31 de març de 2022

El Síndic de Greuges demana de rectificar la reforma de la llei de política lingüística

 


El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha enviat al Parlament de Catalunya tres esmenes a la modificació de la llei de política lingüística a partir de les conclusions de l’informe Drets i usos lingüístics dels infants i adolescents a Catalunya presentat la setmana passada. Al text, al qual ha tingut accés VilaWeb, proposa tres modificacions al redactat presentat: dues supressions de text i un afegitó. La més determinant és l’eliminació de la frase que, a l’apartat 1 de l’article 21, afegeix que el castellà també és emprat en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris establerts a l’apartat 3 de l’article.




El Síndic recorda que a l’apartat 3 ja consta que el castellà és llengua d’ús en l’ensenyament i que la seva presència quedarà recollida en els projectes educatius de cada centre. En canvi, diu, pot ser un problema mantenir la frase perquè sembla atorgar als centres la capacitat de fixar la presència de les llengües des dels projectes lingüístics. I diu: “Si l’objectiu és reforçar que el Departament d’Educació defineixi realment el model lingüístic escolar i en sigui garant, atès l’efecte esmentat, aquest text es podria eliminar.” En canvi, si l’objectiu és que aquesta capacitat sigui dels centres, cal tenir present que l’informe lliurat la setmana passada mostrava com de relacionada està la presència de les llengües en l’ensenyament segons el context sociolingüístic de cada centre. “En entorns amb un baix ús social del català i en centres amb elevada complexitat, hi ha menys presència del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, i viceversa”, diu.


En conseqüència, Ribó apunta: “Aquesta tendència dels centres a reproduir i adaptar-se a la realitat sociolingüística de l’entorn, que debilita el potencial compensador de l’escola en l’ús social de les llengües oficials, es pot veure consolidada pel redactat de la Proposició de modificació de la llei de política lingüística.” Des d’aquest punt de vista, diu, el text que proposa suprimir provocaria l’afebliment de la protecció del català.

 

En tercer lloc, el Síndic de Greuges diu que si l’objectiu és atorgar als centres la capacitat de fixar la presència de les llengües oficials amb els projectes lingüístics, però sota la supervisió del Departament d’Educació, tampoc no és gaire viable. “Cal tenir present les dificultats que pot tenir la Inspecció per condicionar les decisions preses pels centres en la definició dels seus projectes educatius i lingüístics”, diu.

En definitiva, conclou que la supressió del text protegeix més la presència del català com a centre de gravetat del sistema educatiu, atès el caràcter de llengua pròpia i socialment minoritzada.


Demana que el Departament hagi de compensar les mancances dels projectes lingüístics
 
El Síndic de Greuges també demana de suprimir l’adjectiu “adequada” quan parla de la presència que han de tenir les llengües oficials en els currículums i ens els projectes educatius de centre.
 

 

“Parlar de ‘presència adequada’ sense especificar què s’entén per adequada és un concepte jurídic indeterminat que obre la porta a múltiples possibles interpretacions (per part de les famílies, dels centres i, si escau, dels tribunals)”, diu. Aquesta falta de claredat, afegeix, pot ser contraproduent en un àmbit com el de la llengua, on des dels darrers anys hi ha conflictes judicials.
 
 
A més, també proposa d’afegir la següent frase a l’apartat 3 de l’article 21: “L’administració pot impulsar l’adopció per part dels centres de mesures necessàries per compensar les mancances en els usos lingüístics de les llengües oficials minoritzades.

 

 

 

Recorda com l’informe presentat mostra que l’aula és l’únic àmbit d’interacció social dels alumnes en el qual el català és la llengua d’ús principal, especialment en els territoris més densament poblats i on la presència del castellà fora de l’escola és predominant. A més, assenyala que determinar la vehicularitat fonamentalment en funció de la competència lingüística de l’alumnat pot no protegir necessàriament la presència del català perquè, d’una banda, els centres amb baixa competència en català també acostumen a tenir baixa competència en castellà –encara que menys–, ja que la competència lingüística està molt relacionada amb factors de caràcter socioeconòmic i sociocultural dels alumnes. “Aquesta relació entre resultats en les proves de competència i composició social del centre pot justificar un ús vehicular en l’ensenyament tant del català com també del castellà, i pot no servir necessàriament per incrementar la presència del català on aquesta sigui menor.”
 

D’altra banda, exposa que no és fàcil acreditar centre per centre la relació directa entre increment de vehicularitat a l’ensenyament d’una determinada llengua i millora de la competència lingüística de l’alumnat. D’acord amb aquestes consideracions, proposa que la modificació de la llei de política lingüística reforci la relació entre la vehicularitat i l’ús social de la llengua, però també que no es confiï tot el model lingüístic a aquesta relació i també es condicioni a l’ús social de les llengües oficials.
 
 
“Si bé l’articulat de la proposició de modificació de la llei de política lingüística preveu que la determinació de la presència de les llengües oficials en l’ensenyament tindrà en compte la situació sociolingüística, aquest articulat no preveu que l’abast d’aquesta determinació tingui en compte els usos socials fora del centre”, diu el Síndic de Greuges.




___

Argumentos por los que Juan Carlos de Borbón crea una crisis en la que salta por los aires el sistema del 78.



 


Para oir los argumentos jurídicos, clicad en el link (video 2 min):

 

 
 
 
 Este es el último problema surgido con el emérito, a fecha 31.03.2022. Hay muchos más...

 
La justícia britànica manté el judici contra Juan Carlos I


Continua el procediment judicial per assetjament, difamació i vigilància il·legal a Corinna Larsen
 
 El jutge britànic Matthew Nicklin ha desestimat la petició de Juan Carlos I, ex-rei espanyol, d’aturar el judici per assetjament, difamació i vigilància il·legal a Corinna Larsen. El seu advocat al Regne Unit, Daniel Betlehem, havia demanat de recórrer contra la decisió de la setmana passada de denegar-li la immunitat com a rei, però li ho han denegat. El jutge ja va argumentar que la immunitat personal d’un cap d’estat només és disponible de manera limitada mentre és en el càrrec i, a més, va criticar els arguments aportats: “Segons l’acusat, si ara entrés a una joieria a Hatton Garden i robés un anell de diamants, no s’hauria d’enfrontar a cap procediment civil o penal en aquesta jurisdicció.”

Ara el jutge insisteix que el judici ha de continuar endavant i fixa la nova vista judicial l’1 de juliol. Fins llavors, la defensa de Juan Carlos I tindrà una nova oportunitat de mirar d’impedir-ho presentant un recurs al Tribunal d’Apel·lació, com ja ha dit que farà.

Corinna Larsen acusa Juan Carlos I de causar-li depressió i d’allunyar-la dels fills, els amics i els socis de negoci assetjant-la durant gairebé deu anys

 
(Per llegir tota la notícia, cliqueu:)
 
 
 
 
 __
 

28 de març de 2022

Vicent Andrés Estellés

  
 
 
 
 

 

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. Homenot valencià. 'In memoriam'. (Burjassot, Horta Nord, 4 de setembre del 1924 - València, 27 de març del 1993. País Valencià). Poeta, periodista i escriptor. Un dels més importants poetes valencians del segle XX, el més reconegut en valencià. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià d'ençà l'època d'Ausiàs March i Joa
 
 
 
n Roís de Corella.

Estellés és el poeta més prolífic de la nostra literatura, i malgrat la censura, i fins i tot la persecució, que va partir en certs moments de la seua vida fou capaç de publicar més de trenta llibres de poesia, deu volums de la seua obra completa, una novel·la, set obres de teatre, que reuneix més de 60 llibres dedicats als nostres pobles i comarques.

Entre els premis que va rebre, els més importants són:
Premi Ausiàs March de poesia (1966) per L'inventari clement
Premi Lletra d'Or (1975) per Les pedres de l'àmfora
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)
Creu de Sant Jordi (1982)
Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum)
L'any 2013 va ser declarat com l'Any Estellés per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Festa Estellés
La Festa Estellés (o Sopar Estellés) és una celebració que, d'ença  la tardor de 2010, commemora el naixement del poeta.

Clara Ponsatí publica un llibre: “Els catalans estem amb la pistola al clatell. Com vols que siguem més sota l’amenaça de la violència?” per Antoni Bassas

 
Captura de pantalla del vídeo 
amb l'entrevista (50 minuts)

 

 Cliqueu per veure el vídeo de l'entrevista, penjada a YouTube:
 

 

 

 Transcripció de l'entrevista, al diari ARA:

Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 1957) és tan autoexigent que el seu llibre de memòries Molts i ningú (La Campana, 2022) porta per subtítol Embastat de memòries i altres històries“, un afegit que presenta el volum amb una certa idea de collage i provisionalitat. Res més lluny de la realitat. El llibre és excel·lent per la qualitat de les reflexions sobre molts aspectes de la vida, pel detall dels records, pel fresc familiar -on apareixen personatges com Nemesi Ponsatí, Josep Obiols i Raimon Obiols-, pel to, per una mena de franquesa directa una mica irreverent, molt anglosaxona, i per la determinació amb què l'autora aborda la seva vida, inclosos capítols tan íntims i dolorosos com la mort d’un fill als 25 anys. L’entrevista s’ha fet per Zoom, que en aquest cas no era només l’eina que permetia superar una distància geogràfica sinó un abisme polític: Clara Ponsatí parla des de l’exili, i aquest elefant no hi ha qui el pugui fer fora de cap plató.

 

Com condiciona l’estat d’ànim viure a l’exili?

— Estic acostumada a canvis vitals i d’escenari, però no poder tornar a casa és d’una incomoditat important. Ara, el principal condicionant és polític. Soc una política forçosa, no et sabria dir si hauria deixat la política si no fos una exiliada, però és evident que ara mateix faig política perquè soc una exiliada.

 


En el llibre diu: “Vaig sortir de Barcelona amb molta consciència de la derrota”. A la manera del qüestionari Proust, encara és aquest l’estat del seu esperit?

— Quan repasso el 2017 sento recança per no haver estat prou a l’altura, perquè encara que jo era un personatge secundari, potser hauria pogut fer més. Ara em sento a l’espera del relleu. Els que vam fer l’octubre del 17 difícilment serem protagonistes d’una altra etapa en què Catalunya progressi de forma clara. Llavors, el meu estat d’esperit és d’incomoditat, de desencís, però al mateix temps de tranquil·litat i d’expectativa perquè el país és ben viu, malgrat el tel gens bonic que li posa la política, i tinc esperança que tornarà a rebrotar. La llibertat no serà ràpida i el meu estat d’esperit hauria de ser de paciència i a vegades no en tinc.

 

Es pregunta per què es repeteix la història de Catalunya, perquè hi torna a haver un president a l’exili?

— Perquè som un país ocupat.

 

Llegir-ho tot a:

 http://d.ara.cat/bdo

 

 

 

__

26 de març de 2022

Josep Espunyes: “No som nosaltres que fem la llengua: és la llengua que ens fa a nosaltres”

 



 

 

Entrevista a Josep Espunyes, escriptor i recercador del patrimoni lingüístic, històric i antropològic del Pirineu · El 2022 és l'Any Literari Josep Espunyes al Pirineu, amb motiu dels seus vuitanta anys
 
 Josep Espunyes (Peramola, Alt Urgell, 1942), poeta, novel·lista i recercador d’història, de llengua i d’antropologia, és sobretot un savi, pencaire i compromès amb el seu país. A vuitanta anys, deu ser dels pocs escriptors del país que pot gaudir de l’any literari dedicat a la seva obra mentre es viu. Això segurament passa perquè no l’han organitzat les institucions de govern, sinó l’Associació Llibre del Pirineu que sap que aquest autèntic homenot ha perseverat per salvar mot a mot el patrimoni lingüístic del Pirineu. Home de pagès, va anar a Barcelona quan tenia vint-i-dos anys. Si el seu primer poema el va fer en castellà, de seguida va entendre la força del català, s’hi va reconèixer i en va fer la seva vida.
 
 Amb una important obra de poesia i novel·les juvenils, cada vegada es dedica més a la recerca, molt centrada en el Pirineu, que l’ha menat a acumular un corpus excepcional. A més dels llibres dedicats a la història de Peramola, sobresurten les obres sobre el tresor lingüístic: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (2006), Món rural, mots que es perden (2018), 1.000 dites ponentines (2021)… Darrerament, han agafat renom els seus motarrots, a partir del llibre Alt Urgell, motarrots, fets, llegendes (2011). Com que el temps és limitat, en aquesta entrevista aprofundim sobretot en la seva recerca lingüística. Els qui encara no el coneixen podran fruir d’una observació lúcida i una fermesa poc comunes. A l’entrevista n’hi ha un bon tast. Res d’allò que diu no cau en la indiferència. Cada frase és un toc d’atenció: “En vuitanta anys he vist com es passava de cloure o aclucar els ulls a tancar-los, com diu tothom ara. Per mimetisme de cerrar.” Escoltant-lo és impossible de tornar a tancar els ulls. Ah, i ja ho sabeu que “talibà” és una paraula del Pirineu?
 
 
 

Com us prova l’Any Espunyes?
—Això de voltar gaire, a vuitanta anys, ja em costa. Però he de dir allò que deien els padrins: “Tot sigui a fi de bé.”

A casa vostra, quan éreu jove, hi havia llibres?
—Sí, uns quants. I quan vaig acabar els de casa meva vaig descobrir la biblioteca d’una casa bona de Peramola i, en acabat, la biblioteca del secretari… Llegia molt, però no païa res. A casa del meu pare hi vaig descobrir Francesc Ferrer i Guàrdia i Soledad Villafranca. I, és clar, a catorze o quinze anys, com vols que país res, de tot allò?

Com la vivien, a casa, aquesta passió per la lectura?
—A casa meva van haver de fer una instal·lació elèctrica especial, perquè al matí em cridaven i no hi havia manera que em despertés. Els pares, que no eren carallots, van descobrir que me n’anava al llit, però que no m’adormia fins a les tres o les quatre, fins que no acabava el llibre. Aleshores van fer una instal·lació per tallar el corrent quan em ficava al llit. Com que no tenia llum havia de dormir.

 

Què vau estudiar?
—Vaig començar a estudiar el batxillerat mentre feia de pagès. A Peramola hi havia un advocat que em va matricular per a examinar-me a Lleida. Fent el batxillerat va ser quan vaig descobrir la poesia: Sant Joan de la Creu, Santa Teresa de Jesús… La poesia em va xuclar com un remolí de Segre, sabeu?

I vau començar a escriure?
—Sí. El primer poema el vaig publicar a Madrid, en castellà. Tenia vint anys i no havia sortit de Peramola. El meu pare era carter. Correus publicava una revista que anava a tot l’estat. I jo vaig fer un poema tot abarrocat. Veure aquell poema destacat a la revista per mi va ser un gran estímul. Però, és clar, havia arribat a vint anys i escrivia poesia en castellà. Sabia els rius d’Espanya, sabia els reis gots, però de Catalunya no en sabia res. Per això, quan vaig acabar el servei militar, el 1964, vaig baixar a Barcelona.

Com va anar? Què hi vau descobrir?
—Vaig arribar-hi sense feina. Amb tres mil pessetes que vaig demanar a casa meva. I ja no els en vaig demanar més. Em vaig espavilar, vaig treballar de descarregador. Estava avesat a fer de pagès i era valent. Vaig tenir la sort d’anar a raure a l’Ateneu Barcelonès. Allà hi vaig descobrir, primer de tot, la lluita de classes. I en segon lloc una cosa que m’havien amagat fins llavors: que la meva llengua també servia per a escriure, per a fer literatura.

 

 
 
 
 
 
 
 
 
___

15 de març de 2022

Ciutadans va rebre 200.000 euros en donacions d'un mateix compte tres dies abans de la DUI

 

 
 
El Tribunal de Comptes estudia sancionar la formació d'Inés Arrimadas per finançament irregular, ja que les aportacions privades no poden superar els 50.000 euros anuals
 
 Catalunya | 14 de març de 2022
 
 Ciutadans hauria pogut incórrer en finançament irregular. Així ho assenyala l'informe sobre fiscalització de la comptabilitat dels partits relativa al 2017, publicat la setmana passada pel Tribunal de Comptes, qui estudia sancionar la formació d'Inés Arrimadas per haver rebut quatre donacions el mateix dia i cadascuna pel valor màxim permès, 50.000 euros, malgrat que totes elles provenien del mateix compte. Les transferències per un total de 200.000 euros es van efectuar el 24 d'octubre del 2017, tres dies abans de l'aixecament de la suspensió de la declaració d'independència per part del Parlament i mentre el Govern es debatia encara sobre si convocar eleccions.

L'informe exposa que, malgrat que formalment cadascuna de les quatre donacions estava atribuïda a una persona física diferent, l'origen era un mateix compte corrent que era de titularitat conjunta de dos dels donants citats. Per això, el Tribunal de Comptes considera que s'hauria pogut excedir el límit màxim fixat a la llei de finançament de partits, la qual marca un sostre de 50.000 euros anuals per persona, un fet que seria sancionable.


Què respon a això Cs, en les seves al·legacions? Replica que ha actuat correctament, ja que ha identificat cadascun dels quatre donants, i assegura que "no és possible accedir a les dades corresponents als comptes bancaris dels que procedeixen les transferències rebudes". Afegeix que, en cas que un dels donants no fos titular del compte del qual s'ha fet la transferència, caldria "entendre que el titular ha fet un pagament per compte seva seguint, en definitiva, les seves instruccions [del donant]".

En els conceptes de cadascuna de les quatre transferències, a més, hi constaria cadascun dels donants, els quals haurien facilitat les seves dades identificatives. Tot i això, el Tribunal de Comptes no veu suficients aquestes explicacions i fa constar a l'informe que "l'ingrés de donacions 'per compte de' o a través d'intermediaris no està previst a la llei orgànica de finançament de partits polítics i, d'acceptar-se aquesta via, les restriccions legals sobre donacions resultarien fàcilment eludibles".
 
 I de quant podria ser la sanció imposada a Cs per aquesta irregularitat? La mateixa llei la tipifica com a infracció "molt greu" i concreta que la multa "anirà del doble al quíntuple de la quantitat que excedeix del límit legalment permès". Si es considera que cadascun dels titulars del compte podia donar 50.000 euros, la quantitat rebuda irregularment seria de 100.000 euros, així que la sanció imposada podria ballar entre els 200.000 i els 500.000 euros.

No és l'única formació que podria rebre una multa per donacions irregulars, tot i que les altres dues són per quantitats molt inferiors. El Tribunal de Comptes també estudia sancionar el PP per haver rebut diversos ingressos no identificats per un valor total de 3.130 euros, així com el Partit Feminista -integrat llavors a IU, tot i que n'ha estat expulsat-, qui va ingressar donacions que sumen 3.987 euros sense identificar-ne l'origen. Res a veure amb la magnitud de Cs.


Altres partits també hauran d'abonar quantitats rellevants, tot i que no en concepte de sancions, sinó per retornar subvencions rebudes destinades a sufragar despeses de seguretat i que no havien gastades. Podem és el més perjudicat, ja que haurà de reingressar 229.861,8 euros, però també hi estan afectats Barcelona en Comú (24.726,5 euros), EUiA (12.615,4 euros), IU (32.496 euros) o Compromís (13.237 euros), entre d'altres.
 .....etc
 
 
__

12 de març de 2022

John H. Elliott defineix l'empenta territorial, i política de la Corona d'Aragó.

 

 
"Estos estados levantinos -Cataluña, Aragón y Valencia- formaban en conjunto la entidad conocida con el nombre de Corona de Aragón. De hecho el nombre no reflejaba la realidad, pues el reino de Aragón, árido hinterland, era la parte menos importante de la federación. La dinastia era catalana y fue Cataluña, con su litoral industrioso y su población enérgica, la que desempeñó el papel preponderante en la gran expansión marítima de la Corona de Aragón. La hazaña catalana fue prodigiosa. Entre finales del siglo XIII y finales del XIV esta nación de menos de medio millón de habitantes conquistó y organizó un imperio marítimo y estableció en la metrópoli y en sus posesiones mediterráneas un sistema político en el que las necesidades opuestas de la libertad y de orden estaban armonizadas de modo único."

John Huxtable Elliott (1930-2022), historiador i hispanista anglès. "La España imperial" pàg. 22
 
 
 
Un altre article sobre Elliot:
 

11 de març de 2022

Reedició d'un llibre fonamental de John H. Elliott “La revolta catalana, 1598-1640. Un estudi sobre la decadència d'Espanya”. Noticia del traspas d'Elliott als 91 anys

 


 

La revolta catalana, 1598-1640. Un estudi sobre la decadència d'Espanya, de John H. Elliott també ha esdevingut un clàssic de la historiografia catalana i europea. Hi ha diverses edicions exhaurides. Fa un temps, a la col·lecció d’història de Publicacions de la Universitat de València (PUV), he reeditat la versió revisada que va traduir fa anys Francesc Vallverdú. Es tracta d’una peça fonamental per a la història de Catalunya i d'Espanya, fruit d'una recerca documental impressionant, que ens mostra la Catalunya del començament del segle XVII i ens ajuda a entendre els orígens, l'esclat i les conseqüències d'un episodi cabdal de la nostra història: l'enfrontament entre el govern centralista de la monarquia, que veia en les constitucions catalanes un entrebanc molest per a la creació d'un sistema polític que hom volia més eficient, i un país, els habitants del qual defensaven les seues lleis i les seues llibertats nacionals com a garantia de la supervivència d'una comunitat històrica. De John H. Elliott, a la col·lecció “Honoris Causa”, també de PUV, vaig publicar fa uns anys “España en Europa Estudios de historia comparada”. Sir John H. Elliott és doctor honoris causa per la Universitat de València…

 

___....___....__
 
Mor l'historiador John Elliot, un dels experts més importants en la Guerra dels Segadors
 
 
John Elliott va ser un dels grans experts en la Guerra dels Segadors, destacant el seu assaig 'La revolta dels catalans'
 
 
 
Oriol Domínguez - 10.03.2022 -  El Nacional
 
L'historiador britànic John Elliott, un dels hispanistes més prestigiosos del món, reconegut internacionalment per ser una de les eminències acadèmiques més importanmyts en la Guerra dels Segadors, ha mort aquest dijous als 91 anys, han confirmat fonts properes a la família.

Una vida amb molta història
 
John Elliott va néixer el 23 de juny de 1930 a la ciutat de Reading. Després d'estudiar a la selecta escola d'Eton, es va doctorar el 1952 en Història a la Universitat de Cambridge. Entre 1968 i 1973 va ser professor d'Història en el King's College de Londres, per posteriorment passar a ser professor en l'Institut d'Estudis Avançats de Princeton, a Nova Jersey, EUA, càrrec que va ocupar fins a 1990. Aquell any va ser elegit catedràtic de la Universitat d'Oxford, càrrec emèrit que ocupa des de 1997.

La rebel·lió dels catalans

Elliott ha destacat especialment pels seus estudis sobre la Història d'Espanya dels segles XVI i XVII. Juntament amb Jonathan Brown, historiador de l'art, va publicar A Palace for King (Un palau per a un rei), 1980, un estudi monumental sobre el Palau del Bon Retir|Jubilació i el seu context històric artístic. 
 
Eminència en l'estudi de la Guerra dels Segadors, una de les seves obres més aclamades és l'assaig "La revolta dels catalans, 1598-1640: Un estudi sobre la decadència d'Espanya". En aquesta obra, l'historiador britànic analitza el progressiu deteriorament de les relacions entre Catalunya i el govern de la monarquia a Madrid al llarg de la primera meitat del segle XVII. De la ferotge repressió del bandolerisme català a la pressió que suposaven les noves polítiques centralitzadores d'Olivares, la tensió creixent va acabar desembocant en una rebel·lió que, en última instància, va exercir un paper crucial en el declivi espanyol.

L'any 2018 va publicar "Catalanes y escoceses. Unión y discordia", una altra de les seves obres més destacades. En aquest assaig Elliott retorna als anys de la Guerra dels Segadors, explorant les  similituds i els contrastos entre les experiències escocesa i catalana al llarg dels darrers cinc-cents anys, començant amb els matrimonis reials que van provocar la unió amb els veïns més poderosos, Anglaterra i Castella respectivament, i rastrejant la seva història a través dels segles, des del final de l'edat mitjana fins als dramàtics esdeveniments recents.

Reconeixements

Elliott va rebre el premi Príncipe d'Astúries el 1996 i, entre altres reconeixements, va ser investit doctor "honoris causa" en universitats com la d'Alcalá de Henares, la Complutense o la Carles II. L'hispanista va ser autor de la considerada com la biografia definitiva del Comte Duc d'Olivares i d'altres llibres clau en l'hispanisme com "Lengua e imperio en la España de Felipe IV"

 
 
Veieu un vídeo d'un minut sobre ELLIOT a TV espanyola en motiu del seu traspas:

__

10 de març de 2022

Gaudí i l’ús del català en públic i a la visita d’Alfons XIII a la Sagrada Família.


Park Güell, peix amb quatre barres


El pare Palau, en aquells temps en que es consagrava a l’estudi dels problemes socials, va organitzar una setmana social. Un dels  invitats fou en Gaudí; però era obligatori l’ús d’una llengua que no era  la que solia parlar el gran arquitecte. Aquest va adreçar una lletra molt breu al pare Palau, en la qual li deia:

       -En Gaudí o parla en la llengua que ell té per costum parlar, o no parla.

       I el pare Palau li contestà:

       -Si jo tingués autoritat damunt de Vós, us obligaria a parlar en la llengua que parlaran els altres oradors.

       I en Gaudí li fa aquesta rèplica:

       Si tinguèssiu autoritat damunt meu i fèssiu el que dieu, contra la meva voluntat, obraríeu com un tirà.

       El pare Palau, va deixar d’insistir perquè va comprendre que era endebades.

       El llenguatge fou més 'viu', però ens abstenim, per ara, de reproduir-lo.

       En una de les visites que el rei Alfons XIII va fer a Barcelona, va voler visitar les obres del  Temple Expiatori de la Sagrada Família, per les quals sentia una gran admiració.
      
       En Gaudí es va oferir a explicar al rei el simbolisme del seu temple; i començà dient:

       -Senyor Rei, us vaig a explicar  la significació de tot això que a primera vista sembla una mica confús.

       Va estar una llarga estona parlant, amb tanta naturalitat, com si parlés a un company de professió.

       En Primo de Ribera mirava el bisbe (era el doctor Reig) i aquest romania impassible. Un cop acabat de parlar en Gaudí, el rei li va dir:

       - Muy interesante, muy bonito.

       I en Gaudí va respondre sense cap mica d’afecció:

       - Encara, Senyor, us hauria agradat més si haguéssiu pogut entendre el que us he dit.

       Es va produir un gran silenci, perquè ningú sabia què dir.


Joaquim Civera i Sornami. periodista del diari El Matí, (mort el 1967.)  Publicat a 'Criterion'  Barcelona. Ed. Franciscana  1964.
 
 
__

9 de març de 2022

Ucraïna, una exposició històrica, social, del conflicte per Vicent Partal al 2014

 


 Vicent Partal director de Vilaweb, ja explicava el 2014 la visió, l'imaginari de Moscou respecte a la seva frontera amb els paisos de l'Unió Europea. Per sentir-se segur Moscou dibuixa com 3 zones que facin de 'matalas' amb la seva frontera a l'oest.

 
Captura de pantalla: s'assenyalen les zones d'influència de cultura (o ports rusos com Kaliningrad),  amb les zones d'influència de la cultura Europea.

 
 La visió de V. Partal coincideix amb la de Rafael Poch que podreu conèixer  a la següent entrada d'aquesta blog.
 
Per veure el vídeo, cliqueu:

 

 
 ..................
 
Hem trobat info sobre més punts de fricció entre Rusia i Ukraïna: 
l'aigua. Llegiu aquest article:
 
Imatge del Financial Times


Canal de 400 km que porta aigua del Dnieper a Crimea. Construit pels rusos. Els ucrainians han construit un barrage perquè el canal no fora operatiu, com es veu à la Imatge.