Tendre homenatge a Ferran Torrent, l’home que fa feliços els lectors.
L'Ateneu Barcelonès fa un acte en honor dels setanta anys de l'escriptor
Andreu Barnils. - Vilaweb. - 17.11.2021
Per exemple, segons el crític Isern, que té pendent de llegir-se les vint-i-sis novel·les de cop: “Torrent és un dels nostres clàssics.” Per Ponç Puigdevall: “No hi ha cap novel·la que el lector comenci i li costi d’acabar. Encara que sembli mentida, sap muntar tot l’entramat verbal. I no s’hi veu la trampa. Torrent és el Balzac dels Països Catalans.” I el crític i escriptor Xavier Aliaga afegí: “Vull ressaltar Societat limitada, en què el dibuix de la corrupció és sensacional. Quan escriu, ho fa amb un nivell d’informació absolutament escandalós. Alguns escriptors diuen que allò que ell fa és fàcil. Intenteu fer-ho: els diàlegs. És l’escriptor que dialoga més bé. És incomparable, el seu domini del diàleg. Una cosa per a privilegiats.”
Torrent, definit com a pencaire i professional, no va intervenir fins a la segona part de l’acte, d’una hora de durada, però aleshores es va poder aprendre una mica millor les interioritats i tècniques d’un escriptor que té en l’ètica, i la justícia, un altre dels seus trets característics, al costat de la vitalitat transmesa a les novel·les, la joia de viure, l’autocrítica, la potència narrativa –la trama– i un estol de personatges que Isern va recordar en part –Toni Butxana, Comissari Tordera, el Penjoll, Hèctor Barrera, Paco el Artillero, Toni el Llargo, els germans Josep i Ferran Torres, Marc Sendra, Robert Baxiauli, el pare Rafel.
“Sóc inconscient, escrivint: escric per a mi. Ho deia Borges: escric per a mi, els meus amics, i passar el temps. Mate l’avorriment existencial escrivint. No tinc por del fracàs. Abans, en tenia. El fracàs és molt bo. Sempre he tingut sort. L’èxit és sort, fonamentalment. Sóc un escriptor que mai té trama. No sóc capaç de fer-me un guia de la novel·la. Vaig llegir una biografia de Philipe Roth, que treballava igual que jo. Encara sort. Si Roth ho fa, ja no sóc tan anormal. Per mi, la cosa important és saber per què vull escriure aquesta història. Una història que porte dins. Per mi, escriure és una cosa molt estomacal, reelaborada després.
No sóc partidari de dir què faig. Però, en fi, he reprès una novel·la mesclant dos plans narratius. El 1968 i el 2010. Al Bulevard dels francesos, ja ho vaig fer. Sóc dels qui pensa que el món ha viscut una deriva ètica brutal. I els dos plans són una manera de dir: ‘Així érem i així som.’ El pla actual és cínic, nihilista. Al carrer del meu poble he vist la gent fent-se gran, morir-se, passar-ho fatal. Tot açò et fa respondre. I jo responc a aquesta situació amb la literatura.
Fatalista? No. Sóc un pessimista de formació vitalista. El meu eslògan és: ‘O pastilla o paella.’ La paella per mi és molt metafòrica. Ets a taula, et cau la paella i et cau la cuixa o l’ala de pollastre. Hi ha qui neix a Somàlia i qui neix en un carrer bo de València.
