Volem pluralitat educativa i dret a escollir l'escola dels nostres fills! #quenoetdesconcertin
( Per haver·hi la llibertat d'elecció real, ha d'haver·hi igualtat de butxaques. Dels nostres impostos, igual quantitat per pública i concertada, i visca la sana competència. Qui decideix son ELS PARES! Cuca de Llum)
CHANGE.ORG: 364.954 nens i nenes de Catalunya estan escolaritzats a l'escola concertada. Darrerament des d'alguns entorns polítics es reclama la progressiva supressió de l'escola concertada i la imposició d'un model educatiu uniforme que deixaria sense possibilitats d'escollir a milers de famílies, sobretot les que disposen de menys recursos.
Com a mares i pares, constatem:
- La voluntat expressada reiteradament d'imposar un model educatiu uniforme, públic i laic, en detriment de l'actual sistema on es reconeix el servei d'interès públic que ofereix l'educació concertada com a complement a la pública. - La voluntat d'ignorar els consensos assolits al Pacte Nacional per a l'Educació i a la LEC. - L'atac continuat i reiterat a les escoles amb un caràcter propi religiós, als col·legis d'educació diferenciada, a les escoles bressol privades, als centres educatius ubicats a zones amb escassa complexitat sociodemogràfica...
Demanem:
- Que es respecti la legalitat vigent, el consens del Pacte Nacional per l'Educació, la LEC i la realitat actual que deriva del seu desenvolupament, sense excloure cap centre dels que actualment atenen els nostres fills i filles.
- Que cessin els atacs contra l'escola concertada com si fos la causant de la precarietat de recursos, quan està estalviant molts diners a la societat.
- Que es doti d'autonomia real als centres educatius per decidir el seus projectes educatius amb la participació de les famílies i sense direccions imposades des de fora.
- Que s'apliquin mesures legislatives i econòmiques per garantir la qualitat educativa, la sostenibilitat i la gratuïtat real de l'educació tant pels pares de la pública com de la concertada, en concret: 1. Que es dediqui el percentatge de recursos a l'educació que hi dediquen països del nostre entorn. 2. Que s'apliquin les mesures correctores que corresponguin per aconseguir la gratuïtat real (increment de la dotació del mòdul del concert, desgravació de les aportacions realitzades, xec escolar, increment de les beques menjador...).
Volem pluralitat educativa i dret a escollir l'escola dels nostres fills!
364.954
nens i nenes de Catalunya estan escolaritzats a l'escola concertada.
Darrerament des d'alguns entorns polítics es reclama la progressiva
supressió de l'escola concertada i la imposició d'un model educatiu
uniforme que deixaria sense possibilitats d'escollir a milers de
famílies, sobretot les que disposen de menys recursos.
Com a mares i pares, constatem:
-
La voluntat expressada reiteradament d'imposar un model educatiu
uniforme, públic i laic, en detriment de l'actual sistema on es reconeix
el servei d'interès públic que ofereix l'educació concertada com a
complement a la pública. - La voluntat d'ignorar els consensos assolits al Pacte Nacional per a l'Educació i a la LEC. -
L'atac continuat i reiterat a les escoles amb un caràcter propi
religiós, als col·legis d'educació diferenciada, a les escoles bressol
privades, als centres educatius ubicats a zones amb escassa complexitat
sociodemogràfica...
Demanem: - Que es respecti la legalitat
vigent, el consens del Pacte Nacional per l'Educació, la LEC i la
realitat actual que deriva del seu desenvolupament, sense excloure cap
centre dels que actualment atenen els nostres fills i filles.
- Que
cessin els atacs contra l'escola concertada com si fos la causant de la
precarietat de recursos, quan està estalviant molts diners a la
societat.
- Que es doti d'autonomia real als centres educatius per
decidir el seus projectes educatius amb la participació de les famílies i
sense direccions imposades des de fora.
- Que s'apliquin mesures
legislatives i econòmiques per garantir la qualitat educativa, la
sostenibilitat i la gratuïtat real de l'educació tant pels pares de la
pública com de la concertada, en concret:
1. Que es dediqui el percentatge de recursos a l'educació que hi dediquen països del nostre entorn.
2.
Que s'apliquin les mesures correctores que corresponguin per aconseguir
la gratuïtat real (increment de la dotació del mòdul del concert,
desgravació de les aportacions realitzades, xec escolar, increment de
les beques menjador...). Volem pluralitat educativa i dret a escollir l'escola dels nostres fills!
A 17.03.2016 han signat 10.182 persones.
(La pluralitat educativa és un valor apreciat!!! Fins el 25 oct 2016 han entrat 233 vegades a aquest post.Cuca de Llum)
Florentino
Pérez quiere que, como sucedió con el Castor y como presuntamente
ocurrirá con las autopistas de peaje, el Gobierno se haga cargo de otra
infraestructura
Florentino Pérez quiere que, como sucedió con el Castory
como presuntamente ocurrirá con las autopistas de peaje, el Gobierno se
haga cargo de otra infraestructura que está a punto de ir a concurso de
acreedores. Así se deriva de la propuesta de rescate que ACS(ver cotización) y su socio francés Eiffage han presentado al Ministerio de Fomento
y a los acreedores para evitar que el próximo 31 de marzo entre en vía
muerta la empresa que gestiona el AVE que une España con Francia.
A falta de quince días para que venza el plazo por el que TP Ferro tiene que hacer frente al pago de 428 millones a un grupo de acreedores, ACS e Eifage,
los dueños de esta sociedad que gestiona los trenes de alta velocidad
que unen Barcelona con París, han hecho una propuesta a los dos
Gobiernos para que aporten capital con el fin de evitar que esta línea
férrea que fue inaugurada en 2012 por el rey Felipe VI entre en impago.
El plan consiste en que el Ministerio de Fomento aporte 100 millones de euros a fondo perdido, así como un alargamiento del periodo de pago de los créditos. En concreto, piden poder pagar la deuda en 2034, dentro de 19 años, un periodo que BBVA, CaixaBank, Bankia y los fondos que compraron la deuda que en su día vendió Banco Santander
consideran “una tomadura de pelo”. No obstante, la propuesta es mejor
que la anterior, en la que ACS e Eiffage solicitaron una prórroga de 40
años –hasta 2055– para hacer frente a los 420 millones que deben pagar
en dos semanas.
La situación es muy complicada porque la ministra de Fomento, Ana Pastor,
se niega a hacer una nueva aportación de capital a TP Ferro, a la que
el anterior Gobierno del PSOE ya ayudó en diciembre de 2009 por el
retraso en la puesta en marcha de la línea férrea. En aquel momento, el
Estado le dio un préstamo participativo de 54,77 millones, le hizo otra aportación de 54,10 millones y le alargó la concesión por tres años, hasta febrero de 2057.
Pastor se opone frontalmente a inyectar dinero público en una
concesión privada por el escándalo que supondría que el Gobierno
volviese a salir al auxilio de una constructora. Una polémica que
coincide en el tiempo con la última reclamación de la patronal del
ladrillo, Seopan,
que la semana pasada reclamó a Mariano Rajoy que solucionase de una vez
por todas la crisis de las autopistas de peaje si no quería enfrentarse
a litigios por hasta 8.000 millones de euros.
Sin trenes, sin viajeros
Como
ha sucedido con las autovías de pago y las radiales que bordean Madrid,
el problema de TP Ferro es que el tráfico de trenes es muy inferior al
previsto cuando entre el PP y el PSOE le dieron la concesión a ACS.
Frente a los 80 convoyes proyectados a la semana entre Barcelona y
París, apenas circulan 10 de pasajeros y 24 de mercancías, una cifra irrisoria porque además en el caso de los primeros van con una ocupación muy baja. En definitiva, se trata de una concesión condenada a perder dinero durante muchos años.
Por
este motivo, Florentino Pérez ya pidió al Gobierno que le compensara
con el reequilibrio patrimonial de la línea, es decir, con una
subvención que le resarciera por los números rojos diarios. En concreto,
TP Ferro presentó una demanda en un tribunal internacional de arbitraje
de Suiza en la que exigía al Estado una indemnización de 93 millones, que crece en 3,6 millones cada mes.
El
tribunal helvético con sede en Ginebra todavía no se ha pronunciado
sobre esta petición, pero sí lo ha hecho sobre otra denuncia de ACS y su
socio galo en la que reclamaban al Gobierno un cheque de 350 millones por sobrecostesde
una obra que ascendió a 1.200 millones de euros. Cuatro de los cinco
jueces consideraron que la constructora de Florentino Pérez no tenía
derecho a reclamar nada porque los problemas técnicos que se encontró al
desarrollar el proyecto los tenía que haber calculado mejor.
Pese
a la situación tan avanzada de preconcurso, TP Ferro no ha movido ficha
hasta hace apenas unas semanas para evitar rascar el bolsillo, ya que
su compromiso de aportaciones dinerarias también acaba el 31 de marzo,
según el contrato de la concesión. Por tanto, o los acreedores le dan
una prórroga, comodín que ahora no se contempla, o Rajoy tendrá que
rescatar la línea férrea con dinero público.
Oriol Junqueres i Pres. Puigdemont; imatge del diari ARA.
ROGER TUGAS
Barcelona25/03/2016 00:00
Ningú nega que el repte assumit pel president d’ERC,
Oriol Junqueras, en situar-se al capdavant de la conselleria d’Economia i
Hisenda és majúscul. Combinar l’ideal de l’executiu de construir una
nova república amb la quotidianitat de la gestió d’unes finances
migrades i intervingudes representa un trencaclosques complex. Tot i
això, el cert és que, abans de fer el salt al Govern, el líder dels
republicans ja va aconseguir fer quadrar els comptes al seu partit, que
partia d’una situació complicada. Unes despeses austeres i sobretot uns
ingressos in crescendo gràcies al dolç moment electoral han
permès sanejar la situació i aprovar per a aquest 2016 un pressupost amb
un 70% més de recursos per a la formació dels que tenia fa dos anys.
Enguany, a més, preveu eixugar tot el deute amb les entitats financeres.
Un dels principals artífexs del sanejament és el secretari de finances i
administració d’ERC, Jordi Roig, que admet que, quan va fer-se càrrec
de la comptabilitat del partit a finals del 2011 com a integrant de
l’equip de Junqueras, aquest ja era l’horitzó desitjat. “No dependre
dels bancs era un objectiu de sentit comú”, exposa, una fita que la nova
política s’ha proposat des del principi però que quedava lluny per als
partits veterans, acostumats a un ús normalitzat del crèdit. Per als
republicans era més senzill perquè el partit no va “agafar-se a la barra
lliure del bon moment econòmic” i mai va arribar a nivells alts
d’endeutament, si bé durant el tripartit va fer algunes inversions
pròpies d’un projecte en ascens que, tanmateix, va veure truncada
abruptament la progressió.
Com que els principals
desajustos pressupostaris en els partits es produeixen durant les
eleccions, una de les primeres decisions va ser retallar la despesa
electoral. Els costos són elevats, però, a més, el 80% dels ingressos
provenen de subvencions públiques, que, al seu torn, depenen sobretot
dels resultats. Així, en les estatals del 2011, el pressupost de
campanya ja va ser un 60% inferior al de les anteriors eleccions. Des de
llavors, ERC ha intentat cobrir el cost només amb la subvenció
electoral. “No per fer una campanya més cara t’anirà millor”, diu Roig.
Una gestió austera va permetre cancel·lar el 2014 un deute històric
arrossegat des de la Transició i, gràcies als resultats de l’últim
cicle, s’ha permès algunes alegries. Mentre el pressupost del 2014 era
de 4,5 milions d’euros, el del 2016 ja frega els 7,7 milions, que
signifiquen un increment de gairebé un 70%. La presència al Parlament ja
era similar a l’actual, però el pes a les Corts espanyoles no té res a
veure i, a més, ERC ha tornat a entrar amb força a les grans ciutats -el
2011 es va quedar fora de totes les de més de 80.000 habitants, excepte
Barcelona-, que és on es reparteixen més subvencions, al marge dels
ingressos per participar als consells comarcals o a les diputacions
provincials.
Per tant, Roig avança que “si l’Estat i
la Generalitat paguen les subvencions electorals de les tres
convocatòries del 2015 -no n’han abonat cap i li deuen en total uns 3,5
milions-, a final d’any s’acabarà el deute”. El que no espera per ara de
l’Estat és la restitució de cap dels 1.056 immobles confiscats pel
franquisme que reclama el partit arran de la llei de memòria històrica
del 2007 -s’havien de compensar en cinc anys, però encara s’espera-.
Malgrat tot, l’objectiu de situar a zero el crèdit serà relativament
senzill d’assolir, ja que el pressupost preveia una despesa per a dos
processos electorals -es va elaborar amb les negociacions amb la CUP
encallades- i no comptava amb els ingressos que comporta que el PSOE
hagi facilitat el grup propi al Senat. “Fins ara no hi ha hagut pressió
financera, però ara segur que no tindria efecte”, celebra Roig. Aquest
temor sí que pot ser viu en els altres partits, ja que, segons les
últimes dades fetes públiques, ICV deu 12,5 milions a entitats
financeres, el PSC en deu 12,3, i CDC, 6,2 -a més de la part alíquota
que assumeixi del deute de CiU-. Unió, però, els supera amb un crèdit de
19 milions, i el PP en deu 32 a tot l’Estat.
La
representació a les institucions, a banda de les subvencions, també
aporta recursos a ERC per la carta financera. És el pagament que va
aixecar polseguera el 2006 i que abonen els càrrecs electes i els
eventuals nomenats pels republicans, en funció del salari que reben -pot
arribar al 10% del sou-, el qual, si bé formalment és voluntari,
gairebé ve implícit amb el càrrec. Tot i això, la quantitat no la rep ni
se la queda el partit, sinó la seva fundació, la Irla. A nivell
financer, a més, aquesta fundació és la propietària de la seu del
partit, i aquest li paga un lloguer per usar-la.
I
com gestionarà ERC aquest moment dolç de les finances? Els republicans
ja pensen en unes eleccions constituents en 16 mesos que consideren
“molt importants”. Així, ja preparen una campanya per després de l’estiu
per explicar el seu projecte de procés constituent i captar les
propostes de la ciutadania, que li han de permetre també marcar cert
perfil al marge de Junts pel Sí. Per això, també incrementen els
recursos per fer activitats a les seccions locals i territorials.
A més, el pressupost ja preveu fer calaix amb la intenció d’afrontar un
nou cicle electoral. Els republicans aspiren a no haver de demanar
préstecs per pagar cada campanya, encara que la subvenció electoral
posterior l’eixugui ràpid, sobretot en uns comicis rellevants com els
del 2017. “No sabem com actuaran les entitats financeres”, diu Roig,
que, malgrat tot, destaca que Banco Popular -amb qui ha treballat el
partit últimament- fins ara no ha pressionat mai. “No hi ha hagut cap
conflicte, però ho volem evitar com a filosofia de canvi”, argumenta.
ERC no arriba a recórrer al micromecenatge com Podem ni a demanar petits
préstecs als simpatitzants, com ICV, però igualment l’època del crèdit
pot haver quedat enrere.
Cinc grans diaris europeus publicaran a partir S Els diaris són el
Financial Times britànic, el francès Le Monde, l’italià Corriere della
Sera, l’alemany Süddeustche Zeitung i el portuguèsDiario de Notícias.
A l’entrevista, Puigdemont diu: ‘Catalunya ja fa cinc anys que fa
propostes i espera solucions i ara no esperarem cinc anys més.’ El
president de la Generalitat també diu que el Principat ‘no vol treure
profit de la inestabilitat del govern espanyol’, però que els diputats
independentistes només poden votar un candidat que accepti un referèndum
sobre la independència’.
Els Estats Units han de defensar “rutes legals” i “democràtiques”
cap a la independència davant dels moviments d’autodeterminació i han de
considerar canviar la seva política actual de “només emfatitzar
l’estabilitat i l’status-quo de les fronteres” i simplement tenir en
compte “els interessos de l’estat original” per una que consideri també
les conseqüències de la secessió. És l’opinió de tres experts que aquest
dimarts han comparegut al Comitè d’Afers Exteriors del Congrés dels
Estats Units, concretament al subcomitè per a Europa, Euràsia i Amenaces
Emergents, en un debat sobre la política nord-americana cap als
moviments nacionals d’autodeterminació.
En la seva intervenció,
Williams ha dit que “per tal de promoure pau i estabilitat a llarg
termini és imperatiu que, al fer front a l’autodeterminació, els Estats
Units canviïn d’una política que només emfatitza l’estabilitat i
l’status-quo de les fronteres existents per una de sobirania guanyada”.
Segons aquest expert, això oferirà als EUA “una major flexibilitat” per
gestionar “les aspiracions dels moviments d’autodeterminació nacional” i
reduirà “la potencialitat de violència i inestabilitat política i
econòmica”.
Paul R. Williams defineix aquest model com la “devolució progressiva i
condicional de poders sobirans i autoritat d’un estat cap a un ens
sub-estatal d’acord amb la supervisió internacional”. Segons diu, va ser
aquest el sistema que es va seguir a Montenegro i Sèrbia, per exemple.
En el cas de Catalunya, Williams ha assegurat
que si finalment s’opta per la independència, els catalans “buscaran el
reconeixement internacional com a estat basant-se en la voluntat de la
gent, no en les provisions de la Constitució Espanyola”. Aquest expert
ha defensat que el cas de Kosovo demostra que no hi ha “una prohibició
legal contra la declaració d’independència d’un ens sub-estatal”.
Williams ha indicat que la UE, que no té una política clara sobre la
qüestió independentista, s’ha situat en una posició “impossible”. En
aquest sentit, ha assegurat que un reconeixement de Catalunya impulsaria
els moviments independentistes a Bèlgica, Xipre, Eslovàquia o Romania,
però que la manca de reconeixement provocaria “un conflicte econòmic
congelat al cor d’Europa” que “eliminaria capital econòmic i polític a
una Espanya fràgil”. A més, es crearia un estat català que “mantindria
l’euro com a moneda i on set milions de ciutadans podrien mantenir la
seva ciutadania vivint fora de la UE”. “El no-reconeixement es percebria
com anti-democràtic.Seria extremadament difícil de justificar, tenint
en compte que gairebé tres dotzenes d’estats han assolit el
reconeixement de la UE en els darrers 25 anys”, ha dit.
Per Ivan Vejvoda, del German Marshall Fund dels EUA, “una estratègia
democràtica i amb normes en què les parts siguin capaces de trobar una
solució pacífica és sempre la desitjable”. Vejvoda ha assegurat
durant la seva compareixença als EUA que Espanya és “un país a
observar”. L’expert ha indicat que tot i que l’interès inicial era el
País Basc, avui és “el desig d’independència de Catalunya que està en
ulls de tothom”.
Segons ha dit, els últims resultats electorals a Catalunya “demostren
que hi ha una creixent onada de parts de l’elit política catalana i la
societat que volen la independència”. Vejvoda ha plantejat que fins i
tot si s’ofereixen més poders des de Madrid, una possibilitat que ha
admès que no està confirmada, no queda clar si això aturaria el moviment
independentista català, especialment perquè són “els joves” els que més
l’impulsen.
El professor del Dartmouth College i col·laborador del Centre Maurits Coppieters Jason Sorens ha explicat
al Congrés dels EUA que “un camí legal cap a la independència pot
promoure la pau al restringir els moviment secessionistes i els governs
centrals a aconseguir els seus objectius d’acord amb mitjans electorals i
legislatius”.
Amb una via legal per la independència, ha dit Sorens a Washington,
“els secessionistes no tindran excusa per la violència”. Sorens ha
remarcat també que el govern central “sovint no es pot comprometre a
respectar un compromís regional d’autonomia sense també concedir el dret
a la secessió”.
Sorens ha remarcat que és normal que en casos d’independència els EUA
intentin mantenir-se al marge per no molestar l’estat en qüestió, però
ha indicat que “un cop hi ha una declaració d’independència, el govern
dels EUA no té alternativa i ha de respondre”. “En aquest cas, el govern
dels EUA podria considerar no només els interessos de l’estat original,
sinó també els interessos de l’estat que se separa i l’efecte de la
secessió en l’estabilitat regional”, ha dit. “Normalment, canviar una
relació d’estat-a-nació a una de estat-a-estat redueix la violència”, ha
conclòs.
Europa vol afavorir l'autonomia portuària dels
ports europeus, però l'estat espanyol considera que la normativa va en
contra de la Constitució
16.03.2016
Després de sis anys i de tres intents, el Parlament Europeu ha aprovat
el text del nou reglament europeu de ports, que ha de permetre a cada
port fixar les seves pròpies tarifes de manera independent i evitar que
els ports amb beneficis hagin de subvencionar obligatòriament els ports
amb pèrdues, tal com passa a Espanya.
El Parlament Europeu ha aprovat un reglament de ports favorable a
l’autonomia portuària, molt important per ports com els de Barcelona i
València. Es tracta d'una reclamació històrica del Port de Barcelona i
del Parlament de Catalunya davant el centralisme espanyol. Al mateix
temps és una condició bàsica per a què el corredor mediterrani pugui
desplegar tot el seu potencial de creixement.
Aquest reglament tira ara endavant tot just un any després que el Parlament Europeu aprovés, a instàncies de Ramon Tremosa,
un posicionament clar a favor de desmantellar la gestió centralitzada
de ports i aeroports a la UE, per bé que llavors es tractava d’un
informe no vinculant.
En aquest sentit, tant PP com PSOE han anunciat en el debat el seu vot
contrari al reglament de ports i han insistit, seguint fil per randa la
línia argumental de la diplomàcia espanyola, que el nou reglament de
Ports va contra “la Constitució espanyola”.
El reglament votat, però, encara no és definitiu: cal que la Comissió
Europea, els Estats membres (Consell) i el Parlament es posin d’acord
sobre el text definitiu en una negociació final. Holanda, que ostenta la
presidència de torn de la UE aquest semestre, hi ha estat sempre molt a
favor, però no es pot descartar que durant les negociacions amb els
estats membres, el govern espanyol juntament amb altres governs de
vocació centralista imposi la seva visió per rebaixar el text (Itàlia,
durant la seva presidència de torn al 2015 ja ho va intentar).
L’aprovació del reglament portuària obriria un precedent aplicable també
a la xarxa aeroportuària, permetent l’obertura del model de monopoli
centralitzat d’AENA.
D’altra banda, en una nota interna, l’ambaixada espanyola davant la UE
s’ha posicionat radicalment en contra del nou reglament. Per Ramon
Tremosa, “la posició de la diplomàcia espanyola en contra dels interessos
dels ports catalans demostra per si sola la necessitat d’esdevenir un
Estat dins de la UE, per tal de poder defensar directament els seus
interessos”.
Ara caldrà saber quant de temps passa perquè l’estat espanyol torni a
incomplir una vegada més les normatives i les lleis de la Unió Europea.
Aprova un decret per flexibilitzar la mobilitat interna dels
funcionaris i fer més atractius els concursos oberts
Redacció-Barcelona
Després que el TC anul·lés l'intent d'agilitar la
construcció de la hisenda pròpia amb funcionaris de l'Estat que
volguessin fer-hi el salt, el govern ha hagut de buscar altres vies, com
ara la formació de personal propi. En aquest context, el Consell
Executiu va aprovar ahir el decret de règim de personal que desenvolupa
la llei de l'agència tributària de Catalunya, aprovada el 2015, i que
pretén propiciar l'ampliació tot facilitant la mobilitat interna dels
funcionaris de la Generalitat i flexibilitzant i fent més atractives les
condicions d'accés de nou personal.
En concret, d'entrada es
donarà potestat a l'òrgan convocant dels processos selectius per fer-ho
per la modalitat de concurs d'oposició o per oposició, per facilitar que
hi concorri personal interí. A més, se'n descriuran millor les fases i
s'incorporarà el concepte de reserva de nota. És a dir, si se supera amb
èxit una prova, no caldrà repetir-la en una eventual convocatòria
posterior, fet que vol animar nous aspirants que no siguin funcionaris. A
més, es facilita la promoció interna permetent que hi concorrin
treballadors que no estan en situació de servei actiu en el moment de
publicar-se la convocatòria. Per últim, es deroga l'obligatorietat
d'haver de sol·licitar el reingrés en els cossos d'origen per poder
participar en seleccions de promoció interna, fet que ara ocasionava
molts problemes als departaments.
Tal com ja va avançar El Punt
Avui, i ahir refermava la consellera de la Presidència, Neus Munté, el
decret és previ a la imminent convocatòria de 40 places per al cos
tècnic de gestors tributaris per reforçar la hisenda pròpia, amb
l'objectiu que l'any vinent pugui recaptar tots els impostos propis i
cedits, inclosa la via executiva.
La estufa rusa es un sistema de calefacción de muy alto
rendimiento, que se utiliza hace años en países de altas latitudes y
climas muy fríos como Rusia, Polonia, Alemania, Finlandia o Suecia, y
entrega el calor de una forma particular.
Funciona a leña, pero
está construida de ladrillo refractario, que absorbe y mantiene el
calor. Además, cuenta con un sistema lento de salida, que mantiene el
aire caliente en su interior y lo expulsa de forma progresiva. Por eso,
pueden tardar unas horas en aumentar la temperatura del ambiente, pero
luego, a diferencia de una salamandra, puede mantener el sitio
calefaccionado durante 6 horas, luego de apagado el último trozo de
madera.
Para quienes han decidido optar por la bioconstrucción,
y buscan alternativas a los calefactores de gas o eléctricos, éste es
un excelente sistema para colocar, por ejemplo, en la habitación; ya que
puede encenderse unas horas antes de irse a dormir, y luego disfrutar
del calor toda la noche, sin que el fuego esté encendido.
El
rendimiento de este tipo de estufa está entre el 84 y el 93%, lo cual
las convierte en superiores a cualquier otro modelo. Una estufa rusa
calefacciona un ambiente cuatro veces más que una de hierro, y mantiene
el calor durante muchas más horas; aunque tarda más en lograr aumentar
la temperatura del ambiente.
A continuación puedes aprender a construirla. Si estás buscando sistemas alternativos de calefacción, también puedes aprender cómo calentar tu casa con una maceta.
¿Qué estufa construir?
Antes de construir tu estufa, hay algunos factores a tener en cuenta:
-
A continuación aprenderás a construir un modelo pequeño, que puede
calefaccionar un ambiente de 50 ó 60 metros cuadrados. Si tu habitación
es mayor, puedes hacer una estufa más grande a escala.
-
Pregúntate si es el tipo de estufa adecuado para tí: la estufa rusa
tarda de 3 a 4 horas en calentar, por eso no es indicada para hogares en
los que no hay nadie durante el día.
- Elige donde colocarla. Si
estás en el hogar durante el día, es ideal para el comedor o living; en
cambio, si llegas a tu casa por las tardes, es ideal para el
dormitorio, ya que la puedes encender tres horas antes de acostarte y
mantendrá el calor hasta entrada la mañana.
Materiales
- 80 ladrillos refractarios de 6 x 11,5 x 23 centímetros - 6 medios ladrillos de 6 x 11,5 x 11,5 centímetros - 33 tejuelas de 3 x 11,5 x 23 centímetros - Caño de salida de 4 pulgadas y sombrerete -
Puedes utilizar cemento refractario, o bien, una mezcla de tierra para
hacer ladrillos, chamote y caolín sobre la que puedes leer más en la
página 11 de este manual.
- Pieza de salida de chapa con las medidas (en centímetros) de la siguiente imagen:
...
(...)Su uso, encendido y manejo de tiraje son similares a los de cualquier estufa a leña; pero conviene leer este manual completo de construcción y usoantes de encarar el proyecto, para quitarte todas las dudas.
(Gran lliçó d'història, la necessitàven molt. A las Cortes no els interesa fer memòria ni que els hi cantin les 40. Molt valent el sr. Joan Tardà en explicar els propers passos per la desconnexió. Aquest discurs s'ha fet famós desseguida, molts ens hi sentim identificats. Cuca de Llum)
"...
"El 27 Sep 2015: unas votaciones con una participación altísima del 77%, con un 48% de sufragios dieron 72 diputados en el Parlament partidarios de la independencia. Legitimado para iniciar el proceso
...
"Ud. hoy nos ha hablado del progreso (...). Sepa que históricamente, históricamente, siempre que un dirigente político español se ha dirigido a los catalanes, y ha pedido colaboración, complicidad a los catalanes en nombre del progreso, siempre nos hemos considerados concernidos e interpelados.
"Recuerde el 14 abril 1931, proclamamos la República Catalana y al cabo de 72 horas renunciamos a la República Catalana, a fin y efecto de poder consolidar la República Española, que por cierto fue integral y no federal.
"Y lo demostramos en el año 1977 con el retorno de Josep Tarradellas dirigente de ERC, y el restablecimiento de la Generalitat republicana, sin la cual los catalanes no hubieran votado afirmativamente la Constitución española en el año 78, y la Transición posiblemente, hubiera naufragado.
"Y lo demostramos en los años 1978 y 1981. Cuando se asumió el concepto de nacionalidad. Por cierto copyright catalán Pi i Margall. Y se aprobó un Estatuto que requería de referendum para su aprobación y para su modificación. En aquel momento Cataluña estaba convencida que el estado español evolucionaría como Bélgica. Bélgica en 1960 era un estado monolingüe, pero hoy dia es un estado federal y plurilingüe.
"Pero en el año 1981 llegó el portazo. Llegó el portazo de la mano de los generales Armada y Milans del Bosch. Portazo a una verdadera reconciliación entre Cataluña y España, 300 años después de habernos aplicado el Decreto de Nueva Planta, por el que se anexionaba Cataluña al Reino de Castilla, invocando el derecho de conquista. Lo dicho: en 1981, portazo, LOAPA, y "café para todos".
"Y lo volvimos a intentar en el año 2004. ¿Sabe cómo? Cuando acudimos a la llamada de su Secretario General. ¿Se acuerda del "Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament de Cataluña"? ¿Lo recuerdan? Se trataba evidentemente de acuñar un nuevo Estatut de 2a generación que nos permitiera recuperar el rango perdido a raíz del golpe de estado de los tricornios. Confiamos en la palabra de Zapatero. Cumplimos rigurosamente con toda la legalidad. Uds engañaron al President Maragall, engañaron a los republicanos y engañaron a una buena parte de la sociedad catalana.
"Todo resultó un engaño. Razón por la cual hoy aquí estamos vacunados sr. Sánchez, estamos vacunados ante sus propuestas mínimamente federalizantes, cuando asistimos a una nueva versión del pacto antiautonómico del 23F a raíz del acuerdo de uds. con Ciudadanos.
"Y la realidad es muy otra, la realidad es que los catalanes padecemos un expolio fiscal aberrante, de 13 a 16.000 millones (de euros) cada año que pagamos y que no vuelven. Por cierto, el mismo expolio fiscal que sufren en el País Valencià y en las Islas Baleares. Y la inversión pública del Estado solo alcanza el 12% del PIB, cuando Catalunya representa el 21% del PIB y el 16% de la población. O somos víctimas del sistema radial del AVE insostenible que ha marginado el Corredor Mediterráneo fundamental para la economía del País Valencià y del Principat de Catalunya. "Y en paralelo, lo más preocupante: en paralelo odio, odio! Odio y catalanofobia. Catalofobia que llegó a su paroxismo durante el proceso estatutario desplegado por la oligarquía y los partidos políticos, los mismos partidos políticos y la misma oligarquía que hoy defiende la unidad de España. "Nunca la BBC, nunca la BBC, hubiera tratado a los escoceses de nazis, de enfermos mentales, de pueblerinos,de corruptos, como lo hicieron las televisiones españolas públicas y privadas. Dirigentes de su partido político, el sr. Leguina, el sr. Guerra, la Conferencia episcopal, la CEOE, incluso mandos militares. Aun así, aun así, en la sociedad catalana entonces todavía había esperanza. Fíjense si todavía había esperanza que los republicanos en el referendum del Estatut pedimos el NO. Y salió el SI! ¿Sabe porqué perdimos los republicanos?: porqué entonces todavía existía una mayoría de catalanes y de catalanas que confiaban en un acuerdo con España. "Pero uds. volvieron a la carga: recursos de inconstitucionalidad presentados por miembros de su partido: sr. Mújica Herzoc, por parte del PP por supuesto, y por parte de diversos gobiernos autonómicos. Todo ello en el contexto de un Tribunal Constitucional corrompido en sus funciones, vendido, digo ¡vendido!, a los grandes partidos políticos, que dió lugar a una sentencia-golpe de estado, golpe de estado contra el Estatut. Por cierto, sentencia-golpe de estado que así fue calificada por el catedrático Javier Pérez Royo. "Por eso hoy Catalunya se rige por un Estatut que no es el que votó la ciudadanía, que fue impuesto por un Tribunal Constitucional, vulnerando su amada Constitución, vulnerando el artículo 152.2 Porque si el Tribunal consideraba anticonstitucional algunos artículos, hubiera tenido que ordenar la repetición de todo el procedimiento y del referendum. O sea: este Tribunal Constitucional se cargó el principio democrático básico que consagra que la ley emana del pueblo. En conclusión, en una democracia que hubiera roto totalmente, radicalmente, con el franquismo nunca nunca nunca, unos magistrados se hubieran atrevido a modificar un Estatut que previamente había sido refrendado por el pueblo.
"Si uds. perseguían la castración química de Catalunya y creyeron conseguirla és que no ens coneixen! sr. Sánchez, és que no ens coneixen! Nosotros a uds. sí que les conocemos. Porque orgullosamente hablamos catalán y castellano. Y conocemos nuestra historia y la suya. Uds al revés, no. Por esto ud. afirma cosas lamentables, como que en Catalunya hay fractura. No tienen ni idea. No tienen ni idea.
"¿Uds creían, uds creían, que un pueblo que ha sido capaz de organizar las manifestaciones más extraordinarias en Europa desde la finalización de la 2a Guerra Mundial íbamos a quedarnos de brazos cruzados? ¡Insensatos! ¿Qué se creían ud? ¿Que nos quedaríamos con los brazos cruzados? Por eso en el año 2014 aquí llegó una petición avalada por el Parlament de Catalunya, las 2/3 partes, ¡incluso el Partido Socialista de Catalunya!, ¡quién lo ha visto y quién lo vé! Y qué dijeron uds? Uds dijeron que NO. Uds, uds. Y 15 veces más que lo pretendimos, lo rechazaron. Por cierto: no-vamos-a-pedirlo-más.
"No le negaría que me sorprendería mucho que uds nos ofrecieran hacer un referendum a realizar en el plazo de un año. Creo que ud. deberia tener que nacer otra vez. No va a pasar. Pero que sepa que esto tiene un precio. Cada vez se alejan más por ejemplo del Reino Unido, que demostró como un estado resuelve un conflicto nacional. Fíjese, fíjese, sr. Sánchez, cuando los independentistas catalanes alcanzamos el 27 de septiembre el 48% dejábamos atrás el 44%% que alcanzaron los independenistas en Escocia. Ellos el 44, nosotros el 48. ¿Qué hizo Londres? ¿qué hizo Londres?: negoció!. No hubo descalificaciones, no hubo insultos, no hubo suspensiones, ni recursos a los tribunales. Y por supuesto no se apeló a la sagrada unidad de la Gran Bretaña.
"A pesar de ser joven ud. sr. Sánchez, es muy muy antiguo. Antiguo, antiguo. Porque tiene una visión uninacional. De hecho ud. ¿qué está haciendo con esta posición?: ud se ratifica en las mismas voluntades de tantos otros políticos que le han precedido, que han negado por ejemplo por ejemplo al País Valencià, a les Illes, al Principat de Catalunya y a las otras naciones del actual estado español el trato de igualdad. Igualdad entre pueblos, igualdad y reconocimiento entre naciones, rechazando una comprensión pluricultural. Me hace gracia el otro dia cuando ud presentaba el otro dia el proyecto de una ley de lenguas: aquí este diputado humildemente la defendió hace 8-9 años y uds. todavía se estan riendo. Y todavía aquí tenemos dificultades para hablar nuestra lengua en este Parlamento.
"De manera que, visión pluricultural, visión plurilingüística, visión plurinacional, ni existe ni va a existir por desgracia. Y además uds. nos venden la moto. Pretenden vendernos la moto diciendonos - hipócritamente-, que la solución está en la reforma de la Constitución. Ud. sabe que esto no es posible. Porque el texto constitucional español, y esto ud. lo esconde, es uno de los textos constitucionales más bloqueados, precisamente para evitar su reforma. En definitiva se trata de un búnquer, un búnquer en mano de uds. de Ciudadanos, y del Partido Popular. Y siempre los catalanes, como los gallegos, como los vascos, siempre siempre seremos una minoría demográfica, una minoría demográfica, en manos de uds., que no reconocen a Catalunya como nación y que además dicen que nunca van a hacerlo.
"Sr. Sánchez basta ya de reduccionismos. Por supuesto que Catalunya no es una colonia, por supuesto que no lo es. Razón por la cual nunca hemos pretendido acogernos al procedimiento establecido por Naciones Unidas en el Comité de Descolonización. Pero sí somos un país anexionado. Por esto antes le he hablado del Decreto de Nueva Planta. Y el paso de los siglos, esto debería saberlo ud., no ha hecho prescribir los derechos de Catalunya sobre su soberanía. Recuerde que el derecho de autodeterminación nació para el caso de la anexión de Irlanda, por esto el presidente Wilson lo incorporó a su declaración.
"Ni los tribunales españoles tienen derecho a constituirse ni en juez, ni en parte..."
El
cabeza de lista de ERC, Gabriel Rufián, que ha sustituido hoy a Joan
Tardà como portavoz republicano, ha debutado en el Congreso con un breve
discurso de unos siete minutos -se ha excedido y el presidente de la
Cámara le ha apagado el micrófono tras advertirle- que no ha dejado a
nadie indiferente, con su estilo.
(Ho fa tant bé que el President de las Cortes -socialista Patxi López-...està tan incòmodo que li talla el só del micròfono. Cuca de Llum)
El BCN World carrega una polèmica rere
l’altre. Perquè és un projecte que desperta tantes vicissituds? Quines
són les principals problemàtiques que fan entrar-lo en conflicte?
18 febrer, 2016 -
Núria Vilellas
BCN World és un projecte que, des dels seus inicis, ha estat envoltat de moltes polèmiques i despropòsits. Primer s’havia de fer el macrocomplex de casinos a El Prat, però l’inversor principal va apostar per crear l’Eurovegas a Madrid, i posteriorment es va realitzar el nou projecte per edificar-lo a Tarragona, entre Salou i Vila-seca. Però no tot és fàcil. Entre l’impost del joc, la consulta sobre el projecte i la superfície de sòl que s’hi destinarà, sembla que el BCN World (que segons Puigdemont encara no té nom) sigui missió impossible.
Reduir l’impost del joc per atraure inversor
La setmana passada anunciavem que l’empresa d’oci Hard Rock
tenia la intenció d’invertir 2.500 milions d’euros en el projecte de
casinos. Trobar un inversor no ha estat una tasca fàcil, i per això en
el seu dia la Generalitat es va ‘veure obligada’ a reduir l’impost del
joc del 55% a un escandalós 10%. Però aquest regalet no ajudava només
als futurs propietaris del complex del joc del costat de PortAventura,
sinó que beneficia (des de ja fa anys) als altres casinos de Catalunya.
Un privilegi que no tenen les empreses de la resta de sectors, que han
de pagar els seus IRPF en funció de la seva activitat, i que en molts
casos arriben a doblar aquest impost sobre el joc.
Massa espai dedicat al joc
La superfície de joc de tot el complex seria del 6%. Aquí també es
desperten alguns dubtes. A què fa referència el 100%? Al sòl edificable?
Al sòl en planta? A la superfície total? Sigui com sigui, a dia d’avui
el projecte contempla 60.000 metres quadrats destinats al joc. Fa dos
dies que la CUP
va anunciar que mantenir un 6% dels usos per al joc o el nivell de
densificació urbanística, impossibilitarien que la seva formació donés
suport al projecte, i a més, afegirien dificultats al pacte
d’estabilitat per aquesta legislatura.
En aquesta línia, Oriol Junqueras va explicar ahir al Parlament que
cal redimensionar el pla urbanístic i reduir l’espai dedicat als
casinos. Respecte als 60.000 metres quadrats, el vicepresident de la
Generalitat recorda que els grans hotels i complexos de Las Vegas tenen
dimensions de fins a “10, 20 o 30 cops menys”, i per tant, “la dimensió
s’ha d’ajustar i ha de ser realista. I l’experiència ens ensenya que el
que hi havia fins ara no era realista; per això ho volem fer allunyat
del model anterior”.
La creació de cada lloc de treball costarà més de 275.000 euros
Hard Rock Café invertirà 2.500 milions d’euros i crearà 9.000 llocs
de treball, i això significaria que cada lloc de treball costaria
277.778 euros. Es tracta d’una inversió massa elevada?
Polèmica sobre el referèndum del BCN World
Puigdemont va anunciar que es faria un referèndum per votar si els
pobles afectats pel complex d’oci del BCN World estaven d’acord o no en
la creació d’aquest recinte, i l’endemà, Junqueras va afegir que aquesta
votació s’extrapolaria a tota la ciutadania de Catalunya. I aquí va
començar la polèmica, d’una banda pels que creuen necessària la votació,
i de l’altra, pels que els hi suposa un problema.
Cal un referèndum? Segons el PPC
no, i argumenten que “el pla director urbanístic està pendent de
resoldre al·legacions i va amb retard; tenim pressa i està a punt de
vèncer el termini de venda dels terrenys. El referèndum liquidaria el
projecte per dilació de temps”. Els partidaris de la votació han de
tenir en compte que els interessos són contradictoris. D’una banda,
l’entorn del projecte veu els 9.000 llocs nous de treball, i votaran si,
però de l’altre, tant si parlem del total de la circumscripció de
Tarragona com la de Catalunya, és possible que el fenomen del joc pesi
més que el dels llocs de treball, i acabin votant no. Què hauria de
prevaldre?
La CUP valora positivament fer una consulta sobre el projecte, però no el defensarà mai.
Si es dur a terme el referèndum es crearà un precedent, i a partir
d’aleshores cada vegada que hi hagi una gran qüestió nacional s’haurà de
posar en mans de la veu del poble, i aleshores Catalunya es
paralitzaria. És més fàcil que voti sobre moltíssimes coses qualsevol
ciutat, ja que totes afecten directament sobre els veïns, però el
conjunt del país no pot estar votant a cada instant per projectes que
potser no els impliquen directament. El BCN World és només un exemple,
però també es podria parlar de la línia de molt alta tensió (MAT) que va
travessar Girona, on si s’hagués fet una consulta a la ciutat,
segurament hauria sortit que no, però si s’hagués fet en àmbit català,
s’hauria aprovat. És molt senzill, si l’acció concreta afavoreix,
l’àmbit més petit tendeix a votar a favor, i pel contrari és
perjudicial, votarà que no.I els governs existeixen precisament per això, per poder prendre
decisions de manera capacitada sense haver de preguntar a cada pas, per
no haver d’incórrer en aquests conflictes continus, i per ser capaç per
vetllar amb l’interès general i el personal, en lloc d’estar obrint
debats sobre totes les preses de decisió que li corresponguin.
Sobre BCN World, Josep González: "Aquest tema pot acabar en una consulta"
03/02/2016
Josep González, president de PIMEC, proposa una consulta popular al
Tarragonès per solucionar els conflictes polítics al voltant del
projecte de BCN World.
Yanis Varufakis durante una rueda de prensa en Berlín para presentar el movimiento DiEM 25 (Reuters).
El Partido Laborista británico ha anunciado que incorporará como asesor a Yanis Varufakis,
el exministro de Finanzas griego, por su experiencia en la gestión de
las negociaciones de su país con la Unión Europea. El líder de los
laboristas británicos, Jeremy Corbyn, que desde que asumió las riendas del partido en 2015 está intentando llevarlo más a la izquierda, ha afirmado que Varufakis aportará asesoramiento relacionado con su experiencia de gestión con el bloque comunitario.
"Varufakis
es interesente porque él ha pasado, obviamente, por todas las
negociaciones", ha explicado Corbyn, en declaraciones al diario local
londinense 'Islington Tribune'. "Me doy cuenta de que no estamos en la
eurozona pero es un tema de entender cómo afrontamos la noción de que
puedes cerrar la vía a la prosperidad cuando, en realidad, tienes que
hacer crecer la vía hacia la prosperidad", ha señalado. "Creo que la forma en que Grecia ha sido tratada es terrible y que deberíamos aproximarnos a ellos", ha añadido.
Varufakis
dimitió como ministro de Finanzas en julio de 2015, cuando su Gobierno
aceptó los términos del tercer rescate, que impone mayores medidas de
austeridad. Regresó a la arena política con su nueva plataforma: Movimiento por la Democracia Europea 2025 o DiEM 25, con la que tratará de luchar contra la "falta de democracia" en las instituciones europeas.
Varufakis ya se ha reunido con el responsable de Finanzas del Partido Laborista británico, John McDonnell, un
político que se declara enemigo del capitalismo y que en alguna ocasión
ha dicho que le gustaría volver a los años ochenta para asesinar a Margaret Thatcher.
Corbyn, cuyo nombramiento como líder del laborismo representó un mensaje para toda Europa, con especial resonancia en Grecia y España,
votó en contra de la pertenencia a la Unión Europea en 1975. Ahora, sin
embargo, ha anunciado que hará campaña para que el país se mantenga en
el bloque comunitario en el referéndum que tendrá lugar el 23 de junio,
con el argumento de que la continuidad es la vía para mejorar la
legislación social y en materia de empleo.