31 d’agost de 2018

El govern espanyol gastarà 545.000 euros a defensar Llarena a Bèlgica



El bufet d'advocats Liederke Wolters Waelbroeck Kirpatrick es fa càrrec de la defensa del jutge del Suprem 

30.08.2018
El Ministeri de Justícia espanyol ha contractat els serveis d’un bufet d’advocats a Bèlgica per representar tant l’estat espanyol com el magistrat del Suprem Pablo Llarena per la demanda civil interposada per Carles Puigdemont i els quatre consellers a l’exili. El preu de l’adjudicació és de 545.000 euros i d’ara endavant el bufet Liederke Wolters Waelbroeck Kirpatrick estarà en contacte amb l’advocacia de l’estat espanyol per dirigir l’estratègia processal a Bèlgica, car l’advocacia no es podia personar directament perquè es tracta d’un tribunal estranger ordinari.

El 4 de setembre hi haurà una vista preliminar en què les parts exposaran les al·legacions i el jutge haurà de decidir si admet a tràmit la demanda civil. Llarena no té l’obligació d’assistir-hi en persona i el poden representar els advocats d’aquest bufet. El Ministeri de Justícia espanyol ha informat que ja s’ha signat el contracte i, amb aquesta decisió, deixa tancada la representació en aquest procediment tant de l’estat com del jutge.

La setmana passada, en canvi, Justícia feia una distinció entre defensar ‘la sobirania de la jurisdicció espanyola’ i els ‘actes privats’ de Llarena. Aquesta diferenciació va suscitar crítiques del PP, de Ciutadans i d’associacions de fiscals i jutges. Finalment, el govern espanyol es fa càrrec del cost de la representació del jutge i pretén, així, tancar la polèmica sobre si l’havia de defensar o no.

Segons que informa el Ministeri de Justícia en un comunicat, l’objectiu d’aquest bufet serà defensar ‘la sobirania i la immunitat jurisdiccional’ dels tribunals espanyols davant els belgues, una defensa que –puntualitza el ministeri– també inclou la del magistrat del Suprem.

Jutges a Espanya, notícies breus



>> Veure també l'etiqueta "Llarena Pablo" a l'index del blog. Ell tot sol és un capítol de la corrupció d'Espanya, i de la NO independència del poder judicial respecte al poder polític.

>> Veure també aquesta entrada:

Elpidio José Silva, advocat: "Investigarem el CGPJ. Ja no podem més"

Elpidio José Silva: ‘L’empara de Llarena és contrària a la constitució’



Assegura que l'actuació del CGPJ presenta indicis de criminalitat 

23.08.2018
El jurista Elpidio José Silva, membre de l’Associació Atenes, ha denunciat avui l’empara que ha dispensat el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol al jutge Pablo Llarena arran de la demanda civil presentada pel president Carles Puigdemont i els consellers exiliats. ‘L’empara de Llarena és sorprenent perquè és contrària a la constitució i el situa en un pla d’inviolabilitat’, ha dit en una entrevista a ‘El matí de Catalunya Ràdio’. 

A més, ha criticat que el CGPJ vulgui blindar el magistrat quan ha estat requerit ‘òrgan jurídic de la UE independent’. Llarena, en l’escrit de demanda d’empara, va definir la denúncia com un muntatge ‘groller’ sense contingut. Per a Silva, actuacions del CGPJ com aquesta, fan veure ‘indicis de criminalitat, perquè actua amb clares finalitats polítiques’.

El jurista ha recordat que l’Associació Atenes ha presentat una querella contra el consell perquè les seves decisions, com ara atorgar a la jutgessa Carmen Lamela una plaça al Suprem, demostren que les males pràctiques són una cosa sistemàtica. ‘Creiem que constitueixen una prevaricació reiterada’, ha afirmat.

Silva explica les males praxis del consell dient: ‘La justícia espanyola no va passar per la transició política del 78.’ Per ell, la transició fou un frau en molts aspectes, però denuncia que a la judicatura ‘ni tan sols li han passat lleument el raspall d’aquesta transició’. A més, ha criticat que no s’ha fet res per a resoldre-ho.

Pel que fa a la politització de les cúpules judicials, Silva ha declarat, amb certa ironia, que valdria més que els jutges depenguessin directament del president espanyol i el Ministeri de Justícia. D’aquesta manera, el vincle seria molt més clar i el contribuent s’estalviaria les elevades despeses del CGPJ.
 https://www.vilaweb.cat/noticies/elpido-jose-silva-lempara-de-llarena-es-contraria-a-la-constitucio/

 

El Suprem espanyol es trobarà obligat a apartar Llarena si és jutjat a Bèlgica







27.08.2018  

No cal que la justícia belga el condemni: les implicacions de la demanda l'afecten pel mateix fet de jutjar-lo

El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena és citat a declarar dimarts vinent a Bèlgica perquè un tribunal belga decideixi si continua o no el procés judicial de la demanda civil presentada pel president Carles Puigdemont i els consellers exiliats. Tots demanen una condemna simbòlica d’un euro perquè consideren que ha vulnerat el seu dret a la presumpció d’innocència i a un judici just. L’origen d’aquesta possible vulneració són unes declaracions que va fer a Ovieu (Astúries), on va dir que Forcadell, Sànchez, Cuixart i els consellers empresonats no eren presos polítics. I sobre els fets investigats, va dir: ‘Són comportaments que el codi penal recull i que, amb independència de quin motiu els hagi empès a cometre’ls, han de ser investigats.’

Si demanen tan sols una condemna simbòlica, quin és el motiu d’aquesta demanda que ha motivat tants nervis a Madrid? La clau de tot plegat està en l’article 219.8 de la llei orgànica del poder judicial, que estableix que si un jutge té un plet pendent amb alguna de les parts del judici, s’ha d’abstenir i, si convé, ser recusat de la causa. És a dir, si la justícia belga creu convenient de cursar la demanda contra Llarena –ni tan sols caldria que fos condemnat– hauria de ser apartat de la causa que instrueix. Cal recordar que, ara per ara, la instrucció contra els polítics que hi ha a Catalunya, tant si són a la presó com si no, ja s’ha acabat i tan sols resta oberta la peça que afecta els exiliats.

Segons que han explicat a VilaWeb fonts de la defensa, els advocats no confien que, ni tan sols si és jutjat a Bèlgica, el Suprem actuï adequadament i aparti Llarena de la instrucció del cas. Si fos el cas, podrien recórrer al Tribunal Constitucional espanyol. Fins que el TC no s’hi hagi pronunciat no podran dur-lo al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Si el Suprem no actua correctament, serà un greuge més que tindrà en la llista el Tribunal d’Estrasburg quan revisi tota la causa. Si obeeix l’article 219.8 de la llei orgànica del poder judicial, Llarena ha de ser apartat.

D’una altra banda, si la justícia belga condemna Llarena per haver estat parcial, pot tenir conseqüències molt greus per a la instrucció. ‘Vol dir que la investigació també es pot considerar parcial i que no pot sotmetre’s a un judici just’, explicava l’advocat impulsor de la demanda, Christophe Marchand, en una entrevista a VilaWeb.

Què passa si Llarena no compareix a Brussel·les?
Quan falta una setmana, encara no és clar si Llarena s’hi presentarà o no, o si el despatx d’advocats contractat pel govern espanyol el defensarà a ell o tan sols ‘la sobirania jurisdiccional espanyola’, per bé que la demanda sigui contra Llarena i prou. Marchand deia en la mateixa entrevista que si ningú no compareix en nom de Llarena, la causa pot continuar i pot ser jutjat en absència.


Tanmateix, l’advocat no les té totes sobre la reacció del magistrat belga. ‘Per a un jutge belga o d’un altre país, condemnar un altre jutge de la Unió Europea per una actuació del magistrat fora del seu càrrec judicial, encara que tingui vinculació amb la instrucció… és difícil’, reconeix. Per això veu possible que sigui especialment caut i ajorni el cas o torni a demanar a Llarena que comparegui. ‘Prendre una decisió sense pensar-s’ho molt profundament i raonablement és complicat’, diu.

30 d’agost de 2018

2018 ago 28 - Mor Josep Fontana, l'historiador que combatia la desesperança i defensava la utopia. Links d´entrevistes sobre sobiranisme i identitat catalana.v.2




L'autor més universal de la histografia catalana defensava el compromís social de la història


“Per què es tria un ofici com el d’historiador? En el meu cas, no va ser perquè el que m’havien ensenyat com a història els primers anys de la universitat em produís una mena de fascinació intel·lectual”, va escriure Josep Fontana (Barcelona, 1931) a "L’ofici d’historiador" (Arcàdia, 2018). “El que havia de representar per a mi aquest ofici ho vaig aprendre de mestres i amics, més al marge de la universitat que a dins seu, i tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina”, afegia Fontana, que va morir ahir al matí als 86 anys després d’una llarga lluita contra el càncer. El funeral serà avui al migdia al Tanatori de les Corts.

Fontana no va deixar de treballar fins a l’últim moment ni va perdre la curiositat. Sempre oferint una mirada alternativa, qüestionant i fent-se moltes preguntes. Però sobretot va tenir la capacitat de saber difondre i encomanar la passió per la història. Va ser mestre de molts. Va saber ensenyar el que ell anomenava el seu “ofici”. Va impartir classes d’història contemporània i història econòmica a les universitats de Barcelona, València, Autònoma de Barcelona i Pompeu Fabra, de la qual era catedràtic emèrit. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006 i el Premi Nacional de Cultura el 2007, en reconeixement a la seva trajectòria professional. Aquest setembre l’Ajuntament de Barcelona li havia de lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat per ser “un ciutadà compromès amb Barcelona” i “militant per la justícia i rebel contra la injustícia”.

 

L’historiador més universal 

“És l’historiador més universal que hem tingut. Cap altre català ha tingut el seu impacte ni la seva transcendència. La seva obra ha sigut traduïda a moltes llengües -diu l’historiador Borja de Riquer-. Tenia una gran capacitat per plantejar preguntes a la història i saber respondre-hi amb un rigor científic excepcional i amb un estil clarificador i atractiu”. Les seves classes a la universitat sempre estaven plenes. “Impactava i estimulava els alumnes. Va dirigir multitud de tesis doctorals d’alumnes d’arreu de l’Estat”, afegeix De Riquer, que també destaca l’aportació de Fontana a la historiografia catalana: “Va saber explicar com la Catalunya contemporània més avançada econòmicament i socialment havia sigut frenada per les classes dirigents espanyoles, que van prioritzar els seus interessos”.

Fontana és autor d’una llarga llista d’obres que analitzen de manera lúcida els canvis dels últims segles. Entre els seus llibres destaquen "El siglo de la revolución" (Crítica, 2017), "La formació d’una identitat. Una història de Catalunya" (Eumo, 2014), "El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI" (Pasado & Presente, 2013), "Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945" (Pasado & Presente, 2011), "De en medio del tiempo" (Crítica, 2006), "Europa ante el espejo" (Crítica, 1994), "La història després de la fi de la història" (Eumo, 1992) i "La quiebra de la monarquia absoluta" (1814-1820) (Crítica, 1971). Va impulsar revistes de recerca històrica com Recerques, va col·laborar a L’Avenç, va dirigir la "Historia Universal Planeta" i va codirigir, amb Ramon Villares, "Historia de España", una obra en dotze volums. Va dirigir també la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse i va ser director de l’Editorial Crítica. Òbviament, era un lector voraç. La seva biblioteca -se l’havia llegit sencera- era molt extensa, i el 1991 va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la UPOF, a la qual va donar 37.000 documents, sobretot llibres d’història moderna i contemporània i d’història econòmica. Conservava encara uns 15.000 llibres més a casa.

Fontana era, en molts aspectes, una rara avis. Es va llicenciar en lletres el 1956 i, el mateix any, va ser professor adjunt a la Universitat de Liverpool. Franco encara governava i Fontana va fer l’inimaginable: portar a Espanya una gran quantitat de bibliografia estrangera. Va ser una veu dissident -era comunista-, i el 1966 el van apartar de la universitat pública. “Fontana va introduir molts autors i obres que aquí eren desconeguts”, assegura Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL). “La seva recerca sobre la crisi de l’antic règim és fonamental, no només per tot el que descobreix, sinó també per com canvia la manera de veure el segle XIX -explica Claret-. Va tenir un gran impacte entre els professors de secundària i entre moltes persones que no són historiadors. Va fer una gran aportació difonent i acostant la història a un gran públic”.

 

La vocació de combat i debat

Fontana va tenir com a mestre, entre d’altres, Ferran Soldevila. L’historiador recordava a L’ofici d’historiador que feien les classes clandestines al menjador de casa de Soldevila. “Em va ensenyar a entendre que darrere d’un document o del text d’una crònica hi havia éssers humans amb sentiments i problemes. Soldevila era, a més, un model de dignitat”, va escriure. Els altres dos referents seus van ser Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives. “De Vives vaig aprendre que aquest ofici només tenia sentit si el fèiem amb plena consciència de la seva dimensió cívica”, deia. Per a Fontana, la recerca històrica no va ser mai un exercici intel·lectual per a un públic educat, sinó que tenia més a veure amb l’elaboració d’una consciència col·lectiva. “Si la nostra feina no servia per entendre millor el món en el qual vivíem, no servia per a res”, va escriure.

“Fontana va ser un dels millors historiadors europeus contemporanis -assegura l’historiador Joaquim Albareda-. Va superar en molts aspectes els seus mestres, com posa en evidència la seva amplíssima bibliografia. La seva intel·ligència era excepcional i tenia una capacitat de treball fora del comú”. I feia una cosa cada vegada més inusual: relacionava història cultural, social, política i econòmica. “Es va apropar més que ningú a la història total que reivindicava Pierre Vilar”, diu Albareda.

“Era únic. Va obrir uns horitzons immensos. Tenia una gran cultura i una gran capacitat per assimilar diferents corrents historiogràfics i tot allò que passava al món”, explica l’historiador Manel Risques, que va coincidir amb Fontana al Centre de Treball i Documentació, un nucli interdisciplinari d’anàlisi i de debat en el terreny de les ciències socials format el 1976 per molts dels que havien lluitat en l’antifranquisme. Una de les primeres coses que va fer el Centre de Treball i Documentació va ser un homenatge a les Brigades Internacionals i un col·loqui sobre la Guerra Civil. Risques recorda que va publicar el seu primer article gràcies a Fontana. “Vaig llegir La quiebra de la monarquia absoluta (1814-1820) el 1973, mentre feia la mili, i em va redescobrir la història -assegura-. Hi ha un abans i un després de Fontana en la historiografia. La seva vocació de combat i de debat, la defensa de la història com un element per transformar el món, aquest és el seu llegat i el que el fa únic”.

Gemma Rubí, professora d’història contemporània de la UAB, va ser alumne de Fontana i de Pierre Vilar, els primers anys de la Transició: “El que el diferenciava d’altres historiadors era la manera com construïa el relat; ho feia des d’una perspectiva crítica però no militant, i això els estudiants de la meva generació ho vam valorar molt”. Rubí recorda com l’impactaven les classes de Fontana, com “descarnava” la realitat amb totes les seves cares i tensions. “Seleccionava i explicava esdeveniments, fets concrets i puntuals, que tenien tanta substància que podien impregnar tota una època -explica Rubí-. Poca gent sap fer-ho com ho feia ell, tenia una gran intuïció”. Rubí creu que encara és d’hora per valorar el seu llegat i el seu mestratge: “Moltes vegades me n’adono que, a la pràctica, estic fent el mateix que ell sense haver-m’ho proposat”.

Activisme contra la desigualtat

Per a Fontana, la utopia era necessària. Quan era petit va viure la Guerra Civil i va patir els bombardejos. El seu pare tenia una llibreria de segona mà, i amb la família s’amagaven al refugi que hi havia al Palau de la Generalitat, que era prop de casa seva. D’infant assistia a les reunions clandestines que celebrava el seu pare -catalanista i d’esquerres-. De jove va formar part de l’antifranquisme i va ser del PSUC des del 1957 fins al 1980. Va donar suport a la formació de Barcelona en Comú d’Ada Colau tancant el 2015 la llista de la formació. Creia que s’havia de lluitar per millorar el que no estava bé, i estava convençut que la desigualtat només es podia revertir des de baix. “Des de l’activisme. No es pot confiar que les solucions vinguin des de dalt”, assegurava. L’ofici d’historiador acaba així: “No és una feina fàcil, no és còmoda, perquè ens haurà d’obligar, per força, a mostrar-nos crítics amb l’ordre establert i ens condemnarà, per això, a la marginació que aquest ordre reserva a la dissidència. Però val realment la pena”.

https://www.ara.cat/cultura/Mor-historiador-Josep-Fontana_0_2078192245.html?utm_medium=social&utm_source=facebook&utm_campaign=ara 


Altres articles sobre el seu llegat:

>> "El pensament de Josep Fontana", vídeo de TV3  2'32'': http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/el-pensament-de-josep-fontana/video/5783242/#


>> "Mor l'historiador Josep Fontana" vídeo de TV3 1'25'':  Aquest dimarts, ha mort l'historiador Josep Fontana als 86 anys. Fontana era un veterà historiador d'arrel marxista, deixeble de Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives.http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/noticies-324/mor-lhistoriador-josep-fontana-als-86-anys/video/5783127/


>>> Per saber més, teniu l'excel·lent article de Marc Andreu:  "Llegir Josep Fontana és la millor manera de mantenir-lo viu"  publicat a El Crític: http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2018/08/29/llegir-fontana/


>> 2012 - Podeu llegir el texte d'aquesta conferència celebrada a València: "El futur és un país estrany. Crisi econòmica i canvis socials"  https://elpais.com/ccaa/2012/05/03/valencia/1336077471_038127.html


>> 2017 - Entrevista en motiu de la publicació d' El siglo de la revolución, lúcida i realista anàlisi del món des de 1914.  https://cat.elpais.com/cat/2017/02/15/cultura/1487194142_181769.html




Recordem algunes entrevistes i publicacions del Prof. Fontana publicades a la Cuca de Llum:

>> 2014 setembre - 2014. L'historiador Josep Fontana, a la presentació del seu llibre "La formació d'una identitat". Entrevista que li van fer al set. 2014 sobre la situació i futur a Catalunya
(Al set. 2014, i per tant prèvia a la consulta del 9N)

 

>>  2014 oct. en castellano: "La formació d'una identitat. Una història de Catalunya", nuevo libro de Josep Fontana" Entrevistado por El Periódico"

 

>>> 2014.nov.05 - Josep Fontana: “Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana” (La identitat catalana a la història, l'independentisme)


>>  2014.nov.15 - Carles Capdevila entrevista a Josep Fontana


>> 2014 decembre - Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent' - VilaWeb

(entrevistat per Andreu Barnils al decembre 2014 en motiu de la publicació del seu nou llibre "La formació d'una identitat". Un document molt recomanable per llegir un abreujat de la història de Catalunya, he afegit il·lustracions. (Inclou el link del vídeo del debat-presentació al CCCB  de Barcelona el 15 de desembre 2014. L'acte ha estat enregistrat. Molt interesants les observacions dels altres historiadors)

  

>>  2016 - Com es forma la identitat catalana, diferències amb la cultura castellana. "Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat" entrevista a Josep Fontana, historiador, autor de "La formació d'una identitat", un llibre recent de la història de Catalunya

2014.nov.05 - Josep Fontana: “Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana” (La identitat catalana a la història, l'independentisme)



Carles Geli - Barcelona  - 5 NOV 2014 - El País
Hi ha poques coses per a les quals l’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) no tingui explicació, però la manifestació de l’11 de setembre de 2012 el va posar a prova. “Contràriament al que pensaven a Madrid, no havia estat preparada pels partits, que tampoc tenen ja capacitat per fer-ho; és més, els 
sorprengué. Em preguntava per què a 


aquestes altures els catalans sentien aquesta personalitat i identitat pròpia i la conservaven, cosa que no s’entenia a Madrid. I això que tenia clar que el fet es fes en nom de la independència era equívoc: la gent, en una barreja de classes mitjanes i populars, protestava més enllà de la reivindicació nacionalista, ho feia per una situació global: Madrid i el PP eren fonamentals, però també la presidenta del Parlament fou xiulada. O sigui, ni uns ni altres”. El resultat d’aquesta inquietud és "La formació d’una identitat. Una història de Catalunya" (Eumo), documentadíssim (51 planes de bibliografia, “perquè vegin que no m’invento res”) treball de l’autor del descomunal "Por el bien del imperio" (Pasado & Presente).


L'historiador Josep Fontana.




Pregunta. Ha trobat la clau de volta de la incomprensió de Madrid?
Resposta. Reflexionant-hi més després, no ho dic al llibre. La societat i la cultura castellanes tenen un antecedent que ha marcat aquesta actitud: la mala vivència de les tres religions a l’edat mitjana, que és, més que per motius religiosos, resultat d’un refús cultural global. Cal recordar que raça és una paraula d’origen castellà, que inicialment vol dir “defecte d’un teixit”, i això s’acaba aplicant a la raça de jueus i moros... És clar que hi ha un fort component de refús cultural dins de la societat castellana... Es pot veure a El coloquio de los perros, de Cervantes, on el seu odi, terror i repugnància cap als morescos és desorbitant. És una societat que creix amb una mena d’incomprensió respecte de les diferències culturals dels altres, i no entenen mai per què no s’adapten als seus costums. A partir del moment de la seva unió als països de la Corona d'Aragó, amb un sistema polític que garanteix moltes més llibertats que a l’altra banda, encara es dificulta més l’assimilació. I els problemes d’incomprensió encara funcionen avui.


P. Tenien la consciència tan clara els Segadors de 1640 de formar part de la lluita pel fet nacional? No es revolten per subsistència?
R. Jo també ho pensava, però si s’examinen les fonts, quan
corre la notícia de la possible mort d’un conseller de Barcelona es revolten i van a buscar el virrei a casa seva. O sigui, un cert sentit de consciència nacional sí que tenien: ho noten en lleis diferents que, per exemple, defensen que aquí ningú pot ser castigat sense judici previ. Un altre exemple? Als anys quaranta del XIX, els milicians nacionals que enderroquen la muralla de la Ciutadella es recorden de com Felip V la va fer construir arrabassant cases de la gent en un acte de tirania. Com es conserva a la memòria això més de 100 anys? No hi havia llibres d’escola que ho expliquessin…


Les revoltes fiscals acostumen a estar en els orígens dels moviments d’independència


P. Però sembla que el catalanisme hagi estat més lligat al tema econòmic, que se l’hagi utilitzat com a bandera: per fer resistència financera a la crisi dels Àustries, davant la impossibilitat de modernitzar l’Estat al XIX i segurament al XXI...
R. Les revoltes fiscals acostumen a estar en els orígens dels moviments d’independència, començant pels EUA, que els portaran a beure cafè i no te. La gent ho sent sobre les seves costelles, el diner sempre té un paper important, però en el cas de Catalunya els motius fiscals tampoc són tants; als segles XIX i XX ja serà un altra cosa per la utilització de la força que proporciona el sentiment d’un poble per a uns fins polítics determinats. La mateixa revolta contra Godoy i després contra els francesos no és per motius econòmics. Potser quan els remences, però al moviment de base hi ha més coses.


P. Denuncia diversos cops la imposició dels interessos de les classes dirigents catalanes per sobre dels nacionals-col·lectius: el Compromís de Casp, l’abandonament de la llengua per la burgesia a finals del XVIII, els anys setanta actuals...
R. Quan els interessos no coincideixen es fan pactes contra
els interessos globals, encara que sovint això s’amagui. La por a la gent que es mou demanant coses acaba sempre produint pànic als de dalt. Es pot veure en unes cartes de Joan Maragall de 1890 quan la primera manifestació del Primer de Maig, en què constata el terror dels grans burgesos de Barcelona comprant aliments que guarden a casa, marxant de la ciutat i reclamant els canons de l’exèrcit, tot perquè es va celebrar la manifestació que demanava les vuit hores. Durant tot el XIX i XX hi ha un joc equívoc: quan hi ha un malestar social i la burgesia catalana s’espanta, parlen amb Madrid, que els diu: “No us preocupeu, treballarem per a vosaltres que per això tenim l’exèrcit”.


P. O sigui, que fan del catalanisme palanca per impulsar els seus interessos.
R. La majoria de la burgesia, tipus Cambó, no deixa de ser íntimament catalana fins que el catalanisme els toca els seus interessos i els amenaça. Quan el juliol de 1936 es cremen esglésies, a la burgesia això no l’espanta gaire perquè ja s’hi havia acostumat, ho feien cada 30 anys: 1835, 1868, 1909… ja tocava; ara, quan es parla de comissar fàbriques, això ja els preocupa més. Els seus interessos els porten a l’altra banda. La burgesia catalana és una mena d’animal molt estrany.


P. El catalanisme, doncs, és un moviment d’arrel popular o es promou des de dalt?
R. M’inclino per dir que és una força de base, que no vol dir que per ella mateixa pugui crear res, però hi ha sentiments i idees a la base que poden ser moguts. Això passa en una societat que, a més, té una considerable tendència a l’associacionisme. La cultura catalana funciona amb moviments de base. I el catalanisme s’hi insereix. En qualsevol cas, la majoria de la burgesia veu que no pot fer una política dins l’estructura de l’Estat de la Restauració i comença a descobrir una força que els pot fer guanyar eleccions i ajuntaments, i que els dóna pes al darrere per poder reclamar a Madrid.


P. Hi ha certa manipulació espúria del sentiment, doncs.
R. Mai queda gaire clar fins a quin punt aquesta burgesia vol jugar. Mentre el suport no se’ls escapi de les mans, els funciona. El primer disgust a gran escala el tindran el 1931, quan aquella mena de Podem que va ser ERC se’ls emporta quan no sabien ni que el partit existia.


P. Essent, com es veu en el llibre, el catalanisme un signe de modernitat, és curiós que a Catalunya s’hagi fet hegemònic el catalanisme de dretes civilitzades. El pack catalanisme-esquerra ha costat d’arrelar.
R. Els estaments dominants catalans, per por als avenços excessius, s’han apuntat a la moderació, però mai a la dreta reaccionària. Aquí mai hi ha hagut manifestacions contra la democràcia. Però sí que, quan ha semblat que les forces progressives poden avançar, s’han reforçat amb els estaments espanyols per evitar que s’anés massa lluny. Un exemple recent és el de la Transició: quan s’apuntava l’aliança PSC i PSUC, surt de president Jordi Pujol, quan no era la força dominant; va ser el resultat d’estendre la por al petit propietari. Igual que quan la Llei de Contractes de Conreu republicà. Quan les reivindicacions nacionals i socials s’entrellacen, espanten…


P. Va passar en aquells dos moments, República i Transició?
R. Sobretot va ser important en el final del franquisme, perquè va obligar a canviar coses. Els immigrants de Terrassa i Sabadell defensen aspectes del catalanisme perquè entenen que és alhora una defensa de la llibertat. És el gran favor que ens va fer el general Franco: va permetre integrar aquesta immigració. Curiosament, ara el problema vindrà amb la segona immigració, amb gent del nord d’Àfrica i de l’Amèrica Llatina: ha fallat l’esforç suficient en el terreny de l’educació primària i secundària amb aquesta gent. S’hauria d’haver donat més atenció als fills d’aquesta gent per acostar-los més a la nostra cultura i forma de viure.


P. Apunta que el retorn de Tarradellas va ser una manera de frenar precisament un catalanisme més unitari i d’esquerres.
R. Bé, ho diuen explícitament personatges com Manuel Ortínez o Alfonso Osorio en cartes: la forma d’aturar Pujol i els catalanistes la garantiria ell. No entenc la fascinació d’alguns per Tarradellas, potser és perquè el veien un tipus capaç de negociar. Però és un engany. D’aquest període a mi m’ha interessat assenyalar —perquè la gent no n’és prou conscient avui— la gran mentida dels partits d’esquerra, el PCE i el PSOE, que llavors van anar amb programes oferint el dret a l’autodeterminació i alhora veus que, en aquells mateixos moments, negocien per darrere amb l’Estat i l’Exèrcit dient que no tolerarien el concert econòmic i altres aspectes.


P. I ara, què fem?
R. Si em diu què caldria ara per tirar les coses endavant en pau, les dues peces que es necessitarien serien un Estatut blindat amb un tribunal d’arbitratge paritari i el concert econòmic.


P. Amb això baixaria el suflé independentista?
R. No exactament. L’independentisme em sembla molt bé i m’hi puntaré quan calgui, el problema és com s’aconsegueix. Gent de l’ANC t’explica: “Farem el referèndum i votarem i pactarem amb Europa”… Tenim la idea que a Brussel·les hi ha unes finestretes que diuen “Peticions de formació de nous estats”. Em sembla bé la independència, però s’ha de ser realista, i no crec que hi hagi cap govern de dreta ni esquerra a Madrid que es pugui permetre negociar la independència, o que ni tan sols els ho deixin negociar les forces financeres, o fins i tot la resta de ciutadans espanyols. Tota concessió a Catalunya al segle XX s’ha saldat amb protestes i manifestacions contràries de la resta de l’Estat, excepte el 1931. I encara. Avui no es poden permetre ni el concert econòmic. Potser el 1976-1977 s’hauria pogut fer en ple desballestament del règim, però ara no s’ho poden permetre.


P. Què es pot fer, doncs?
R. No fotem broma. El problema que tenim, i ho dic en aquest llibre, és un problema d’encaix des de fa 500 anys i que encara avui subsisteix. Ho veiem amb ximpleries com la intrusió en les lleis d’ensenyament malgrat que no creen ni un sol problema. A banda, l’experiència històrica demostra que normalment no s’aconsegueix una independència sense una guerra d’independència… menys casos excepcionals com el de Txèquia i Eslovàquia. Hi ha coses clares: la crisi, per exemple, ha afavorit l’expansió del negoci financer. Aquí es parla amb tanta alegria de separar-nos i, en canvi, s’oblida que La Caixa i el Banc de Sabadell han aprofitat tot aquest període de crisi per estendre’s per tot Espanya; tan convençuts estan que no tirarà endavant, que en lloc de reforçar-se a l’interior s’han expandit...


P. Catalunya s’ha cansat de fer de trencagels sociopolític d’Espanya?
R. S’ha de seguir fent feina. Jo no renuncio a tenir relacions amb Valladolid o València per anar a parlar tranquil·lament d’altres coses que no hi tenen res a veure i que compartim… Miri, el problema és que és gent que parteix d’una idea molt diferent, i que no saben res de la història de Catalunya i diuen coses com que “España es la nación más antigua del mundo”. És molt difícil dialogar quan no hi ha res en comú. Jo, parlar de les relacions Catalunya-Espanya, ja no ho penso fer fora de Catalunya. A més, això que l’home és un animal racional és mentida: el 90% del pensament habitual nostre no és raonat, sinó que ve de sentiments, de fets emmagatzemats, que la gent cultiva llegint diaris i mirant teles que alimenten les coses que creuen que són correctes i sanes. No es raona gaire: quan hi ha sentiments barrejats, és difícil enraonar res.


P. Ni el 1714 ni el 1934, a diferència d’avui, es volia la independència.
R. Efectivament, en cap dels dos casos, contràriament al que se sol dir.


P. L’independentisme està fagocitant el nacionalisme per primer cop en la història de Catalunya?
R. Des del XIX, sempre hi ha hagut a Catalunya nuclis independentistes. Ara caldrà veure aquest independentisme d’avui com qualla. No vull fer previsions de futur, però és clar que, a curt o mitjà termini, no hi ha cap possibilitat de desenganxar-se d’Espanya. S’hauria de fer a la força, i a Europa no li interessa si no vol desintegrar-se. I aquí, com han de perdre la vaca més rendible de la quadra?


P. Pot provocar l’independentisme avui una fractura social dins el mateix catalanisme?
R. Hem de veure què passarà... Jo vaig precipitar el redactat final perquè crec que pot ser un llibre útil pel desencant que es pot produir: amb aquest treball vinc a dir que això no és un problema dels darrers anys, sinó que ve i va per llarg. Cal seguir batallant. Ja ho veurem... També caldrà observar què passarà a les eleccions municipals a Barcelona: el seu pes dintre el conjunt de Catalunya és molt important i l’Ajuntament de Barcelona sempre ha estat gairebé tan important com la Generalitat. I, a sobre, ara l’està finançant.


P. Preveu un desencís, doncs.
R. Amb aquesta idea donada que la independència és qüestió de mesos, i tant que preveig el desencís! No veig condicions objectives perquè es pugui concedir en mesos la independència. Això pot produir cert desencís. Amb això hem fallat.


P. Gregorio Morán el tractava l’altre dia de “conspicuo estalinista y rojo oficial”. Li estan fent pagar la seva participació al simposi Espanya contra Catalunya?
R. No ho crec; Morán ja ho havia fet abans, tot i que no em coneix de res i no crec ni que m’hagi llegit. Jo a ell, sí... És un amargat que viu aïllat en una cova des d’on reparteix a dreta i esquerra. És una bestiesa. Miri, el 1956-1957, quan vaig entrar al PSUC, jo era roig i era nacionalista, i vaig entrar al partit perquè, entre altres coses, en els seus estatuts es reconeixia el dret d’autodeterminació. Avui segueixo sent roig i nacionalista, però no estic afiliat i del que he escrit i fet aquests anys no em penedeixo de res ni haig de rectificar res.


2016 - Com es forma la identitat catalana, diferències amb la cultura castellana. "Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat" entrevista a Josep Fontana, historiador, autor de "La formació d'una identitat", un llibre recent de la història de Catalunya



(A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues societats que han evolucionat diferent. Crec que en aquest article ho exposa particularment bé. L'existència de dues cultures diferenciades és un fet desconegut o poc interioritzat  per molts catalans; no som ni millors  ni pitjors, som diferents uns dels altres. Serem bons com veïns, però no ens entenem vivint al mateix Estat. Molts catalans tenim manca d'autoconeixement; els articles d'aquesta blog sobre la història de Catalunya ens van ensenyant quin tarannà hem heredat. I per tant, quins son els punts forts i febles del nostre caràcter per afrontar el futur.    Cuca de Llum)



Nom i Cognoms: Josep Fontana Lázaro 
Formació acadèmica: Historiador. Catedràtic d'història contemporània  
Línies de recerca: Formació del mercat peninsular durant el segle XIX, Àntic règim, història econòmica, història contempo-rània, segles XIX i XX 

Publicacions principals: La quiebra de la monarquía absoluta (1971 i Crítica 2000)
La historia después del fin de la historia (Crítica, 1992)
Europa ante el espejo (Crítica, 1994)
Aturar el temps (Crítica, 2005)
De en medio del tiempo (Crítica, 2006)
Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado & Presente, 2011)
El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (Pasado & Presente, 2013)
La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014)



- Com s’arriba a fer una història general de Catalunya essent vostè especialista en història de Catalunya i Espanya del segle XIX?

- D’especialista no me n’he considerat mai. Vaig agafar el gust per la història i sempre he procurat llegir tot el que he pogut; de fet, el meu treball de tesina era sobre Catalunya al segle XVII, però si que és veritat que he escrit molt sobre els segles XVIII, XIX i XX.


Em vaig decidir a tirar endavant el llibre Formació d’una identitat perquè m’hi va encoratjar una amiga que aprecio molt, l’Eva Serra, la qual, ensenyant-li els esborranys, em va dir que hi posava massa coses i que simplifiqués. Això sí, vaig haver de fer molta feina de destriament i lectura dels articles que es publicaven sobre la història de Catalunya. Haig de dir, però, que les millors crítiques que he rebut han estat de medievalistes valencians que van fer ressenyes esplèndides i em van deixar relativament tranquil, doncs esperava justament que fossin els historiadors d’aquella època els que més discreparien amb mi!

...També ho havia de fer perquè quan escrivia el llibre veia que en la societat hi havia una gran eufòria. Hi ha actualment la creença que ara es poden fer les coses diferents i sense problemes. Em preocupava que això pogués causar un cert grau de decepció que seria negatiu; i per això em semblava que valia la pena explicar a la gent que aquesta era una cosa que venia de molt lluny.

La batalla per tractar de trobar una manera de conviure dins de l’estat espanyol  ja fa 500 anys que dura, i per tant era important recordar al lector que hi havia hagut una evolució molt llarga i important que ens havia (fet) culturalment diferents. Per exemple, que després del 1714 encara es mantingui el dret civil a Catalunya permet que la societat catalana funcioni diferent de la resta de l’estat i que arribi abans a la industrialització.

Per això vaig decidir fer un esforç seriós i embarcant-me en el segle XX el més rigorosament possible utilitzant les fonts adequades, per això no m’he molestat en respondre algunes crítiques que han vingut, sobretot de Madrid, i que quasi sempre vénen d’una gent que no coneix res del que la historiografia catalana ha produït en els darrers 20 ó 30 anys.


 La nova edició ampliada del 2016.









- Quan aquest llibre va sortir fa dos anys, Jaume Barberà l’entrevistà a Retrats [http://bit.ly/2cARFgN], el qual insistí molt en la importància que vostè li dóna a la participació popular en la història catalana. Nosaltres ho vàrem entendre com els processos sòcioeconòmics que formen una identitat, en aquest cas la catalana. Això no ho trobem tant sovint en els llibres de historiografia catalana. Pot ser que sigui perquè la historiografia catalana està sobrepolititzada?  Creu que ha fet un llibre singular en el sentit que ha donat més importància als elements sòcioeconòmics que als polítics?

Efectivament, aquí hi ha una gran història política perquè al cap i a la fi és la història dels reis. Però això passa aquí, a Castella i a tot arreu. És un tipus de relat que ara està desacreditat. Justament fa poc que he llegit una publicació nord-americana que es queixava de la desaparició d’aquest tipus d’història.



- Quan va sortir publicat el seu llibre molta gent de fora de Catalunya el va criticar bastant, però sobretot per un aspecte. Creu que la història del Principat és problemàtica perquè s’acaba parlant de la història d’una ‘nació’?

- Jo he esquivat el terme “nació” tot el possible, donada la confusió que genera el terme. Per això he preferit utilitzar el terme “identitat”. No volia fer la història d’una nació, si no d’un poble. És el relat d’una gent que se sentia part d’aquesta comunitat, cosa que no passava a França o a la Corona de Castella. Segurament perquè aquest és un país petit, relativament compacte i amb unes característiques i amb una història política pròpia que la distingeix d’altres llocs que, tot i tenir institucions semblants, no funcionen de la mateixa manera.

L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella, on les corts es reuneixen quan el rei vol. No és fins a finals del segle XVIII quan trobem la idea de “nació”, però entesa com a “nació de la cultura castellana”; per això trobem testimonis del segle XIX que afirmen que la Guerra de Successió és “la incorporación de Cataluña en la Corona de Castilla”.

És una animalada afirmar el que diuen certs polítics que Espanya és la nació més antiga d’Europa, formada amb els Reis Catòlics. El primer lloc en què trobem una consciència nacional és l’Anglaterra del segle XVIII i és el primer lloc on es té un himne nacional (que no és el mateix que el d’ara). Un cant a la nació com aquest aquí no existia, de fet, encara tenim la Marxa de Granaders que li van regalar els prussians a Carles III. Els següents en tenir aquesta consciència nacional són els francesos durant la Revolució, que llavors la fabriquen. A la gent se l’educa amb uns mites i amb una història destinada a crear consciència nacional per el manteniment de l’ordre polític.
Per això no vaig voler que es traduís el llibre al castellà. Aquest llibre topa amb totes les conviccions apreses per un espanyol a classe. Els  nostres coneixements d’història que hem adquirit, en un 80%, són conviccions, no són raonats. Per això no tenia sentit que es traduís el llibre. L’única manera de fer veure aquestes diferències a un espanyol educat a Espanya era fer un llibre d’història comparada per ensenyar les diferències en la línia temporal. A un lector castellà l’historia de Catalunya no li interessa, com és natural, com si a nosaltres ens parlessin d’història d’Extremadura o història de la Ciutat de Càceres.
...No és que no vulgui determinar si Catalunya és una nació o no, però no he volgut especular en un moment com aquest. A dia d’avui vivim el punt àlgid de les nacions-estat i de la globalització. Jo el que pretenia és que la gent del meu entorn, la gent del meu barri, per exemple, reflexionessin sobre què creuen que són, com se senten. En definitiva, que veiessin que s’havia de seguir lluitant per reclamar la seva parcel·la de drets d’autogovern.  (...)
Llegint el llibre, una cosa que queda bastant clara és que el tema de identitat catalana és una cosa que apareix constantment en la història del país com a cosa que es reclama o es percep.

Més aviat jo diria que la identitat és una cosa que es va fent i va evolucionant poc a poc.




- És una cosa que ja es constata durant el segle XV, quan durant les guerres civils apareixen aquelles proclames que afirmaven que els catalans tenien un règim de llibertats que els diferenciaven d’altres llocs. I durant els segles XVI, XVII i XVIII, i fins i tot després del 1714, es veu que el poble català té unes llibertats pròpies que sent seves. Com es es manté aquesta identitat?

- Més aviat els catalans senten que tenen un una sèrie de característiques i idiosincràsies pròpies. Al cap i a la fi, aquí hi ha unes lleis que garanteixen un cert marge d’autonomia i llibertats. Senzillament jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món. Hem sigut un poble d’esclavistes com tothom, que es va haver de treure del damunt els almogàvers perquè no hi havia qui els aguantés i a més eren uns salvatges sanguinaris, com tots els de la seva mena.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials. Per exemple, València té unes institucions semblants, però mai arriba a un grau de desenvolupament com el d’aquí. Aquest Principat té unes característiques geogràfiques concretes; per a començar, que està completament obert al mar i que és de navegació fàcil, una costa que portà als francesos a batejar-la com a “costa de Déu” i en bona mesura controlada per Barcelona. Això crea unes característiques pròpies.


En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar “Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, princi-palment de Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran(1240-1285) és en el fet que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben controlant el deute públicAixò és una cosa que no passa a cap altre lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!

El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.
 
La interpretació que s’ha fet fins ara d’aquest fet era que això sempre es traduïa en només privilegis per a les classes dominants, sobretot per la noblesa feudal, però quan ho estudies te n’adones que no és així com ho demostra el Tribunal de Contrafaccions. Un tribunal que es va gestant al llarg del segle XVI i que coincideix amb el moment de prosperitat que és un tribunal paritari entre la noblesa i la Generalitat que permet a la gent presentar les seves reclamacions i queixes i allà s’arbitraven. S’ha demostrat que realment la gent corrent presentava les seves queixes contra els seus senyors i patrons. 

 Gravat del setge de Barcelona el 1714 per l'exèrcit de Lluis XIV, que donava suport a la candidatura del seu nèt Felip V de Borbó al tro espanyol.

Per tant, la gent que al 1714 defensa Barcelona no és gent que vol defensar un rei o altre, sinó que defensen conscientment els seus drets i llibertats. I és per això que els caps militars espanyols destinats al territori durant el segle XVIII es queixaven que els catalans encara creien que vivien en una cosa semblant a una república (cosa que fins a cert punt s’acosta més o menys a la realitat) i que només aspiraven a tornar-ho a ser en qualsevol moment.

Tot això el moment en què es veu amenaçat és amb l’ascens del liberalisme, quan gent com Capmany acaben convencent-se que en la nació espanyola que estava sortint de les Corts de Cadis hi podia cabre coses que ells havien volgut mantenir i realitzar a Catalunya. I accepten renunciar a una sèrie de coses com la llengua per a ser uns amb aquesta nació espanyola. El que passa és que al final el que surt d’allà no és el que ells s’esperaven, sinó una versió augmentada de la Corona de Castella i que no respon a cap de les coses que ells proposaven.




- Podem dir, doncs que l’entrada de la contemporaneïtat a Catalunya és amb el 1714 i els Decrets de Nova Planta. Ara que s’acosta la Diada podria explicar als nostres lectors què va significar realment el 1714? És cert que sobreviu el projecte de modernització econòmic però s’enterra el projecte polític?


- El procés de modernització econòmica comença a mitjans del segle XVII i quan arriba el 1714, la ciutat de Barcelona tenia una vida extraordinària i estava en camí d’un desenvolupament important, com demostren els estudis més profunds i rigorosos amb el comerç exterior, sobretot amb la venda vins i aiguardents.

És veritat que durant el segle XVIII l’única cosa que permet cert desenvolupament és el fet de poder penetrar en el mercat interior espanyol (cosa que tampoc és fàcil, doncs durant molt de temps es mantenen les duanes). Hi ha tant poca consciència d’això que en el text de la Novíssima Recopilación, en el recopilatori de lleis que es produeix a començament del segle XIX, encara es mantenen lleis que prohibeixen l’entrada de vins de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella. És a dir, no hi havia cap visió d’estat modern.

Aquestes coses, sumades a la ocupació militar i les altes càrregues fiscals, portaren problemes al llarg del segle XVIII, com per exemple l’oposició a la decisió de Carles III de crear quintes [reclutament militar obligatori, en el qual una de cada cinc persones era cridada a files], doncs encara hi havia la consciència del principi del Princeps Namque. 

 
 Usatge vigent a Catalunya des del s.XI (o sigui cap a l'any 1000)

 Aquí la gent no vol anar a la guerra perquè sí. I seguien un raonament molt clar: si la gent d’aquesta a aquesta edat han d’anar a la guerra estem traient gent del seu lloc que està realitzant una funció important. I en comptes d’això, es proposà pagar per a reunir voluntaris que anessin a la guerra.

És per això que durant el segle XIX es crea aquella creença que la pàtria és Catalunya, però la nació és Espanya, l’estat, on tenen projecció política. Sovint s’ha d’explicar que fins que aquest règim no entri en crisis, aquest no serà precisament el lema de la burgesia catalana. Els mateixos patriarques de la Renaixença que abans havien renunciat a la llengua en favor d’una nació espanyola, s’escrivien en castellà entre ells i els nens a casa s’educaven amb aquesta llengua.

Mentrestant les classes populars seguien parlant en català i quan al voltant del 1860 la burgesia se n’adona que són ignorats a Espanya i que tenen tota una població que els hi pot donar suport, es dirigeixen a ells en català, perquè és la llengua que entenen.
 
Per tant, no cal oblidar tota aquesta època tan confosa en què la burgesia tenia aquesta doble lleialtat de ser molt catalans de cara endins però negociant els seus interessos de cara enfora i una època d’agitació obrera on l’exèrcit era l’element que els hi garantia la seguretat. La nostre és una història complicada on sovint les classes dirigents han traït allò que prometien. Una de les mostres més evidents va ser durant el franquisme, quan Cambó i companyia, davant del dilema que es presentava en la guerra civil donaren suport al govern del general Franco. Aquesta burgesia ha mantingut aquesta moral fins fa ben poc. El joc polític del pujolisme fent pactes amb el PP és una dinàmica que s’entén quan s’explica tota aquesta història.



Una de les línies que marca la història contemporània de Catalunya és justament el catalanisme polític. Escombrant cap als nostres dies, què ha significat la irrupció de l’independentisme? Com creu que s’hi han adaptat els vells partits? Hi ha alguna força política en el panorama actual  el projecte del qual li mereixi la seva confiança?

- D’independentistes n’hi ha hagut sempre, però en petits nuclis. El que vaig poder observar en la manifestació de l’11 de setembre del 2011 és la sorpresa dels partits polítics quan la gent es posà a cridar “independència. La gent que hi participava era ja una gent que havia reaccionat el 2010, però que sobretot estaven reaccionant davant del mal govern, contra la crisi, l’atur i els problemes en general.



El que veia aquella gent és que estem en una situació de desori i indefensió la qual necessitaven tallar. Independència, per a tota aquella gent, volia dir arrencar-ho tot i tornar a començar. És aleshores que els partits s’hi apunten. La conversió de Convergència i Unió al sobiranisme es produeix llavors. Tant és així que el senyor Mas, pensant que se’n beneficiaria, convoca unes eleccions al novembre i perd un 8% dels vots, cosa que demostra que no havia entès que no només hi havia un tema d’identitat.

Estem en un joc que és extremadament complex on la necessitat de canvi és punyent i que és sentida vivament, on és lògic i raonable pensar que qualsevol forma de guanyar espais d’autogovern és important quan no funciona res. És aquesta idea de “deixeu-nos fer a nosaltres” que des de Madrid s’interpreta com un “volen tots els recursos per ells”, però que realment és més una reivindicació per tenir un estatus com el País Basc i poder administrar les coses.

Quan es va fer i aprovar l’Estatut de Catalunya es va fer amb els termes i la idea equivocada, pensant que era un principi i que es podria anar ampliant quan en realitat era un parany. Sempre que surt aquest tema recordo a Felipe Gonzalez i a Narcís Serra, abans que el PSOE estigués legalitzat, quan González digué clarament que no toleraria el concert econòmic per Catalunya ni un Partit Socialista Català independent. El més vergonyós de tot era que això ho deien a la vegada que publicaven manifestos a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. Per tant, el règim estatuari que tenim s’ha acabat demostrant sent una trampa on cada cop que s’intenten canviar les coses ve el Tribunal Constitucional i tomba qualsevol projecte. Per exemple: la llei dels horaris comercials, important per a defensar el comerç de proximitat; però per contra el que fa és defensar els interessos de les grans superfícies.

El Tribunal Constitucional ha servit d’actor polític per a tallar qualsevol projecte que pugui afavorir l’autogovern de Catalunya. Per tant, és una cosa absolutament lògica i necessària seguir lluitant per l’autogovern. Ara bé, aquest autogovern es pot aconseguir amb la independència? Jo seria feliç si fos així. A mi la independència no em fa cap nosa. El problema és que justament perquè sóc historiador i he vist què ha passat durant els últims 500 anys. I no em puc creure de cap manera hi hagi un govern espanyol que ho permeti. Només cal veure que ara mateix el gran impediment per fer un govern unitari “d’esquerres” (perquè dir que el PSOE és d’esquerres és perdonar moltes coses) és la negativa total a cedir en termes d’un referèndum, que es podria haver negociat que fos un referèndum a la canadenca. Estem parlant d’un govern espanyol que té a les seves mans la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, i l’exèrcit a l’OTAN (i que els hi expliquin als iugoslaus si l’OTAN no té res a veure amb les demandes interiors dels països).

Creure que tu pots aconseguir pacíficament això és enganyar la gent. Digues que val la pena lluitar per això, o millor, lluita fort per això, però no vulguis enganyar dient que d’aquí 6 ó 12 mesos ho hauràs aconseguit, perquè si alguna cosa t’ensenyen 500 anys d’història és que no hi ha per l’altre banda la disposició d’ànim necessària per acceptar-ho pacíficament i que són els altres els que tenen les forces armades.

A mi em sembla que quan es ven que la independència està a 12 mesos d’assolir-se per aconseguir vots es corre el risc de fer caure la gent en el desengany i d’allunyar-los d’aquesta necessitat d’aconseguir espais d’autogovern propis.




- Fa dos anys va publicar aquest llibre i va insistir molt en la necessitat de reclamar, precisament, aquests espais d’autogovern que ara deia. Dos anys més tard, de tot això ha canviat alguna cosa? Què s’ha de fer quan no es poden aconseguir aquests espais?

- Doncs que has de seguir lluitant. Jo tinc molts pocs principis polítics. Vicens em va ensenyar una cosa que era molt important: la diferencia entre creure i pensar. Per tant l’únic principi polític que sempre he seguit és que l’únic que no és lícit és resignar-se. S’ha de seguir i a força de seguir, de lluitar i reclamar has d’anar guanyant espais per força. Has d’anar aplicant formes de resistència cívica i negant-te a acceptar l’inacceptable. Ara veurem què passa amb els problemes que es plantejaran a l’ensenyament, però és necessari fer-ho. Sobretot perquè aquest gran moviment sobiranista que neix el 2012 és un moviment de refús de la manera amb què el govern de Madrid aplica les limitacions del govern d’autonomia, però també és un rebuig a les formes del govern propi que s’han acabat menjant Convergència Democràtica de Catalunya, que ha acabat desapareixent com tal. Què en sortirà d’aquí? Tot això és complicadíssim.

Confiança no en tinc gaire; i només en tinc en la gent. El que va tenir de positiu l’aparició de “Podemos” és que van aprendre que era molt important comptar amb el tipus de forces cíviques que sortien de la pròpia societat. El que no van saber veure és que un cop aquestes forces s’haguessin organitzat, cada una voldria anar pel seu compte, com ha passat a València, a Galícia o com està passant aquí. Però a mi sempre que surtin forces cíviques que reivindiquen els problemes del seu entorn i sorgeixin de la societat mateixa sempre em sembla positiu.

http://www.aboriginemag.com/catalunya-es-va-avancar-en-molts-aspectes-massa-aviat-entrevista-a-josep-fontana/ 



Usatge medieval català, antiquíssim, de cap el 1200, Princeps Namque: Un dels usatges de Barcelona on es regulava la defensa de la terra i l’obligació de batallar pel rei. Els homes del Principat no estaven obligats a lluitar pel monarca a no ser que l’enemic envaís el territori i el rei estigués present.  (Glossari, per Salvador Seguí a la web aboriginemag.com)  A la Cuca de Llum tenim un post:
 Princeps namque, la filosofia de la defensa nacional dels catalans, per Joaquim Ullan Martorell



Altres articles a la Cuca de Llum del Prof. J. Fontana
(A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues societats que han evolucionat diferent. Fet  desconegut per molts catalans, no som ni millors  ni pitjors, som diferents uns dels altres. Serem bons com veïns, però no ens entenem vivint al mateix Estat. Cuca de Llum)



Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent' - VilaWeb 

L'historiador Josep Fontana, a la presentació del seu llibre "La formació d'una identitat". Entrevista que li van fer al set. 2014 sobre la situació i futur a Catalunya

"La formació d'una identitat. Una història de Catalunya", nuevo libro de Josep Fontana   (Entrevista en castellano)

Josep Fontana, lliçó inagural: "Espanya i Catalunya: tres-cents anys d'història" IEC. Excepcional. vídeo 39 min. (simposi "Espanya contra Catalunya")

“Sortir al carrer a lluitar pels drets i llibertats està en l’ADN de Catalunya”