Sovint l’activitat política simplifica la seva argumentació per a poder tenir llançar un missatge
més senzill a la societat. De totes maneres, sovint, no tot és tant
fàcil. La llibertat de les persones té múltiples expressions, i com a
tals, suposen programes o ideals del tot legítims. Per a fer propostes
de canvi o de millora, per tant, calen propostes sòlides i ben
fonamentades.
En el cas de l’educació diferenciada, en contra del
que des de partits d’esquerres es diu, de forma repetitiva, les raons
per retirar el concert educatiu es basen en prejudicis i valoracions
superficials, tal com es recull en la motivació de la proposició
de llei de modificació de la Llei 12/2009, del 10 de juliol,
d’educació, per a l’eliminació dels concerts de les escoles que separen
per sexes. Aquesta motivació, impulsada pel grup parlamentari “Catalunya
Si Que Es Pot”, té dues vessants.
Una jurídica, basada en un
jurisprudència favorable, sense citar la que no ho és, igualment
abundant, sobre l’opció de destinar fons públics a diferents models
pedagògics, per raons del tot validades científicament, com passa amb
l’esport femení (que també està segregat i té suport
des dels pressupostos públics) o bé, fins i tot, amb el fons destinats a
polítiques de discriminació positiva en favor de millors oportunitats
de les dones, només per posar alguns exemples.
I per l’altre, per decepció de tants anys de lluites democràtiques, les mencions a una història franquista que va assignar un rol
a la dona molt negatiu pel seu creixement com a persona, com si ara
fossin encara vigents. Ben el contrari, els centres d’educació
diferenciada, tant per noies com per nois, tot i que la motivació de la
modificació de llei, sembla que només s’adreci a les noies (tot
evidenciant una profunda deriva masclista per part del seu redactor, el
Sr. Joan Coscubiela -1954-, malgrat sigui molt inconscient atesa la seva
edat i trajectòria, i per tant, del tot comprensible), cerca buscar els
millors resultats acadèmics i de rendiment, en base a les
característiques pròpies d’aprenentatge de cada sexe.
Aquesta aproximació al coneixement i a les habilitats, dels diferents sexes,
és del tot clara i ha estat comprovada en molts casos, tot donant, en
general, bons resultats. De fet, tampoc és excloent, i suposa una oferta
més del sistema educatiu català per a fer propera diverses opcions
d’aprenentatge, els quals tots ells donen bons resultats i pels quals no
es coneixen efectes secundaris negatius.
En conseqüència, cal
estimar que la motivació de la modificació legal no és prou bona ni està
ben justificada, llevat que la raó última sigui trencar el consens
entorn del que va significar la redacció de la llei d’educació de
Catalunya, i les seves especificitats nacionals.
Caldria, en tot cas, valorar d’altres elements propis de la priorització
en la despesa pública, en un entorn de grans necessitats socials.
Aquest debat, que semblaria més oportú per part de les formacions
d’esquerres, de fet seria el més urgent.
Si efectivament, entre els
usuaris de l’educació diferenciada hi ha beneficiaris del sistema de
concert educatiu que no els hi caldria gaudir d’aquest avantatge, tot i
pagar, com els qui més els seus impostos, s’hauria d’establir els
mecanismes de filtratge corresponents. Però això
suposaria igualment haver-ho d’implementar el sistema públic, i exigir
copagaments a les rendes altes, més enllà dels impostos generals, i
aquest debat, segurament necessari, tard o d’hora, ara no interessa a
ningú. Caldria entendre que els impostos serveixen per assolir serveis
públics generals i totalment anònims, i que els copagaments per a
determinats segments de rendes aportessin fons per a serveis específics o
concrets.
En comptes d’això, hom prefereix utilitzar aquest col·lectiu escolar com eina de desgast
polític, malgrat sigui contrari a la realitat dels nois i noies que
assisteixen a escoles d’educació diferenciada, que ho viuen amb una
normalitat extrema. Si la solució és enviar milers d’alumnes al sistema
privat, fora del control i inspecció de les autoritats que vigilen els
requisits del concert educatiu (el qui paga sempre pot plantejar o
exigir determinades condicions o millores), l’efecte pot ésser
contraproduent, sobre tot si l’objectiu de fons de tot model educatiu és
per tenir una societat més igualitària i cohesionada.
Les elits
que fugen dels sistemes públics o concertats, de ben segur, que poc
s’identificaran amb el seu país, la seva gent i les necessitats dels més
desafavorits. Per això, més que excloure centre educatius, per raons
diverses, entre elles els models pedagògics en base al gènere, caldria
atreure nous centres dins de la dinàmica pública per establir mecanisme
d’integració i relació de tota la comunitat educativa, sense
compartiments estancs, i per construir l’espai nacional d’excelència i
responsabilitat al que tot poble lliure sempre ha d’aspirar.
