30 d’agost de 2021

S'aixequen els peatges el proper dia 1 de setembre. Però el 2024 no està clar si s'hauran de recuperar alguns

 


Berto Sagrera   -  Foto: ACN
Barcelona. Dissabte, 28 de Agost 2021.

 

 

Catalunya dirà adeu als peatges de l’AP-7, l’AP-2, la C-32 nord i la C-33 dimecres vinent, dia 1 de setembre, data en què s’hauran aixecat les barreres de les vies. Així, els catalans “deixaran de pagar”. “Com a mínim, de forma física”, ha anunciat en roda de premsa el vicepresident del Govern i conseller de Territori, Jordi Puigneró.

 

Què vol dir aquest “com a mínim”? Doncs que la Unió Europea vol que a l’Estat espanyol la gent pagui per fer servir aquesta mena de vies d’alta capacitat a partir del 2024, tot i que al Govern tenen molt clar que “els peatges no tornaran”. El model que proposa Brussel·les és que pagui qui usa la carretera i qui més contamina. Un model amb el qual el vicepresident Puigneró està d’acord i pel qual ja té propostes al cap que són diferents dels peatges. La seva principal idea és aplicar la fórmula de la vinyeta, una tarifa plana que es paga un cop a l’any i que es fa servir en alguns països europeus com Suïssa.

 

Catalunya proposa la vinyeta, l’Estat no proposa res

La Generalitat està disposada a posar la vinyeta sobre la taula”, així com altres “solucions tecnològiques” que es puguin alinear amb el model de la UE. Però aquesta proposta només serviria per a la C-32 i la C33, les dues vies gestionades pel Govern. Aquelles de titularitat estatal, l’AP-7 i l’AP-2, encara no compten amb una proposta en ferm.

 

Es defineix el model de manteniment

El vicepresident ha anunciat que preveu que les intervencions per mantenir el bon estat de les vies tindrà un cost anual de sis milions d’euros, amb quinze milions d’euros extraordinaris cada cinc anys. Així mateix, les obres per remoure els peatges costaran 7,5 milions d’euros i s’allargaran fins al primer semestre de 2022. D’aquesta manera, el cost serà d’un euro per català a l’any. Si contemplem també el cost de les obres, passarem a parlar de dos euros anuals per català.

 

Davant la indefinició del govern espanyol tant pel nou horitzó de pagament de 2024 com pel manteniment de les vies, Puigneró ha recordat que va demanar a la ministra espanyola de Transports, la catalana Raquel Sánchez, el traspàs de la gestió a la Generalitat de les vies d’alta capacitat que actualment romanen sota titularitat estatal. D’aquesta manera s’evitaria la possibilitat de “tenir dos models diferents”. Com que Sánchez va ser alcaldessa de Gavà i coneix bé el país, el conseller de Territori ha transmès un optimisme moderat sobre aquesta petició. “La ministra és sensible a aquestes qüestions, però una altra cosa és si l’Estat li deixa fer”, ha explicat sobre la trobada a la comissió bilateral.

 Llegir tot l'article a:
 
 
 
 
 
---

29 d’agost de 2021

Prioritat: la creació i difusió de continguts en català

 


El secretari de Política Lingüística aposta per atreure productores amb els fons Next Generation, millorar el doblatge i fer-se més presents en xarxes

Vol crear un canal televisiu orientat als joves

 
 
Punt-Avui. Prada - 26 agost 2021
La creació de continguts audiovisuals en català i, sobretot, la seva difusió a través de xarxes socials i plataformes televisives són dos dels grans àmbits on hi ha camp per córrer per potenciar l’ús de la llengua. Així va quedar palès en el debat que la setmana passada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, van mantenir a Prada el nou secretari general de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, que va assumir aquestes prioritats, amb la sociolingüista de la UOC Marina Massaguer i la periodista valenciana, especialitzada en comunicació, Teresa Ciges. “El català ha anat apuntant-se a totes les revolucions, moltes vegades amb les mans lligades a l’esquena; ara hem d’aconseguir entrar també en aquest món”, instava Vila, que reflexiona que, si bé els adolescents van al davant, els canvis en la producció i l’accés als continguts “afecten ja a tothom”, i fins i tot posen en perill models de negoci “profundament consolidats”, com la televisió convencional.
 
Vila recorda que en paral·lel a l’esclat tecnològic, que ha causat llacunes notables del català a xarxes com YouTube o TikTok però també en els videojocs o els e-sports, s’han produït també canvis sociolingüístics, ja que s’han afeblit les fronteres territorials i això pot generar oportunitats per a la llengua, com el fet que el mercat “ha passat a ser el de catalanoentenedors”, i fins i tot s’ha ampliat més enllà dels Països Catalans. Això sí, esmentava altres perills associats com la “diglòssia digital” o acomplexament que fa que un catalanoparlant cregui que en certs àmbits la llengua no serveix, com per vendre o fer una cerca a Wallapop.
 
El responsable governamental es proposa d’entrada una feina d’anàlisi i planificació per preveure l’evolució de la llengua i, si pot ser, avançar-se als canvis. Ja assenyala, però, els àmbits on creu que s’ha de posar la banya, com el de creació de continguts audiovisuals en català, i per això creu que es poden utilitzar els fons Next Generation per mirar d’atreure grans productores i crear així un hub audiovisual que generi més oferta. El govern també voldria revisar, per millorar-ne la “qualitat lingüística”, els mecanismes de doblatge i subtitulació, i maldarà per la recuperació i posada a disposició del públic dels productes ja doblats o subtitulats, alguns dels quals lamenta que s’han perdut.
 
A banda, Vila aposta per estrènyer la relació entre territoris del domini lingüístic, i de fet ja va tenir una reunió a Palma amb els seus homòlegs valencià i balear per impulsar iniciatives conjuntes en la producció de materials per a joves i adolescents. “No pot ser que territoris amb problemes comuns ens donem l’esquena, cal treballar plegats en estratègies de llarg recorregut, i aprofitar que ara els governs estan de cara”, urgia també Ciges. Vila citava igualment que cal introduir la protecció explícita del català en la llei de l’audiovisual que prepara el govern espanyol, que ara el deixa a l’estacada.
 
El que de debò vol posar en el centre el govern, però, és la revisió de les polítiques de difusió, perquè els continguts obtinguin més impacte. “No n’hi ha prou amb els canals que s’estan utilitzant”, resumeix Vila. Creu, així, que cal millorar les sinergies amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, creada per potenciar la llengua. “Com menys ho fa, menys sentit té la seva existència, i això implica reconsiderar moltes coses”, reblava. El secretari de Política Lingüística evitava entrar en detalls, però admetia que una de les mesures que plantejarà aviat serà la recuperació d’un canal juvenil televisiu específic orientat a les xarxes. “Depèn de la direcció de TV3, ara hi ha un canal amb una audiència molt limitada i caldrà veure si és possible”, etzibava, en al·lusió a Esport3.
 

Potenciar les xarxes

De fet, Vila va ser un dels autors l’any passat, quan encara era a la UB, d’un estudi que proposava precisament això en una de les conclusions. Massaguer, que també hi va participar, hi feia igualment referència en el debat, per demanar un canal “que no sigui tan unidireccional”, ja que admetia que l’explosió de les xarxes “ha agafat amb el peu canviat” la llengua, tot i que es va ser pioner en el seu dia a crear el canal 3XL.net. Després, però, s’hi va deixar d’invertir. Massaguer lamenta que ara els continguts infantils en català “s’han de buscar activament”, i no es pot deixar tot a la “militància” dels pares.

 

En tot cas, on la sociolingüista creu que hi ha més marge de creixement és a les xarxes, on la llengua es troba en un “cercle de minorització” perquè té poca oferta i poc diversificada, i a més molts catalanoparlants s’hi passen al castellà pensant que els permetrà arribar a més gent. En aquest punt, Ciges creu que, a més del discurs emocional o identitari, també cal donar raons “utilitaristes i funcionals” i fer adonar que “en un mercat de pocs parlants hi ha més oportunitats de destacar que en un de milions”. Hi coincideix Massaguer, que creu que la situació ha millorat respecte de quan van fer l’informe, i “en certa manera el cercle de minorització ja s’està trencant”. Això sí, segons ella “calen més referents massius” perquè ara n’hi ha un buit, i també falta invertir en una gran estructura que aglutini els continguts, a més que es generin productes prou atractius per si sols.

 

LES FRASES

Cal convèncer que l’entorn del país és bo: si hi ha més producció serà més fàcil que n’hi hagi més en català
 
Francesc X. Vila
secr. general política lingüística
El mercat en castellà a la xarxa està cada vegada més saturat, i el català hi pot ser un element de distinció
 
 
Marina Massaguer
sociolingüista de la uoc
Els mitjans públics arriben tard, però això no vol dir que no es pugui fer res, s’estan posant a treballar
 
 
Teresa Ciges
periodista
Proposen un front comú de les llengües minoritàries
 

Un altre front ha de ser la inclusió del català a les grans plataformes de continguts. Massaguer destacava com Islàndia ha assolit avenços amb l’islandès a Disney Plus a partir de la negociació de la ministra d’Educació. “El més efectiu podria ser que diversos governs amb llengües minoritzades en l’àmbit digital s’unissin per negociar amb les grans plataformes”, proposava, en al·lusió al danès, el suec, el danès o el búlgar.

 

“Ja m’agradaria que els quatre estats on es parla català es posessin d’acord per parlar amb Netflix per dir-li per exemple que pugi a la xarxa el que ja està doblat, que costa una misèria fer-ho”, recollia el guant Vila, que hi veu un gran obstacle. “No som un estat independent i això limita profundament les capacitat d’obligar; les llengües amb futur són les que tenen un estat propi o propici”, concloïa. Per compensar-ho, reclama que l’activisme “influeixi més sobre les empreses”: “Hauríem de ser capaços d’activar el consum, i passar de l’estadi de queixes a Twitter a posar-nos d’acord per fer actuacions concertades, i alinear els esforços per assolir fites més importants”.

 

 
 
 
 
 
---

Cómo aumenta la libertad leyendo.

 




 

 

Para tener sentido crítico primero hay que tener varias ideas. A menudo hay personas que no cambian de parecer porque  no tienen otra idea de recambio y parecen tozudas, pero sólo son ignorantes;  otras, ya han hecho de la cerrilidad un hábito.
 
Cuando hay sobre qué escoger, entonces y sólo entonces puede ejercerse la libertad. Con el ejercicio y tiempo se va afinando el criterio.
 
 
Leer cada dia 20 minutos un libro a pesar de la presión de las imágenes de tv, movil, ... és un esfuerzo grande, imprescindible, necesario para discurrir - !qué palabra tan buena!! -  sobre lo que nos pasa. Si discurrimos preservamos nuestra libertad de pensamiento. Las imágenes suelen tener una muy estudiada carga emotiva, que interfiere demasiado en el discurrir.

Este verano lea un par de buenos libros por favor, la libertad hay que desarrollarla,  hay  que ganársela!   Como quien hace ballet, los atletas de los Juegos Olímpicos, los pianistas...


Cuca de Llum
 
 
 

--

 

 

El Gobierno reconeix el brutal espoli que ha patit Catalunya pels més de 50 anys de peatges abusius

 

Xifra en 750 MEUR l’estalvi anual per als usuaris dels peatges de l’AP-7 i l’AP-2. La xifra pagada aquests 50 anys superaria els 25.000 MEUR


Redacció 27.08.2021
Pla detall de diversos vehicles al peatge de la Roca del Vallès en sentit sud el Dilluns de Pasqua per
la tarda, el 5 d'abril de 2021. (Horitzontal)
 
 
 

El 31 d’agost s’alliberen 477 quilòmetres de vies de peatge que els catalans han pagat abusivament

El Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (MITMA) estima que l’alliberament dels peatges de les autopistes AP-7 i AP-2 suposarà un estalvi per als usuaris de fins a 752 MEUR anuals. Amb el volum actual de viatgers l’estalvi seria de 515 MEUR, però amb la nova realitat es preveu un augment dels desplaçaments per aquestes vies.

Els catalans no tindríem que pagar més peatges en els propers 50 anys, han estat pagats sobradament

Les autopistes s’alliberen el pròxim 31 d’agost i a partir de l’1 de setembre es podrà circular sense pagar en un total de 477 quilòmetres –262 quilòmetres de l’AP-7 i 215 quilòmetres de l’AP-2– després de més de mig segle de peatges. Fins al 2018, quan es van alliberar els primers trams d’autopista, Catalunya era el territori amb més quilòmetres en vies de pagament, un 52% del total.

Peatges amortitzats més de 28 cops

 


evitar que tornin


Els costos de construcció de la xarxa d’autopistes catalanes estan més que amortitzats i tot i això les concessions d’algunes vies s’han anat allargant i han demorat durant anys la previsió inicial d’aixecament de peatges. L’any 2016, en un informe elaborat pel Cercle Català de Negocis (CCN) anomenat Pla de viabilitat de la xarxa viària espanyola, es calculava que l’any en què acabessin les concessions, aquest 2021 en la majoria dels casos, les despeses de construcció de les autopistes catalanes s’haurien amortitzat una mitjana de 28 cops.


En alguns casos aquesta xifra és molt superior. Destaca per sobre de totsel tram de l’AP-7 entre Tarragona i Alcanar , en què es van aixecar barreres el 31 de desembre del 2019, amortitzat 157 vegades. En aquell moment, segons els càlculs fets pel CCN, l’empresa concessionària havia obtingut uns ingressos de 1.831 milions d’euros quan els costos de construcció havien estat d’11,7 milions. També a l’AP-7, el tram entre Molins de Rei i Martorell s’haurà amortitzat 123 cops ja que, segons l’estudi del CCN, s’hi va fer una inversió de 14,6 milions i se n’hauran obtingut 1.803. El tram d’autopista més antic de l’Estat, el de la C-32 que va de Montgat a Mataró, ja ha estat amortitzat 55 vegades en els 52 anys que fa que es paga peatge per circular-hi.


Aquestes xifres donen un marge de benefici molt superior a les inversions, fins i tot si tenim en compte els recursos destinats al manteniment de les vies. Els beneficis de les empreses concessionàries han estat milionaris i s’ha creat un sentiment d’animadversió cap a les autopistes que fa anys que s’arrossega, sobretot en territoris on fa dècades que paguen peatges. També alimenta aquest sentiment el fet que Catalunya acumula més autopistes de peatge que cap altra comunitat de l’Estat i que en alguns casos, com a Madrid, les autopistes de peatges radials s’han acabat rescatant amb fons públics.


Albert Pont, president del CCN i coautor del Pla de viabilitat de la xarxa viària espanyola, explica que l’objectiu de l’estudi era demostrar que si el 30% de les vies d’altes prestacions de tot l’Estat fossin de pagament es podria eixugar una part important del deute públic de l’Estat, que en aquell moment del 2016 s’acostava al 100% del PIB i ara s’enfila ja més enllà del 178% del PIB. Pont assegura que el CCN té intenció de reeditar l’estudi elaborat el 2016 per posar al dia les xifres que hi apareixen. “Quan vam fer l’estudi volíem mostrar que l’Estat té una concepció radial de les infraestructures que no respon a criteris de caire econòmic, argumenta el president del CCN.


Oposició política

La sensació de greuge per les autopistes de peatge havia sorgit a Catalunya alguns anys abans de l’aparició de l’estudi del CCN. El 1998 setze ajuntaments, quatre consells comarcals, les dues associacions municipalistes, tres cambres de comerç i altres entitats ciutadanes van formar un front comú que reclamava la reducció i la racionalització dels peatges, amb l’objectiu final d’equiparar la situació de Catalunya amb la de l’Estat, on la xarxa principal de vies de comunicació estava formada majoritàriament per autovies lliures de peatge. El 7 d’octubre d’aquell any es va signar la Declaració de Gelida, en què alcaldes, representants de la resta d’administracions i entitats s’oposaven a l’allargament de les concessions de les principals autopistes fins al 2021 a canvi d’una rebaixa en l’import dels petges. A més, reclamaven potenciar la inversió pública en les millores de la xarxa viària alternativa a les autopistes de pagament i criticaven els elevats ingressos de les companyies concessionàries i les compensacions que van rebre de l’administració per alliberar alguns peatges. Ajuntaments d’altres municipis s’hi van sumar posteriorment.


Aquell primer any ja hi va haver una primera revolta de conductors contra els peatges, que feien sonar el clàxon cada cop que hi passaven, però el moviment ciutadà es va deixar sentir de debò amb la campanya No vull pagar, encetada l’abril de 2012 i que es va estendre per Catalunya, el País Valencià i les illes Balears amb la creació de la plataforma ciutadana Prou Peatges, que promovia accions davant de peatges d’autopistes ja amortitzades. La campanya va tenir el suport de partits polítics com Solidaritat Catalana per la Independència, ERC i la CUP i es van fer diverses convocatòries massives de conductors a diversos peatges. El primer acte multitudinari es va fer el primer de maig del 2012, quan centenars de persones van participar en actes de boicot a onze peatges catalans i tres de valencians. La campanya, que es va allargar durant mesos, es va saldar amb més de 100.000 denúncies i unes 6.000 multes.

 

 La lluita continua

 
Algunes entitats ciutadanes no han abandonat la lluita contra els peatges. La plataforma Prou! AP-7 Gratuïta no té intenció de plegar veles un cop aconseguida la gratuïtat total de l’AP-7 i continuarà treballant per evitar que en el futur es pugui recuperar alguna altra forma de pagament per l’ús de l’autopista. “Amb la gratuïtat d’aquests peatges res no s’acaba”, explica Llorenç Navarro, portaveu de la plataforma, que assegura que encara cal fer molta feina i que entitats com la seva continuaran treballant “perquè la gent entengui el gran negoci que representen les autopistes”. Navarro denuncia el que qualifica de “campanya publicitària” per donar a entendre a la població que cal pagar per poder mantenir les vies d’altes prestacions”. “Això no és cert”, afirma. Manté que no és veritat que Europa hagi demanat a l’Estat que engegui una nova modalitat de pagament d’autopistes i autovies a partir del 2024. “Això s’ho han tret de la màniga per seguir afavorint els de sempre”, assegura.


En la mateixa línia, Antoni Esteban, coordinador de la plataforma Preservem el Maresme, anuncia la intenció de demandar la Generalitat “per malversació de fons” si dedica recursos públics a rescatar concessions d’autopistes amb l’objectiu d’aplicar la vinyeta.


Navarro denuncia que la gestió de les autopistes ha aportat beneficis “espectaculars” a les empreses concessionàries i alerta que el sistema que prepara el govern espanyol, del qual no es coneixen detalls, és “una privatització encoberta per afavorir el negoci de les empreses de sempre, les que fa anys que s’enriqueixen a costa dels ciutadans”. Critica que unes quantes empreses han estat les afavorides i “això ha servit per col·locar els de sempre”, assegura, fent referència al fet que l’exconseller Santi Vila sigui el nou president del Cercle d’Infraestructures. El portaveu de la plataforma antipeatges considera que els gestors públics no han fet una bona tasca de fiscalització de les empreses concessionàries, “no s’ha mirat quants diners recaptaven i quants n’invertien per a la millora de les infraestructures” i, per això, conclou que les autopistes són un servei “pagat amb escreix”.


El motiu per mantenir viva la lluita ha estat sempre, segons Navarro, la reducció de la sinistralitat viària. Assegura que les estadístiques els donen la raó perquè des que l’AP-7 sud és gratuïta l’accidentalitat a l’N-340 s’ha reduït dràsticament i en aquests 18 mesos no hi ha hagut ni un sol accident mortal “en una via on el 80% de les víctimes ho eren per xoc frontal”, afegeix.


Reconeix que encara calen moltes millores al tram de l’AP-7 que transcorre per les Terres de l’Ebre però el fet que no hi hagi hagut morts “és un motiu d’alegria”. La gratuïtat de les autopistes allibera de trànsit les vies secundàries i en redueix la sinistralitat, argumenta. A més, considera que la solució òptima per al manteniment de les autopistes seria que se’n fessin càrrec directament les administracions, en comptes de posar a licitació el servei. “Sortiria més barat i els treballadors tindrien millors salaris dels que tenen ara”, manté. “No calen le representen les autopistes

Llorenç Navarro
portaveu de la plataforma Prou! AP-7 gratuïta
1-5-2012


La plataforma ciutadana Prou Peatges fa el primer boicot col·lectiu a 11 peatges catalans i 3 de valencians.
7-10-1998
 

Se signa la Declaració de Gelida, en què alcaldes i representants públics s’oposen a l’allargament de peatges.

 

..........


 





 

----

Catalunya i Aragó, com va començar la unió: 1137, donació del Regne d'Aragó per part de Ramir II al comte de Barcelona Ramón Berenguer IV


El rei Ramir II d'Aragó cedeix el regne al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV  (13 novembre 1137)  Pergamí Ramir II d’Aragó comunica als seus súbdits que ha fet donació de la filla i del regne al comte Ramon Berenguer, de Barcelona. Saragossa, 13 de novembre 1137.
Arxiu de la Corona d'Aragó. Reial Cancelleria, Pergamins de Ramon Berenguer IV, núm. 85.


Omnibus est manifestum quod ego, Ranimirus, Dei gracia rex Aragonensis, dedi filiam meam Raimundo, comiti Barchinonensi, simul cum omni regni mei honore. Nunc ergo, spontanea voluntate ac firmo cordis affectu, volo, precor, et mando cunctos homnies meos, milites scilicet, clericos ac pedites, quatenus castra et municiones sive alios omnes honores ita per eundem Raimundum comitem deincebs teneant et habeant sicut per regem debent tenere et habere, et ei tanquam regi in omnibus sub continua fidelitatem obediant. Et ut in hoc nullum ocasionis vel pessime machinacionis ingenium ab aliquo possit intelligi, totum ei dimito, dono, atque concedo quiquid retinueram in ipsa alia carta donacionis regni quam ei antea feceram, cum filiam meam ei dedissem. Supradicta quoque omnia ego, Ranimirus, Aragonensis rex, dono, et firmiter laudo prephato Raimundo, comiti Barchinonensi, ut hec que illi presencialiter dono et omnia alia que habebat semper habeat ad servicium meum et fidelitatem omni tempore. Quod est actum insuper Saragoza idus novembris, in presencia multorum nobilis hominum regni Aragonensis in ibi asistencium, anno dominice Incarnacionis Cmo XXXmo VIImo post mille, era mille CLXXV. Supra dicta omnia illi dono et firmiter laudo sicut melius nunquam habuit frater meus Andefonsus, et habeat ea omnia ad fidelitatem meam omni tempore.

Signum regis, ? + O, Ranimiri.
Signum Poncii, escritoris comitis, qui hoc scripsit domini regis precepto.



 _____


És de tots conegut que jo Ramir, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, doní la meua filla a Ramon, comte de Barcelona, juntament amb tot l’honor del meu regne. Ara també, amb lliure voluntat i forta estima de cor, vull, ordene i mane a tots els meus homes, cavallers, clergues i peons, que els castells i fortificacions i tots els altres honors els tinguen i posseesquen d’ací endavant pel mateix comte Ramon com per rei deuen tenir i posseir, i que li guarden obediència i fidelitat contínuament en totes les coses així com a rei. I per tal que contra açò res no puga ser pensat o maquinat per ningú, li done, atorgue i concedesc tot allò que m’havia reservat en aquella mateixa carta de donació que li havia fet primer, en lliurar-li la meua filla. Jo, Ramir, rei d’Aragó, li done y atorgue tot allò que he esmentat, i li ho ratifique fermament al citat Ramon, comte de Barcelona, per tal que el que ara li done i el que ja tenia ho retinga perpètuament al meu servei i fidelitat. Fou fet més amunt de Saragossa en els idus (13) de novembre, en presència de molts homes nobles del regne d’Aragó assistents a l’acte, en l’any de l’encarnació del Senyor CXXXVIIé després del mil·lenni (1137), any de l’era de mil CLXXV. Totes les coses abans esmentades les atorgue i ratifique fermament com millor les va tenir alguna vegada el meu germà Alfons (el Bataller), i perquè les tinga totes perpètuament sota la fidelitat que em deu.

Signe del rei, Alfa + Omega, Ramir.
Signe de Pons, escrivà del comte, que ho va escriure per orde del rei.

http://www.mcu.es/archivos/MC/ACA/ExpoPatronato/p_059.htm


Ramon Berenguer IV

 
 
 
Doncs bé, en el cas que sospesem és fora de discussió que hi va haver una donació, una cesió de la sobirania de d'Aragó per part del  rei Ramir II el Monjo al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV el 1137. Aquesta donació ha estat discutida amb punya minuciosa pel historiadors aragonesos. Si per un cantó la neguen o en neguen la transcendència - innegable, tanmateix-, per l'altre, la desen curosament a fi i efecte que hom no se'n pugui assabentar: ço que prova a palès que no ignoren la força jurídica i política de tal donació, a desgrat de les raons que pretenen tenir per considerar-la irrellevant. 

L'escamoteig sistemàtic de la donació de Ramir II, que encara dura i que té per objecte negar la transmissió del dit regne i de la seva sobirania al comte Ramon Berenguer IV. 

En paral·lel ha anat acomboiada d'una versió distinta a la realment esdevinguda, la qual versió sosté que la transmissió del regne d'Aragó es va efectuar partint de Ramir II el Monjo, a través de sa filla Peronella, i d'aquesta al seu fill Alfons (anomenat abans Ramon) tingut amb Ramon Berenguer IV. no hi ha cap document testamentari de Ramir II a favor de Peronella.  Ramir II ja havia transmès la sobirania d'Aragó i el regne al dit comte de Barcelona, en tres documents en què es ratifica del document anterior. Per altra banda, Ramon Berenguer IV ja l'havia també transferit testamentàriament al seu fill Ramon-Alfons.


Aquesta versió prescindeix del testament d'Alfons I d'Aragó el Bataller, que havia instituït hereus del seu regne per terces parts els ordes militars del Sant Sepulcre, de l'Hospital i del Temple de Jerusalem. Aquesta versió també fa cas omís de la cessió que cadascun d'aquests ordres va fer al Comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. 

Consegüentment, els actes fundacionals de Ramir II ja estableixen la superioritat del comte català i del seu Estat i regisme en ordre a la governació del Nou Estat. 

 Del origen, y principio de la lengua castellana 1674


Paso la corona a Barcelona Fray Andres Casaus 1806
   
Al marge d'això i confirmant-ho, el nou Estat va estar en tota la seva durada marcat per un caràcter català inqüestionable. En altres mots: fou absolutament catalana l'entitat superior que, per damunt dels organismes propis de cada Estat, regia sobiranament aquell conjunt de pobles, és a dir, la monarquia, la qual no va ser altra que la vella casa comtal de Barcelona enriquida i exalçada ara amb un títol reial. 
Caius Parellada i Cardellach  extret de l'article "L'Estat Català Medieval i la Monarquia Catalana"

http://www.inh.cat/articles/L%27Estat-Catala-Medieval-i-la-Monarquia-Catalana 

 

 

>> "L'Estat Català Medieval i la Monarquia Catalana". Article del desaparegut Caius Parellada.

http://amnesiahistoricainduida.blogspot.com.es/2015/03/lestat-catala-medieval-i-la-monarquia.html

 

>>  entrada de la Cuca de LLum:  Ramir II el Monjo, (1137). Texte català dels tres documents de transmissió de la sobirania d'Aragó a Ramon Berenguer IV, i donació de la seva filla Peronella com muller. v.2

 

>>  entrada de la Cuca de LLum:  Hoy 27 de agosto se cumplen 881 años de la sumisión del Reino de Aragón bajo los Condados Catalanes.

 

>>  La corona de Aragón y una visión incómoda.

http://elmonomudo.com/2010/08/06/la-corona-de-aragon-y-una-vision-incomoda/


>  article de Marc Pons d´El Nacional: https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-arago-confirma-donacio-regne-ramon-berenguer-iv_299133_102.html



Per saber més, recomanem molt aquest llibre que hem llegit: "Ramon Berenguer IV"  Josep-David Garrido i Valls. Rafael Dalmau Ed. (350 pags). És de lectura fàcil i entretinguda.




(Aquesta entrada ha rebut 4405 visites)
 
 
(Avui 20 de desembre del 2021 he trobat aquest resum de na Belén López a Facebook:
 
 En els acords de 1137 Ramir II va cedir la sobirania dels territoris, per si Ramón Berenguer sobrevivia a Peronella sense tenir descendència. I amb la mort del Comte hagués passat el que ell hagués estipulat al seu testament. En cas de no deixar res escrit és probable que el seu germà s’hagués quedat amb tot. De totes maneres el testament de Ramir II era paper mullat. El testament al que Déu donava validesa és el que va decretar a través d’Alfons I el Bataller. El papa, com a representant de Déu a la terra, es va indignar quan va saber que un bisbe havia penjat els hàbits per casar-se i tenir fills. O sigui que quan els aragonesos es van posar d’accord amb “el qui”, Ramón Berenguer va tenir que arribar a acords amb les 3 ordres militars (1140, 1141 i 1143), per fer efectiu el primer testament. El segón testament li importava 3 pitos, doncs al 1149 va arribar a un acord de pau amb Garcia V de Pamplona per casar-se amb la seva filla Blanca. Clarament quan Ramón Berenguer va arribar als acords amb les ordres militars, i el tema del primer testament (el decretat per Déu mitjançant la voluntat d’Alfons I) va quedar tancat (a l’assamblea de Girona de 1143, on hi va asistir Guido, el legat d’Inocenci II, en representació del papa), ja es va oblidar del testament de Ramir, i el que va venir després (la boda amb Peronella) és més fruit de la fortuna que no de qui era l’amo d’Aragó, Aragó estava en mans catalanes. El segón testament no importava a ningú. Succesius papes van ratificar que s’havia fet efectiu el primer testament; Eugeni III al 1150 i després Adrià IV amb una bula de 1156. )
 
 
 
 
--- 

Hoy 27 de agosto se cumplen 881 años de la sumisión del Reino de Aragón bajo los Condados Catalanes.


Hoy se celebran 881 años que Ramiro II entregó el Reino de Aragón (y su hija) a los condados catalanes confirmando su sumisión a Ramón Berenguer

 
Mapa de Aragón, de los condados catalanes i de les taifes vecinas el 1137, en que
Ramiro II el Monje cedió va la sobirania d'Aragón al Conde de Barcelona Ramon Berenguer IV

Hoy 27 de agosto se cumplen 881 años de la sumisión del Reino de Aragón bajo los Condados Catalanes. Ante la posibilidad de que el Reino de Castilla se hiciera con el de Aragón, el Rey Ramiro II decidió entregar su reino y su hija a Ramón Berenguer, Conde de Barcelona, con la condición de que mantuviera los fueros aragoneses y la indivisibilidad del territorio. En la famosa Confirmación de Ayerbe (1137) el Rey aragonés se comprometía a nunca más hacer ninguna donación sin la aprobación del Conde catalán, haciendo efectiva su total sumisión a este.

Como consecuencia de este tratado la hija de Ramiro II, Petronila, de menos de dos años, era también entregada a Ramón Berenguer con el que se casaría al tener la edad apropiada. En definitiva Ramiro II cedió su reino incluso antes de que se materializara el enlace entre su hija y el Conde de Barcelona. Petronila fue enviada a Barcelona donde fue educada siguiendo las normas y tradiciones de la Casa de Barcelona, incluso hablando en catalán como lengua principal.

El contrato matrimonial firmado por Ramiro II de Aragón reza así: “Yo, Ramiro, por la gracia de Dios rey de Aragón, te doy a tí, Ramón, conde y marqués de Barcelona, mi hija por mujer, con todo el reino de Aragón integramente, tal como mi padre Sancho, y mis hermanos Pedro y Alfonso no lo tuvieron ni poseyeron nunca mejor, ellos ni nadie a través de ellos, salvados los usos y costumbres que mi padre Sancho y mis hermanos Pedro y Alfonso, tuvieron en su reino.”
 
El Rey aragonés entrega sus reino como él mismo indica a cambio de que se respeten sus usos y costumbres así como su límite territorial. 
 
También en este acuerdo Aragón adoptó la bandera catalana que representaba a la unidad resultante de los condados catalanes con el Reino de Aragón. Por mucho que algunos historiadores financiados por el Gobierno de Aragón hubieran querido vivir bajo Castilla en vez de bajo Catalunya, la historia no se puede cambiar. No discutan la realidad y si se quieren enfadar hablen con Ramiro II.




Confirmen Ramon Berenguer de Barcelona com a governant efectiu d'Aragó, a 27 agost 1137 al castell d'Ayerbe  
 
 
 
F
oto: Bibliothèque Nationale de France
 
 
Barcelona. Divendres, 27 de Agost 2021. 
 
 
Tal dia com avui de l’any 1137, fa 884 anys, al castell d'Ayerbe (regne d’Aragó), el rei Ramir d’Aragó (últim monarca de la nissaga Ximeno al tron de Saragossa) signava un document anomenat la Confirmació d’Ayerbe, on reconeixia que no podia fer cap donació del patrimoni reial aragonès sense l’autorització del seu futur gendre Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona. Aquest document es va signar en el context de les negociacions i pacte de l'unió dinàstica entre Aragó i Barcelona. Tot i que encara faltaven tretze anys per a la majoria d’edat de Peronella (la filla i hereva de Ramir), i per tant per consumar el matrimoni amb Ramon Berenguer IV que havia de segellar (***atenció!, aquí hi ha un error historic relativament freqüent: veieu la nota al final de l'articleaquella unió dinàstica, aquell document confirmava el comte independent de Barcelona com a governant efectiu d’Aragó.

 

Aquell document es va signar en un context molt singular. Castella i Navarra, conscients de la feblesa i de la divisió de les oligarquies aragoneses, havien iniciat la invasió del regne. En aquell estat de coses, aquelles oligarquies van forçar Ramir a pactar una entesa amb el Casal de Barcelona que s’havia de traduir en una unió dinàstica: dos dominis independents que únicament compartirien la figura del sobirà (que actuaria com a comte independent o Home Principal a Catalunya; i com a rei a Aragó). No obstant això, l’arquitectura patriarcal de la societat de l’època i la pressió amenaçadora de navarresos i castellans les obligaria a anticipar en el temps els pactes subscrits. Ramon Berenguer IV, que no tenia cap parentesc amb Ramir, es convertiria en el primer Bel·lònida que governaria Aragó.

 
 

(***) Aqui Marc Pons fa una errada. Ramir II donava la seva filla com esposa a Ramon Berenguer IV.  Però la cesió de la sobirania d’ Aragó no depenia de  que es pogués realitzar o no el casament. A l´Aragó les dones no podien transmetre la sobirania. La cesió de la sobirania d'Aragó a Ramon Berenguer IV ja és efectiva des de la signatura per part de Ramir II dels tres documents que la ratifiquen el 1137.
 

Per a saber.ne més:

(Aquesta entrada té més de 4000 visites)


__

28 d’agost de 2021

"Aturem la castellanització de TV3", campanya per recullir signatures

 


 

CLlCA EL LINK I SIGNA SI US PLAU:

Entrevista a Koldo Pereda per radio Vilablareix

 - records de Basauri el seu poble natal prop de Bilbao. La repressió policial a la seva infància i joventut. 
- als 18 anys traslladen al seu pare a Tarragona. Entra com funcionari de presons.
 
 
 

27 d’agost de 2021

Català, llengua subordinada quin destí depèn de l'autoestima dels catalans

 


"[...] el destí d’una llengua subordinada està indissolublement unit al grau d’autoestima col·lectiva de la comunitat que la parla."
Lectura molt recomanable!
Moltes gràcies per aquestes reflexions a @gerard_furest!

#català #llengua
https://t.co/CucCId8tGG

 

 

 

 

----

Les empreses de l'Ibex pagan a 183 dies enlloc dels 60 dies que mana la llei, "casualment" a ESP no hi ha sancions

 

Les petites empreses paguen a 60 dies, les grans empreses no.  
 


El truquet legal que han aconseguit les empreses de l'Ibex per evadir una norma obligatòria de l'Unió Europea: que a Espanya no hi hagi multes si pagues més tard.
 
 


Cobren les factures a 60 dies,

 però paguen a 183 dies
  
 
 
Veieu el vídeo:

https://youtu.be/uh68n3Ytzlg

26 d’agost de 2021

Sanabria, l'última parada de l'AVE en una pedania de 24 habitants

 

 

La línia d'alta velocitat que connectarà Ourense amb Madrid inaugura una estació en plena Espanya Buidada
 
 
 Núria Rius  31.07.2021 - ARA -MADRID  
"No sé si és la solució. A Sanabria cal fixar població, perquè bé hem de menjar, i l'AVE no sé si en fixarà", assegura la Isabel, veïna de la localitat castellana de Puebla de Sanabria (Zamora). Des de fa una setmana el seu municipi, de poc més de 1.400 habitants, compta amb una estació de tren d'alta velocitat a només 3 quilòmetres: "Sanabria AV". Així s'ha batejat la parada de l'AVE situada a Otero de Sanabria, una pedania de 24 habitants del municipi on viu la Isabel, sense botiga ni farmàcia, i que per arribar-hi en cotxe cal desviar-se sí o sí de la carretera principal, l'autovia de les Ries Baixes.
 
Aquesta nova parada de l'AVE se suma al mig centenar que ja hi ha a tot l'Estat, (1)(vegeu l'article del 2018 a continuació d'aquest) així com als més de 3.000 quilòmetres de via. "És un compromís amb el transport més sostenible per a tots", defensava la flamant ministra de Transports, Raquel Sánchez, encarregada de tallar la cinta inaugural. La Isabel vol ser optimista amb la infraestructura i espera que amb el temps sigui un "benefici per a la comarca", però no les té totes, reconeix en una conversa telefònica amb l'ARA.
  

Tot i afirmar amb orgull que el municipi forma part de l'Espanya despoblada, lamenta que avui dia "no s'hi viu, s'hi sobreviu". De fet, tant Otero com Puebla de Sanabria no han deixat de perdre població des dels anys 80 i beuen del turisme de l'estiu, els festius llargs o Setmana Santa. "Gent de Madrid, sobretot. Ara l'ambient és genial, però a partir de l'11 de setembre aquí no hi ha ningú", assegura la Isabel, i recorda que els diners cal que arribin tot l'any.

 

L'anunci de la parada es va fer l'any 2016, sota l'últim mandat de Mariano Rajoy, i amb la promesa d'inaugurar-la el 2018. Després de sis anys d'obres, el cost final ha sigut de més de 4 milions d'euros, segons Adif, i els trajectes que farà al llarg del dia "dependran dels interessos de l'operadora", apunten fonts de l'empresa. "Ja era hora", diu l'alcalde del poble, José Fernández Blanco. També contesta a l'ARA per telèfon i es mostra més optimista que la Isabel. Creu que l'auge del teletreball pot fixar població a la zona gràcies a la millor connectivitat amb les grans ciutats a partir d'ara. "Amb 1 hora i 50 minuts ets a Madrid. Tota la diàspora de la zona que és a Madrid la volia, una línia així", assegura


 ......


Destinació: Ourense

Per sort o necessitat, l'objectiu de la línia –connectar Ourense amb Madrid– ha promogut que la parada caigués en aquesta pedania de 24 habitants. La realitat, però, és que mentre Espanya suma quilòmetres d'AVE –és el segon país del món en alta velocitat, per darrere de la Xina, després d'una inversió que supera els 60.000 milions–, des de poblacions com Sanabria o la seva rodalia es triga més a arribar a Lleó o Burgos, dues de les ciutats més poblades de la comunitat, que a Madrid.
 
Aquesta regió, com altres d'Espanya, arrossega des de fa anys l'abandonament de la rodalia, la desconnexió d'algunes comarques o l'absència d'alternatives, apunta la Isabel. "A Puebla ja teníem una estació preciosa, però hi circulen pocs trens", reconeix. Per aquesta parada hi circula el tren Alvia, trens de mercaderies i el tren regional: "el ferrobús, l'autobús que va per sobre del ferro", com l'anomenen els veïns. Aquesta línia passa un cop al dia i connecta la gran majoria de pobles petits de la zona.
 
"Mare meva! Que el deixin com està perquè no sé si es pot demanar més", exclama Blanco. L'alcalde reconeix que la línia convencional h estat en perill algun cop i alerta que la seva desaparició implicaria deixar a la deriva molts pobles de la zona. "Benvingut l'AVE, però el regional el defensarem costi el que costi", matisa al final de la conversa. Fins ara ho han aconseguit, però el mapa radial a Espanya s'acosta cada cop més a l'esquema de carreteres que hi ha a l'Estat amb un km 0 molt clar: Madrid.
 (1) 

_________
PER AMPLIAR SOBRE EL DESPILFARRO DE L'AVE:
>> Una màquina de perdre diners anomenada AVE
Article de l'ARA del 25.02.2018, per Xavier Grau.
Una dècada després d’unir Barcelona amb Madrid, Espanya és el segon estat amb més quilòmetres d’alta velocitat, una inversió que difícilment es rendibilitzarà. Aquests són els números (...)
 (...)L’estudi alertava que ni tan sols el corredor amb més viatgers, el Barcelona-Madrid, podrà recuperar la inversió que s’hi ha destinat (...)
Això sí, Argandoña reconeix que és una inversió que “no es pot justificar quan en un tren només hi viatgen 25 persones.
I és que aquesta és una de les crítiques més importants que s’ha fet a l’AVE. El diari El País, acollint-se a la llei de la transparència, va aconseguir el 2016 les dades de viatgers per estacions. En un 25% de la xarxa d’alta velocitat les estacions tenien menys d’un centenar de viatgers diaris. Una afluència que impossibilita rendibilitzar la inversió.

 

Un altre estudi de Ginés de Rus, de la Universitat de Las Palmas, diu que la demanda és massa baixa per uns costos fixos tan elevats i que no resol cap problema de mobilitat important sinó que només “substitueix l’avió de manera ineficient”, i apunta que es continuen construint línies amb una demanda encara més dèbil que no permetran ni cobrir els costos variables.

ADIF, EL BRAÇ inversor del ministeri de Foment en ferrocarrils i propietari de les vies per on circula l’AVE, es defensa. L’alta velocitat, diu aquest organisme, “és un dels principals motors de desenvolupament socioeconòmic d’Espanya”. Segons Adif, l’AVE crea ocupació i contribueix a la cohesió territorial.

Davant la impossibilitat de defensar els seus milers de milions de números vermells, aquest organisme estatal assegura que hi ha beneficis socials, perquè l’alta velocitat treu cotxes de la carretera i disminueixen els accidents, redueix les emissions de CO 2 i hi ha un estalvi energètic important. Adif és un ens estatal que depèn del ministeri de Foment i que és qui construeix i manté la xarxa ferroviària i les estacions. Els ingressos d’Adif són, bàsicament, els peatges que paguen les operadores pel pas dels trens. Però com que Renfe (una altra companyia estatal) és l’operadora, es fa difícil saber els comptes concrets de l’alta velocitat.

Renfe, per primer cop a la història, podria acabar el 2017 amb guanys. Fins al setembre s’apuntava un benefici de 66 milions, en gran part gràcies a l’augment dels ingressos per l’alta velocitat, ja que en la xarxa convencional depèn molt de les subvencions de les administracions. Els ingressos de Renfe per l’alta velocitat han passat de 1.160 milions el 2013 a 1.362 milions el 2016 (encara no s’han tancat els comptes del 2017). Els trens AVE i de llarga distància de Renfe van guanyar 1,2 milions de viatgers el 2017 fins a arribar a 31,3 milions, un 3,7% més.

---