7 de maig de 2020

La primera llei de la republica catalana ha de ser reduir la quota dels autònoms


La primera llei de la republica  catalana HA  de ser  reduir la quota dels autònoms al nivell de França i/o en general d´Europa. L´actual  quota fixa de 300 eurs al mes no pot  ser.

Els autònoms son els remenses  del s.XXI.  Els remences que va citar el Pres. Puigdemont  al  seu discurs d´investidura, eren els més desfavorits  de l'Edat Mitja. Vegeu més detalls al tag "història de Catalunya" a l´index d´aquest blog.
Cuca de Llum 

(Publicat per primer cop a la Cuca de Llum el 24 gen. 2020. Avui, a 3 d´abril del 2020, torna a estar a primera línia: el gobierno de España) es nega a condonnar els 200€/mes que és la quota dels autònoms, ni tan sols ara que estem tots a casa  confinats pel coronavirus i no hi ha CAP activitat comercial. Impresentables, no hi ha paraules)

Espanya s'apropa a la seva 14a bancarrota

(Entrada-publicada-per-primer-cop-el-2017)









L’Estat espanyol és un dels estats més històricament improductius i poc rendibles de la història. Després de la gran època de l’Imperi amb el comerç amb les amèriques, l’Estat ha comptat la gestió econòmica del seu patrimoni per bancarrotes, donada l’escassa habilitat gestora dels seus mandataris i l’excessiva dependència dels territoris productius com ara Catalunya.
 
Nou rècord de mala gestió a Espanya: l’Estat supera el 100% del PIB en endeutament

Les darreres dades del banc d’Espanya són molt clares: Espanya acabat de superar el llindar del 100% del PIB en deute acumulat. Aquest dada no s’esdevenia des de 1909, quan l’Estat va caure en la mateixa situació d’imprudència. Amb una xifra d’1,095 bilions de deute, segons les pròpies xifres del Banc d’Espanya, l’Estat arriba exactament al 100,04% del deute. Espanya podria ser que s'estigués apropant de manera inexorable cap a una nova bancarrota de proporcions històriques, per una nova mala gestió del capital públic. Tot plegat, després de demonitzar les autonomies per, segons el govern, una mala gestió de les finances, quan l’Estat s’ha aprofitat de la seva jerarquia per recollir el major marge d’endeutament que Europa li demanava que es repartís amb els governs autonòmics.
 


 
 
 
Les 13 bancarrotes de la història d’Espanya

L’Estat espanyol porta diversos anys amb un endeutament que supera el 95%. Ara finalment ha superat el llindar psicològic del 100%, la qual cosa l’acosta cap a l’abisme de la bancarrota. No seria però, el primer cop. L’Estat espanyol, o la Corona de Castella en el seu moment ha patit 13 moments de default, de bancarrota. Vegem-los:



Els Àustries, un forat econòmic darrere l'altre

El rei castellà, Felip II, suspenia pagaments per primer cop en la història de la Corona per impagament d’un deute que la Corona havia contret amb un banquer alemany que ascendia als 850.000 florins d’or. Era l’any 1557. El motiu de l’endeutament va ser sorprenentment actual: suborns.

La fallida econòmica de la Corona es va allargar en dues ocasions més, en 1577 i en 1597 a conseqüència del primer deute que el Rei no havia aconseguit salvar. Així, aquestes tres primeres suspensions de pagament de l’època es varen emmarcar dins el regnat del mateix Felip II, que moriria el 1598. Va ser el moment de la revolta dels Països Baixos espanyols.

La història dels Felips, fins arribar al cinquè és ben trista.Com a mínim, tenint en compte que anaven de suspensió en suspensió: Felip III va trigar només 10 anys a tornar a suspendre pagaments, ho va fer el 1607, i el seu successor, Felip IV, va suspendre compte en fins a quatre ocasions més: 1627, 1647, 1652 i 1662. Es calcula que la inflació d’aquest període va arribar al 250%.

El 1666 era el torn de Carles II, que va protagonitzar la seva pròpia fallida. Aquesta va comportar posteriorment una sèrie de reformes econòmiques sota la direcció del govern de Medinacelli, que va aturar una mica la tendència sagnant de l’economia espanyola i va posar punt i final a la sagnia dels Àustria. 







Els Borbons, afectats per les guerres napoleòniques

No obstant, els Borbons tampoc van saber demostrar ser bons en finances, sobretot en temps de guerra. El conflicte bèl·lic amb la França revolucionària a finals del XVIII va generar dues suspensions de pagaments més: una el 1799, amb Carles IV al capdavant de la Família Reial espanyola, i l'altra el 1809, sota el regnat del germà de Napoleó Bonaparte, l'anomenat 'Pepe Botella'. 
 

La primera bombolla financera de l'Espanya capitalista

Amb la fi de l'antic règim, el govern compartit entre monarca i polítics tampoc va acabar de resoldre la situació. La bombolla d'expectació i inversions protagonitzada per les companyies ferroviàries durant la segona meitat del segle XIX i no aturada a temps per la reina Isabel II va esclatar el 1866, quan moltes empreses van constatar que les previsions de beneficis havien estat exagerades i van començar a saltar pels aires. Això va arrossegar entitats de crèdit, una situació no tan diferent a l'explosió de la bombolla immobiliària només fa uns anys. Era la primera crisi financera de l'Espanya capitalista i el 1866, l'Estat va tornar a declarar-se en fallida.


El final el colonialisme i la fallida que Franco no va reconèixer

El desastre econòmic va contribuir a l'exili de la monarca, però l'arribada del caòtic Sexenni Democràtic tampoc va aturar la dinàmica negativa dels comptes de Madrid. Així, el 1872 es torna a declarar bancarrota i, per sortir de la situació, l'Estat es ven les mines de Riotinto (Huelva) al Regne Unit. És l'inici del final. Deu anys després, el 1882, la situació torna a ser la mateixa i s'allarga fins la pèrdua de les colònies de Cuba i Puerto Rico el 1898: és el Desastre del 98. La de 1882 és l'última fallida oficial, perquè tot i que el 1939 la situació és la mateixa, Francisco Franco, just entrar al poder, no reconeix ni assumeix el pagament del deute que havia generat la Segona República i havia accentuat la Guerra Civil. 

On som les famílies de l’escola concertada? Per Jordi Llisterri i Boix. Dv, 21/02/2020


Ja em perdonaran que els parli més aviat com a pare a l’escola concertada emprenyat. Fa uns dies el conseller d’Educació i l’alcaldessa de Barcelona van lluir com un triomf aconseguir que una escola concertada religiosa de l’Eixample de Barcelona el curs vinent passi a ser pública, el Col·legi Immaculada Concepció. L’any passat va produir-se una situació semblant amb l’Escola Sant Vicenç de Paül, després de tancar perquè no sortien els números. A una escola per any, desmantellar la concertada a Catalunya costarà uns 700 anys (400 si ens fixem només amb les escoles cristianes). Però això va com el Mobile World Congress. Primer es retira una empresa. L’endemà una altra. El tercer dia ja són tres o quatre de cop... i al cap d’una setmana l’últim ha d’apagar el llum.
Fa pocs dies vaig estar en un centre municipal juvenil de Barcelona per unes jornades. Em va costar trobar les indicacions per arribar al lavabo entre la infinitat de cartells i consignes que omplien les parets. Francament, amb tantes indicacions sobre el que havia de fer o pensar, em van agafar ganes de rebotar-me i deixar de fer salut i pujar amb l’ascensor, explicar un acudit masclista al/la conserge/a, enviar a pastar fang al poble sahrauí, i no canviar-me més la copa menstrual. En cap de les moltes escoles cristianes que he visitat he trobat mai tantes instruccions a les parets.
Explico això arran de la idea que destacava el conseller Josep Bargalló en la visita de l’escola cristiana que passarà a ser pública: "L'ideari cristià serà substituït per l'ideari aconfessional". En el substrat d’aquesta afirmació es presenta allò públic com a neutre i universal i allò cristià com a parcial i ideològic. Doncs no. Són models educatius diferents, i tots dins la vocació de servei públic d’educació.
M’agrada molt un cartell que veig cada dia en una escola pública a prop de casa meva: “Aquí s’ensenya a pensar i no què pensar”. Cert, però el pensament sempre s’arrela en un punt de partida, uns referents i un model antropològic.
És cert que molts pares que opten per l’escola cristiana no ho fan per una convicció religiosa (que no vol dir que els que ho fem amb aquesta convicció no existim). I, ampliat a la concertada en general, en l’elecció de les famílies sí que hi ha sempre una opció per un model educatiu determinat. I si l’escola és cristiana, els pares que hi opten és perquè com a mínim veuen positivament el model de persona que proposen encara que no corresponguin estrictament a les seves conviccions. Però és igualment cert que un factor determinant per escollir l’escola pública no és la seva neutralitat. És que la pública és gratuïta i a la concertada s’ha pagar sempre alguna cosa més.
Com és sabut, aquesta desigualtat econòmica no és per un afany recaptatori de les escoles religioses. És perquè els diners que hi destina la Generalitat no cobreixen els costos. Alhora, massa sovint es confon escola concertada, que la majoria de vegades té a darrera una cooperativa, entitat confessional o iniciativa social sense ànim de lucre, amb escola privada amb un propietari que guanya diners.   
Un dels arguments de l’administració per fagocitar escoles concertades és que hi ha més demanda a l’escola pública i que no pot oferir prou places per cobrir-la. Això és cert en algunes (poques) zones de Barcelona ciutat de baix creixement demogràfic. Però, i en els llocs que és al revés? Jo mateix he passat per més d’un sorteig per poder matricular els fills en una escola concertada. Les desenes de famílies que van quedar fora no eren un argument per augmentar les places subvencionades l’any següent? I, si la concertada competís amb les mateixes condicions econòmiques, no pujaria més la demanda de la concertada en general i de l’escola cristiana en particular?
La impressió com a pare és que ens aixequen la camisa. Això ho havia de resoldre la Llei d’Educació de Catalunya de fa més d’una dècada. I ara sembla que es vulgui reformar per la porta del darrera. Si som una família d’una escola que hem de pagar cada mes, i un dia ens diuen que al setembre ja no pagarem quotes i que mantindran els professors que ja coneixem fins que es jubilin, no és d’estranyar que ens sembli tot prou bé. Però aquest model, llogant els edificis a les escoles que han tancar, és sostenible per a tot el sistema? Què passaria si demà 700 escoles entreguessin les claus al conseller d'Educació? Si no és sostenible, qui estem sostenint el sistema públic d'educació del nostre país? No seria més raonable assegurar la viabilitat dels models d’escola concertada pels que hem optat les famílies?
També em costa entendre que quan es parla d’aquest temes la veu mediàtica dominant és molt parcial. D’una banda, i sobretot, els sindicats, que en el meu grau de compressió de la realitat entenc que es dediquen honradament a defensar les condicions laborals dels treballadors. Però un sindicat no ha de definir la política educativa d’un país. Després, dels pares només acostumen a escoltar la veu de la federació AMPAS de l’escola pública, veu d’altra banda bastant sindicalitzada. I, en canvi, quan parla la concertada normalment només sentim els titulars del centre com si el problema fos només que se’ls acaba el negoci. On som les famílies de la concertada? Qui ens escolta?
Fins que aquest tema no s’enfoqui des de la perspectiva de les famílies que opten per l’escola cristiana, o en general per la concertada, i que també votem als nostres gestors polítics, no ens en sortirem.                            https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/laeto-animo/som-families-escola-concertada-252586?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook

L’Estat paga el doble per un alumne de l’escola pública que per un de la concertada




Els defensors de l’escola concertada demanen al govern de la Generalitat que recordi el cost que suposa cada estudiant per l’administració per acabar amb els atacs que reben per part d’alguns partits polítics
 
 
L’escola concertada ha demanat al Govern que posi els números sobre la taula i que es reveli quin és el cost real de la plaça escolar. Aquesta petició té la voluntat de combatre els atacs que l’escola concertada rep d’alguns partits polítics que exigeixen que els recursos públics només es destinin a l’escola pública. Aquesta exigència d’alguns sectors polítics obligaria a acabar amb els concerts educatius.
 

La realitat és que un alumne de l’escola concertada li costa a l’Administració menys de la meitat que un de la pública. Segons l’informe Dades i xifres del Curs Escola 2014-2015, el cost total per alumne en els centres públics de mitjana és de 6.940 euros, un cost que l’administració finança en la seva totalitat. Tanmateix, en el cas dels centres concertats, l’Estat aporta menys de la meitat d’aquesta xifra, quedant-se per sota dels 2.900 euros.
 
L’Agrupació Escolar Catalana (AEC), que concentra els centres concertats laics, va enviar un comunicat en el qual animaven a les forces polítiques del país a impulsar i fer públic l’estudi del cost de la plaça escolar perquè sigui evident l’estalvi que suposa a l’Administració pública la insuficiència del concert educatiu. Segons el president d’AEC, Oriol Blancher, “estem farts d’estar sota sospita, cansats de sentir que ‘robem’ diners públics quan, realment, és al revés, ja que, segons la llei d’Educació Catalana (LEC), tenim un problema de finançament insuficient que ens obliga a demanar als pares l’aportació d’una quota perquè els nostres centres siguin viables.

 
Per tant, la polèmica sobre la necessitat o no de mantenir les escoles concertades, que ja ve de lluny, és més una qüestió ideològica que no pas econòmica. Ja que des d’un punt de vista econòmic, la concertada és el model més rendible per l’erari públic, ja que només ha de pagar la meitat del cost de l’alumne. A més, s’ha de tenir en compte que nou de cada deu pares espanyols consideren que l’Estat ha de “finançar a les famílies l’opció de què els seus fills estudiïn en una escola concertada, segons s’explica a l’estudi Demandes Educatives dels Pares a Espanya.


Des dels sectors defensors de la concertada es justifica la seva existència des d’un punt de vista de la llibertat i la pluralitat.

A més, aquests centres amb copagament reben de l’administració una part de les despeses generals del centre, sense arribar a completar-los, així com el salari del personal docent mitjançant el sistema de pagament delegat (si bé tant la ràtio professor/alumne com el salari del professorat són inferiors als de la pública). Per aquest motiu, els centres es veuen obligats a sol·licitar aportacions voluntàries o a organitzar altres activitats que contribueixin a sufragar el total de despeses de l’escola. Aleshores, si es demanen aportacions voluntàries als pares, és perquè amb el mòdul de concert no es cobreixen totes les depeses que tenen els centres educatius.
 

Dit d’una altra manera, si les escoles concertades passessin a ser públiques, a l’Estat li sortiria molt cara la jugada, ja que s’hauria de fer càrrec d’unes despeses que a dia d’avui no cobreix. Si aquestes escoles fossin públiques, els costos serien molt més grans.

http://www.catdialeg.cat/estat-paga-doble-publica-concertada/

Les quotes de la concertada: retorn a un debat enganyós i perjudicial







Voldríem haver començat aquest editorial parlant de la innovació, tema que serà abordat a la propera 4a Jornada d’Innovació (8 de novembre) i dedicada als ambients d'aprenentatge. O fins i tot a l’acord assolit el proppassat divendres entre les entitats representatives de les titularitats del sector i les organitzacions sindicals per a l’aplicació dels increments salarials del personal docent dels nivells concertats. Però l’actualitat ens condueix per altres camins, preocupants i esgotadors, però que hem d’abordar.

En efecte, divendres vàrem començar el dia amb una sèrie de titulars apareguts a la premsa digital, tant en diaris de Madrid com de Barcelona, del següent tenor: “La guerra de las cuotas de la escuela concertada” (El Mundo); “La escuela pública y la privada se alían para denunciar el concierto de colegios de élite” (El País); “Ensenyament revisarà tots els concerts educatius de primària. La conselleria vol acabar amb els pagaments camuflats de l'escola concertada” i “Les famílies denuncien que els col·legis concertats els cobren indegudament” (El Periódico). Aquests titulars tenen l’origen en la roda de premsa que dijous a la tarda celebrà la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres del Alumnado (CEAPA), entitat que té per objectiu la defensa i promoció de l’escola pública, tal com recullen els seus estatuts. En aquesta compareixença es presentà un informe que, segons conclou aquesta associació, posa en evidència que l’escola concertada incompleix la Llei Orgànica del Dret a l’Educació. El motiu que esgrimeixen és l’exigència del pagament obligatori de les quotes mensuals, sota diferents denominacions. Aquesta afirmació arriba després que una empresa especialitzada en la metodologia mystery shopper hagi registrat, a través de visites a les escoles fent-se passar per futurs clients, la quantia de les quotes que es demanen i la transparència en la comunicació donada a les famílies. Que nosaltres coneguem, l’estudi no aborda si el mòdul del concert que reben les escoles visitades és o no suficient per cobrir els costos. En aquesta matèria, no hi entren.

Aquesta confederació acaba adreçantse al Govern central per afirmar que la concertació s’entén com a subsidiària al sistema públic educatiu i demanar que no es pugui concertar si l’escolarització pot ser coberta des del sistema públic. També exigeix el compliment de la Constitució pel que fa a la gratuïtat dels ensenyaments en tot allò que contempli la Llei.

Ressorgeix el debat entorn les quotes que percep l’escola concertada, qüestió recurrent que constitueix una excel·lent base per al discurs demagògic. I un altre cop es troba a faltar que es faci esment a l’autèntica realitat: el mòdul de concert és insuficient per mantenir el cost escolar. Però sembla molt més productiu anar reiterant aquests debats que afrontar d’un cop per sempre la injusta realitat de l’infrafinançament, sobretot si el debat perjudica l’escola concertada, i és aprofitat per diversos grups en interès d’arraconar o fer desaparèixer l’opció dels centres concertats.

Com respondre a aquests titulars? Com rebatre aquests discursos interessats i esbiaixats? A aquestes alçades, tots tenim molt clares diverses certeses, que no per conegudes, està de més recordar.


La primera, que el mòdul econòmic del concert ha de garantir que el servei d’interès públic educatiu es presti en condicions de gratuïtat. En conseqüència, els costos d’escolarització no haurien de ser en absolut un factor que incidís de manera determinant en la decisió dels pares i mares a l’hora de triar l’escola de la seva preferència. Però, com mostren les dades d’Estadística del finançament i la despesa de l’ensenyament privat, són també públiques i notòries la desigualtat i discriminació en aquest finançament. Segons l’informe anual Datos y Cifras del curso escolar 2014-2015 del Ministeri d’Educació, el cost total per alumne als centres públics és de mitjana de 6.940 €, cost que l’Administració finança en la seva totalitat. Però, en el cas d’un centre concertat, l’Administració finança pràcticament menys de la meitat d’aquesta xifra, restant per sota dels 2.900€.


La segona, que el concert cobreix al voltant del 50% de despeses totals dels centres concertats. Una realitat coneguda, però que no podem deixar d’insistir que sigui també reconeguda de forma oberta i diàfana per les forces polítiques, pels grups parlamentaris, per les entitats socials del país, pel govern, per tots aquells que, en definitiva, ostenten una responsabilitat directa o indirecta en el món educatiu, i que s’apliquin les mesures correctores necessàries per eradicar aquesta injustícia i il·legalitat.


La tercera, que de manera esporàdica però contundent, els alts representants de l’Administració reconeixen la manca de finançament de l’escola concertada. Quan l’actual conseller d’Afers Exteriors, Ernest Maragall, ho fou d’Educació l’any 2007, afirmava contundentment que les quotes que paguen les famílies a l’escola són voluntàries, però a la vegada també són absolutament imprescindibles, alhora que declarava que se n’havia de negociar el finançament per fer aquestes escoles viables i sostenibles. Anys més tard, al 2017, la consellera Meritxell Ruiz reconeixia amb claredat que Hem d'explicar que l'educació en els centres concertats no és gratuïta del tot. La Generalitat no paga el 100% de l'escolarització. Per tant, això vol dir que les famílies han d'afrontar un pagament. Però els centres no expulsen ningú per no pagar. El que hem d'intentar és tenir més recursos perquè l'escolarització sigui gratuïta per a tothom. Ben recentment, el proppassat mes de setembre, el conseller Josep Bargalló afirmava que Hi ha centres concertats que fan una funció social evident i reben un finançament insuficient, com també hi ha centres públics que realitzen una funció social o que compten amb un volum d’alumnes amb necessitats educatives especials que reben un finançament insuficient. I el Síndic de Greuges afirma que “el concert cobreix al voltant del 60% de les despeses totals dels centres concertats, mentre que la resta es cobreix fonamentalment amb les quotes de les famílies per serveis escolars i activitats complementàries (35%) i altres ingressos (Informe La segregació escolar a Catalunya (II): Condicions d’escolarització, Novembre 2016; pàg. 53).


La quarta, que com ja hem afirmat en diverses ocasions de forma rotunda i inqüestionable, som els primers a qui no ens agrada en absolut trobar-nos en la situació d’haver de demanar ajuts als pares i mares. Que el nostre discurs hauria de ser el de la pluralitat i el de la llibertat, sense conduir-lo a temes de costos del servei per a les famílies. Que no ens trobem en absolut còmodes amb el fet que el factor econòmic esdevingui en alguns casos tan determinant a l’hora de triar escola. Ens agradaria prescindir de les aportacions voluntàries, però en conseqüència el mòdul del concert hauria de correspondre al cost escolar real. Que els centenars de milers de famílies que confien en nosaltres són coneixedores del caràcter voluntari de les quotes i de la despesa que significa efectuar serveis i activitats concrets. Que hi hagi grups que converteixin aquesta necessitat de col·laboració voluntària per part de les famílies en una exigència obligatòria d’abonar les quotes forma part d’uns interessos clarament contraris al nostre sector. A aquests els convé anar repetint aquest discurs per transformar les mentides en veritat.

La cinquena, que el règim de concerts no és més que l’instrument que articula un servei d’educació per a tothom en un marc de llibertat. És la fórmula per fer efectiu un conjunt de drets fonamentals, reconeguts nacionalment i internacional: el dret a triar centre educatiu d'acord amb les pròpies conviccions i criteris de pares i mares, el de creació i direcció de centres, una educació bàsica i obligatòria en règim de gratuïtat. És l’expressió d'un dret fonamental que afecta i concerneix directíssimament els pares i les mares. Uns pares i unes mares que, de la mateixa manera que actuen quan trien escola, decideixen amb el seu vot la formació política que consideren que s’avé millor al seus interessos o ideologia. En un context de societat en llibertat, el concert és una manifestació més del dret a escollir. Creiem sens dubte en el respecte a la llibertat d’ensenyament, en la llibertat de creació de centres i en la llibertat d’elecció entre centres públics o centres d’altres titularitats. I que molts dels valors que configuren avui Catalunya s’han preservat gràcies a la presència al llarg de molts anys, segles en alguns casos, dels centres que representem. Que les nostres institucions han mantingut vives la llengua i les tradicions del país, especialment en moments de manca de llibertats democràtiques. Generacions senceres de catalans n’han gaudit.

La sisena, que malgrat els anys transcorreguts i les bones -o no tan favorables- intencions d’alguns grups o forces polítiques que han exercit el poder, no s’han produït actuacions que hagin millorat la situació en el seu fonament. I que no sembla, a hores d’ara, que les intencions hagin de variar en aquest sentit. Tenim l’evidència més recent en l’actual Pla de Govern. Un Pla que, com dèiem fa unes setmanes, comença per refermar l’educació com un servei públic educatiu, contrariant el que diuen l’Estatut i la LEC quan afirmen que és un servei d’interès públic. Que només fa una menció, i de manera residual, a la Llei d’Educació de Catalunya, i també un únic esment al Servei d’Educació de Catalunya definit per la LEC. En un context en què es parla de pressupostos, de negociacions dels grans comptes, amb forces que de manera diàfana han mostrat el seu rebuig a l’escola concertada. Amb el ressò de les paraules recollides als diaris el proppassat divendres, segons les quals “Ensenyament vol que el finançament públic dels centres concertats sigui flexible i depengui del context socioeconòmic del centre”. És a dir, que hi pot haver escoles concertades que necessitin més finançament que d’altres, “en funció del projecte educatiu, del nombre d’alumnes que tinguin amb necessitats especials o del nivell econòmic de les famílies”. Continuen afirmant les notícies de divendres que la conselleria no descarta que hi hagi centres “que no necessitin finançament”. “Som conscients que s’ha de regularitzar perquè el concert és un instrument jurídic per garantir l’escolarització universal, però és incompatible amb el cobrament d’aquestes quotes”, assenyala un portaveu. Segons recullen els diaris, les úniques quotes que el departament podria acceptar “són les derivades de la diferència per la sisena hora lectiva o per serveis complementaris, per a alguns dels quals, com el menjador i les activitats extraescolars, també existeixen beques”.

Cada cop estem més convençuts que si nosaltres mateixos, acompanyats de les nostres comunitats educatives, no ens reafirmem en un discurs de defensa de la nostra escola, dels nostres projectes i de la llibertat i pluralitat de la nostra societat, acabarà triomfant el missatge espuri que l’escola concertada no està compromesa amb l’acció social ni amb el compliment de les lleis. Ben lluny de la realitat.