El bufet d'advocats Liederke Wolters Waelbroeck Kirpatrick es fa càrrec de la defensa del jutge del Suprem
30.08.2018
El Ministeri de Justícia espanyol
ha contractat els serveis d’un bufet d’advocats a Bèlgica per
representar tant l’estat espanyol com el magistrat del Suprem Pablo
Llarena per la demanda civil interposada per Carles Puigdemont i els
quatre consellers a l’exili. El preu de l’adjudicació és de 545.000
euros i d’ara endavant el bufet Liederke Wolters Waelbroeck Kirpatrick
estarà en contacte amb l’advocacia de l’estat espanyol per dirigir
l’estratègia processal a Bèlgica, car l’advocacia no es podia personar
directament perquè es tracta d’un tribunal estranger ordinari.
El 4 de setembre hi haurà una vista preliminar en què les parts
exposaran les al·legacions i el jutge haurà de decidir si admet a tràmit
la demanda civil. Llarena no té l’obligació d’assistir-hi en persona i
el poden representar els advocats d’aquest bufet. El Ministeri de
Justícia espanyol ha informat que ja s’ha signat el contracte i, amb
aquesta decisió, deixa tancada la representació en aquest procediment
tant de l’estat com del jutge.
La setmana passada, en canvi, Justícia feia una distinció entre
defensar ‘la sobirania de la jurisdicció espanyola’ i els ‘actes
privats’ de Llarena. Aquesta diferenciació va suscitar crítiques del PP,
de Ciutadans i d’associacions de fiscals i jutges. Finalment, el govern
espanyol es fa càrrec del cost de la representació del jutge i pretén,
així, tancar la polèmica sobre si l’havia de defensar o no.
Segons que informa el Ministeri de Justícia en un comunicat,
l’objectiu d’aquest bufet serà defensar ‘la sobirania i la immunitat
jurisdiccional’ dels tribunals espanyols davant els belgues, una defensa
que –puntualitza el ministeri– també inclou la del magistrat del
Suprem.
>>Veure també l'etiqueta "Llarena Pablo" a l'index del blog. Ell tot sol és un capítol de la corrupció d'Espanya, i de la NO independència del poder judicial respecte al poder polític.
Assegura que l'actuació del CGPJ presenta indicis de criminalitat
23.08.2018
El jurista Elpidio José Silva, membre de l’Associació Atenes, ha
denunciat avui l’empara que ha dispensat el Consell General del Poder
Judicial (CGPJ) espanyol al jutge Pablo Llarena arran de la demanda
civil presentada pel president Carles Puigdemont i els consellers
exiliats. ‘L’empara de Llarena és sorprenent perquè és contrària a la
constitució i el situa en un pla d’inviolabilitat’, ha dit en una
entrevista a ‘El matí de Catalunya Ràdio’.
A més, ha criticat que el CGPJ vulgui blindar el magistrat quan ha
estat requerit ‘òrgan jurídic de la UE independent’. Llarena, en
l’escrit de demanda d’empara, va definir la denúncia com un muntatge
‘groller’ sense contingut. Per a Silva, actuacions del CGPJ com aquesta,
fan veure ‘indicis de criminalitat, perquè actua amb clares finalitats
polítiques’.
El jurista ha recordat que l’Associació Atenes ha presentat una
querella contra el consell perquè les seves decisions, com ara atorgar a
la jutgessa Carmen Lamela una plaça al Suprem, demostren que les males
pràctiques són una cosa sistemàtica. ‘Creiem que constitueixen una
prevaricació reiterada’, ha afirmat.
Silva explica les males praxis del consell dient: ‘La justícia
espanyola no va passar per la transició política del 78.’ Per ell, la
transició fou un frau en molts aspectes, però denuncia que a la
judicatura ‘ni tan sols li han passat lleument el raspall d’aquesta
transició’. A més, ha criticat que no s’ha fet res per a resoldre-ho.
Pel que fa a la politització de les cúpules judicials, Silva ha
declarat, amb certa ironia, que valdria més que els jutges depenguessin
directament del president espanyol i el Ministeri de Justícia. D’aquesta
manera, el vincle seria molt més clar i el contribuent s’estalviaria
les elevades despeses del CGPJ.
El Suprem espanyol es trobarà obligat a apartar Llarena si és jutjat a Bèlgica
27.08.2018
No cal que la justícia belga el condemni: les implicacions de la demanda l'afecten pel mateix fet de jutjar-lo
El jutge del Tribunal Suprem Pablo
Llarena és citat a declarar dimarts vinent a Bèlgica perquè un tribunal
belga decideixi si continua o no el procés judicial de la demanda civil
presentada pel president Carles Puigdemont i els consellers exiliats.
Tots demanen una condemna simbòlica d’un euro perquè consideren que ha
vulnerat el seu dret a la presumpció d’innocència i a un judici just.
L’origen d’aquesta possible vulneració són unes declaracions que va fer a
Ovieu (Astúries), on va dir que Forcadell, Sànchez, Cuixart i els
consellers empresonats no eren presos polítics. I sobre els fets
investigats, va dir: ‘Són comportaments que el codi penal recull i que,
amb independència de quin motiu els hagi empès a cometre’ls, han de ser
investigats.’
Si demanen tan sols una condemna simbòlica, quin és el motiu
d’aquesta demanda que ha motivat tants nervis a Madrid? La clau de tot
plegat està en l’article 219.8 de la llei orgànica del poder judicial,
que estableix que si un jutge té un plet pendent amb alguna de les parts
del judici, s’ha d’abstenir i, si convé, ser recusat de la causa. És a
dir, si la justícia belga creu convenient de cursar la demanda contra
Llarena –ni tan sols caldria que fos condemnat– hauria de ser apartat de
la causa que instrueix. Cal recordar que, ara per ara, la instrucció
contra els polítics que hi ha a Catalunya, tant si són a la presó com si
no, ja s’ha acabat i tan sols resta oberta la peça que afecta els
exiliats.
Segons que han explicat a VilaWeb fonts de la defensa, els advocats
no confien que, ni tan sols si és jutjat a Bèlgica, el Suprem actuï
adequadament i aparti Llarena de la instrucció del cas. Si fos el cas,
podrien recórrer al Tribunal Constitucional espanyol. Fins que el TC no
s’hi hagi pronunciat no podran dur-lo al Tribunal dels Drets Humans
d’Estrasburg. Si el Suprem no actua correctament, serà un greuge més que
tindrà en la llista el Tribunal d’Estrasburg quan revisi tota la causa.
Si obeeix l’article 219.8 de la llei orgànica del poder judicial,
Llarena ha de ser apartat.
D’una altra banda, si la justícia belga condemna Llarena per haver
estat parcial, pot tenir conseqüències molt greus per a la instrucció.
‘Vol dir que la investigació també es pot considerar parcial i que no
pot sotmetre’s a un judici just’, explicava l’advocat impulsor de la
demanda, Christophe Marchand, en una entrevista a VilaWeb.
Què passa si Llarena no compareix a Brussel·les? Quan falta una setmana, encara no és clar si Llarena s’hi presentarà o
no, o si el despatx d’advocats contractat pel govern espanyol el
defensarà a ell o tan sols ‘la sobirania jurisdiccional espanyola’, per
bé que la demanda sigui contra Llarena i prou. Marchand deia en la
mateixa entrevista que si ningú no compareix en nom de Llarena, la causa
pot continuar i pot ser jutjat en absència.
Tanmateix, l’advocat no les té totes sobre la reacció del magistrat
belga. ‘Per a un jutge belga o d’un altre país, condemnar un altre jutge
de la Unió Europea per una actuació del magistrat fora del seu càrrec
judicial, encara que tingui vinculació amb la instrucció… és difícil’,
reconeix. Per això veu possible que sigui especialment caut i ajorni el
cas o torni a demanar a Llarena que comparegui. ‘Prendre una decisió
sense pensar-s’ho molt profundament i raonablement és complicat’, diu.
L'autor més universal de la histografia catalana defensava el compromís social de la història
Sílvia Marimon
“Per què es tria un ofici com el d’historiador? En el
meu cas, no va ser perquè el que m’havien ensenyat com a història els
primers anys de la universitat em produís una mena de fascinació
intel·lectual”, va escriure Josep Fontana (Barcelona, 1931) a "L’ofici
d’historiador" (Arcàdia, 2018). “El que havia de representar per a mi
aquest ofici ho vaig aprendre de mestres i amics, més al marge de la
universitat que a dins seu, i tenia menys a veure amb l’engrescament
intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina”,
afegia Fontana, que va morir ahir al matí als 86 anys després d’una
llarga lluita contra el càncer. El funeral serà avui al migdia al
Tanatori de les Corts.
Fontana no va deixar de
treballar fins a l’últim moment ni va perdre la curiositat. Sempre
oferint una mirada alternativa, qüestionant i fent-se moltes preguntes.
Però sobretot va tenir la capacitat de saber difondre i encomanar la
passió per la història. Va ser mestre de molts. Va saber ensenyar el que
ell anomenava el seu “ofici”. Va impartir classes d’història
contemporània i història econòmica a les universitats de Barcelona,
València, Autònoma de Barcelona i Pompeu Fabra, de la qual era
catedràtic emèrit. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006 i el Premi
Nacional de Cultura el 2007, en reconeixement a la seva trajectòria
professional. Aquest setembre l’Ajuntament de Barcelona li havia de
lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat per ser “un ciutadà compromès amb
Barcelona” i “militant per la justícia i rebel contra la injustícia”.
L’historiador més universal
“És l’historiador més universal que hem tingut. Cap altre català ha
tingut el seu impacte ni la seva transcendència. La seva obra ha sigut
traduïda a moltes llengües -diu l’historiador Borja de Riquer-. Tenia
una gran capacitat per plantejar preguntes a la història i saber
respondre-hi amb un rigor científic excepcional i amb un estil
clarificador i atractiu”. Les seves classes a la universitat sempre
estaven plenes. “Impactava i estimulava els alumnes. Va dirigir multitud
de tesis doctorals d’alumnes d’arreu de l’Estat”, afegeix De Riquer,
que també destaca l’aportació de Fontana a la historiografia catalana:
“Va saber explicar com la Catalunya contemporània més avançada
econòmicament i socialment havia sigut frenada per les classes dirigents
espanyoles, que van prioritzar els seus interessos”.
Fontana és autor d’una llarga llista d’obres que analitzen de manera
lúcida els canvis dels últims segles. Entre els seus llibres destaquen
"El siglo de la revolución" (Crítica, 2017), "La formació d’una identitat.
Una història de Catalunya" (Eumo, 2014), "El futuro es un país extraño.
Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI" (Pasado
& Presente, 2013), "Por el bien del imperio. Una historia del mundo
desde 1945"(Pasado & Presente, 2011), "De en medio del tiempo"
(Crítica, 2006), "Europa ante el espejo"(Crítica, 1994), "La història
després de la fi de la història" (Eumo, 1992) i "La quiebra de la
monarquia absoluta" (1814-1820) (Crítica, 1971). Va impulsar revistes de
recerca històrica com Recerques, va col·laborar a L’Avenç, va dirigir la
"Historia Universal Planeta" i va codirigir, amb Ramon Villares, "Historia
de España", una obra en dotze volums. Va dirigir també la secció
d’història de l’Enciclopèdia Larousse i va ser director de l’Editorial
Crítica. Òbviament, era un lector voraç. La seva biblioteca -se l’havia
llegit sencera- era molt extensa, i el 1991 va fundar l’Institut
Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la UPOF, a la qual va
donar 37.000 documents, sobretot llibres d’història moderna i
contemporània i d’història econòmica. Conservava encara uns 15.000
llibres més a casa.
Fontana era, en molts aspectes,
una rara avis. Es va llicenciar en lletres el 1956 i, el mateix any, va
ser professor adjunt a la Universitat de Liverpool. Franco encara
governava i Fontana va fer l’inimaginable: portar a Espanya una gran
quantitat de bibliografia estrangera. Va ser una veu dissident -era
comunista-, i el 1966 el van apartar de la universitat pública. “Fontana
va introduir molts autors i obres que aquí eren desconeguts”, assegura
Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de
l’art (UOC-UdL). “La seva recerca sobre la crisi de l’antic règim és
fonamental, no només per tot el que descobreix, sinó també per com
canvia la manera de veure el segle XIX -explica Claret-. Va tenir un
gran impacte entre els professors de secundària i entre moltes persones
que no són historiadors. Va fer una gran aportació difonent i acostant
la història a un gran públic”.
La vocació de combat i debat
Fontana va tenir com a mestre, entre d’altres, Ferran Soldevila.
L’historiador recordava a L’ofici d’historiador que feien les classes
clandestines al menjador de casa de Soldevila. “Em va ensenyar a
entendre que darrere d’un document o del text d’una crònica hi havia
éssers humans amb sentiments i problemes. Soldevila era, a més, un model
de dignitat”, va escriure. Els altres dos referents seus van ser Pierre
Vilar i Jaume Vicens Vives. “De Vives vaig aprendre que aquest ofici
només tenia sentit si el fèiem amb plena consciència de la seva dimensió
cívica”, deia. Per a Fontana, la recerca històrica no va ser mai un
exercici intel·lectual per a un públic educat, sinó que tenia més a
veure amb l’elaboració d’una consciència col·lectiva. “Si la nostra
feina no servia per entendre millor el món en el qual vivíem, no servia
per a res”, va escriure.
“Fontana va ser un dels
millors historiadors europeus contemporanis -assegura l’historiador
Joaquim Albareda-. Va superar en molts aspectes els seus mestres, com
posa en evidència la seva amplíssima bibliografia. La seva
intel·ligència era excepcional i tenia una capacitat de treball fora del
comú”. I feia una cosa cada vegada més inusual: relacionava història
cultural, social, política i econòmica. “Es va apropar més que ningú a
la història total que reivindicava Pierre Vilar”, diu Albareda.
“Era únic. Va obrir uns horitzons immensos. Tenia una gran cultura i
una gran capacitat per assimilar diferents corrents historiogràfics i
tot allò que passava al món”, explica l’historiador Manel Risques, que
va coincidir amb Fontana al Centre de Treball i Documentació, un nucli
interdisciplinari d’anàlisi i de debat en el terreny de les ciències
socials format el 1976 per molts dels que havien lluitat en
l’antifranquisme. Una de les primeres coses que va fer el Centre de
Treball i Documentació va ser un homenatge a les Brigades Internacionals
i un col·loqui sobre la Guerra Civil. Risques recorda que va publicar
el seu primer article gràcies a Fontana. “Vaig llegir La quiebra de la
monarquia absoluta (1814-1820) el 1973, mentre feia la mili, i em va
redescobrir la història -assegura-. Hi ha un abans i un després de
Fontana en la historiografia. La seva vocació de combat i de debat, la
defensa de la història com un element per transformar el món, aquest és
el seu llegat i el que el fa únic”.
Gemma Rubí,
professora d’història contemporània de la UAB, va ser alumne de Fontana i
de Pierre Vilar, els primers anys de la Transició: “El que el
diferenciava d’altres historiadors era la manera com construïa el relat;
ho feia des d’una perspectiva crítica però no militant, i això els
estudiants de la meva generació ho vam valorar molt”. Rubí recorda com
l’impactaven les classes de Fontana, com “descarnava” la realitat amb
totes les seves cares i tensions. “Seleccionava i explicava
esdeveniments, fets concrets i puntuals, que tenien tanta substància que
podien impregnar tota una època -explica Rubí-. Poca gent sap fer-ho
com ho feia ell, tenia una gran intuïció”. Rubí creu que encara és
d’hora per valorar el seu llegat i el seu mestratge: “Moltes vegades me
n’adono que, a la pràctica, estic fent el mateix que ell sense
haver-m’ho proposat”.
Activisme contra la desigualtat
Per a Fontana, la utopia era necessària. Quan era petit va viure la
Guerra Civil i va patir els bombardejos. El seu pare tenia una llibreria
de segona mà, i amb la família s’amagaven al refugi que hi havia al
Palau de la Generalitat, que era prop de casa seva. D’infant assistia a
les reunions clandestines que celebrava el seu pare -catalanista i
d’esquerres-. De jove va formar part de l’antifranquisme i va ser del
PSUC des del 1957 fins al 1980. Va donar suport a la formació de
Barcelona en Comú d’Ada Colau tancant el 2015 la llista de la formació.
Creia que s’havia de lluitar per millorar el que no estava bé, i estava
convençut que la desigualtat només es podia revertir des de baix. “Des
de l’activisme. No es pot confiar que les solucions vinguin des de
dalt”, assegurava. L’ofici d’historiador acaba així: “No és una feina
fàcil, no és còmoda, perquè ens haurà d’obligar, per força, a
mostrar-nos crítics amb l’ordre establert i ens condemnarà, per això, a
la marginació que aquest ordre reserva a la dissidència. Però val
realment la pena”.
(entrevistatper Andreu Barnils al decembre 2014 en motiu de la publicació del seu nou llibre "La formació d'una identitat". Un document molt recomanable per llegir un abreujat de la història de Catalunya, he afegit il·lustracions.(Inclou el link del vídeo del debat-presentació al CCCB de Barcelona el 15 de
desembre 2014. L'acte ha estat enregistrat. Molt interesants les observacions dels altres historiadors)
L’historiador creu que el programa de Junts pel Sí va ser un error; hauria estat més prudent defensar el dret a decidir
Francesc Arroyo - Barcelona
-
5 OCT 2015 - El País
Josep Fontana
(Barcelona, 1931) és historiador. Però mai no ha mirat enrere, ans al
contrari: ha intentat entendre el present per millorar el futur. Ara
reflexiona sobre els resultats i les perspectives que s’obren. Segons el
seu parer, el programa independentista de Junts pel Sí, va ser un error i hauria estat més prudent defensar la via del dret a decidir.
Pregunta. Vostè sempre ha mirat al passat des del present.
Resposta. Hi ha moltes raons per fer-ho. Al
passat no hi vas a buscar anècdotes per entretenir-te sinó claus per
entendre el que passa avui. Si la feina de l’historiador no serveix per
entendre el món on vius, no serveix per a res.
P. Entendre el present o transformar-lo?
R. Les dues coses estan associades. L’historiador
treballa per ajudar els altres a entendre. La seva capacitat de canvi
està associada a la seva capacitat d’entendre les coses i explicar-les
als altres, de manera que també les entenguin i prenguin decisions
raonades. A la primera carta que em va escriure, Pierre Vilar em deia
que si ell no pensés en la grandesa humana i en els patiments dels
homes, amb l’esperança d’ajudar l'una i alleujar els altres, no es
dedicaria a aquesta feina. Si no pensés que la feina que fas és útil
perquè ajuda els altres a pensar pel seu compte, no la faries.
Si la feina de l’historiador no serveix per entendre el món on vius, no serveix per a res
P. I com veu el present?
R. Complicat i que apunta a un futur molt greu. La
situació que vivim comença als anys setanta, amb el retrocés de totes
les conquestes socials que s’havien fet durant l’etapa feliç que segueix
la II Guerra Mundial. Llavors semblava que el món podia canviar,
millorant cada vegada més. A partir dels setanta comença un retrocés
claríssim que culmina amb la política reaganiana, que sosté que cal
reduir els impostos als emprenedors perquè així es dedicaran a invertir,
cosa que s’ha demostrat que és falsa. Com a conseqüència s’han de
rebaixar els salaris i reduir els serveis socials que proporciona
l’Estat. Tot això ha portat al creixement de la desigualtat, que és el
problema més gran. Si el principal avenç de la nostra societat des del
1914 o 1918 havia estat una disminució gradual de la desigualtat, a
partir dels setanta s’inverteix la situació i es pretén justificar amb
la idea que tot això és necessari.
P. A Espanya i a Catalunya també passa.
R.El procés comença als Estats Units i triga una
mica a arribar a Europa, on hi havia un teixit social més dens que
resisteix. Però hi ha un factor que acaba desmuntant-ho tot: la crisi
del 2007 al 2008. Es justifiquen les polítiques d’austeritat que, se
suposa, fan que empenyem tots i anem millorant. Potser sí que anem cada
vegada a millor, però no tothom. S’ha trencat el fet que l’augment de
productivitat es repartís entre els beneficis i els salaris. Això s’ha
acabat. I també s’ha acabat el plantejament dels governs de percebre
taxes fiscals per nodrir serveis socials adequats.
P. És a dir, el progrés no està assegurat, però alguns il·lustrats ja deien que sempre queda una llavor que després germina.
R. Alguna cosa quedarà que farà pensar la gent. Però
diguem-ho tot: de forces antiil·lustrades n’hi ha moltes. Cal no perdre
l’esperança que la consciència de la situació qualli. Ara bé, després
de cada desastre per l’ordre establert, aquest n’aprèn i pren mesures
perquè les coses no es repeteixin. Per exemple, al segle XIX els
sindicats són instruments per guanyar drets, però també mecanismes
d’estabilització fins a convertir-se en elements antirevolucionaris. Els
sindicats anglesos podien cridar la gent a l’ordre perquè si sorties de
la regla et podies quedar sense les pensions que repartia el sindicat.
L’Estat del benestar té efectes semblants. Les pensions poden ser
immobilitzadores. En part del vot antisobiranista de les eleccions del
27 de setembre hi ha aquest element.
El que havien d’haver plantejat era un argument com el del dret a
decidir i no haurien espantat els votants de l’excinturó roig de
Barcelona
P. Hi ha un lligam entre independentisme i crisi?
R. Jo dono molta importància al que surt de baix.
Vaig tenir una percepció molt bona de la manifestació de l’11 de
setembre del 2012, on la gent es va posar a cridar “independència”.
Aquell crit no era només una protesta contra les successives agressions del Tribunal Constitucional
(l'última dos anys abans), també era una resposta indignada a la
política social i econòmica del país davant la crisi. Als partits
sobiranistes (me’n guardaré prou de dir que Convergència era llavors un
partit independentista), allò els va agafar per sorpresa i la prova és
que Artur Mas,
pensant que podia explotar aquella força, organitza unes eleccions dos
mesos més tard i perd un 8% dels vots. Mas va intentar aprofitar la
situació i es va estimbar. El cas Pujol debilita més la seva
capacitat d’atracció. Si Mas hagués anat a les darreres eleccions amb
Convergència, hauria estat un desastre. Aleshores generen una il·lusió i
es presenten per primera vegada amb la idea de la independència.
Cometen un error.
P. Quin?
R.El que havien d’haver plantejat era un argument com el del dret a decidir i no haurien espantat els votants de l’excinturó roig de Barcelona.
El salt al buit de la independència ara va suscitar il·lusions en molta
gent. Ara bé, anem a pams: hi ha algú que creu que des de Madrid es
faran els ulls grossos davant el fet que es muntin aquí estructures
d’Estat per anar-se’n separant? A la mateixa societat catalana, les
forces dominants, ho deixaran fer? Una vegada, a TV3, el locutor em va
suggerir la possibilitat que tots anéssim a pagar els impostos a les
oficines de la Generalitat. L'objecció era senzilla: jo en sabia dos que
no hi anirien: La Caixa i el Banc de Sabadell, que justament havien aprofitat la crisi per estendre el negoci a tot l’Estat.
Però hi havia una segona objecció: podíem portar els impostos a
l'oficina de la Generalitat i llavors hi aniria la Guàrdia Civil, els
agafaria per portar-los a Madrid i diria: “gràcies per la feina”.
P. Els defensors de la independència semblava que hi creien.
R. Aquí hi ha hagut una situació estranya: haver-se cregut això de la independència. Un dia li deia a un xicot de la CUP
que a mi el seu programa, independència i socialisme, m’encanta. Però
això és un programa per a una revolució, no per a una activitat
parlamentària. Els tinc molta simpatia, em semblen una gent neta i
honesta; però no sé si fan bé els números. Jo no sé com tanta gent hi ha
pogut creure. Si les coses s’haguessin plantejat d’una altra manera,
segurament la resposta hauria estat diferent, però el que necessitava
Mas era aquesta empenta per seguir quatre anys més i al final el que ha
quedat és una situació de caos.
P. Llavors, quina és la perspectiva?
R. Hem de pensar que aquesta jugada no ha estat ben
organitzada i lluitar una altra vegada per obtenir coses. La
possibilitat d’obtenir la independència, què més voldria!, necessita
suports exteriors. Eslovènia i Croàcia tenien el suport d’Alemanya per
imposar-la i els avions de l'OTAN per convèncer els serbis que deixessin
fer, però nosaltres no tindrem suports d’aquesta mena. En una situació
com aquesta hi ha objectius que s’han de guanyar. Aquests objectius són
quotes d’autogovern.Durant la Transició hauríem hagut d’aconseguir el
concert econòmic, és a dir, la capacitat d’administrar els teus propis
ingressos, pagant el que calgués de solidaritat. Si vols tenir
estructures d’Estat el primer que necessites són recursos per fer-ho i
no pots dependre del repartiment.I tampoc val res l’Estatut si hi ha
una clàusula que diu que tot depèn del que digui el Tribunal
Constitucional.
Josep Fontana en la seva darrera classe, el 2012.Marcel·lí Sáez
P. El seu company Enric Ucelay ha escrit que sembla que hagi entrat en crisi certa concepció del catalanisme.
R.L’Enric no deixa de ser un nord-americà
trasplantat, amb una prevenció vers el nacionalisme que li venia del seu
origen familiar. L’aprecio, però no veig que hi hagi hagut una crisi
del sentiment col·lectiu de la gent. En la crisi del franquisme va tenir
un paper fonamental la força del conjunt d’organitzacions veïnals,
catòliques, els partits, els sindicats... una força col·lectiva,
representada per l’Assemblea de Catalunya. Va ser dramàtic per a la
història del país que els partits decidissin que tot això ja no feia
falta, que la gent podia tornar a casa perquè ara gestionaven ells les
coses. Es va generar un silenci que es trenca amb la manifestació contra
la sentència de l’Estatut i, també amb la manifestació, que per mi és
molt reveladora, contra la guerra de l'Iraq. Una manifestació que no
munta cap partit i que és la més gran de les que jo he estat. La gent no
surt quan els partits toquen la trompeta. Cal veure la capacitat de
mobilització, perquè la gent, al final, se’n cansa. Així, doncs, què ha
fallat?
P. Què ha fallat?
R. Jo crec que hi ha hagut un mal plantejament de
les coses, un plantejament inoportú que ha creat desconcert. Això no vol
dir que hagi entrat en crisi res. Possiblement Convergència
sí que ha començat a desgastar-se i potser caldrà trobar veus noves.
També és veritat que els d'Iniciativa es van equivocar pensant que
podien transportar una fórmula que era adequada per a l’Ajuntament de
Barcelona al conjunt de Catalunya, però també és evident que la gent ha
d’estar tan descontenta ara com el 26 de setembre. L’únic que sembla
percebre-ho clarament és el PP, que és el que ha dit que les coses estan
a Catalunya avui pitjor que abans. Imagino que es tem el que li pot
venir al damunt. Si es vol dir que el model del catalanisme conservador
que va representar el pujolisme s’ha esgotat, això potser sí; llavors
caldrà veure on es recol·loca aquest catalanisme conservador. Si no hi
ha circumstàncies excepcionals, no votarà pas l’esquerra. Convergència
s’havia basat en el vot de comarques, van tenir la cura d’establir
xarxes d'influència, i en el vot conservador. On anirà a parar aquest
vot no ho sé, però és evident que els motius de queixa segueixen vigents
i reapareixeran.
P. És difícil creure que lluitin pel canvi els hereus del pujolisme?
R. Els que es van posar al davant per la
independència ho van fer dient “i quan la tinguem allí ho resoldrem tot”
i evitant plantejar cap altre objectiu a curt o mitjà termini perquè
podria haver espantat el vot conservador. No deien res sobre educació ni
sobre sanitat, sobre res que hagués pogut preocupar els conservadors.
Amb aquesta jugada podien absorbir el vot tradicional de Convergència i
un vot il·lusionat de sectors que votaven l’esquerra, però en aquell
moment els semblava que no votar aquesta opció era una mena de traïció
al país. Jo preveia que guanyarien i volia que guanyessin per més. Sabia
que després no hi havia camí per recórrer, però volia que s’evités
aquesta imatge final, falsa però que ha quedat, que el país està dividit
per la meitat. En aquest sentit, hem fallat.
P. Però als que defensaven el dret a decidir no els ha anat millor.
R.El dret a decidir era un plantejament
engrescador, però si deixes triar entre decidir i la independència,
d’entrada vols la grossa i no et planteges que la independència és més
difícil. El dret a decidir és molt difícil; la independència ho és més.
Ara, el dret a decidir no hauria creat por de la fractura social. Penso
en una dona que conec, és colombiana, fa temps que viu aquí i vota aquí.
Què deu pensar? Doncs: “a nosaltres què ens passarà?”. Però ICV tampoc
va plantejar bé la qüestió. Si volia reproduir el model de Barcelona en
Comú es necessitava un suport social semblant a tot el país. El
pujolisme ho va muntar, però era difícil fer-ho des de Barcelona. Lluís
Rabell és un dirigent veïnal conegut a Barcelona, però no se quin
impacte té a Lleida. Ja es veu que aquesta opció, tot i ser assenyada,
no tenia gaires possibilitats.
Si Artur Mas hagués anat a les darreres eleccions amb Convergència hauria estat un desastre
P. No ha quedat reflectida una crisi de confiança en els partits?
R. Que vivim un descrèdit de les velles
organitzacions i, molt especialment, els partits és clar. Que hi ha
forces emergents també és evident, i els partits no la representen.
Només cal veure la deriva del Partit Socialista Obrer Espanyol. Què
representava el PSOE durant la república i què representa ara? Ha fet un
gir a la dreta brutal. També hi ha el grau de corrupció que afecta a
tots plegats. Tot això resta confiança a aquestes formes d’organització.
Però és aquest sistema el que segueix tenint el poder. Els partits no
representen els interessos de la gent, no se’n fan ressò. Com a molt fan
retòrica. Jo no he vist encara que el PSOE anunciï que si guanya
anul·larà la reforma laboral. De manera que tenim una discrepància, però
no podem prescindir dels que tenen el control dels mecanismes
essencials.
P. I doncs?
R. Una vegada, a Lima, em van fer arribar una
gravació amb cançons dels presos de Sendero Luminoso. Una, amb música de
La Varsoviana, deia “salvo el poder, todo es ilusión”. Potser és
exagerat, però cal entendre que els moviments socials han de tenir molta
força per fer canvis, excepte quan hi ha una ruptura revolucionària,
que es produeix molt rarament i no sembla que ara hi hagi el clima.
Sense controlar l’Exèrcit, la Policia, els mecanismes de legislació,
difícilment pots canviar el món.
P. L’esquerra es deia internacionalista; com s'explica que una part hagi derivat cap el nacionalisme?
R. No estic segur que l’esquerra hagi estat tan
internacionalista. Era un internacionalisme i una solidaritat entre els
sindicats dels països desenvolupats. No semblaven gaire preocupats per
l'Índia ni els pobles de l’Àfrica. Era més aviat un ideal
d'internacionalisme. Ara el proletariat industrial ja no és tan
important i la socialdemocràcia s’ha quedat sense programa. Tampoc sé si
s’ha de parlar estrictament de nacionalisme. El que es planteja és com
canviar la societat en què vivim perquè funcioni millor. El que passava
aquí partia del fet que viure en un Estat espanyol com el dels darrers
temps és incòmode. A més a més, aquest Estat ha demostrat que és d’una
incompetència absoluta. D’altra banda, on és l’internacionalisme amb els
refugiats? L’internacionalisme té els seus límits. I els refugiats són
la primera etapa del problema. Les poblacions famèliques de l’Àfrica
estan esperant a venir. És possible que el repertori d’idees que hi
havia del 1918 al 1939 no correspongui amb els problemes actuals. Haurem
de reajustar moltes coses. Com que no ho veuré, només puc avisar.
P.I la via de solució és crear un nou Estat?
R.La resposta de Catalunya no és pels problemes
generals sinó locals. Una situació amb un estatut amb garanties, amb un
concert econòmic i un govern civilitzat passablement d’esquerres podria
funcionar millor dins l’Estat espanyol. A mi em sembla relativament
satisfactòria. La resta de problemes s’han de plantejar en comú. Jo crec
que no ens hem de resignar. No es tracta d’arribar al paradís, n’hi ha
prou amb canviar coses, millorar-les; i l'única forma d'aconseguir-ho és
lluitar cada dia contra qualsevol abús, des de les tarifes del metro
fins a la situació dels hospitals. No ens hem de deixar prendre els
hospitals per tal que els governs no hagin de cobrar impostos a La Caixa
i el Banc de Sabadell.
L'anomenat "govern a l'exili" crearà un model de govern virtual
Redacció 18/08/2018 - 16. El titular de Polítiques Digitals diu que el Consell de la República, una vegada es desplegui, servirà per crear jornades similars al 27 d'octubre i a l'1 d'octubre.
El conseller creu que l'estat espanyol encara funciona en "format analògic" i això comporta que en el món digital, segons Puigneró, els catalans siguin "invencibles".
De fet, Puigneró ha assegurat que "sense eines digitals" no s'hauria aconseguit arribar tan lluny amb el referèndum de l'1 d'octubre, ja que "tots estàvem en grups de 'whatsapp' per organitzar" els col·legis, les urnes o el cens digital..
Construir aquesta "nació digital" serà una de les missions de l'anomenat Consell de la República a Brussel·les. Aquest òrgan a l'exili comença a dotar-se de contingut, i una de les seves atribucions serà la de crear aquest model de govern virtual.
Puigneró ho ha avançat des de la Universitat Catalana d'Estiu que es fa a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord.
Segon explica Puigneró, la Generalitat no pot fer aquest paper pel bloqueig i el conflicte de competències amb l'Estat. El titular de Polítiques Digitals diu que el Consell de la República, una vegada es desplegui, servirà per crear jornades similars al 27 d'octubre i a l'1 d'octubre.
El creu que l'estat espanyol encara funciona en "format analògic" i això comporta que en el món digital, segons Puigneró, els catalans siguin "invencibles".
La vocal Sáez insisteix: ni Llarena ni la jurisdiccióespanyola mereixen empara El vocal Enrique Lucas, membre del ple del CGPJ, s’afegeix a la vocal dissident
Ernesto Ekaizer Madrid 20/08/2018 | 19:54
"Entenc que la sol·licitud del magistrat Pablo Llarena s’hauria d’haver inadmès a tràmit per extemporània i en cap cas s’hauria d’haver atorgat l’empara instada ni a títol personal ni –encara menys– abastant tota la jurisdicció espanyola", conclou la vocal i membre de la Comissió Permanent del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) Concepción Sáez en el seu vot particular amb data del 16 d’agost, entregat aquest dilluns. L’escrit recull la posició que va mantenir Sáez dijous passat a la reunió que va concedir l’empara i en què el president, Carlos Lesmes, va advertir la vocal que ha de deixar, a més de la Permanent, el CGPJ.
La vocal sosté que l’escrit d’empara es va presentar fora de termini –que comprèn els 10 dies naturals següents al moment en què es van produir els fets o des que el jutge en va tenir coneixement, segons l’article 320 del reglament de la carrera judicial– i que alquest motiu és una de les causes plantejades pel reglament en l'article 321.1 per inadmetre la sol·licitud.
Llarena assenyala en la sol·licitud que va tenir coneixement d’una demanda interposada per diversos processats independentistes a Bèlgica, el 5 de juny del 2018, a través dels mitjans de comunicació. Malgrat que Sáez no entra en aquest assumpte, la versió no és veraç. Perquè l’escrit de recusació de Llarena, presentat per la defensa de Meritxell Serret i Toni Comín al Tribunal Suprem, té data del 5 de juny. El text, precisament, dona compte de la demanda a Bèlgica com a causa de recusació. En el seu vot particular, la vocal Sáez assenyala que l’"extemporaneïtat de la sol·licitud instada pel magistrat Llarena és, doncs, evident, la qual cosa comporta la seva inadmissibilitat ‘in limite litis’", circumstància que certament ja s’ha tingut en compte en altres ocasions sense cap tipus d’objecció ni excepció –com la inadmissió a tràmit per extemporaneïtat de la sol·licitud, acordada en la sessió de la Comissió Permanent el 6 d’octubre de 2016, acord 5, annex 11.
La vocal adverteix "el desordre conceptual que dificulta la resolució recta de la sol·licitud d’empara, en confondre la independència judicial com a mitjà per garantir els drets i com a control dels abusos de poder derivats de l’obstrucció o la descomposició de la divisió de poders, amb l’exercici del dret a l’acció dels demandants (legítim o no; això ho dirà la justícia belga, a qui –com a mínim– hem de reconèixer el mateix grau d’independència que a l’espanyola)".
Sáez recorda que en altres casos la Comissió Permanent ha actuat de manera molt diferent. "Crida l’atenció igualment que la decisió de la majoria de la Comissió Permanent –tan diligent en altres ocasions per valorar l’estat del procediment en què intervé el jutge quan resulta presumptament pertorbat (un requisit no exigit en la llei orgànica del Poder Judicial ni en el reglament de la carrera judicial) i a l'hora d'inadmetre ‘ab initio’ sol·licituds d’empara objectivament atendibles i urgents– en aquest cas no només no ho obvia sinó que ho atén expressament"
La majoria de la Comissió Permanent –quatre conservadors liderats per Lesmes i José María Macías i els autodenominats progressistes Rafael Mozo i Pilar Sepúlveda– "va considerar fonamentat l’atorgament de l’empara, ja que els demandants a Bèlgica han realitzat el seu «atac planificat»" al magistrat Pablo Llarena no per condicionar la seva independència en una instrucció ja conclosa, com sabem tots, sinó amb l'"única finalitat de condicionar i influir en futures resolucions judicials que es puguin adoptar en la causa especial número 20907/2017 i en altres procediments que es puguin substanciar davant la jurisdicció espanyola (a aquests efectes, convindria repassar el text de l’acord adoptat per la comissió permanent en la sessió del 27 de gener del 2015 respecte de la petició d’empara dels magistrats Manuela Fernández de Prado i Javier Martínez Lázaro i Ramón Sáez Valcárcel)".
La vocal no amaga la seva sorpresa per la seguretat amb què es concedeix l’empara a Llarena, amb l’"afirmació indiscutible amb què s’atén, sense més ni més, la sol·licitud instada pel magistrat Llarena d’empara a la «immunitat de la jurisdicció espanyola», en tant que la situació de risc, segons s’afirma, es posa de manifest «a partir de les circumstàncies examinades»". La majoria resol, en conseqüència, posar-ho tot en coneixement del ministre d’Exteriors i "a través de l’advocada general, del ministeri de Justícia", perquè "adoptin les mesures necessàries per assegurar la integritat i immunitat de la jurisdicció espanyola davant els tribunals del Regne de Bèlgica".
Tot i que Sáez no ho apunta, aquesta gestió ja s’ha fet. La va cursar Lesmes als ministres d’Interior i Exteriors el 10 de juliol passat, gairebé un mes després de conèixer la demanda civil a Bèlgica.
És més: el ministre Borrell va elevar una nota al ministeri d’Exteriors belga. I va obtenir una resposta. El ministre belga, Didier Reynders, li va dir el dilluns 16 d’agost: "Intentem treballar respectant la independència dels jutges".
Per tant, Llarena i Lesmes estan buscant raons polítiques per mantenir viu el presumpte incident tot i el preu de repetir el que ja s’ha fet.
Dos mil persones només a l'acte en memòria de les víctimes del 17-A. 2017
. El rei Felip VI s'havia autoconvidat, hi era també el President d'Espanya Pedro Sánchez, per descomptat el President Torra i altres.
Observin com el Sr. Lesmes, President del Tribunal Suprem, dóna la mà a l dona del conseller Quim Forn SENSE mirar.li a la cara:
El President Quim Torra ha volgut que no s'apartés del seu costat en tot el dia, i l'ha presentat a tothom, Laura, la dona de Quim Forn, un dels grans ausents a la jornada d'avui, donc es troba empresonat a Lladoners.
La pancarta contra el Rei es fa un lloc als mitjans internacionals
