18 de maig del 2020
7 de maig del 2020
La primera llei de la republica catalana ha de ser reduir la quota dels autònoms
La primera llei de la republica catalana HA de ser reduir la quota dels autònoms al
nivell de França i/o en general d´Europa. L´actual quota fixa de 300 eurs al mes no pot ser.
Els autònoms son els remenses del s.XXI. Els remences
que va citar el Pres. Puigdemont al seu discurs d´investidura, eren els més
desfavorits de l'Edat Mitja. Vegeu més detalls al tag "història de Catalunya" a l´index d´aquest blog.
Cuca de Llum
(Publicat per primer cop a la Cuca de Llum el 24 gen. 2020. Avui, a 3 d´abril del 2020, torna a estar a primera línia: el gobierno de España) es nega a condonnar els 200€/mes que és la quota dels autònoms, ni tan sols ara que estem tots a casa confinats pel coronavirus i no hi ha CAP activitat comercial. Impresentables, no hi ha paraules)
(Publicat per primer cop a la Cuca de Llum el 24 gen. 2020. Avui, a 3 d´abril del 2020, torna a estar a primera línia: el gobierno de España) es nega a condonnar els 200€/mes que és la quota dels autònoms, ni tan sols ara que estem tots a casa confinats pel coronavirus i no hi ha CAP activitat comercial. Impresentables, no hi ha paraules)
Espanya s'apropa a la seva 14a bancarrota
(Entrada-publicada-per-primer-cop-el-2017)
L’Estat espanyol és un dels estats més històricament improductius i poc rendibles de la història. Després de la gran època de l’Imperi amb el comerç amb les amèriques, l’Estat ha comptat la gestió econòmica del seu patrimoni per bancarrotes, donada l’escassa habilitat gestora dels seus mandataris i l’excessiva dependència dels territoris productius com ara Catalunya.
Nou rècord de mala gestió a Espanya: l’Estat supera el 100% del PIB en endeutament
Les darreres dades del banc d’Espanya són molt clares: Espanya acabat de superar el llindar del 100% del PIB en deute acumulat. Aquest dada no s’esdevenia des de 1909, quan l’Estat va caure en la mateixa situació d’imprudència. Amb una xifra d’1,095 bilions de deute, segons les pròpies xifres del Banc d’Espanya, l’Estat arriba exactament al 100,04% del deute. Espanya podria ser que s'estigués apropant de manera inexorable cap a una nova bancarrota de proporcions històriques, per una nova mala gestió del capital públic. Tot plegat, després de demonitzar les autonomies per, segons el govern, una mala gestió de les finances, quan l’Estat s’ha aprofitat de la seva jerarquia per recollir el major marge d’endeutament que Europa li demanava que es repartís amb els governs autonòmics.
Les 13 bancarrotes de la història d’Espanya
L’Estat espanyol porta diversos anys amb un endeutament que supera el 95%. Ara finalment ha superat el llindar psicològic del 100%, la qual cosa l’acosta cap a l’abisme de la bancarrota. No seria però, el primer cop. L’Estat espanyol, o la Corona de Castella en el seu moment ha patit 13 moments de default, de bancarrota. Vegem-los:
Els Àustries, un forat econòmic darrere l'altre
El rei castellà, Felip II, suspenia pagaments per primer cop en la història de la Corona per impagament d’un deute que la Corona havia contret amb un banquer alemany que ascendia als 850.000 florins d’or. Era l’any 1557. El motiu de l’endeutament va ser sorprenentment actual: suborns.
La fallida econòmica de la Corona es va allargar en dues ocasions més, en 1577 i en 1597 a conseqüència del primer deute que el Rei no havia aconseguit salvar. Així, aquestes tres primeres suspensions de pagament de l’època es varen emmarcar dins el regnat del mateix Felip II, que moriria el 1598. Va ser el moment de la revolta dels Països Baixos espanyols.
La història dels Felips, fins arribar al cinquè és ben trista.Com a mínim, tenint en compte que anaven de suspensió en suspensió: Felip III va trigar només 10 anys a tornar a suspendre pagaments, ho va fer el 1607, i el seu successor, Felip IV, va suspendre compte en fins a quatre ocasions més: 1627, 1647, 1652 i 1662. Es calcula que la inflació d’aquest període va arribar al 250%.
El 1666 era el torn de Carles II, que va protagonitzar la seva pròpia fallida. Aquesta va comportar posteriorment una sèrie de reformes econòmiques sota la direcció del govern de Medinacelli, que va aturar una mica la tendència sagnant de l’economia espanyola i va posar punt i final a la sagnia dels Àustria.
L’Estat espanyol porta diversos anys amb un endeutament que supera el 95%. Ara finalment ha superat el llindar psicològic del 100%, la qual cosa l’acosta cap a l’abisme de la bancarrota. No seria però, el primer cop. L’Estat espanyol, o la Corona de Castella en el seu moment ha patit 13 moments de default, de bancarrota. Vegem-los:
Els Àustries, un forat econòmic darrere l'altre
El rei castellà, Felip II, suspenia pagaments per primer cop en la història de la Corona per impagament d’un deute que la Corona havia contret amb un banquer alemany que ascendia als 850.000 florins d’or. Era l’any 1557. El motiu de l’endeutament va ser sorprenentment actual: suborns.
La fallida econòmica de la Corona es va allargar en dues ocasions més, en 1577 i en 1597 a conseqüència del primer deute que el Rei no havia aconseguit salvar. Així, aquestes tres primeres suspensions de pagament de l’època es varen emmarcar dins el regnat del mateix Felip II, que moriria el 1598. Va ser el moment de la revolta dels Països Baixos espanyols.
La història dels Felips, fins arribar al cinquè és ben trista.Com a mínim, tenint en compte que anaven de suspensió en suspensió: Felip III va trigar només 10 anys a tornar a suspendre pagaments, ho va fer el 1607, i el seu successor, Felip IV, va suspendre compte en fins a quatre ocasions més: 1627, 1647, 1652 i 1662. Es calcula que la inflació d’aquest període va arribar al 250%.
El 1666 era el torn de Carles II, que va protagonitzar la seva pròpia fallida. Aquesta va comportar posteriorment una sèrie de reformes econòmiques sota la direcció del govern de Medinacelli, que va aturar una mica la tendència sagnant de l’economia espanyola i va posar punt i final a la sagnia dels Àustria.
Els Borbons, afectats per les guerres napoleòniques
No obstant, els Borbons tampoc van saber demostrar ser bons en finances, sobretot en temps de guerra. El conflicte bèl·lic amb la França revolucionària a finals del XVIII va generar dues suspensions de pagaments més: una el 1799, amb Carles IV al capdavant de la Família Reial espanyola, i l'altra el 1809, sota el regnat del germà de Napoleó Bonaparte, l'anomenat 'Pepe Botella'.
La primera bombolla financera de l'Espanya capitalista
Amb la fi de l'antic règim, el govern compartit entre monarca i polítics tampoc va acabar de resoldre la situació. La bombolla d'expectació i inversions protagonitzada per les companyies ferroviàries durant la segona meitat del segle XIX i no aturada a temps per la reina Isabel II va esclatar el 1866, quan moltes empreses van constatar que les previsions de beneficis havien estat exagerades i van començar a saltar pels aires. Això va arrossegar entitats de crèdit, una situació no tan diferent a l'explosió de la bombolla immobiliària només fa uns anys. Era la primera crisi financera de l'Espanya capitalista i el 1866, l'Estat va tornar a declarar-se en fallida.
El final el colonialisme i la fallida que Franco no va reconèixer
El desastre econòmic va contribuir a l'exili de la monarca, però l'arribada del caòtic Sexenni Democràtic tampoc va aturar la dinàmica negativa dels comptes de Madrid. Així, el 1872 es torna a declarar bancarrota i, per sortir de la situació, l'Estat es ven les mines de Riotinto (Huelva) al Regne Unit. És l'inici del final. Deu anys després, el 1882, la situació torna a ser la mateixa i s'allarga fins la pèrdua de les colònies de Cuba i Puerto Rico el 1898: és el Desastre del 98. La de 1882 és l'última fallida oficial, perquè tot i que el 1939 la situació és la mateixa, Francisco Franco, just entrar al poder, no reconeix ni assumeix el pagament del deute que havia generat la Segona República i havia accentuat la Guerra Civil.
Amb la fi de l'antic règim, el govern compartit entre monarca i polítics tampoc va acabar de resoldre la situació. La bombolla d'expectació i inversions protagonitzada per les companyies ferroviàries durant la segona meitat del segle XIX i no aturada a temps per la reina Isabel II va esclatar el 1866, quan moltes empreses van constatar que les previsions de beneficis havien estat exagerades i van començar a saltar pels aires. Això va arrossegar entitats de crèdit, una situació no tan diferent a l'explosió de la bombolla immobiliària només fa uns anys. Era la primera crisi financera de l'Espanya capitalista i el 1866, l'Estat va tornar a declarar-se en fallida.
El final el colonialisme i la fallida que Franco no va reconèixer
El desastre econòmic va contribuir a l'exili de la monarca, però l'arribada del caòtic Sexenni Democràtic tampoc va aturar la dinàmica negativa dels comptes de Madrid. Així, el 1872 es torna a declarar bancarrota i, per sortir de la situació, l'Estat es ven les mines de Riotinto (Huelva) al Regne Unit. És l'inici del final. Deu anys després, el 1882, la situació torna a ser la mateixa i s'allarga fins la pèrdua de les colònies de Cuba i Puerto Rico el 1898: és el Desastre del 98. La de 1882 és l'última fallida oficial, perquè tot i que el 1939 la situació és la mateixa, Francisco Franco, just entrar al poder, no reconeix ni assumeix el pagament del deute que havia generat la Segona República i havia accentuat la Guerra Civil.
On som les famílies de l’escola concertada? Per Jordi Llisterri i Boix. Dv, 21/02/2020
Per Jordi Llisterri i Boix. - Dv, 21.02.2020 -
Ja em perdonaran que els parli més aviat com a pare a l’escola
concertada emprenyat. Fa uns dies el conseller d’Educació i l’alcaldessa
de Barcelona van lluir
com un triomf aconseguir que una escola concertada religiosa de
l’Eixample de Barcelona el curs vinent passi a ser pública, el Col·legi
Immaculada Concepció. L’any passat va produir-se una situació semblant
amb l’Escola Sant Vicenç de Paül, després de tancar perquè no sortien
els números. A una escola per any, desmantellar la concertada a
Catalunya costarà uns 700 anys (400 si ens fixem només amb les escoles
cristianes). Però això va com el Mobile World Congress. Primer es retira
una empresa. L’endemà una altra. El tercer dia ja són tres o quatre de
cop... i al cap d’una setmana l’últim ha d’apagar el llum.
Fa pocs dies vaig estar en un centre municipal juvenil de Barcelona
per unes jornades. Em va costar trobar les indicacions per arribar al
lavabo entre la infinitat de cartells i consignes que omplien les
parets. Francament, amb tantes indicacions sobre el que havia de fer o
pensar, em van agafar ganes de rebotar-me i deixar de fer salut i pujar
amb l’ascensor, explicar un acudit masclista al/la conserge/a, enviar a
pastar fang al poble sahrauí, i no canviar-me més la copa menstrual. En
cap de les moltes escoles cristianes que he visitat he trobat mai tantes
instruccions a les parets.
Explico això arran de la idea que destacava el conseller Josep Bargalló
en la visita de l’escola cristiana que passarà a ser pública: "L'ideari
cristià serà substituït per l'ideari aconfessional". En el substrat
d’aquesta afirmació es presenta allò públic com a neutre i universal i
allò cristià com a parcial i ideològic. Doncs no. Són models educatius
diferents, i tots dins la vocació de servei públic d’educació.
M’agrada molt un cartell que veig cada dia en una escola pública a
prop de casa meva: “Aquí s’ensenya a pensar i no què pensar”. Cert, però
el pensament sempre s’arrela en un punt de partida, uns referents i un
model antropològic.
És cert que molts pares que opten per l’escola cristiana no ho fan
per una convicció religiosa (que no vol dir que els que ho fem amb
aquesta convicció no existim). I, ampliat a la concertada en general, en
l’elecció de les famílies sí que hi ha sempre una opció per un model
educatiu determinat. I si l’escola és cristiana, els pares que hi opten
és perquè com a mínim veuen positivament el model de persona que
proposen encara que no corresponguin estrictament a les seves
conviccions. Però és igualment cert que un factor determinant per
escollir l’escola pública no és la seva neutralitat. És que la pública
és gratuïta i a la concertada s’ha pagar sempre alguna cosa més.
Com és sabut, aquesta desigualtat econòmica no és per un afany
recaptatori de les escoles religioses. És perquè els diners que hi
destina la Generalitat no cobreixen els costos. Alhora, massa sovint es confon
escola concertada, que la majoria de vegades té a darrera una
cooperativa, entitat confessional o iniciativa social sense ànim de
lucre, amb escola privada amb un propietari que guanya diners.
Un dels arguments de l’administració per fagocitar escoles
concertades és que hi ha més demanda a l’escola pública i que no pot
oferir prou places per cobrir-la. Això és cert en algunes (poques) zones
de Barcelona ciutat de baix creixement demogràfic. Però, i en els llocs
que és al revés? Jo mateix he passat per més d’un sorteig per poder
matricular els fills en una escola concertada. Les desenes de famílies
que van quedar fora no eren un argument per augmentar les places
subvencionades l’any següent? I, si la concertada competís amb les mateixes condicions econòmiques, no pujaria més la demanda de la concertada en general i de l’escola cristiana en particular?
La impressió com a pare és que ens aixequen la camisa. Això ho havia
de resoldre la Llei d’Educació de Catalunya de fa més d’una dècada. I
ara sembla que es vulgui reformar per la porta del darrera. Si som una
família d’una escola que hem de pagar cada mes, i un dia ens diuen que
al setembre ja no pagarem quotes i que mantindran els professors que ja
coneixem fins que es jubilin, no és d’estranyar que ens sembli tot prou bé.
Però aquest model, llogant els edificis a les escoles que han tancar,
és sostenible per a tot el sistema? Què passaria si demà 700 escoles
entreguessin les claus al conseller d'Educació? Si no és sostenible, qui
estem sostenint el sistema públic d'educació del nostre país? No seria
més raonable assegurar la viabilitat dels models d’escola concertada
pels que hem optat les famílies?
També em costa entendre que quan es parla d’aquest temes la veu
mediàtica dominant és molt parcial. D’una banda, i sobretot, els
sindicats, que en el meu grau de compressió de la realitat entenc que es
dediquen honradament a defensar les condicions laborals dels
treballadors. Però un sindicat no ha de definir la política educativa
d’un país. Després, dels pares només acostumen a escoltar la veu de la
federació AMPAS de l’escola pública, veu d’altra banda bastant
sindicalitzada. I, en canvi, quan parla la concertada normalment només
sentim els titulars del centre com si el problema fos només que se’ls
acaba el negoci. On som les famílies de la concertada? Qui ens escolta?
Fins que aquest tema no s’enfoqui des de la perspectiva de les
famílies que opten per l’escola cristiana, o en general per la
concertada, i que també votem als nostres gestors polítics, no ens en
sortirem. https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/laeto-animo/som-families-escola-concertada-252586?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook
Subscriure's a:
Missatges (Atom)