Milei:..."Es una inmoralidad que los gobiernos invertan el dinero de la gente para comprar voluntades de periodistas"....
(A veure si ho senten a ESP, tenim TOTA la premsa comprada...amb els impostos de la gent: una perversió. Cuca de Llum)
>>> https://youtube.com/shorts/sxpjhSGcc5E?si=rcMng8iW16xarL6W
MANIPULACIÓ DEL LLENGUATGE:
«Sócrates dijo: “El mal uso del lenguaje induce el mal en el alma”. No estaba hablando de gramática. Hacer un mal uso del lenguaje es utilizarlo como lo hacen los políticos y los anunciantes, con fines de lucro, sin asumir responsabilidad por el significado de las palabras. El lenguaje utilizado como medio para conseguir poder o ganar dinero sale mal: miente. El lenguaje utilizado como fin en sí mismo, para cantar un poema o contar una historia, va hacia la verdad. Un escritor es una persona a la que le importa el significado de las palabras, lo que dicen y cómo lo dicen. Los escritores saben que las palabras son su camino hacia la verdad y la libertad, y por eso las usan con cuidado, pensamiento, miedo y deleite. Usando bien las palabras fortalecen sus almas. Los narradores y poetas se pasan la vida aprendiendo esa habilidad y el arte de utilizar bien las palabras. Y sus palabras hacen que las almas de sus lectores sean más fuertes, más brillantes y más profundas».
Ursula Kroeber Le Guin
Per a entendre fins a quin punt l’expressió “terrorisme” ha estat manipulada, n’hi ha prou de repassar-ne els usos històrics. Tothom sap que la paraula va ser inventada per a definir el Regnat del Terror instaurat per la Revolució Francesa com a instrument de govern revolucionari. I això va fer que el terrorisme tingués connotacions molt positives, progressistes, en el curs de segles. Tant que algunes de les proclamacions de Robespierre resulten ben xocants en veient la connotació que han fet adquirir a la paraula avui: “El terror només és la justícia, ràpida, severa i inflexible; per tant, l’emanació de la virtut.” Per exemple.
Aquesta actitud es reforçà molt a la dècada dels anys trenta, quan “terrorisme” es va començar a fer servir per a descriure les pràctiques de repressió en massa i assassinats col·lectius de l’Alemanya nazi o la Unió Soviètica de Stalin. Mussolini encara va fer aquella famosa definició en què digué que el terrorisme era una qüestió d’higiene. Entre unes coses i altres, acabada la guerra, la paraula que pocs anys abans encara tenia una connotació progressista va començar a adquirir un tint negatiu.
Aleshores va arribar el procés de descolonització de l’Àfrica i Àsia, gairebé a tot arreu amb enfrontaments armats, i això va consolidar el tomb negatiu en l’accepció del terme. Curiosament, va passar en bona part per la por dels terroristes de ser etiquetats de terroristes. Per això es van començar a preferir expressions com ara “combatents per la llibertat” o “guerrillers” i es va posar molt l’èmfasi a negar una etiqueta que fins aleshores havia estat acceptada, fins i tot amb orgull.
El tombant fou quan Iàsser Arafat va parlar per primera vegada davant l’ONU el novembre del 1974 i va dir, enmig d’enormes aplaudiments dels delegats dels estats del tercer món: “La diferència entre un revolucionari i un terrorista només rau en la raó de la seua lluita. Qui es pose dempeus per una causa justa i lluite per la llibertat de la seua terra no podrà ser mai denunciat de terrorista.” La paraula havia canviat de significat. Però, curiosament, el darrer grup que sé que s’autoqualificava de terrorista és Lohamei Herut Yisrael, als anys quaranta, però –significativament– la traducció del seu nom és “Lluitadors per la llibertat d’Israel” i no pas “Terroristes per la llibertat d’Israel”.
Què va arribar després d’un tomb tan gran ja es podia esperar. “Terrorisme” ha esdevingut avui un vocable que fa servir qualsevol poder per a etiquetar negativament i acorralar qualsevol resistència –a més, amb el pas dels anys i cada vegada més, amb independència dels fets, cosa que és molt important.
Però el problema és que aquesta tendència va acompanyada d’un ús cada vegada més freqüent i gratuït del terme “terrorista” per la policia i els tribunals. Fins al punt que tant hi fa si els fets encaixen o no en allò que havia estat la definició històrica del mot ni en l’ús de la violència. I al nostre país hem vist persones acusades de terrorisme pel fet de tenir un xiulet a casa; o ahir vam poder veure que uns ciutadans, els encausats de l’operació Judes, eren acusats de terrorisme, tot i que resulta que es mouen pel carrer en llibertat –i la contradicció, doncs, és ben òbvia: si són tan perillosos com caram és que són al carrer?
La cosa és greu. Aprofitant-se del relat creat aquestes darreres dècades, ara es va combinant una definició enormement ampla i vaga d’allò que seria terrorisme, on gairebé cap qualsevol activitat, amb un llindar enormement baix per a designar qualsevol persona de terrorista –ja no cal posar bombes ni dur pistoles ni formar part de cap grup armat perquè t’acusen de terrorista; els fets han deixat d’importar. I contra això hi ha tan sols el recurs de repudiar l’ús de la paraula, com fem en aquest diari, i de malfiar-se, per sistema, de qualsevol intent del poder polític, policial i judicial de qualificar algú de terrorista.
PS1. Evidentment, tot això que explique ve a tomb del fet que ahir es va saber que els detinguts del 23-S aniran a judici acusats de terrorisme. El meu suport i solidaritat amb tots: David Budria, Clara Borrero, Xavier Buigas, Alexis Codina, Edu Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros, Germinal Tomàs, Esther Canet, Sònia Pascual, Queralt Casoliva i Rafael Delgado.
PS2. Ahir era dijous, de manera que va tornar La tertúlia proscrita, en què Josep Costa i Albano-Dante Fachin van parlar a bastament d’aquesta qüestió i de més fets d’actualitat. La podeu veure ací.
Tan solament per comparar: Espanya, per contrast amb les nostres planes, és un semidesert on les poblacions són molt més allunyades les unes de les altres. En tot l’altiplà no hi ha sinó dues ciutats dignes d’aquest nom, Madrid i Saragossa, i la distància entre campanars és gran: normalment és de desenes de quilòmetres una separació que entre nosaltres rarament supera el guarisme únic. En la frontera de Ponent, més enllà del Matarranya, fins i tot trobem la segona àrea més despoblada d’Europa, superada únicament per la freda Lapònia.
Pensar que aquesta diferència estructural tan gran no crea societats distintes és ignorar de manera suïcida la realitat: les conforma. Per això a Catalunya el moviment per la independència s’ha construït des de baix i molt ràpidament: precisament perquè la gent es coneix, es parla, es passa les notícies, es toca, debat i es conjura de campanar a campanar. Altrament, no s’explica que el 2017 es proclamàs la independència malgrat tenir furibundament en contra els dos diaris considerats com els més importants de la capital, o malgrat que les estatístiques oficials explicaven que el 80% de la població mirava les televisions espanyoles.
A Catalunya, i al conjunt del país, els mitjans som molt menys importants que no en països de poblacions i nuclis urbans molt més dispersos, on el contacte entre la gent no és tan autònom, tan regular i tan espontani. Com passa a Espanya, per exemple.
Ho veiem arreu. Als mítings polítics, a les conferències, entrevistes, debats, no falla mai. Cada cop que algú dels nostres esmenta el caràcter cívic i pacífic del moviment independentista català, es produeix un fenòmen paranormal: durant mig segon, hi ha una pausa, com si s’adonés que ara toca fer alguna cosa, i tot aixecant les dues mans en un signe d’aclariment, recita les paraules màgiques: “ja sabeu, a la catalana manera”. O alguna cosa molt semblant.
A la catalana manera, el gran almirall de la Corona catalana d’Aragó Roger de Llúria va establir un clima de terror naval a la Mediterrània quan, havent derrotat de manera heroica i brillant la flota francesa, va ordenar ofegar tres-cents enemics ferits i deixar cecs als gairebé tres-cents que quedaren excepte un afortunat a qui només li van buidar un ull, perquè pugués conduir el vaixell en el seu retorn a França.
Roger de Llúria també va deixar una frase per a la posteritat: “que a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó”. No ho va dir sortint del bar després de quatre Voll Damms, sinò havent esclafat tota la flota de Carles II d’Anjou al golf de Nàpols.
Si avui encara es pot escoltar parlar català a l’Alguer és perquè, a la catalana manera, la colla de salvatges violents que érem els catalans vam decidir liquidar o deportar tots els homes d’aquesta bonica vila de Sardenya.
Quan hi havia una pesta, quan les collites eren dolentes, quan alguna cosa anava malament i s’havia de canalitzar la ràbia popular, els pacífics habitants de les ciutats catalanes on hi havia un call -és a dir, un barri poblat principalment per jueus-, hi anaven a desfogar-se i, a la catalana manera, muntaven una massacre pròpia de bàrbars sense ànima.
També és fàcil averiguar que hem tingut lleis perfectament raonables i acceptades que permetien als catalans anar lliurement armats pel carrer, honorant la màxima de poble armat, poble respectat, i la màxima no tan popular de que, abans d’assaltar-me, t’ho pensaràs dues vegades.
El poble català arrosega un "relat" de perdedors de la història, de xais covards que demanen perdó per existir, degut a tres segles de despotisme borbònic i autoritarisme espanyol, amb la inestimable col·laboració d’una classe dirigent gens digna que ens ha entabanat sempre des del primer dia.
La culminació d’aquesta situació és aquest "relat" absurd i ridícul que pretén convertir-nos en un poble especial, una gent que té una imaginària tradició pacifista i de bona voluntat que no ha existit mai, i que ha convertit almenys tres generacions de catalans en alumnes d’un gran parvulari infantilitzant.
La famosa frase “ni un paper a terra” ha esdevingut literal: manifestacions amb servei de neteja! Ho expliques a qualsevol lloc i queden astorats.
Tot i que després les tensions van continuar, el 4 d’octubre fou quan la Comissió es va tancar d’una manera pública, amb la compareixença de Frans Timmermans, que fou molt dur amb l’independentisme.
El diari La Razón, editorialment pròxim al Partit Popular, va publicar ahir una notícia imprecisa i curiosa en què assegurava que el 4 d’octubre de 2017 era previst que Timmermans fes oficial l’oferta de la Comissió Europea d’exercir de mediadora en el conflicte català, i que va ser el govern de Rajoy que ho va evitar in extremis. Segons el diari, el 2 d’octubre hi hagué “una crisi de primera magnitud” perquè el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, havia deixat escrit que “allargava la mà per a la mediació”. La notícia diu que Juncker va haver d’anar-se’n d’improvís a l’Índia, tot i que, en realitat, el viatge era previst abans del referèndum. I que Timmermans estava disposat a llegir el discurs.
El text de La Razón, del qual s’han fet ressò diputats de Vox, diu: “Jorge Toledo, secretari d’Estat de Relacions amb la Unió Europea, es va desplaçar de manera urgent a Brussel·les, alertat per González Pons de la jugada que s’havia engegat, i van aconseguir de convèncer Timmermans que no llegís el discurs.” En canvi, el vice-president europeu va llegir-ne un de molt contundent en què deia que el govern de Catalunya havia de complir la llei i que Europa volia una Espanya unida. La Razón en dóna tot el mèrit al PP: “Si aquesta oferta de mediació s’hagués produït, la història s’hauria escrit de manera totalment diferent.” I ho contrasta amb una opinió difusa que torna a acusar la feblesa diplomàtica dels socialistes: “Ara a Europa no consideren pas cap sacrilegi reprendre aquesta oferta de mediació per ajudar que evolucioni la taula de diàleg.” D’on ho treuen? No se sap. “No hi ha cap decisió oficial sobre aquesta qüestió, és tan sols en el clima d’opinió de la diplomàcia europea“, diuen. Però amb el PP, diu entre línies, això no hauria passat.
Sigui com vulgui, responsabilitzen els socialistes del risc suposat que Europa intervingui ara en el conflicte català.(Quin cinisme! Espanya no va gens bé per la suma d'errors del PP i del PSOE, i de molts que no són ni de l'un ni de l'altre, durant molts molts anys. Adjudicar el mèrit o culpa a algú en concret és torçar la veritat, com tantes altres vegades han fet. Estigueu atents! Cuca de Llum) “La diplomàcia europea –diuen– es mou en l’ombra per agitar la separació d’Escòcia del Regne Unit.” I afegeixen que necessita que “Espanya pugui deixar de vetar el referèndum a Escòcia”. Segons aquest relat, Brussel·les pretén aprofitar-se que el govern de Pedro Sánchez hagi reconegut que el conflicte català és un conflicte polític. Pilotar una suposada mediació a Catalunya, insinuen, podria permetre a la Comissió una bona posició internacional per a forçar un segon referèndum a Escòcia.
Per llegir la mateixa notícia d'un altre diari:
__
>>> Llegiu aquest article, quedareu parats:
_____
Las operaciones de M&A fueron clave para un año donde los cambios de domicilio de las empresas españolas dejaron un panorama poco corriente. Esto explica, por ejemplo, el resultado de la Región de Murcia, que registró la segunda cifra más importante de salidas debido a una restructuración, que se saldó con la 'fuga' de más de 200 empresas. El territorio murciano cerró el pasado ejercicio con un saldo negativo de 193 compañías, un resultado que se explica por el traslado de un batallón de sociedades que pertenecían al grupo Luzantia, que fue adquirido por el grupo británico Cubico Sustainable, con sede en Madrid.
Los principales virajes en los saldos de las distintas CCAA se deben a los movimientos de unas pocas compañías a las que, en muchos casos, han seguido numerosas empresas 'satélite'. El balance a final de año confirma que un total de cuatro comunidades mantuvieron un saldo negativo, por número de empresas, desde el primer trimestre del año pandémico. Se trata de Castilla y León, Cataluña, Ceuta y Navarra. De todas ellas, es la comunidad catalana la que perdió más empresas, quedando su saldo en un déficit de 37 sociedades. La salida más notable que sufrió Cataluña fue la de Global Steel Wire, S.A., la empresa del Grupo Celsa experta en la fabricación de palanquilla y alambrón de acero, que facturó 671 millones en 2018.
__
Ç