31 de gener de 2022
30 de gener de 2022
Capitalismo financiero
El artículo habla de que el neoliberalismo pretende “potenciar
el crecimiento reduciendo las barreras a la producción de bienes y
servicios”. Desgraciadamente el capitalismo actual es un capitalismo
financiero: las mayores ganancias ya no se obtienen con la la producción
de bienes, sino con la especulación. Sería interesante hablar de la
postura del neoliberalismo respecto a la especulación
Aquest text és un comentari a l'article d'Aceprensa:
https://www.aceprensa.com/politica/ideologias/que-es-el-neoliberalismo-y-por-que-todo-el-mundo-lo-odia/?utm_source=Suscriptores+Newsletter+Aceprensa&utm_campaign=51ba020b92-EMAIL_CAMPAIGN_2022_01_20_12_34&utm_medium=email&utm_term=0_9940c1a781-51ba020b92-80473257
(Als que no hi entenem ens sorpren aquest concepte del capitalisme financer. Però deu ser veritat, en aquesta blog hem publicat la mateixa opinió, per l'empresari Alfons Duran-Pich. Deixo aquí el link: )
Les manipulacions estadístiques en economia, per Alfons Duran-Pich
___
28 de gener de 2022
Per què se salvarà el català
David González • 16 de desembre del 2021 - El Nacional -
El català se salvarà perquè el seu futur no depèn d’un militar, un policia, un ministre, un jutge o un (presumpte) Defensor del Pueblo, que de tot n’hi ha hagut al llarg de la història en la (frustrada) pretensió d’anihilar-lo o residualitzar-lo, sinó de que mantingui la vocació i el tremp d’unir la gent. Com més gent millor. Vingui d’on vingui i vagi on vagi. No debades, el català és un idioma que serveix, bàsicament, per tirar a terra murs interiors i fronteres exteriors. Justament per això rep de valent i justament per això també pot afrontar el principal repte que té al davant: la globalització. I fins i tot fer-ho amb més garanties d’èxit de les que se li suposen i ensenyen les estadístiques, francament catastròfiques.
El català, com deia amb un somriure, aquella Norma que va dibuixar l’enyorat Lluís Juste de Nin, continua sent cosa de tots. Si és cosa d’uns quants no se’n sortirà. O podrà aspirar, a tot estirar, a un enterrament digne en el panteó de les llengües -no és inevitable- de fossilització lenta però segura. Hi pensava aquest dijous, en tot plegat, mentre seguia el col·loqui organitzat per El Nacional.cat “El català en perill? El català en acció!”, on tots els convidats, gent que ho té molt clar, van voler parlar més de què fem amb el català, nosaltres, que no del que li volen fer ells -que ja ho sabem-. Per entendre’ns, més de com ens posicionem a Netflix -però també al forn quan anem a buscar el pa- que de quants vots arreplegaran Pablo Casado o Pedro Sánchez per dir-nos nazis o per firmar-nos un xec amb tinta invisible a canvi d’uns pressupostos de l’Estat.
És cert que, com sosté el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, si no espavilem, si els polítics d'aquí no es posen les piles, el català ho tindrà fumut en el món global. Aquest és el nou camp de batalla. 40 anys de política lingüística pròpia, de normalització i immersió a les escoles, no han evitat que, com va assenyalar Arnau Rius, creador de la plataforma en català Canal Malaia, el català hagi perdut una generació, la generació Z, la dels joves que fa un quart de segle van inaugurar l'era 2.0. El coneixen, però no el fan servir. Es tracta, ara, de no perdre la següent generació, l’Alfa, la que ve. Com? Les llengües amb estat propi, com va remarcar la periodista i exdirectora de l'editorial La Galera Iolanda Batallé, l’islandès, per exemple, suren. I és possible, com va postil·lar Cuixart que, els últims anys “buscant l’Estat hem perdut una mica la nació”. Sí i no. Vet aquí el drama, i l'oportunitat. Perquè en el fons, en un món postnacional, global-local, si voleu, ja no n’hi ha prou, per salvar-se, amb tenir una televisió "nacional”, una TV3 -que també- en la llengua “nacional”. No tenim Club Super3 o Tres Bessones del món de Netflix, HBO Max o Filmin, perquè, com cantava Raimon, no són d'eixe món, d'aquest món d'ara. Ergo s'hauran de buscar alternatives.
El català és un idioma que serveix, bàsicament, per tirar a terra murs interiors i fronteres exteriors. Justament per això rep de valent, i justament per això també pot afrontar el principal repte que té al davant: la globalització.
Deia Cuixart parafrasejant Joan Fuster que el castellà va entrar a les cases per la ràdio i que ara es tracta que el català torni per l’audiovisual. Cal que la propera Rosalia que siguem capaços de produir o fabricar, per dir-ho a la manera de Foucault, col·loqui un trap o el que sigui a les plataformes globals en la llengua del seu poble. Que l’escoltin els joves o no tan joves de Sant Esteve Sesrovires, però també de Vallecas i d’Atlanta. Sense demanar passaport. És la manera com tots ells consumeixen nit i dia els grans hits del trap llatí, que no estan fets en la “lengua del imperio” sinó en una llengua que sona i es distorsiona i es rima bé. Y ya.
Sí, el català està fatal, no cal posar-hi més sucre del compte. El català, com ja ha començat a ser-ho el castellà i ho és des de fa dècades l’anglès haurà de ser postnacional, o sigui global. S'haurà de desterritorialitzar per reconquerir el seu territori-mare. Cal globalitzar la nació tant com sigui possible encara que sembli i ho pintin com un contrasentit. I per on es comença? Com es fa això? Es tracta, com va apuntar Batallé, que la gent ho vulgui i que, a més a més, sigui en català. Cal desacomplexar-nos per recuperar l’ús de la llengua al carrer, a l’escola, a l’oficina, al llit. Però, sobretot, cal desacomplexar-los. Com més gent desacomplexada, millor. Indigneu-vos, espavileu-vos, desacomplexem-nos (tothom). El català sempre ha servit per això. És com aquella noia que -ho va explicar Blanca Pujals, de Viena Edicions- va mirar un llibre de la parada i va dir: “Me lo compro en catalán”. I si això és així, llavors, segur que sí.
https://bit.ly/3yuyK2A
"A la catalana manera" Fets històrics que neguen el "relat" que els catalans tinguin sang d'horxata, un dels mites escampats a fi d'abaixar-nos l'autoestima
Informacio.net / 2.agost.2021
Ho veiem arreu. Als mítings polítics, a les conferències, entrevistes, debats, no falla mai. Cada cop que algú dels nostres esmenta el caràcter cívic i pacífic del moviment independentista català, es produeix un fenòmen paranormal: durant mig segon, hi ha una pausa, com si s’adonés que ara toca fer alguna cosa, i tot aixecant les dues mans en un signe d’aclariment, recita les paraules màgiques: “ja sabeu, a la catalana manera”. O alguna cosa molt semblant.
A la catalana manera, el gran almirall de la Corona catalana d’Aragó Roger de Llúria va establir un clima de terror naval a la Mediterrània quan, havent derrotat de manera heroica i brillant la flota francesa, va ordenar ofegar tres-cents enemics ferits i deixar cecs als gairebé tres-cents que quedaren excepte un afortunat a qui només li van buidar un ull, perquè pugués conduir el vaixell en el seu retorn a França.
Roger de Llúria també va deixar una frase per a la posteritat: “que a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó”. No ho va dir sortint del bar després de quatre Voll Damms, sinò havent esclafat tota la flota de Carles II d’Anjou al golf de Nàpols.
Si avui encara es pot escoltar parlar català a l’Alguer és perquè, a la catalana manera, la colla de salvatges violents que érem els catalans vam decidir liquidar o deportar tots els homes d’aquesta bonica vila de Sardenya.
A Bulgària, a Grècia i a Albània tenen un gran record dels simpàtics
catalans que els varen visitar, amb expressions despectives,
amenaçadores i insultants que contenen la paraula català adaptada a la llengua local. Ets un fill de català, per exemple. És evident que allà on anem, sempre hem quedat com uns reis.
Hi ha una cançoneta, no sé si us sonarà d’alguna cosa, amb una lletra que diu “bon cop de falç”.
Potser no us ho han explicat bé, però això de la falç no és per fer-se
la manicura. Es tracta de seccionar el coll de l’enemic d’un cop sec, a
la catalana manera. També diu no sé què de “segar cadenes”, però això ara no toca.
Quan hi havia una pesta, quan les collites eren dolentes, quan alguna cosa anava malament i s’havia de canalitzar la ràbia popular, els pacífics habitants de les ciutats catalanes on hi havia un call -és a dir, un barri poblat principalment per jueus-, hi anaven a desfogar-se i, a la catalana manera, muntaven una massacre pròpia de bàrbars sense ànima.
Tampoc no va ser massa civilitzada l’època durant la qual una gran
part de Catalunya era poca cosa més que un territori de frontera entre
els dos grans imperis francès i espanyol per on era pràcticament
impossible viatjar de forma segura degut als bandolers.
No consta que la resistència numantina de Barcelona al 1714 consistís
en procurar no tirar papers a terra, a la catalana manera, ni que el
pistolerisme dels anys 30 del segle XX a Barcelona es practiqués amb
pistoles d’aigua, a la catalaníssima manera.
Hi ha llibres on us explicaran, si voleu trobar-los i llegir-los, que
Catalunya era un dels millors llocs del món on trobar pistoles,
pistolons i trabucs, que en tenim una gran tradició de qualitat i grans
noms, a la catalana manera.
També és fàcil averiguar que hem tingut lleis perfectament raonables i acceptades que permetien als catalans anar lliurement armats pel carrer, honorant la màxima de poble armat, poble respectat, i la màxima no tan popular de que, abans d’assaltar-me, t’ho pensaràs dues vegades.
Com veieu, a més de ser un poble de tradició i cultura emprenedora, comercial i oberta, els catalans hem estat més coses. Els catalans hem estat tan bona gent i tan fills de la gran puta com qualsevol altre poble vell del món, ni més ni menys, i amb tota lògica.
El poble català arrosega un "relat" de perdedors de la història, de xais covards que demanen perdó per existir, degut a tres segles de despotisme borbònic i autoritarisme espanyol, amb la inestimable col·laboració d’una classe dirigent gens digna que ens ha entabanat sempre des del primer dia.
La culminació d’aquesta situació és aquest "relat" absurd i ridícul que pretén convertir-nos en un poble especial, una gent que té una imaginària tradició pacifista i de bona voluntat que no ha existit mai, i que ha convertit almenys tres generacions de catalans en alumnes d’un gran parvulari infantilitzant.
Hem arribat a un punt en què, adults fets i drets no entenen que el que en d’altres països es considera violència de baixa intensitat
-per exemple, cremar contàiners a la plaça Urquinaona de Barcelona-,
aquí ha estat transformat en un argument de provocació contra l’amo
mentre s’esglaien perquè a la Sexta parlen de kale borroka.
La famosa frase “ni un paper a terra” ha esdevingut literal: manifestacions amb servei de neteja! Ho expliques a qualsevol lloc i queden astorats.
Ens hem convertit en esclaus del què diran, i hem permès que
ens colin un "relat" fals de tota falsetat que diu que som una mena
d’éssers especials, un poble escollit que mai no ha matat ni una mosca,
mentre tota la resta cometia tota mena de conquestes i atrocitats.
Aquesta superioritat moral ridícula, aquest supremacisme de fireta
que ens han inculcat fa aigües per tot arreu. Aconseguir qualsevol cosa
té un preu, i una cosa és pretendre la innovació més bèstia de la
història -una secessió fent numerets de teletubbie-, i una altra és pretendre que l’altre bàndol farà exactament el mateix.
Els déus me’n guardin de cridar a qualsevol tipus de violència, però
hi ha un poble que es va passar dos mil anys perseguit i deportat de tot
arreu, insultat, traït i massacrat per tothom inclosos els catalans,
amb un patiment que va culminar en una aniquilació industrial i
sistemàtica mai vista abans.
Quan aquest poble -el poble jueu- va trobar a la fi la manera
d’establir-se en el seu antic lloc d’origen i viure en pau, tots els
països del voltant van decidir que se l’havia d’envaïr i matar tothom.
El poble jueu, durant dos mil·lenis, havia sobreviscut suportant
totes les vexacions creient-se especial, pacífic, la víctima eterna de
tothom. Sempre bona gent, sempre moralment superiors.
Fins que una nova generació de líders -sota el comandament suprem
d’una dona, per cert- van decidir que ja n’hi havia prou, i mai més
ningú recordarà l’estat d’Israel com un país dèbil, pobre i desarmat,
sinò com un poble democràtic, avançat i tolerant només amb qui els
toleri a ells, que és exactament el que fan la resta de països
civilitzats.
Articles relacionats amb l'autoestima dels catalans publicats a la Cuca de Llum:
>> L'autoestima dels catalans i la seva llengua.
>> La
meva experiència m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un
altre al davant, que arronsar-se davant d’un xulo(...) no serveix per
apaivagar la seva agressivitat. ( post amb 2790 visites)
( post amb 1693 visites)
__
Tratamos de tapar nuestro vacío existencial con posesiones y distracciones. Pero no funciona
Tratamos de tapar nuestro vacío existencial con posesiones y distracciones. Pero no funciona.
La tecnología impulsa simultáneamente nuestro poder y nuestra alienación, escribe en su último libro el filósofo Jordi Pigem, del que ‘Ideas’ publica un extracto. Es una receta perfecta para el desastre
JORDI PIGEM - 04.12.2022
(No hem pogut saber més d'aquest llibre i deixar-ho aquí perquè ho llegiu. M'interessa subratllar la paraula "al.lienat", que és molt precisa en descriure com la tendència de la societat ens intenta fer viure. Per no ser al.lienat, i al menys ser lliure en alguns aspectes, cal oposar-hi una força interior, lluitar per anar contra la corrent. Cuca de Llum)
>> Jordi Pigem ens presenta l'assaig 'Pandèmia i postveritat' al Més 324
Jordi Pigem va parlar del llibre Pandèmia i postveritat , que acaba de publicar Fragmenta, amb Xavier Graset, al programa Més 324 que s'emet en directe pel canal de notícies 324 i en reemissió a la cadena TV3. [+]
27 de gener de 2022
26 de gener del 1939, les tropes franquistes entren a Barcelona
Fa poc ha sortit publicat aquest llibre sobre aquest tema:
Podeu llegir aquest article del 25.01.2022, amb l´entrevista a l´autor en motiu de la publicació del llibre:
https://www.vilaweb.cat/noticies/oriol-duenas-ocupacio-catalunya/
https://www.vilaweb.cat/noticies/oriol-duenas-ocupacio-catalunya/
__
26 de gener de 2022
26.01.2022 Borràs elimina definitivament el privilegi de les llicències per edat als funcionaris del Parlament
Carme Rocamora • 25 de gener del 2022
La Mesa del Parlament ha acordat eliminar del tot les llicències d'edat per a funcionaris de la Cambra, que permetien que els treballadors cobressin malgrat no treballar a partir dels 60 anys. Els mecanismes per eliminar aquesta anomalia es van activar la setmana passada després que el diari Ara expliqués que s'han pagat anualment 1,7 milions d'euros a funcionaris que no estaven treballant a la Cambra. Llavors la Mesa es va comprometre a posar punt final a la mesura sense concretar amb quin mecanisme però assegurant que s'havia de parlar amb els treballadors. Ha estat a la Mesa celebrada aquest matí, en què la presidenta, Laura Borràs, ha proposat eliminar l'article 79 de l'Estatut del Règim de Govern Intern que recull aquest privilegi, i així ho han subscrit tots els secretaris, segons fonts parlamentàries i de la presidència. Ara la decisió haurà de ser avalada a la Comissió d'Afers Institucionals de la Cambra, un tràmit que previsiblement no trobarà resistències.
Canvia així el criteri de parlar abans amb els treballadors que es va anunciar la setmana passada, i ara el Parlament tirarà pel dret per posar fi urgentment a l'anomalia eliminant aquest article, que apunta que el personal del Parlament que fa quinze anys o més que presta serveis a la Cambra, un cop ha complert els seixanta anys, pot optar a una llicència per edat. Així mateix, indica que la llicència té una durada màxima de cinc anys, que han d'ésser immediatament anteriors a l'edat legal de jubilació que correspongui a la persona que la sol·licita: "Amb aquesta llicència, manté la condició de funcionari per jubilació", apunta el reglament. També especifica que és la Mesa del Parlament qui ha d'articular els mecanismes pertinents per desplegar-lo.
Segons fonts de la reunió, la Mesa considera que aquest ha de ser un primer pas necessari i que, un cop decidit i amb l'acord polític per unanimitat que faculta l'extinció de les llicències per edat, serà quan es negociï una nova regulació amb els treballadors. Així, ara el tràmit farà que la modificació del reglament sigui informada al Consell de Personal del Parlament, i tot i que diguin el que diguin els treballadors, la mesura no es farà enrere. Posteriorment, se celebrarà una Mesa ampliada que informi tots els grups de les intencions de la Mesa, i finalment la Comissió d'Afers Institucionals (CAI) aplicarà l'eliminació de l'article. Es dona per fet l'aval de la CAI a la modificació, donat que, com a mínim, el PSC, ERC, Junts i la CUP hi donaran suport.
Més notícies sobre aquest tema:
>> 21.01.2022 - I, de sobte, el silenci total…
>> 17.01 2022 - El Nacional - Editorial "No hi ha cap explicació" - No hi ha dret que tantes persones ho han sabut i no ho han denunciat en 14 anys." Jose Antich.
>> 16.01.2022 - Diari Ara - Privilegis al Parlament: la cambra paga 1,7 milions d'euros anuals a funcionaris que ja no hi treballen
__
25.01.2022. Piulades sobre vicis i prebendes dels funcionaris del Parlament, concedides per polítics
___________________________________________
___________________________________________
18 de gener de 2022
18.01.2022 Corrupció al Parlament, comencen a posar remei: "La Mesa del Parlament acorda posar punt i final als privilegis dels funcionaris"
Carme Rocamora • 18.gener.2022 - El Nacional
La Mesa del Parlament s'ha compromés aquest dimarts a treballar per eliminar al règim especial que permet als funcionaris de la Cambra catalana seguir cobrant malgrat no treballar, conegut com la "llicència d'edat", i ha coincidit per unanimitat en la necessitat de trobar un nou acord amb els treballadors de la Cambra, després que el diari Ara fes públic que la Cambra catalana paga anualment 1,7 milions d'euros a 21 funcionaris que no treballen i tenen més de 60 anys. Abans que esclatés aquesta polèmica mediàtica, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ja havia començat a actuar per revertir una situació que va situar com a "contraproduent", sent la primera presidenta de la Cambra que abordava aquesta qüestió des que va entrar en vigor l'any 2008.
La reforma d'aquesta anomalia impulsada per Borràs es va traduir en reduir de cinc a tres els anys en què els funcionaris poden cobrar el sou sense treballar, una mesura que es va aprovar per unanimitat a la Mesa del passat 21 de desembre. Llavors ningú va dir res, però amb el ressò de la polèmica els grups s'han començat a desdir de l'acord d'abans de Nadal, i és així com han acordat en la Mesa d'aquest dimarts treballar per buscar un nou pacte que impedeixi que hi hagi treballadors que cobrin sense anar a treballar els últims anys abans de jubilar-se. Segons fonts de la Cambra catalana avui s'ha arribat a aquest acord. Però això no significa que la solució arribi de forma automàtica ni que l'acord del 2021 quedi anul·lat automàticament, sinó que és més bé una declaració d'intencions que ara s'haurà de materialitzar negociant amb els treballadors.
Arribar a un acord aquest 2022
Per què és així? La Mesa no pot decidir per si sola acabar amb la figura de la llicència per edat, ja que es tracta d'un acord amb el Consell de Personal, que són els representants dels treballadors de la Cambra. L'objectiu és arribar a un acord aquest 2022 i caldrà veure què passa amb els casos de persones que hagin fet la petició per adherir-s'hi però encara no estan cobrant. És per aquest motiu que la Mesa ha encarregat un informe a la secretaria general i al lletrat major per analitzar si hi ha la possibilitat d'aturar els casos en tràmit: el primer que es vol saber és quantes persones ho han demanat, quantes estan pendents que el Parlament els respongui i quantes tenen el vistiplau però encara no se'ls ha executat la mesura. El pensament general és que no es podrà fer res per aturar els casos de la vintena de funcionaris que ara estan cobrant sense treballar perquè es tracta del que s'anomena drets adquirits. Així doncs, està gairebé descartat que el nou acord tingui efectes retroactius.
D'altra banda, la Mesa ha decidit que la vicepresidenta segona, Assumpta Escarp, porti la setmana que ve una proposta sobre com millorar l'actual òrgan intern de transparència. Precisament, arran de les tensions per la informació han dimitit els tres membres d'aquest òrgan de transparència, entre ells l'ex lletrat major Antoni Bayona. S'han de rellevar aquests tres membres però avui la Mesa encara no ha abordat la seva substitució.
Treballar per no fer res
Fins a 21 funcionaris del Parlament estan acollits a aquesta figura, entre ells, dos exsecretaris generals que cobren més de 10.000 euros al mes. Els que cobren menys i que estan en aquesta mateixa situació són els uixers auxiliars, que cobren 3.800 euros mensuals. En total, s'han pagat anualment 1,7 milions d'euros a funcionaris que no estaven treballant a la cambra.
Les persones que es podien acollir a aquest règim eren les que feia 15 anys que treballaven al Parlament i poden seguir amb aquesta situació fins a la jubilació. Això duia al fet que hi havia llocs de treball sense ningú que els cobrís, però tampoc es podia contractar ningú nou, ja que la peculiaritat d'aquest permís no ho permetia.
La posició de Borràs
En una entrevista després de conèixer-se la notícia, la presidenta del Parlament Laura Borràs va deixar clara la seva oposició a figura laboral de les llicències d'edat i va declarar: "Les persones han de fer feina fins que es jubilen, i a partir d'aquí s'ha de renovar la plantilla de forma racional". Aquests permisos estaven en marxa des del 2008 i en tots aquests anys no s'havien modificat. Davant aquest fet, Borràs va subratllar que no es podia "responsabilitzar" del que passava abans, només del que passa ara, sota la seva presidència.
Després que tota aquesta informació hagi transcendit, el president Pere Aragonès va assegurar que "en l'àmbit de l'administració de la Generalitat no hi ha casos" com els de la vintena de funcionaris del Parlament. Així es va manifestar ahir en la seva visita als laboratoris de la farmacèutica biotecnològica Hipra, que desenvolupa la primera vacuna catalana contra la covid-19. "De la situació que avui s'ha conegut, qui ha de prendre les decisions és el Parlament, la mesa i la presidència del Parlament", va defensar. Per la seva banda, la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, va assegurar que el partit no era coneixedor d'aquestes irregularitats.
Més notícies sobre aquest afer:
>> 16.01.2022 - Diari Ara - Privilegis al Parlament: la cambra paga 1,7 milions d'euros anuals a funcionaris que ja no hi treballen
(A nosaltres com a ciutadans de 2a sempre ens ha sorprès el concepte "drets adquirits" que se suposen intocables, i que es troben tant sovint en les reglamentacions del ciutadans de 1a, o sigui els funcionaris (els que no són ni ensenyants ni metges). Als ciutadans de 2a no s'ens apliquen els drets laborals adquirits, crec jo. Cal redreçar les prebendes que els funcionaris i polítics s'han autoconcedit, i que no són poques, no! Cuca de Llum)
______
17 de gener de 2022
17.01 2022 - "No hi ha cap explicació" - No hi ha dret que tantes persones ho han sabut i no ho han denunciat en 14 anys." Editorial, Jose Antich.
Jose Antich - 17.gener.2022 - Editorial - El Nacional
No hi ha cap explicació que el Parlament de Catalunya hagi estat dilapidant, no trobo una paraula més ajustada, 1,7 milions d'euros anuals des del 2008 per satisfer un salari a una vintena de funcionaris -en concret, 21- que, mitjançant una peculiar llicència per edat, es podien jubilar als 60 anys, si feia quinze que eren treballadors de la Cambra legislativa i cobrar entre 4.000 i 10.000 euros mensuals.
No hi ha cap explicació perquè aquest acord fos aprovat per unanimitat
el 2008, la segona legislatura del tripartit d'esquerres al Govern
(2006-2010), i en una Mesa del Parlament en què hi eren representants
d'Esquerra Republicana, que tenia la presidència amb Ernest Benach, dos membres del PSC, dos de Convergència i Unió, un d'Iniciativa per Catalunya i un últim del Partit Popular.
No hi ha cap explicació perquè la Mesa del Parlament i el comitè d'empresa tanquessin un acord que, a més, quedaria recollit al conveni laboral pel qual es regeixen els funcionaris de la Cambra catalana. No hi ha cap explicació perquè durant 14 anys i quatre presidències del Parlament -és ara amb Laura Borràs,
la cinquena, que ha sortit a la llum pública- res no se n'hagi sabut i
tots els grups parlamentaris que han tingut un lloc a la Mesa hagin
permès aquest privilegi i pel mig, hi hagi hagut dues crisis econòmiques profundes,
com la financera del 2008 provocada per la bombolla immobiliària dels
Estats Units i que es va prolongar en la seva etapa més dura fins al
2011 i la provocada per la pandèmia de la covid-19. No hi ha cap
explicació que en plena crisi s'hagi pogut ocultar uns privilegis que
reportaven a la butxaca dels beneficiats entre 56.000 i 140.000 euros
anuals.
No hi ha explicació alguna que sostingui les paraules del president Benach que quan
es va aprovar per la Mesa del Parlament de l'època, la situació
econòmica de llavors era diferent. Mai no hi ha hagut un moment en què
l'opinió pública, si ho hagués conegut, hagués justificat tremend
disbarat i que el que són uns injustificables privilegis hauria estat
vist per l'opinió pública com una cosa absolutament normal. No hi ha cap explicació per a una degradació de la imatge institucional del Parlament, com a la que es veurà sotmesa la Cambra,
persistent en el temps, que costarà d'esmenar i tot això mentre els
CAPs estan saturats, el personal sanitari no arriba a poder cobrir les
necessitats existents i els mestres, per citar un altre col·lectiu, han
de fer front en condicions gens fàcils a un dèficit estructural evident.
No hi ha cap explicació perquè polítics i funcionaris teixissin una
teranyina impenetrable en la que no passava res si les places no es
podien cobrir fins que es jubilessin les persones que s'havia acollit al
règim de llicència per edat ja que si faltaven recursos humans
s'ampliava la plantilla i santes pasqües. No hi ha cap explicació per a
la ciutadania per part dels que ho van aprovar i de tots aquells que ho
han anat cobrant i que, en cap moment d'aquests anys, pel que
sembla, no se'ls ha passat pel cap que, potser, haurien de tornar a
treballar per continuar cobrant aquests diners i, de manera especial, els dos secretaris generals que, pel que sembla, s'hi han acollit.
I no hi ha cap explicació, des del punt de vista ètic, perquè no pugui
ser revertida aquesta situació -que confiem que, almenys, sigui
absolutament legal- amb caràcter immediat i trobar la fórmula dins de la
legalitat perquè aquest disbarat polític pugui ser corregit i els
funcionaris que avui s'acullen al privilegi tornin a treballar o perdin
les seves prebendes econòmiques.
Per saber-ne més sobre aquest trist afer que es va conèixer ahir:
>> 16.01.2022 - Diari Ara - Privilegis al Parlament: la cambra paga 1,7 milions d'euros anuals a funcionaris que ja no hi treballen
___
13 de gener de 2022
El Llibre del Sindicat Remença (1448), entra a formar part del Registre de la Memòria del Món de la Unesco. Bibliografia sobre remences. v.8
Un document català, el Llibre del Sindicat Remença, un text de 1448, entra a formar part del Registre de la Memòria del Món de la Unesco. Per primera vegada hi haurà un document català on només entren els documents que permeten escriure la història de la humanitat.
Amb aquesta acció, el document gironí es converteix en l'únic de Catalunya a formar part d'aquest registre. De l'estat espanyol només hi ha quatre obres inscrites en aquest registre universal, que consta de poc menys de 300 inscripcions arreu del món.
El Llibre del Sindicat Remença es troba a l'arxiu de Girona. Explica com els pagesos catalans es van organitzar per lluitar per l'abolició de la "servitud" i estarà al costat d'altres documents com la Bíblia de Gutenberg o la Declaració de Drets Humans de França.
L'arxiver de Girona Joan Boadas, impulsor de la iniciativa, s'ha mostrat il·lusionat i ha considerat un "fet molt rellevant" que la Unesco hagi valorat el document com a "cabdal per entendre la història del món".
El llibre és un document manuscrit en llatí d'entre 1448 i 1449, amb la toponímia en català, que recull les actes de les reunions dutes a terme pels serfs (remences), entre 1448 i 1449, en diverses diòcesis catalanes.
Els pagesos de remença eren homes i dones vinculats, per
contracte o per naixement, a un mas i les seves terres, i obligats a pagar una remença o
redempció per deslliurar-se d'aquesta adscripció a la terra. A
més estaven subjectes a altres servituds --conegudes com a "mals usos"--
i drets que el pagès devia al senyor.
Les reunions dels remences es van celebrar entre el 13 d'octubre de 1448 i el 10 de març de 1449 i van aplegar prop de 10.500 homes.
Aquestes assemblees, autoritzades pel rei Alfons el Magnànim, havien de
servir també per a recollir els diners necessaris per sufragar el
procés.
Ara la Unesco ha considerat que el document no només és important per a Catalunya, sinó per a la història de la humanitat, per la seva capacitat d'explicar la història dels homes. El fet històric demostra que la unió fa la força.
Reclamacions com les dels remences es van anar succeint arreu d'Europa al llarg del segle XV, però és a Catalunya on es va abolir, per primera vegada de forma oficial, la servitud el 1486
a través de la Sentència Arbitral de Guadalupe. El Sindicat Remença de
1448 n'és un precedent. A més, s'hi expressa la voluntat dels pagesos no
lliures d'un ampli territori, cosa que el fa excepcional.
(SINOPSI: El Registre Memory of the World (MOW) és un programa promogut per la UNESCO destinat a la protecció, la preservació, l’accés i la difusió del patrimoni documental. El seu objectiu és promoure i preservar de l’amnèsia col·lectiva els documents capitals per a entendre l’evolució de la humanitat. És el primer llibre català que forma part del Registre Memory of the World.
El 18 de juny de 2013 la UNESCO va aprovar l'inscripció al Registre Memòria del Món:
Dos fets rellevants des del punt de vista d'aportacions catalanes a l'història de la cultura occidental:
- És la primera vegada a la cultura d'occident que es forma i s'autoritza un Sindicat (es a dir un nou tipus d'organització social) per obtenir un objectiu laboral comú.
Catalunya és el primer lloc del món on està documentada la lluita pels drets humans i socials, ja en l’època medieval. El primer moviment dels remences del que en tenim notícia és del 1388. El fet històric demostra que, si les persones es posen d’acord, si s’organitzen, poden aconseguir els seus objectius de llibertat. - Les reunions van desembocar, quatre dècades més tard, el 21 d’abril de 1486, a la Sentència Arbitral a Guadalupe, que va significar la definitiva abolició de l’adscripció al predi i de tots els mals usos. És la primera vegada que s'alliberen legalment els serfs a Europa. Cuca de Llum)
PRESENTACIÓ DEL DOCUMENT A LA WEB DE L'ARXIU DE GIRONA
http://www.girona.cat/sgdap/cat/recurs_remences.php
http://www.girona.cat/sgdap/cat/llibre_sindicat_remenca.php
Clicar sobre el full del llibre per a veure'l a mida gran
"Els mals usos són, en tots els sentits,
absolutament horribles a la llei de la
natura, a les Escriptures i
al precepte diví" [fol. 2r]
Llom del volum del Llibre del Sindicat Remença, del 1448.
El Llibre del Sindicat Remença de 1448, custodiat a l’Arxiu Municipal de Girona, és un document manuscrit escrit en llatí entre 1448 i 1449 que conté les actes de les reunions celebrades pels homes de remença, o serfs, de 912 parròquies de les diòcesis catalanes de Girona, Vic, Barcelona, Elna i Urgell per tal de nomenar els seus síndics o representants que havien de negociar l’abolició de la servitud dels mals usos davant del rei Alfons IV, el Magnànim.
Els pagesos de remença eren homes i dones vinculats, per contracte, a un mas i les seves terres i obligats a pagar una remença o redempció per a deslliurar-se d’aquesta adscripció a la terra. A més estaven subjectes a altres servituds –coneguts com a “mals usos”- i drets que el pagès devia al senyor.
Les reunions dels remences es van celebrar entre el 13 d'octubre de 1448 i el 10 de març de 1449 i van aplegar prop de 10.500 homes. Aquestes assemblees, autoritzades pel rei Alfons el Magnànim, havien de servir també per a recollir els diners necessaris per a sufragar el procés.
Reclamacions com les dels remences es van anar succeint arreu d’Europa al llarg del segle XV, però és a Catalunya on es va abolir, per primera vegada de forma legal, la servitud el 1486 a través de la sentència arbitral de Guadalupe. El sindicat remença de 1448 n’és un precedent. A més, s’hi expressa la voluntat dels pagesos no lliures d’un ampli territori, cosa que el fa excepcional.
........
(La primerenca sol·lució legal del greu conflicte dels remences és una de les grans aportacions de Catalunya a la història d'occident, donc va ser a Catalunya a on primer es va abolir el seu estatus d'esclau en la pràctica - (Al nostre parer, un altre aportació excepcional va ser la "Pau i Treva" que introduí cap a l'any 1027 l'Abat Oliba. Es va copiar el model 20 anys més tard extenent.se per tot Europa; aquest article ho exposa: "Com l'Abad Oliba cap el 1027 va saber formular la Treva de Déu i aconseguí que la respectèssin. Inici de pacificació a la societat feudal.") -
(La Sentència de Guadalupe de Ferran II va posar fi a més de 200 anys de lluites, i una guerra civil de 10 anys. Ferran II el Catòlic va suprimir els mals usos, i donà la "possessió" o dret d'explotació heredable del mas -que s'en deia "domini útil" en termes jurídics- al remença, així com la capacitat de tenir ell mateix llogats altres masos. La "propietat" - o "domini directe" del mas seguia essent del senyor feudal, el qual tenia dret a cobrar el lloguer i rendes pactades. Es van suprimir els 5 "mals usos" que havien anat introduïnt els senyors feudals amb el pas del temps a canvi de pagar una quantitat de diners a la propietat.
(La sentència va ser la primera a Europa sobre l'alliberament legal dels serfs de la gleva o remences i va permetre a la llarga la creació de la classe mitja catalana, com assenyalà Vicens i Vives. Cuca de Llum)
Una mica de bibliografia sobre els remences:
"Verntallat cabdill dels remences" Joaquim de Camps i Arboix. Ed. Aedos. Biblioteca Biogràfica catalana, n.7. Barcelona. 1a edició. 1954. (271 pàg.) Comprat en un llibreter de vell. Aquest llibre és un resum bibliogràfic de totes les recerques anteriors, en el seu dia va ser una aportació molt positiva per esclarir en quin punt es trobava l'estudi d'aquest tema.
A les pàgines 81-88 descriu els mals usos i la "lletania de prestacions de serveis i gabelles pecuniàries". He intentat un resum prenent les seves pròpies paraules:
El Mas Verntallat, foto molt interessant del llibre de J. de Camps i Arboix
1) Els mals usos per antonomàsia: Ius prime nocte (en català dret de cuixa), ius maletractandi, i el dret de didatge. Aquests tres eren els més vexatoris per a la dignitat de l'home.
El dret de cuixa pràcticament mai no s'aplicà a Catalunya. Però si era més corrent el dret senyorial de maltractar el pagés motivat per simple caprici, s'arribà a coses increibles com inscriure·ho en els contractes. El dret a maltractar va ser reconegut per llei el 1202!
El dret de didatge, també molt depressiu per l'home i la seva dignitat, volia dir que si el senyor tenia un fill, podia pendre sense paga la muller d'algun pagés (dida) perquè l'alletés, deixant el fill del pagés morir de gana.
El Castell d'Hòstoles, residència de Verntallat durant un període. Foto molt interessant del llibre de Camps i Arboix.
2) Els mals usos regulats per dret escrit o consuetudinari
A Catalunya els mals usos legalment establerts eren sis:
> quatre de dret escrit - remença propiament dita, intéstia, cugucia, eixorquia -
> i dos de dret consuetudinari - àrsina o àrcia i firma d'espoli forçada.
3) La simple enumeració de les prestacions de serveis i gabelles pecuniàries emplena una llarga llista: ..."ous de cogul, polles d'astor, cossures, brocadella, entèrquia, flassada de cap de casa, blat d'acapte, cens de castellanies o castellania, guaites i obres de castells enderrocats, dret de llòssol,...etc. D'algunes d'aquestes prestacions no s'ha trobat rastre en documents, les ignorem. D'entre les conegudes:
> les "polles d'astor" consistien en l'obligació del pagés de donar un pollastre o polla a l'any per servir d'aliment a l'astor del senyor.
> la "flassada del cap de casa" era l'obligació de donar al senyor en morir el pagés la millor flassada de la casa, a canvi de l'autorització per a efectuar l'enterrament.
> el "dret de llòssol", llossar és equivalent d'esmolar. L'abús consistia en el fet que el senyor cobrava un cànon encara que en el poble no hi hagués ferrer i els pagesos haguèssin d'esmolar les arades i eines lluny de la masia.
Per fi, cal no oblidar l'onerosa tributació exigida per l'Esglèsia amb caràcter general, com és ara els coneguts delmes i primícies.
Camps i Arboix resumeix i fa comentaris a la Sentència Arbitral de Guadalupe de Ferran II del 1482 a la pàg. 92.
Aquest mateix autor ha escrit un petit llibret resumint el conflicte remensa i editat per Dalmau Ed. El teniu resenyat una mica més endevant d'aquest mateix post, el recomano per introduir·se al tema.
Miquel Freixa "Francesc de Verntallat, cabdill dels remences" Editorial Base. Col·lecció Base Històrica. 1a ed. Barcelona. 2010.
440 pàgines.
L'he llegit aquest estiu 2016. La presentació de la societat medieval és molt entenedora, és didàctica, ocupa les primeres 97 pàgines del llibre. Fent servir exemples aplicats al contexte de la vida de Verntallat va aclarint cada un del termes del llarg vocabulari que cal saver per entendre la societat de l'Edat Mitja: capes socials, vincles entre elles, lleis, costums, tipus de feines, creences, amenaces externes... Aquestes primeres 97 pàgines son complementàries als tres articles sobre la situació general de la societat del s.XV que he recomanat en aquest mateix post una mica més endevant, numerades amb tó blau cobalto.
La resta del llibre exposa amb detalls com es va desenvolupar la guerra civil catalana del 1462 al 1472, els moviments tàctics, i cada un dels pasos de Verntallat que ha pogut documentar, que son bastants. Igualment ha trobat registres notarials de Verntallat i documents a on és citat fins el 1486 i encara alguns anys més tard.
Acabada la guerra civil, va haver·hi un segon aixecament remensa. Només aleshores la Generalitat i els senyors feudals s'adonen que mai hi haurà pau si no pacten. El rei Ferran II aconsegueix que les parts l'anomenin àrbitre del conflicte. Em van sorprende les giragonces tàctiques de Ferran II per aconseguir que Verntallat anés a la Cort com representant remença en l'acord final, juntament amb els juristes i els representants dels senyors feudals. Arribats allà, van arribar a pactar el que es coneix com la Sentència arbitral de Guadalupe, l'any 1486. Per obligar al remences a aceptar·la i que s'implementèsin els acords, Ferran II reté uns mesos a Verntallat a la Cort. I sobretot, va pendre l'encertada decisió que els mateixos síndics remences recollissin durant 20 anys els diners per pagar els costos del pleit, així com les destrosses a les propietats dels senyors feudals fetes pels pagesos.
A la primera part del llibre, a més a més de presentar el conflicte dins del seu contexte social, trobo que manca un breu apartat històric amb un resum de les lluites remences des del començament. En efecte, aquest llibre exposa en detall els darrers vintiquatre anys (1462 a 1486) d'un conflicte que en va durar més de cent. Va ser un pacte dificilíssim.
El llibre és part d'una tesi doctoral, que ha estat redactada en forma de biografia. En efecte hi ha nombroses cites a peu de pàgina exposant la font d'aquella informació.
Al final hi ha molta bibliografia, de la pàg.415 a 426: sobre els remences per soposat, i de l'Edat Mitja a Catalunya en general.
Una mica de vocabulari de l'Edat Mitja, per ordre aprox. d'aparició en el llibre:
masos rònecs: pàg 25 i 96
epidèmia de pesta: pàg 25 i 39
feu / feudataris: pàg 23
artiga/ artigaires: pàg 23
capes socials:
senyor (cal fer.li homenatge si ets el seu vassall) Dependre d'un senyor era un fet social. Els senyors també feien homenatge i es convertien en vassalls d'un altre senyor i hi quedaven lligats per vincles de fidelitat.
- els senyors rebien homenatge i a canvi els vassalls rebien un feu: pàg 33
- però el vincle entre un senyor i un pagés era d'una naturalesa diferent al vincle existent entre un senyor i el seu vassall : pàg 31
Vincles de fidelitat dels senyors: pàg 32
cavaller:
pagés: té un vincle especial amb el seu senyor
- pot ser un pagés enfitèutic: d'estatus proper al propietaris de terres lliures o alodials (pàg 31-32)
- o pot ser un pagés adscripticii o homines de remença
magnats o senyors: vescomtes/comdors/varvassors: pàg 32
donzell o homes de paratge: pàg 30 i 38
lleis:
costum medieval: "ius cathaloniae derogat iuri romano"
dret romà
contracte enfitèutic: pàg 31
domini directe: pàg 30
domini útil: pàg 30
"La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos" Gaspar Feliu. Publicacions de la Universitat de València. 2010. (366 pàg.)
Té articles molt interesants sobre l'Edat Mitja catalana, descriu com es va formar aquella societat, com era l'entramat de vincles personals, jurisdiccionals i econòmics. Un entorn que a nosaltres ens sembla estranyíssim. És un llibre per erudits, pels que ja han fet un primer estudi de l'Edat Mitja i vol aprofondir. Té capítols amb més i d'altres més dificultat pel lector il·lustrat mitjà, veieu l'index. Pel que fa al nostre tema, té dos articles sobre els remences:
"Els antecedents de la remença i els mals usos", de pàg. 153 a 168, i
"El pes econòmic de la remença i dels mals usos", de pàg. 169 a 181.
Nivell de divulgació ja prèviament il·lustrada, dòna els resultats de la seva recerca personal. M'ha agradat. Tot i que no ho he entés tot, he aprés coses importants de l'estil de societat d'aquella època, que ni n'havia sentit a parlar, tot i que com veieu, he llegit forces llibres. M'he quedat amb una idea: a l'Edat Mitja no hi havia status jurídic i d'impostos estàndar és a dir, el mateix per tothom amb les mateixes condicions. Donc no, cada propietat en tenia un de diferent fruit de la història de com aquell be va ser recuperat dels àrabs. Tot es feia manual, és a dir que els objectes tampoc eren estandaritzats. La segona idea és que per sorpresa meva, l'autor posa en dubte aspectes que altres llibres donen per bons; en fi, veig que hi ha encara molta molta recerca a fer. L'index:
A les pàgines 81-88 descriu els mals usos i la "lletania de prestacions de serveis i gabelles pecuniàries". He intentat un resum prenent les seves pròpies paraules:
El Mas Verntallat, foto molt interessant del llibre de J. de Camps i Arboix
1) Els mals usos per antonomàsia: Ius prime nocte (en català dret de cuixa), ius maletractandi, i el dret de didatge. Aquests tres eren els més vexatoris per a la dignitat de l'home.
El dret de cuixa pràcticament mai no s'aplicà a Catalunya. Però si era més corrent el dret senyorial de maltractar el pagés motivat per simple caprici, s'arribà a coses increibles com inscriure·ho en els contractes. El dret a maltractar va ser reconegut per llei el 1202!
El dret de didatge, també molt depressiu per l'home i la seva dignitat, volia dir que si el senyor tenia un fill, podia pendre sense paga la muller d'algun pagés (dida) perquè l'alletés, deixant el fill del pagés morir de gana.
2) Els mals usos regulats per dret escrit o consuetudinari
A Catalunya els mals usos legalment establerts eren sis:
> quatre de dret escrit - remença propiament dita, intéstia, cugucia, eixorquia -
> i dos de dret consuetudinari - àrsina o àrcia i firma d'espoli forçada.
3) La simple enumeració de les prestacions de serveis i gabelles pecuniàries emplena una llarga llista: ..."ous de cogul, polles d'astor, cossures, brocadella, entèrquia, flassada de cap de casa, blat d'acapte, cens de castellanies o castellania, guaites i obres de castells enderrocats, dret de llòssol,...etc. D'algunes d'aquestes prestacions no s'ha trobat rastre en documents, les ignorem. D'entre les conegudes:
> les "polles d'astor" consistien en l'obligació del pagés de donar un pollastre o polla a l'any per servir d'aliment a l'astor del senyor.
> la "flassada del cap de casa" era l'obligació de donar al senyor en morir el pagés la millor flassada de la casa, a canvi de l'autorització per a efectuar l'enterrament.
> el "dret de llòssol", llossar és equivalent d'esmolar. L'abús consistia en el fet que el senyor cobrava un cànon encara que en el poble no hi hagués ferrer i els pagesos haguèssin d'esmolar les arades i eines lluny de la masia.
Per fi, cal no oblidar l'onerosa tributació exigida per l'Esglèsia amb caràcter general, com és ara els coneguts delmes i primícies.
Camps i Arboix resumeix i fa comentaris a la Sentència Arbitral de Guadalupe de Ferran II del 1482 a la pàg. 92.
Aquest mateix autor ha escrit un petit llibret resumint el conflicte remensa i editat per Dalmau Ed. El teniu resenyat una mica més endevant d'aquest mateix post, el recomano per introduir·se al tema.
........
440 pàgines.
L'he llegit aquest estiu 2016. La presentació de la societat medieval és molt entenedora, és didàctica, ocupa les primeres 97 pàgines del llibre. Fent servir exemples aplicats al contexte de la vida de Verntallat va aclarint cada un del termes del llarg vocabulari que cal saver per entendre la societat de l'Edat Mitja: capes socials, vincles entre elles, lleis, costums, tipus de feines, creences, amenaces externes... Aquestes primeres 97 pàgines son complementàries als tres articles sobre la situació general de la societat del s.XV que he recomanat en aquest mateix post una mica més endevant, numerades amb tó blau cobalto.
La resta del llibre exposa amb detalls com es va desenvolupar la guerra civil catalana del 1462 al 1472, els moviments tàctics, i cada un dels pasos de Verntallat que ha pogut documentar, que son bastants. Igualment ha trobat registres notarials de Verntallat i documents a on és citat fins el 1486 i encara alguns anys més tard.
Acabada la guerra civil, va haver·hi un segon aixecament remensa. Només aleshores la Generalitat i els senyors feudals s'adonen que mai hi haurà pau si no pacten. El rei Ferran II aconsegueix que les parts l'anomenin àrbitre del conflicte. Em van sorprende les giragonces tàctiques de Ferran II per aconseguir que Verntallat anés a la Cort com representant remença en l'acord final, juntament amb els juristes i els representants dels senyors feudals. Arribats allà, van arribar a pactar el que es coneix com la Sentència arbitral de Guadalupe, l'any 1486. Per obligar al remences a aceptar·la i que s'implementèsin els acords, Ferran II reté uns mesos a Verntallat a la Cort. I sobretot, va pendre l'encertada decisió que els mateixos síndics remences recollissin durant 20 anys els diners per pagar els costos del pleit, així com les destrosses a les propietats dels senyors feudals fetes pels pagesos.
A la primera part del llibre, a més a més de presentar el conflicte dins del seu contexte social, trobo que manca un breu apartat històric amb un resum de les lluites remences des del començament. En efecte, aquest llibre exposa en detall els darrers vintiquatre anys (1462 a 1486) d'un conflicte que en va durar més de cent. Va ser un pacte dificilíssim.
El llibre és part d'una tesi doctoral, que ha estat redactada en forma de biografia. En efecte hi ha nombroses cites a peu de pàgina exposant la font d'aquella informació.
Al final hi ha molta bibliografia, de la pàg.415 a 426: sobre els remences per soposat, i de l'Edat Mitja a Catalunya en general.
Una mica de vocabulari de l'Edat Mitja, per ordre aprox. d'aparició en el llibre:
masos rònecs: pàg 25 i 96
epidèmia de pesta: pàg 25 i 39
feu / feudataris: pàg 23
artiga/ artigaires: pàg 23
capes socials:
senyor (cal fer.li homenatge si ets el seu vassall) Dependre d'un senyor era un fet social. Els senyors també feien homenatge i es convertien en vassalls d'un altre senyor i hi quedaven lligats per vincles de fidelitat.
- els senyors rebien homenatge i a canvi els vassalls rebien un feu: pàg 33
- però el vincle entre un senyor i un pagés era d'una naturalesa diferent al vincle existent entre un senyor i el seu vassall : pàg 31
Vincles de fidelitat dels senyors: pàg 32
cavaller:
pagés: té un vincle especial amb el seu senyor
- pot ser un pagés enfitèutic: d'estatus proper al propietaris de terres lliures o alodials (pàg 31-32)
- o pot ser un pagés adscripticii o homines de remença
magnats o senyors: vescomtes/comdors/varvassors: pàg 32
donzell o homes de paratge: pàg 30 i 38
...
alou: terra lliure de vassallatge a un senyor feudal, depen directament del rei: pàg 31-33lleis:
costum medieval: "ius cathaloniae derogat iuri romano"
dret romà
contracte enfitèutic: pàg 31
domini directe: pàg 30
domini útil: pàg 30
.........
"La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos" Gaspar Feliu. Publicacions de la Universitat de València. 2010. (366 pàg.)Té articles molt interesants sobre l'Edat Mitja catalana, descriu com es va formar aquella societat, com era l'entramat de vincles personals, jurisdiccionals i econòmics. Un entorn que a nosaltres ens sembla estranyíssim. És un llibre per erudits, pels que ja han fet un primer estudi de l'Edat Mitja i vol aprofondir. Té capítols amb més i d'altres més dificultat pel lector il·lustrat mitjà, veieu l'index. Pel que fa al nostre tema, té dos articles sobre els remences:
"Els antecedents de la remença i els mals usos", de pàg. 153 a 168, i
"El pes econòmic de la remença i dels mals usos", de pàg. 169 a 181.
Nivell de divulgació ja prèviament il·lustrada, dòna els resultats de la seva recerca personal. M'ha agradat. Tot i que no ho he entés tot, he aprés coses importants de l'estil de societat d'aquella època, que ni n'havia sentit a parlar, tot i que com veieu, he llegit forces llibres. M'he quedat amb una idea: a l'Edat Mitja no hi havia status jurídic i d'impostos estàndar és a dir, el mateix per tothom amb les mateixes condicions. Donc no, cada propietat en tenia un de diferent fruit de la història de com aquell be va ser recuperat dels àrabs. Tot es feia manual, és a dir que els objectes tampoc eren estandaritzats. La segona idea és que per sorpresa meva, l'autor posa en dubte aspectes que altres llibres donen per bons; en fi, veig que hi ha encara molta molta recerca a fer. L'index:
"Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans". J. Vicens i Vives. Ed. Vicens i Vives. Barcelona 2010. (Aquesta edició es correspon a la del 1960 de l'Ed. Àncora)
L'autor de qui no podem prescindir sobre els remences és encara avui Jaume Vicens. Aquest és un assaig sobre Catalunya, el caràcter català i la seva història que val realment la pena llegir. Aquest llibre va formar la conciència catalana d'una minoria que van preparar l'anomenada Transició, i de molts altres que vàren esgotar les edicions.
Al capítol 2, "El sentit social de la terra", exposa com es va formar aquesta situació. El pagés va passar de tenir inicialment amb el senyor una relació de caràcter personal, a ser carregat amb usos i mals usos, prestacions i serveis i veia perdre les seves llibertats humanes (pàg 57 i ss.)
Josep M. Muñoz i Lloret "Jaume Vicens i Vives. Una biografia intel·lectual" Ed 62. Barcelona, 1997.
A les pàgs. 144 a 148 fa un comentari del llibre "Historia de los remensas en el s.XV" que es va publicar per primer cop als anys 40 (teniu la coberta i l'index del llibre una mica més avall):
"La primera part és dedicada bàsicament a refutar la historiografia anterior sobre els remences. Vicens rebutja la teoria dominant sobre els orígens i desenvolupament del conflicte, que fou formulada per Eduardo de Hinojosa(...) Vicens capgira totalment aquesta interpretació i sosté, en canvi, que a Catalunya, com a altres parts d'Europa, es produeix precisament un enduriment de la servitud a finals de l'Edat mitjana. I sosté, justament, que (...) (només així) es podia explicar la gran conflictivitat social provocada pel problema remença.
"Per això, i aquesta és una de les grans aportacions del llibre,(...) D'acord amb la seva recerca, els remences catalans constituirien aproximadament la quarta part de la població del Principat, i es trobaven localitzats essencialment a la Catalunya Vella.
"Després, Vicens analitza l'origen del moviment remença, que fa arrencar de la greu situació que patí el camp català al segle XIV, amb la carestia i el despoblament causat per la pesta negra. A mitjan segle XV, la qüestió remença arribà a un punt crucial. La resistència dels senyors a qualsevol mena de concessió favorable als remences <<abre un abismo insuperable en el campo de Cataluña>>, mentre que entre els pagesos apareix un grup <<radical y demagogo>> que dificultà l'entesa propugnada per la cort.
"Això fa que, per a Vicens, el conflicte remeça se situï a l'arrel mateixa de l'enfrontament de les forces senyorials amb la monarquia de Joan II. La <<confusió>> en un sol procés de la qüestió social i la qüestió política menà a la catastròfica guerra que assolà el Principat durant deu anys (1462-1472).
"Després de negar que la monarquia instigués o, com a mínim veiés amb bons ulls la insurrecció remença -com una manera de combatre les institucions catalanes-, Vicens subratlla la coincidència que es produí entre la monarquia i els pagesos sublevats. Una aliança, la de pagesos i monarca, que ja no es trencarà mai. Amb tot, la victòria de Joan II sobre la Generalitat i el Concell de Cent significà l'establiment a Catalunya de la <<monarquia autoritària>> pero no la resolució del plet remença. Aquesta va ser obra del seu successor. (Que va ser el seu fill Ferran II dit el Catòlic. Cuca de Llum.)
"A aquesta qüestió dedica tota la segona part de l'obra, (...) fa recaure la solució del conflicte remensa no pas a la lluita dels pagesos, sino a la voluntat reial, fruit d'una especial clarividència.
(...) Tanmateix, el rei imposà la solució del compromís en la Sentència Arbitral dictada el 1486 a Guadalupe (...) que li mereix un judici absolutament favorable, no només perquè era un <<fallo justo y equitativo en su aspecto social>>, sinó també perquè s'hi refermava el principi de l'autoritat de l'Estat...
"...naixement d'un nou ordre jurídic al camp català, que es va mantenir durant quatre segles. L'èxit en la seva aplicació fou, al seu parer, la conseqüència de dipositar la direcció de l'afer en els representants o síndics remences -els quals s'encarregaren, a partir del 1488, de recaptar i fiscalitzar els pagaments establerts a la Sentència"
(La resta del llibre de Josep M. Muñoz i Lloret també m'ha agradat molt)
> "Historia de los remensas en el s.XV" J. Vicens i Vives - Ed. Vicens Vives. Barcelona. 1968. Colección Vicens Bolsillo. 360 pag, de lletra molt petita, (no hi ha cap edició posterior d'una presentació més acurada, una llàstima.) 
(Veure el comentari d'aquest llibre a la "Biografia intel·lectual" de Josep M. Muñoz i Lloret, just aqui a sobre). Ja fa més de 50 anys de la seva publicació; Vicens va revisar a fons aquest tema, els historiadors actuals han seguit fent recerca seguint el fil. Deixo aquí index de matèries del llibre.) Clicar a sobre per veure els index del llibre a una mida més gran.
> "El gran sindicato remensa (1488-1508)" J. Vices Vives, Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1954. En aquesta obra (p.105) l'autor assenyala la importància de recuperar la documentació del sindicat remença de 1448. (És un clàssic, no l'he llegit)
Encara no l'he llegit. Aquesta mateixa historiadora té un article en el llibre comentat més avall d'aquesta mateixa entrada: "Revisió historiogràfica de Jaume Vicens i Vives" (Coordinació d'Àngel Casals) Ed. Galerada. 2010. L'article és:
"El conflicte remença fins a l'any 1486", pàgs 59 a 78, per Rosa Lluch
Us deixo l'index de matèries del llibre de Rosa Lluch:
"Delmes, censos, lluïsmes. El feuda-lisme tardà a la Catalunya vella. (Vegueria de Girona, s.XVI-XVII)" Pere Gifre Ribas. Ed. Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines. Biblioteca d'Història Rural. Col.lecció Estudis. Girona. 2011. (267 pàgs)
L'estic llegint. Com
veureu a l'index que deixo aquí mateix, els estudis d'aquest llibre
ens ajudaran a aprofondir en dos aspectes. Per una banda els
dos primeres estudis parlan de la situació del pagés de remensa
després de la Sentència de Guadalupe, emesa per Ferran II: van
continuar les reivindicacions pageses, però a un nivell menys agut. Els
altres capítols mostren resultats de la recerca sobre els diferents
pagaments a l'amo de la terra, i els impostos que havien de suportar
els pagesos. Son llibres de divulgació en que cal tenir una petita base.
El llibre té una llarguíssima bibliografia. Seguiran els comentaris a mida que avanci la lectura.
"Homes, masos, història: la Catalunya del nord-est (segles XI-XX)" Rosa Congost, Lluis To. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1999. (365 pàg)
A
més d'interessants articles del món rural gironí, sobretot de l'Edat
Mitja, hi ha dos articles que parlen dels remences. Un de Rosa Lluch
Bramon: "Remença i mals usos: el cas de Camós (1331-1399" (pàgs.151-184).
L'introducció que es pot llegir a l'enllaç és força interessant,
així com algun article sencer. També podeu anar al final i veure l'index de matèries.
Podeu llegir de franc una gran part del llibre aquí:
https://books.google.es/books?id=yYnYZLkNoHoC&pg=PA184&lpg=PA184&dq=remences+significat&source=bl&ots=tZcuUql-Hd&sig=daKlTaK8p3puQN4V8pYvjpJ8Ebw&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwidjafkobnUAhWFtRQKHckKAdkQ6AEIazAJ#v=onepage&q&f=false
L'edició d'aquest llibre va ser a càrrec de Jaume Sobrequés i Callicó. Tots els articles son molt interesants i d'historiadors excel·lents. El volum és del 1975, i el vaig trobar a una llibreria de segona mà, és dels que he vist sovint en aquest tipus de llibreries. Us deixem l'index de matèries.
> 1- Hi ha un llarg article de Jaume Vicens i Vives: "Els orígens de la revolució catalana del segle XV" (de pàg. 109 a 165). Situa el s.XV a Catalunya en un ampli vano: en els factors històrics, declivi demogràfic per la Pesta Negra, declivi econòmic, l'estructura social d'aquella societat i la questió dels remences, l'agricultura, comerç, lleis, els primers reis Trastàmares... A les pàg. 126-135 hi ha l'apartat més concret sobre "L'aixecament remensa".
De fet aquest article ja havia estat publicat al llibre "Els Trastàmares (segle XV)". Ed. Vicens i Vives, 2a ed. 1961.
> 2- Llibre desenvolupat a partir d'una conferència del propi Sobrequès que es titulava: "Del Compromís de Casp al moviment dels remences". Període que va des d'el Compromís el 1412, a l'inici de la guerra civil catalana el 1462.
Situa Catalunya en general: primer parla de la dinàmica política, amb el primer Trastàmara, Ferran d'Antequera (1412-1416). De l'estructura de la població catalanoaragonesa, classes socials. Fa un balanç de les estructures materials i de la mala salut econòmica del país. Després descriu l'estructura política i la praxis pactista. I finalment, el regnat de Joan II fins a l'esclat de la guerra civil al juny de 1462.
L'interés de posar aquest volum en aquest punt de la bibliografia és per afegir·lo al grup de dos articles generals del s.XV català, de Vicens i Vives; l'un és al volum comentat abans d'aquest, de Sobrequés, i l'altre ve a continuació. "Catalunya al s.XV. De la Sentència de Casp al regnat de Ferran II el Catòlic" Santiago Sobrequés i Vidal. Editorial Base. Barcelona. 2011. 149 pàgines, que es llegeixen molt bé, s'agraiex l'estil d'edició. Edició i pròleg a cura de Josep M. Salrach i Marés
J. Vicens i Vives "Obra dispersa. Volum I" . Ed Vicens Vives. Col·lecció Obra Escollida. Barcelona. 2011. A més a més d'altres temes hi ha diversos estudis, uns llargs i altres curts que parlen dels remences. L'article següent descriu les característiques generals de la societat, de la política... del segle XV català, enquadrant bé el conflicte remença en el seu contexte:
> 3- En aquest llibre hi ha articles llargs amb el títol d' "Estudis": "Cataluña a mediados del s.XV" pàg. 172 a 219. (Aquest assaig sobre les característiques generals del segle XV català, és el seu discurs de recepció a l'Academia de Bones Lletres el 9.12.1956) Parla de la Pesta Negra, del comerç amb Alexandria i Rodes, del comerç de robes i espècies; de les nombroses quiebres bancàries, cauen 7 bancs! (pàg.185). Parla de l'estructura social, moneda, inflació..., molt complert.
Dins d'aquest article general hi dedica tot un apartat als remences: "El alzamiento remensa" de pàg. 191 a 197: (hi resumeix aquests dos llibres seus citats en aquest post, just abans de l' "Obra dispersa"). Ho trobo molt bo i recomanable; podria ser una manera d'introduir·se en el tema donc hi dona una visió general.
A més a més cita als remences a les pàgs. 180-181 del mateix estudi.
............................
Segueix articles i llibres sobre els remences:
apèndix tractant de la personalitat de J.Vicens i Vives.
Té dos capítols a on es parla directament dels remences:
"El conflicte remença fins a l'any 1486", pàgs 59 a 78, per Rosa Lluch amb bibliografia interesant a pàg 78; i
"Les consequències de la sentència arbitral de Guadalupe" per Valentí Gual, pàgs 125 a 134. Demostra que en els anys posteriors no sempre es va tenir en compte la Sentència, i que els conflictes al camp català seguiren apareixent per diversos motius, no va ser una bassa d'oli com s'ha dit massa sovint.
Em vaig introduir al tema dels remences amb aquestos assajos, pero crec que és millor començar per un esquema més elemental, i revenir després a aquests dos articles.
> Dins dels anomenats "Estudis", n'hi ha un altre del nostre tema: "La política de Ferran II durant la guerra remença", publicat per primera vegada el 1933. (pàg. 15 a 29) Al seu dia aquest article va anar en contra del que es creia fins aleshores, aixecant polseguera i articles en diaris.
> A l' "Apèndix" hi trobem un d'Elies Serra i Ràfols -l'únic català que havia estudiat el tema remença abans que Vicens: "L'actuació de Ferran II al camp català" (1935) (pàg. 564 a 565). I un altre de Rovira i Virgili: "Ferran II el Catòlic i els remences" (1935) (pàg. 560 a 563)
Dins dels articles classificats com "Primers assaigs" en aquesta edició trobem dos articles del 1935:
> "Ferran II, lliberador dels pagesos catalans" (pàg. 340-343) Bon article que sintetitza tot el plet remensa, publicat el 1935.
> "Uns aclariments sobre el factor nacional i el problema remença a la Catalunya de Ferran II" (pàg. 343 a 347). Per cert, Vicens cita una publicació seva sobre els remences a la pàg. 347 que no trobo recollida en aquest volum "d'Obra dispersa", hi hauria de ser?
> Als articles classificats com "Cultura i erudició" hi trobem un article molt interessant dels anys finals del plet remensa, del 1481 al 1484. Publicat a Destino el 1940: "Francisco de Verntallat vizconde de Hóstoles" (pàg. 358 a 361) És interessant el comentari de la fòrmula jurídica del moviment emancipador remensa, del gran advocat Tomàs Mieres: "l'home de remensa no és un serf perquè posseix el "domini útil" del seu mas, i el "ple domini" dels seus bens mobles".
> Hi ha un apartat a on recull els pròlegs que va escriure Vicens. El del llibre de Joaquim de Camps i Arboix "Verntallat, cabdill dels remences" (Ed. Aedos. Barcelona. 1955) és a la pàg.534-538. Poc rellevant el pròleg respecte al tema remença.
És una llàstima que una edició tan bonica i tan interessant com l' "Obra Dispersa" tingui tantes errates, petits errors d'edició.
..................
Publicacions de divulgació, escrites amb molt bon nivell:
"La reivindicació social dels remences" J. Camps i Arboix. Ed Rafael Dalmau, Col·lecció Episodis de la Història. Barcelona.1960. 60 pàgs. Mida del llibret: Din5.Complert, bo per iniciar·se i tenir una visió global del conflicte. Es llegeix en 2-3 hores. El que no té son il·lustracions, al contrari del següent llibre que ressenyem: "Pagesos i remences".
Aquest mateix autor va escriure un llibre sobre Verntallat que hem ressenyat una mica més amunt.
"Pagesos i remences" Andreu Varela i Joan Ramón Varela. Ed. Barcanova. 1993. 95 pàgs. Té moltes il·lustracions i un glosari. Llibret curt de mida externa Din5 aproximadament, com el de J.Camps i Arboix.
També un llibret curt, mida Din5.
En general aquesta col·lecció "Episodis de la Història" té uns autors molt bons que saben resumir sense perdre qualitat. Son volums curts que es llegeixen en 2-3 hores.
He trobat dues llibreries que tenen un bon nombre de llibrets d' "Episodis de la Història". La "Papereria Clips" a Bellver de Cerdanya, carrer sant Antoni 28 - clipscerdanya@hotmail.com - tel: 973 511 220
L'altre és a Barcelona, a Provença 232 cantonada Enric Granados: Llibreria "La Impossible"; no tanquen al migdia - info@laimpossible.cat - tel. 932 507 193
Bibliogradia dels remences a la web:
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/04/la-revolta-dels-remences-1014.php
...................
"Catalunya és un país europeu i situat en l’àrea plenament europea. La seva situació social no difereix per res dels altres pobles europeus. Gràcies a la revolució dels remences és un país sense latifundisme i sense feudalisme agrari."
(Citat per Adolf Duran-Pich al seu blog)
....................
( En el contexte del secle XXI és curiós perquè els remences ens serveixen de referent llunyà en un aspecte del que ara succeeix:
Així com ha dit Hervé Falciani: "Los bancos son los nuevos señores feudales", -article publicat a aquesta blog-. Nosaltres podem comparar també els treballadors amb menys drets d'avui amb els que tenien menys drets a l'Edat Mitja, o sigui els remences.
Qui son avui els més maltractats?, al meu parer a Espanya i Catalunya, avui dia son els autònoms. Comparem les quotas mensuals dels autònoms d'altres paisos del nostre entorn i ho veurem clar:
Enllaç recomanat:
Situació injusta que demana una esmena ràpida! Aquesta hauria de ser la primera llei de la nova República Catalana.
(Cuca de Llum.) (4.207 visites al post)
__
Subscriure's a:
Missatges (Atom)