La meva experiència m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xulo(...) no serveix per apaivagar la seva agressivitat.

 

(...) "No anem bé. Hi ha qui no ha llegit honestament els fets que s’han produït des de l’1 d’octubre i ara, de genolls davant d’una justícia incerta, renuncia expressament a complir el seu programa. A mi em fa l’efecte que l’estratègia de les defenses és equivocada des de l’inici. La meva experiència en la vida privada i en la laboral m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xulo(...) no serveix per apaivagar la seva agressivitat. Cal seguir defensant els principis que es van proposar, i que han guanyat dues eleccions consecutives amb coherència, fermesa i valentia.". Jaume Molsosa.

(Repeteixo aquesta frase en un post apart perquè entre tots rumiem si aquest autor ha donat  o no amb la clau: quin tó, quin tarannà cal oposar a "aquesta gent tan ufana i tan superba".
Cuca de LLum)

 

http://diarigran.cat/2018/02/bravo-boya-merda-pascal/

 

 

 

NOTÍCIES RELACIONADES, la llarga guerra psicològica de Madrid contra l'autoestima dels catalans, ferides greus de les que pocs en són conscients:

 

>>  Jordi Carbonell: "Espanya no pacta, fa treves i, un cop ha passat el temps, torna enrera"

 

>>  Com es forma la identitat catalana, diferències  amb la cultura castellana. "Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat" article molt recomanat entrevista a Josep Fontana, historiador, autor de "La formació d'una identitat", un llibre recent de la història de Catalunya. Aquest és un article important.

          

>>  L'autoestima dels catalans i la seva llengua.

 

>>  L' autoestima,  dignitat i la moral de combat dels catalans

>>  Sortir al carrer a lluitar pels drets i llibertats està en l’ADN de Catalunya

>>  "Nosaltres (els catalans) som els amos de la seua por" editorial de V. Partal,  reflexionant sobre la recent carta d'Oriol Junqueres

 

(Aquest post ha rebut 2892 visites, moltíssimes per una blog tan petita com aquesta)

 _

La identitat catalana, per Josep Costa

 

No hem de permetre mai que una identitat minoritària a ca nostra sigui atacada o menystinguda. Catalunya no ha de tenir una concepció espanyola de la identitat

La República - Josep Costa

Dimecres, 12 d'abril de 2023

 

 

El nacionalisme espanyol té una concepció autoritària de la identitat. El famós “qué pone tu DNI” ens recorda que a Espanya és l’Estat que decideix la identitat i no els ciutadans. Ser espanyol pot dependre del teu lloc de naixement, dels orígens dels teus pares, o fins i tot de certs formalismes legals. En definitiva, depèn de tot menys de la teua voluntat. A alguns ens consideren espanyols encara que no ho vulguem ser, i a d’altres que voldrien no els permetran de ser-ho mai.

El nacionalisme català, en canvi, té una concepció moderna i liberal de la identitat. A Catalunya no s’obliga ningú a ser català si no vol ser-ho, però tampoc no s’impedeix a ningú de ser-ho si és la seua voluntat. Aquesta és la fórmula que ha permès integrar una gran quantitat de gent nouvinguda, avui indistingible de la població autòctona, mantenint els elements bàsics de la identitat catalana.

En un món global les fronteres identitàries s’han tornat cada vegada més fines i permeables. Les cultures nacionals són cada vegada més plurals i mestisses, i com a conseqüència són més semblants entre sí. Però no hi ha cap correlació entre la diferència identitària i la voluntat de mantenir una identitat diferent. És a dir, el fet d’assemblar-se més al grup del costat no ha suposat enlloc tenir més voluntat de ser part del mateix grup. Tot el contrari.

 

Darrerament, al món digital sorgeixen de tant en tant debats identitaris que passen per alt algunes premisses fonamentals. Una primera és que, com deia, el catalanisme no ha rebutjat mai la catalanitat de ningú per no encaixar en uns paràmetres determinats. És català qui vol ser-ho. I la segona és que no hi ha cap identitat inalterable. Al llarg de la història, totes evolucionen i s’adapten als canvis socials, demogràfics, econòmics, tecnològics, etc.

 

Però segurament el més important és no oblidar que els catalans tenim motius per sentir-nos una minoria amenaçada dins l’Estat espanyol. Però al mateix temps no ens hauríem de sentir ni comportar com a minoria amenaçada a Catalunya. Sobretot quan una majoria del país ja s’ha expressat en tres eleccions consecutives i un referèndum vinculant a favor de posar solució a la primera de les circumstàncies (fent la independència).

Conten que a l’artista Guillem d’Efak una vegada, en entrar a un comerç, li varen dir ‘si no m’haguessis xerrat en mallorquí, m’hauria pensat que eres negre’. La gràcia d’aquesta anècdota és que ell efectivament era negre (per les seues arrels guineanes) però el fet de ser catalanoparlant va trencar els esquemes d’algú que no el coneixia. I l’expressió espontània d’aquesta persona indicava també que la llengua era un factor identitari més potent fins i tot que el color de pell.

La realitat és que la Catalunya d’avui és plena de persones que trenquen esquemes i prejudicis. Hi ha moltes persones que han arrelat a Catalunya provinents d’altres països, però també n’hi ha d’altres que (fruit de les adopcions internacionals) no tenen més arrels fora de Catalunya que el seu aspecte físic. Els primers poden, raonablement, voler ser catalans conservant la seua identitat i les seues arrels, però els segons aspiren segurament a no ser tractats com a diferents.

 

Com deia Renan, la identitat nacional és fruit tant d’allò que hem decidit que volem compartir com d’allò que hem decidit oblidar o deixar de banda. És, per damunt de tot, una voluntat de ser. Es pot haver forjat una nació a partir de compartir ètnia, religió o llengua. Però també pot existir sense cap d’aquestes coses. No hi ha cap tret d’identitat inamovible o insubstituïble que defineixi l’existència d’una nació. Les nacions canvien, evolucionen, s’adapten, perquè són vives. També la catalana.

I un últim apunt: com a catalans patim des de fa segles que la nostra identitat sigui atacada o menystinguda. Com a poble amb una identitat atacada i menystinguda hem après de la importància que aquesta té per a la dignitat humana. I precisament per això, no hem de permetre mai que una identitat minoritària a ca nostra sigui atacada o menystinguda. Catalunya no ha de tenir una concepció espanyola de la identitat.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.

 

 

PER A SABER-NE MÉS:

 

>>https://peldretadecidir.com/index.php/actualitat/noticies/1637-decidim-organitza-una-conferencia-sobre-identitat-valenciana-amb-motiu-de-la-diada-del-25-d-abril

 

 

>>  Josep Fontana: “Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana” (La identitat catalana a la història, l'independentisme) 2014.nov.05 

 

 

>>  Flocel Sabaté: "La identitat catalana es forja sobre una llengua i un poder propis". Formació de la identitat catalana primer cultural i després política.

 

 

>>>  La identitat catalana,  com es pot descriure segons diversos autors - Llistat d'entrades d'aquesta blog sobre el tema.

 

 

>> "La naixença de Catalunya (s.XI)   fou un part dificilíssim"  J. Vicens i Vives

(Aquesta entrada ha tingut 38 visites)

__

Només 1 de cada 4 alumnes d'ESO s'identifica amb el català, i la xifra va a la baixa

 

 

 

L'ús del català entre l'alumnat de quart d'ESO continua a la baixa

 

Judit Pellicer / EFE   -  Foto: Unsplash
Barcelona. Divendres, 27 d'octubre de 2023

 

L'ús del català entre els més joves és cada cop menor, així ho exposa l'Estudi sociolingüístic de l'alumnat de quart d'ESO que la Conselleria d'Educació ha fet públic aquest divendres. Concretament, s'exposa que el percentatge d'alumnes de quart d'ESO que afirma que el català és la seva llengua d'identificació és del 25,4 %, una xifra que ha anat caient des del 2006, quan arribava al 36,5 %; el 2013 va ser del 31,5 % i el 2021 del 27 %. És a dir, actualment, Només 1 de cada 4 alumnes d'ESO se senten identificats pel català. 

 

L'estudi recull i analitza dades sociolingüístiques familiars i els usos lingüístics generals en el context escolar i en les activitats fora del centre d'aquests alumnes el 2022. Segons l'informe, 3.519 alumnes procedents de 54 instituts han participat en la mostra, que està equilibrada per gènere i és representativa, cosa que permet extrapolar els resultats a tota la població de quart d'ESO de Catalunya. 

 

L'estudi recull i analitza dades sociolingüístiques familiars i els usos lingüístics generals en el context escolar i en les activitats fora del centre d'aquests alumnes el 2022. Segons l'informe, 3.519 alumnes procedents de 54 instituts han participat en la mostra, que està equilibrada per gènere i és representativa, cosa que permet extrapolar els resultats a tota la població de quart d'ESO de Catalunya. 

 

Quan l'alumnat s'adreça al professorat, com havia passat en les dues onades anteriors de l'estudi, la freqüència d'ús del català disminueix lleugerament si es compara amb l'ús que el professorat fa en adreçar-se als estudiants. És a dir, els professors parlen més català als alumnes que a la inversa. 

 

Canvis d'ús col·loquial o formal 

L'estudi ha observat que els usos lingüístics entre aquests alumnes varien si l'àmbit d'ús és col·loquial o institucional. En un ambient informal és on la presència del català disminueix més entre els joves de quart de l'ESO. El  61 % afirma que "mai o poques vegades" utilitza en català en contextos informals, mentre que el 2021 va ser el 57 %, i el 27,5 % de l'alumnat assegura que utilitza el català "sovint o gairebé sempre", mentre que el 2021 ho feia un 33 %.

 

El català cau a les proves de competències bàsiques de l'ESO

La manca d'ús de la llengua pot ser un dels factors que expliquin per què a les proves de competències bàsiques la llengua catalana fa anys que va de baixada. Els resultats de les proves de 2023 se situen en els 72,3 punts, 1,8 punts menys que l'any 2022. Així doncs, a secundària continua la tendència descendent, tenint la pitjor nota en els darrers 10 anys. Tot plegat no es replica a primària. Els alumnes més joves milloren lleugerament el seu coneixement de català respecte l'any anterior amb 72,7 punts, 0,2 més. Si bé la millora és molt minsa, trenca la dinàmica de descens que es perpetua a la secundària.  En algunes competències en català, però, es millora considerablement. Per exemple, pel que fa a la comprensió lectora els alumnes de l'ESO milloren respecte anys anteriors.

 

https://www.elnacional.cat/ca/societat/nomes-1-cada-4-alumnes-eso-identifiquen-catala-xifra-va-baixa_1117144_102.html

 

L’alcalde de Varsòvia, davant de Felip VI a Barcelona: “Aquí tots som ‘polacos'”

Rafał Trzaskowski, líder de l'oposició polonesa, rep el Premi a la Construcció Europea del Cercle d'Economia

 

 

Júlia Catarineu - 30.05.2023 

L’alcalde de Varsòvia, Rafał Trzaskowski ha rebut aquest dimarts el Premi a la Construcció Europea del Cercle d’Economia per les seves tasques de refugi pels exiliats de la guerra d’Ucraïna. En pujar a l’escenari ha començat el seu discurs d’agraïment en castellà, però en arribar al final ha volgut fer un gest i ha acabat per fer les últimes frases en català. La resposta del públic del Cercle d’Economia –on hi havia Felip VI– ha estat un gran aplaudiment. De fet, algunes persones s’han posat dretes. Davant d’aquesta reacció, Trzaskowski ha somrigut i ha afegit: “Aquí tots som polacos“, el que ha provocat una reacció encara més còmplice dels participants de la reunió.

 

En el marc de la Reunió del Cercle d’Economia, l’alcalde de Varsòvia ha pujat a l’escenari per rebre un premi pels esforços de la ciutat en acollir refugiats ucraïnesos. De fet, l’alcalde ha celebrat que es premi aquest comportament i ha fet molt d’èmfasi en la necessitat de continuar treballant per fer créixer la comunitat europea: “Necessitem més, no menys Europa”, ha remarcat Trzaskowski. L’acte d’entrega ha estat presidit pel rei Felip VI, que també ha compartit unes paraules d’agraïment cap a l’alcalde de Varsòvia i ha compartit la seva opinió sobre Europa, al·legant que cal que “ens mantinguem units”. Aquestes declaracions, tot i que una part també han estat en català, no han causat la mateixa reacció que les de Trzaskowski.

https://elmon.cat/economia/alcalde-varsovia-felip-vi-barcelona-som-polacos-676335/

L'autoestima dels catalans: ens veiem petits!!

 

 

 

 

Josep Fontana i la identitat catalana. Recull de cites a les seves entrevistes.

>>   "he preferit utilitzar el terme “identitat”

- Creu que la història del Principat és problemàtica perquè s’acaba parlant de la història d’una ‘nació’?

- Jo he esquivat el terme “nació” tot el possible, donada la confusió que genera el terme. Per això he preferit utilitzar el terme “identitat”. No volia fer la història d’una nació, si no d’un poble. És el relat d’una gent que se sentia part d’aquesta comunitat, cosa que no passava a França o a la Corona de Castella. Segurament perquè aquest és un país petit, relativament compacte i amb unes característiques i amb una història política pròpia que la distingeix d’altres llocs que, tot i tenir institucions semblants, no funcionen de la mateixa manera.

 L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella, on les corts es reuneixen quan el rei vol. No és fins a finals del segle XVIII quan trobem la idea de “nació”, però entesa com a “nació de la cultura castellana”; per això trobem testimonis del segle XIX que afirmen que la Guerra de Successió és “la incorporación de Cataluña en la Corona de Castilla”.   (...)

El primer lloc en què trobem una consciència nacional és l’Anglaterra del segle XVIII i és el primer lloc on es té un himne nacional  (...)    

Els següents en tenir aquesta consciència nacional són els francesos durant la Revolució, que llavors la fabriquen. A la gent se l’educa amb uns mites i amb una història destinada a crear consciència nacional per el manteniment de l’ordre polític.   (...)

Aquest llibre topa amb totes les conviccions apreses per un espanyol a classe. Els  nostres coneixements d’història que hem adquirit, en un 80%, són conviccions, no són raonats. Per això no tenia sentit que es traduís el llibre. L’única manera de fer veure aquestes diferències a un espanyol educat a Espanya era fer un llibre d’història comparada per ensenyar les diferències en la línia temporal. A un lector castellà l’historia de Catalunya no li interessa, com és natural, com si a nosaltres ens parlessin d’història d’Extremadura o història de la Ciutat de Càceres.

(...) No és que no vulgui determinar si Catalunya és una nació o no, però no he volgut especular en un moment com aquest. A dia d’avui vivim el punt àlgid de les nacions-estat i de la globalització. Jo el que pretenia és que la gent del meu entorn, la gent del meu barri, per exemple, reflexionessin sobre què creuen que són, com se senten, ... que veiessin que s’havia de seguir lluitant per reclamar  la seva  parcel·la  de drets d’autogovern.         

Llegint el llibre, una cosa que queda bastant clara és que el tema de identitat catalana és una cosa que apareix constantment en la història del país com a cosa que es reclama o es percep.

Més aviat jo diria que la identitat és una cosa que es va fent i va evolucionant poc a poc.   (...)




>> No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials.

- És una cosa que ja es constata durant el segle XV, quan durant les guerres civils apareixen aquelles proclames que afirmaven que els catalans tenien un règim de llibertats que els diferenciaven d’altres llocs.  


- Més aviat els catalans senten que tenen un una sèrie de característiques i idiosincràsies pròpies. Al cap i a la fi, aquí hi ha unes lleis que garanteixen un cert marge d’autonomia i llibertats. Senzillament jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món.

 
No sostinc en   cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials. Per exemple, València té unes institucions semblants, però mai arriba a un grau de desenvolupament com el d’aquí. Aquest Principat té unes característiques geogràfiques concretes; per a començar, que està completament obert al mar i que és de navegació fàcil, una costa que portà als francesos a batejar-la com a “costa de Déu” i en bona mesura controlada per Barcelona. Això crea unes característiques pròpies.

>> L’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. ...Aniran augmentant de poder el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant impostos i emetent deute públic.

En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar “Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, principalment de Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran (1240-1285) és en el fet que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben controlant el deute públic… Això és una cosa que no passa a cap altre lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!

  

>>  Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.

El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.

>>  (...) el Tribunal de Contrafaccions. Un tribunal que es va gestant al llarg del segle XVI i que coincideix amb el moment de prosperitat que és un tribunal paritari entre la noblesa i la Generalitat que permet a la gent presentar les seves reclamacions i queixes i allà s’arbitraven. S’ha demostrat que realment la gent corrent presentava les seves queixes contra els seus senyors i patrons. 

(...)  Per tant, la gent que al 1714 defensa Barcelona no és gent que vol defensar un rei o altre, sinó que defensen conscientment els seus drets i llibertats. I és per això que els caps militars espanyols destinats al territori durant el segle XVIII es queixaven que els catalans encara creien que vivien en una cosa semblant a una república (cosa que fins a cert punt s’acosta més o menys a la realitat) i que només aspiraven a tornar-ho a ser en qualsevol moment.

Extrets de:  2016 - Com es forma la identitat catalana, diferències amb la cultura castellana. "Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat" entrevista a Josep Fontana, historiador, autor de "La formació d'una identitat", un llibre recent de la història de Catalunya

Per ampliar, una entrevista a on parla de l'identitat catalana des d'un altre punt de vista:>> 2014.nov.05 - Josep Fontana: “Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana” (La identitat catalana a la història, l'independentisme) 

 

 

(Aquesta entrada ha rebut 169 visites)

 

 

 

 

 

 

__

Els triomfs repetits recarreguen l'autoestima i la valentia.

 

 

 

 

 

 

 

__

La infermera catalanòfoba ha deixat de treballar a l’Hospital Vall d’Hebron v.2

 

• Divendres la infermera va finalitzar el contracte i el Departament de Salut no li renovarà. Les possibles conseqüències disciplinàries queden suspeses

La infermera que es va enregistrar criticant “el maleït C1 de català” de la recepció de l’Hospital Vall d’Hebron va acabar divendres el seu contracte i deixarà de treballar-hi perquè el Departament de Salut ha decidit de no renovar-l’hi, segons que ha pogut saber en exclusiva VilaWeb.

 

 

 

 

 

 

Salut li havia obert un expedient, a principi de mes, per haver publicat el vídeo a les xarxes socials, en horari laboral i sense màscara, però no pas pel contingut catalanòfob de les declaracions. Al vídeo la infermera deia: “Per treure’ns les maleïdes oposicions, ens demanen el maleït C1 de català… el C1 de català.” L’expedient encara continuava en tramitació un mes després de la publicació del vídeo. Ara que la infermera deixarà de treballar a l’hospital, qualsevol conseqüència disciplinària resta suspesa. 

 

El “maleït C1” no és un fet aïllat: un centenar de vulneracions del català a la sanitat en quatre anys

 

La polèmica ha reviscolat el debat sobre el requisit lingüístic per als professionals sanitaris. Ara com ara, el C1 de català, que equival a haver acabat l’educació secundària, tan sols és un requisit per als professionals sanitaris que volen esdevenir funcionaris, però no pas per a interins, ni per a residents ni estudiants en pràctiques. De moment, el govern no considera d’ampliar el requisit per a tots aquests grups, però ha dit que es valoraria si més endavant era convenient de rectificar-ho.

https://www.vilaweb.cat/noticies/infermera-catalanofoba-treballar-hospital-vall-hebron/?utm_source=intern&utm_medium=Estructural&utm_campaign=Circulacio_interna&utm_content=Modul_mes_noticies

........................

‘EL PUTO’ C1 DE CATALÀ 

L’actitud de la infermera és fruit de segles de tractar el català com a llengua subordinada

Quanta gent gran va morir durant la covid en solitud i sense poder expressar-se en la seva llengua

 

 

La República - Opinió - Antoni Segura i Mas -  7 abril 2023 

A principis de març es va fer viral un vídeo que una infermera de l’hospital Vall d’Hebron va pujar a TikTok. En el vídeo es queixava d’haver d’acreditar el nivell “del puto C1 de catalán” per poder opositar al sistema sanitari català. I hi afegia: “Se’l traurà ma mare, perquè jo no me’l trauré, el C1 de català.” El requisit del català per opositar a l’administració de la Generalitat, als ens locals i als sistemes educatiu i sanitari fa més d’una dècada que existeix. El mateix succeeix a d’altres comunitats pel que fa a les seves llengües pròpies. El conseller Manel Balcells va piular que “actituds com aquesta són intolerables” i va anunciar que el Departament de Sanitat obriria un expedient a la infermera, a qui no s’ha renovat el contracte.

 

La caverna mediàtica, Cs i tots els de l’espanyolisme més ranci i retrògrad, del supremacisme nostàlgic d’un imperi perdut, de la “una, grande y libre” i de l’odi a les llengües i cultures peninsulars que no són la castellana van sortir en defensa de la “pobra infermera” atacada per “tota la Generalitat i els seus sequaços”, segons un tuit del 3 de març del president de Convivencia Cívica Catalana (sic, aquest és el nom, tot i que sembli impossible). Ho van fer en tromba a retreure el linxament de la jove infermera, per escampar les fake news més punyents a l’estil Pablo Casado (recorden allò que hi ha professors catalans que no deixen anar al bany els nens que parlen castellà i, com a càstig, els omplen de pedres les motxilles?), i, un cop més, denuncien els pèrfids objectius de l’independentisme, que comparen amb el nazisme, perquè pretén obligar els espanyols a aprendre el català. En definitiva, converteixen en víctima de les terribles hordes independentistes la infermera de la generació TikTok i en fan bandera per acusar i posar a la picota gairebé tot el sistema polític català (incloses les esquerres catalanistes del segle passat, responsables del pecat original de la immersió lingüística).

___

Gaudí es nega a parlar castellà, defineix la (mala) administració d'Espanya, i alaba a Prat de la Riba. Article del 1917

Encara avui s'amaga el somni del genial creador de la Casa Batlló, de la Casa Milà ("la Pedrera"), del Parc Güell... L'explicà a Guillem Forteza, aleshores un estudiant d'arquitectura mallorquí, l'agost de 1917. L'entrevista s'havia d'incloure a un especial de la revista OFRENA dedicat a Prat de la Riba, però va ser censurada. Per sort, es burlà l'autoritat militar i va publicar-se el desembre d'aquell any a la revista quinzenal Vila-Nova (pot llegir-se completa a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú).

Els espanyols sempre han abominat d’Antoni Gaudí i han intentat divulgar, amb evident fracàs, que era un mal arquitecte. Saben bé que fan, perquè Gaudí és un geni i un símbol de catalanitat. L’entusiasme i l’admiració que genera als visitants cultes contrasta amb el rebuig dels espanyols en veure, impotents, les imponents quatre barres que evoca la Sagrada Família. Tanmateix les obres descriuen els autors. Una peripècia documentada és la humiliació que va patir Gaudí, amb 71 anys, quan es manifestà l’11 de setembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera. Els policies intentaren, inútilment, que parlàs en castellà. Va ser insultat i detingut. Ja a Comissaria, en presència d’un conegut seu (el senyor Valls, l’home que ho relataria tot), els insults i les amenaces pujaren de to: “¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara, sinvergüenza, cochino!”. Va ser acusat d’insults i multat, però Gaudí es va mantenir digne i lleial a la llengua.

80 anys més tard i sota un altre règim, l’estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l’aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d’un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat (“Es que lo habláis por cojones!”). Després de 20 minuts, l’informaren que rebria una denúncia per insults i va poder embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l’esperaven per repetir la teràpia. El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socies. La mobilització ciutadana, amb interpel•lacions parlamentàries, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por a represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socies per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen bé és l’obediència. Li vaig recomanar que imposàs l’autoritat i dictàs ordres clares de respectar el català, com a idioma oficial. No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques! El compromís? Paper banyat! Tanta desídia convida a apel•lar als tribunals internacionals, perquè els darrers anys, els abusos amb insults com els que patí Gaudí, fins i tot sovint amb violència, s’han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó sotmesos a un típic estat opressor i colonialista: ocupació del territori, etnocidi cultural, espoliació fiscal i racisme! Aquest, per partida doble. D'una banda, perquè mai un catalanoparlant serà agredit, insultat o amenaçat per parlar català a cap país del món... excepte a la seva terra, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! D'altra banda, perquè mai cap parlant de qualsevol llengua del món serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola... excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d’actes racistes. Els cossos de seguretat se senten “superiors” a uns ciutadans a qui han de protegir i, impunement, profanen la legalitat. Què els hi ensenyen a les acadèmies? A torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els hi diuen que no han d’insultar? No els hi expliquen que l’abús d’autoritat és un delicte? No els hi fan saber que qui paga el sou som els catalanoparlants?

>> Front als abusos hi ha solució. L’apuntà Gaudí l’any 1917 (aviat farà cent anys!). A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d’arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col•laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen “las carrozas”. Tenir administració, per a ells, és tenir “la llave de la despensa” i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!”
 
L'entrevista es va fer pocs dies després de la mort d'Enric Prat de la Riba i Gaudí li ret el màxim reconeixement: Vetaquí un català. “El sacrifici d'en Prat ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern i amb peremnes inconvenients, destorbs, pressions de l'Estat. No se li dóna un tresor inicial per a crear riquesa nacional i ell insistitueix un crèdit que fa radicar en la seva persona, en la confiança que té el poble en la seva justícia, en la seva integritat. Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és el que dóna idea del conjunt dels objectes i de la situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta qualitat de percepció. En Prat ja ha cumplit son destí. Ha demostrat que Catalunya té aptitud de Govern, ha donat consistència a l'esperit de tot un poble esmorteït”. El destacat d’aquella entrevista, “Catalunya és apta per a governar-se!”, oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia als peus de Castella. Aquella constatació de l'universal arquitecte, tan senzilla i tan vigent, era tot un llegat ideològic. El seu gran somni era, senzillament, la independència de Catalunya; el gaudi de Gaudí.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/201859

Entrada relacionada. Sostenir les pròpies conviccions:

>>  "Que la prudència no ens faci traïdors"

(Frase encertada que va repetir en Jordi Carbonell tantes vegades. La primera va ser durant el parlament que va fer a la (primera) manifestació que es va permetre després de la mort del dictador, l'11 de setembre del 1976 a s. Boi de Llobregat) 

Sobre les dues dites més conegudes d´en Jordi Carbonell:

>>  Jordi Carbonell: "Espanya no pacta, fa treves i, un cop ha passat el temps, torna enrera"

>>  Oriol Junqueras: «Jordi Carbonell encarna la dignitat que hem retrobat al cap dels anys»

>>  Jordi Carbonell, entre l'amor i la lluita

 

(L'entrada ha rebut 209 visites)

__