31 de gener de 2022
30 de gener de 2022
Capitalismo financiero
28 de gener de 2022
Per què se salvarà el català
El català, com deia amb un somriure, aquella Norma que va dibuixar l’enyorat Lluís Juste de Nin, continua sent cosa de tots. Si és cosa d’uns quants no se’n sortirà. O podrà aspirar, a tot estirar, a un enterrament digne en el panteó de les llengües -no és inevitable- de fossilització lenta però segura. Hi pensava aquest dijous, en tot plegat, mentre seguia el col·loqui organitzat per El Nacional.cat “El català en perill? El català en acció!”, on tots els convidats, gent que ho té molt clar, van voler parlar més de què fem amb el català, nosaltres, que no del que li volen fer ells -que ja ho sabem-. Per entendre’ns, més de com ens posicionem a Netflix -però també al forn quan anem a buscar el pa- que de quants vots arreplegaran Pablo Casado o Pedro Sánchez per dir-nos nazis o per firmar-nos un xec amb tinta invisible a canvi d’uns pressupostos de l’Estat.
És cert que, com sosté el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, si no espavilem, si els polítics d'aquí no es posen les piles, el català ho tindrà fumut en el món global. Aquest és el nou camp de batalla. 40 anys de política lingüística pròpia, de normalització i immersió a les escoles, no han evitat que, com va assenyalar Arnau Rius, creador de la plataforma en català Canal Malaia, el català hagi perdut una generació, la generació Z, la dels joves que fa un quart de segle van inaugurar l'era 2.0. El coneixen, però no el fan servir. Es tracta, ara, de no perdre la següent generació, l’Alfa, la que ve. Com? Les llengües amb estat propi, com va remarcar la periodista i exdirectora de l'editorial La Galera Iolanda Batallé, l’islandès, per exemple, suren. I és possible, com va postil·lar Cuixart que, els últims anys “buscant l’Estat hem perdut una mica la nació”. Sí i no. Vet aquí el drama, i l'oportunitat. Perquè en el fons, en un món postnacional, global-local, si voleu, ja no n’hi ha prou, per salvar-se, amb tenir una televisió "nacional”, una TV3 -que també- en la llengua “nacional”. No tenim Club Super3 o Tres Bessones del món de Netflix, HBO Max o Filmin, perquè, com cantava Raimon, no són d'eixe món, d'aquest món d'ara. Ergo s'hauran de buscar alternatives.
El català és un idioma que serveix, bàsicament, per tirar a terra murs interiors i fronteres exteriors. Justament per això rep de valent, i justament per això també pot afrontar el principal repte que té al davant: la globalització.
Deia Cuixart parafrasejant Joan Fuster que el castellà va entrar a les cases per la ràdio i que ara es tracta que el català torni per l’audiovisual. Cal que la propera Rosalia que siguem capaços de produir o fabricar, per dir-ho a la manera de Foucault, col·loqui un trap o el que sigui a les plataformes globals en la llengua del seu poble. Que l’escoltin els joves o no tan joves de Sant Esteve Sesrovires, però també de Vallecas i d’Atlanta. Sense demanar passaport. És la manera com tots ells consumeixen nit i dia els grans hits del trap llatí, que no estan fets en la “lengua del imperio” sinó en una llengua que sona i es distorsiona i es rima bé. Y ya.
Sí, el català està fatal, no cal posar-hi més sucre del compte. El català, com ja ha començat a ser-ho el castellà i ho és des de fa dècades l’anglès haurà de ser postnacional, o sigui global. S'haurà de desterritorialitzar per reconquerir el seu territori-mare. Cal globalitzar la nació tant com sigui possible encara que sembli i ho pintin com un contrasentit. I per on es comença? Com es fa això? Es tracta, com va apuntar Batallé, que la gent ho vulgui i que, a més a més, sigui en català. Cal desacomplexar-nos per recuperar l’ús de la llengua al carrer, a l’escola, a l’oficina, al llit. Però, sobretot, cal desacomplexar-los. Com més gent desacomplexada, millor. Indigneu-vos, espavileu-vos, desacomplexem-nos (tothom). El català sempre ha servit per això. És com aquella noia que -ho va explicar Blanca Pujals, de Viena Edicions- va mirar un llibre de la parada i va dir: “Me lo compro en catalán”. I si això és així, llavors, segur que sí.
"A la catalana manera" Fets històrics que neguen el "relat" que els catalans tinguin sang d'horxata, un dels mites escampats a fi d'abaixar-nos l'autoestima
Ho veiem arreu. Als mítings polítics, a les conferències, entrevistes, debats, no falla mai. Cada cop que algú dels nostres esmenta el caràcter cívic i pacífic del moviment independentista català, es produeix un fenòmen paranormal: durant mig segon, hi ha una pausa, com si s’adonés que ara toca fer alguna cosa, i tot aixecant les dues mans en un signe d’aclariment, recita les paraules màgiques: “ja sabeu, a la catalana manera”. O alguna cosa molt semblant.
A la catalana manera, el gran almirall de la Corona catalana d’Aragó Roger de Llúria va establir un clima de terror naval a la Mediterrània quan, havent derrotat de manera heroica i brillant la flota francesa, va ordenar ofegar tres-cents enemics ferits i deixar cecs als gairebé tres-cents que quedaren excepte un afortunat a qui només li van buidar un ull, perquè pugués conduir el vaixell en el seu retorn a França.
Roger de Llúria també va deixar una frase per a la posteritat: “que a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó”. No ho va dir sortint del bar després de quatre Voll Damms, sinò havent esclafat tota la flota de Carles II d’Anjou al golf de Nàpols.
Si avui encara es pot escoltar parlar català a l’Alguer és perquè, a la catalana manera, la colla de salvatges violents que érem els catalans vam decidir liquidar o deportar tots els homes d’aquesta bonica vila de Sardenya.
Quan hi havia una pesta, quan les collites eren dolentes, quan alguna cosa anava malament i s’havia de canalitzar la ràbia popular, els pacífics habitants de les ciutats catalanes on hi havia un call -és a dir, un barri poblat principalment per jueus-, hi anaven a desfogar-se i, a la catalana manera, muntaven una massacre pròpia de bàrbars sense ànima.
També és fàcil averiguar que hem tingut lleis perfectament raonables i acceptades que permetien als catalans anar lliurement armats pel carrer, honorant la màxima de poble armat, poble respectat, i la màxima no tan popular de que, abans d’assaltar-me, t’ho pensaràs dues vegades.
El poble català arrosega un "relat" de perdedors de la història, de xais covards que demanen perdó per existir, degut a tres segles de despotisme borbònic i autoritarisme espanyol, amb la inestimable col·laboració d’una classe dirigent gens digna que ens ha entabanat sempre des del primer dia.
La culminació d’aquesta situació és aquest "relat" absurd i ridícul que pretén convertir-nos en un poble especial, una gent que té una imaginària tradició pacifista i de bona voluntat que no ha existit mai, i que ha convertit almenys tres generacions de catalans en alumnes d’un gran parvulari infantilitzant.
La famosa frase “ni un paper a terra” ha esdevingut literal: manifestacions amb servei de neteja! Ho expliques a qualsevol lloc i queden astorats.
Tratamos de tapar nuestro vacío existencial con posesiones y distracciones. Pero no funciona
Jordi Pigem va parlar del llibre Pandèmia i postveritat , que acaba de publicar Fragmenta, amb Xavier Graset, al programa Més 324 que s'emet en directe pel canal de notícies 324 i en reemissió a la cadena TV3. [+]
27 de gener de 2022
26 de gener del 1939, les tropes franquistes entren a Barcelona
https://www.vilaweb.cat/noticies/oriol-duenas-ocupacio-catalunya/
__
26 de gener de 2022
26.01.2022 Borràs elimina definitivament el privilegi de les llicències per edat als funcionaris del Parlament
Canvia així el criteri de parlar abans amb els treballadors que es va anunciar la setmana passada, i ara el Parlament tirarà pel dret per posar fi urgentment a l'anomalia eliminant aquest article, que apunta que el personal del Parlament que fa quinze anys o més que presta serveis a la Cambra, un cop ha complert els seixanta anys, pot optar a una llicència per edat. Així mateix, indica que la llicència té una durada màxima de cinc anys, que han d'ésser immediatament anteriors a l'edat legal de jubilació que correspongui a la persona que la sol·licita: "Amb aquesta llicència, manté la condició de funcionari per jubilació", apunta el reglament. També especifica que és la Mesa del Parlament qui ha d'articular els mecanismes pertinents per desplegar-lo.
Segons fonts de la reunió, la Mesa considera que aquest ha de ser un primer pas necessari i que, un cop decidit i amb l'acord polític per unanimitat que faculta l'extinció de les llicències per edat, serà quan es negociï una nova regulació amb els treballadors. Així, ara el tràmit farà que la modificació del reglament sigui informada al Consell de Personal del Parlament, i tot i que diguin el que diguin els treballadors, la mesura no es farà enrere. Posteriorment, se celebrarà una Mesa ampliada que informi tots els grups de les intencions de la Mesa, i finalment la Comissió d'Afers Institucionals (CAI) aplicarà l'eliminació de l'article. Es dona per fet l'aval de la CAI a la modificació, donat que, com a mínim, el PSC, ERC, Junts i la CUP hi donaran suport.
__
18 de gener de 2022
18.01.2022 Corrupció al Parlament, comencen a posar remei: "La Mesa del Parlament acorda posar punt i final als privilegis dels funcionaris"
Carme Rocamora • 18.gener.2022 - El Nacional
La Mesa del Parlament s'ha compromés aquest dimarts a treballar per eliminar al règim especial que permet als funcionaris de la Cambra catalana seguir cobrant malgrat no treballar, conegut com la "llicència d'edat", i ha coincidit per unanimitat en la necessitat de trobar un nou acord amb els treballadors de la Cambra, després que el diari Ara fes públic que la Cambra catalana paga anualment 1,7 milions d'euros a 21 funcionaris que no treballen i tenen més de 60 anys. Abans que esclatés aquesta polèmica mediàtica, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ja havia començat a actuar per revertir una situació que va situar com a "contraproduent", sent la primera presidenta de la Cambra que abordava aquesta qüestió des que va entrar en vigor l'any 2008.
17 de gener de 2022
17.01 2022 - "No hi ha cap explicació" - No hi ha dret que tantes persones ho han sabut i no ho han denunciat en 14 anys." Editorial, Jose Antich.
13 de gener de 2022
El Llibre del Sindicat Remença (1448), entra a formar part del Registre de la Memòria del Món de la Unesco. Bibliografia sobre remences. v.8


(SINOPSI: El Registre Memory of the World (MOW) és un programa promogut per la UNESCO destinat a la protecció, la preservació, l’accés i la difusió del patrimoni documental. El seu objectiu és promoure i preservar de l’amnèsia col·lectiva els documents capitals per a entendre l’evolució de la humanitat. És el primer llibre català que forma part del Registre Memory of the World.
El 18 de juny de 2013 la UNESCO va aprovar l'inscripció al Registre Memòria del Món:
Dos fets rellevants des del punt de vista d'aportacions catalanes a l'història de la cultura occidental:
- És la primera vegada a la cultura d'occident que es forma i s'autoritza un Sindicat (es a dir un nou tipus d'organització social) per obtenir un objectiu laboral comú.
Catalunya és el primer lloc del món on està documentada la lluita pels drets humans i socials, ja en l’època medieval. El primer moviment dels remences del que en tenim notícia és del 1388. El fet històric demostra que, si les persones es posen d’acord, si s’organitzen, poden aconseguir els seus objectius de llibertat. - Les reunions van desembocar, quatre dècades més tard, el 21 d’abril de 1486, a la Sentència Arbitral a Guadalupe, que va significar la definitiva abolició de l’adscripció al predi i de tots els mals usos. És la primera vegada que s'alliberen legalment els serfs a Europa. Cuca de Llum)
http://www.girona.cat/sgdap/cat/recurs_remences.php
http://www.girona.cat/sgdap/cat/llibre_sindicat_remenca.php
"Els mals usos són, en tots els sentits,
absolutament horribles a la llei de la
natura, a les Escriptures i
al precepte diví" [fol. 2r]
El Llibre del Sindicat Remença de 1448, custodiat a l’Arxiu Municipal de Girona, és un document manuscrit escrit en llatí entre 1448 i 1449 que conté les actes de les reunions celebrades pels homes de remença, o serfs, de 912 parròquies de les diòcesis catalanes de Girona, Vic, Barcelona, Elna i Urgell per tal de nomenar els seus síndics o representants que havien de negociar l’abolició de la servitud dels mals usos davant del rei Alfons IV, el Magnànim.
Els pagesos de remença eren homes i dones vinculats, per contracte, a un mas i les seves terres i obligats a pagar una remença o redempció per a deslliurar-se d’aquesta adscripció a la terra. A més estaven subjectes a altres servituds –coneguts com a “mals usos”- i drets que el pagès devia al senyor.
Les reunions dels remences es van celebrar entre el 13 d'octubre de 1448 i el 10 de març de 1449 i van aplegar prop de 10.500 homes. Aquestes assemblees, autoritzades pel rei Alfons el Magnànim, havien de servir també per a recollir els diners necessaris per a sufragar el procés.
Reclamacions com les dels remences es van anar succeint arreu d’Europa al llarg del segle XV, però és a Catalunya on es va abolir, per primera vegada de forma legal, la servitud el 1486 a través de la sentència arbitral de Guadalupe. El sindicat remença de 1448 n’és un precedent. A més, s’hi expressa la voluntat dels pagesos no lliures d’un ampli territori, cosa que el fa excepcional.
(La primerenca sol·lució legal del greu conflicte dels remences és una de les grans aportacions de Catalunya a la història d'occident, donc va ser a Catalunya a on primer es va abolir el seu estatus d'esclau en la pràctica - (Al nostre parer, un altre aportació excepcional va ser la "Pau i Treva" que introduí cap a l'any 1027 l'Abat Oliba. Es va copiar el model 20 anys més tard extenent.se per tot Europa; aquest article ho exposa: "Com l'Abad Oliba cap el 1027 va saber formular la Treva de Déu i aconseguí que la respectèssin. Inici de pacificació a la societat feudal.") -
(La Sentència de Guadalupe de Ferran II va posar fi a més de 200 anys de lluites, i una guerra civil de 10 anys. Ferran II el Catòlic va suprimir els mals usos, i donà la "possessió" o dret d'explotació heredable del mas -que s'en deia "domini útil" en termes jurídics- al remença, així com la capacitat de tenir ell mateix llogats altres masos. La "propietat" - o "domini directe" del mas seguia essent del senyor feudal, el qual tenia dret a cobrar el lloguer i rendes pactades. Es van suprimir els 5 "mals usos" que havien anat introduïnt els senyors feudals amb el pas del temps a canvi de pagar una quantitat de diners a la propietat.
(La sentència va ser la primera a Europa sobre l'alliberament legal dels serfs de la gleva o remences i va permetre a la llarga la creació de la classe mitja catalana, com assenyalà Vicens i Vives. Cuca de Llum)
"Verntallat cabdill dels remences" Joaquim de Camps i Arboix. Ed. Aedos. Biblioteca Biogràfica catalana, n.7. Barcelona. 1a edició. 1954. (271 pàg.) Comprat en un llibreter de vell. Aquest llibre és un resum bibliogràfic de totes les recerques anteriors, en el seu dia va ser una aportació molt positiva per esclarir en quin punt es trobava l'estudi d'aquest tema.
A les pàgines 81-88 descriu els mals usos i la "lletania de prestacions de serveis i gabelles pecuniàries". He intentat un resum prenent les seves pròpies paraules:
El Mas Verntallat, foto molt interessant del llibre de J. de Camps i Arboix
1) Els mals usos per antonomàsia: Ius prime nocte (en català dret de cuixa), ius maletractandi, i el dret de didatge. Aquests tres eren els més vexatoris per a la dignitat de l'home.
El dret de cuixa pràcticament mai no s'aplicà a Catalunya. Però si era més corrent el dret senyorial de maltractar el pagés motivat per simple caprici, s'arribà a coses increibles com inscriure·ho en els contractes. El dret a maltractar va ser reconegut per llei el 1202!
El dret de didatge, també molt depressiu per l'home i la seva dignitat, volia dir que si el senyor tenia un fill, podia pendre sense paga la muller d'algun pagés (dida) perquè l'alletés, deixant el fill del pagés morir de gana.
El Castell d'Hòstoles, residència de Verntallat durant un període. Foto molt interessant del llibre de Camps i Arboix.
2) Els mals usos regulats per dret escrit o consuetudinari
A Catalunya els mals usos legalment establerts eren sis:
> quatre de dret escrit - remença propiament dita, intéstia, cugucia, eixorquia -
> i dos de dret consuetudinari - àrsina o àrcia i firma d'espoli forçada.
3) La simple enumeració de les prestacions de serveis i gabelles pecuniàries emplena una llarga llista: ..."ous de cogul, polles d'astor, cossures, brocadella, entèrquia, flassada de cap de casa, blat d'acapte, cens de castellanies o castellania, guaites i obres de castells enderrocats, dret de llòssol,...etc. D'algunes d'aquestes prestacions no s'ha trobat rastre en documents, les ignorem. D'entre les conegudes:
> les "polles d'astor" consistien en l'obligació del pagés de donar un pollastre o polla a l'any per servir d'aliment a l'astor del senyor.
> la "flassada del cap de casa" era l'obligació de donar al senyor en morir el pagés la millor flassada de la casa, a canvi de l'autorització per a efectuar l'enterrament.
> el "dret de llòssol", llossar és equivalent d'esmolar. L'abús consistia en el fet que el senyor cobrava un cànon encara que en el poble no hi hagués ferrer i els pagesos haguèssin d'esmolar les arades i eines lluny de la masia.
Per fi, cal no oblidar l'onerosa tributació exigida per l'Esglèsia amb caràcter general, com és ara els coneguts delmes i primícies.
Camps i Arboix resumeix i fa comentaris a la Sentència Arbitral de Guadalupe de Ferran II del 1482 a la pàg. 92.
Aquest mateix autor ha escrit un petit llibret resumint el conflicte remensa i editat per Dalmau Ed. El teniu resenyat una mica més endevant d'aquest mateix post, el recomano per introduir·se al tema.
Miquel Freixa "Francesc de Verntallat, cabdill dels remences" Editorial Base. Col·lecció Base Històrica. 1a ed. Barcelona. 2010.
440 pàgines.
L'he llegit aquest estiu 2016. La presentació de la societat medieval és molt entenedora, és didàctica, ocupa les primeres 97 pàgines del llibre. Fent servir exemples aplicats al contexte de la vida de Verntallat va aclarint cada un del termes del llarg vocabulari que cal saver per entendre la societat de l'Edat Mitja: capes socials, vincles entre elles, lleis, costums, tipus de feines, creences, amenaces externes... Aquestes primeres 97 pàgines son complementàries als tres articles sobre la situació general de la societat del s.XV que he recomanat en aquest mateix post una mica més endevant, numerades amb tó blau cobalto.
La resta del llibre exposa amb detalls com es va desenvolupar la guerra civil catalana del 1462 al 1472, els moviments tàctics, i cada un dels pasos de Verntallat que ha pogut documentar, que son bastants. Igualment ha trobat registres notarials de Verntallat i documents a on és citat fins el 1486 i encara alguns anys més tard.
Acabada la guerra civil, va haver·hi un segon aixecament remensa. Només aleshores la Generalitat i els senyors feudals s'adonen que mai hi haurà pau si no pacten. El rei Ferran II aconsegueix que les parts l'anomenin àrbitre del conflicte. Em van sorprende les giragonces tàctiques de Ferran II per aconseguir que Verntallat anés a la Cort com representant remença en l'acord final, juntament amb els juristes i els representants dels senyors feudals. Arribats allà, van arribar a pactar el que es coneix com la Sentència arbitral de Guadalupe, l'any 1486. Per obligar al remences a aceptar·la i que s'implementèsin els acords, Ferran II reté uns mesos a Verntallat a la Cort. I sobretot, va pendre l'encertada decisió que els mateixos síndics remences recollissin durant 20 anys els diners per pagar els costos del pleit, així com les destrosses a les propietats dels senyors feudals fetes pels pagesos.
A la primera part del llibre, a més a més de presentar el conflicte dins del seu contexte social, trobo que manca un breu apartat històric amb un resum de les lluites remences des del començament. En efecte, aquest llibre exposa en detall els darrers vintiquatre anys (1462 a 1486) d'un conflicte que en va durar més de cent. Va ser un pacte dificilíssim.
El llibre és part d'una tesi doctoral, que ha estat redactada en forma de biografia. En efecte hi ha nombroses cites a peu de pàgina exposant la font d'aquella informació.
Al final hi ha molta bibliografia, de la pàg.415 a 426: sobre els remences per soposat, i de l'Edat Mitja a Catalunya en general.
Una mica de vocabulari de l'Edat Mitja, per ordre aprox. d'aparició en el llibre:
masos rònecs: pàg 25 i 96
epidèmia de pesta: pàg 25 i 39
feu / feudataris: pàg 23
artiga/ artigaires: pàg 23
capes socials:
senyor (cal fer.li homenatge si ets el seu vassall) Dependre d'un senyor era un fet social. Els senyors també feien homenatge i es convertien en vassalls d'un altre senyor i hi quedaven lligats per vincles de fidelitat.
- els senyors rebien homenatge i a canvi els vassalls rebien un feu: pàg 33
- però el vincle entre un senyor i un pagés era d'una naturalesa diferent al vincle existent entre un senyor i el seu vassall : pàg 31
Vincles de fidelitat dels senyors: pàg 32
cavaller:
pagés: té un vincle especial amb el seu senyor
- pot ser un pagés enfitèutic: d'estatus proper al propietaris de terres lliures o alodials (pàg 31-32)
- o pot ser un pagés adscripticii o homines de remença
magnats o senyors: vescomtes/comdors/varvassors: pàg 32
donzell o homes de paratge: pàg 30 i 38
lleis:
costum medieval: "ius cathaloniae derogat iuri romano"
dret romà
contracte enfitèutic: pàg 31
domini directe: pàg 30
domini útil: pàg 30

Té articles molt interesants sobre l'Edat Mitja catalana, descriu com es va formar aquella societat, com era l'entramat de vincles personals, jurisdiccionals i econòmics. Un entorn que a nosaltres ens sembla estranyíssim. És un llibre per erudits, pels que ja han fet un primer estudi de l'Edat Mitja i vol aprofondir. Té capítols amb més i d'altres més dificultat pel lector il·lustrat mitjà, veieu l'index. Pel que fa al nostre tema, té dos articles sobre els remences:
"Els antecedents de la remença i els mals usos", de pàg. 153 a 168, i
"El pes econòmic de la remença i dels mals usos", de pàg. 169 a 181.
Nivell de divulgació ja prèviament il·lustrada, dòna els resultats de la seva recerca personal. M'ha agradat. Tot i que no ho he entés tot, he aprés coses importants de l'estil de societat d'aquella època, que ni n'havia sentit a parlar, tot i que com veieu, he llegit forces llibres. M'he quedat amb una idea: a l'Edat Mitja no hi havia status jurídic i d'impostos estàndar és a dir, el mateix per tothom amb les mateixes condicions. Donc no, cada propietat en tenia un de diferent fruit de la història de com aquell be va ser recuperat dels àrabs. Tot es feia manual, és a dir que els objectes tampoc eren estandaritzats. La segona idea és que per sorpresa meva, l'autor posa en dubte aspectes que altres llibres donen per bons; en fi, veig que hi ha encara molta molta recerca a fer. L'index:


"Després de negar que la monarquia instigués o, com a mínim veiés amb bons ulls la insurrecció remença -com una manera de combatre les institucions catalanes-, Vicens subratlla la coincidència que es produí entre la monarquia i els pagesos sublevats. Una aliança, la de pagesos i monarca, que ja no es trencarà mai. Amb tot, la victòria de Joan II sobre la Generalitat i el Concell de Cent significà l'establiment a Catalunya de la <<monarquia autoritària>> pero no la resolució del plet remença. Aquesta va ser obra del seu successor. (Que va ser el seu fill Ferran II dit el Catòlic. Cuca de Llum.)
"A aquesta qüestió dedica tota la segona part de l'obra, (...) fa recaure la solució del conflicte remensa no pas a la lluita dels pagesos, sino a la voluntat reial, fruit d'una especial clarividència.
(...) Tanmateix, el rei imposà la solució del compromís en la Sentència Arbitral dictada el 1486 a Guadalupe (...) que li mereix un judici absolutament favorable, no només perquè era un <<fallo justo y equitativo en su aspecto social>>, sinó també perquè s'hi refermava el principi de l'autoritat de l'Estat...
"...naixement d'un nou ordre jurídic al camp català, que es va mantenir durant quatre segles. L'èxit en la seva aplicació fou, al seu parer, la conseqüència de dipositar la direcció de l'afer en els representants o síndics remences -els quals s'encarregaren, a partir del 1488, de recaptar i fiscalitzar els pagaments establerts a la Sentència"


> "El gran sindicato remensa (1488-1508)" J. Vices Vives, Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1954. En aquesta obra (p.105) l'autor assenyala la importància de recuperar la documentació del sindicat remença de 1448. (És un clàssic, no l'he llegit)
"Els remences. La senyoria de l'Almoina de Girona als segles XIV i XV" Rosa Lluch Bramon. Girona Document Universitari. Col·lecció Estudis. 2005. (415 pàg)
Encara no l'he llegit. Aquesta mateixa historiadora té un article en el llibre comentat més avall d'aquesta mateixa entrada: "Revisió historiogràfica de Jaume Vicens i Vives" (Coordinació d'Àngel Casals) Ed. Galerada. 2010. L'article és:
"El conflicte remença fins a l'any 1486", pàgs 59 a 78, per Rosa Lluch
Us deixo l'index de matèries del llibre de Rosa Lluch:


Podeu llegir de franc una gran part del llibre aquí:
https://books.google.es/books?id=yYnYZLkNoHoC&pg=PA184&lpg=PA184&dq=remences+significat&source=bl&ots=tZcuUql-Hd&sig=daKlTaK8p3puQN4V8pYvjpJ8Ebw&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwidjafkobnUAhWFtRQKHckKAdkQ6AEIazAJ#v=onepage&q&f=false


> 2- Llibre desenvolupat a partir d'una conferència del propi Sobrequès que es titulava: "Del Compromís de Casp al moviment dels remences". Període que va des d'el Compromís el 1412, a l'inici de la guerra civil catalana el 1462.


"Catalunya al s.XV. De la Sentència de Casp al regnat de Ferran II el Catòlic" Santiago Sobrequés i Vidal. Editorial Base. Barcelona. 2011. 149 pàgines, que es llegeixen molt bé, s'agraiex l'estil d'edició. Edició i pròleg a cura de Josep M. Salrach i Marés

A més a més d'altres temes hi ha diversos estudis, uns llargs i altres curts que parlen dels remences. L'article següent descriu les característiques generals de la societat, de la política... del segle XV català, enquadrant bé el conflicte remença en el seu contexte:
> 3- En aquest llibre hi ha articles llargs amb el títol d' "Estudis": "Cataluña a mediados del s.XV" pàg. 172 a 219. (Aquest assaig sobre les característiques generals del segle XV català, és el seu discurs de recepció a l'Academia de Bones Lletres el 9.12.1956) Parla de la Pesta Negra, del comerç amb Alexandria i Rodes, del comerç de robes i espècies; de les nombroses quiebres bancàries, cauen 7 bancs! (pàg.185). Parla de l'estructura social, moneda, inflació..., molt complert.
Dins d'aquest article general hi dedica tot un apartat als remences: "El alzamiento remensa" de pàg. 191 a 197: (hi resumeix aquests dos llibres seus citats en aquest post, just abans de l' "Obra dispersa"). Ho trobo molt bo i recomanable; podria ser una manera d'introduir·se en el tema donc hi dona una visió general.
A més a més cita als remences a les pàgs. 180-181 del mateix estudi.
> 4- A les 97 primeres pàgines exposa algunes de les característiques generals de la societat de l'Edat Mitja, amb tot el seu llarg vocabulari, d'una manera molt pedagògica. Així es pot entendre el conflicte remença dins el contexte de la societat de l'època. El llibre exposa amb els darrers 24 anys de les lluites remences, seguint amb detall els passos de Verntallat, fins la sol·lució gràcies a la Sentència de Guadalupe el 1486. Més detalls de la ressenya del llibre estan més al començament d'aquest post.
............................
Segueix articles i llibres sobre els remences:
Té dos capítols a on es parla directament dels remences:
"El conflicte remença fins a l'any 1486", pàgs 59 a 78, per Rosa Lluch amb bibliografia interesant a pàg 78; i
"Les consequències de la sentència arbitral de Guadalupe" per Valentí Gual, pàgs 125 a 134. Demostra que en els anys posteriors no sempre es va tenir en compte la Sentència, i que els conflictes al camp català seguiren apareixent per diversos motius, no va ser una bassa d'oli com s'ha dit massa sovint.
Em vaig introduir al tema dels remences amb aquestos assajos, pero crec que és millor començar per un esquema més elemental, i revenir després a aquests dos articles.
Altres articles dins del mateix volum de J. Vicens i Vives "Obra dispersa. Volum I" . Ed Vicens Vives, que no parlen del s.XV català en general, sinó dels remences:
> Dins dels anomenats "Estudis", n'hi ha un altre del nostre tema: "La política de Ferran II durant la guerra remença", publicat per primera vegada el 1933. (pàg. 15 a 29) Al seu dia aquest article va anar en contra del que es creia fins aleshores, aixecant polseguera i articles en diaris.
> A l' "Apèndix" hi trobem un d'Elies Serra i Ràfols -l'únic català que havia estudiat el tema remença abans que Vicens: "L'actuació de Ferran II al camp català" (1935) (pàg. 564 a 565). I un altre de Rovira i Virgili: "Ferran II el Catòlic i els remences" (1935) (pàg. 560 a 563)
Dins dels articles classificats com "Primers assaigs" en aquesta edició trobem dos articles del 1935:
> "Ferran II, lliberador dels pagesos catalans" (pàg. 340-343) Bon article que sintetitza tot el plet remensa, publicat el 1935.
> "Uns aclariments sobre el factor nacional i el problema remença a la Catalunya de Ferran II" (pàg. 343 a 347). Per cert, Vicens cita una publicació seva sobre els remences a la pàg. 347 que no trobo recollida en aquest volum "d'Obra dispersa", hi hauria de ser?
> Als articles classificats com "Cultura i erudició" hi trobem un article molt interessant dels anys finals del plet remensa, del 1481 al 1484. Publicat a Destino el 1940: "Francisco de Verntallat vizconde de Hóstoles" (pàg. 358 a 361) És interessant el comentari de la fòrmula jurídica del moviment emancipador remensa, del gran advocat Tomàs Mieres: "l'home de remensa no és un serf perquè posseix el "domini útil" del seu mas, i el "ple domini" dels seus bens mobles".
> Hi ha un apartat a on recull els pròlegs que va escriure Vicens. El del llibre de Joaquim de Camps i Arboix "Verntallat, cabdill dels remences" (Ed. Aedos. Barcelona. 1955) és a la pàg.534-538. Poc rellevant el pròleg respecte al tema remença.
És una llàstima que una edició tan bonica i tan interessant com l' "Obra Dispersa" tingui tantes errates, petits errors d'edició.

Complert, bo per iniciar·se i tenir una visió global del conflicte. Es llegeix en 2-3 hores. El que no té son il·lustracions, al contrari del següent llibre que ressenyem: "Pagesos i remences".
Aquest mateix autor va escriure un llibre sobre Verntallat que hem ressenyat una mica més amunt.
"Les guerres remences" Cèsar Alcalà. Ed. UOC. 2010. 101 pàgs.
També un llibret curt, mida Din5.
En general aquesta col·lecció "Episodis de la Història" té uns autors molt bons que saben resumir sense perdre qualitat. Son volums curts que es llegeixen en 2-3 hores.
He trobat dues llibreries que tenen un bon nombre de llibrets d' "Episodis de la Història". La "Papereria Clips" a Bellver de Cerdanya, carrer sant Antoni 28 - clipscerdanya@hotmail.com - tel: 973 511 220
L'altre és a Barcelona, a Provença 232 cantonada Enric Granados: Llibreria "La Impossible"; no tanquen al migdia - info@laimpossible.cat - tel. 932 507 193
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/04/la-revolta-dels-remences-1014.php
...................
"Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses". Josep Pla. Destino. Barcelona. 2017.
"Catalunya és un país europeu i situat en l’àrea plenament europea. La seva situació social no difereix per res dels altres pobles europeus. Gràcies a la revolució dels remences és un país sense latifundisme i sense feudalisme agrari."
(Citat per Adolf Duran-Pich al seu blog)
( En el contexte del secle XXI és curiós perquè els remences ens serveixen de referent llunyà en un aspecte del que ara succeeix:
Així com ha dit Hervé Falciani: "Los bancos son los nuevos señores feudales", -article publicat a aquesta blog-. Nosaltres podem comparar també els treballadors amb menys drets d'avui amb els que tenien menys drets a l'Edat Mitja, o sigui els remences.
Qui son avui els més maltractats?, al meu parer a Espanya i Catalunya, avui dia son els autònoms. Comparem les quotas mensuals dels autònoms d'altres paisos del nostre entorn i ho veurem clar:
Situació injusta que demana una esmena ràpida! Aquesta hauria de ser la primera llei de la nova República Catalana.