ENTRADES RECOMANADES ABRIL 2025
30 d’agost del 2023
28 d’agost del 2023
Josep Ruaix ha construït un altre monument (a la llengua catalana)
Aquest volum serveix per a entendre la saviesa, la meticulositat, l’elegància i el rigor d’aquest home. Tenir Josep Ruaix és un luxe per al català. I per això hom es demana com és que no ha entrat en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Potser perquè parla massa clar?
Tot seguit –a tall de tast– comenten cinc capítols d’aquest volum. El primer comentari ja ens respon la pregunta que ens hem fet suara.
Una declaració de principis contundent
El llibre comença amb un article clar i català sobre l’estat actual de la normativa, “Valoració del sistema normatiu actual” (pàgines 9-17). A parer de Ruaix, hi ha tres classes de normativa: la social, de mínims, acceptada per tots els qui la practiquen; l’acadèmica, imposada legalment; i la científica o moral, és a dir, el conjunt de normes que es fonamenten en l’estudi filològic i gramatical i “en el bon coneixement de la llengua”. Seria ideal, diu, que aquestes tres normatives coincidissin. I això va passar, afegeix, en l’època de Pompeu Fabra, el “seny ordenador de la llengua”. I avui? “Lamentablement hem de dir que no”, respon. I enumera tot seguit una colla de factors històrics, socials, demogràfics, etc. que ho expliquen, fins que va a parar a les deficiències de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, sobretot en les etapes més recents, a partir del 1989. Les causes d’aquest mal funcionament, a parer de Ruaix, són: “La manca de diàleg per part del IEC, la insatisfactòria composició de la SF, la falta de suficient estudi previ abans de prendre decisions, una certa precipitació, un cert afany de protagonisme institucional, etc.” Després de definir els “grans principis que han d’inspirar la normativa”, que són la unitat, la personalitat i la dignitat, entra en l’apartat més crític, allò que per a ell són els “defectes contra la normativa”: la interferència del castellà; les analogies antitradicionals; el mecanicisme i la ultracorrecció; l’aplicació precipitada de propostes infundades; l’esnobisme, la relaxació i l’empobriment (i ací esmenta expressament l’arqueofòbia o rebuig de tot allò que és arcaic i el “català de rebaixes”); la manca d’informació sobre novetats i les novetats discutibles; i els defectes estilístics. Tota aquesta relació de defectes –que no és pas atribuïble tan sols al IEC, sinó també als mitjans de comunicació, a les editorials i, en general, a l’ús públic de la llengua– és reblada amb un comentari a peu de pàgina: “Tenim la sospita que la SF del IEC està com tancada en ella mateixa i no valora les aportacions exteriors, malgrat que molt sovint poden millorar les pròpies.”
Articles útils i pràctics
Qui no ha ensopegat amb una frase més o menys complexa on no ha sabut si havia d’escriure sinó o si no? No tot és fàcil i planer, en aquest camp de la sintaxi. Per això són tan útils i tan pràctics articles com “La làbil frontera entre ‘sinó’ i ‘si no’” (pàgines 863-873). És un text inèdit que, sens dubte, els correctors hauríem de tenir sempre a mà. Divideix els casos en quatre àmbits. En els dos primers, no hi sol haver dubtes. El primer és el matís adversatiu excloent, és a dir, quan “allò que neguem de l’element que precedeix la conjunció ho afirmem del que la segueix”. Es resol amb sinó o bé sinó que: No vull carn, sinó peix – No vull carn sinó que vull peix. El segon és el matís adversatiu restrictiu, en oracions que “restringeixen o limiten el sentit global del que es diu”. També es resol amb sinó, que equival a més que, altre que, altra cosa que: No us cal sinó esperar uns quants dies. El tercer cas, el matís exclusiu o exceptiu, ja ens duu a la frontera entre el valor adversatiu i el valor condicional dels nexes i, per tant, suscita dubtes entre professionals. Són sempre oracions interrogatives, que “exclouen una generalitat de quelcom exceptuant-ne algú o alguna cosa”. Per a determinar la solució, Ruaix observa si en la frase hi predomina el valor adversatiu (i, en aquest cas, proposa sinó) o el valor condicional (que va amb si no). Segons ell, hi ha tres subcasos. Si la partícula acompanya un verb en forma personal, hi predomina el valor condicional i escrivim si no: Què és això, si no és una provocació? Si acompanya un sintagma nominal, emprarem preferentment sinó, perquè hi predominarà el valor adversatiu: Què és això, sinó una provocació? I si no hi ha ni verb en forma personal ni sintagma nominal escriurem si no, sovint entre comes: Quin sentit tindria, si no, la constitució? Finalment, en el darrer matís, el correctiu, la conjunció corregeix allò que s’ha dit abans expressant un impediment. Té com a sinònim, per exemple, només que: Sí, sí, ja he cobrat; sinó que he cobrat tan repoquet… Tot i ésser un article relativament breu (deu pàgines) es fa difícil de resumir ací. Per això són tan valuosos els exemples que hi inclou (cap a cent quaranta) i les explicacions que els acompanyen.
La subtilitat i l’elegància, més enllà de la morfosintaxi
El zeugma (terme grec que significa ‘lligam’) és una figura sintàctica que consisteix a lligar dos verbs o més de règim diferent amb un sintagma que encaixi solament amb el darrer. Seria el cas d’una frase com ara Veig i parlo d’una cosa, en què veig és transitiu (veig una cosa, sense preposició) i parlo és intransitiu i regeix la preposició de. Ruaix, en l’article “Zeugmes” (pàgines 353-367) estudia el fenomen, en classifica els casos i hi aporta solucions, si n’hi ha. L’exemple precedent es pot resoldre fàcilment i genuïna fent ús d’un pronom feble: Veig una cosa i en parlo. Igualment, passaria en una frase com ara […] aquells qui desitgin conèixer i endinsar-se en les Sagrades Escriptures […], en què conèixer és transitiu i endinsar-se regeix la preposició en. La solució és […] aquells qui desitgin conèixer les Sagrades Escriptures i endinsar-s’hi […]. Ruaix, tan sols parlant d’aquests casos de verbs, fa una classificació en disset apartats, amb una munió d’exemples. Després encara es refereix a dos blocs més: els zeugmes que afecten les preposicions i conjuncions (Pau –com i més que Ezequiel– es converteix en instrument […] → Pau –com Ezequiel i més que Ezequiel– es converteix en instrument) i, finalment, als zeugmes que ell troba acceptables, com ara el cas de dos verbs que, tot i tenir règims diferents, són percebuts globalment: Entren i surten plegades de la feina. “Notem que els verbs entrar i sortir formen un conjunt”, diu.
Fet i fet, doncs, Nous estudis de llengua és un d’aquells llibres que els professionals de la llengua haurem de consultar sovint. Ara, el públic objectiu d’aquesta obra és més ampli: també és adient per a tothom qui vulgui escriure amb cura o qui vulgui aprofundir en el coneixement de la llengua. Perquè entre aquests articles n’hi ha per a tots els lectors: n’hi ha de molt llargs i detallats i n’hi ha de simples, que parlen de temes concretíssims. Però, sobretot, no hi ha banalitats. Tot és raonat acuradament (que no vol dir inapel·lable) i nascut del seny i del respecte a tothom. Ruaix el fa explícit, aquest guiatge: “Hauríem de saber tractar els problemes lingüístics amb moderació, amb tranquil·litat, amb esperit de diàleg, sense enrocar-nos ni crispar-nos, disposats a concedir i a rectificar, com també a admetre distintes solucions.”
Paraules de savi.
17 d’agost del 2023
Armengol reivindica la diversidad de España y anuncia desde ya el uso de las lenguas cooficiales en el Congreso
La presidenta del Congreso pide “evitar enfrentamientos estériles” en un discurso en el que ha lanzado una condena expresa a la violencia machista: “La peor lacra de nuestra democracia es que las mujeres somos maltratadas y asesinadas por el simple hecho de ser mujeres”
— Francina Armengol, presidenta del Congreso tras el acuerdo con Junts y ERC

15 d’agost del 2023
13 d’agost del 2023
Estiu 2015 -2023 actualització, darrers llibres recomanats v.2

Com és el caràcter català. Dos llibres clàssics: "Notícia de Catalunya" de Vicens i Vives, i "Les formes de la vida catalana" de Josep Ferrater Mora
>> Llibres d'humor:
Humor, medecina per la supervivència. Llibres llegits i recomanats
Llibres: història de Catalunya al voltant de l'any 1000 v.2
Llibres: història de Catalunya entre el 1000 i 1150: unió del comtat de Provença i unió amb Aragó incorporats pel prestigi dels comtes v.2
Llibres: història de Catalunya entre els anys 1150 i 1400
"La formació d'una identitat. Una història de Catalunya", nuevo libro de Josep Fontana
Llibres d'història de Catalunya al s.XV que hem llegit
Albert Pont, "Delenda est Hispania", resenya i videos de les seves conferències
El nus del que passa a Catalunya és la manca d'un poder polític català (a Madrid) que es correspongui amb l'aportació econòmica catalana al conjunt de l'Estat
Llibres que hem llegit: control de l'opinió pública en el nazisme
Llibres: semblances de grans catalans
“Catalunya, a la independencia por el bolsillo” libro de Alfons Durán - Pich
Paluzie: "El deute públic és una gran arma de Catalunya per negociar la independència amb l'Estat"
>>> Cambio de nuestra ley electoral: Daniel Ordás, abogado suizo, defensor de la democracia directa como la suiza
Constitució catalana: sense les "portes falses" de la constitució d'Espanya del 78, i que han permés la manipulació. No ens convindria que aquest autor "vigilés" la futura Constitució catalana? Cites de "Catalunya sota Espanya" d'Alfons López Tena.
"S`ha acabat el bròquil". Jaume Barberà. 2013. Ressenya
George
Orwell autor de «Rebelión en la granja» y «1984». Argumentó
contundentemente contra el aborto en una de sus primeras novelas.
Orwell actuaba en conciencia, no estaba en venta, esto le puso en problemas pero resistió y consiguió publicar 'Rebelión en la granja' el 1945. Recensiones de sus libros.
>> Llibres recomanats, història del s. XX
>> La felicitat, un efecte secundari (Viktor Frankl)
>>> Més opcions: mireu al tag general dels llibres recomanats:
(Aquesta entrada ha rebut 193 visites)
Suggeriment d'un lector:
11 d’agost del 2023
L'abús sistèmic del càrrecs de confiança que permet l'actual llei: cal canviar-la! La Diputació de Girona: 1,2 milions per 27 càrrecs.
9 d’agost del 2023
Javier Pérez Royo: “La repetició d’eleccions és pràcticament la dissolució del sistema”
Vilaweb - Oriol Bäbler - 02.08.2023
Les eleccions espanyoles del 23 de juliol han deixat la governabilitat de l’estat i la investidura de Pedro Sánchez en mans de l’independentisme, tot i la reculada en vots i diputats d’ERC i Junts. Quinze dies abans de la constitució del congrés, parlem amb Javier Pérez Royo (Sevilla, 1944) sobre el panorama polític que s’obre a Madrid. El catedràtic de dret constitucional diu que l’independentisme no té prou força per a reclamar el referèndum, però considera viable i necessària l’amnistia dels represaliats del procés. “O el PSOE aconsegueix de tenir una coalició sòlida, com la legislatura anterior, o se’l mengen. I fins i tot el poden fer desaparèixer, com ha passat a França”, adverteix.
—Podeu fer una valoració ràpida del resultat de les eleccions del 23-J?
—Amb menys intensitat, però es manté la mateixa majoria social que també
s’expressa com una majoria parlamentària. Una majoria que es va fer
visible el 2018 amb la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la
Moncloa. De fet, aquesta majoria ja existia en les eleccions del
desembre del 2015, passa que en aquell moment el procés era en plena
efervescència i hi havia un cordó sanitari al voltant de tots els
representants de Catalunya. I això, amb una repetició electoral i
l’abstenció del PSOE, va permetre la reelecció de Mariano Rajoy, que el
2018 se’n va anar en orris amb la sentència del cas Gürtel. La majoria
social no era de dretes, sinó d’esquerres, amb els nacionalistes
catalans i bascs. I aquesta majoria, que és la que ha governat fins ara,
s’ha reeditat, certament amb dificultats, en aquestes eleccions.
—No té ni Coalició Canària. Està tot sol. Totes les eleccions que s’han fet darrerament han estat determinades o condicionades per l’aplicació de l’article 155 de la constitució contra Catalunya. El PP el va posar en marxa perquè considerava que era una manera de controlar la situació, però la realitat és que se li va descontrolar. I, a més a més, en la memòria de Catalunya i del País Basc ha calat la idea que no et pots fiar de la dreta. Que la dreta és un perill enorme i té un concepte de la unitat d’Espanya que és el mateix que tenia Franco. És a dir, el dret d’autonomia és el títol vuitè de la constitució per al conjunt del país, però per a Catalunya i al País Basc és el 155. Aquesta aposta anticatalana i antibasca és una aposta perdedora. No es pot governar Espanya en contra de Catalunya i el País Basc.
—Ara és o tots a l’una o la coalició fracassa. És evident que el marge de maniobra que té és més reduït, gairebé nul. Això, en bona part, és per la llei electoral de 1977, que sol afavorir els dos grans partits, però en aquest cas ha donat una sobrerepresentació al PP. En el nombre de vots, hi ha molt poca diferència, uns 300.000, però el PSOE té 16 escons menys. Ara bé, en el global, hi ha un empat entre el bloc de l’esquerra i el de la dreta. I el desempat el dirimeixen els nacionalismes perifèrics. Sempre ha passat igual d’ençà de 1977. No és cap novetat.
—A banda de la ultradependència dels socis, el PSOE també ha perdut el control del senat, on el PP té majoria.
—Crec que el referèndum d’autodeterminació no és possible i ni tan sols se n’ha de parlar. A més, no crec que Junts i Esquerra estiguin ara en condicions de tractar aquest tema. Estan molt enfrontats entre ells i tenen una situació complicada a l’hora de representar l’electorat català. Sincerament, el referèndum és aparcat sine die. Ara bé, l’amnistia és una qüestió molt important i no veig cap problema o dificultat perquè prosperi. És a dir, la llei d’amnistia és una llei que serveix precisament per a resoldre situacions com l’actual, que no s’haurien d’haver esdevingut mai. El procés no hauria d’haver sortit mai de la política i fer el salt al terreny judicial, on ha creat un problema que encara fa voltes per Espanya i per Europa. Ara cal que tot torni al seu lloc. La constitució prohibeix indults generals, però els indults són actes administratius. L’amnistia és un acte legislatiu. El govern té límits per a indultar, però això no passa amb les corts generals, que són l’únic òrgan lliure, és a dir, lliure en una societat democràticament constituïda. El que s’ha de fer és tornar a la política i apartar els jutges.
—El PSOE no sembla disposat a parlar de l’amnistia.
—Jo no ho sé, però a la força els pengen. O el PSOE aconsegueix
de tenir una coalició sòlida, com la legislatura anterior, o se’l
mengen. I fins i tot el poden fer desaparèixer, com ha passat a França
amb el Partit Socialista. Per tant, és dur, hi ha molts riscs i dins el
mateix partit s’ha d’anar amb cura, però el PSOE ha d’abordar aquest
tema. I no és això i prou, el PNB i Bildu també li reclamaran avanços en
el tema territorial. Hi ha coses que s’han de fer, però si el PSOE no
es mou, deixarà de governar.
—En un article comenteu que una investidura amb l’abstenció de Junts és una investidura falsa. Per què?
—Evidentment. Una abstenció és donar una mica d’aire, però quan arribi
el primer problema què faràs? Això no és res. És una debilitat extrema.
Aquest govern s’ha de pactar prèviament i amb molt de detall, de manera
que es tingui la confiança que, en mesura que permet la política, totes
les parts actuaran de bona fe. Si no es té això, tot se’n va en orris.
—Abans parlàveu de les tensions internes del PSOE, però també s’han expressat diferències a Sumar amb Podem, Compromís…
—Allà no hi haurà cap problema. Cap. Sentirem sorollets i veure
coses d’aquestes, però en cap cas tensions sobre el govern i el seu
futur. Jo no hi veig cap problema. En canvi, dins el PSOE sí que n’hi
haurà, perquè és un partit amb una ànima molt jacobina. Però s’han de
posar davant el mirall i dir-se: sóc això i les coses són com són. I si
no són capaços de donar respostes als problemes democràtics, doncs,
simplement, no poden governar.
—El nacionalisme català no té prou consistència per a plantejar el referèndum. És a dir, té prou pes per a condicionar la governabilitat d’Espanya, però no pas per a independitzar Catalunya d’Espanya. No és tan sols pel percentatge de la societat que representa, sinó que aquesta representació no és homogènia. Entre Junts i ERC hi ha gairebé el mateix odi que hi ha entre el PP i el PSOE. I hi has d’afegir la desconfiança dels ciutadans nacionalistes catalans vers els seus representants polítics. Això és un fenomen que es veu a Catalunya amb una intensitat que no es dóna en cap altre punt de l’estat. Per això dic que el nacionalisme català no té prou cohesió per a plantejar el referèndum, que ara mateix està aparcat. Especialment, després de l’experiència traumàtica del primer d’octubre de 2017. El trauma continua molt viu a Catalunya, i per això cal una llei d’amnistia.
—No en tinc ni idea. Què hauria passat si el Tribunal Constitucional no hagués admès el recurs contra la reforma de l’estatut? Previsiblement, aquell estatut continuaria vigent i hauríem estat 25 anys, 30 o 35 igual, tal com va passar amb l’estatut del 1980. I llavors ja es veuria què caldria fer… No sé on seré jo d’aquí a quatre mesos i no sé fer prediccions. Però som en un context molt complicat. No sabem si el procés de construcció de la Unió Europea es reforçarà o s’esfondrarà. No podem viure al marge del que passa a la resta del continent, on l’extrema dreta va en auge i governa a Itàlia, Hongria i Polònia. I aquí s’ha aturat pels pèls. A més, hi ha la guerra d’Ucraïna, que ens afecta directament. No sé què passarà, però crec que el tema de la independència de Catalunya passa a segon pla, tercer, quart o cinquè. Hi ha molts problemes més importants davant i crec que els resultats electorals ho han deixat clar.
—Pot passar i, si passa, serà una moneda a l’aire. És una situació imprevisible i dependrà com es decideixi la dissolució de les corts i la nova convocatòria d’eleccions. Ho anirem veient. La sessió de constitució i l’elecció de la mesa serà força significativa. Després vindrà la investidura i veurem què passa amb Feijóo. Ell s’ha de moure perquè, si no, caurà. És a dir, és en una bicicleta i ha d’anar pedalant encara que no sàpiga on va. Aquest piulet que ha fet dient que ha guanyat les eleccions i que està disposat a escoltar tots els partits… És una bogeria. Ningú no vol parlar amb tu. Què coi dius? Qui coi vol parlar amb tu? Va fabricant el relat per posar en qüestió de legitimitat de Sánchez, tal com es va fer la legislatura anterior. Feijóo cerca una coartada per no haver de presentar-se a la investidura i no legitimar Sánchez amb la seva derrota. Ell no vol anar al debat, té una por cerval de la batalla dialèctica, i tampoc no vol que tot el món constati la seva soledat. Parlem d’una persona amb poquíssima preparació i amb una cultura general molt deficient. És realment sorprenent. Si es presenta a la investidura, li passarà igual que Antonio Hernández Mancha en la moció de censura de 1987. L’atropellaran.
—La culpa serà de tots. Els ciutadans han votat, si els partits són incapaços de traduir això en un acord per a formar govern, és cosa seva. I cap a noves eleccions. El missatge que s’envia és: heu votat malament, voteu bé la pròxima vegada. Ara bé, cal tenir en compte que serà la tercera vegada consecutiva que es dissolen les corts. La repetició d’eleccions és pràcticament la dissolució del sistema. És un símptoma de crisi sistèmica que no se sap com arreglar. Si anem a noves eleccions, crec que parlem d’una cosa molt més perillosa per a la supervivència de la constitució i el sistema polític del 78.
—Es posaria de manifest que amb aquesta constitució, amb aquesta posició del parlament, amb aquest sistema electoral, la societat espanyola no és capaç de fer una síntesi política de si mateixa per poder-se dirigir. I ja està. I quan un sistema no és capaç de fer-ho… D’ençà del 2016 ha passat tres vegades… Veurem què passa.
—Si hi ha una llei d’amnistia, s’acaba el problema, oi? Però si no, Puigdemont no serà jutjat pel Tribunal Suprem. De fet, si torna a ser elegit eurodiputat, la JEC tindrà un maldecap enorme. Segurament, insistiran que ha d’anar a Madrid a jurar la constitució, però amb la sentència del TJUE sobre Junqueras això s’ha acabat. Però això no els impedirà de continuar fent el ridícul amb aquest despropòsit. A més, si Puigdemont és reelegit, el comptador es posarà a zero, i se’m fa molt difícil pensar que el Parlament Europeu li aixequi la immunitat amb aquestes circumstàncies. Puigdemont està molt protegit.
—És de les poques coses sensates que ha fet aquest home [riu]. La sentència del TGUE sobre el suplicatori és pendent de recurs al TJUE… Ell diu que s’hi pronunciarà quan hi hagi una decisió ferma de la justícia europea. De moment, les coses continuen igual i la legislatura és a un pas d’esgotar-se. L’estiu de l’any vinent Puigdemont serà reelegit i el comptador es posarà a zero. Sigui com sigui, la seva situació davant l’extradició per a ser jutjat a Espanya és molt sòlida. Molt sòlida.
—Això podria ser, però seria anticonstitucional. Puigdemont es troba en plenitud dels seus drets. A més, no ha comès cap acte antijurídic. L’única cosa que va fer va ser establir la seva residència fora d’Espanya. Ell no és pròfug, no ha fugit. Simplement, és un ciutadà que ha decidit lliurement establir la seva residència a Bèlgica. Sempre ha estat a disposició del jutge quan se l’ha requerit.
—La sentència de Marchena sobre el procés serà declarada nul·la de ple dret. La cosa és saber quan passarà això. Aquesta és la gran pregunta. Això implicarà un judici de revisió i d’anul·lació per part del Tribunal Suprem mateix. Tots els condemnats quedaran nets i quedarà clar que no hi ha un cas 1-O. No veig factible que s’obri un procés només per a Puigdemont. Amb la declaració de nul·litat s’acabarà tot. El problema és que tot plegat és molt lent. És el mateix que els va passar a Juan María Atutxa i a Arnaldo Otegi. El primer va ser inhabilitat i el segon va passar sis anys a la presó. El TEDH va anul·lar les condemnes, però ja havien complert les penes.
https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-javier-perez-royo-referendum-amnistia-eleccions-23-j/
__