25 de gener de 2020

"La necessitat vital de guanyar-nos llengua i llibertat", homenatge a Lluís Solà per Pres. Quim Torra


(Republiquem aquesta entrada del Facebook.)

Avui Lluís Solà fa 80 anys. Al seu llibre Llibertat i sentit hi ha un paràgraf inoblidable, decisiu, per entendre l’autor i, sospito, per entendre qui som els catalans. Una de les poques entrades autobiogràfiques que es permet l’autor: No hi havia gramàtiques catalanes. Estaven prohibides. Si n’hi hagués hagut tampoc no n’hauria pogut comprar cap. No tenia diners. Vaig anar a la biblioteca pública i em van deixar d’amagat una gramàtica de Pompeu Fabra. La vaig copiar tota a mà, en una llibreta, lletra a lletra. Així vaig aprendre la llengua que ja sabia. La llengua que parlava a casa, amb els amics, amb la gent, arreu. La llengua de tothom. La llengua exterminada. I és que la lliçó principal del llibre és la necessitat vital de guanyar-nos llengua i llibertat. Ésser lliures. És a dir, ésser.

Per molts anys, Mestre Solà 

Quim Torra

Gaudí es nega a parlar castellà, defineix la (mala) administració d'Espanya, i alaba a Prat de la Riba. Article del 1917


Encara avui s'amaga el somni del genial creador de la Casa Batlló, de la Casa Milà ("la Pedrera"), del Parc Güell... L'explicà a Guillem Forteza, aleshores un estudiant d'arquitectura mallorquí, l'agost de 1917. L'entrevista s'havia d'incloure a un especial de la revista OFRENA dedicat a Prat de la Riba, però va ser censurada. Per sort, es burlà l'autoritat militar i va publicar-se el desembre d'aquell any a la revista quinzenal Vila-Nova (pot llegir-se completa a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú).


Els espanyols sempre han abominat d’Antoni Gaudí i han intentat divulgar, amb evident fracàs, que era un mal arquitecte. Saben bé que fan, perquè Gaudí és un geni i un símbol de catalanitat. L’entusiasme i l’admiració que genera als visitants cultes contrasta amb el rebuig dels espanyols en veure, impotents, les imponents quatre barres que evoca la Sagrada Família. Tanmateix les obres descriuen els autors. Una peripècia documentada és la humiliació que va patir Gaudí, amb 71 anys, quan es manifestà l’11 de setembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera. Els policies intentaren, inútilment, que parlàs en castellà. Va ser insultat i detingut. Ja a Comissaria, en presència d’un conegut seu (el senyor Valls, l’home que ho relataria tot), els insults i les amenaces pujaren de to: “¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara, sinvergüenza, cochino!”. Va ser acusat d’insults i multat, però Gaudí es va mantenir digne i lleial a la llengua.

80 anys més tard i sota un altre règim, l’estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l’aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d’un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat (“Es que lo habláis por cojones!”). Després de 20 minuts, l’informaren que rebria una denúncia per insults i va poder embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l’esperaven per repetir la teràpia. El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socies. La mobilització ciutadana, amb interpel•lacions parlamentàries, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por a represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socies per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen bé és l’obediència. Li vaig recomanar que imposàs l’autoritat i dictàs ordres clares de respectar el català, com a idioma oficial. No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques! El compromís? Paper banyat! Tanta desídia convida a apel•lar als tribunals internacionals, perquè els darrers anys, els abusos amb insults com els que patí Gaudí, fins i tot sovint amb violència, s’han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó sotmesos a un típic estat opressor i colonialista: ocupació del territori, etnocidi cultural, espoliació fiscal i racisme! Aquest, per partida doble. D'una banda, perquè mai un catalanoparlant serà agredit, insultat o amenaçat per parlar català a cap país del món... excepte a la seva terra, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! D'altra banda, perquè mai cap parlant de qualsevol llengua del món serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola... excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d’actes racistes. Els cossos de seguretat se senten “superiors” a uns ciutadans a qui han de protegir i, impunement, profanen la legalitat. Què els hi ensenyen a les acadèmies? A torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els hi diuen que no han d’insultar? No els hi expliquen que l’abús d’autoritat és un delicte? No els hi fan saber que qui paga el sou som els catalanoparlants?

>> Front als abusos hi ha solució. L’apuntà Gaudí l’any 1917 (aviat farà cent anys!). A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d’arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col•laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen “las carrozas”. Tenir administració, per a ells, és tenir la llave de la despensa i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!
 

L'entrevista es va fer pocs dies després de la mort d'Enric Prat de la Riba i Gaudí li ret el màxim reconeixement: Vetaquí un català. El sacrifici d'en Prat ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern i amb peremnes inconvenients, destorbs, pressions de l'Estat. No se li dóna un tresor inicial per a crear riquesa nacional i ell insistitueix un crèdit que fa radicar en la seva persona, en la confiança que té el poble en la seva justícia, en la seva integritat. Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és el que dóna idea del conjunt dels objectes i de la situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta qualitat de percepció. En Prat ja ha cumplit son destí. Ha demostrat que Catalunya té aptitud de Govern, ha donat consistència a l'esperit de tot un poble esmorteït. El destacat d’aquella entrevista, Catalunya és apta per a governar-se!", oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia als peus de Castella. Aquella constatació de l'universal arquitecte, tan senzilla i tan vigent, era tot un llegat ideològic. El seu gran somni era, senzillament, la independència de Catalunya; el gaudi de Gaudí.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/201859



Entrada relacionada. Sostenir les pròpies conviccions:

>>  "Que la prudència no ens faci traïdors"
(Frase encertada que va repetir en Jordi Carbonell tantes vegades. La primera va ser durant el parlament que va fer a la (primera) manifestació que es va permetre després de la mort del dictador, l'11 de setembre del 1976 a s. Boi de Llobregat) 

Sobre les dues dites més conegudes d´en Jordi Carbonell:
>>  Oriol Junqueras: «Jordi Carbonell encarna la dignitat que hem retrobat al cap dels anys»
>>  Jordi Carbonell, entre l'amor i la lluita

Gaudí i el català


La llengua catalana i l´autoestima dels catalans




És l'únic únic sistema per recuperar una llengua: recuperar la nostra estima com a catalans, i parlar català sempre. Ja està, no hi ha més: som a casa nostre i fem respectar les nostres costums, no ens hem 'adaptar' a les de ningú altre!
 
Els del pais flamenc del regne de Bèlgica fa temps que ho tenen clar. Al seu pais NO es parla ni un borrall de francés, ho he viscut en persona. O els hi parles flamenc, o sinó anglés, el francés fan veure que no l´entenen. Ja ho crec que en saben, l´han estudiat a l´escola, però els van ferir temps enrera els de parla francesa (walons) i es neguen a parlar francés.
Cuca de Llum.

¿Por qué España no es una democracia?



Xavier Diez -

Mirar Hořící keř puede resultar un buen ejercicio para comprender por qué España, aunque se parapete tras una constitución de grandes principios y escasos resultados, exista una apariencia de separación de poderes o forme parte del club de países europeos, no es una democracia. No es difícil establecer paralelismos entre la dictadura checa de los sesenta y el “estado de derecho” español actual. Convendría releer las obras de Milan Kundera o Václav Havel para comprendernos mejor a nosotros mismos. Los juicios contra el procés parecen filmados por una Agnieska Holland, cineasta polaca, que sabe perfectamente lo que es vivir bajo una dictadura fundamentada en el miedo, la represión, y por encima de todo, la mentira. Pero incluso el propio Pablo Iglesias, una especie de líder de la oposición moderada al régimen, sabe lo que es estar vigilado por la policía política, como lo era Havel, monitorizado por los servicios (no tan) secretos. O basta contemplar la impunidad de una ultraderecha que puede agredir físicamente a ciudadanos sin que ninguno de ellos tenga que pasar ante un juez mientras personas que han participado en protestas pacíficas, han sido perseguidos, difamados, multados, encarcelados, exiliados o confinados, sin pruebas, sino por presiones extrajudiciales (a menudo muy reales), como es el caso de Tamara Carrasco o diversos músicos o activistas sociales.

Pero no nos engañemos. España no ha sido nunca una democracia. Lo que pasa ahora es que van cayendo las máscaras. Lo que llaman “Régimen del 78” fue la continuidad del franquismo por otros medios, aunque probablemente, hace veinte años, incluso trenta, no haríamos esta afirmación. La diferencia es que en estos momentos la disidencia al régimen es mucho más consistente y numerosa, y es por ello que las fuerzas oscuras del estado profundo están abusando de la represión con el objeto de defenderse ante quienes cuestionan un statu quo crecientemente frágil. Simplemente hay que ver cómo han reaccionado desde principio de siglo ante la presión de quienes reivindican la memoria histórica, el interesante (y aún poco y mal analizado), policialmente infiltrado y violentamente reprimido 15-M, la emergencia de una fuerza como Podemos (contrarestado por la operación de estado de Ciudadanos), la enmienda a la totalidad que presenta el independentismo, y la aparición creciente de un nuevo republicanismo. Décadas atrás, la de los ochenta o los noventa, la represión arbitraria era igual de injusta, aunque con menor extensión e impacto que en la actualidad. Para poner un ejemplo, en el año 1981 ponerse tras una pancarta que pusiera “independencia” en Barcelona desató decenas de detenciones y maltratos policiales. Lo mismo sucedió en los días previos a las olimpiadas de 1992, cuando decenas de activistas políticos fueron encarcelados y torturados con cargos inventados. Estos días estoy leyendo el borrador de unas interesantes memorias del intelectual y catedrático de ecología (y opositor antifranquista) Joan Martínez Alier que fue detenido en aquel mismo año por preparar una campaña de denuncia del genodicio indígena durante los fastos del Quinto Centenario.

España no es una democracia. Y voy a exponer algunas razones que así lo refuerzan.


Uno. El régimen actual viene viciado de origen a partir de una monarquía impuesta

No es ningún secreto que la continuidad entre franquismo y Constitución se personalizó en la forma del Borbón. Un Borbón blindado ante la crítica y la ley que disfruta de una impunidad insostenible a partir de las evidencias de comportamientos familiares discutibles, incompetencia profesional, falta de neutralidad, y la evidencia creciente de interferir en el gobierno o a expresar simpatías por la ultraderecha. Se trató de una continuidad legal dictada a partir de la propia ley franquista de sucesión y las voluntades testamentarias del dictador. La propia Constitución sirvió para ordenar la caótica legislación franquista incorporando buena parte del contenido de las Leyes Fundamentales. La monarquía impuesta se aseguró la jefatura perpetua del estado evitando un referéndum, que, a partir de las revelaciones del presidente Suárez, hubiera resultado adverso. Desde un punto legislativo y político se trató de preservar la brutalidad de la dictadura y amparar sus crímenes -especialmente mediante la Ley de (auto)amnistía. En otros términos, respecto al equilibrio de poderes entre vencedores y perdedores de la guerra, el régimen del 78 es la actualización del 39. La no reparación ni el proceso a los crímenes (y criminales) de guerra es muy indicativo de lo que sucedió después. La principal obsesión de la “democracia” fue mantener intacto el poder, influencia y privilegios de aquellos sectores beneficiarios del franquismo. Es por ello que se dejaron intactos los cuerpos represivos, especialmente las fuerzas armadas, del orden y la judicatura, aunque también del eclesiástico o el mediático.


Dos. Existe una clamorosa ausencia de cultura democrática 

El daño inflingido a la sociedad española tras cuatro décadas de dictadura fue tan profundo que condicionó la capacidad de regenerarse. La represión hasta los cimientos de la disidencia, el orden a partir del miedo, fabricó generaciones de españoles, como decía la canción de Jarcha, obedientes hasta en la cama. El franquismo sociológico, que acabó creyéndose la propaganda de que el precario bienestar era fruto del desarrollismo del régimen, acabó siendo un freno para enjuiciar los crímenes del franquismo, el “Holocausto español”, en términos del historiador británico Paul Preston. En cierta manera, la sumisión de la población española ante la creciente involución de estos últimos años, y el apoyo, por acción u omisión a la represión en el País Vasco o Cataluña demuestra hasta qué punto está interiorizado el autoritarismo dentro de la propia sociedad, cada vez más parecida a los campesinos miedosos y maltratados en los Santos Inocentes de Miguel Delibes. El comportamiento electoral, apoyando a quienes pretenden más nacionalismo (español, por supuesto), más represión, más involución, a pesar que el paro, la precariedad y la pobreza, correlacionada por las desiguales relaciones de clase, es un buen barómetro que explica hasta qué punto está interiorizada una cosmovisión jerárquica del país. Pero incluso, la idea que la democracia es un mecanismo para que las mayorías se impongan a las minorías también es una muestra de hasta qué punto el autoritarismo está instalado en los subconscientes. La democracia sirve para gestionar los conflictos en base al pacto y compromiso, buscando consensos y realizando cesiones mutuas para llegar a soluciones. Pero esto no parece estar sucediendo.


Tres. Mecanismos nada sutiles de censura y silenciamiento de la disidencia

Como sucedía con la dictadura checoslovaca, intentar disentir ante la represión en Cataluña, el País Vasco, o cuestionar la impundad de los crímenes del franquismo resulta arriesgado. Hay decenas de casos de mecanismos, no siempre sutiles, de represión. Algunos ejemplos. Durante las manifestaciones anticatalanas a raíz del retorno de los documentos de la Generalitat del archivo de Salamanca durante 1995, a los escasos columnistas de la prensa local que comprendían los motivos de los catalanes,… se les cerraron para siempre las páginas de los medios. Muchos de quienes cuestionaban la política represiva en el País Vasco fueron procesados por “apología del terrorismo”. Jueces, como el mismo Garzón, que intentó investigar los crímenes franquistas, fueron expulsados de la judicatura, así como tantos otros que tocaron elementos sensibles. Seis chavales que participaron en una manifestación en Madrid, en apoyo al referéndum del 1 de octubre están siendo procesados. Algunos de los actos organizados en apoyo de los independentistas en el estado, han sido prohibidos (a diferencia de lo que sucede con los actos ultras). Diputados como Joan Tardá, no podían hacer vida normal en Madrid, porque eran habituales los incidentes en el que le increpaban o amenazaban por su condición de republicano. Los militares que se han atrevido a denunciar el franquismo de sus superiores, han sido apartados. Periodistas que han destapado escándalos de corrupción, están siendo asediados por grupos mafiosos o las propias fuerzas policiales. Ser un disidente en España, cuando se atacan los intereses de los herederos franquistas es un ejercicio arriesgado…. como sucedió con aquellos que apoyaron a la madre de Jan Palach en su búsqueda de justicia.


Cuatro. Impunidad del franquismo 

El Régimen del 78 se construyó para salvaguardar el viejo orden del 39. Como explicaba el falangista Antonio Labadie en 1974 ante la incertidumbre de los cambios que se avecinaban, “defenderemos con uñas y dientes la legitimidad de una victoria que es hoy patrimonio de todo el pueblo español”. Y, visto lo visto, el búnker se ha salido con la suya. Ni un solo franquista juzgado. A pesar de que España es el país, tras Camboya, con el mayor número de desaparecidos, el estado solamente ha servido para obstaculizar cualquier política de memoria y reparación. El Valle de los Caídos sigue siendo un lugar de peregrinaje ultra, en el que se difunden los valores de la violencia y el fascismo. De hecho, el fascismo es legal, en este país. Ni siquiera la democracia sirvió para extraditar a decenas de criminales nazis buscados internacionalmente, como el belga León Degelle, tras 46 peticiones de Bruselas, quien murió plácidamente en 1994. Pero a todo ello hay que añadir que, tras la ley de autoamnistía de 1977, decenas de crímenes cometidos por la ultraderecha o casos de torturas protagonizadas por fuerzas policiales, o bien se han mantenido en la impunidad, o bien han gozado de indultos sistemáticos. Es evidente que así no puede construirse ninguna democracia. Porque, en el fondo, lo que sucede, es que la vida de los españoles sigue afectada por los crímenes del franquismo que la Transición no pudo corregir. Sin justicia, ni igualdad, no es posible ninguna democracia.


Cinco: una corrupción sistémica y amparada

Ligado a todo ello, debe decirse que el franquismo sirvió, sobre todo, para otorgar impunidad a los beneficiarios de 1939, y ello se concretó en poder robar a manos llenas (todavía está por resolver las incautaciones sistémicas, con ejemplos tan palmarios como el caso del Pazo de Meirás) que hace que toda España sea el botín de guerra de los franquistas. La corrupción, amparada a través de relaciones privilegiadas con el poder, que fue sistemática con el régimen, perduró con lo que llamaron democracia. El enriquecimiento ilícito, a partir de los contactos con las altas esferas, especialmente en una promiscuidad entre poder político, económico, jurídico y administrativo prosiguió sin demasiados problemas. El caso Nóos, sin ir más lejos, resulta muy ejemplificador de cómo el tráfico de influencias en las altas esferas permitía hacer del erario público el cajero automático de determinadas élites blindadas. Pero, sobre todo, la cultura de la impunidad se instaló de tal modo que el nepotismo y la endogamia de espacios com el jurídico, el diplomático, la alta administración, y las puertas giratorias con un IBEX 35 plagado de sagas franquistas hacía del estado el patrimonio de unas pocas familias. Para acabar de rematar, los nietos y biznietos de los franquistas ni siquiera sienten rubor en exhibir másteres y títulos universitarios que todos sabemos que son ficticios. Tal es el nivel de arraigo del “no sabe usted con quien está hablando” en la cotidianidad hispánica.


Seis. Unos medios de comunicación escasamente plurales

España es aquel país en el que los hechos y el relato periodístico no guardan ninguna relación, incluso más allá de las mentiras corrientes, sino que a menudo la prensa española explica cómo los hechos deberían haber ocurrido según las líneas de partido. Esta afirmación, redactada por Georges Orwell durante la guerra civil, podría aplicarse en el momento actual. En una sociedad profundamente dividida y sin tradición democrática, la información es pura trinchera. En las últimas décadas se pasó de un analfabetismo funcional generalizado, fruto de la ausencia de políticas educativas durante el franquismo, a un analfabetismo mediático, propiciado desde las cadenas televisivas generalistas. El franquismo creó un modelo propagandístico fundamentado especialmente en el monopolio informativo en el audiovisual, que no pudo transformarse durante la etapa constitucional. En la actualidad se ha pasado a un oligopolio en el que los grandes medios están vinculados a un poder económico endogámico en el que grandes grupos de comunicación son cadenas transmisoras de los intereses de unas élites autoritarias. Lo hemos podido comprobar en estos últimos años, en los que, por ejemplo, se ha criminalizado no solamente el mundo abertzale -con unas estructuras de debate profundamente asamblearias y deliberativas-, sino al 15M o un independentismo catalán que proviene de una sociedad civil altamente organizada, autogestionada y profundamente democrática y plural, pero que los medios presentan como una mezcla entre Corea del Norte y Leni Riefenstahl, en base a la más burda manipulación mediática, y atizando el odio en términos parecidos a la televisión yugoslava en los meses previos a su dramática desintegración. Precisamente las televisiones y los medios han trabajado en las últimas décadas para ofrecer una imagen de una España uniforme que no se corresponde con la realidad, escondiendo, para poner un ejemplo, a los diez millones de catalanohablantes del estado, confinando el euskera o el gallego a los márgenes del sistema mediático, o inventándose hechos, como decía Orwell, que deberían encajar con los prejuicios propios. Y ya sabemos que sin medios libres y plurales, no puede haber democracia.
Pero incluso, se ha silenciado a aquellas voces incómodas y discrepantes, o se ha sancionado a quienes, mediante rigurosas investigaciones, han puesto sobre la mesa verdades incómodas. El periodista Xavier Vinader fue perseguido y exiliado tras denunciar la guerra sucia en el País Vasco. Las investigaciones recientes sobre los títulos académicos ficticios de dirigentes del PP, sobre el Bar España, redes de corrupción o sobre el robo de niños por parte de instituciones afines al régimen han comportado diversos dolores de cabeza a sus autores, más que necesarios Pulitzer con los que deberían haber sido premiados.


Siete. Una policía política y, peor aún, la incapacidad de reacción de la sociedad española

Las revelaciones sobre la infiltración y seguimiento a Pablo Iglesias por parte de la policía española es la punta del iceberg. Las fuerzas del orden parecen más preocupadas para montar maniobras de descrédito y asedio sobre la oposición y la disidencia que a perseguir los muchos y variados crímenes cometidos por aquellos que poseen un exceso de poder. Antes de hablar de Iglesias, muchos desconocen las diversas maniobras, en base a la fabricación de pruebas falsas para desacreditar al alcalde Xavier Trias, los seguimientos ilegales al independentismo catalán, el inexplicable papel (porque no se permite explicar) de los servicios secretos en los atentado yihadista en Barcelona en agosto de 2017, las maniobras para erosionar la sanidad pública y tantos otros muchos escándalos que no han suscitado la más mínima reacción de la opinión pública española. Que incluso han contado con el boicot televisivo, a pesar de su extraordinaria audiencia y veracidad. En España hay varios watergate cada año, y pocos reaccionan. Y eso es impropio de unas democracias. Es terrible, que como en el caso de Jan Palach, la policía sirva para evitar que la gente reaccione, para preservar un orden que está bastante claro que va en contra del interés común.


Ocho. Control casi absoluto del franquismo en instituciones clave

Cosa evidente en la genealogía de las élites del estado y objetivables en la presencia de la iglesia católica (que, a diferencia de lo que sucede en el mundo, no está siedo investigada ni condenada por abusos, robo de niños, explotación,…) las empresas del IBEX 35, la judicatura (en la que no se duda a apartar a los jueces díscolos que “meten las narices donde no deben”), el alto funcionariado del estado, el ejército, las fuerzas de seguridad, así como la connivencia con una ultraderecha que, a pesar de centenares de actos delictivos, parecen poseer una extraña inmunidad (a diferencia de activistas pacíficos)


Nueve. Hegemonía de sus símbolos

No. La bandera rojigualda, el himno, la monarquía, o determinadas tradiciones, no son los símbolos de todos los españoles, sino la de la España del 39. Ha habido una política de imposición y apropiación de unos símbolos que no buscan el consenso, sino la escenificación de la victoria del franquismo, hasta tal punto que buena parte de una izquierda cobarde y acomplejada los está asumiendo como propios. Lo más lógico sería replantearse una nueva simbología que debería ser debatida y consensuada. Pero ello no es así. Precisamente la incomodidad de sociedades radicalmente antifranquistas como la vasca y la catalana, no las aceptan. Y resulta mucho más simple reivindicar los propios que intentar cambiar aquellos que representan una España poco fraterna, y en cambio tan hostil que no duda de ser el complemento cromático y musical del “a por ellos”. No es ningún secreto que buena parte de la cohesión nacional se fabrica a partir del enemigo exterior o interior. Pero esta es una identidad tóxica, fundamentada en el odio y el desprecio. Y el odio y el desprecio son sentimientos de los que se alimentan las dictaduras. Una democracia busca el acuerdo, el consenso. Nadie debería tener miedo a construir unos símbolos aceptados por todos, pero también estructurar el territorio y la sociedad a partir de nuevos acuerdos. Desgraciadamente la visión uniformista de España, concretada en sus símbolos excluyentes, acabará por disolverla, porque, al fin y al cabo, la exhibición de la rojigualda es una manera de resistirse a una solución pactada, es decir, a una solución democrática.


Diez. Cataluña y el juicio farsa

En sus estudios sobre audiencias y redes sociales, el analista Joe Brew destacaba el escaso interés que está suscitando entre la opinión pública española el juicio contra los independentistas en el supremo. Se ve claro que para la mayoría, la vergüenza de una farsa retransmitida en la que la sentencia ya está redactada, los testimonios de la acusación están abiertamente falseados, se vetan testigos pruebas clave de la defensa están dejando la imagen pública de España a la altura de Arabia Saudí. Pero aún así son pocas las voces que se alzan ante tamaña injusticia. En cierta manera, el juicio contra los independentistas es un acto supremo de prevaricación, no únicamente desde un punto de vista administrativo, sino, sobre todo, moral. En las dictaduras, todos callan ante la injusticia. En las democracias un conflicto tan serio como el de Cataluña estaría tratándose mediante el diálogo, siempre incómodo, siempre difícil, siempre insatisfactorio, pero inmensamente más práctico que producir una ruptura irreparable que acabará volviéndose en contra de quienes detentan el poder.

Conclusión

Seguramente, este artículo generará no poca indignación entre quienes prefieren vivir con los ojos vendados. Como Borrell, muchos se desgañitarán afirmando que España es una democracia ejemplar. Pero como reza el proverbio, “dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. Las autoridades de la Checoslovaquia comunista no se cansaban de describir el paraíso en la tierra, el mejor de los mundos posibles que representaba su república democrática y popular. Entonces, ¿por qué tenían que atacar a quienes defendían la honorabilidad del gesto del joven Jan Palach? España no es una democracia. Y no lo será hasta que se sacuda de encima la tóxica herencia franquista; la de las instituciones, pero aún más importante, la que todavía impregna el subconsciente de millones de españoles.




Catalunya, una colònia de Espanya, por Iñaki Anasagasti

Cataluña, una colonia de España, por Iñaki Anasagasti(*)


¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47 euros y por cada catalán sólo de 5 euros?

¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20 mil millones de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno?

¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20 kilómetros de autovías mientras que en Madrid se hayan terminado cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316 euros por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198 por andaluz, 894 por madrileño,574 por aragonés y 407 por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?
Con la dependencia de Catalunya con respecto a España, nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

(*) Periodista, escritor, legislador, dirigente del Partido Nacionalista Vasco (PNV).

2016 - Com es forma la identitat catalana, diferències amb la cultura castellana. "Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat" entrevista a Josep Fontana, historiador, autor de "La formació d'una identitat", un llibre recent de la història de Catalunya


A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues societats que han evolucionat diferent




(A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues societats que han evolucionat diferent. Crec que en aquest article ho exposa particularment bé. L'existència de dues cultures diferenciades és un fet desconegut o poc interioritzat  per molts catalans; no som ni millors  ni pitjors, som diferents uns dels altres. Serem bons com veïns, però no ens entenem vivint al mateix Estat. Molts catalans tenim manca d'autoconeixement; els articles d'aquesta blog sobre la història de Catalunya ens van ensenyant quin tarannà hem heredat. I per tant, quins son els punts forts i febles del nostre caràcter per afrontar el futur.    Cuca de Llum)



Nom i Cognoms: Josep Fontana Lázaro 
Formació acadèmica: Historiador. Catedràtic d'història contemporània  
Línies de recerca: Formació del mercat peninsular durant el segle XIX, Àntic règim, història econòmica, història contempo-rània, segles XIX i XX 

Publicacions principals: La quiebra de la monarquía absoluta (1971 i Crítica 2000)
La historia después del fin de la historia (Crítica, 1992)
Europa ante el espejo (Crítica, 1994)
Aturar el temps (Crítica, 2005)
De en medio del tiempo (Crítica, 2006)
Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado & Presente, 2011)
El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (Pasado & Presente, 2013)
La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014)



- Com s’arriba a fer una història general de Catalunya essent vostè especialista en història de Catalunya i Espanya del segle XIX?

- D’especialista no me n’he considerat mai. Vaig agafar el gust per la història i sempre he procurat llegir tot el que he pogut; de fet, el meu treball de tesina era sobre Catalunya al segle XVII, però si que és veritat que he escrit molt sobre els segles XVIII, XIX i XX.


Em vaig decidir a tirar endavant el llibre Formació d’una identitat perquè m’hi va encoratjar una amiga que aprecio molt, l’Eva Serra, la qual, ensenyant-li els esborranys, em va dir que hi posava massa coses i que simplifiqués. Això sí, vaig haver de fer molta feina de destriament i lectura dels articles que es publicaven sobre la història de Catalunya. Haig de dir, però, que les millors crítiques que he rebut han estat de medievalistes valencians que van fer ressenyes esplèndides i em van deixar relativament tranquil, doncs esperava justament que fossin els historiadors d’aquella època els que més discreparien amb mi!

...També ho havia de fer perquè quan escrivia el llibre veia que en la societat hi havia una gran eufòria. Hi ha actualment la creença que ara es poden fer les coses diferents i sense problemes. Em preocupava que això pogués causar un cert grau de decepció que seria negatiu; i per això em semblava que valia la pena explicar a la gent que aquesta era una cosa que venia de molt lluny.

La batalla per tractar de trobar una manera de conviure dins de l’estat espanyol  ja fa 500 anys que dura, i per tant era important recordar al lector que hi havia hagut una evolució molt llarga i important que ens havia (fet) culturalment diferents. Per exemple, que després del 1714 encara es mantingui el dret civil a Catalunya permet que la societat catalana funcioni diferent de la resta de l’estat i que arribi abans a la industrialització.

Per això vaig decidir fer un esforç seriós i embarcant-me en el segle XX el més rigorosament possible utilitzant les fonts adequades, per això no m’he molestat en respondre algunes crítiques que han vingut, sobretot de Madrid, i que quasi sempre vénen d’una gent que no coneix res del que la historiografia catalana ha produït en els darrers 20 ó 30 anys.


 La nova edició ampliada del 2016.









- Quan aquest llibre va sortir fa dos anys, Jaume Barberà l’entrevistà a Retrats [http://bit.ly/2cARFgN], el qual insistí molt en la importància que vostè li dóna a la participació popular en la història catalana. Nosaltres ho vàrem entendre com els processos sòcioeconòmics que formen una identitat, en aquest cas la catalana. Això no ho trobem tant sovint en els llibres de historiografia catalana. Pot ser que sigui perquè la historiografia catalana està sobrepolititzada?  Creu que ha fet un llibre singular en el sentit que ha donat més importància als elements sòcioeconòmics que als polítics?

Efectivament, aquí hi ha una gran història política perquè al cap i a la fi és la història dels reis. Però això passa aquí, a Castella i a tot arreu. És un tipus de relat que ara està desacreditat. Justament fa poc que he llegit una publicació nord-americana que es queixava de la desaparició d’aquest tipus d’història.



- Quan va sortir publicat el seu llibre molta gent de fora de Catalunya el va criticar bastant, però sobretot per un aspecte. Creu que la història del Principat és problemàtica perquè s’acaba parlant de la història d’una ‘nació’?

- Jo he esquivat el terme “nació” tot el possible, donada la confusió que genera el terme. Per això he preferit utilitzar el terme “identitat”. No volia fer la història d’una nació, si no d’un poble. És el relat d’una gent que se sentia part d’aquesta comunitat, cosa que no passava a França o a la Corona de Castella. Segurament perquè aquest és un país petit, relativament compacte i amb unes característiques i amb una història política pròpia que la distingeix d’altres llocs que, tot i tenir institucions semblants, no funcionen de la mateixa manera.

L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella, on les corts es reuneixen quan el rei vol. No és fins a finals del segle XVIII quan trobem la idea de “nació”, però entesa com a “nació de la cultura castellana”; per això trobem testimonis del segle XIX que afirmen que la Guerra de Successió és “la incorporación de Cataluña en la Corona de Castilla”.

És una animalada afirmar el que diuen certs polítics que Espanya és la nació més antiga d’Europa, formada amb els Reis Catòlics. El primer lloc en què trobem una consciència nacional és l’Anglaterra del segle XVIII i és el primer lloc on es té un himne nacional (que no és el mateix que el d’ara). Un cant a la nació com aquest aquí no existia, de fet, encara tenim la Marxa de Granaders que li van regalar els prussians a Carles III. Els següents en tenir aquesta consciència nacional són els francesos durant la Revolució, que llavors la fabriquen. A la gent se l’educa amb uns mites i amb una història destinada a crear consciència nacional per el manteniment de l’ordre polític.
Per això no vaig voler que es traduís el llibre al castellà. Aquest llibre topa amb totes les conviccions apreses per un espanyol a classe. Els  nostres coneixements d’història que hem adquirit, en un 80%, són conviccions, no són raonats. Per això no tenia sentit que es traduís el llibre. L’única manera de fer veure aquestes diferències a un espanyol educat a Espanya era fer un llibre d’història comparada per ensenyar les diferències en la línia temporal. A un lector castellà l’historia de Catalunya no li interessa, com és natural, com si a nosaltres ens parlessin d’història d’Extremadura o història de la Ciutat de Càceres.
...No és que no vulgui determinar si Catalunya és una nació o no, però no he volgut especular en un moment com aquest. A dia d’avui vivim el punt àlgid de les nacions-estat i de la globalització. Jo el que pretenia és que la gent del meu entorn, la gent del meu barri, per exemple, reflexionessin sobre què creuen que són, com se senten. En definitiva, que veiessin que s’havia de seguir lluitant per reclamar la seva parcel·la de drets d’autogovern.  (...)
Llegint el llibre, una cosa que queda bastant clara és que el tema de identitat catalana és una cosa que apareix constantment en la història del país com a cosa que es reclama o es percep.

Més aviat jo diria que la identitat és una cosa que es va fent i va evolucionant poc a poc.




- És una cosa que ja es constata durant el segle XV, quan durant les guerres civils apareixen aquelles proclames que afirmaven que els catalans tenien un règim de llibertats que els diferenciaven d’altres llocs. I durant els segles XVI, XVII i XVIII, i fins i tot després del 1714, es veu que el poble català té unes llibertats pròpies que sent seves. Com es es manté aquesta identitat?

- Més aviat els catalans senten que tenen un una sèrie de característiques i idiosincràsies pròpies. Al cap i a la fi, aquí hi ha unes lleis que garanteixen un cert marge d’autonomia i llibertats. Senzillament jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món. Hem sigut un poble d’esclavistes com tothom, que es va haver de treure del damunt els almogàvers perquè no hi havia qui els aguantés i a més eren uns salvatges sanguinaris, com tots els de la seva mena.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials. Per exemple, València té unes institucions semblants, però mai arriba a un grau de desenvolupament com el d’aquí. Aquest Principat té unes característiques geogràfiques concretes; per a començar, que està completament obert al mar i que és de navegació fàcil, una costa que portà als francesos a batejar-la com a “costa de Déu” i en bona mesura controlada per Barcelona. Això crea unes característiques pròpies.


En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar “Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, princi-palment de Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran(1240-1285) és en el fet que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben controlant el deute públicAixò és una cosa que no passa a cap altre lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!

El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.
 
La interpretació que s’ha fet fins ara d’aquest fet era que això sempre es traduïa en només privilegis per a les classes dominants, sobretot per la noblesa feudal, però quan ho estudies te n’adones que no és així com ho demostra el Tribunal de Contrafaccions. Un tribunal que es va gestant al llarg del segle XVI i que coincideix amb el moment de prosperitat que és un tribunal paritari entre la noblesa i la Generalitat que permet a la gent presentar les seves reclamacions i queixes i allà s’arbitraven. S’ha demostrat que realment la gent corrent presentava les seves queixes contra els seus senyors i patrons. 

 Gravat del setge de Barcelona el 1714 per l'exèrcit de Lluis XIV, que donava suport a la candidatura del seu nèt Felip V de Borbó al tro espanyol.

Per tant, la gent que al 1714 defensa Barcelona no és gent que vol defensar un rei o altre, sinó que defensen conscientment els seus drets i llibertats. I és per això que els caps militars espanyols destinats al territori durant el segle XVIII es queixaven que els catalans encara creien que vivien en una cosa semblant a una república (cosa que fins a cert punt s’acosta més o menys a la realitat) i que només aspiraven a tornar-ho a ser en qualsevol moment.

Tot això el moment en què es veu amenaçat és amb l’ascens del liberalisme, quan gent com Capmany acaben convencent-se que en la nació espanyola que estava sortint de les Corts de Cadis hi podia cabre coses que ells havien volgut mantenir i realitzar a Catalunya. I accepten renunciar a una sèrie de coses com la llengua per a ser uns amb aquesta nació espanyola. El que passa és que al final el que surt d’allà no és el que ells s’esperaven, sinó una versió augmentada de la Corona de Castella i que no respon a cap de les coses que ells proposaven.




- Podem dir, doncs que l’entrada de la contemporaneïtat a Catalunya és amb el 1714 i els Decrets de Nova Planta. Ara que s’acosta la Diada podria explicar als nostres lectors què va significar realment el 1714? És cert que sobreviu el projecte de modernització econòmic però s’enterra el projecte polític?


- El procés de modernització econòmica comença a mitjans del segle XVII i quan arriba el 1714, la ciutat de Barcelona tenia una vida extraordinària i estava en camí d’un desenvolupament important, com demostren els estudis més profunds i rigorosos amb el comerç exterior, sobretot amb la venda vins i aiguardents.

És veritat que durant el segle XVIII l’única cosa que permet cert desenvolupament és el fet de poder penetrar en el mercat interior espanyol (cosa que tampoc és fàcil, doncs durant molt de temps es mantenen les duanes). Hi ha tant poca consciència d’això que en el text de la Novíssima Recopilación, en el recopilatori de lleis que es produeix a començament del segle XIX, encara es mantenen lleis que prohibeixen l’entrada de vins de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella. És a dir, no hi havia cap visió d’estat modern.

Aquestes coses, sumades a la ocupació militar i les altes càrregues fiscals, portaren problemes al llarg del segle XVIII, com per exemple l’oposició a la decisió de Carles III de crear quintes [reclutament militar obligatori, en el qual una de cada cinc persones era cridada a files], doncs encara hi havia la consciència del principi del Princeps Namque. 

 
 Usatge vigent a Catalunya des del s.XI (o sigui cap a l'any 1000)

 Aquí la gent no vol anar a la guerra perquè sí. I seguien un raonament molt clar: si la gent d’aquesta a aquesta edat han d’anar a la guerra estem traient gent del seu lloc que està realitzant una funció important. I en comptes d’això, es proposà pagar per a reunir voluntaris que anessin a la guerra.

És per això que durant el segle XIX es crea aquella creença que la pàtria és Catalunya, però la nació és Espanya, l’estat, on tenen projecció política. Sovint s’ha d’explicar que fins que aquest règim no entri en crisis, aquest no serà precisament el lema de la burgesia catalana. Els mateixos patriarques de la Renaixença que abans havien renunciat a la llengua en favor d’una nació espanyola, s’escrivien en castellà entre ells i els nens a casa s’educaven amb aquesta llengua.

Mentrestant les classes populars seguien parlant en català i quan al voltant del 1860 la burgesia se n’adona que són ignorats a Espanya i que tenen tota una població que els hi pot donar suport, es dirigeixen a ells en català, perquè és la llengua que entenen.
 
Per tant, no cal oblidar tota aquesta època tan confosa en què la burgesia tenia aquesta doble lleialtat de ser molt catalans de cara endins però negociant els seus interessos de cara enfora i una època d’agitació obrera on l’exèrcit era l’element que els hi garantia la seguretat. La nostre és una història complicada on sovint les classes dirigents han traït allò que prometien. Una de les mostres més evidents va ser durant el franquisme, quan Cambó i companyia, davant del dilema que es presentava en la guerra civil donaren suport al govern del general Franco. Aquesta burgesia ha mantingut aquesta moral fins fa ben poc. El joc polític del pujolisme fent pactes amb el PP és una dinàmica que s’entén quan s’explica tota aquesta història.



Una de les línies que marca la història contemporània de Catalunya és justament el catalanisme polític. Escombrant cap als nostres dies, què ha significat la irrupció de l’independentisme? Com creu que s’hi han adaptat els vells partits? Hi ha alguna força política en el panorama actual  el projecte del qual li mereixi la seva confiança?

- D’independentistes n’hi ha hagut sempre, però en petits nuclis. El que vaig poder observar en la manifestació de l’11 de setembre del 2011 és la sorpresa dels partits polítics quan la gent es posà a cridar “independència. La gent que hi participava era ja una gent que havia reaccionat el 2010, però que sobretot estaven reaccionant davant del mal govern, contra la crisi, l’atur i els problemes en general.



El que veia aquella gent és que estem en una situació de desori i indefensió la qual necessitaven tallar. Independència, per a tota aquella gent, volia dir arrencar-ho tot i tornar a començar. És aleshores que els partits s’hi apunten. La conversió de Convergència i Unió al sobiranisme es produeix llavors. Tant és així que el senyor Mas, pensant que se’n beneficiaria, convoca unes eleccions al novembre i perd un 8% dels vots, cosa que demostra que no havia entès que no només hi havia un tema d’identitat.

Estem en un joc que és extremadament complex on la necessitat de canvi és punyent i que és sentida vivament, on és lògic i raonable pensar que qualsevol forma de guanyar espais d’autogovern és important quan no funciona res. És aquesta idea de “deixeu-nos fer a nosaltres” que des de Madrid s’interpreta com un “volen tots els recursos per ells”, però que realment és més una reivindicació per tenir un estatus com el País Basc i poder administrar les coses.

Quan es va fer i aprovar l’Estatut de Catalunya es va fer amb els termes i la idea equivocada, pensant que era un principi i que es podria anar ampliant quan en realitat era un parany. Sempre que surt aquest tema recordo a Felipe Gonzalez i a Narcís Serra, abans que el PSOE estigués legalitzat, quan González digué clarament que no toleraria el concert econòmic per Catalunya ni un Partit Socialista Català independent. El més vergonyós de tot era que això ho deien a la vegada que publicaven manifestos a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. Per tant, el règim estatuari que tenim s’ha acabat demostrant sent una trampa on cada cop que s’intenten canviar les coses ve el Tribunal Constitucional i tomba qualsevol projecte. Per exemple: la llei dels horaris comercials, important per a defensar el comerç de proximitat; però per contra el que fa és defensar els interessos de les grans superfícies.

El Tribunal Constitucional ha servit d’actor polític per a tallar qualsevol projecte que pugui afavorir l’autogovern de Catalunya. Per tant, és una cosa absolutament lògica i necessària seguir lluitant per l’autogovern. Ara bé, aquest autogovern es pot aconseguir amb la independència? Jo seria feliç si fos així. A mi la independència no em fa cap nosa. El problema és que justament perquè sóc historiador i he vist què ha passat durant els últims 500 anys. I no em puc creure de cap manera hi hagi un govern espanyol que ho permeti. Només cal veure que ara mateix el gran impediment per fer un govern unitari “d’esquerres” (perquè dir que el PSOE és d’esquerres és perdonar moltes coses) és la negativa total a cedir en termes d’un referèndum, que es podria haver negociat que fos un referèndum a la canadenca. Estem parlant d’un govern espanyol que té a les seves mans la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, i l’exèrcit a l’OTAN (i que els hi expliquin als iugoslaus si l’OTAN no té res a veure amb les demandes interiors dels països).

Creure que tu pots aconseguir pacíficament això és enganyar la gent. Digues que val la pena lluitar per això, o millor, lluita fort per això, però no vulguis enganyar dient que d’aquí 6 ó 12 mesos ho hauràs aconseguit, perquè si alguna cosa t’ensenyen 500 anys d’història és que no hi ha per l’altre banda la disposició d’ànim necessària per acceptar-ho pacíficament i que són els altres els que tenen les forces armades.

A mi em sembla que quan es ven que la independència està a 12 mesos d’assolir-se per aconseguir vots es corre el risc de fer caure la gent en el desengany i d’allunyar-los d’aquesta necessitat d’aconseguir espais d’autogovern propis.




- Fa dos anys va publicar aquest llibre i va insistir molt en la necessitat de reclamar, precisament, aquests espais d’autogovern que ara deia. Dos anys més tard, de tot això ha canviat alguna cosa? Què s’ha de fer quan no es poden aconseguir aquests espais?

- Doncs que has de seguir lluitant. Jo tinc molts pocs principis polítics. Vicens em va ensenyar una cosa que era molt important: la diferencia entre creure i pensar. Per tant l’únic principi polític que sempre he seguit és que l’únic que no és lícit és resignar-se. S’ha de seguir i a força de seguir, de lluitar i reclamar has d’anar guanyant espais per força. Has d’anar aplicant formes de resistència cívica i negant-te a acceptar l’inacceptable. Ara veurem què passa amb els problemes que es plantejaran a l’ensenyament, però és necessari fer-ho. Sobretot perquè aquest gran moviment sobiranista que neix el 2012 és un moviment de refús de la manera amb què el govern de Madrid aplica les limitacions del govern d’autonomia, però també és un rebuig a les formes del govern propi que s’han acabat menjant Convergència Democràtica de Catalunya, que ha acabat desapareixent com tal. Què en sortirà d’aquí? Tot això és complicadíssim.

Confiança no en tinc gaire; i només en tinc en la gent. El que va tenir de positiu l’aparició de “Podemos” és que van aprendre que era molt important comptar amb el tipus de forces cíviques que sortien de la pròpia societat. El que no van saber veure és que un cop aquestes forces s’haguessin organitzat, cada una voldria anar pel seu compte, com ha passat a València, a Galícia o com està passant aquí. Però a mi sempre que surtin forces cíviques que reivindiquen els problemes del seu entorn i sorgeixin de la societat mateixa sempre em sembla positiu.

http://www.aboriginemag.com/catalunya-es-va-avancar-en-molts-aspectes-massa-aviat-entrevista-a-josep-fontana/ 



Usatge medieval català, antiquíssim, de cap el 1200, Princeps Namque: Un dels usatges de Barcelona on es regulava la defensa de la terra i l’obligació de batallar pel rei. Els homes del Principat no estaven obligats a lluitar pel monarca a no ser que l’enemic envaís el territori i el rei estigués present.  (Glossari, per Salvador Seguí a la web aboriginemag.com)  A la Cuca de Llum tenim un post:
 Princeps namque, la filosofia de la defensa nacional dels catalans, per Joaquim Ullan Martorell



Altres articles a la Cuca de Llum del Prof. J. Fontana
(A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues societats que han evolucionat diferent. Fet  desconegut per molts catalans, no som ni millors  ni pitjors, som diferents uns dels altres. Serem bons com veïns, però no ens entenem vivint al mateix Estat. Cuca de Llum)



Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent' - VilaWeb 

L'historiador Josep Fontana, a la presentació del seu llibre "La formació d'una identitat". Entrevista que li van fer al set. 2014 sobre la situació i futur a Catalunya

"La formació d'una identitat. Una història de Catalunya", nuevo libro de Josep Fontana   (Entrevista en castellano)

Josep Fontana, lliçó inagural: "Espanya i Catalunya: tres-cents anys d'història" IEC. Excepcional. vídeo 39 min. (simposi "Espanya contra Catalunya")

“Sortir al carrer a lluitar pels drets i llibertats està en l’ADN de Catalunya”