31 de maig del 2012

Germà Bel: Trens, aeroports i decadència. "Singulars" del 29/05/2012







Canal 33  edició espectacular del programa 'Singulars' del 29 maig 2012.
Germà Bel és un expert en infraestructures i catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Germà Bel ens explica per què a Espanya tenim en construcció tres vegades més de quilòmetres per habitant en línies d'alta velocitat que a França i sis vegades més que a Alemanya.
I ens demostra que la concepció radial de comunicacions de Felip V no difereix gaire de la que tenim ara.

Les 8 reclamacions que Brussel·les fa a Espanya a canvi de relaxar els objectius de dèficit



Apujar l'IVA, accelerar la reforma de les pensions i invertir en recerca, entre les més destacades
La Comissió Europea preveu allargar un any l'objectiu del 3% del dèficit per a Espanya, fins al 2014. La Comissió ho ha anunciat en un document que incorpora un paquet de recomanacions perquè l'Estat torni a la via de l'estabilitat econòmica. La majoria de consideracions demanen al govern de Mariano Rajoy aprofundir en algunes de les reformes que ja ha començat a dur a terme, però també demana girs radicals en algunes altres, com ara un canvi de prioritats pel que fa a les inversions en recerca i en plans d'acció per als joves. 

1. Anunciar un pla de pressupostos per al període 2013-2014 abans de finals de juliol i implementar l'estratègia fiscal prevista fins al 2013 per reafirmar les mesures dels pressupostos de 2012. A més, aplicar estrictament la llei d'estabilitat, sobretot en les comunitats autònomes. I establir un òrgan independent que analitzi, aconselli i monitoritzi la política fiscal.

2. Avançar l'allargament de l'edat de jubilació incidint en les mesures ja proposades, però tenint en compte l'empitjorament de l'economia espanyola, que obliga a posar l'accent en aquestes reformes i a accelerar-les.

3. Incrementar l'IVA i altres impostos amb menys impacte sobre el consum, com les taxes mediambientals, en lloc de les "taxes directes que frenen el creixement".

4. Implementar la reforma del sector financer deixant clara l'estratègia per sanejar els bancs que ho necessiten. Definir l'ús d'ajudes públiques.

5. Reformar el mercat laboral, amb més i més efectives polítiques actives d'ocupació, incrementant els cursos i els serveis d'orientació. Enfortir la connexió entre els diferents serveis d'ocupació, estatals i autonòmics. 

6. Revisar les prioritats de despesa i recol·locar fons per a la recerca, la innovació i la gent jove. Fer un pla d'acció juvenil destinat a reduir el fracàs escolar i incrementar la participació dels joves en l'educació vocacional.

7. Mesures específiques contra la pobresa.

8. Liberalitzar els serveis professionals, reduir el temps per obtenir llicències de negoci i eliminar barreres per fer negocis. Simplificar les diferents regulacions i completar la interconnexió de gas i electricitat entre els territoris, alhora que s'adreça el dèficit tarifari. 

Homs assegura que no hi ha un "rebuig frontal" de Rajoy al pacte fiscal


El portaveu del Govern celebra el "gest democràtic" del PP d'anunciar que no posarà bastons a les rodes i proclama que no hi ha "ni vencedors ni vençuts"



Reunió pel pacte fiscal, Mas, Homs, Mas-Colell / PERE TORDERA Mas conversa amb Mas-Colell i Homs / PERE TORDERA
 
En una entrevista a 'Els matins', de TV3, el portaveu del govern Francesc Homs ha estat optimista sobre els "matisos" del PSC i el PP i ha celebrat que el pacte fiscal no trobi, per ara, un rebuig "frontal" del govern espanyol. El portaveu s'ha mostrat "desolat" per la insistència d'algunes forces polítiques i mitjans de comunicació de parlar dels plans B, malgrat la referència explícita del president Mas al seu dia sobre la Hisenda pròpia per la via directa o de l'acord.
Poc abans, el portaveu del Govern ha valorat positivament la reunió d'aquest dimecres sobre el pacte fiscal i ha volgut subratllar, sobretot, el "gest significatiu" del PP d'acceptar que la resta de partits puguin arribar a un acord al marge dels populars sense posar bastons a les rodes. En una entrevista a RAC1, Homs ha qualificat de "gest democràtic" l'actitud de la presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, que, segons el portaveu, a la reunió al Palau de la Generalitat va dir als assistents: "Tenim un plantejament, però si vostès es posen d'acord, el PP no serà un obstacle". 

El PP es podria abstenir en la votació al Parlament del pacte fiscal, tot i les diferències amb el Govern. En canvi, l'executiu no llença la tovallola amb el PSC i confia que se sumarà al pacte sense que això suposi que ERC se'n desmarqui. Homs ha assegurat que a la trobada d'ahir es van acostar posicions i ha dit que "no hi ha vencedors ni vençuts". "Depèn de nosaltres buscar consensos", ha remarcat.

Homs ha insistit que el Govern té clar que hi ha d'haver un nou model de finançament al marge del cafè per a tothom de la Lofca. "No pot ser una evolució del que ja tenim", ha remarcat. El model de CiU passa per una agència tributària catalana i per tenir la clau de la caixa.  

El president, Artur Mas, va comprovar ahir en la cimera del pacte fiscal que si vol ampliar el consens haurà de fer renúncies. De moment, l'única cessió que ha fet és la d'aparcar l'amenaça de la Hisenda pròpia, l'anomenat pla B, per crear un clima de diàleg més propici.

Homs ha confirmat que hi podria haver una altra cimera pel pacte fiscal en les properes setmanes. "Entre tres i cinc", ha dit.

Duran lamenta que Rajoy no hagi acceptat les competències que volen retornar a l'Estat algunes comunitats


Recorda que l'estat autonòmic va donar competències a regions que no tenien cap voluntat d'autogovern

El portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, ha retret avui al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que no acceptés les competències que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, es va oferir a retornar a l'Estat. "Hauria estat un bon inici per reformar l'estat de les autonomies i tornar als seus orígens", ha dit.

El líder d'Unió ha recordat que l'anomenat cafè per a tothom es va posar en marxa per homogeneïtzar competències entre nacions, com Catalunya, amb voluntat real d'autogovern i altres regions que tenien poc interès d'autogovernar-se. De fet, ha recordat que l'expresident de Castella-la Manxa, José Bono, va admetre que els havia caigut l'autonomia "com cau l'aigua en un bateig sobre el cap del nen".

Ha subratllat que, òbviament, Catalunya no té cap interès a tornar competències, sinó tot el contrari. Ara bé, ha defensat que els que vulguin deixar de gestionar determinats àmbits, sobretot empesos ara per la crisi, puguin fer-ho. Per ell, el principi ha de ser que "l'autonomia per a tots " no ha de "privar" Catalunya de les quotes d'autogovern que reclama.  

Vatileaks o la desinformació massiva sobre Benet XVI i el Vaticà, per Marc Argemí



Marc Argemí//B16Links
Els fabricants de desinformació, que existeixen, saben que hi ha una cosa encara millor que la gent cregui les intoxicacions informatives que inventen amb mitges veritats: aconseguir que l’audiència accepti com a bona la interpretació de la situació que se’n dedueix. I aquests desinformadors, que existeixen i actuen, saben que hi ha dues armes per instrumentalitzar els mitjans en benefici propi: els rumors i les filtracions. El cas conegut com Vatileaks, o la filtració massiva de documents confidencials del Vaticà, és paradigmàtic de les dues coses.


Els fets
25 de gener de 2012: una emissió del programa Gli Intocabili, fa pública una carta datada el 7 de juliol de 2011, escrita per l’aleshores secretari general del Govern de l’Estat del Vaticà, Carlo Maria Viganò i dirigida a Benet XVI, en la qual es denunciaven certes corrupteles en la gestió econòmica de la Santa Seu: aquí la mitja veritat. El seu nomenament com a nunci als Estats Units caldria interpretar-ho com un càstig per haver intentat fer neteja: aquí la desinformació completa.

El programa del periodista Gianluigi Nuzzi no diu, per exemple, que els fets denunciats en les cartes de Viganò sí van ser objecte d’una investigació interna, com apuntava en el seu dia el vaticanista Andrea Tornielli. El director de l’Oficina de Premsa de la Santa Seu, P. Federico Lombardi va emetre un comunicat on a més de defensar la honorabilitat de Viganò, criticava el tractament mediàtic “parcial i banal, exaltant evidentment els aspectes negatius, amb el fàcil resultat de presentar les estructures del govern de l’Església no tant com afectades per la fragilitat humana -cosa que seria fàcilment comprensible-, sinó com caracteritzades en profunditat per batusses, divisions i lluites d’interessos”. El 4 de febrer sortia al pas de les acusacions la mateixa presidència del Govern de l’Estat del Vaticà, per rebatre com mancada de fonament la impressió que donaven les cartes. La qüestió seria encara una mica més articulada, a jutjar d’un altre vaticanista ben informat, Sandro Magister, que suggereix motivacions relacionades amb les expectatives professionals de Viganò.
El 8 de febrer, el mateix programa de televisió carregava contra la gestió de l’Institut d’Obres de Religió (IOR), conegut popularment com el banc del Vaticà, prenent com a base un altre document confidencial filtrat clandestinament. Acusacions que van ser rebatudes l’endemà.

El 14 de febrer, Lombardi va recomanar “calma i sang freda i recurs abundant a la raó” en un llarg comunicat, després que es filtrés una eixelebrada teoria sobre un complot per acabar amb la vida del Papa, que va publicar Il Fatto Quotidiano.

El 25 d’abril es comunicava la creació d’una comissió d’investigació per esclarir l’origen de les filtracions, formada per tres cardenals: Julián Herranz, Jozef Tomko i Salvatore de Giorgi.

El gran espetec ha estat l’aparició del llibre Sua Santità, amb desenes i desenes de documents privats, facilitats per alguns talps dintre del Vaticà a Nuzzi. El llibre coincideix en el temps amb la detenció d’un presumpte talp, el 23 de maig: Paolo Gabriele, majordom de sa Santedat.
Fins aquí les dades.

El nou llibre ha desconcertat pel que suposa, més que pel que diu. Hi ha revelacions que deixen en mala posició algunes persones, com ara el cardenal secretari d’Estat, Tarcisio Bertone, o el cardenal de Milà Angelo Scola, o fins i tot el veterà periodista italià Bruno Vespa. Però més preocupant resulta la impressió que es transmet: que un nombre tant gran de documents pugui ser filtrat implica la deslleialtat de persones dipositàries de gran confiança, i la manca de perícia o la complicitat de persones en càrrecs de responsabilitat, per no parlar de les finalitats que aquestes activitats buscarien.


Les interpretacions
A partir d’aquí esclata una successió d’interpretacions interessades, notícies improvisades, rumors que semblen més projecció de desitjos que històries amb cert fonament, la majoria de les quals serveixen per constatar que l’operació de desinformació provocada pels filtradors de documents ha aconseguit l’èxit: instal·lar en la ment de l’audiència la percepció del Vaticà com un lloc d’intrigues pel poder, d’hipocresia, de corrupció i en flagrant incoherència respecte el missatge cristià.

Les tesis s’abonen sense dades contrastades, però adquireixen notorietat per l’alè que li presten algunes veus sempre disposades a tals oficis, com Hans Küng, i per l’habilitat amb la qual els mateixos filtradors de documents concedeixen declaracions explosives als mitjans, com les publicades a La Repubblica, utilitzant la mateixa forma clandestina i anònima dels rumors. En general, les acusacions assenyalarien un culpable, l’actual secretari d’Estat, Bertone. Les declaracions anònimes dels corbs, com s’anomena els filtradors, diuen que estarien fent aquesta feina per ajudar al Papa en una suposada lluita contra el seu segon.

Però moltes de les hipòtesis són difícilment sostenibles i encara queden molts angles obscurs per esclarir. No sembla plausible, per exemple, que els filtradors vulguin ajudar el Papa: és obvi als ulls de qualsevol observador que al Papa li perjudica enormement el desprestigi que suposa tot plegat. Tampoc es veu com voldrien carregar-se a Bertone quan saben, perquè treballen al Vaticà, que aquesta mena d’atacs públics poden provocar, com a reacció, que l’afectat sigui confirmat en el càrrec. Ni, encara menys, que membres de la carrera diplomàtica arrisquessin la seva posició d’aquesta manera enlloc d’esperar, pacientment, al ja proper recanvi d’un cardenal que té la jubilació a tocar.

Hi ha hipòtesis, per confirmar, que guarden més versemblança. Si algunes circumstàncies podria palesar aquesta història, a jutjar per algunes fonts, serien 1) la manca de categoria moral i professional de certes persones que treballen dintre del Vaticà i descuiden les normes deontològiques més elementals en filtrar documents; 2) una consegüent manca de serietat en els processos de selecció de personal en el Vaticà; 3) la flaira mítica i mistèrica que continua despertant el Vaticà en ambients que no compten amb la perspectiva de la fe per interpretar-lo; 4) la manca d’una estratègia de comunicació a l’ús per recuperar la iniciativa informativa; 5) l’existència, com a tota institució on hi participen persones, de fragilitats, 6) certa sensació de descontrol de la informació i 7) la facilitat amb la qual l’esfera mediàtica cau seduïda per una manipulació tant evident com és la filtració parcial i interessada de material reservat.

En tot cas, són només hipòtesis. Està per resoldre qui hi ha darrera d’una operació de desprestigi de dimensions tan grans. Sembla que l’objectiu no és Bertone, sinó Benet XVI: es pren com a pretext la gestió humana de l’estat del Vaticà per minar la credibilitat d’un missatge espiritual que s’està demostrant un desafiament per a massa interessos. ¿Caldrà recordar de nou que aquesta polèmica s’emmarca en una cadena d’atacs a la reputació d’un papa que semblava de transició, però que manté el cap molt clar i que parla també molt clar, plantejant una alternativa a l’indiferentisme en el qual la cultura occidental sembla haver caigut?.

Benet XVI és qui més ha fet contra la pederàstia a l’Església, i se’l va arribar a denunciar com encobridor. La polèmica, agria i agressiva, va ser liderada per New York Times i va omplir pàgines i pàgines durant mesos arreu del món, però pràcticament cap mitjà dels que va participar en el pim-pam-pum va recollir la notícia, el passat mes de febrer, sobre la decisió de l’advocat acusador de retirar la denúncia contra el pontífex. Benet XVI és qui més ha fet per millorar el funcionament econòmic de l’Estat del Vaticà, amb quatre noves lleis, i aquesta polèmica sembla voler sembrar-hi dubtes.

S’acosta l’any de la fe, i un sínode per a la nova evangelització. El Vatileaks podria servir de cortina de fum, de pantalla de soroll que certs fabricants de desinformació desitgen per bastir un mur de descrèdit entorn d’aquest Papa. Perquè, el més important de tot, Benet XVI és qui més està fent per la renovació cultural d’un decadent món occidental. I hi ha qui li té por.


Seguirem actualitzant la informació.
ACTUALITZACIÓ 30/5/12, TARDA: EL PAPA PARLA SOBRE EL CAS EN L’AUDIÈNCIA DELS DIMECRES
ACTUALITZACIÓ 30/5/12 TARDA: ENTREVISTA A MONS. BECCIU A L’OSSERVATORE ROMANO


http://bxvi.wordpress.com/2012/05/30/vatileaks-o-la-desinformacio-massiva-sobre-benet-xvi-i-el-vatica/

29 de maig del 2012

´Las inversiones en alta velocidad no tocan. Toca invertir en mercancías´ Conseller Lluís Recoder





El conseller dice que "si España fuera intervenida la UE trasvasaría la inversión del AVE a las mercancías"

 

LAURA BALLESTER VALENCIA En el eje mediterráneo se negocia, se redacta... Mientras en Galicia ya se han licitado o adjudicado inversiones por 1.500 millones.

Hemos criticado públicamente, en el Parlament de Catalunya y por el presidente de la Generalitat catalana Artur Mas que en los presupuestos para 2012 haya dinero para la alta velocidad y no para el eje mediterráneo. Cuando reclamé a la ministra Pastor inversiones para el corredor mediterráneo nos decía: "No hay dinero". Sí que hay, pero para unas prioridades equivocadas. Ahora toca invertir donde la inversión pública genere empresa, riqueza, ocupación y bienestar que es lo que le conviene a la economía de Valencia, Catalunya, Murcia y el Estado.

Se lo han dicho ustedes y Europa pero la ministra, ni caso.

Los PGE 2012 fueron una decepción y una sorpresa. En las conversaciones con la ministra había sido muy explícita en relación al retraso que teníamos en Cataluña en inversiones ferroviarias. Nos desconcertó cuando vimos la propuesta de incluir el eje central, descartado por Europa porque Francia no lo quiere dentro de la red europea transfronteriza. Es el momento de arremangarse y hacer un esfuerzo para intentar salir de la crisis. Y las inversiones en alta velocidad no tocan, están fuera de lugar. Tocan las inversiones en corredores de mercancías. No tenemos dudas de que si España fuera intervenida, cosa que no queremos, llegaría un representante de la Unión Europa, cogería los presupuestos de Fomento y trasvasaría el dinero que hay en estos momentos dedicados a la alta velocidad y los pondría en un corredor de mercancías.

Barcelona y Valencia ya tienen AVE y se nos tildará de insolidarios.

Las buenas infraestructuras no son sólo el tren de alta velocidad, que es un tren de lujo. España ha confundido el tren con la alta velocidad, como tiempo atrás confundió el dinero con la felicidad. Eso está fuera de lugar, es una prioridad equivocada. Desde Cataluña defenderemos llevar un buen tren a Extremadura. Pero que eso sea sinónimo de llevar el tren de alta velocidad, no. Y más cuando Portugal ha dicho que no llevará el tren hasta la frontera. 

¿Por qué a Catalunya le interesa conectarse en ancho europeo con Valencia?.

Nos interesa que el polo de desarrollo del arco mediterráneo sea un polo de futuro y que Catalunya, Valencia, Mallorca y Murcia continuen siendo una tierra de oportunidades y de crecimiento. Y hacer una contribución decisiva al PIB del conjunto del Estado. Los poderes públicos y la sociedad civil de estos territorios nos hemos de defender frente a las ansias y tendencias centralistas y radiales donde todas las infraestructuras, si no pasan por Madrid, no son importantes. Eso lo tenemos que tener muy claro: hemos de ir todos a una para poder defendernos.

Cataluña fue la primera que se creyó el corredor y lo incluyó negro sobre blanco en un plan. 



Nos lo hemos creído siempre. Hace años que reivindicamos una buena comunicación de pasajeros Barcelona-Valencia y resulta que aún tenemos entre Vandellós y Tarragona un tramo de vía única. Es una prueba más de que o nos defendemos o no nos defenderá nadie.

¿El paso de las mercancías por Tarragona ya está resuelto?

Sí. Planteamos hacer el tercer carril entre Tarragona y Castellbisbal con la máxima urgencia y mínimo coste. Cuesta 186 millones de euros y puede estar en 2015. Aunque no renunciamos a recuperar la fachada marítima de Tarragona y hacer pasar el tren por fuera.

Sus cifras de transporte ferroviario de mercancías en ancho europeo no son espectaculares.

Son bastante ridículas porque llevar mercancías a Europa en tren es muy complicado. Las vías no están en condiciones y el túnel de le Perthus tiene tanta pendiente que obliga a poner una locomotora de cola para empujar los trenes. Y porque tenemos un pésimo operador ferroviario. Renfe aún no es un operador suficientemente fiable. Un proceso de liberalización será terriblemente positivo, porque entrarán más operadores y Renfe se espabilará, porque no tendrá un mercado cautivo. 

Ángel Corella no tira la toalla


 Ángel Corella en el Liceo. / MARCEL.LÍ SÀENZ

Las promesas de Artur Mas y Xavier Trias se han convertido en agua de borrajas. Desde su llegada a Barcelona, Ángel Corella (Madrid, 1975) no ha recibido ni un solo euro de los prometidos por los políticos y las instituciones catalanas. Lleva un año instalado en la ciudad y gastados más de medio millón de euros de su propio bolsillo, a la espera de dar continuidad a un ambicioso proyecto de ballet clásico.
 
En la sede de la compañía de Ángel Corella se respira normalidad, los bailarines realizan sus clases y ensayos intentando no pensar en que su director ha tenido que presentar un expediente de regulación de empleo (ERE). Lo que le prometieron el actual presidente de la Generalitat, Artur Mas, y el alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha quedado en nada. Corella se muestra abatido, triste, pero hace de tripas corazón para seguir adelante: “Ha sido cruel el comportamiento de los organismos oficiales con nuestra compañía. Al principio estaban muy interesados en el plan cultural que les presentamos, se trataba de llevar el nombre de Barcelona por los escenarios del mundo e impartir clases de danza, pero todo ha quedado en nada”.
Corella respira hondo y prosigue: “También la Diputación de Barcelona nos prometió una cantidad de dinero y ni siquiera nos dice que no será posible, vamos de excusa en excusa, y la respuesta es siempre la misma, que en el próximo pleno se valorará, y así vamos pasando, pero al final la situación se ha hecho insostenible”.

El coreógrafo confiaba ciegamente en la promesa de la Diputación de Barcelona: “Me dijeron que ellos no tenían problemas con el Ayuntamiento y la Generalitat y que nos ayudarían, y luego resulta que el coordinador de este organismo, Josep Maria Matas, y su sucesor, Josep Tous, fueron destituidos fulminantemente por sospechas de corrupción. La verdad, pienso que quizás, desde el primer momento, no hemos tenido los interlocutores apropiados”.
La compañía de Corella acaba de llegar de una gira por Estados Unidos con un gran éxito y con la posibilidad de que vuelvan a ser contratados el próximo año. Sin embargo, si no hay subvenciones, no podrán cumplir con estos compromisos tan ambiciosos. No obstante, Corella afirma: “Cumpliré con las actuaciones que ahora tengo contratadas en el Festival de Peralada, Pekín y otras ciudad de España”.
El pasado sábado, de su despacho salía María José Balañá con un nuevo compromiso. Es la empresaria que desde el principio le ha programado en sus teatros de Barcelona, el Tívoli y el Coliseum. En este último la compañía actuará durante dos semanas a principios del próximo mes de junio. Con cierta ironía, Corella manifiesta: “He pasado de ser una primera figura en el American Ballet Theater, cobrando mucho dinero, a ser un bailarín en paro en mi propio país, es lamentable”.

Corella continúa con sus planes educativos: “Ahora, a principios de junio, voy a impartir un curso de danza en la sede y también a partir de septiembre la abriremos como escuela, esto me permitirá tener unos ingresos para alimentar a la compañía. La mayoría de mis bailarines tenían contrato indefinido. Es una pena lo que está sucediendo”. Sobre este desánimo, apunta: “No quiero darme por vencido. Cuando Mas y Trias me apoyaron, ya había estallado la crisis; sinceramente, no sé qué ha pasado”.

Ángel Corella está más delgado, pero su sonrisa de anuncio de dentífrico no le abandona ni en estas circunstancias: “No puedo darme por vencido, ni por mis bailarines ni por mí”. Y añade: “Estoy ilusionado con el montajes de dos nuevas coreografías creadas por los bailarines de la compañía Kirill Radev y Russell Ducker, y también pienso en contactar con algún creador catalán”.

A propósito de lo que se ha dicho acerca de que los grupos de danza contemporánea catalanes no están de acuerdo con la presencia de la compañía de ballet clásico de Corella en Barcelona, la Asociación de Profesionales de la Danza ha manifestado a EL PAÍS que esta afirmación no es cierta y que lo único que querían era que siguieran los cauces pactados para obtener una subvención, que no se saltaran los trámites reguladores vigentes. Matthew Bledsoe, manager de la compañía, afirma: “Hemos presentado la documentación necesaria como lo hacen todos lo grupos, solo que nosotros vinimos a Barcelona con unas promesas previas que luego se las ha llevado el viento, pero no vamos a desfallecer”.

28 de maig del 2012

Where is Rajoy? Written by XSiM, Xavier Sala i Martín



28 May 2012  /  Recomanat/  cliqueu:

http://www.salaimartin.com/randomthoughts/item/306-where-is-rajoy?.html

El TAV no és rendible


Lió.Vista de les víes cobertes del TGV a l'estació de l'aeroport de Lió. Foto feta des de la pasarela entre l'estació del TGV i l'aeroport.  El fet de reunir en un sol punt les dues infrastructures és de gran economia i seny. Un únic tranvia directe des de Lió t'hi porta. Foto Blanca Alsina,  permís de reproducció citant l'autora.



Lió, l'única estació del TGV és a l'estació de l'aeroport de Lió.  Vista del hall, des d'on es baixa a les vies per les escales mecàniques. Foto Blanca Alsina,  permís de reproducció citant l'autora.


Lió.Panell d'arribades dels TGV a l'única parada, que és la  de l'aeroport.Foto Blanca Alsina,  permís de reproducció citant l'autora.


El nombre de passatgers assolit el primer any per les línies del TAV a l'Estat espanyol no arriba al mínim recomanat per la Comissió Europea

El ‘cafè per a tothom' ferroviari converteix l'Estat espanyol en l'estat del món amb més quilòmetres després de la Xina, però amb molta menys demanda que el Japó, França o Alemanya

28/05/12 02:00 - barcelona - X.M


44,2%   de quilòmetres de tren d'alta velocitat (TAV) que hi ha a la Unió Europea són a l'Estat espanyol. Fins l'any passat s'hi havien invertit 45.000 milions, i enguany el govern de Rajoy encara n'ha pressupostat 4.000 més. Un despropòsit per alguns acadèmics i entitats.
 
El Japó, Alemanya i França van començar a construir línies del tren d'alta velocitat (TAV) abans que l'Estat espanyol. Avui, però, aquest ja els supera tots en quilòmetres, té la xarxa més extensa de l'OCDE i la segona del món després de la Xina, tot i que transporta molts menys passatgers. En l'any d'estrena, la línia del Shinkansen entre Tòquio i Osaka va transportar 235.000 usuaris per quilòmetre; la del TAV alemany entre Colònia i Frankfurt, 51.000; el TGV entre París i Lió, 59.000. En canvi, el TAV Barcelona-Madrid no va arribar als 10.000, tot i ser la línia amb més demanda juntament amb el Madrid-Sevilla.


  Quadres publicats pel ElPunt-AVUI, procedents dels autors Albalate i Bel, que els van publicar el  2011.

Fa dos anys, menys de set-cents passatgers diaris utilitzaven les estacions de Tardienta, Guadalajara Yebes, Puente Genil, Antequera, Osca o Calatayud. El juliol de l'any passat, Renfe tancava la línia entre Toledo, Madrid, Conca i Albacete perquè només hi pujaven nou passatgers. Però a Castella-la Manxa ja s'havia assolit l'objectiu d'unir amb TAV totes les capitals de província, un repte promès per Aznar en la investidura del 2000 i assumit plenament pel PSOE de Zapatero. Aquest repte ha costat a l'Estat espanyol 45.000 milions i Rajoy en preveu 4.000 més per a enguany. El cafè per a tothom en TAV és considerat avui un somni de grandesa per estudis acadèmics que en neguen la rendibilitat econòmica. De fet, no respon a l'anàlisi cost-benefici ni a una política de transports ortodoxa. Ho exemplifica l'anècdota apuntada pels analistes de la UB Daniel Albalate i Germà Bel, en el seu treball Quan l'economia no importa: auge i esplendor de l'alta velocitat a Espanya, publicat l'any passat a la Revista d'Economia Aplicada. El 2010 el ministre de Foment, José Blanco, justificava la suspensió de la línia de Santander per Palència perquè considerava injustificable invertir 2.000 milions més per estalviar quinze minuts de trajecte. Dos mesos i mig després, Blanco signava el projecte amb el president de Cantàbria, del partit regionalista, que tenia a les seves mans mantenir el pacte de govern amb el PSOE o canviar-lo pel PP. També el ministre Arias Salgado (PP) acceptava encarir molt el TAV Madrid-Barcelona i allargar el viatge deu minuts per tal de satisfer el govern de Jordi Pujol, que li exigia una estació no prevista de la línia al Camp de Tarragona.


Al Japó i França l'alta velocitat s'ha construït als corredors de trànsit més congestionats entre grans àrees metropolitanes. A Alemanya s'han unit els ports comercials del nord amb les grans zones industrials del sud. A l'Estat espanyol es volen unir totes les capitals de província amb Madrid. La CE situa en nou milions de passatgers el mínim que ha d'assolir una línia el primer any de servei per justificar la inversió. El Barcelona-Madrid no hi va arribar i va costar més de 9.000 milions. “Només en circumstàncies excepcionals (baixos costos de construcció i gran estalvi de temps) pot justificar-se una nova línia amb menys de sis milions de passatgers”, conclou la CE. Albalate i Bel desmunten amb estudis internacionals arguments que han justificat durant dues dècades la inversió en alta velocitat. El tren de passatgers, l'aposta espanyola, no genera activitat econòmica nova ni atreu inversió productiva –sí que ho fa el TAV de mercaderies si serveix zones industrials d'exportació sòlida–. Sí que té impacte en els serveis i el turisme, però en aquest darrer cas l'augment del nombre de viatges entre ciutats va associat a la disminució del nombre de pernoctacions. Les línies convencionals dels territoris situats entre les ciutats unides pel TAV es degraden progressivament. Hi ha una millora mediambiental operativa en comparació de les emissions de l'avió i el cotxe, però a un cost difícilment justificable perquè les emissions durant la construcció no es compensen abans de 30 anys. Pel que fa a quota de mercat, els 45.000 milions han servit perquè el TAV hagi recuperat per al tren el 2008 la quota que ja tenia el 2000. Avui acadèmics prestigiosos i entitats tan poc sospitoses d'anar contra les infraestructures com el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) demanen que s'aturi l'extensió de la xarxa d'alta velocitat, tenint en compte que les grans ciutats de l'Estat ja hi estan connectades i que les futures línies que es construiran tindran encara menys demanda que les actuals a un cost igual o superior. El RACC considera insostenible continuar ampliant la xarxa, que qualifica de malbaratament en alguns casos, i proposa reorientar inversions cap a la millora de rodalies o el corredor mediterrani de mercaderies. Són arguments que fa quinze anys només apuntaven plataformes en defensa del territori o partits minoritaris com ICV; arguments que els líders polítics i econòmics consideraven contraris al progrés.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/1-territori/12-infraestructures/543954-el-tav-no-es-rendible.html
 
 
 
( Les nostres observacions:      ...I voleu que la Merkel ens doni més diners o més facilitats ??? ---> 44,2% de quilòmetres de tren d'alta velocitat (TAV) que hi ha a la Unió Europea són a l'Estat espanyol.  Ella no ho dirà perquè és poc diplomàtic, però ella i molts europeus ...ho pensen.Cuca de Llum.)
 

Actualitat bancària en imatges







































27 de maig del 2012

Un elefante se balanceaba...Copa del Rey







Francesc Perendreu va ser al j´acabant el partit , va ser brutal

Francesc Perendreu jajajajajajaja entre la pitada , lo d´el elefant i escoltar el himne del Barça a madrid , va ser tota una experiencia extrasensorial jejejejej




Discurs censurat per TV3 de la Plat. Afectats Hipoteca al recollir el premi de la Millor Iniciativa Solidària (22/05/2012)

< < <

El Estado provoca el doble de déficit que las autonomías



El Estado provoca el doble de déficit que las autonomías

 

Las autonomías se desvían más porque el Gobierno les exige un sacrificio muy alto | El gasto no financiero en el 2011 aumentó el 2,6% y en Catalunya se redujo el 7%

Política | 27/05/2012 
Jordi Barbeta
Jordi Barbeta  Barcelona -  La teoría proclamada por el actual Gobierno del PP y por el anterior Gobierno socialista según la cual las comunidades autónomas son las culpables del déficit público ha sido refutada por las cifras, por los hechos y por expertos en Economía Aplicada y Hacienda Pública de distinta orientación ideológica. La Administración central del Estado viene generando sistemáticamente el doble de déficit que las comunidades autónomas en su conjunto. Ni siquiera el afloramiento del déficit oculto de las comunidades de Madrid, Valencia y Castilla y León desmiente la realidad en cifras absolutas y relativas.

El Estado gasta más y se sacrifica menos. Sí es una verdad aritmética que las comunidades autónomas suelen presentar una desviación presupuestaria superior a la del Estado, pero a ello contribuye de manera considerable una razón política: es el Gobierno central quien fija la distribución de los objetivos de déficit y como quien parte y reparte se lleva la mejor parte, la Administración central obliga a las comunidades a sacrificarse más que a sí misma, fijándoles un ambicioso objetivo de déficit, al tiempo que les recorta los ingresos y les transfiere nuevas obligaciones de gasto.

Los datos ilustran la diferencia de magnitudes. En el 2010 el déficit de la Administración central fue del 5,8% del PIB frente al 2,8% de las comunidades autónomas y en 2011 la diferencia fue de 5,1% frente al 3,3% contando lo que escondían Esperanza Aguirre y sus correligionarios. Para este año, el Gobierno central ha impuesto un objetivo de déficit considerablemente más riguroso para las comunidades autónomas, el 1,5%, que para él mismo, el 3,5%.

Hay que tener en cuenta que desde hace ya varios años, la parte del león del gasto público corresponde a las comunidades autónomas. Según los datos más actualizados, en el 2010 la Administración central sólo asumió el 20.4% del total del gasto público en España; en cambio, las comunidades autónomas tuvieron que hacer frente al 34,6%. El resto corresponde a la administración local, 13,4%, y a la Seguridad Social, 31,6%. Así pues, a pesar de tener menos compromisos de gasto, el Estado se autoexige menos sacrificios y genera más déficit.

Como la situación no mueve precisamente al optimismo ni en en Madrid ni en Bruselas, y en Frankfurt no se fían de nada ni de nadie, el Gobierno de Rajoy se vio obligado en abril pasado a revisar los objetivos de déficit para el conjunto de las administraciones públicas para el año 2013 y no quiso aprovechar la ocasión para predicar con el ejemplo. El Gobierno mantuvo el objetivo global del 3%, pero modificó la distribución del esfuerzo entre las diferentes administraciones: cuatro décimas más de ajuste para la Administración central, frente a las seis décimas que le impone a las autonomías

De acuerdo con la nueva filosofía anticrisis que llevó a reformar la constitución y elaborar la ley de estabilidad presupuestaria, las administraciones públicas españolas están obligadas a pagar prioritariamente las deudas y los intereses antes que nada. Los compromisos financieros pasan por delante de la salud y de las pensiones si es necesario. Eso significa que la reducción del déficit sólo se puede realizar en los gastos no financieros. Pues bien, un informe elaborado por el Departament de Economia de la Generalitat de Catalunya demuestra con cifras que en el 2011, con la crisis en pleno apogeo, el Estado no sólo no redujo su gasto no financiero, sino que lo incrementó un 2,6%, mientras que Catalunya redujo sus gastos no financieros en un 7%. Contándolo todo, el Ejecutivo de José Luis Rodríguez Zapatero que tenía en Elena Salgado el gran cerebro de la austeridad, aumentó el gasto en un 0,4%, mientras que Catalunya, sin ir más lejos, lo reducía en el 9,35%.

Gasto estatal frente a gasto social. El dato anterior es fundamental para el análisis político. Proporcionalmente, el esfuerzo que tienen que hacer el Estado y las autonomías podría parecer similar, pero es casi una obviedad que el margen de maniobra no es el mismo. Las comunidades han asumido la responsabilidad del gasto social, Han de hacer frente a la sanidad pública, la educación y los servicios propios del Estado del bienestar. Son competencias en las que contraer el gasto resulta mucho más difícil y políticamente más controvertido, sobre todo en épocas de crisis como la actual. Los ingresos caen en picado, pero las necesidades de gasto social se mantienen, cuando no se disparan. Desde el punto de vista político, si el Gobierno central aplaza una inversión en, pongamos por caso, un tramo de la red ferroviaria del AVE o en la adquisición de material militar, no tendrá la misma repercusión social, política o electoral, que cuando el Gobierno de una comunidad autónoma cierra escuelas o centros sanitarios o deja sin subvención a los centros de integración de discapacitados.

La deslealtad institucional. Los gobiernos de las comunidades autónomas han denunciado por otra parte el fenómeno de la deslealtad institucional, practicada por la Administración central, independientemente del signo político del gobierno de turno. El principio de lealtad institucional está establecido en la Lofca y se define como "la determinación del impacto positivo o negativo que las disposiciones generales aprobadas por el Estado tengan sobre las comunidades autónomas , tanto en materia de ingresos como en materia de nuevas obligaciones de gasto".

Sin embargo, una cosa es predicar y otra muy distinta dar trigo. El ejemplo paradigmático es la ley de la Dependencia. Fue el proyecto político estelar de la primera legislatura de Zapatero. Aunque los servicios sociales son competencia autonómica, los dos partidos mayoritarios, PSOE y PP, que andaban a la greña en casi todo, se pusieron rápidamente de acuerdo para asumir las ayudas a la dependencia como un derecho universal que compete al Estado. Se pusieron la medalla de la sensibilidad social, pero encargaron la gestión a las comunidades autónomas. Con la crisis, la financiación empezó a fallar y los gobiernos autonómicos tuvieron que hacer frente casi en solitario a algunos pagos y a todas las protestas de los que no recibían las ayudas prometidas.

En el 2009, con el tripartito de Montilla en la Generalitat y Zapatero en la Moncloa, el Govern de Catalunya denunció que la deslealtad del gobierno amigo equivalía al 5% de su presupuesto consolidado, es decir, 1.849 millones de euros, sin contar el desfase de la ley de la dependencia. Ahora mismo, el Gobierno catalán cifra la deuda por deslealtad institucional en 2.428,9 millones de euros.

Gastos considerados periféricos. No entra dentro del capítulo de la deslealtad institucional, pero forma parte también del eterno modus operandi de la Administración central que, cuando tiene que recortar gastos, empieza siempre por reducir transferencias que tiene comprometidas y que realiza directamente a entidades con sede en las comunidades autónomas. Por ejemplo, en Catalunya las subvenciones directas al Gran Teatre del Liceu o al MACBA. El Gobierno central deja de pagar, pero el problema se queda en la comunidad. Según cálculos de la Generalitat, este año el Gobierno del Estado suprimirá subvenciones a entidades catalanas por valor de 484 millones y las entidades perjudicadas obviamente piden auxilio a la administración más próxima y más implicada. Eso nunca le ocurrirá al Museo del Prado, que depende del Estado, que le ha subido este año el presupuesto.

Las duplicidades. La crítica más recurrente sobre el denominado "despilfarro autonómico" hace referencia a los organismos públicos de distintas administraciones que tienen encomendada prácticamente la misma función y que acaban incluso compitiendo entre sí. Expertos consultados señalan el origen de esta disfunción en el recelo demostrado por la Administración del Estado respecto a las autonomías y a la "artificiosidad política" de algunas comunidades autónomas.

Ha habido proliferación de organismos e instituciones multiplicadas por diecisiete, parlamentos, órganos consultivos, defensores del pueblo, tribunales de cuentas, empresas públicas, etcétera, pero la burocracia estatal mantiene una dura resistencia a dejar paso al poder autonómico. El Institut d'Estudis Autonòmics señala en un informe reciente que el Estado interviene sistemáticamente en ámbitos de competencia autonómica exclusiva amparándose en los preceptos constitucionales que le facultan para fijar la legislación básica o establecer la coordinación general.

La pugna entre administraciones genera derroche de recursos y de energías como demuestra el siguiente ejemplo: las competencias en cultura son exclusivas de las comunidades autónomas pero sigue existiendo el ministerio y los organismos que dependen de él, como el Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (INAEM). En el 2008, este organismo publicó una convocatoria de ayudas para la construcción de equipamientos. La Generalitat recurrió y el Tribunal Constitucional le acaba de dar la razón, pero sólo la razón, porque las ayudas se pagaron en el 2008 y se justificaron en el 2009. Total, hechos consumados por parte del Estado, competencia absurda entre administraciones, más gasto público y encima pleitos y procedimientos judiciales, aunque el paradigma del absurdo lo culminó Ángeles González-Sinde, la ministra de Cultura con Zapatero, que sin reparar en gastos pujó con dinero público para llevarse a Salamanca el archivo Centelles sobre escenas de la guerra civil en Catalunya.

http://www.lavanguardia.com/politica/20120527/54300262698/el-estado-provoca-el-doble-de-deficit-que-las-autonomias.html 

 

 

Espanya abocada a un nou 1898, per Alfons López Tena


ESPANYA ABOCADA A UN NOU 1898.


Amb freqüència creixent s’esdevenen a Europa i Amèrica simposis i conferències per analitzar els processos pels que un poble s’independitza i crea un nou Estat en situacions d’estabilitat democràtica, davant la importància i probabilitat creixents de noves independències a Europa occidental. A diferència de les independències sorgides de la descolonització o de la derrota i esfondrament d’imperis, ben conegudes i estudiades, eren llunyanes i escasses les que han resultat d’una decisió democràtica presa dins d’un Estat que no estigui en crisi terminal, com ara a la primera meitat del segle XX Noruega, Irlanda i Islàndia. Darrerament, però, Eslovàquia, Montenegro i Kosovo, i els referèndums al Quebec, interpel·len la comunitat internacional sobre els límits de la democràcia, l’abast dels drets, i els aspectes socials, econòmics, morals, i legals dels processos polítics d’independència.


Els casos de Catalunya, Flandes i Escòcia han estat l’objecte de la conferència internacional organitzada la passada setmana per la London School of Economics, on vaig ser convidat com a ponent. És impossible recollir aquí la riquesa i profunditat d’idees que uns excel·lents acadèmics, ponents i participants, generen a una de les millors universitats del món, però per als catalans crec que el més rellevant és constatar com la nostra independència és contemplada internacionalment com una possibilitat real.


Les tres nacions estudiades tenen en comú la pertinença secular a un Estat aliè que n’ha maldat per bastir una identitat inclusiva i substitutòria, per convertir els escocesos en britànics, els flamencs en belgues, i els catalans en espanyols, i el fracàs d’aquesta política assimilista. La més gran diferència, però, rau en la singularitat espanyola, per la seva comparativament curta i defectuosa trajectòria democràtica, que aixeca la preocupació per la seva desestabilització profunda en cas d’independència de Catalunya i Euskadi. Fins ara les independències democràticament decidides no han provocat la crisi dels Estats on s’han esdevingut, però si Espanya s’entesta com fins ara en la mera negativa i no deixa als catalans cap més opció que acatar i sotmetre’s, la manca de mecanismes efectius de repressió per impedir una independència unilateral pot dur Espanya a una crisi post-independència tant o més desestabilitzadora que la generada per les americanes o la cubana.


El problema per a Europa i Occident no és que Catalunya s’independitzi, sinó que el fracàs en impedir-ho dugui Espanya a la postració. Si l’única opció que Espanya deixa a Catalunya és independitzar-se contra Espanya, que segueixi negant-se a cap diàleg ni negociació que pugui dur a una independència acordada, s’esdevé un joc de suma zero que Catalunya guanyarà, perquè res ni ningú en democràcia pot impedir la voluntat d’un poble. Totes dues nacions, Catalunya i Espanya, poden guanyar sent Estats independents, si el procés és mútuament acceptat, però si Espanya, com fins ara, s’erigeix en enemic, serà tractada com a enemic, perdrà, i un nou 1898 és el seu trist horitzó.


Als catalans només ens cal votar la nostra independència, no ens cal destruir Espanya, però si els espanyols vinculen una i altra cosa en tindran les dues. És la seva elecció: si actuen com ho fan el Regne Unit, Canadà o Bèlgica, la nostra independència serà per ells un nou començament. Si no, perdran quelcom més important per ells que Catalunya, perdran Espanya.



Alfons López Tena.
Publicat a El Mundo.

25 de maig del 2012

El RACC propone que Hacienda devuelva el precio de los peajes a los usuarios con deducciones en el IRPF

 

 Foto de La Vanguardia

El RACC recomienda a sus socios no secundar la campaña #novullpagar


Barcelona. (Efe).- El Real Automóvil Club de Catalunya (RACC) ha recomendado este jueves a su casi millón de socios que no secunden la campaña #novullpagar y abonen el importe de los peajes, porque la posibilidad de que acaben siendo multados "es muy elevada".

En una rueda de prensa, el director de la Fundación RACC, Miquel Nadal, ha admitido que a nadie le gusta pagar peajes, y más en una situación como la de Catalunya, donde casi la mitad de las vías de alta capacidad (el 48%) son de pago, frente al 18% de la media española.

No obstante, Nadal ha advertido que las administraciones han firmado unos contratos con las concesionarias, por lo que hay un principio de legalidad que se tiene que respetar, más allá del malestar que puedan sentir los usuarios.

Por este motivo, a preguntas de los periodistas, Nadal ha aconsejado a los socios del RACC que no dejen de pagar los peajes en el marco de la campaña #novullpagar (noquieropagar), porque la posibilidad de que acaben siendo multados es "muy elevada".

En cualquier caso, el director de comunicación del RACC, Josep Maria Miret, ha sostenido que la ley se tiene que cumplir, pero que si no es equitativa se tiene que cambiar.
De hecho, el RACC ha planteado hoy que el Estado devuelva íntegramente a los usuarios de autopistas de pago el importe del peaje a través de deducciones del IRPF, lo que permitiría poner el "contador a cero" para establecer un nuevo modelo más equitativo y eficiente.

Nadal, ha reconocido que se trata de una propuesta abierta que permitiría a los usuarios recuperar todo el importe pagado en los peajes, a través de las deducciones en su declaración del IRPF.

Según los cálculos del RACC, los ingresos por peajes en 2010 en la red de titularidad estatal se elevaron a 1.418 millones de euros, lo que supone el 2,11 % de la recaudación total en el IRPF de aquel año, cifra que según Nadal es "asumible" pese al actual contexto de crisis económica en el que el Estado trata de aumentar sus ingresos.

Nadal ha subrayado que se trata de un sistema de "rescate total, indirecto y progresivo", que tendría que estar vigente hasta que acabe el plazo de concesión para las autopistas de pago en España, lo que en la práctica supondría que el Estado asumiría un rescate a plazos, ante la imposibilidad de afrontar ahora el rescate total, que se elevaría hasta casi 40.000 millones de euros.

Una vez puesto el "marcador a cero" con esta propuesta, el RACC ha defendido que se establezca un nuevo sistema para financiar las infraestructuras viarias en base a una combinación de los presupuestos del Estado, los peajes, los bonos temporales (por una semana, un mes o un año) y elevando en tres o cuatro céntimos el impuesto especial sobre la gasolina.

La propuesta del RACC para que se devuelva el importe total de los peajes a través de deducciones en el IRPF excluiría a los turistas y al transporte de mercancías internacional de empresas no españolas, con lo que seguirían pagando por el uso de las infraestructuras y ayudarían a su financiación y mantenimiento.

De esta forma, el impacto sobre las finanzas públicas de la recaudación del IRPF de la desgravación de los peajes sería inferior, ya que los no residentes seguirían pagando y además tampoco afectaría a las empresas, que ya descuentan los peajes de la base imponible.

Con esta medida, según Nadal, se mejoraría la movilidad general, ya que se evitaría la congestión de las vías convencionales libres de pago y aumentaría el tráfico en las autopistas, lo que podría ayudar a reducir accidentes y propiciar una negociación a la baja de las tarifas de las concesionarias.
Por contra, el RACC rechaza tanto el rescate inmediato de las concesiones, al ser "inviable financieramente", como la extensión inmediata de los peajes a toda la red de carreteras de alta capacidad, porque crearía rechazo social en un momento de debilidad económica, su implantación podría no ser equitativa y además podría disparar los accidentes al aumentar el tráfico por vías alternativas.


Más de 24.000 denuncias por no pagar
Según los últimos datos facilitados por el departamento de Interior, a principios de esta semana el Servei Català de Trànsit (SCT) había recibido, desde que a principios de mayo se inició esta campaña contra el pago de los peajes, un total de 24.173 denuncias de las concesionarias de autopistas en Catalunya en contra de usuarios que no han pagado el peaje, de las que ya se han empezado a tramitar 2.087.

Una vez recibidas las denuncias, el SCT las revisa una a una y, si se cumplen los requisitos establecidos, inicia los trámites para llevar a cabo el expediente sancionador.
Hasta el momento, Trànsit ya ha tramitado 2.087 expedientes, al enviar un requerimiento al dueño del vehículo para que aclare quién conducía el coche cuando se saltó la barrera.
Al recibir esta notificación, el dueño del vehículo dispone de veinte días para dar una respuesta, para que el proceso sancionador siga su curso. Si finalmente se acaba imponiendo la multa, de hasta 100 euros, el dinero se lo queda el SCT, ya que si las concesionarias quieren recuperar el importe del peaje no pagado deben presentar una demanda ante los tribunales.

Según los datos del RACC, el mapa de las autopistas de peaje en España es muy poco equitativo, ya que mientras hay autonomías como Cantabria, Canarias y Extremadura que no tienen vías de peaje, otras comunidades rebasan con creces la media española, en la que el 18% de las vías de gran capacidad son de peaje.
Los casos más gravosos, según el informe del RACC, son los de Navarra, en el que las vías de peaje son alrededor del 35%; País Vasco (alrededor del 42%); Catalunya (48%) y La Rioja (72%).

Esta situación se dispara todavía más si se tiene en cuenta el número de usuarios, ya que en Catalunya, el caso más acusado, el 63% de los usuarios de vías de alta capacidad circulan por vías de peaje, mientras que en Madrid no se llega ni al 5%.