31 de gener del 2022
30 de gener del 2022
Capitalismo financiero
El artículo habla de que el neoliberalismo pretende “potenciar
el crecimiento reduciendo las barreras a la producción de bienes y
servicios”. Desgraciadamente el capitalismo actual es un capitalismo
financiero: las mayores ganancias ya no se obtienen con la la producción
de bienes, sino con la especulación. Sería interesante hablar de la
postura del neoliberalismo respecto a la especulación
Aquest text és un comentari a l'article d'Aceprensa:
https://www.aceprensa.com/politica/ideologias/que-es-el-neoliberalismo-y-por-que-todo-el-mundo-lo-odia/?utm_source=Suscriptores+Newsletter+Aceprensa&utm_campaign=51ba020b92-EMAIL_CAMPAIGN_2022_01_20_12_34&utm_medium=email&utm_term=0_9940c1a781-51ba020b92-80473257
(Als que no hi entenem ens sorpren aquest concepte del capitalisme financer. Però deu ser veritat, en aquesta blog hem publicat la mateixa opinió, per l'empresari Alfons Duran-Pich. Deixo aquí el link: )
Les manipulacions estadístiques en economia, per Alfons Duran-Pich
___
28 de gener del 2022
"A la catalana manera" Fets històrics que neguen el "relat" que els catalans tinguin sang d'horxata, un dels mites escampats a fi d'abaixar-nos l'autoestima
Informacio.net / 2.agost.2021
Ho veiem arreu. Als mítings polítics, a les conferències, entrevistes, debats, no falla mai. Cada cop que algú dels nostres esmenta el caràcter cívic i pacífic del moviment independentista català, es produeix un fenòmen paranormal: durant mig segon, hi ha una pausa, com si s’adonés que ara toca fer alguna cosa, i tot aixecant les dues mans en un signe d’aclariment, recita les paraules màgiques: “ja sabeu, a la catalana manera”. O alguna cosa molt semblant.
A la catalana manera, el gran almirall de la Corona catalana d’Aragó Roger de Llúria va establir un clima de terror naval a la Mediterrània quan, havent derrotat de manera heroica i brillant la flota francesa, va ordenar ofegar tres-cents enemics ferits i deixar cecs als gairebé tres-cents que quedaren excepte un afortunat a qui només li van buidar un ull, perquè pugués conduir el vaixell en el seu retorn a França.
Roger de Llúria també va deixar una frase per a la posteritat: “que a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó”. No ho va dir sortint del bar després de quatre Voll Damms, sinò havent esclafat tota la flota de Carles II d’Anjou al golf de Nàpols.
Si avui encara es pot escoltar parlar català a l’Alguer és perquè, a la catalana manera, la colla de salvatges violents que érem els catalans vam decidir liquidar o deportar tots els homes d’aquesta bonica vila de Sardenya.
A Bulgària, a Grècia i a Albània tenen un gran record dels simpàtics
catalans que els varen visitar, amb expressions despectives,
amenaçadores i insultants que contenen la paraula català adaptada a la llengua local. Ets un fill de català, per exemple. És evident que allà on anem, sempre hem quedat com uns reis.
Hi ha una cançoneta, no sé si us sonarà d’alguna cosa, amb una lletra que diu “bon cop de falç”.
Potser no us ho han explicat bé, però això de la falç no és per fer-se
la manicura. Es tracta de seccionar el coll de l’enemic d’un cop sec, a
la catalana manera. També diu no sé què de “segar cadenes”, però això ara no toca.
Quan hi havia una pesta, quan les collites eren dolentes, quan alguna cosa anava malament i s’havia de canalitzar la ràbia popular, els pacífics habitants de les ciutats catalanes on hi havia un call -és a dir, un barri poblat principalment per jueus-, hi anaven a desfogar-se i, a la catalana manera, muntaven una massacre pròpia de bàrbars sense ànima.
Tampoc no va ser massa civilitzada l’època durant la qual una gran
part de Catalunya era poca cosa més que un territori de frontera entre
els dos grans imperis francès i espanyol per on era pràcticament
impossible viatjar de forma segura degut als bandolers.
No consta que la resistència numantina de Barcelona al 1714 consistís
en procurar no tirar papers a terra, a la catalana manera, ni que el
pistolerisme dels anys 30 del segle XX a Barcelona es practiqués amb
pistoles d’aigua, a la catalaníssima manera.
Hi ha llibres on us explicaran, si voleu trobar-los i llegir-los, que
Catalunya era un dels millors llocs del món on trobar pistoles,
pistolons i trabucs, que en tenim una gran tradició de qualitat i grans
noms, a la catalana manera.
També és fàcil averiguar que hem tingut lleis perfectament raonables i acceptades que permetien als catalans anar lliurement armats pel carrer, honorant la màxima de poble armat, poble respectat, i la màxima no tan popular de que, abans d’assaltar-me, t’ho pensaràs dues vegades.
Com veieu, a més de ser un poble de tradició i cultura emprenedora, comercial i oberta, els catalans hem estat més coses. Els catalans hem estat tan bona gent i tan fills de la gran puta com qualsevol altre poble vell del món, ni més ni menys, i amb tota lògica.
El poble català arrosega un "relat" de perdedors de la història, de xais covards que demanen perdó per existir, degut a tres segles de despotisme borbònic i autoritarisme espanyol, amb la inestimable col·laboració d’una classe dirigent gens digna que ens ha entabanat sempre des del primer dia.
La culminació d’aquesta situació és aquest "relat" absurd i ridícul que pretén convertir-nos en un poble especial, una gent que té una imaginària tradició pacifista i de bona voluntat que no ha existit mai, i que ha convertit almenys tres generacions de catalans en alumnes d’un gran parvulari infantilitzant.
Hem arribat a un punt en què, adults fets i drets no entenen que el que en d’altres països es considera violència de baixa intensitat
-per exemple, cremar contàiners a la plaça Urquinaona de Barcelona-,
aquí ha estat transformat en un argument de provocació contra l’amo
mentre s’esglaien perquè a la Sexta parlen de kale borroka.
La famosa frase “ni un paper a terra” ha esdevingut literal: manifestacions amb servei de neteja! Ho expliques a qualsevol lloc i queden astorats.
Ens hem convertit en esclaus del què diran, i hem permès que
ens colin un "relat" fals de tota falsetat que diu que som una mena
d’éssers especials, un poble escollit que mai no ha matat ni una mosca,
mentre tota la resta cometia tota mena de conquestes i atrocitats.
Aquesta superioritat moral ridícula, aquest supremacisme de fireta
que ens han inculcat fa aigües per tot arreu. Aconseguir qualsevol cosa
té un preu, i una cosa és pretendre la innovació més bèstia de la
història -una secessió fent numerets de teletubbie-, i una altra és pretendre que l’altre bàndol farà exactament el mateix.
Els déus me’n guardin de cridar a qualsevol tipus de violència, però
hi ha un poble que es va passar dos mil anys perseguit i deportat de tot
arreu, insultat, traït i massacrat per tothom inclosos els catalans,
amb un patiment que va culminar en una aniquilació industrial i
sistemàtica mai vista abans.
Quan aquest poble -el poble jueu- va trobar a la fi la manera
d’establir-se en el seu antic lloc d’origen i viure en pau, tots els
països del voltant van decidir que se l’havia d’envaïr i matar tothom.
El poble jueu, durant dos mil·lenis, havia sobreviscut suportant
totes les vexacions creient-se especial, pacífic, la víctima eterna de
tothom. Sempre bona gent, sempre moralment superiors.
Fins que una nova generació de líders -sota el comandament suprem
d’una dona, per cert- van decidir que ja n’hi havia prou, i mai més
ningú recordarà l’estat d’Israel com un país dèbil, pobre i desarmat,
sinò com un poble democràtic, avançat i tolerant només amb qui els
toleri a ells, que és exactament el que fan la resta de països
civilitzats.
Articles relacionats amb l'autoestima dels catalans publicats a la Cuca de Llum:
>> L'autoestima dels catalans i la seva llengua.
>> La
meva experiència m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un
altre al davant, que arronsar-se davant d’un xulo(...) no serveix per
apaivagar la seva agressivitat. ( post amb 2790 visites)
( post amb 1693 visites)
__
"Pandèmia i postveritat.La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial", per Jordi Pigem. Tratamos de tapar nuestro vacío existencial con posesiones y distracciones. Pero no funciona
Tratamos de tapar nuestro vacío existencial con posesiones y distracciones. Pero no funciona.
La tecnología impulsa simultáneamente nuestro poder y nuestra alienación, escribe en su último libro el filósofo Jordi Pigem, del que ‘Ideas’ publica un extracto. Es una receta perfecta para el desastre
JORDI PIGEM - 04.12.2022
(No hem pogut saber més d'aquest llibre i deixar-ho aquí perquè ho llegiu. M'interessa subratllar la paraula "al.lienat", que és molt precisa en descriure com la tendència de la societat ens intenta fer viure. Per no ser al.lienat, i al menys ser lliure en alguns aspectes, cal oposar-hi una força interior, lluitar per anar contra la corrent. Cuca de Llum)
>> Jordi Pigem ens presenta l'assaig 'Pandèmia i postveritat' al Més 324
Jordi Pigem va parlar del llibre Pandèmia i postveritat , que acaba de publicar Fragmenta, amb Xavier Graset, al programa Més 324 que s'emet en directe pel canal de notícies 324 i en reemissió a la cadena TV3. [+]
26 de gener del 2022
26.01.2022 Borràs elimina definitivament el privilegi de les llicències per edat als funcionaris del Parlament
Carme Rocamora • 25 de gener del 2022
La Mesa del Parlament ha acordat eliminar del tot les llicències d'edat per a funcionaris de la Cambra, que permetien que els treballadors cobressin malgrat no treballar a partir dels 60 anys. Els mecanismes per eliminar aquesta anomalia es van activar la setmana passada després que el diari Ara expliqués que s'han pagat anualment 1,7 milions d'euros a funcionaris que no estaven treballant a la Cambra. Llavors la Mesa es va comprometre a posar punt final a la mesura sense concretar amb quin mecanisme però assegurant que s'havia de parlar amb els treballadors. Ha estat a la Mesa celebrada aquest matí, en què la presidenta, Laura Borràs, ha proposat eliminar l'article 79 de l'Estatut del Règim de Govern Intern que recull aquest privilegi, i així ho han subscrit tots els secretaris, segons fonts parlamentàries i de la presidència. Ara la decisió haurà de ser avalada a la Comissió d'Afers Institucionals de la Cambra, un tràmit que previsiblement no trobarà resistències.
Canvia així el criteri de parlar abans amb els treballadors que es va anunciar la setmana passada, i ara el Parlament tirarà pel dret per posar fi urgentment a l'anomalia eliminant aquest article, que apunta que el personal del Parlament que fa quinze anys o més que presta serveis a la Cambra, un cop ha complert els seixanta anys, pot optar a una llicència per edat. Així mateix, indica que la llicència té una durada màxima de cinc anys, que han d'ésser immediatament anteriors a l'edat legal de jubilació que correspongui a la persona que la sol·licita: "Amb aquesta llicència, manté la condició de funcionari per jubilació", apunta el reglament. També especifica que és la Mesa del Parlament qui ha d'articular els mecanismes pertinents per desplegar-lo.
Segons fonts de la reunió, la Mesa considera que aquest ha de ser un primer pas necessari i que, un cop decidit i amb l'acord polític per unanimitat que faculta l'extinció de les llicències per edat, serà quan es negociï una nova regulació amb els treballadors. Així, ara el tràmit farà que la modificació del reglament sigui informada al Consell de Personal del Parlament, i tot i que diguin el que diguin els treballadors, la mesura no es farà enrere. Posteriorment, se celebrarà una Mesa ampliada que informi tots els grups de les intencions de la Mesa, i finalment la Comissió d'Afers Institucionals (CAI) aplicarà l'eliminació de l'article. Es dona per fet l'aval de la CAI a la modificació, donat que, com a mínim, el PSC, ERC, Junts i la CUP hi donaran suport.
Més notícies sobre aquest tema:
>> 21.01.2022 - I, de sobte, el silenci total…
>> 17.01 2022 - El Nacional - Editorial "No hi ha cap explicació" - No hi ha dret que tantes persones ho han sabut i no ho han denunciat en 14 anys." Jose Antich.
>> 16.01.2022 - Diari Ara - Privilegis al Parlament: la cambra paga 1,7 milions d'euros anuals a funcionaris que ja no hi treballen
__
25.01.2022. Piulades sobre vicis i prebendes dels funcionaris del Parlament, concedides per polítics
___________________________________________
___________________________________________
18 de gener del 2022
18.01.2022 Corrupció al Parlament, comencen a posar remei: "La Mesa del Parlament acorda posar punt i final als privilegis dels funcionaris"
Carme Rocamora • 18.gener.2022 - El Nacional
La Mesa del Parlament s'ha compromés aquest dimarts a treballar per eliminar al règim especial que permet als funcionaris de la Cambra catalana seguir cobrant malgrat no treballar, conegut com la "llicència d'edat", i ha coincidit per unanimitat en la necessitat de trobar un nou acord amb els treballadors de la Cambra, després que el diari Ara fes públic que la Cambra catalana paga anualment 1,7 milions d'euros a 21 funcionaris que no treballen i tenen més de 60 anys. Abans que esclatés aquesta polèmica mediàtica, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ja havia començat a actuar per revertir una situació que va situar com a "contraproduent", sent la primera presidenta de la Cambra que abordava aquesta qüestió des que va entrar en vigor l'any 2008.
La reforma d'aquesta anomalia impulsada per Borràs es va traduir en reduir de cinc a tres els anys en què els funcionaris poden cobrar el sou sense treballar, una mesura que es va aprovar per unanimitat a la Mesa del passat 21 de desembre. Llavors ningú va dir res, però amb el ressò de la polèmica els grups s'han començat a desdir de l'acord d'abans de Nadal, i és així com han acordat en la Mesa d'aquest dimarts treballar per buscar un nou pacte que impedeixi que hi hagi treballadors que cobrin sense anar a treballar els últims anys abans de jubilar-se. Segons fonts de la Cambra catalana avui s'ha arribat a aquest acord. Però això no significa que la solució arribi de forma automàtica ni que l'acord del 2021 quedi anul·lat automàticament, sinó que és més bé una declaració d'intencions que ara s'haurà de materialitzar negociant amb els treballadors.
Arribar a un acord aquest 2022
Per què és així? La Mesa no pot decidir per si sola acabar amb la figura de la llicència per edat, ja que es tracta d'un acord amb el Consell de Personal, que són els representants dels treballadors de la Cambra. L'objectiu és arribar a un acord aquest 2022 i caldrà veure què passa amb els casos de persones que hagin fet la petició per adherir-s'hi però encara no estan cobrant. És per aquest motiu que la Mesa ha encarregat un informe a la secretaria general i al lletrat major per analitzar si hi ha la possibilitat d'aturar els casos en tràmit: el primer que es vol saber és quantes persones ho han demanat, quantes estan pendents que el Parlament els respongui i quantes tenen el vistiplau però encara no se'ls ha executat la mesura. El pensament general és que no es podrà fer res per aturar els casos de la vintena de funcionaris que ara estan cobrant sense treballar perquè es tracta del que s'anomena drets adquirits. Així doncs, està gairebé descartat que el nou acord tingui efectes retroactius.
D'altra banda, la Mesa ha decidit que la vicepresidenta segona, Assumpta Escarp, porti la setmana que ve una proposta sobre com millorar l'actual òrgan intern de transparència. Precisament, arran de les tensions per la informació han dimitit els tres membres d'aquest òrgan de transparència, entre ells l'ex lletrat major Antoni Bayona. S'han de rellevar aquests tres membres però avui la Mesa encara no ha abordat la seva substitució.
Treballar per no fer res
Fins a 21 funcionaris del Parlament estan acollits a aquesta figura, entre ells, dos exsecretaris generals que cobren més de 10.000 euros al mes. Els que cobren menys i que estan en aquesta mateixa situació són els uixers auxiliars, que cobren 3.800 euros mensuals. En total, s'han pagat anualment 1,7 milions d'euros a funcionaris que no estaven treballant a la cambra.
Les persones que es podien acollir a aquest règim eren les que feia 15 anys que treballaven al Parlament i poden seguir amb aquesta situació fins a la jubilació. Això duia al fet que hi havia llocs de treball sense ningú que els cobrís, però tampoc es podia contractar ningú nou, ja que la peculiaritat d'aquest permís no ho permetia.
La posició de Borràs
En una entrevista després de conèixer-se la notícia, la presidenta del Parlament Laura Borràs va deixar clara la seva oposició a figura laboral de les llicències d'edat i va declarar: "Les persones han de fer feina fins que es jubilen, i a partir d'aquí s'ha de renovar la plantilla de forma racional". Aquests permisos estaven en marxa des del 2008 i en tots aquests anys no s'havien modificat. Davant aquest fet, Borràs va subratllar que no es podia "responsabilitzar" del que passava abans, només del que passa ara, sota la seva presidència.
Després que tota aquesta informació hagi transcendit, el president Pere Aragonès va assegurar que "en l'àmbit de l'administració de la Generalitat no hi ha casos" com els de la vintena de funcionaris del Parlament. Així es va manifestar ahir en la seva visita als laboratoris de la farmacèutica biotecnològica Hipra, que desenvolupa la primera vacuna catalana contra la covid-19. "De la situació que avui s'ha conegut, qui ha de prendre les decisions és el Parlament, la mesa i la presidència del Parlament", va defensar. Per la seva banda, la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, va assegurar que el partit no era coneixedor d'aquestes irregularitats.
Més notícies sobre aquest afer:
>> 16.01.2022 - Diari Ara - Privilegis al Parlament: la cambra paga 1,7 milions d'euros anuals a funcionaris que ja no hi treballen
(A nosaltres com a ciutadans de 2a sempre ens ha sorprès el concepte "drets adquirits" que se suposen intocables, i que es troben tant sovint en les reglamentacions del ciutadans de 1a, o sigui els funcionaris (els que no són ni ensenyants ni metges). Als ciutadans de 2a no s'ens apliquen els drets laborals adquirits, crec jo. Cal redreçar les prebendes que els funcionaris i polítics s'han autoconcedit, i que no són poques, no! Cuca de Llum)
______
17 de gener del 2022
17.01 2022 - "No hi ha cap explicació" - No hi ha dret que tantes persones ho han sabut i no ho han denunciat en 14 anys." Editorial, Jose Antich.
Jose Antich - 17.gener.2022 - Editorial - El Nacional
No hi ha cap explicació que el Parlament de Catalunya hagi estat dilapidant, no trobo una paraula més ajustada, 1,7 milions d'euros anuals des del 2008 per satisfer un salari a una vintena de funcionaris -en concret, 21- que, mitjançant una peculiar llicència per edat, es podien jubilar als 60 anys, si feia quinze que eren treballadors de la Cambra legislativa i cobrar entre 4.000 i 10.000 euros mensuals.
No hi ha cap explicació perquè aquest acord fos aprovat per unanimitat
el 2008, la segona legislatura del tripartit d'esquerres al Govern
(2006-2010), i en una Mesa del Parlament en què hi eren representants
d'Esquerra Republicana, que tenia la presidència amb Ernest Benach, dos membres del PSC, dos de Convergència i Unió, un d'Iniciativa per Catalunya i un últim del Partit Popular.
No hi ha cap explicació perquè la Mesa del Parlament i el comitè d'empresa tanquessin un acord que, a més, quedaria recollit al conveni laboral pel qual es regeixen els funcionaris de la Cambra catalana. No hi ha cap explicació perquè durant 14 anys i quatre presidències del Parlament -és ara amb Laura Borràs,
la cinquena, que ha sortit a la llum pública- res no se n'hagi sabut i
tots els grups parlamentaris que han tingut un lloc a la Mesa hagin
permès aquest privilegi i pel mig, hi hagi hagut dues crisis econòmiques profundes,
com la financera del 2008 provocada per la bombolla immobiliària dels
Estats Units i que es va prolongar en la seva etapa més dura fins al
2011 i la provocada per la pandèmia de la covid-19. No hi ha cap
explicació que en plena crisi s'hagi pogut ocultar uns privilegis que
reportaven a la butxaca dels beneficiats entre 56.000 i 140.000 euros
anuals.
No hi ha explicació alguna que sostingui les paraules del president Benach que quan
es va aprovar per la Mesa del Parlament de l'època, la situació
econòmica de llavors era diferent. Mai no hi ha hagut un moment en què
l'opinió pública, si ho hagués conegut, hagués justificat tremend
disbarat i que el que són uns injustificables privilegis hauria estat
vist per l'opinió pública com una cosa absolutament normal. No hi ha cap explicació per a una degradació de la imatge institucional del Parlament, com a la que es veurà sotmesa la Cambra,
persistent en el temps, que costarà d'esmenar i tot això mentre els
CAPs estan saturats, el personal sanitari no arriba a poder cobrir les
necessitats existents i els mestres, per citar un altre col·lectiu, han
de fer front en condicions gens fàcils a un dèficit estructural evident.
No hi ha cap explicació perquè polítics i funcionaris teixissin una
teranyina impenetrable en la que no passava res si les places no es
podien cobrir fins que es jubilessin les persones que s'havia acollit al
règim de llicència per edat ja que si faltaven recursos humans
s'ampliava la plantilla i santes pasqües. No hi ha cap explicació per a
la ciutadania per part dels que ho van aprovar i de tots aquells que ho
han anat cobrant i que, en cap moment d'aquests anys, pel que
sembla, no se'ls ha passat pel cap que, potser, haurien de tornar a
treballar per continuar cobrant aquests diners i, de manera especial, els dos secretaris generals que, pel que sembla, s'hi han acollit.
I no hi ha cap explicació, des del punt de vista ètic, perquè no pugui
ser revertida aquesta situació -que confiem que, almenys, sigui
absolutament legal- amb caràcter immediat i trobar la fórmula dins de la
legalitat perquè aquest disbarat polític pugui ser corregit i els
funcionaris que avui s'acullen al privilegi tornin a treballar o perdin
les seves prebendes econòmiques.
Per saber-ne més sobre aquest trist afer que es va conèixer ahir:
>> 16.01.2022 - Diari Ara - Privilegis al Parlament: la cambra paga 1,7 milions d'euros anuals a funcionaris que ja no hi treballen
___
7 de gener del 2022
La mentida de Llarena que Espanya haurà d’explicar davant del TJUE a la vista oral del febrer o març
La defensa dels exiliats ha fet notar al tribunal aquesta setmana
una contradicció important del jutge espanyol sobre les euroordres.
Josep Nualart- Vilaweb - 05.01.2022
El compte enrere perquè el Tribunal de Justícia de la UE resolgui les qüestions pre-judicials que el jutge Pablo Llarena li va enviar l’any passat
sobre les euroordres contra els exiliats catalans ja ha començat.
Previsiblement, al llarg d’aquest mes de gener el tribunal fixarà una
data per a la vista oral, un dels darrers tràmits abans no es publiqui
la sentència. I quan els jutges de Luxemburg tinguin al davant les
diverses parts en aquest litigi, la fiscalia, l’advocacia de l’estat
espanyol, les defenses dels exiliats, la representació de Bèlgica i les
de Polònia i Romania, els faran un seguit de preguntes clau. Una
d’aquestes, molt probablement, anirà adreçada al regne d’Espanya: per
què el jutge Llarena ha mantingut actives les euroordres sobre les quals
té dubtes d’execució si va dir categòricament que el procediment penal
es trobava “plenament paralitzat per la seva situació de rebel·lia”.
Així ho va deixar dit en la pàgina 11 de la interlocutòria amb què formulava les pre-judicials, el 9 de març de l’any passat.
La defensa de Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig, dirigida per Gonzalo Boye, ho ha fet notar al tribunal aquesta setmana mateixa, quan vencia el termini per a fer la petició de vista oral. Han inclòs aquesta contradicció en el plec de qüestions i al·legacions sobre les quals, com a part afectada, voldrien que el tribunal fes aclariments. Perquè quan arribi el moment de la vista oral no hi haurà un repàs de totes les al·legacions formulades durant els mesos que fa que va començar el procediment, sinó solament sobre algunes qüestions, les més espinoses i segurament les més decisives, sobre les quals el tribunal pot tenir més dubtes o pot considerar més determinants.
I aquesta n’és una. Perquè afecta plenament la posició
espanyola en aquest afer. D’entrada perquè evidencia la discordança
entre aquella que sosté el magistrat instructor que és qui formula les
pre-judicials i la de l’advocacia de l’estat espanyol, que és qui
s’erigeix en representant dels interessos del regne d’Espanya com a
estat en el seu conjunt. L’anterior advocada de l’estat en cap davant el
TJUE, Sonsoles Centeno, va entendre que les euroordres
contra els exiliats restaven aturades d’ençà del moment en què Llarena
va formular les pre-judicials, i així ho va dir a l’alt tribunal
europeu, que ho va subscriure. Però Llarena les va mantenir actives, i
per això va fer detenir Puigdemont a l’Alguer, amb el subsegüent fracàs
de l’intent d’extradició a la jurisdicció italiana. El jutge va
desqualificar públicament l’advocada de l’estat, ningú del govern
espanyol la va sortir a defensar, i Centeno va plegar la tardor passada.
Ara, la nova advocada de l’estat, Andrea Gavela, es trobarà amb la destrossa jurídica que això va significar, i tindrà un paper difícil en la vista oral si s’hi formula aquesta contradicció. Caldrà veure fins a quin punt tot plegat es trasllada en el fons de les qüestions que hi ha en joc, en les respostes que el TJUE doni a Llarena sobre els motius que poden justificar la denegació d’una euroordre, sobre el risc de violació de drets fonamentals en cas d’extradició, sobre el qüestionament del Suprem com a tribunal competent, sobre la possibilitat d’emissió d’una nova euroordre contra una persona que, com Lluís Puig, ja té una sentència ferma de denegació per part d’un estat membre…
Però, en tot cas, hi ha un altre aspecte més formal, però
també molt significatiu, que és la desconfiança envers la justícia
espanyola que un episodi com aquest origina a Luxemburg. Perquè la
primera instància d’aquest tribunal, el TGUE, ja va haver de dir a
Llarena que allò que ell digués i considerés sobre la suspensió de les
euroordres mentre hi havia en marxa un procediment de pre-judicials
relacionat era irrellevant. Li ho deia a propòsit de l’intent fracassat
d’extradició de Puigdemont a l’Alguer.
A aquesta desconfiança s’hi afegeix el fet que l’estat espanyol anirà acompanyat en la vista oral de solament Polònia i Romania, que hi han presentat al·legacions defensant la posició de Llarena. Cap estat més de la UE no hi ha volgut entrar, cap ni un, quan ben recentment un cas de denegació d’extradició amb qüestions molt semblants a les que formula Llarena tocava de ple els Països Baixos. La justícia d’aquest país va demanar al TJUE que li respongués què havia de fer si es trobava amb dos ciutadans reclamats mitjançant sengles euroordres per la justícia de Polònia si durant el procediment judicial contra ells els havien vulnerat el dret del jutge establert per la llei i del jutge imparcial. Ni més ni menys que allò que precisament va argumentar Bèlgica per a denegar l’extradició de Lluís Puig i que va propiciar les preguntes de Llarena. L’advocat general del TJUE ja s’ha pronunciat en el cas dels Països Baixos i Polònia, tot dient que el tribunal d’execució de l’euroordre té l’obligació d’examinar les situacions concretes que facin pensar en un risc real de violació del jutge imparcial, perquè, si és així, si hi ha en risc drets fonamentals dels reclamats, l’euroordre s’ha de denegar.
Els Països Baixos, doncs, no han formulat al·legacions en el cas de Llarena contra els exiliats. Polònia, l’altra part en el litigi, sí que n’ha formulades, i ha donat suport a la posició espanyola. En dos casos que són damunt la taula del TJUE i tan pròxims en el temps de resolució aquests posicionaments prenen molt de significat. I més encara quan Polònia ha estat advertida repetidament i sancionada per no fer cabal de les resolucions del TJUE i per no respectar la primacia del dret de la Unió per damunt de l’estatal.
Totes les parts ja ensenyen les cartes en el procediment de les
pre-judicials. Ara manca la fase final de la resolució. Si durant el
gener el TJUE fixa data per a la vista oral, es podria fer al febrer o
al març, segons les estimacions de la defensa dels exiliats. I passada
la vista, al cap d’unes setmanes, ja hi hauria les conclusions de
l’advocat general, que orienten molt la resolució final. La sentència
arribaria al cap de poques setmanes.
___
6 de gener del 2022
La tradició dels Reis que adoren a Betlem a través de l'art en diferentes èpoques
👑 Segons l'Evangeli de Mateu, uns "savis" vinguts d'Orient seguint una estrella havien arribat a Betlem per adorar el "rei dels jueus", a qui ofrenaren or, encens i mirra. Enlloc esmenta llurs noms ni especifica quants serien o que fossin reis.
Als primers segles del cristianisme, se'ls comença a anomenar "reis" en consonància amb la profecia del Llibre d'Isaïes (60: 11): "perquè els reis amb els seus seguicis et puguin dur les riqueses de les nacions". També es fixa que siguin tres, com les ofrenes; a Sant'Apollinare Nuovo de Ravenna (s.VI) [1] els trobem ja amb els noms pels quals els coneixem.
Per representar la universalitat de l'Home, vingut d'arreu per agenollar-se davant del Nen, n'acaben personificant les tres "edats": el jove (Baltasar), l'adult (Gaspar) i el vell (Melcior). Aquesta iconografia és la que trobem a l'Edat Mitjana.
Per representar la universalitat de l'Home, vingut d'arreu per agenollar-se davant del Nen, n'acaben personificant les tres "edats": el jove (Baltasar), l'adult (Gaspar) i el vell (Melcior). Aquesta iconografia és la que trobem a l'Edat Mitjana.
Els Reis al frontal d'altar d'Avià (c.1200)
Així els veiem al frontal d'altar d'Avià (c.1200) [2] o a l'Atles Català [3], carta portolana atribuïda al jueu mallorquí Cresques Abraham (c.1375) on llegim: "Aquesta provincia es appellada Tarssia de la qual axiren los III reys fort savis e vengueren en Batlem de Judea ab lurs dons e adoraren Jhesus Christ e son sebolits en la ciutat de Cologna à dues jornades de Bruges".
En efecte, els reis d'Orient no només haurien mort sinó que llurs relíquies, trobades per Santa Helena, foren dutes per l'emperador Frederic Barbarroja a Colònia (Alemanya), on encara reposen en un sarcòfag triple daurat a la catedral [4].
A partir del s.XV la universalitat dels reis es comença a associar a la diversitat ètnica de la Humanitat, fet pel qual trobem cada cop més Baltasar representat com a negre, tradició que es consolida en els segles posteriors. Un exemple primerenc n'és el missal de Salzburg [5] (s.XV). A més, potser per remarcar l'exotisme a ulls europeus, canvien els cavalls que tenien com a muntura per camells.
En època moderna ja s'ha consolidat la nova representació dels reis, com apreciem en l'Adoració de Rubens [6] (s.XVII). A casa nostra, des de finals del s.XIX, fan una cavalcada i deixen regals pels nens la nit del 5 al 6 de gener, dia de l'Epifania, quan segons la tradició arribaren a Betlem per adorar Jesús.
Imatges i texte de:
___
4 de gener del 2022
1899, neix "¡Cu-cut!" setmanari satíric
Un 2 de gener de 1902, en plena efervescència catalanista pel "tancament de caixes" (1899) i la fundació de la Lliga Regionalista, que pretén assolir l'autonomia i obté un gran èxit a les eleccions (1901), neix el setmanari satíric "¡Cu-cut!". De tarannà catalanista i afí a la Lliga, pateix l'assalt dels militars i és clausurat temporalment (1905) però s'edita fins 1912. El seu primer número és tota una declaració d'intencions:
«¡Deu los guart tinguin! Aquí som perque hem vingut, y com no hi ha ningú que'ns presenti, llevat d'aquell pagés tan aixerit que haurán vist aquets dias per tot allá ahont no estava "prohibido fijar carteles", nosaltres mateixos farem la nostra presentació ab tot el cerimonial y etiqueta de costúm entre la gent ben criada. Nosaltres som... ¡Cu-cut! y no's creguin que aixó sigui una brometa, sinó una vritat més gran que un temple... gran.
¿Quins son els nostres propósits, preguntan? Donchs, mirin; ara com ara, hem pres el determini de no tenirne cap, perque la experiencia ens ha ensenyat, que de las cent vegadas, norantanou, tot aquell que's proposa "algo", ja pot dir que l'ha esguerrada. Com un "anticipo" -y aixó perque son vostés- els adelantarém que no venim á "llenar" cap "vacío", donchs avuy día no sols tot está plé, sinó que son molts els qui esperan tanda... y tunda.
Respecte d'aquest darrer extrém hem de fels·hi saber que no portém mala voluntat a ningú, per quin motiu si avuy per demá llevem la pell a algún próxim que la tingui de bon estiragassar, entenguis que ho farém sense un sol bri de malicia y que, per lo tant, el sortirse de pollaguera, dependrá, no de lo que li diguém, sinó de la corda que gasti.
També han d'estar en el ben entés de que nosaltres no reconeixém eminencias y, conseqüents ab semblant criteri, tirarém a tot el que sens posi a tret però sempre ab la escopeta carregada ab sal ("¡olé!"), perquè la ferida cogui sense matar.
Aquí, si alguna eminencia hi ha -y no es modestia- som nosaltres y'ls qui ab nosaltres estiguin, a quin efecte convidém per la present a tots els qui vulguin ser tinguts per tals, que vinguin a donarnos un que altre cop de mà pera portar avant la tasca comensada [...]»
· · · · ·
Si us agrada, compartiu-ho i seguiu l'Esguard Històric
> enllaç al blog: http://esguardhistoric.blogspot.com
__
Sobre la UPF, López Bofill, la violència i el colonialisme assumit
No és una qüestió de violència, sinó de sotmetiment. Per a guanyar
primer de tot ha de voler guanyar i si vols guanyar la primera
necessitat és no sentir-te inferior al teu enemic
Estic estupefacte per l’anunci que ha fet la Universitat Pompeu Fabra, dient que investigaria una piulada d’Hèctor López Bofill que no va ser feta en cap àmbit acadèmic ni fa cap referència a aquesta universitat, de la qual ell és professor. La piulada en qüestió, parlant de les contradiccions de l’independentisme, deia: “S’admet resignadament que morin gairebé 25.000 persones de covid-19 i ens fa terror absolut que mori algú a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional.” Pura descripció.
Abans de continuar, crec que cal posar en relleu que l’any passat el professor López Bofill, precisament, va publicar un llibre a la prestigiosa editorial anglesa Routledge titulat Law, Violence and Constituent Power, i que aquest llibre ha estat considerat un dels millors llibres de l’any sobre teoria constitucional en llengua anglesa.
Diguem, doncs, que sobre la violència i els usos constitucionals que hi són vinculats, López Bofill en té un coneixement acreditat i reconegut. La direcció de la Pompeu Fabra, tanmateix, ha reaccionat a aquesta piulada demanant “a l’òrgan competent de la universitat que explori si, en virtut dels principis i mecanismes que recull el Codi Ètic [de la institució] pertoca emprendre algun tipus d’acció”.
Naturalment, molta gent hi ha respost criticant la UPF. Per exemple, a les pàgines d’aquest diari, avui mateix, hi trobareu aquest article del professor Joan Ramon Resina, que té unes credencials indiscutibles, i molt superiors a les meues, per a parlar-ne. No crec que calga insistir-hi, doncs.
Però a mi sí que m’agradaria, en tot cas, anar un poc més enllà d’aquest aspecte del debat, per a provar d’entendre com pot ser que ens trobem una reacció com aquesta i què ho fa que un rector com Oriol Amat haja pogut actuar així. I vull anar més enllà perquè l’anècdota, en definitiva, trau a la llum l’existència d’un tabú de catalans extremadament útil per al nacionalisme espanyol i del qual ningú no vol ni parlar, de tanta por que fa: la violència. És evident que la reacció de la UPF sols es pot explicar com una reacció increïblement exagerada, tement que la piulada “taque” la institució, a partir de la suposició que la frase del professor Bofill és una crida a exercir la violència contra Espanya per a aconseguir la llibertat. Que no ho és.
Ara, la pregunta per a mi interessant és què caram passaria si ho
fos? On estaria el problema si un professor universitari digués o
explicàs que el conflicte nacional entre Espanya i Catalunya pot
implicar que hi haja morts? I diguem-ho tot: com si no n’hi hagués
hagut, ja…
Abans he parlat de tabú. El tema de la violència és més que això i és
important de contextualitzar-lo i entendre com es fa servir. La
violència d’ETA ha estat per al règim del 78
l’equivalent de la plaça d’Oriente franquista –un espai de grans
adhesions acrítiques que suscita consens entorn de l’autoritat. I les
conseqüències d’aquesta victòria ideològica de l’espanyolisme són ben
evidents. A còpia d’imposar la seua versió particular de la pau armada,
han aconseguit d’entronitzar un discurs segons el qual ells tenen el
dret de matar qui vulguen i en les condicions que vulguen i poden
exercir la violència de manera quotidiana contra nosaltres –als
tribunals, amb les armes, als restaurants o les consultes mèdiques, amb
els insults, amb les lleis o com siga. Però pobre de tu si ni tan sols
t’atreveixes a pensar, simplement a pensar, si és lògic i natural el
desequilibri polític entre els dos contendents que això origina.
I sobre això, no us enganyeu: no es tracta d’imposar una cultura de
la pau, sinó de sotmetre el pensament i forçar els catalans a respectar
la violència que s’exerceix contra ells. A respectar aquell amo
que s’ha atorgat el dret diví d’exercir la violència i l’exerceix,
sabent que això el fa més poderós. En definitiva, som davant un exercici
elemental d’humiliació i de control social del contendent que vol
remarcar i fer-nos assumir qui és qui mana de veritat i fins a quin punt
és clara la dissimetria del poder. I ací teniu, com un exemple magnífic
del seu gran resultat, el Primer d’Octubre i la reacció, de derrotats i
temorosos, de bona part de la classe política catalana.
Contra això, i per alliberar-nos d’aquest tabú, alguna vegada he
recomanat de llegir els teòrics anticolonialistes. Per aprendre’n. Crec
que és molt important que els llegim perquè ens poden ajudar a canviar
d’actitud. El “deure de la descortesia” de Malcolm X, per exemple, hauria de ser, amb urgència, una actitud generalitzada al nostre país. I ens cal rellegir Els damnats de la terra per a entendre bé què és la llibertat de saber-se no subordinat, que Frantz Fanon
ens explica precisament dient que “la violència desintoxica l’individu”
–cosa que es va veure clarament, i ho vam experimentar, a la batalla
d’Urquinaona. Repassar, en fi, el Discurs sobre el colonialisme d’Aimé Césaire o entendre i assumir aquella demostració empírica d’Edward Saïd
que les imatges discursives que crea el poder sobre el poble colonitzat
són una arma de primera magnitud, ens aniria molt i molt bé a tots. Ens
ajudaria a reconstruir-nos. Fins i tot hauríem de llegir l’adorada Hannah Arendt quan explica, d’una manera tan aguda com magistral, que “la violència apareix allà on el poder perilla“. I recordeu les urnes del 2017, quan la violència va aparèixer, o no les recordeu ja?
Per tant, no és una qüestió de violència o no-violència, sinó de
sotmetiment: això ens ho hauríem de ficar tots al cap. Perquè per a
guanyar primer de tot has de voler guanyar; i si vols guanyar la primera
necessitat és no sentir-te mai inferior al teu enemic. Què és això que
fa Hèctor López Bofill i és això que la direcció de la seua universitat
pretén que deixe de fer.
Entrades relacionades publicades a la Cuca de Llum:
>> L'autoestima dels catalans i la seva llengua.
>> La meva experiència m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xulo(...) no serveix per apaivagar la seva agressivitat. ( post amb 2790 visites)
__
Subscriure's a:
Missatges (Atom)