Jordi Carbonell: "Espanya no pacta, fa treves i, un cop ha passat el temps, torna enrera" La veu de l'experiència verbalitzada.

Ariadna Oltra ha parlat amb Jordi Carbonell, líder històric de l'independentisme. Segons Carbonell, Catalunya no té res a fer amb Espanya, ja que, segons diu, només signa treves.

15.05.2014 - interessant video d'aquesta entrevista (3 minuts), en motiu del recent traspàs de Jordi Carbonell:

>>>>http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Jordi-Carbonell-Espanya-no-pacta-fa-treves-i-un-cop-ha-passat-el-temps-torna-enrera/video/5080711/ 

.......................

(Pels que encara pensen què es posible PACTAR i arribar a acords ESTABLES. Espanya NO fa pactes, SIGNA TREVES. Acords si, però sempre temporals. 

Recordeu l'Estat de les Autonomies del 78 retallat després del cop d'estat del 20N, fent.ne una versió aigualida, el "café para todos"?  El darrer Estatut del 2005, "nos lo hemos cepillado" en las Cortes, a més a més d'una segona retallada al Tribunal Constitucional?  - Les promeses del Corredor Mediterrani??  - El finançament del darrer Estatut que NO s'ha acomplert en absolut, perquè era una "disposició addicional" i això a posteriori decideix Madrid que "no entra"???? ... Aquestos son els tres més greus que em venen ara al cap.... Cuca de Llum)

......................

Altres referències de Jordi Carbonell:

> "  Jordi Carbonell Va ser un dels tres oradors a la primera Diada celebrada després de la mort de Franco, acte on va pronunciar l'emblemàtica frase: "Que la prudència no ens faci traïdors!"

La primera Diada celebrada després de la mort del dictador, l'11 de setembre de 1976, a Sant Boi de Llobregat.

... Carbonell ja era una figura dins de l'esquerra rupturista i independentista i va parlar en nom de l'Assemblea de Catalunya. Va ser allí on va advocar per una ruptura i pel dret a l'autodeterminació, i va pronunciar la frase tantes vegades esmentada: "Que la prudència no ens faci traïdors!". Hi havia en aquestes paraules tot un advertiment davant dels pactismes que ja s'apuntaven en l'horitzó.

El compromís de Carbonell amb l'Assemblea de Catalunya venia de la primera hora. Que no era home de pactismes fàcils ho va demostrar quan, a inicis dels setanta, fou detingut per la policia i es va negar a declarar en altra llengua que no fos el català. Va ser colpejat i torturat. Va ser fins i tot ingressat en el mòdul psiquiàtric de la presó Model. Amb Carbonell s'hi podia estar d'acord o discrepar, però va demostrar coratge en els moments més difícils.

Filòleg, home de verb pulcre, Jordi Carbonell va viure sempre amb el temps en contra. Intuïtiu, va copsar les transaccions que duria la transició. L'any 1980, va ser un dels grans impulsors de Nacionalistes d'Esquerra (NE), l'organització que va aplegar intel·lectuals i quadres joves d'una esquerra que es volia renovadora. Independentista quan encara no ho era ni ERC, va dur NE a les portes del Parlament de Catalunya, on no va entrar, amb una llista de figures brillants en què hi havia des de Josep Lluís Carod-Rovira a Josep Maria Espinàs, Tísner o Lluís Llach.  ...."

Llegir·ho tot a: http://www.naciodigital.cat/noticia/114354/jordi/carbonell/antidot/contra/prudencia


>  Mor el filòleg i polític independentista Jordi Carbonell als 92 anys

... Nascut a Barcelona el 23 d'abril de 1924 va participar en iniciatives de l'oposició antifranquista, com l'Assemblea de Catalunya i va impulsar el partit Nacionalistes d'Esquerra. Carbonell va ser empresonat per la seva lluita contra la dictadura i expulsat de la Universitat Autònoma, d'on era professor.  (...) va dirigir la Gran Enciclopèdia Catalana del 1965 al 1971.

Reaccions
Carles Puigdemont ha manifestat el seu condol a través de Twitter. "Un home de país, ferm, insubornable, digne, mestre. Seguirem el seu somni. Descansi en pau", ha piulat el president de la Generalitat.
 
Per la seva banda, Oriol Junqueras i Joan Tardà han lamentat la mort recordat una de les frases més emblemàtiques de Carbonell: "Que la prudència no ens faci traïdors". Anna Simó, Alfred Bosch i Josep-Lluís Carod-Rovira, entre altres, també s'han sumat a les mostres de condol.

(Republicar aquest article va ser la resposta de la Cuca de Llum  a la proposta del  27.oct.2016  de  Rajoy:

"Rajoy ofereix a Catalunya una reforma del finançament a canvi "del respecte a la llei"  -  NO ens ho creiem, no tenen paraula, mai compleixen, busquen excuses de mal pagador, mai millor dit....
  Avui 7 de març 2017  torno a republicar·ho com a resposta a la idem proposta d'un nou Estatut per Catalunya, enlloc d'independència, proposat ara pel Sr. Gay de Montellà. Cuca de Llum)

 
Aquest post ha estat visitat 3.683 vegades. És  dels  post més visitats de la blog. Aquesta frase d'en Jordi Carbonell expressa una veritat mig amagada, mig ennuvolada, que ens desvetlla la veritat crua.


Per a saber més: 

Oriol Junqueres parla de Jordi Carbonell:

Oriol Junqueras: «Jordi Carbonell encarna la dignitat que hem retrobat al cap dels anys»

"Que la prudència no ens faci traïdors", per Agustí Colomines

                                                             Dilluns, 15 gener de 2018

Jordi Carbonell, president d’ERC entre el 1996 i el 2004, l’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, va pronunciar una de les frases mítiques d’aquells anys de transició política, de debat entre la reforma i la ruptura. “Que la prudència no ens faci traïdors”, va dir des de l’escenari muntat per l’Assemblea de Catalunya i es va convertir en el titular d’aquella jornada. L’advertiment d’un antic lluitador antifranquista, llavors independent, anava dirigit als que, esporuguits per la força del militarisme franquista, volien passar pàgina ràpidament del passat. Un dels errors de la transició va ser la pressa, però no precisament per accelerar el canvi. Al contrari. El PSUC, malgrat que era el partit més ben organitzat sota la dictadura, va imposar un ritme, diguem-ne, lent a la transició amb l’excusa que calia atraure els sectors moderats franquistes cap a les posicions democràtiques. Ara sabem que el que hauria calgut era escarmentar-los de debò. Els franquistes van poder sobreviure al dictador sense pagar el que devien.

L'agost del 1976 es va constituir la Comissió Onze de Setembre, integrada per l'Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques i altres grups que no participaven en aquests dos organismes unitaris. L'objectiu era aconseguir l'autorització per celebrar, de nou, la Diada Nacional. Des del primer moment les discussions internes i les negociacions amb el governador civil, Salvador Sánchez Terán, van ser difícils. El governador civil era el guardià de les essències de la legalitat d’aleshores. El Club Catalonia, liderat per Juan Antonio Samaranch, en aquell moment president de la Diputació de Barcelona, es va despenjar de la convocatòria per desacord amb la referència a l'Estatut republicà en el document unitari que s’havia de llegir aquella tarda. Samaranch, antic falangista, encara no s’havia convertit en el pròcer barceloní que es va voler vendre després del 92. Era un home de la dictadura i per això molta gent es va oposar que l’Estadi Olímpic portés el seu nom. Despenjat Samaranch i com que calia que a Sant Boi parlés un conservador, es va haver de recórrer a Octavi Saltor, un venerable escriptor catòlic, promotor de la Lliga Liberal Catalana, que no obstant això, com va quedar demostrat a les eleccions de 1977, no representava ningú.

La Catalunya del 2018 ja no és aquella feble i dòcil Catalunya dels anys 80 que anhelen reconstruir avui els que llavors deien pestes del pujolisme 

La manifestació havia de tenir lloc a la Ciutadella però el govern Suárez va vetar la proposta precisament pel simbolisme que havia intuït Josep Solé Barberà, l’advocat comunista que havia fet la proposta. Finalment, Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació, va autoritzar la manifestació, que es va celebrar a Sant Boi a proposta de Josep Benet. Els historiadors tenen predilecció per preservar la memòria i en aquella ciutat del Baix Llobregat hi havia estat enterrat, per bé que l’any 1976 res no ho indicada, Rafael Casanova. La plaça on va tenir lloc el míting estava plena de gom a gom i Jordi Carbonell va encendre els ànims en comparar el 1714 amb el 1939: “Que la prudència no ens faci traïdors” —cridava mentre la gernació allí aplegada es desfeia en aplaudiments. Va ser premonitori. La “traïció del líders”, per resumir-ho amb el títol de les denses i acusatòries memòries de Lluís Maria Xirinachs, va deixar oberta una ferida que el règim del 78 no va saber suturar. Des dels inicis de la democràcia, la tònica general de les polítiques autonomistes aplicades per l’Estat ha sigut la regressió en comptes de la superació dels dèficits constitucionals.

Quan Carbonell va morir, el 22 d’agost de 2016, feia una mica mes de mig any que s’havia constituït el Govern presidit pel MHP Carles Puigdemont, després del famós pas al costat d’Artur Mas, rebregat per la CUP. Els companys de partit de Carbonell, integrats a Junts pel Sí, van repetir la mítica frase del 1976 una vegada i una altra per ressaltar, suposo, que ells es mantindrien ferms en la defensa d’un full de ruta que ens havia de dur al que va passar el 27-O, que no va ser altra cosa que la proclamació de la República catalana, seguint el mandat de l’1-O. Dubtar de l’altre és un dels esports favorits de l’independentisme. Però hi ha unionistes catalanistes que s’han especialitzat a sermonejar tothom, com Jordi Amat, aquest assagista que titlla d’irresponsables els que defensen un projecte polític independentista simplement perquè comporta riscos. Posar al mateix nivell les formes autoritàries imposades pel PP a l’estat de dret i l’independentisme és un insult. És, al capdavall, justificar la violència, la iniquitat, l’arbitrarietat, les mentides i la xenofòbia promoguda pel PP i pels mitjans de comunicació espanyols. De quina irresponsabilitat parla, aquest home? Fins i tot un polític tan conservador con Churchill sabia, l’any 1945, que el món estava canviant més de pressa del que podien canviar ells i, per tant, que el gran error dels conservadors seria aplicar al present els hàbits del passat. La Catalunya del 2018 ja no és aquella feble i dòcil Catalunya dels anys 80 que anhelen reconstruir avui els que llavors deien pestes del pujolisme.

“Que la prudència no ens faci traïdors”, caldria repetir ara una altra vegada, però aplicant-ho als que ens han empès contra les roques i ara reclamen “realisme”

“Que la prudència no ens faci traïdors”, caldria repetir ara una altra vegada, però aplicant-ho als que ens han empès contra les roques i ara reclamen “realisme”, en una feliç coincidència entre unionistes i repenedits. És legítim tenir por davant la repressió que aplica l’Estat contra els dirigents polítics i de la societat civil del sobiranisme, però l’acció política no pot quedar subordinada al temor sobre què ens passarà individualment. Cal assumir les conseqüències del que s’ha fet i de com s’ha fet. I si no es pot resistir l’estrebada, cal optar per retirar-se de la primera línia. Aquesta no és l’hora dels adormits. Cal saber defensar el que s’ha guanyat i no acceptar, si més no d’entrada, les condicions de rendició que busquen l’Estat i l’unionisme. És per això que el MHP Puigdemont, destituït il·legalment, com va quedar clar en el recurs interposat pel Parlament contra el 155, ha d’afrontar el debat d’investidura sense por. Un cop investit, si torna a ser destituït o els partits unionistes recorren a argúcies reglamentàries per impedir la investidura, ja es veurà què cal fer. És per això que la constitució de la mesa del Parlament i el debat d’investidura són dues cares d’una sola moneda. Separar-ho és una trampa que faria perdre la legitimitat que avui és a mans dels sobiranistes.

Prescindir de la legitimitat republicana que representen el president Puigdemont i el seu Govern al capdavall ens convertiria en traïdors

Temps hi haurà per determinar si fins a l’aplicació del 155 hem viscut una fase naïf del procés, com indiquen alguns articulistes lligats al passat i que recomanen calma des dels diaris unionistes, o bé si ha quedat demostrat que almenys la meitat del poble de Catalunya està disposada a mantenir les posicions. La idea de legitimitat va donar la victòria a JuntsXCat en detriment d’ERC i la CUP. Aquesta legislatura, que serà llarga, no en dubtin, perquè cal refer l’autogovern, tanmateix no serà normal perquè comença amb una gran anormalitat, que és que l’Estat vol alterar la voluntat popular impedint que el líder de la majoria sobiranista sigui investit president. Serà una legislatura presidida pel conflicte, d’això tampoc no cal dubtar-ne. Dir el contrari seria enganyar-se o bé demostraria que ha triomfat el vell autonomisme de la mà dels que ara criden a la prudència. Ens cal formar ben aviat un Govern per començar la remuntada, però cal, també, que preservem la legitimitat, perquè prescindir-ne, prescindir de la legitimitat republicana que representen el president Carles Puigdemont i el seu Govern, al capdavall ens convertiria en traïdors a l’esperit de l’1-O i el 27-O. Jordi Carbonell ho tindria avui tan clar com ho tenia el 1976.
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/agusti-colomines-que-la-prudencia-no-ens-faci-traidors_229212_102.html 

Altres articles sobre Jordi Carbonell: 

>> Jordi Carbonell: "Espanya no pacta, fa treves i, un cop ha passat el temps, torna enrera"

>> Oriol Junqueras: «Jordi Carbonell encarna la dignitat que hem retrobat al cap dels anys»

>> "Que la prudència no ens faci traïdors"

Oriol Junqueras: «Jordi Carbonell encarna la dignitat que hem retrobat al cap dels anys»

- Qui era Jordi Carbonell? 

-Un personatge extraordinari en molts sentits. Acadèmicament, professionalment, un erudit... Una persona amb vocació universitària que sacrifica moltes coses per tenir una participació activa en la vida política. Una vida política al final de la dictadura franquista, en els primers anys de la postdictadura franquista, que està marcada per una experiència de caràcter molt associatiu, molt social, molt poc partidista. I això en aquell moment li atorga un paper molt rellevant, d'un gran protagonisme que s'expressa en aquell acte magnífic a Sant Boi l'11 de setembre de 1976, en què pronuncia potser la frase més recordada de tots aquells temps de transició: "Que la prudència no ens faci traïdors". En realitat, és una frase pensada no per a una transició, sinó més aviat per a una ruptura amb la dictadura franquista. Ell reivindicava trencar amb la dictadura, no s'havia de fer una transició que donés continuïtat a alguns dels aspectes més rellevants d'aquell règim. La frase de Carbonell és la frase que encarna la ruptura.

-No n'hi va haver, de ruptura. No va poder ser...

-Perquè el context general, alguns partits polítics i l'actuació dels mitjans de comunicació, també de bona part de la societat, buscaran un pacte amb la dictadura. Per tant, el paper de Carbonell, com el de molts altres...

-Com el de Xirinacs...

-Com el de Xirinacs o el d'Heribert Barrera també, que es va oposar a la Constitució espanyola l'any 78, quedaran marginats, perquè hi haurà una majoria social que renuncia a la ruptura a canvi d'un acord amb l'herència del franquisme. Carbonell, conjuntament amb aquella altra gent, encarna la dignitat que després la nostra societat ha retrobat al cap dels anys, quan, en definitiva, ens hem adonat, i hi hagut un consens generalitzat, que efectivament la transició va ser un gran fracàs.

-Jordi Carbonell va intentar reconduir aquella marginació amb Nacionalistes d'Esquerra, però tampoc se'n va sortir.

-Quan s'imposa la transició en lloc de la ruptura, Carbonell, conjuntament amb molta altra gent, busca la manera d'aprofitar aquella circumstància nova, s'adapten a una situació que ells no volien, i intenten fer-ho de la millor manera possible, a través d'una formació política. El que pretén Nacionalistes d'Esquerra és propugnar el desig d'independència de Catalunya, juntament amb un compromís social molt marcat. Aquella era una esquerra que es volia nova, diferent, sense herències massa pesants del passat. Nacionalistes d'Esquerra té la capacitat de reunir molta gent intel·lectualment i socialment rellevant, però en canvi políticament no se'n surt.

-Per què, i perdone pel tòpic, es va avançar al seu temps?

-De fet, paradoxalment, Nacionalistes d'Esquerra acaba funcionant el dia que la seva gent acaba entrant en gran part en un partit clàssic, tradicional, com era Esquerra Republicana. Una Esquerra que s'havia oposat a la Constitució espanyola del 78. Segurament hi havia molts punts de contacte entre el que havia estat Nacionalistes d'Esquerra, l'Assemblea de Catalunya i el que representaven Carbonell, Xirinacs o Barrera. Esquerra Republicana no es va poder presentar a les primeres eleccions del 77 perquè continuava il·legalitzada. Després, aquests mons, que semblaven propers però que no s'acabaven de trobar, van començar a confluir a finals dels anys 80. A partir de la crida nacional a incorporar-se a Esquerra Republicana molta gent d'aquell entorn entra al partit i l'independentisme comença a tenir una estructura política i parlamentària que ens acaba portant als nostres dies.

-Fins a quin punt ell és artífex de la nova Esquerra?

-Els líders de finals del 80 seran Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. A partir del congrés de Vilafranca [1996] i dels canvis que va representar, Jordi Carbonell és una persona molt lligada a Carod i Puigcercós. Aquest vincle amb el partit l'ha mantingut fins al final. Després de ser-ne president, venia a tots els consells nacionals i va tenir un paper rellevant en la configuració de la direcció actual d'Esquerra. A mi em va animar a assumir-ne la presidència i era ell qui feia costat també a Marta Rovira com a futura secretària general. Recordo que un dia em va trucar al mòbil, per animar-me a assumir la presidència del partit. Em va dir: "Escolta, hauries de fer un pas endavant". Li vaig respondre que jo no n'era militant i em va replicar que me'n fes. Jo llavors era a Brussel·les, com a eurodiputat, i la conversa era tan intensa que em vaig saltar una parada de tramvia. Vaig tornar a peu, en direcció al Parlament, caminant, parlant per telèfon amb ell.

-Li podem adjudicar, doncs, un paper determinant en l'Esquerra actual...

-Com a mínim un paper de molta influència moral. I per tant, de molta influència política, sí. Segurament, amb poca visibilitat institucional, però en canvi amb una força personal, moral i política molt important.

-Això n'és una excepció, perquè Esquerra no ha acabat mai bé amb els seus líders: Barrera, Hortalà, Colom, Carod, Puigcercós...

-[Somriu] Carbonell ha arribat al final bé i amb un reconeixement absolut. Però, en fi, també Joan Puigcercós ha tingut un paper molt rellevant en la transició del partit dels darrers anys. Confio que la tendència es capgiri...

-Acabem: "Que la prudència no ens faci traïdors". La prudència ara tampoc els hauria de fer traïdors?
-No ens ha de fer traïdors, evidentment, però...

-No sé si convé substituir la paraula traïdors per algun terme amb una connotació menys dramàtica... 

-En tot cas, res hauria de justificar ni res hauria de permetre que traíssim les aspiracions del nostre país, de la majoria d'aquest país. De Carbonell ens queda aquesta bondat, aquest desig, aquest compromís en un moment en què la prudència davant l'herència de la dictadura franquista podia evitar la ruptura. Per això era tan rellevant aquella crida. I jo continuo convençut que ara hem de fer tot el que estigui al nostre abast per construir el país que ell sempre va somiar.

-Abans de morir va dir que li faltava veure un desig complert: el seu país independent. No l'ha vist.

- No l'he vist, efectivament. És evident que tots tenim aquest compromís, i dins Esquerra, tots els seus companys de partit. Molts de nosaltres ens dediquem a la política precisament perquè el que volem és concretar aquest somni. El desig que Jordi Carbonell va encarnar tan bé.

www.eltemps.cat/ca/notices/2016/08/oriol-junqueras-carbonell-encarna-la-dignitat-que-hem-retrobat-al-cap-dels-anys-16394.php




Un altre article sobre Jordi Carbonell en motiu del seu traspàs:

> "Jordi Carbonell, entre l'amor i la lluita"

http://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-carbonell-amor-i-lluita_108330_102.html