25.06.2015
Tinc una idea. Quin perill! És una idea que no serà una realitat. Ja
aviso de bell antuvi perquè ningú no tingui expectatives infundades. És
un mètode per a sumar un determinat sector polític —aquell que ha
cristal·litzat amb Barcelona en Comú i que hom anomena els 'sí se
puede'— a les files de l'independentisme incondicional i conseqüent. De
fet, en aquest article em referiré més als dirigents i cares visibles
d'aquest sector que no a la població que els dóna suport i els vota.
Perquè aquest grup no és homogeni ni té una posició única sobre la
qüestió de la independència. Més endavant explicaré el mètode amb
claredat, però abans vull fer un parell de consideracions.
Quin contrast més gran i sorprenent en la manera d'exigir
compromís i claredat sobre la independència a Duran i a Unió, i la
permissivitat, comprensió i condescendència infinita amb els Podemos i
companyia. Suposo que a uns calia foragitar-los com més aviat millor
perquè són dolents, i als altres cal 'seduir-los' perquè, pobrets,
encara no han tingut temps d'entendre que sense independència no faran
mai res d'allò que voldrien fer.
Em fa l'efecte que aquest tracte desigual és degut més aviat a
aquesta superioritat moral que s'atorga una determinada esquerra des del
franquisme als nostres dies. La llarga nit de quaranta anys de
franquisme va estendre una visió estrafeta, segons la qual tan sols
l'esquerra —una determinada esquerra— era bona per natura. Tot allò que
no sigui ser d'aquesta esquerra és ser un malvat amb interessos foscos.
No es pot voler el bé de la societat ni la justícia social si no ets
d'aquesta esquerra feta d'eslògans i grans capitans. I encara n'hi ha
uns quants —massa— que viuen instal·lats en aquesta cançó. I així
justifiquen que s'hagi de tractar amb guants de seda una determinada
esquerra que no ha mostrat pas més compromís amb la llibertat de
Catalunya que la gent d'Unió, mentre que el partit històric, com que és
demòcrata-cristià, calia expulsar-lo i dir-ne els mil penjaments. Quan
carregàvem amb duresa —jo el primer— contra la Unió de Duran per manca
de claredat i compromís, per què no sortien totes aquestes bones ànimes a
dir que era 'un error estratègic' criticar-la en lloc de seduir-la i
'fer-la nostra'. O és que hi ha uns vots que valen més que uns altres?
Sabeu què? Que tots som prou grandets i sabem exactament què
passa, en aquest país. I el paternalisme de pensar que encara hi ha algú
que no té prou informació i per això encara no és independentista més
aviat fa pena. Per ventura voleu dir que no són prou vius per a
adonar-se que les institucions catalanes es troben ofegades i escanyades
per l'estat espanyol i això els impedeix de prestar més bons serveis
socials? De debò que us sentiu tan superiors de pensar això?
Paternalisme nu i cru. Tothom qui ha viscut aquests últims cinc anys a
Catalunya i ha tingut un mínim interès per la política sap que sense
independència no hi ha millora social possible. I qui no defensa la
independència com a única via per a resoldre els problemes greus que hi
ha és que li pesa més una visió unitarista espanyola o que ja li va bé
la situació actual. I aquesta segona opció no ha d'estranyar ningú.
Perquè resoldre determinats problemes i aconseguir més benestar i
serveis socials millors podria fer perillar la 'revolució' i la crítica
del 'sistema'. En una Catalunya amb tots els recursos i les
competències, quin futur tindrien determinats moviments que s'han
alimentat de la indignació? Especialment els que s'han construït 'a la
contra' —per 'fer servir l'odi contra Mas'— i no amb mentalitat
propositiva i constructiva.
Bé. Deia al principi que hi havia un mètode per a aconseguir que
tot un sector de gent se sumés de cop i volta a la causa de la
independència. Es tractaria de renovar completament el govern de Mas.
Avui mateix. Em sap greu pels nous consellers que fa tan sols tres dies
que han estat nomenats. Però el país ha de passar davant. I si cal
sacrificar-se, no hi ha cap problema, oi? La proposta és la següent:
destituir tots els consellers —el president Mas que es quedi al seu
lloc—; nomenar Teresa Forcades a Sanitat, Gemma Ubasart a Benestar
Social, Joan Herrera a Economia i Finances, Albano Dante Fachín a
Ensenyament, Gemma Galdón a Interior, i així anar omplint la cosa.
Deixar-los governar aquests tres mesos que falten per al 27-S. Si cal,
endarrerir la convocatòria electoral perquè, en lloc de tres mesos, hi
siguin fins al novembre. Ja sé que és un risc molt gran per al benestar
de la ciutadania, però (tornem-hi) la independència i la llibertat estan
per damunt de tot això, oi?
Amb tres mesos, quatre o cinc havent de quadrar el pressupost i
fent tots els equilibris del món per poder pagar els funcionaris, els
ajuts socials, les prestacions i els programes de servei públic n'hi ha
d'haver prou per a adonar-se de la impossibilitat de fer res sense la
sobirania plena i la recaptació total dels impostos generats a
Catalunya. L'única cosa que em fa dubtar de l'èxit del pla és l'exemple
dels senyors Espadaler i Pelegrí. Després d'anys de gestió en una
autonomia intervinguda, coixa i escanyada, haurien de ser els més
independentistes de la classe. Però diria que, més que una manca de
convenciment sobre la solució de la independència, les seves raons de
continuar a Espanya són d'una altra dimensió que defugen les opcions
cognitives de la resta de mortals.
Què en penseu? No és una bona idea? Ja m'imagino que a Mas no li
fa gens de gràcia tenir una tropa de consellers que l'han insultat i
tractat de mafiós, però (tornem-hi) el procés d'independència passa
davant de les incomoditats personals, oi?
El president Mas pot pensar que sóc foll. I potser tindrà raó. En
principi, no cal tastar cap droga per saber que et pot fer mal. I això
val també per als polítics que tenen tota la informació a l'abast. No
hauria de caldre ser al capdavant del Departament de Benestar Social per
a saber fins a quin extrem es treballa amb les mans lligades i sense
recursos ni competències. Potser la suspensió del decret de pobresa
energètica ja hauria de convèncer de cop tots els 'indecisos' (categoria
falsa). Però, si no n'hi ha prou, potser que ho provem, oi?
Si el president llegís aquesta columna, també pensaria que sóc
foll per una altra raó. Perquè vivim en un país de polítics que es
passen el dia amb el poble a la boca. I defensant la implicació de la
ciutadania en la política. I exigint un aprofundiment democràtic. I
retraient al govern que és el poble que ha menat el procés
d'independència i que no s'ha de posar medalles que no li pertoquen. I
demanant generositat. I reivindicant que el lideratge ha de ser
compartit. Però quan el president fa una proposta perquè les entitats
cíviques més importants del país, aquelles que han muntat els sidrals
més grossos de la història, encapçalin i organitzin una candidatura per
al 27-S que afavoreixi un resultat incontestable, se li tiren al damunt
aquells qui defensaven tot allò que hem dit. Perquè les entitats no han
de fer política i tenen una altra funció. Perquè, encara que ell ja ha
dit que en pot quedar el marge si això afavoreix aquest pas endavant, ho
fa per salvar-se. Perquè això les divideix i val més que no entrin a
fer política. Etc., etc.
És ben bé que som en plena ebullició i tot s'expressa amb més
agressivitat i dramatisme que no convindria. Però també és cert que ens
ho juguem tot i no és moment de frivolitats. Quan algú reivindicava fa
uns quants mesos que calia posar tota la carn a la graella, no es
tractava d'això? Tenim el dret d'arriscar-nos ara a la disputa
partidista típica? No hem après quines conseqüències té per a l'estat
d'ànim de la gent?
Si em deixeu parlar amb tota sinceritat, dissabte passat no
esperava pas que el president fes una proposta com aquesta. Em semblava
que calia posar la directa i no obrir cap més debat d'aquesta mena.
Havent deixat de banda la motxilla de Duran i companyia, tenia la
impressió que Mas estava en condicions de jugar-se el tot pel tot amb un
bon equip d'independents i gent jove de Convergència i fer un bon
resultat el 27-S. Que, acompanyat del bon resultat d'ERC i de la CUP,
ens permetria als catalans de fer el salt que volem fer. Ara s'ha obert
aquest període —obligatòriament breu— de debat sobre una possible
candidatura inspirada o impulsada per l'ANC i Òmnium. Que el facin de
pressa i tanquin la resposta tan aviat com sigui possible. Si ho volen
provar, endavant amb més força que mai. I que ERC i la CUP hi pensin una
mica, també. Però si no ho creuen convenient, que Mas i CDC es posin a
fer la feina que els pertoca sense més demora i que comenci el ball.
La idea que he proposat no s'aplicarà. Ja ho sé. Però que s'acabi
aquesta comèdia de la seducció dels pobrets innocents que acaben
d'aterrar i no saben que sense independència no hi ha camins oberts a la
justícia social. Ja n'hi ha prou de tractar els uns com uns malvats
perquè tenen dubtes i els altres com uns grans aliats perquè podrien
canviar de parer. El 27-S és un plebiscit sobre la independència. I qui
vulgui contribuir a confondre aquest sentit plebiscitari amb uns altres
objectius que sàpiga que la història li atribuirà la derrota. Perquè una
cosa veig clara: si l'eix d'aliances polítiques no és
independència-Espanya, no ens en sortirem. La història hi és per a no
repetir els errors que ens han impedit d'avançar. I qui no coneix el seu
passat és condemnat a repetir-lo. Ara toca independència sí o no. Sense
això, no podrem fer cap més passa cap a l'objectiu de veritat: la
prosperitat, la justícia i la llibertat.
