Carta de una docente catalana a Alfonso Guerra: “Usted no recuerda, pero nosotros no olvidamos”

 

16 de octubre de 2017. Fuente: kaosenlared

Yo soy catalana por obra y gracia del Caudillo de España. Soy de esa generación que nació en Cataluña porque los fascistas asesinaron o persiguieron a nuestros abuelos.

Por Maribel Gómez

 

Hay personas que con el paso del tiempo cambian o cambian sus actitudes. Algunas quizás modifican la percepción que tienen de las cosas; otros, con el paso de los años, adquieren la experiencia, la maduración que les hace vivir con su entorno con la capacidad reflexiva que incluso les permite comprender lo que nunca se habían propuesto entender. No es su caso, señor Guerra…

 

Parece que usted no sólo no ha adquirido esa madurez contemplativa y reflexiva, sino que, además, ha perdido la memoria. Ayer, en su intervención en Onda Cero, afirmó que las escuelas y centros educativos de Cataluña hace 40 años que están controlados por un profesorado sectario que se dedica a adoctrinar su alumnado de manera fascista, a la manera de Adolf Hitler y sus juventudes hitlerianas. Con sus afirmaciones de ayer, señor Guerra, usted me insultó, me agredió y, por ello, ahora dejaré de hablar de usted para hablarle de mí.

 

Sabe, yo soy catalana por obra y gracia del Caudillo de España. Soy de esa generación que nació en Cataluña porque los fascistas asesinaron o persiguieron a nuestros abuelos. Soy hija y nieta de aquellos andaluces que consiguieron rehacer su vida lejos de una Andalucía sometida a los terratenientes falangistas, que crearon un hogar en una tierra que se tuvo que rehacer de la represión franquista y que colaboraron en la creación de la escuela pública catalana a finales de los años 70. Una escuela pública, señor Guerra, que contó con un consenso político y social en el que participaron la mayoría de familias proletarias venidas de Andalucía y que fue un modelo surgido de una decisión democrática.

 

Sabe, yo soy de esa generación nacida en 1970 que no fuimos escolarizados en catalán, que todavía sufrimos las lecciones de maestros franquistas, que crecimos en plena transición, que pasamos miedo la noche del 23-F y que vivimos el entusiasmo de nuestros padres el día que ustedes, los del PSOE, ganaron las elecciones. Soy de esa generación que, mientras usted llegaba a ser vicepresidente del gobierno, trabajábamos para estudiar en la universidad.

 

Como le decía antes, señor Guerra, ayer me agredió, pero no sólo a mí… Ayer, usted escupió sobre la memoria de todos los muertos en manos del fascismo español; insultó a todos los padres y madres que han colaborado en la construcción de un modelo educativo consensuado; agredió a diferentes generaciones de profesionales de la educación que, desde 1975, han trabajado para que la educación en Cataluña sea siempre el garante de la transmisión y consolidación de los valores propios de una sociedad democrática.

 

Usted, con su actitud beligerante, no es nadie para situarme, a mí y a todos mis compañeros de profesión, a la misma altura que a los asesinos de nuestros abuelos. Usted, protagonista del primer caso de corrupción del gobierno socialista, no puede acusarnos de desarrollar desde las escuelas un movimiento prefascista. Usted, hijo de militar, que justifica las cargas policiales contra nuestros conciudadanos no puede acusarnos de ser despreciables.

 

Y es que usted, señor Guerra, no ha cambiado: sigue viviendo de la agresión verbal, de la mentira injuriosa, de la difamación injustificada… Porque tal vez usted ha olvidado que un día ejerció de socialista, pero nosotros recordamos que, en realidad, no lo fue nunca. Hoy, con sus dictados injuriosos, usted se asocia a la extrema derecha española, mientras nosotros, el profesorado catalán, seguimos trabajando para nuestro pueblo. Passi-ho bé, señor Guerra!

 

Maribel Gómez
Profesora de Secundaria del Departament d’Ensenyament

__

Suso de Toro: “A Madrid creuen que Catalunya ja està vençuda però no és cert: Catalunya resistirà”

(Article amb visió deconjunt, molt recomanat. Cuca de Llum)

 

Suso de Toro: “A Madrid creuen que Catalunya ja està vençuda però no és cert: Catalunya resistirà”

 

L’escritor gallec diu que la ciutadania catalana “és molt més forta que els partits”. Apunta que ja no es resigna a ser “una reserva tolerada” com en els temps de Pujol i que això la fa “imparable” malgrat que l’Estat espanyol “hagi suplantat la democràcia” 

 

Gerard Gort   -  06.02.2021

 

L’últim llibre de Suso de Toro va ja per la tercera edició original en gallec i la versió en català arribarà el dia 24 de febrer a les llibreries amb el títol d’‘Un senyor elegant’ (Més Llibres). Es tracta d’una novel·la amb la figura estel·lar de Ramon Baltar, un eminent cirurgià, republicà i galleguista, que tot i el seu bon posicionament social va col·laborar en els primers anys del franquisme amb la resistència armada que operava a Galícia. Un autèntic exèrcit de guerrillers amb més de 2.000 represaliats que ara Suso de Toro rescata de l’oblit i evoca en aquesta història. Sebastià Bennasar en diu que «és un llibre atrevit, ambiciós, que consolida de Toro com un dels narradors peninsulars més en forma». Quan acabi la promoció del llibre reprendrà algun dels altres projectes literaris que té a mitges: una òpera, una comèdia i una novel·la.

Com que a més de tenir un do com a escriptor Suso de Toro gaudeix també d’un afinat olfacte com a analista de l’actualitat política hem volgut parlar amb ell de la situació a Catalunya i a l’Estat espanyol a pocs dies del 14-F. 

 

 

D’on li ve la seva simpatia per Catalunya?

Ens hem de remuntar ja a la meva formació d’adolescent. Aquí ens arribaven els discos de Voces Ceibes, un grup d’universitaris que feien cançó protesta en gallec, que editava el segell català Edigsa. Eren una agrupació que treballava a l’ombra de la nova cançó. Recordo Joan Mauel Serrat cantant en català i més endavant a Lluís Llach; de fet, les meves primeres paraules en català, van ser aprenent-me les cançons de Llach. 

 

Després, quan començo a publicar i em tradueixen al castellà, contacto amb el món editorial de Barcelona, i al voltant d’això descobreixo un món cultural fascinant. De Catalunya ens arribaven influències de Rosa Sensat, de la renovació pedagògica, les idees llibertàries, les noves idees de tot tipus arribaven sempre des de Barcelona.

 

 

La construcció de l’Espanya actual va passar per escombrar Barcelona i presentar-la com a provinciana i fer creure que la modernitat era Madrid. Però el món editorial de Madrid, que també vaig conèixer era molt més pausat, perquè els ritmes de la Corte van lligats a la confiança que dona tenir un aparell d’estat al darrere mentre que la situació a Catalunya era més ambivalent, inestable i insegura, i notaves que es treballava en tensió perquè havien de batallar per guanyar-se la vida.

 

Ha explicat que hi ha un moment en què aquesta simpatia es converteix en admiració. Quin n’és el detonant?

Com a ciutadà gallec preocupat pel seu país sempre m’ha interessat la capacitat de la societat catalana per buscar solucions als seus problemes i en els últims anys Catalunya s’ha redescobert a si mateixa, ha canviat. La Catalunya que vaig conèixer als anys noranta era una Catalunya patrimonialitzada per un grup social determinat que era el que li conferia la imatge nacional. Aquest grup social tenia coses molt interessants però tenia altres coses que m’interessaven menys o que fins i tot em disgustaven. No obstant això, a partir del 2010, el que es desencadena és un procés molt profund, no només polític sinó també social, en el que emergeixen nous actors que es senten amos de la nació. Amb la desaparició de Convergència i Unió hi ha una reestructuració del país. Per molt que alguns diguin que no sé qui és la Convergència d’ara, no és cert, hi hagut un canvi profund fins i tot en la procedència de les persones i de les seves famílies.

 

Està havent-hi una reconfiguració dels dirigents de Catalunya. Per altra banda em va admirar enormement el combat cívic, la valentia de la ciutadania, una gran massa de ciutadania a partir de la suma d’individualitats. Això es va alimentar d’una ràbia personal que va configurar un gran moviment cívic nacional. El meu heroi és la ciutadania catalana en el seu conjunt. Aquesta ciutadania s’enfronta a un estat que no és democràtic i que actua amb tot el seu poder legal i il·legal i això lògicament fa que entri en crisi tota la política catalana. Però encara així m’agradaria dir-li a la gent de Catalunya que ells són molt més forts realment. Jo tinc tota la confiança en aquesta ciutadania, els ciutadans són més forts que els partits que l’expressen. A Madrid creuen que Catalunya ja està liquidada i vençuda però jo estic segur que no és cert. Catalunya resistirà. A partir del 2010 aquella gent adulta ja no és la mateixa i s’hi van sumant més generacions. Aquesta ja no és la Catalunya petita de Convergència i Unió i de Pujol; és un país diferent. I això a Madrid no ho volen acceptar i creuen que es pot reconduir la situació i tornar al passat.

 

 

Entén, doncs, que l’1 d’octubre va canviar per sempre el paradigma del país?

Jo vaig ser l’1 d’octubre a Barcelona i allò era un país, allò no era una minoria, ni era un grup social, allò era un país sencer, aquelles persones en aquell moment eren militants de la seva ciutadania. Quan et trobes amb una massa de ciutadania com aquesta s’ha d’entendre que les persones es poden desanimar en determinats moments però no desapareixeran i en el moment en el que trobin la manera de fer-ho es tornaran a expressar.

El que passa és que Espanya, amb el poder concentrat a Madrid, és un estat obscè amb un poder obscè. És un estat fundat pels militars sublevats contra la República. Un estat que utilitza mitjans legals i il·legals, que se salta les seves pròpies lleis, que no té límits en la seva actuació i pot empresonar la seva ciutadania, que és el que volen fer a Catalunya. Però aquestes persones no han desaparegut, continuen vives. Els catalans ja no accepten viure en una reserva tolerada com en els temps de Pujol i això és imparable. És difícil, això sí, perquè afecta l’estructura del mateix Estat espanyol i les seves elits, l’oligarquia cortesana madrilenya; això afecta el sistema de poder econòmic, polític, mediàtic, tot.

 

 

Potser per això, per aquest sistema de poder tan ben travat, no s’han alçat veus des de la intel·lectualitat espanyola davant la repressió contra Catalunya?

És que Espanya és Madrid, és així de clar, i la classe intel·lectual espanyola és la classe intel·lectual madrilenya. Viuen allí, molt confortablement, es retroalimenten, és igual l’origen personal, és igual si són d’una família de Segòvia, de Guadalajara, de Sevilla o de Granada, van a Madrid i allí es reconfigura tot aquest imaginari nacional espanyol i allí també es fan massatges els uns als altres. Els catalans, en aquest cas, són una gent aliena a això. És conseqüència de la ideologia nacional espanyola que ve del segle XIX, del franquisme directament, però que també és conseqüència del joc que es va crear de l’entre cometes democràcia espanyola després de la mort de Franco. I és un joc controlat des de Madrid. Del que es tracta és que hi hagi una incomunicació. Que, per exemple, Galícia i Catalunya no es puguin comunicar directament sinó que és Madrid, a través del sistema mediàtic i polític, qui ens explica a la resta de ciutadans de l’estat el que passa a Catalunya o el que passa a Galícia. Es juga amb els estereotips interessats perquè el domini de la Cort es mantingui impedint que ens puguem tractar directament.

Hi ha un desconeixement, hi ha prejudicis que s’assenten, i quan arriba el moment de posar la gent a la presó els intel·lectuals espanyols es posen al costat dels fiscals, de la policia, dels jutges i els carcellers. Per a mi va ser una decepció personal veure que persones que coneixia, escriptors i artistes, es col·locaven del costat de la policia que pegava als ciutadans que anaven a votar. Per arribar a aquest punt de complicitat ja hi havia fet un camí anterior.

 

També hi va haver falta de capacitat d’expressar-se, potser displicència, per part de les elits catalanes durant dècades. Parlo de l’època de Pujol, abans del 2010, les elits eren displicents, vivien confortablement, anaven traient coses de Madrid, es podien permetre també jugar amb estereotips sobre els andalusos o els gallecs i això ha jugat en contra i ha afavorit els arguments d’odi als catalans. Tot plegat ha portat els intel·lectuals entre cometes progres a ser còmplices de la presó i de l’agressió policial a la ciutadania catalana. Això s’ha basat en l’argument de dir: són la burgesia catalana. I és fals! Perquè si fos així Catalunya tindria dos milions de burgesos.

Per a mi ha estat decebedor veure la misèria moral de la majoria dels intel·lectuals espanyols arran dels fets de Catalunya. Hi hagut molt comptades excepcions.

 

És el moment de més confrontació o d’optar per altres vies?

Una cosa és la teorització i una altra la gestió pràctica de la política. En cap conflicte bèl·lic, ni tan sols amb la derrota total de l’enemic, es resolen les coses amb blanc i negre, cal arribar a enteses. Però crec que Catalunya i Espanya són dos projectes nacionals diferents i fins i tot totalment contradictoris. Hi ha els interessos de Catalunya, els interessos per a la seva existència col·lectiva, i els interessos del projecte nacional espanyol, d’una altra banda. Són projectes contraris i, per tant, inevitablement s’ha de mostrar el conflicte en aquests termes. El que pretén la política de Madrid, la política de la Corte, és el contrari del que li interessa a la ciutadania catalana.

Ara bé, la resolució, ja es veurà quina serà. És un conflicte de projecte nacional contra projecte nacional, amb interessos contraris, i a més Catalunya s’enfronta a un enemic que et muntarà operacions brutes i té els instruments per posar-te a la presó. La situació que viu Catalunya de presidents legítims elegits per la ciutadania, exiliats, presos o expulsats del càrrec per la força és única, no ja a Europa sinó a tot el món, que diguin quants casos més hi ha. És una situació extrema. S’ha de partir d’aquest realitat. Però, ara bé, la responsabilitat dels polítics és donar sortida a les coses sense destruir el propi bàndol i han de saber trobar l’equilibri entre defensar el país i fer el que s’ha de fer, i al mateix temps trobar els límits de l’acció.

 

Les eleccions del 14-F han estat també una nova imposició judicial en contra del criteri del Govern.

Quan el Tribunal Constitucional (TC) decideix suplantar el 2010 la voluntat de la ciutadania catalana, del Parlament català, del parlament espanyol, del govern espanyol, quan suplanta la democràcia, a partir de llavors totes les decisions judicials no tenen res a veure amb una justícia democràtica. El que va fer el TC el 2010 va ser un cop d’estat per part d’uns jutges que a més estaven fora de termini. L’exercici de la democràcia va ser suplantat per les seves decisions. Des d’aquell moment totes les decisions del TC cap baix, passant pel Suprem, per l’Audiència Nacional i els diferents tribunals són totes arbitràries. El Regne d’Espanya viu una situació d’excepció des del 2010. Per tant discutir ara les decisions que pot adoptar el TSJC sobre la data de les eleccions no importa perquè faran això, el contrari i el que calgui, és igual. No hi ha regles. L’única regla és l’arbitrarietat. I això ho tolera la UE. La ciutadania catalana davant d’això està inerme. I a més el que surti d’aquestes eleccions pot ser anul·lat. És igual el que es voti, ho poden anul·lar i al president o presidenta que surti els poden processar. Ja ho hem vist i ho tornaran a fer. Això no és una democràcia, així de clar, sobretot per a la ciutadania catalana.

 

Seran, però, unes eleccions útils malgrat això?

Sí que té utilitat votar, la utilitat de seguir lluitant, de seguir defensant poder i de continuar mantenint la posició. Quina utilitat té en el curs d’una guerra mantenir una posició? Dins d’un joc estratègic amb un horitzó històric tota batalla té el seu sentit. És més, si abandones la batalla, aleshores has perdut la guerra.

 

⁹

Cal, per tant, una massiva participació de l’independentisme altre cop?

No sé si de l’independentisme, el que ha de ser és de la ciutadania catalana. Com a persona aliena al cens electoral català el que defenso és el dret d’aquesta ciutadania a exercir la democràcia. Si decideixen una estratègia realment independentista o o si decideixen una estratègia d’acceptar els límits que li posi a Madrid això ja és cosa dels ciutadans. L’important és que la ciutadania decideixi i que un cop hagi decidit es respecti aquesta decisió sense més repressió. 

 

Què pensa de l’operació Salvador Illa?

És la clàssica operació pensada des de Madrid. Probablement ja no tenen cap altra opció, el PP, el PSOE, Podemos, no tenen cap altra possibilitat més que aquesta, però es basa en una sobrevaloració per part seva de la seva força. Creuen que els instruments de l’estat poden passar per damunt de la ciutadania catalana. Sobrevaloren el poder que tenen, la força que tenen les seves institucions, els seus mitjans de comunicació, el CIS, la banca. Posen un candidat del PSC que ells creuen que és fort, però això ja es veurà perquè crec que la imatge de Salvador Illa es deteriora dia a dia, tremendament, de manera accelerada. Illa és el retrat d’un Dorian Gray de pacotilla trencant-se a trossos però la idea que promouen és la d’un govern a Catalunya amb el PSOE, Podemos i qui se li acosti.

 

Quan s’adonarà Espanya que no pot domesticar i sotmetre els catalans?

Espanya no pot canviar perquè ha concentrat tant poder a Madrid amb tota la banca, els mitjans de comunicació, tota la classe dirigent, els intel·lectuals, tot, jo crec que va ser un gran error crear la Comunitat de Madrid que va servir només per afegir més burocràcia i més poder i ha creat un monstre imparable que ha desertitzat gran part d’Espanya i ara faran una altra gran operació urbanística que tornarà a generar llocs de treball en la construcció i aniran cap allí més gent dels territoris més desfavorits. És un model basat en en l’economia no productiva que viu del pressupost de l’Estat i el pressupost de l’Estat viu dels diners de Brussel·les. És una economia que és una esclavitud per a qualsevol projecte col·lectiu. És impossible.

 

 

Com valora que Pablo Iglesias trenqués el dogma espanyol sobre els exiliats catalans i tot el rebombori que això va generar?

En un mateix govern de PSOE i Podemos, Podemos es veu en una situació incòmoda en què s’ha d’empassar la política de l’executiu al servei de l’Ibex i necessita, per existir, marcar distàncies amb el PSOE en tot el que pugui. Són socis de govern però tenen projectes i mercats electorals contraposats. Efectivament va dir una evidència: que un exiliat és un exiliat per diferents que siguin les circumstàncies històriques. Aquí, al president Puigdemont, no sabem si el volien matar però segur que el pretenien detenir i engarjolar-lo. Potser no el volen afusellar però tot l’odi hi és. Un exiliat és un exiliat i que Pablo Iglesias ho reconegui s’ha de celebrar però jo ho enquadro dins el conflicte d’interessos intern: és una manera de marcar perfil propi.

 

 

Les victòries judicials a Europa ajuden a desemmascarar l’Estat espanyol?

Aquestes actuacions des de l’exili són importants i potser ho siguin encara més en el futur. Les victòries judicials són victòries però una altra cosa és que Europa, que és un pacte d’estats, reaccioni davant d’això. Poden assenyalar les actuacions antidemòcratiques de països com Hongria, Polònia i Espanya però la UE no té capacitat coercitiva. Malgrat això el paper de l’exili és important. Quan va començar el procés jo tenia clar que l’única possibilitat d’intervenció europea eficaç hauria estat que Alemanya donés suport a la ciutadania catalana en el seu dret a decidir però Alemanya lògicament es mou dins els límits político-jurdídics de la UE. En el seu dia sembla ser que van cridar Rajoy a l’ordre per la violència contra els catalans però la cosa no va passar d’allí i també va haver-hi una sobrevaloració per part dels dirigents polítics catalans d’aquesta possibilitat que Europa obligués l’Estat espanyol a comportar-se democràticament.

 

 

Això és un aprenentatge en vista el futur, no?

Sí, és una lliçó, s’ha de comptar amb aquesta realitat.

 

 

Com imagina Suso de Toro la resolució de la causa catalana?

A Madrid el govern actual continua recentralitzant-ho tot. Els fons europeus per a la reactivació econòmica, que són estratègics per als pròxims anys, es gestionaran des de Madrid. És igual si parlen d’una mesa de diàleg o de qualsevol altra cosa. Madrid, la Cort, té una estratègia clara de continuar fent i desfent i no oferiran res de fons ni a Catalunya ni a ningú. Els únics que tenen una certa autonomia de gestió són el País Basc però la gestió estratègica de tot el que mou l’economia està decidit per les grans empreses situades a la Castellana.

 

 

Ara deia això del País Basc, que en aquest cas poden, des d’un punt de vista econòmic, anar fent, però a Catalunya sí que és urgent disposar dels recursos propis per sortir de la crisi derivada de la pandèmia.

No dic que hagin d’acceptar-ho, que no, però els catalans han de ser conscients de la seva realitat i dels límits existents. Europa té una capacitat de decisió limitada i el TC, el Suprem i tots els tribunals es passen pel forro el que els digui Europa. Davant d’això, al meu entendre, els catalans i tots els pobles han de defensar allò que és seu. És una situació difícil. S’opti per la rebel·lia o per la submissió, s’opti per una estratègia de confrontació o per la de confiar en un pacte amb Espanya, sigui d’una manera o una altra, els catalans s’enfrontaran a un mateix estat, amb una mateix estratègia dissenyada, s’ha d’acceptar aquesta realitat històrica i actuar en conseqüència.

 

 

I a Galícia com ho teniu?

El PP ha aconseguit un placatge molt fort de la societat, té un control territorial, dels mitjans de comunicació públics i privats, té un control molt important sobre la vida pública. Tot està controlat per Núnez Feijóo. Per una altra banda, a la Corte, li interessa molt que Feijóo es mantingui en el poder. Si abans, per debilitar el lideratge d’Aznar, es potenciava a Fraga, a qui Felipe González definia com un gran estadista, ara els interessa contrarestar els disbarats d’Ayuso i Casado amb la figura aparentment més moderada i centrada de Feijóo. De tant en tant vénen polítics del PSOE i de Podemos i diuen que Feijóo actua responsablement en contrast amb el PP madrileny perquè Galícia no els importa, som una colònia i que patim a Feijóo, que aplica les mateixes polítiques que Ayuso però amb un tarannà més raonable, ja els va bé.

 https://www.larepublica.cat/eleccions-14f/suso-de-toro-a-madrid-creuen-que-catalunya-ja-esta-vencuda-pero-no-es-cert-catalunya-resistira/

 

Un altre article d'opinió sobre el mateix tema publicat aquest 2021 a la Cuca de Llum:

 

 

 

 

 

Suso de Toro: "L'espanyola és una societat traumatitzada, i interessa que ho continuï sent"

 25.02.2021. ARA.

Barcelona. A Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) li agradaria ser un escriptor com tants altres i que la política el deixés de perseguir. Sovint les seves opinions han tingut conseqüències negatives per a ell. Però sembla que no ho pot evitar: és un home compromès i crític. Ha escrit nombroses novel·les i assajos i va guanyar el Premio Nacional de narrativa el 2003 amb Tretze campanades (Bromera), que va tenir una versió cinematogràfica. El seu últim llibre, Un senyor elegant (Més Llibres/Alianza), va començar amb la recerca sobre una família burgesa gallega, els Baltar, que a principis del segle XX encaraven el futur amb optimisme i eren grans mecenes culturals. Tanmateix, la figura de Ramon Baltar (1902-1981) es va acabar apoderant del llibre. A les primeres pàgines és un home aparentment serè i equànime que sembla haver-se conformat i adaptat al règim franquista. Un cirurgià brillant, condecorat per Franco, amb qui va tenir un parell d’encontres. A poc a poc, Suso de Toro va descobrint que, en realitat, Ramon Baltar va lluitar contra el règim des de la clandestinitat i, fins i tot, va planejar un atemptat contra el dictador. Ni tan sols els seus fills i nets sabien qui era realment Ramon Baltar. 

 

Amb aquest llibre torna al passat, a la Guerra Civil i al franquisme. Alguns s’acosten a aquesta part del passat de manera equidistant. Vostè no ho acostuma a fer.

— He volgut explicar una història. Però quan vaig començar a excavar i investigar, va aparèixer el franquisme. El material inicial era més alegre, històries familiars que venien de finals del segle XIX i principis del XX, anècdotes optimistes, fins i tot còmiques. Però vaig acabar topant amb la Guerra Civil i una llarga postguerra. Hi ha una veu narradora que és la meva. I pot ser que tingui un posicionament, perquè el tinc. Tinc 65 anys i no hauria pogut escriure aquest llibre fa vint anys, perquè amb 45 anys m’hauria costat molt més entendre el personatge i les seves decisions. La recerca que he fet anteriorment sobre la repressió a Galícia o el fet d'haver indagat en la meva pròpia memòria familiar a Siete palabras (Alianza) també hi han ajudat.

 

Ramon Baltar sembla un personatge anodí, però a poc a poc descobreix que en realitat va lluitar des de la clandestinitat. ¿La seva pròpia biografia l’ha ajudat a entendre’l?

— Haver viscut aquesta expe-riència m’ajuda a fer una reflexió existencial i antropològica, a entendre el personatge. Viure en la clandestinitat és com fer un salt psicològic, situar-se fora del món dels altres. Ja no es pot tornar enrere, perquè es viu tot des de fora i es conspira contra la vida social establerta. Un clandestí sempre és un dorment. I hi haurà coses que mai podrà explicar a ningú. Hi ha un compromís en tots els sentits, es posa en perill no només la vida biològica, sinó també la personal i professional. Es poden acceptar les normes socials, però no es creuen. Es perd la ingenuïtat.

 

Com en altres llibres, hi ha un intent de trencar tòpics, de canviar la percepció que es pot tenir de Galícia en altres llocs d’Espanya.

— No era la intenció inicial, però he acabat creant un altre imaginari de Galícia. Per a molts lectors espanyols va ser un lloc de misèria i guerra. Els Baltar són impetuosos, alegres, optimistes, viatgen pel món, tenen automòbils i mansions... Ramon Baltar pateix les conseqüències del franquisme, el fan fora de la universitat, el detenen i l’empresonen, però és desafiant, sap moure’s, no és una víctima que pateix i és destruïda. Busca la manera d’estar integrat, però no deixa de rebel·lar-se. És un resistent i un lluitador. Perd, però no el destrueixen interiorment. La seva duresa i resistència em fascinen. 

 

Per què va escollir precisament la família Baltar i per què el títol del llibre, Un senyor elegant?

— El títol inclou el gènere i la classe social. Ramon Baltar era un home d’un altre temps, educat en una família patriarcal. A ell li va tocar ser el patriarca, va heretar aquest paper i va heretar possessions i un sanatori, va ser un cirurgià brillant, però tenia el caràcter d’un intel·lectual. Va ser company de viatge d’altres intel·lectuals i va actuar en la clandestinitat amb el Partit Comunista. No el vaig escollir, al Ramon, simplement vaig començar a indagar sobre la seva família perquè m’encuriosia, tenien una gran biblioteca a Padrón, havien protegit Rosalía de Castro, Castelao... però en Ramon es va acabar menjant el llibre.

 

Al llibre la dialèctica és constant, també amb els descendents vius de Ramon Baltar. ¿Ha tingut por d’ofendre algú mentre l’escrivia?

— Al principi no, perquè tot eren anècdotes interessants i alegres, però quan vaig començar a estirar fils va aparèixer una imatge del pare de família molt diferent, en vaig alterar la imatge, una imatge que pot ser pertorbadora. Darrere de l’home d’ordre va aparèixer la figura del clandestí, un home que va prendre decisions molt radicals. Va ocultar moltes coses a la família, però curiosament va guardar molts papers, papers que demostraven clarament el seu compromís. La dialèctica amb els fills ha sigut complexa, però el llibre que he escrit volia explicar la veritat. Ha sigut un procés lent en què he anat negociant amb els descendents. Ara han d’integrar i acceptar que Ramon Baltar va ser un inadaptat i un resistent, i no tan sols un home culte amb una gran biblioteca i que llegia molt. Hi ha també la reflexió que a vegades no en sabem gaire cosa, dels nostres pares o avis, la Guerra Civil va ser un trauma enorme i els seus efectes encara duren. La societat espanyola és encara una societat traumatitzada, i interessa que ho continuï sent.

 

Diu que Franco va escriure el destí dels espanyols. Creu que continuem vivint el destí designat pel dictador?

— Sense cap mena de dubte. Quan era petit hi havia un acudit que deia que Joan Carles de Borbó era com un supositori perquè ens l’anaven posant a poc a poc. Van ser les Corts de Franco les que van proclamar com a successor el Borbó, i van ser les mateixes Corts les que van aprovar la llei de reforma política. Hi ha una continuïtat. 

 

Un dels personatges és descrit com un ingenu que "es creu tots els romanços de la democràcia". És ser ingenu creure que vivim en una democràcia?

— És la democràcia que van permetre els militars, la que van tolerar. La Constitució té els límits que van imposar els militars. No és ni tan sols un model d’estat integrador. L’endemà del 23-F el rei va trucar a la Zarzuela i als representants dels partits estatals, però en va excloure els partits bascos i catalans, que també tenien representació parlamentària. En aquell moment es va acordar una reconducció del procés polític, però no sabem què va transmetre el rei a Santiago Carrillo, Manuel Fraga i Felipe González. Tot es cou en un radi de pocs quilòmetres de Madrid, allà es concentren tots els poders. Això és Espanya, un país on no tenim dret ni tan sols a decidir si volem una república. La reacció de la societat espanyola quan els catalans van convocar un referèndum va ser la por. Por de tornar al passat, que els militar tornessin a fer un cop d’estat. Un representant de l’esquerra espanyola va dir que els catalans havien despertat el franquisme. El que manté l’estat espanyol és la por de l’exèrcit.

 

Al final del llibre diu que l’ofici d’escriptor és arriscat. 

— Entre molts artistes espanyols hi ha la por de quedar fora de joc. Més enllà de les qüestions ideològiques, quan la ciutadania catalana va ser castigada hi va haver aquesta por. Hi ha una consciència clara que si et desmarques et castiguen: pots perdre un programa de televisió, una col·laboració en un diari o que deixin de ressenyar el teu llibre.

https://www.ara.cat/cultura/suso-de-toro-senyor-elegant-franquisme-exercit_128_3881745.html

Suso de Toro: «L'únic exèrcit dels catalans és la capacitat de resistència i obstinació»

L'escriptor gallec veu "desitjable però difícil" la república catalana, carrega contra Felip VI i considera que les elits de l'Estat "volen la unitat d'Espanya perquè no se'ls acabi el xollo"

  per Pere Fontanals, Manresa, 25 d'octubre de 2018 És gallec i galleguista. Excomunista: "era el que tocava llavors", sol dir. Es va llicenciar en Art modern i contemporani. Mentre estudiava treballava al bar familiar on els policies anaven a "xulejar-lo" per la seva activitat política antifranquista. Li han publicat 34 llibres de novel·la, assaig i teatre, sempre en gallec, tot i que ha estat traduït a múltiples llengües. L'últim, la novel·la "Fora de si", editat en català per Gregal.

Entre molts d'altres, va rebre el Premi nacional de narrativa el llengua espanyola. Ha rebut la Creu de Sant Jordi i ha recollit el Premi Internacional Joan B. Cendrós. El 2014 es va presentar de número 12 a les eleccions europees amb Els Pobles Decideixen. - Als catalans, molt sovint se'ns diu que vivim en una societat dividida. A Galícia, la situació encara deu ser més flagrant, si més no idiomàticament.

- Té implicacions sociològiques i polítiques en determinats sectors socials d'àmbits artístics o intel·lectuals. El gallec és una llengua parlada per la gent de la cultura i per les classes socials més baixes des del punt de vista econòmic.

- Tot i així, Galícia té un arrelament industrial fort -sobretot a la part costera- però, en canvi, és dels llocs on hi ha més feixistes.

- Per respondre a per què hi ha tants advocats, jutges, fiscals, militars i polítics gallecs amb aquesta ideologia ens hem de remuntar al fracàs històric de Galícia de finals del segle XV. En aquell moment, i degut a la mort d'Enric IV de Castella, es va desencadenar l'anomenada Batalla de Toro, un conflicte dinàstic entre Juana -la seva filla, casada amb el rei de Portugal- i Isabel la Catòlica -la germana. Va ser aquesta última la que es va quedar amb el tron, amb el suport de l'església de Toledo i de gran part de la noblesa de Castella. Això va tenir unes conseqüències devastadores pels defensors de la filla del rei difunt. - Quines?

- Gran part de la noblesa gallega que l'havia defensat va ser decapitada, empresonada i, en el millor dels casos, els van prendre les terres i destruir els castells. És per això que molts d'ells es van exiliar a Portugal i el Regne Unit. Aquest episodi històric va suposar una ruptura absoluta de la continuïtat del regne de Galícia, perquè a partir de llavors, tot es va traslladar a la cort de Madrid. En aquest sentit, a partir de llavors, qui volia prosperar socialment havia de passar per la cort madrilenya. Des dels segadors fins als nobles. I això va provocar, juntament amb el cop d'estat de Ferran VII, que el galleguisme sigui, ara, un somni d'intel·lectuals.  -No té, doncs, ni base ni arrelament

La sala s'ha omplert de gent per seguir l'entrevista a Suso de Toro. Foto: Xavier Serrano

 Un país ha de tenir dirigents econòmics i socials que són als que encarreguen a una sèrie d'intel·lectuals que facin la seva feina; la política. En el cas espanyol parlem de comunitats exportadores, que són hereves d'un sistema basat en un regne i una cort. Una cort que es va forjar en època de Franco i que encara ara continua, amb les mateixes famílies. I això ho vaig corroborar mentre em documentava per escriure el llibre Homes sense nom.

- Ara que parla de la seva obra, cal destacar que dos dels llibres més recents que ha tret estan dedicats al procés català. L'últim, de fet, fa nou mesos que va sortir. Amb tot el que ha passat des de llavors, hi ha prou teca per fer-ne un altre? 

- Penso que la vida mana ⁸molt, i jo vaig començar-me a interessar per Catalunya fa molts anys. De fet, l'any 2005 vaig treure el llibre Una altra idea d'Espanya, dedicat a Barcelona, en el qual, en tant que veí de Galícia, buscava models per a fer viable el meu país.

- Catalunya és un bon model a seguir?

- Des que vaig venir aquí als anys setanta, ja vaig veure aprendria moltes coses. I és que no oblidem que abans que Franco morís, les coses modernes i les idees democràtiques i llibertàries arribaven, ni més ni menys, que de Catalunya. De fet, als primers cantautors de Galícia qui els va editar els discos va ser el segell discogràfic català Edigsa. La Movida Madrileña –que no va ser res més que un procés planificat per reduir Espanya a Madrid– va intentar arraconar Catalunya. Però no ho va aconseguir, perquè Madrid és una ciutat enormement provinciana. I això està molt marcat amb la cultura de cort, enormement parasitària.

- A Catalunya s'hi va sentir bé, doncs.

- Era un lloc que sempre m'havia cridat l'atenció, tot i saber que la gent que ho vivia era molt diferent a mi i al meu ambient. Feien coses i sabien fer-les. I això em va obrir els horitzons fins al punt que en el meu diàleg polític mental hi havia tres peces: la d'Espanya i Madrid; la de Catalunya, i la de Galícia. La meva experiència com a escriptor és que a Catalunya sempre es valorava la meva feina, escrivís amb la llengua que escrivís. A Madrid, en canvi, això passava en un segon pla i en el què indagaven -tenint en compte la seva cultura de corts- era en el meu origen i en qui i què tenia al darrere. Amb tot això, va arribar un moment que vaig pensar que l'únic país possible proper a mi era Catalunya. - Creu que tot plegat arribarà a bon port?

- El que han tirat endavant els catalans és un experiment molt complex. Es van apoderar; es van fer amos de la seva terra i això, des del punt de vista històric, crea una situació molt complexa. A Madrid parlen dels polítics independentistes per una banda perquè els interessa reduir-ho a un problema entre polítics, però també perquè realment, sent com és Espanya [una societat incívica i desestructurada internament] no tenen la capacitat de pensar que els catalans són persones com ells: ciutadans que, ves per on, han decidit exercir la ciutadania. Han fet possible un canvi antropològic. Han canviat. Són diferents a com eren fa deu anys. Han assumit unes responsabilitats que havien delegat als dirigents del país. I això no és fàcil de gestionar políticament.

- Hi ha conflictes interns.

- No hem de perdre de vista que el problema principal és l'Estat espanyol, però, efectivament, aquesta situació d'opressió genera unes conseqüències dintre del país. Quan estàs oprimit discuteixes amb els teus, et sents desesperat i a més interioritzes un sentiment de culpa. I això s'ha de racionalitzar. El que han fet els catalans els ha portat a un lloc meravellós, en termes humans, que els fa ser únics a tot Europa. I això a Madrid no ho entenen; no comprenen que els polítics estiguin conduits per la societat. I encara menys volen acceptar que els catalans han fet una revolució democràtica. Per tant, fer política en el marc d'un estat que no et deixa fer la que tu vols, genera una tensió enorme que fa de molt mal resoldre. I més encara si es té en compte que l'estat en qüestió no és democràtic. - Hi ha més de dos milions de catalans i catalanes que ja han desconnectat d'Espanya...

- Sí. Han viscut mentalment aquesta desconnexió amb Espanya. El problema és si podran encaixar el seu somni dins de la realitat. I això, jo, ho veig complicat.

- Què és el que veu complicat?

- Imaginar una República Catalana separada, amb el seu propi banc, les seves forces armades, els seus límits... ho veig desitjable però difícil. I el que no es pot negar és que se la mereixerien, aquesta república. Però no hem d'oblidar que estem dins d'una Unió Europea que té un Estat espanyol que és demogràficament i històricament important, però que també ho és econòmicament. I no perquè sigui un país amb capacitat de produir, sinó perquè el deute que té és immens. La UE no es pot permetre la ruptura d'Espanya. Ella vol cobrar el seu deute. I si això no passa, es crearà un problema estratègic que podria acabar amb el projecte europeu. I això Europa no ho permetrà. I Alemanya encara menys.

- Estem davant d'un procés català infinit, doncs?

- La quid de la qüestió rau en com gestionar la posició d'una part de la societat catalana i de l'Estat. És un problema de correlació de forces i de la capacitat de fer mal que tingui la societat catalana mobilitzada. La de l'Estat ja l'hem vist.

- Violència.

- Sí. Però no només això. No podem oblidar que l'atac a Catalunya respon a un pla estratègic de fons: els bascos, als anys noranta, encara tenien un banc -el Bilbao-Bizcaia- i ara ja no el tenen; és a Madrid. Els catalans tenien un parell de bancs que ja no tenen; també els té Madrid. Això respon a una idea de nació que és Espanya. Totes les peces s'han mogut en una mateixa direcció i el que ha fet Catalunya fins ara ha estat un intent de supervivència dins de l'Estat espanyol. Sense èxit, perquè no respon als interessos de la cort. El problema és si els catalans tindran capacitat de fer foc, de fer mal. Com ells, que roben i piquen.

- I havia qui predicava el federalisme.

- Fa anys vaig participar en alguna iniciativa federalista. I vaig coincidir amb una sèrie de gent que vaig veure, en el marc de l'1-O, criticant i atacant la societat catalana mobilitzada. No els interessa, el federalisme. L'Estat ho vol tot i ho té tot. No donarà res a ningú. L'únic federalisme és el que es pacta, i per pactar s'ha de tenir poder polític propi i no sucursals a Madrid. L'únic exèrcit dels catalans és la capacitat de resistència i obstinació.

- En el fons la unitat d'Espanya no deixa de ser una coartada d'aquestes elits per mantenir tot el poder econòmic.

- Volen la unitat d'Espanya perquè no se'ls acabi el xollo. I dins d'aquesta Espanya hi ha províncies còmplices, províncies sotmeses i províncies rebels. Però només som això; províncies. En aquest sentit, el que mou anar contra Catalunya és l'enveja. Una enveja que lluny de ser d'admiració és de ressentiment.

- I a tot això s'hi suma la monarquia.

- La meva opinió personal sobre el Borbó actual és que es creu que realment és rei per la seva sang i que realment té dret a regnar sobre nosaltres. Es pensa que som els seus súbdits per un destí històric. I no ens n'hem d'estranyar: va ser educat pels militars i per l'Opus Dei ((Discrepo, potser va tenir algun professor que ho fos, però això és tot. Cal afegir que l'Opus Dei no té opinió política corporativa, per dir-ho així, la tenen els seus membres a títol individual, i per tant poden pensar de manera oposada. A l'època franquista va haver membres que ho eren i al mateix temps d'altres feien activitats de resistència cultural clandestines, per exemple Joan Baptista Torelló)). A banda, el seu pare -segons sembla- no va ser un bon pare però tampoc va ser un bon rei en el sentit d'educar un hereu.  

- Vol dir que l'antic monarca no s'ho tenia tan cregut?

- Ell sabia que la seva situació històrica era precària. De fet, va ser rei perquè així ho va decidir Franco. Sabia que hi havia una conjuntura política complicada que després de la mort del dictador podria ser discutida. El que hi ha ara, però, s'ho creu de veritat. Estic segur que les coses no haurien arribat fins on ho han fet si hi hagués hagut Juan Carlos i Zapatero.

- Haurien anat millor?

- No. Ni millor ni pitjor. Haurien estat diferents. S'haurien conduit d'una altra manera. El que està clar és, però, que mai, en tota la història, hi ha hagut un Borbó bo. Sempre han estat uns autoritaris. https://www.naciodigital.cat/noticia/165615/suso/toro/unic/exercit/dels/catalans/capacitat/resistencia/obstinacio