Paul Freedman (1949) és catedràtic d’història a la Universitat de Yale i especialista en edat mitjana, sobretot catalana. Ara acaba de publicar The Splendor and Opulence of the Past: Studying the Middle Ages in Enlightenment Catalonia (‘L’esplendor
i l’opulència del passat: estudi de l’edat mitjana a la Catalunya
il·lustrada’), que d’aquí a poques setmanes es podrà comprar. Aquest
llibre, editat per Cornell University Press, se centra en la figura de Jaume Caresmar (1717-1791)
que al monestir de Bellpuig de les Avellanes, a tocar de Balaguer, va
transcriure milers de documents que han servit per a estudiar millor
l’època. Molts d’aquests documents es van trobar l’any 2002
i Freedman els recupera. VilaWeb ha entrevistat el senyor Freedman,
membre de l’Institut d’Estudis Catalans, per parlar del seu llibre i la
seva dedicació a Catalunya.
—Com és que heu estudiat l’època medieval catalana durant cinquanta anys?
—A mi m’interessava la història medieval i em vaig doctorar amb la idea
d’estudiar Anglaterra, però vaig tenir un professor a la Universitat de
Califòrnia, Berkeley, Thomas Bisson, que em va fer interessar per la
Catalunya de l’edat mitjana i per la seva extraordinàriament rica
documentació arxivística, i pel fet que aquella documentació no fos tan
coneguda fora de Catalunya. Diria que, des que l’any 1975 vaig anar a
Vic, he visitat Catalunya gairebé cada any, excepte durant la pandèmia.
—Un exemple de documentació arxivística és el darrer llibre que heu fet gràcies a la troballa de documents l’any 2002.
—La troballa d’aquests materials ha provocat no només un interès
en Caresmar, l’home que els va transcriure, i parlem de milers, sinó
també un interès en com és que tenim tanta documentació de l’edat
mitjana a Catalunya. Per què Catalunya és tan rica en arxius medievals?
Catalunya continua essent un lloc on a les masies disposes de
documentació medieval, i on el redescobriment d’arxius és constant.
—I això és rar en el cas europeu?
—No és únic, però sí que ho és en el sentit que passa molt sovint. Els
arxius europeus de tot arreu han estat objecte de destrucció o
simplement la gent no es va adonar que hi eren. Però Catalunya té molta
documentació perquè se n’ha llençat molt poca, deliberadament. I perquè
Catalunya tenia un respecte pels documents escrits als segles X i XI,
cosa inusual, quan a la major part d’Europa es basaven en el testimoni
oral.
—I com és que, amb tantes guerres, a Catalunya no s’han destruït més arxius?
—Fins a Napoleó, no hi va haver guerres tan destructives a Ibèria com la
guerra dels Trenta Anys a Alemanya, o com les guerres de religió a
França. Ni tampoc va haver-hi la reforma, que va destruir molts
documents.
—Què va destruir Napoleó?
—Montserrat va ser cremada i tot l’arxiu i la biblioteca van ser destruïts. També hi ha molta destrucció en llocs com Tarragona.
—En el vostre llibre és clau la troballa l’any 2002 d’un
gruix de treballs, de papers, d’arxius. Ens podríeu dir què es va
trobar?
—Les persones en qui se centra aquest llibre són canonges de l’església
que residien a Bellpuig de les Avellanes, monestir al nord de Balaguer, a
la Noguera. Fins fa poc, era una comunitat de pares maristes jubilats.
L’any 2002 es van trobar documents durant unes obres a l’església
parroquial de Vilanova de la Sal, molt a prop de Bellpuig de les
Avellanes. Sobretot s’hi van trobar cinc volums d’un cartulari
[compilació de documents copiats en un sol volum] que contenen milers de
documents copiats, un centenar més o menys de pergamins de l’edat
mitjana i llibres i manuscrits d’una època més moderna. Aquests
documents havien estat amagats l’any 1835, en el moment de la
desamortització dels monestirs espanyols, quan l’Església els amagava
perquè tenia por que l’estat els confisqués o els perdés.
—Heu llegit aquests milers de pàgines?
—No, no. Molts tracten d’un període posterior. I el meu objectiu no era
escriure una història de Bellpuig de les Avellanes. La majoria d’aquests
documents tracten de les compres de terres, arrendaments, préstecs,
testaments, transaccions que tenen alguna cosa a veure amb Bellpuig de
les Avellanes. La meva intenció era una altra: era escriure sobre els
historiadors, especialment aquest historiador anomenat Jaume Caresmar,
afiliat a Bellpuig de les Avellanes i que estudiava la història de
Catalunya a l’edat mitjana, però que l’estudiava al segle XVIII, a
l’època que a vegades es considera “la Decadència”, abans de la
Renaixença de la cultura catalana al segle XIX.
—Descriviu quina mena de documents va transcriure i el gruix, la quantitat de documents que va transcriure?
—Caresmar va transcriure, copiar, documents que mostren la història de
les fundacions eclesiàstiques, com el monestir del Bellpuig de les
Avellanes o el capítol catedralici de Barcelona. Aquests documents solen
ser transaccions econòmiques, vendes de terres, donacions a l’església,
testaments, litigis, disputes sobre drets, privilegis a l’església. No
són documents espirituals, sinó institucionals. I n’hi ha milers perquè
les esglésies acostumaven a guardar-los.
—I eren en llatí?
—En llatí.
—Si ho he entès bé, Caresmar és important perquè es va
centrar en la importància de l’arxiu, el paper, el document. En canvi,
alguns altres historiadors van vinculats a la llegenda, a la narració.
—No és un cas únic. Era característic del segle XVIII i dels
historiadors mirar la documentació arxivística com a font autoritzada i
desconfiar de les cròniques o llegendes. Aquests materials d’arxiu
sovint eren mal organitzats, de manera que part de la transcripció és
simplement per a organitzar-los.
—Obra escrita per Caresmar mateix, i no còpies, també n’hi ha.
—La seva obra més famosa és coneguda per la “Carta al Barón de la
Linde”, que és un estudi de la demografia de Catalunya en castellà, i
que té per objectiu mostrar que Catalunya va ser més poblada i pròspera a
l’època romana i medieval que no després. És a dir, és una declaració
del mal econòmic fet a Catalunya amb el Compromís de Casp i l’adveniment
dels Trastàmara. Fins a quin punt la cultura de Catalunya, i la seva
economia o la llengua queden malmeses per l’associació amb Castella? La
seva carta és una exaltació de la Catalunya de l’edat mitjana. Té un ús
programàtic. Caresmar va estar molt relacionat amb l’historiador Antoni
de Capmany i més reformadors de l’època de la Il·lustració que volien
fer més pròspera Catalunya dins la corona espanyola, però amb un
reconeixement als seus èxits històrics. I es pensava que aquells èxits
històrics estaven al zenit a l’edat mitjana i abans del segle XV.
—Caresmar i la Renaixença, quines diferències hi ha ?
—Una diferència clau és que ell no és un defensor de la llengua
catalana. Va escriure la major part de l’obra en castellà o en llatí. Hi
ha molt poques coses seves en català. Tenia el català per llengua
habitual, però el segle XVIII difereix almenys de final del segle XIX i
el segle XX en el fet que el català no era una llengua d’aquest tipus
d’erudició.
—És interessant, però, quan dieu que el català era molt
important als ajuntaments i a l’Església perquè volien assegurar-se que
la gent entengués què li deien.
—No sé quin percentatge devia ser, però la majoria de gent, la majoria
de pagesos, artesans, potser tenen alguna noció de castellà, però si
volies predicar, millor predicar-los en català.
—En un dels capítols del llibre heu intentat resumir la personalitat de Caresmar.
—Canonge de Bellpuig, ell mateix es va descriure com l’home més feliç o
bé en una gran ciutat (va viure a Barcelona) o ermità, allunyat de
tothom. No li agradava conviure amb una comunitat de més canonges, com
li passava quan vivia Bellpuig de les Avellanes. Crec que va tenir
moltes frustracions. Va acabar un munt de coses que va enviar a Madrid i
no es van publicar mai.
—Quines coses sabem ara, gràcies a Caresmar?
—Es tracta principalment de preservació de documents. És interessant com
anticipa certs termes de debat sobre la relació entre Catalunya i
Castella, com aquesta carta al baró de la Linde. Caresmar és important
com a figura tant de la Il·lustració com de la tradició eclesiàstica. La
tendència ha estat veure la Il·lustració i l’església en contraposició,
però Caresmar és, d’una banda, canonge de Bellpuig de les Avellanes i
medievalista i, a la vegada, col·laborador de Capmany i dels reformadors
que volien modernitzar Catalunya i dinamitzar l’economia de Barcelona.
—Al vostre llibre hi ha aquella vella polèmica sobre si
Catalunya va ser pròspera durant el segle XVIII, i hi ha qui diu que va
ser gràcies a la monarquia espanyola, i hi ha qui diu que és malgrat la
monarquia espanyola. Quin és el vostre punt de vista?
—No estic segur de tenir un punt de vista, i això és alhora una
fortalesa i una debilitat del meu llibre. No sóc un especialista en el
segle XVIII, de manera que m’interessen les idees sobre la prosperitat
de Catalunya o la imposició d’un domini borbònic com a opressor, més com
una idea, que no pas per prendre una posició sobre això. Crec que
tothom està d’acord que Catalunya va prosperar al segle XVIII, però, com
dius, és per culpa de la monarquia borbònica, malgrat la monarquia
borbònica, o una posició intermèdia?
—Quines són les coses que veieu avui a Catalunya i que vincularíeu a la Catalunya medieval?
—Durant bona part dels segles XIX i XX, allò que es podria anomenar
identitat catalana, el sentit de la història catalana, es va centrar en
l’edat mitjana, quan Catalunya era independent o dominava la corona
d’Aragó. Quan Barcelona era una de les grans ciutats de la Mediterrània
occidental, rival de Gènova, Venècia i Marsella. La influència catalana
sobre la Mediterrània es va estendre fins a Atenes i algunes de les
illes gregues i Còrsega, Sardenya. Aquest va ser el període de
l’eflorescència de l’art català. Crec que ha tendit a passar que l’edat
mitjana ja no inspira la identitat catalana en la mesura que ho va fer a
la Renaixença, o al segle XX. Ara el sentiment nacional català és més
modern. I es desconfia una mica de l’edat mitjana, potser perquè
Catalunya és menys catòlica que abans, quan la gent estava orgullosa de
la conquesta d’Atenes o de l’extensió de l’imperi català. Ara la gent
n’està una mica avergonyida, d’això. La bona gent no conquereix altres
persones.
—Què enteneu per més modern?
—En primer lloc, que els seus puntals són gent com Gaudí, el Modernisme o
el Noucentisme, que no tenen aquesta associació catòlica, medieval,
imperialista. Gran part de la controvèrsia historiogràfica no se centra
en el Compromís de Casp o els Trastàmara o la Unió de Corones amb Ferran
i Isabel, sinó més aviat sobre el període borbònic com a repressiu, com
a període d’opressió cultural, o el període borbònic com una mena de
model de col·laboració entre Castella i Catalunya.
—Voleu afegir res?
—Ha estat un plaer haver pogut estudiar Catalunya com a historiador,
encara que sigui estranger. Una gran sort. Mai no havia previst de
treballar en aquesta part del món, i m’he divertit molt amb els amics,
el paisatge, l’alimentació, la gastronomia. Així, d’alguna manera,
aquest llibre pot ser una mica autoindulgent, però també és una
meditació sobre aquesta bona sort.
__
