafin en serio la primera regla de un bon periodista es la informació... Amb informacio erronea només son metides lo que digeu
Ademes d aquí una semana entraré a aquesta mateixa notícia i no estarà rectificada...
En fi.... Adjunto fotografia perquè us quedi ben clar.


(Molts més comentaris indignats. Estic confusa, ja no sé si haig d'esborrar l'entrada o només avisar·vos  de que tot el que diu  no és prou clar i/o  hi ha  coses que no s'en parla. Per ara, ho deixo aquí. Potser en Germà Bel ens treuria de dubtes, o l'autor del plano que acompanya l'article.  Cuca  de Llum)

El corredor del Mediterrani, peça clau per al desenvolupament econòmic de la 'regió Barcelona-Lió', conferència de Joan Amorós president de Ferrmed

Conferència  demà  dijous  a  Mataró:

"El corredor del Mediterrani, peça clau per al desenvo-lupament econòmic de la 'regió Barcelona-Lió' "

Conferència a càrrec de Joan Amorós, president de Ferrmed.


Quin és o quin ha de ser el sentit de l’acció política en qüestions de mobilitat. Per què es fan les coses i de la manera que les fan? Mataró, ciutat ferroviària, té molt a dir en temes de mobilitat, que afecten directament al seu creixement i funcionament.

El Cercle Històric Miquel Biada proposa un cicle de conferències per difondre aquest debat, establir els seus termes, i aprofundir en les solucions possibles. 

Organitza: Cercle Històric Miquel Biada. Col·labora: Amics de la Ciutat de Mataró, Fundació Iluo i Ajuntament de Mataró