L'unica cosa que perdura, que ens alegra i que ens dona l'alegria d'haver viscut son les relacions humanes. Dr. Moisès Broggi.

Moisès Broggi i Vallès. Metge i pacifista català. 18.5.1908- 31.12.2012. 🕊

El President Quim Torra recorda Muriel Casals en el 10è aniversari del seu traspas

Amb motiu del desè aniversari de la mort de la #MurielCasals, la recordem amb els seus missatges i el seu esperit constructiu i lluitador al servei de la independència de Catalunya. T’enyorem i no t’oblidem. Gràcies, Muriel!

Llibres, ressenyes: "Honorables", "Homenots" semblances de grans catalans, un dels llibres és del Pres. Quim Torra

   

Quim Torra m'ha obert una finestra a l'elevadíssim nivell assolit per la cultura catalana abans del 1939. Pobre de mí, casi no en sé res. "Honorables. Cartes a la pàtria perduda". Quim Torra, esboça persones que sobresurten per un o altre motiu, i que a més a més van treballar per l'interés general de Catalunya: Manuel Carrasco i Formiguera, Ferran Soldevila, Enric Prat de la Riba, Josep Trueta, Josep Pla, Amadeu Hurtado, Rafael Patxot, Pau Casals, Carles Pi i Sunyer, Just Cabot, Pompeu Fabra, Pau Romeva, Josep Maria Folch i Torres, Lluís Nicolau d'Olwer, Eugeni Xammar, Antoni Rovira i Virgili, Josep Maria Trias i Peitx, Joan Coromines, Francesc Cambó, Francesc Macià.  M'ha agradat molt. L'autor cita llibres  escrits pels biografiats, alguns m'han interessat i els llegiré. (Editorial Acontravent. Barcelona 2011. 250 pàg.) //  

Quan Quim Torra repassa els fets de la 2a República espanyola m'ha fet pensar en un altre llibre que els explica amb tot detall:  "Cap a la Llibertat" de  Jaume Sobrequés i Callicó. Editorial Base. Molt recomanat també. Aquell període del 4 dies de República catalana, després reduïda a Generalitat amb un Estatut retallat,...és rabiosa actualitat, repetició de la història. Tots tots els gestos, fets, el tó en la conversa amb Madrid...Tot és avui exactament igual que ara fa 84 anys. Cal pensar·hi !!!

En Josep Plà no necessita recomanació...Ha escrit varis volums "d'Homenots". Aquest llibre en concret no sé si l'he llegit sencer, us he de dir. En Plà sempre és un deu i situa el biografiat en el contexte de l'època. (Josep Plà, "Uns homenots: Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra, Ramón Turró".  Ed. Destino, Col·lecció Llibres a mà. Barcelona. 1984. 184 pàg.)

Les semblances de Fabián Estapé també  son  molt entretingudes  i  interessants. Coneixem persones que ens podrien passar desapercebudes, tot i la seva tasca rellevant.  De Cerdà cal dir que li ha dedicat tot un altre llibre, monogràfic, la persona s'ho val i restava oblidada.  Recordo que em va agradar la semblança de Joan Sardà i l'ambient franquista tant ben dibuixat.  La de Vicens i Vives també. I Ernest Lluch era per mí un desconegut, només el recordava  per l'atemptat d'ETA que li va llevar la vida. ("Deu grans catalans. Un homenatge personal a deu figures històriques". Ed. RBS Libros i La Magrana. Barcelona. 2006. 159 pàg.)

Llibre recent del 2014, entrevistats coneguts de tots.  Joan Margarit, arquitecte Catedràtic d'Estructures i poeta diu:  "No saber què va fer el jove Goethe no és perillós;  no saber que una llengua és una estructura mental i que és molt més que un caprici, és gravíssim."  Fàntàstica definició.

 
També:  "El que compta és la constància, l'ésser humà només funciona per la constància. La idea romàntica que funcionem pels grans gestos és falsa. Les coses significatives són resultat d'un procés de constància. A vegades només passa a la posteritat la guspira final. Però, sense la constància al darrere, la guspira final no és res. Allò que la inspiració sempre t'ha d'agafar treballant és vàlid en tots els terrenys " ("Catorze de cara al 2014. Converses sobre la vida, el país i la independència". Eva Piquer. Ed. Acontravent. Barcelona. 2014. 172 pàg.)

 

 

 

 

 

 

(Recomano llibres que he llegit, si hi ha un llibre que no l'he llegit, aviso)

Altres llibres recomanats a la Cuca de Llum  els trobareu clicant aquesta l'etiqueta de l'arxiu del blog: 

• llibres recomanats/libros recomendados (66)

(Post publicat per primer cop a la Cuca de Llum a l'abril 2016)

 

 (Post visitat 233 vegades) 

 _

Ildefons Cerdà, biografia de Fabián Estapé. Article amb sinopsis de la vida de Cerdà.

 

 

El 23 de desembre de 1815, al Mas Cerdà de Centelles (Osona), nasqué Ildefons Cerdà i Sunyer. Fill de família liberal, emprengué estudis de matemàtiques i arquitectura a l'escola de la Llotja de Barcelona si bé els abandonà (1835) per cursar enginyeria de camins, canals i ports a Madrid, disciplina que tot just arrencava.

L'any 1841 obtingué el títol d'enginyer i començà a treballar en obres públiques. D'idees progressistes, Cerdà s'interessà per la utopia igualitària que proposava Étienne Cabet al "Viatge a Icària" (1840).

L'any 1841 Pere Felip Monlau escrigué "¡Abajo las murallas!", pamflet que justificava l'enderrocament de les muralles de Barcelona i l'eixample pel pla per millorar la vida dels obrers i garantir el desenvolupament de la indústria.

Treballant en les obres del ferrocarril Barcelona-Mataró (1848), Cerdà es convencé del potencial que tenia la màquina de vapor en la mobilitat.

En heretar l'herència familiar, deixà el càrrec d'enginyer estatal (1849) per centrar-se en l'estudi de l'urbanisme.

Quan finalment foren enderrocades les muralles de Barcelona (1854) i es començà a debatre l'Eixample, el govern espanyol li encarregà un plànol topogràfic del pla (1855). L'any 1856 publicà un ampli estudi sobre les condicions de vida dels barcelonins.

El conflicte entre Barcelona i els altres municipis del pla pels límits de l'Eixample feren que Madrid s'acabés interposant com a àrbitre en la qüestió; Cerdà mogué llavors els seus contactes al govern per a què se li atorgués el projecte d'Eixample (1859).

Malgrat la disconformitat de l'Ajuntament de Barcelona, que convocà un concurs per triar el projecte d'Eixample, el "Pla Cerdà" fou imposat per reial decret (1860).

L'innovador projecte de l'urbanista es basava en una quadrícula d'amples carrers i plantejava mansanes  (illes) construïdes només per dues bandes amb interiors enjardinats i xamfrans que facilitessin la circulació. Tres grans eixos (Diagonal, Meridiana, Gran Via) confluirien en una plaça (Glòries), nou centre neuràlgic de Barcelona.

Cerdà, que es veié forçat a esmenar el seu projecte, pel qual ni govern ni Ajuntament el pagaren, morí en un balneari a Cantàbria, malalt i frustrat, l'any 1876.

 

 https://esguardhistoric.blogspot.com/?m=1

 

 

 

 

 

Tenim una magnífica biografia d' I. Cerdà escrita per Fabián Estapé, que va ser Degà de la Facultat de Ciències Econòmiques la Universitat de Barcelona i rector de la mateixa en dos períodes (1969-71) (1974-76).

 

El Professor Jané Solà, Catedràtic de Política Econòmica, y fundador i president de Bankpyme va parlar del Professor Estapé  en motiu d'una conferència que es va celebrar en paral·lel a l'exposició "Barcelona y su extensión moderna. Las propuestas urbanísticas de Ildefonso Cerdà" a Luxemburg del 6 al 29 d'octubre del 2000. Deia d'ell:

 

"...Creo que todo esto les muestra a ustedes a un personaje atípico. El profesor Estapé es, en efecto, una persona muy singular. Incluso, digo más: es un fenómeno de la naturaleza, por supuesto intelectualmente hablando, pero también físicamente. Desde el testimonio de cuarenta años de relación con él se lo puedo asegurar: intelectualmente es un genio y físicamente muy fuerte, mucho más de lo que aparenta (...)" (pag. 324 de la biografía sobre Cerdà)

"Vida y obra de Ildefonso Cerdà"  Fabián Estapé. Ediciones Península. Barcelona. 2a ed. 2009. (430 páginas)  Realment un llibre molt interessant que val la pena llegir.

__

Lluís Duran: "No interessar-nos per la vida de Carrasco seria matar-lo dues vegades

 

 

L'historiador Lluís Duran reivindica el polític Manuel Carrasco i Formiguera en una monumental biografia publicada per Viena, amb pròleg del president Quim Torra

 

Vilaweb - Joan Safont Plumed - 19.03.2023

 

L’historiador Lluís Duran i Solà (Barcelona, 1963) acaba de publicar un volum de més de nou-centes pàgines dedicat al polític Manuel Carrasco i Formiguera. Intitulat Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa (Viena Edicions) i prologat pel president Quim Torra, el llibre pretén de recuperar la veu del dirigent catalanista i cristià més enllà de l’execució pels franquistes el 9 d’abril de 1938.

Durant deu anys, Duran, que treballa al Centre d’Història Contemporània de la Generalitat, s’ha capbussat en arxius i hemeroteques tot seguint el rastre de qui considera “una figura cabdal per a entendre la història passada i present del catalanisme, i un dels polítics que va deixar una empremta més profunda en la història del nostre país durant la primera meitat del segle XX”. De la Lliga Regionalista a Acció Catalana i, d’aquí, a Unió Democràtica, Carrasco va desplegar una activitat incansable que el va portar a ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera, però també a diversos càrrecs durant la República.

Parlem amb el seu biògraf, tot resseguint també la seva pròpia trajectòria, marcada pel mestratge de Josep Termes i Albert Manent.

 

—D’on surt la vostra vocació d’historiador?
—D’un llibre que els meus pares em van regalar per Reis quan tenia set anys: "La Història de Catalunya il·lustrada", de Ferran Soldevila i Josep Granyer. El pares eren d’una generació que ens va transmetre silencis significatius, com una mena d’orgull d’una època brillant de la cultura catalana que la guerra havia esborrat. Volia saber d’on venia aquesta esperança desfeta que intuïa i, d’alguna manera, explicar el que ells no m’havien explicat.

 

—Quins van ser els vostres mestres?
—Josep Termes em va dirigir la tesi sobre l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i compartia amb ell moltes coses, a banda de la passió pel Barça. Com ara, la seva brillant idea del catalanisme popular, que va esbossar. Per altra banda, també m’ha influït Albert Manent. Per a algú que s’acabava de doctorar, poder parlar de tu a tu amb una eminència com ell era molt estrany. Amb la seva forma noucentista de procedir i el seu conservadorisme a l’anglesa, tenia un ventall de coneixences i interessos de tota mena.

 

 

—Vau dedicar la tesi doctoral a la Protectora de l’Ensenyança Catalana. D’ençà de llavors, cap on us heu orientat?
—La meva recerca em va porta cap a la institucionalització catalanista no partidista i, especialment, tot allò que té relació amb el concepte de catalanització del poble català. Veure com la cultura i la llengua han anat sobreposant-se als seus il·lustres destructors ha estat el fil de la meva feina.

 

—Formeu part de la junta d’Òmnium Cultural.
—Vaig tenir l’honor de formar part de la junta de Jordi Cuixart. Quan va estar empresonat vaig tenir-hi una relació epistolar intensa. Com a catalanista, va ser un honor servir el país quan creia que estava a punt d’assolir la seva sobirania nacional plena… Sembla molt bonic per a un historiador viure la història en directe, però jo no la vivia com a tal, sinó com a militant, amb la por pel risc que preníem. Si el president de l’entitat entrava a la presó, hi podia entrar en bloc tota la junta. Per a algú dedicat bàsicament a l’estudi, va ser un període convuls.

 

 

—Us havíeu acostat a personatges com Batista i Roca i Francesc Maspons i Anglasell. Què en sabíeu, de Carrasco i Formiguera, abans de començar?
—El meu pare era un fervorós lligaire, i els records familiars em pintaven la gent d’Unió com uns catòlics especials, anòmals, estranys. Al meu avi matern li van proposar de ser d’Unió, fins i tot.

 

—Com hi arribeu?
—Per circumstàncies vaig començar a investigar la trajectòria catalanista dels meus mestres, Termes i Manent, i de personalitats, com Francesc Maspons i Anglasell, i vaig poder conèixer Josep Badia Torres, últim secretari del Partit Carlí de Catalunya, integrat posteriorment al PSC. Vaig escriure sobre Carrasco com a nacionalista i republicà al butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i el text va arribar a la família. Tenien el desig, influït per Hilari Raguer i el bisbe Joan Carrera, que algú n’estudiés el pensament en la seva complexitat. Vaig trobar que un amic seu, Francesc Maria Masferrer, havia escrit a Ressorgiment de Buenos Aires que un dia s’hauria de recopilar el pensament de Carrasco per la seva aportació al catalanisme. Amb tot plegat, la família em va proposar d’ocupar-me’n.

 

—Què heu descobert?
—M’hi vaig posar amb la creença errònia que era un personatge amb poca aportació teòrica. Un gran error. Quan vaig començar el llibre, em vaig endur la sorpresa que el programa catalanista de Carrasco era el que em podria pensar que existiria però no pas el seu abrandat republicanisme ni com, per a ell, la doctrina catòlica havia esdevingut una proposta política eficient per a una societat democràtica. No es va inspirar en els proto-demòcrata-cristians del moment, sinó que es va fer el seu pensament social-cristià a mida.

 

—La seva mort ominosa ens ha impedit de conèixer-ne el pensament i personalitat política?

—Aquest llibre es podria haver escrit encara que Carrasco i Formiguera hagués tingut un altre final. És important, no per la seva mort, sinó per la seva vida. Fer parlar Carrasco, que és el que em proposo, ja té prou gruix. Però, com passa amb Companys, la mort amaga el coneixement de la seva trajectòria. No és obcecat amb quatre principis, sinó un home amb uns valors que adequa –Catalunya, la República, adaptar la fe cristina a una societat moderna…– i que vol donar exemple fins al final, amb totes les conseqüències.

 

 

—Nació, república i cristianisme formen la seva tríada?
—I en ordre invers funcionaria igual. A mi m’agrada definir-lo com un nacionalista republicà d’inspiració cristiana.

 

 

—De quina manera continueu el que en van escriure Hilari Raguer i Josep Benet?
—La millor manera de seguir-los és no repetir-los. Ells se centraven en la trajectòria que portava a l’afusellament, en unes circumstàncies democràtiques, nacionals i eclesials concretes. Ara les circumstàncies han canviat i tocava veure què deia Carrasco, perquè ja en coneixíem la vida. Aquest llibre és possible gràcies a la seva feina i és complementari.

 

—“La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”, va deixar escrit. Va ser un dels primers independentistes?
—És un independentista que surt d’un lloc d’on no havien de sortir independentistes: la Joventut Nacionalista Catalunya, l’escola de quadres de la Lliga Regionalista. El seu és un catalanisme de la flamarada, de les ballades de sardanes, de les trobades de masses, de l’esport, de la llengua, de denunciar els militars i les renúncies de la Lliga… I defensa el dret de l’autodeterminació dels pobles en el moment del Pacte de Sant Sebastià. Amb la República, tot i que veu que no és possible la independència, vol avançar en una idea d’independència no separatista i molt cristiana: les persones per viure lliurement s’agrupen en la nació, que ha de viure fraternalment en pau amb les altres nacions en una humanitat en pau.

 

—El seu enfrontament amb la dictadura de Primo de Rivera el va portar a la presó de Burgos, allà on quinze anys després va ser executat.
—La seva és una trajectòria coherent: ell, que ha estat engarjolat en les presons de la monarquia i l’exèrcit espanyols, no pot fer res més que mantenir el suport a la Generalitat republicana, malgrat que n’és crític. En un míting ja diu que allò que ell defensa pot tenir conseqüències per a la seva vida.

 

—És un teòric o un activista?
—Els seus néts, recollint els records dels seus pares, parlen d’un pare molt proper que enlairava estels i compartia jocs amb els fills. Al costat d’això, té una activitat política molt intensa i una relació estreta amb la premsa. I, malgrat tot, de tant en tant necessita ressituar-se intel·lectualment. Ho fa l’any 1930, després del Pacte de Sant Sebastià, el 1932, quan s’aprova l’estatut, i, posteriorment, el 1934, després dels fets d’octubre. L’any 1936, veu venir el que vindrà i diu que el catalanisme ha aconseguit una cultura europea moderna, però amb un resultat polític modest.

 

—Us havíeu acostat a personatges com Batista i Roca i Francesc Maspons i Anglasell. Què en sabíeu, de Carrasco i Formiguera, abans de començar?
—El meu pare era un fervorós lligaire, i els records familiars em pintaven la gent d’Unió com uns catòlics especials, anòmals, estranys. Al meu avi matern li van proposar de ser d’Unió, fins i tot.

 

—Com hi arribeu?
—Per circumstàncies vaig començar a investigar la trajectòria catalanista dels meus mestres, Termes i Manent, i de personalitats,com Francesc Maspons i Anglasell, i vaig poder conèixer Josep Badia Torres, últim secretari del Partit Carlí de Catalunya, integrat posteriorment al PSC. Vaig escriure sobre Carrasco com a nacionalista i republicà al butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i el text va arribar a la família. Tenien el desig, influït per Hilari Raguer i el bisbe Joan Carrera, que algú n’estudiés el pensament en la seva complexitat. Vaig trobar que un amic seu, Francesc Maria Masferrer, havia escrit a Ressorgiment de Buenos Aires que un dia s’hauria de recopilar el pensament de Carrasco per la seva aportació al catalanisme. Amb tot plegat, la família em va proposar d’ocupar-me’n.

 

—Un dels moments més importants va ser el pacte de Sant Sebastià i la proclamació de la República catalana. Com ho va viure?
—El 14 d’abril de 1931 va dir a la seva filla que era el dia més feliç de la seva vida, però l’endemà se’n va anar a Madrid a negociar, per ordre de Macià, amb el govern provisional de la República. És l’independentista que viu la il·lusió del moment en què s’ha fet realitat el seu somni, però també qui fa de frontissa entre dos governs amb agendes ben diferents.

 

—Es va quedar tot sol defensant l’Estatut de Núria.
—El 9 i 10 de juny va defensar la integritat del text aprovat en plebiscit pels catalans. Per defensar aquesta voluntat va ser exclòs del grup parlamentari català. Llavors ja va quedar desautoritzat durant la discussió de la constitució republicana, per la seva posició sobre la laïcitat de l’estat.

 

—Va ser regidor de la Lliga, conseller d’Acció Catalana i, finalment, dirigent d’Unió Democràtica. No va dubtar a canviar de partit?
—Creia que eren els altres que canviaven d’opinió, no pas ell. Com a pratià, quan la Lliga va optar per ser la crossa del sistema de la Restauració en decadència, amb Cambó al capdavant, va pensar que no era el seu partit. D’Acció Catalana, un partit liberal on creia que havien de conviure laics i catòlics, se’n va anar quan va veure que la seva posició sobre la laïcitat de l’estat no era majoritària. Llavors va entrar en un partit petit fet a la seva mida, de cristians volgudament allunyats de la jerarquia, que socialment promou el cooperativisme i la participació dels obrers en la direcció i l’accionariat de les empreses. Propostes d’una democràcia sòlida, que si t’ho mires bé, eren per a un país que no existia.

 

—Com a catòlic, com creia que havien de fer política els creients?
—Tenia molt clar que la política d’inspiració cristiana l’havien de fer els laics, preservant la institució de l’Església, que s’estimaven massa, al marge de la política i els seus enfrontaments. I aquest no era el tarannà habitual dels catòlics durant la Segona República, que feien participar la jerarquia al debat polític.

 

—Va ser detingut quan anava cap al País Basc. Quina relació tenia amb el nacionalisme basc?
—Per als bascs era la gran esperança blanca dels nacionalismes hispànics peninsulars i s’hi sentia reconegut i estimat. Unió va agafar el model del PNB com a partit moviment. I els bascs buscaven en Carrasco, un catòlic i republicà com ells, una pista d’aterratge per a integrar-se en la vida política republicana.

 

—Per què Carrasco, ara?
—Si només parléssim del Carrasco màrtir, sense interessar-nos per la seva vida, el mataríem dues vegades, parafrasejant una cita d’Elie Weisel, perquè ens n’hauria desaparegut l’ànima. Si no estudiem el seu pensament i la seva vida, ens perdríem el seu testimoni. Al capdavall, potser es perd el rastre del subjecte, però ens queda el predicat: la utopia d’una independència de pobles fraterns on els pobles siguin lliures i visquin en pau continua essent vàlida.

https://www.vilaweb.cat/noticies/lluis-duran-no-interessar-nos-per-la-vida-de-carrasco-seria-matar-lo-dos-cops/

 

 

 (Aquest post ha rebut 50 visites)

 

 

__

Ha mort Josep Maria Espinàs

Escriptor i periodista, va fer molta i molt bona feina pel país, a la seva manera, discreta, però tremendament decidida, realista però optimista, culta però modesta i natural. Al seu ritme, constant i indeturable, on fós, premsa escrita, els seus articles i cròniques de costums tant nostres, a la televisió i els seus programes d'entrevistes a personatges cabdals, universals de casa nostra, ràdio, aportant la seva perspectiva sempre punyent, incisiva, tant d'aquí, música, els setge jutges (promotor de la Nova Cançó) en la lluita politica anti-franquista, la lletra de l'himne del Barça que l'inmortalitzarà més encara, era de "perfil baix", això no li agradaria que ho digués. Recordo sobretot els seus articles al diari Avui, cada dia ho esperava amb il.lusió, la pensada que tindria en el seu ja històric i meravellós "A la vora de...", el plaer d'analitzar els detalls que sovint se'ns escapen en la voragine en que som inmersos en la quotidianitat. M'agradava el seu escriure, llegir-lo et donava la sensació que el coneixies de tota la vida, la seva normalitat en expressar-ho tot, del tema que toqués. "Escriure per a mi és com respirar" havia dit ell, i els més de 90 llibres en són la prova de la seva extensa obra. Ampliament reconegut i premiat, merescudament, a ell li feia vergonya. Polifacètic, positiu, preparat, implicat, compromès, necessari, bona persona, un gran home, un català exemplar, defensor convençut i apassionat de la nostra nació, dels Països Catalans, llengua, cultura i tarannà, amb les nostres virtuts  defectes, i diversitat, sempre fixant-se en el detall i el matís. A.C.S.

 

(texte publicat sense signar a "Som-hi Pinya" a Facebook. 06.02.2022)

__

 

__

Mor Josep Espar Ticó, un referent del catalanisme: mecenes de la llengua i cultura catalana, infatigable en la lluita contra el franquisme.

 

Mor Josep Espar Ticó, activista infatigable i referent del catalanisme

 

 

El Nacional - 20 agost 2022

 

Mor als 94 anys l'activista Josep Espar Ticó, una figura clau en la política catalana i en la defensa de la llengua. Advocat i mecenes, va estar implicat en el cas Galinsoga l'any 1959 i en els fets del Palau de la Música. Espar va ser també un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya i tot i que es va presentar al Senat per CiU a les eleccions generals del 1979, no va resultar escollit. La seva tasca va anar més enllà de la política i va participar també en la creació del diari Avui, la revista infantil Cavall Fort i l'editorial L'Arc de Berà. A més, entre el 1984 a 1986 va ser secretari general del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. 

 

 

 

 

Els fets del Palau 

Espar va destacar per la seva implicació en els fets del Palau de la Música, a principis dels anys 60, que van acabar amb la detenció de Jordi Pujol. Coincidint amb la visita de Franco a l'auditori de Domènech i Montaner, per commemorar el centenari del naixement del poeta Joan Maragall, Espar Ticó va ser el primer d'un grup de joves catalanistes en alçar-se i cantar el cant de la Senyera, tot i que ho havien prohibit.

 

Ticó també va jugar un paper fonamental en l'afer Galinsoga, que va aconseguir destituir el director de La Vanguardia imposat pel règim franquista des del 1939. El periodista Luis Martínez de Galinsoga, que va dirigir el diari ABC durant la guerra civil, va assistir el juny de 1959 a una missa a l'església de Sant Ildefons de Barcelona, on el mossèn va pronunciar el sermó en català, fet que va provocar la seva ira i indignació. Quan va protestar, se'l va informar que els diumenges, sis misses es feien en castellà i dues en català en una església on la majoria d'assistents parlaven en català. Indignat, va sortir de l'Església i se'l va sentir dir "tots els catalans són una merda". El grup CC (Cristians Catalans), del que hi formaven part tant Jordi Pujol com el mateix Espar, va començar una gran campanya sense precedents contra La Vanguardia que va acabar amb la destitució del director. 

 

Espar, "imprescindible"

Molts polítics i líders independentistes han volgut expressar el seu condol a la família d'Espar. Una de les primeres reaccions ha arribat des d'Òmnium. El seu president Xavier Antich ha recuperat una entrevista a Espar, a qui s'ha referit com a una persona imprescindible. 

 

 

“Deixem-nos de si hi arribarem o no hi arribarem. El que cal és anar-hi. I nosaltres hi anem!”. Hi ha gent que parla i gent que fa: la que fa, és activista, i construeix per avançar. És gent imprescindible.

Com Josep Espar Ticó: honor i glòria!

VÍDEO: https://t.co/MnjKci2gTw pic.twitter.com/wqc2j6ZEFT

— xavier antich (@XavierAntich) August 20, 2022

 

 

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha escrit una piulada a les xarxes per acomiadar-se d'Espar, a qui ha definit com un home "compromès amb la llengua, la cultura i la nació catalanes que va fer de l'estima per Catalunya la seva raó de viure".

 

 Des de Junts, el seu secretari general, Jordi Turull ha resumit en el seu missatge la importància de la figura d'Espar: "Molt colpit per la mort d’en Josep Espar Ticó. L’Espar ha estat d’aquelles persones i d’aquella generació que davant persecucions i prohibicions de tota mena, se la van jugar i van fer possible salvar molt més que els mots. Un patriota de cap a peus. Un gran referent. DEP", ha escrit en una piulada.

 

Recordat pel seu patriotisme 

Els consellers Joaquim Forn i Josep Rull s'han acomiadat d'Espar a través de les xarxes, tot destacant el seu patriotisme. "Josep Espar Ticó era un patriota català. Amb totes les lletres. Un activista infatigable, compromès amb el país, en els moments més durs de la Dictadura Franquista (el seu paper en els Fets del Palau el 1960 és impressionant) i sempre. Un referent. Una força inspiradora. ACS", ha escrit Rull, recordant la seva implicació en els Fets del Palau.

 

 

També Laura Borràs ha volgut dedicar-li unes sentides paraules a les xarxes: "Sempre em va impressionar d’Espar Ticó, la lucidesa sobre la Guerra civil: “la visió històrica que en teníem estava deformada completament, més que civil, va ser una guerra contra Catalunya”. I la sinceritat de reconèixer que no havia pogut perdonar els assassins del seu pare. DEP". 

 

 

Creu de Sant Jordi als anys 80

 

La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, també ha volgut recordar la seva figura. La republicana ha recordat que el Govern li va atorgar la Creu de Sant Jordi als anys 80 per "la seva defensa de la cultura i de la llengua catalana, les quals ha promogut tota la vida amb convicció i fermesa. Una forta abraçada a la família i amics". 

 

La redacció d'ElNacional.cat està treballant per ampliar aquesta informació. Per llegir l'última hora de la notícia, actualitza la pàgina.

 https://tinyurl.com/2zyjptyh

 

 

 

___

 

Espar Ticó, Jordi Úbeda i Ermengol Passola van impulsar la llibreria Ona al 1962

 

Toni Strubell Trueta recorda a Josep Espar Ticó

 

 

Puigdemont lloa la figura d'Espar i Ticó: "Va fressar camins que semblaven intransitables"

 

El president Puigdemont ha aplaudit la tasca d'Espar, definint-lo com "un homenot, a qui devem molt" 

 

 

Josep Espar Ticó: "No tinc gaire dubtes que tornarem a pendre la iniciativa com a pais", entrevista per Pere Cardús

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Lluís Llach: “Qui em va convèncer que amb l’estat espanyol no es podia negociar va ser Junqueras”

Entrevista a Lluís Llach per parlar sobre les últimes polèmiques que s'ha vist involucrat a les xarxes socials

 

 

 

Txell Partal -  12.08.2022 -  Vilaweb

 

 

Aquestes darreres setmanes, Lluís Llach s’ha vist involucrat amb diverses polèmiques a Twitter. Lluny d’amagar-se o callar, Llach ens obre les portes de casa per explicar-se més enllà dels 280 caràcters que permet Twitter. Amb ell parlem de la situació actual de l’independentisme, com hem arribat fins aquí i què s’ha de fer a partir d’ara. Llach és dur amb els partits independentistes. Es mostra decebut. Especialment, amb Esquerra Republicana i amb Oriol Junqueras. “Em trobo que Junqueras ha fet un gir, i ara ells van en direcció contrària al que defensàvem tots plegats fa cinc anys.”

 

—Sembla que cada vegada hi ha més crispació a les xarxes. Us preocupa que hi hagi aquest nerviosisme i aquests atacs dins l’independentisme?
—No és cap bon senyal. És una demostració que l’independentisme està molt tensat. Em sorprèn que una fotografia i la frase “m’ha fet pensar” tinguin aquestes conseqüències. Pensar és una cosa que hauríem de fer tots, contínuament. Ningú, ni de dretes ni d’esquerres, hauria de renunciar a pensar sobre qualsevol cosa. Els atacs? Els entenc fins a un cert punt. La gent d’Esquerra Republicana sempre m’ha vist com algú proper, i tenen tota la raó, però no estic d’acord amb la direcció que han agafat ara. I no sóc l’únic, i això fa que hi hagi molts de nervis. Saben que tenen un peu fora de lloc, o tots dos, segons com. Entenc que agafin qualsevol cosa per atacar-me. Jo tinc la consciència molt tranquil·la.

https://t.co/4fjU0KkDCz

 

 

___

Josep Espar Ticó: «D'entre tots els polítics que hi ha, cal que sorgeixi un líder»

 

 

L'empresari i activista cívic ha rebut el Premi Canigó de la UCE i mostra com a objectiu de cara al futur del procés: "Hem d'arribar al ser el 60%, perquè Europa no ens escoltarà amb el 49%"

 

per Pep Martí, 23 d'agost de 2020

 

 

 

Espar Ticó amb el Premi Canigó que li ha atorgat la UCE. | Josep Maria Montaner

 

 

(Aquesta informació es va publicar originalment el 23 d'agost de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.)

 

 

El 19 de maig de 1960 es van produir els Fets de Palau, iniciativa d'un grup d'activistes catalanistes d'entonar "El Cant de la Senyera" al Palau de la Música, en un acte presidit per ministres de Franco, que era aquells dies a Barcelona. Va ser una acció heroica de desafiament de la qual Jordi Pujol en va ser un dels estrategs. El primer en cantar va ser Josep Espar Ticó, que es va poder desempallegar de la policia a cops de puny i sortir al carrer. Aquest és només un dels molts episodis de combat antifranquista que nodreixen la vida d'aquest empresari, advocat i activista cultural.

 

De la campanya contra Galinsoga a l'impuls al Congrés de Cultura Catalana, de la Nova Cançó a la creació de la revista Cavall Fort, passant per l'activitat clandestina del grup catòlic CC, la campanya Volem bisbes catalans! o el diari Avui, hi ha pocs capítols de la història de l'acció catalanista en què Espar Ticó no hi hagi participat de manera destacada. Aquest dimarts, la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) li ha atorgat el Premi Canigó. En aquesta entrevista repassa aspectes de la seva trajectòria i dona la seva visió sobre un futur que contempla amb esperança.

   

 

 - El seu pare va ser assassinat en zona republicana. Després, com a catalanista, va combatre contra el règim franquista. Vostè va perdre la Guerra Civil dues vegades? 

- Sí, vaig perdre la guerra dues vegades. La primera perquè van matar el pare en un cantó i, l'altra, perquè es veia venir que l'ocupació franquista comportaria una voluntat d'anorreament de Catalunya.

- I com va passar de ser dels "vencedors" als vençuts? 

- No em va ser gens fàcil perquè el corrent de pensament que jo tenia contra la República era molt fort, gairebé invencible. Vaig tenir el mestratge de la gent del Centre Montserrat Xavier, com Joan Pelegrí, que va ser important, i després del món universitari. Encara que jo parlava català, el cert és que en aquells anys no veia Catalunya enlloc. No la veia a la universitat, ni als mitjans de comunicació. Només la vivia en privat. Em va costar, però al final vaig fer el tomb, gràcies també a un bon company meu, Manuel Nadal. I aleshores va ser com la fe del convers, dedicant-me en cos i ànima a la causa de Catalunya. Vaig pensar que si a mi em va costar tant, a la resta de la gent també li havia de costar. Calia veure Catalunya com a nació. Si es veia com a regió, era un apèndix hispànic que no s'adeia amb la seva història.

"Sincerament, no he pogut perdonar els qui van matar el pare"

- Va poder perdonar els qui van matar el pare? Va saber qui eren?

- Això ho vaig saber després, perquè la mare i l'àvia ens ho amagaven. Amb l'ajuda del testimoni del diari francès La Croix vam saber que va ser el 4 de setembre del 1936, que s'adeia amb l'assassinat de dinou persones entre capellans i propietaris de Balaguer que van assassinar en un sol dia. 

- Vau acabar perdonant-ho? 

- Sincerament, no. Encara que hi va haver molts moments en què estava predisposat a ser cristià amb totes les lletres, aquestes coses són molt dures i personals. A més, era un moment històric en què no només els anarquistes de la FAI sinó el Govern de la Generalitat van estar absolutament fora de lloc. A Balaguer van cremar el sant crist després de serrar-lo a trossos; van cremar un retaule de l'església de Sant Domènec, que era una veritable joia cultural i artística. Són fets molt difícils d'allunyar de la consciència.   

 

 

- La coneixença de Joan Sales i Raimon Galí va ser cabdal per a vostè.  

- Va ser fonamental perquè la visió històrica que teníem de la Guerra Civil estava deformada completament. Després del seu mestratge en el món universitari i en el de l'escoltisme, vam arribar a la conclusió que la guerra, més que civil, va ser una guerra contra Catalunya. 

- Hi ha episodis que demostren aquesta visió?

- Hi ha la batalla de l'Ebre, en la qual enfronten les joventuts del biberó de la República amb el Terç de Nostra Senyora de Montserrat, i fan durar molt la batalla a fi que no morin només els joves del cantó republicà sinó també els del franquista. Perquè eren catalans. Era eliminar joventut catalana. Va ser una batalla contra Catalunya.  

- Aquest any s'han complert 60 anys dels Fets de Palau. Va ser el primer a posar-se a cantar "El Cant de la Senyera".

- Vaig ser el primer. Havíem donat la paraula que cantaríem. Havíem de ser fidels al sentit de l'honor, però també em va sortir el sentit de la llibertat. Sí, vam entona "El Cant de la Senyera" en un Palau pres per la policia secreta.

"La guerra, més que civil, va ser contra Catalunya: a la batalla de l'Ebre es va voler eliminar joventut catalana"

 

- Es va enfrontar amb la policia franquista a cops de puny.

- Quan vaig veure el meu germà Xavier agafat entre dos policies m'hi vaig enfrontar de manera directa. Quan vaig arribar a Montserrat com a salvaguarda, l'abat Escarré em va dir de manera irònica: "M'han dit que els heu pegat. Això no es fa", tot somrient. Els Fets de Palau em van donar molta moral de combat.

- Al llibre Amb C de Catalunya, explica molt bé els temors d'aquella nit al Palau, sabent-se envoltats de policies. És un home valent.

- La por és humana i natural. Qui són els valents? Els que no tenen por? No: els valents són els que se la passen.

- Dels Fets de Palau, hi ha encara algun capítol que no s'ha explicat prou o ja se'n sap tot?

- Va comportar la detenció de diverses persones i de Jordi Pujol. Hi ha un moment interessant del moment de l'interrogatori policial a Pujol, quan un policia va fer un comentari a Ramon Vila d'Abadal, que era majordom de Montserrat: "Os estamos fabricando un líder".

 

 

- Ha estat una peça cabdal en moltes campanyes i projectes. De quin n'està més satisfet?

- Destacaria el Congrés de Cultura Catalana, perquè va ser un moviment unitari que va permetre després aplanar el camí cap a l'Estatut. Després, sempre destaco la creació del GEN, el Grup d'Estudis Nacionalistes, que va permetre que moltes noves figures polítiques s'hi hagin format, com Joaquim Forn, Ramon Tremosa, Josep Rull o Jordi Turull. 

 

 

Josep Espar: "A Europa no ens faran cas fins que siguem més". Foto: Josep M Montaner

 

 

- A les seves memòries, esmenta unes paraules crítiques de l'historiador Vicens Vives amb un suposat poc sentit polític dels catalans: "Generalment, hem dit prou en el pitjor moment, quan la conjuntura ens era desfavorable". Creu que serveixen per al moment present?

 

 - El que és segur és que tots els moments històrics tenen el seu valor específic diferenciat. Seria interessant escoltar Vicens ara. En tot cas, Vicens tenia diverses virtuts, la primera la seva disponibilitat personal, ja que ell va fer una conversió interior. La segona va ser l'afirmació que va fer sobre el tret que defineix els catalans, que és la seva voluntat de ser, cosa que expressa a Notícia de Catalunya. En el moment actual, Vicens no hi és, però hi som nosaltres. I nosaltres sabem molt bé que de la manera que va quedar Catalunya després de la guerra i de quaranta anys de franquisme, fer salts endavant sense una força contundent al darrere és precipitat. Caldria, per tant, una revisió i un plantejament de nous passos endavant després d'afermar la proporció de catalans que tenen ganes de fer un salt endavant. 

- Quin suport caldria per un nou salt endavant?

- A la meva manera de veure, per poder plantejar coses contundents hauríem de tenir un 60% i ara estem en un 49%. La resta de la meva vida he de lluitar perquè la proporció passi del 49 al 60%. Amb projectes com el del parc històric i cultural de Balaguer, que fa que una persona que hi va en surt convençuda.  

 

"A tots els pobles hi ha dretes avançades i esquerres avançades i aquesta realitat s'ha de recomposar sobre la base d'ERC d'una banda, i del que ve de Convergència de l'altra"

- Aquest percentatge del 60% us sembla el gran objectiu per un full de ruta exitós?

- A Europa no ens faran mai cas amb un 49%. No ens faran cas fins que siguem un 60%. Aleshores serà inevitable.

 

- Vostè va ser un dels fundadors de Convergència. Com veu l'actual procés de recomposició d'aquest espai que un dia es va dir CDC?

- A tots els pobles ben constituïts del món hi ha unes dretes avançades i unes esquerres avançades. Aquesta realitat s'ha de recomposar sobre la base d'ERC, d'una banda, i de tot el que ve de l'antiga Convergència, de l'altra. Això amb el temps s'anirà recomposant.  

- Sou optimista envers el futur?

- Nosaltres necessitem arribar al 2030 per poder parlar amb veu autoritzada. En aquests anys passaran moltes coses i estarem en disposició d'arribar a aquest 60%. 

"Després de Prat de la Riba i Francesc Macià, l'únic líder fort que ha sorgit ha estat Jordi Pujol"

 

- Com és que ho veieu tan clar?

- Entre d'altres coses perquè moltíssima de la gent que va venir després de la guerra i no es van catalanitzar s'hauran anat morint. És molt fort però és així. I, en canvi, la majoria de la gent nova que puja, conegui bé o no la realitat fonda de Catalunya, votarà catalanista.  

 

- Coneix a fons el president Pujol. Com creu que quedarà la seva figura en la història?

 
- Quedarà la part positiva perquè són els fets. Els fets que guien el pas de la Catalunya regió a la Catalunya nació es fan durant els anys del lideratge de Jordi Pujol. D'altra banda, s'ha de dir una altra cosa: després del lideratge de Prat de la Riba i de Francesc Macià, l'únic líder que ha sorgit fort ha estat Pujol. Ara, d'entre tots els nombrosos polítics que hi ha, cal que sorgeixi un líder, que vol dir que l'escoltin els seus contraris i se l'escoltin fora de Catalunya. 

 

 

https://t.co/nC5gkrNJEE

Jordi Bonet, vida plena. Va ser arquitecte en cap de les obres de la Sagrada Família durant 27 anys.

 

 

Als anys vuitanta va

comprar les obres del

monestir de Sixena, 

amb tots els permisos

 

“Als catalans la cultura

és el que ens ha fet 

irreductibles”, va dir en

la seva última 

entrevista.

 

MARIA PALAU - BARCELONA

Els familiars que els últims dies havien anat comunicant als seus entorns que Jordi Bonet Armengol s’estava apagant tenien, malgrat la tristesa, un sentiment reconfortant: “ha viscut una vida plena.” L’arquitecte que va donar l’impuls definitiu a les obres de la Sagrada Família durant els 27 anys que les va dirigir, del 1985 al 2012, va morir aquest dilluns a la nit als 97 anys.

 

Vida pleníssima fins pràcticament el final. El 2018, Bonet encara practicava amb una energia juvenil la seva afició per l’esquí, acompanyat dels seus fills, néts i besnéts, a La Molina, on en va fer el pla general d’ordenació. N’era un enamorat, de La Molina, i de la serra de Tramuntana de Mallorca. El 2019 concedia una entrevista a El Punt Avui, que seria l’última en un mitjà de comunicació, amb reflexions que eren com cops de puny sobre la taula. “Als catalans la cultura és el que ens ha fet irreductibles”, deia feliç perquè el papa l’acabava de nomenar membre honorari de l’Acadèmia dels Virtuosos del Panteó de Roma. 

 

Nascut el 1925 al carrer de la Princesa tocant al parc de la Ciutadella, en plena dictadura de Primo de Rivera, tenia “records solts però potents” de la Guerra Civil. Quin nen de deu anys no quedaria tocat per la imatge d’un revolucionari que el va apuntar a la cara amb una pistola? Tampoc podia oblidar que el seu pare havia sortit als carrers a protegir el patrimoni artístic amenaçat pels exaltats, “jugant-se la vida.”

El pare, el també arquitecte Lluís Bonet Garí, va ser una figura fonamental per ell. La lliçó? “Fer les coses no pensant en lluir-te, en el benefici propi, sinó en donar el millor servei a la persona que t’ha fet l’encàrrec i, encara més important, a la societat. Ser útil, ajudar a fer ciutat i a fer país, aquest va ser el seu principi, i també ha estat el meu. Em va ensenyar a estimar Catalunya en una època de foscor.” A estimar-la i a defensar-la: a can Bonet s’hi van promoure els primers actes de resistència cultural en la immediata postguerra.

 

Deixeble de Gaudí i director de les obres de la Sagrada Família del 1971 al 1980, Bonet Garí li va inculcar aquestes dues passions: pel geni de l’arquitecte català més important de la història i per la seva obra inacabada.

 

Bonet Armengol va girar com un mitjó el procés de la construcció del temple, accelerant-lo fins al punt que ja ningú gosava recórrer al tòpic que mai es finalitzaria. “Era un projecte complex, però impossible, no, en absolut. La història dels països l’expliquen en bona part els edificis. La Sagrada Família ha estat un desig col·lectiu que s’ha anat transmetent de generació en generació. Durant molt temps no hi havia diners, però hi havia voluntat, que és el que als catalans, un poble que hem estat a punt de desaparèixer –bé que ho han intentat, i ho intenten, els nostres poderosos veïns!–, sempre ens ha fet tirar endavant” sostenia.

 

Les polèmiques a l’entorn de les obres no el van intimidar: “No hem fallat a cap de les idees de Gaudí. Als seus successors ens ho va deixar tot lligat, no ens hem inventat res”. La influència gaudiniana va impregnar molts altres projectes que va signar com a arquitecte, principalment els

religiosos: l’església de Sant Medir de Barcelona, de La Fortesa, de la Mare de Déu de Montserrat de Badalona, de Vinyoles d’Orís o el Monestir de Sant Benet de Montserrat.

 

Doctorat en arquitectura per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i diplomat en Housing Construction als Estats Units, en l’àmbit de l’arquitectura industrial va fer les fàbriques de les perfumeries Puig i Dana, la central hidroelèctrica de Xallas (Galícia) i la fàbrica d’Indústries Metàl·liques Castelló. El Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, l’Auditori Pau Casals del Vendrell, l’Orfeó Gracienc, així com la construcció de la Conselleria d’Economia i d’escoles arreu del país (Sant Gregori i Regina Carmeli de Barcelona, Joan XXIII d’Hostalets de Balanyà...) són alguns dels seus equipaments més destacats.

 

Va dirigir molta obra residencial, fent uns 2.000 habitatges, en particular per al cooperativisme obrer. I va restaurar les esglésies de la vall de Ribes, el Palau de la Música Catalana, la Capella del Palau Episcopal de Barcelona, el Castell de Porqueres, la Casa Cambó de Verges i la Casa del Prior de Pedralbes de Barcelona.

 

Del 1981 al 1984, va ser el director general de Patrimoni del primer govern de la Generalitat en democràcia. Ell va ser qui, amb el vistiplau del conseller Max Cahner, va adquirir a les monges del monestir de Sixena els controvertits 44 béns artístics del Museu de Lleida que la justícia espanyola va manar que tornessin a Aragó amb l’ajut de la força de la Guàrdia Civil. Bonet va explicar detalladament tots els passos que va fer en una entrevista exclusiva a aquest diari el 2017, desolat pels esdeveniments. Quan les religioses van contactar amb ell, va córrer a comunicar-ho als polítics aragonesos: “Els hi vaig dir: «Escolteu, que això que ens ofereixen és de casa vostra...» Em van dir que no hi podien fer res.” No tenien diners, li van etzibar en una trucada telefònica que van ventilar ràpidament. “La conclusió que en vaig treure és que no en volien saber res”, remarcava Bonet.

 

Les monges, que havien abandonat el monestir i havien vingut a viure a Catalunya (amb les obres), tenien pressa per vendre perquè s’estaven construint un nou convent a Valldoreix: “els vam donar exactament el que ens en van demanar, deu milions de pessetes. No vam regatejar ni una pesseta.” I amb autorització del Vaticà. “El paper ho deia ben clar: el permís per comprar el donaven a la Generalitat.”

 

Home de fe, la seva trajectòria també va estar molt vinculada a l’escoltisme, amb lideratges del moviment a nivell català, espanyol i internacional. Va presidir la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi del 1998 al 2011. Va escriure diversos llibres. Va continuar assessorant, amb humilitat, el seu successor a la Sagrada Família, Jordi Faulí. I va ser reconegut amb una llarga llista de premis.

 

Una vida pleníssima.

 https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2157070-jordi-bonet-vida-plena.html?cca=3

 

 (He tingut la sort de tractar una mica al Sr. Bonet. Una sort veure l'exemple de persona cristiana que es reflexa en la seva vida familiar, en la tasca professional, en tracte amb els amics, en tots els àmbits de la vida. Un gran català que dedicà moltes hores del temps de lleure a tasques ciutadanes, o de caire d'ajuda social. Moltes gràcies Sr. Bonet, vosté és un mestre en molts àmbits de la vida! 

Al.Cel Sia.  Cuca de Llum.)

 

 

___