Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària
Marta Rojals. 25.10.2021 - Vilaweb
L’anunci del govern espanyol d’abolir la prostitució, que ja veurem
com acaba, em retorna al cap una escena de fa uns quants anys, després
d’una victòria sonada del Barça –ja veus si en deu fer, d’anys–:
servidora passava pel costat d’un prostíbul de la zona alta, d’aquells
disfressats de bar de copes, i de la nit de celebració recordo una
colleta de pijets d’edat universitària, embufandats i
enriolats, fent que-sí-que-no davant de la porta negra i emmirallada del
local. Al final va ser que sí, i el que em pensava que era una broma
d’aficionats borratxos va resultar que era una realitat.
Ens hauria de sorprendre, en aquest punt de la pel·lícula, veure
puters jóvens, sigui de fet o en potència? Nanos perfectament
funcionals, amb el cent per cent de mobilitat i dues manetes en total?
De fet, ja fa temps que les dones prostituïdes expliquen que l’edat
mitjana dels puters és cada vegada més baixa, i que moltes ja tremolen
perquè els novells els demanen pràctiques més denigrants, influïts pel
porno de violació, és a dir, pel porno amb què puja avui la canalla.
Pràctiques que les noies que tenen a mà no hi accedirien de grat, o que
potser, perquè hi accedissin, les haurien de forçar. I, és clar,
susceptibles com són les nanes d’ara, qualsevol et clava una denúncia i,
si no et toca un jutge comprensiu, et pot fotre la vida enlaire. Més
val pagar, tu, i fora conflictes morals.
Un recurs molt suat quan parlem del desgrat de prostituir-se és la
comparació amb treballar a la mina, o amb qualsevol altra ocupació
física. I és que l’equívoc de dir-ne “l’ofici més antic del món”
pressuposa que qualsevol activitat, pel sol fet de ser remunerada, ja és
una feina. La guionista i humorista Patricia Sornosa n’explicava així
de curt la diferència: “Si ton pare entra al local on penques i tu no el
pots atendre, no és una feina.” Cosa que encara és més clara si girem
l’objectiu: si no te la pot fer una filla teua, o un fill, no és una
feina. De fet, no hi ha intimitat més íntima, diccionari en mà, que
permetre l’entrada d’un tros d’altri dins del propi cos, i el fet que
per a la majoria de dones cis prostituir-se sigui l’última opció (per a
les trans, moltes vegades és l’única), té més a veure amb això que amb
la pega de no poder tributar.
No parlo de l’esclavatge expressament, perquè l’extrem es fa servir
massa sovint per treure ferro a l’explotació dita voluntària, l’excepció
dins del negoci a la qual s’aferren tants pro-legalització amb
l’esperança –si no, quina?– que de cop deixaria de ser una fracció
marginal. Perquè si legalitzar la prostitució no serveix perquè qui ho
fa a desgrat vulgui fer-ho de grat, on és l’avenç de l’invent? Si la
resposta és que com a mínim les prostituïdes podrien cotitzar i tenir
drets laborals (he, explica-ho a una autònoma), continuaríem despistats
del problema principal: penetrar un cos que no et desitja, és menys abús
de poder si hi ha una factura pel mig?
Si es tracta de regular el negoci, tots els models són imperfectes
–el prohibicionisme, l’abolicionisme, el reglamentarisme, el
legalitzador–, i és que pretendre alterar el sistema establert de
relacions de poder és d’una ambició fora mida. L’estat espanyol, sense
fer res, ha esdevingut el primer de la Unió Europea en demanda de
prostitució, el tercer a nivell mundial, i quatre de cada deu hòmens que
hi viuen reconeix que ha pagat per sexe
alguna vegada. En un entorn com aquest, és clar, el més fàcil és
sostenir que aquesta xacra és un mal inevitable, la manera més
suportable de dir que ficar-se dins de dones que no et demanen —per la
via vaginal, oral o rectal— és inevitable, i que, si els qui no ho poden
evitar ho fan per la força del bitlleter i no per l’altra, encara els
hem de donar les gràcies.
Ens diuen que hem d’acceptar aquesta realitat, cosa que vol dir
acceptar que l’accés a una dona per part dels hòmens –el 99% de puters
són hòmens, el 80% de prostituïdes són dones– és de facto un dret, com reclamen obertament els incels
o cèlibes involuntaris, i que el que cal és que les “professionals” que
els l’han de procurar tinguin reconeguts els seus. I sí que cal, ara
bé: d’aquí a fer passar aquesta fatalitat per una activitat econòmica
més, home, no. Perquè això significa haver de desmuntar, per l’altra
banda, la columna vertebral de l’educació sexo-afectiva igualitària, el
missatge que intentem transmetre als jóvens que el seu cos és un temple,
com ho és el dels altres; que només sí és sí, que no dir piu no
significa consentir; que el desig és la mesura del consentiment entre
les persones adultes.
Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària, és desmentir totes les prevencions amb què creixen les noies en termes d’integritat física, perquè, al final, qualsevol negativa a sotmetre’s pot ser considerada com un escrúpol purità. De la mateixa manera, en els nois, és reforçar el missatge de dominació que reben per la via del porno de masses, perquè tot allò que una nana no els vulgui proporcionar avui i ara, sempre ho podran aconseguir pagant. Amb càrrec a la cartera i sense càrrec a la consciència, perquè, total, és una activitat tan digna com una altra.
___
pregunta del periodista la máxima responsable del consistorio respondía por qué las acciones del ayuntamiento no habían tenido el efecto deseado y admitía que están sobrepasados por la situación, algo que los proxenetas aprovechan: 
La alcaldesa de este pueblo de 3.000 habitantes que se ha convertido en el supermercado de sexo francés explica que desde hace unos años, cada vez hay más mujeres en la carretera. “En 2010 abrió el Paradise, que tiene unas 90 habitaciones. ¡Vienen clientes franceses que hacen horas de camino para llegar! Muchos son jóvenes de 18 o 20 años que no deberían tener problemas para mantener relaciones. En Francia están muy preocupados por este fenómeno”.
El ser humano, digno sin distinción alguna
Según un estudio de la Asociación para la Reinserción de Mujeres Prostituidas (APRAMP), el 39% de los hombres españoles, principalmente entre 35 y 55 años, han contratado alguna vez los servicios de prostitutas. Esta tasa sitúa a España como el primer país de la UE en consumo de sexo de pago, y de largo. Le siguen Suiza (el 19%) y Austria (el 15%).