L'historiador Lluís
Duran reivindica el polític Manuel Carrasco i Formiguera en una
monumental biografia publicada per Viena, amb pròleg del president Quim
Torra
Vilaweb - Joan Safont Plumed - 19.03.2023
L’historiador Lluís Duran i Solà (Barcelona, 1963) acaba de publicar un volum de més de nou-centes pàgines dedicat al polític Manuel Carrasco i Formiguera. Intitulat Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa (Viena Edicions) i prologat pel president Quim Torra,
el llibre pretén de recuperar la veu del dirigent catalanista i cristià
més enllà de l’execució pels franquistes el 9 d’abril de 1938.
Durant deu anys, Duran, que treballa al Centre d’Història Contemporània de la Generalitat,
s’ha capbussat en arxius i hemeroteques tot seguint el rastre de qui
considera “una figura cabdal per a entendre la història passada i
present del catalanisme, i un dels polítics que va deixar una empremta
més profunda en la història del nostre país durant la primera meitat del
segle XX”. De la Lliga Regionalista a Acció Catalana i, d’aquí, a Unió
Democràtica, Carrasco va desplegar una activitat incansable que el va
portar a ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera, però també a diversos càrrecs durant la República.
Parlem amb el seu biògraf, tot resseguint també la seva pròpia trajectòria, marcada pel mestratge de Josep Termes i Albert Manent.
—D’on surt la vostra vocació d’historiador?
—D’un llibre que els meus pares em van regalar per Reis quan tenia set anys: "La Història de Catalunya il·lustrada", de Ferran Soldevila i Josep Granyer.
El pares eren d’una generació que ens va transmetre silencis
significatius, com una mena d’orgull d’una època brillant de la cultura
catalana que la guerra havia esborrat. Volia saber d’on venia aquesta
esperança desfeta que intuïa i, d’alguna manera, explicar el que ells no
m’havien explicat.
—Quins van ser els vostres mestres?
—Josep Termes em va dirigir la tesi sobre l’Associació Protectora de
l’Ensenyança Catalana, i compartia amb ell moltes coses, a banda de la
passió pel Barça. Com ara, la seva brillant idea del catalanisme
popular, que va esbossar. Per altra banda, també m’ha influït Albert
Manent. Per a algú que s’acabava de doctorar, poder parlar de tu a tu
amb una eminència com ell era molt estrany. Amb la seva forma
noucentista de procedir i el seu conservadorisme a l’anglesa, tenia un
ventall de coneixences i interessos de tota mena.
—Vau dedicar la tesi doctoral a la Protectora de l’Ensenyança Catalana. D’ençà de llavors, cap on us heu orientat?
—La meva recerca em va porta cap a la institucionalització catalanista
no partidista i, especialment, tot allò que té relació amb el concepte
de catalanització del poble català. Veure com la cultura i la llengua
han anat sobreposant-se als seus il·lustres destructors ha estat el fil
de la meva feina.
—Formeu part de la junta d’Òmnium Cultural.
—Vaig tenir l’honor de formar part de la junta de Jordi Cuixart. Quan va
estar empresonat vaig tenir-hi una relació epistolar intensa. Com a
catalanista, va ser un honor servir el país quan creia que estava a punt
d’assolir la seva sobirania nacional plena… Sembla molt bonic per a un
historiador viure la història en directe, però jo no la vivia com a tal,
sinó com a militant, amb la por pel risc que preníem. Si el president
de l’entitat entrava a la presó, hi podia entrar en bloc tota la junta.
Per a algú dedicat bàsicament a l’estudi, va ser un període convuls.
—Us havíeu acostat a personatges com Batista i Roca i
Francesc Maspons i Anglasell. Què en sabíeu, de Carrasco i Formiguera,
abans de començar?
—El meu pare era un fervorós lligaire, i els records familiars em
pintaven la gent d’Unió com uns catòlics especials, anòmals, estranys.
Al meu avi matern li van proposar de ser d’Unió, fins i tot.
—Com hi arribeu?
—Per circumstàncies vaig començar a investigar la trajectòria
catalanista dels meus mestres, Termes i Manent, i de personalitats, com
Francesc Maspons i Anglasell, i vaig poder conèixer Josep Badia Torres,
últim secretari del Partit Carlí de Catalunya, integrat posteriorment al
PSC. Vaig escriure sobre Carrasco com a nacionalista i republicà al
butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i el text va
arribar a la família. Tenien el desig, influït per Hilari Raguer i el
bisbe Joan Carrera, que algú n’estudiés el pensament en la seva
complexitat. Vaig trobar que un amic seu, Francesc Maria Masferrer,
havia escrit a Ressorgiment de Buenos Aires que un dia s’hauria de
recopilar el pensament de Carrasco per la seva aportació al catalanisme.
Amb tot plegat, la família em va proposar d’ocupar-me’n.
—Què heu descobert?
—M’hi vaig posar amb la creença errònia que era un personatge amb poca
aportació teòrica. Un gran error. Quan vaig començar el llibre, em vaig
endur la sorpresa que el programa catalanista de Carrasco era el que em
podria pensar que existiria però no pas el seu abrandat republicanisme
ni com, per a ell, la doctrina catòlica havia esdevingut una proposta
política eficient per a una societat democràtica. No es va inspirar en
els proto-demòcrata-cristians del moment, sinó que es va fer el seu
pensament social-cristià a mida.
—La seva mort ominosa ens ha impedit de conèixer-ne el pensament i personalitat política?
—Aquest llibre es podria haver escrit encara que Carrasco i Formiguera
hagués tingut un altre final. És important, no per la seva mort, sinó
per la seva vida. Fer parlar Carrasco, que és el que em proposo, ja té
prou gruix. Però, com passa amb Companys, la mort amaga el coneixement
de la seva trajectòria. No és obcecat amb quatre principis, sinó un home
amb uns valors que adequa –Catalunya, la República, adaptar la fe
cristina a una societat moderna…– i que vol donar exemple fins al final,
amb totes les conseqüències.
—Nació, república i cristianisme formen la seva tríada?
—I en ordre invers funcionaria igual. A mi m’agrada definir-lo com un nacionalista republicà d’inspiració cristiana.
—De quina manera continueu el que en van escriure Hilari Raguer i Josep Benet?
—La millor manera de seguir-los és no repetir-los. Ells se centraven en
la trajectòria que portava a l’afusellament, en unes circumstàncies
democràtiques, nacionals i eclesials concretes. Ara les circumstàncies
han canviat i tocava veure què deia Carrasco, perquè ja en coneixíem la
vida. Aquest llibre és possible gràcies a la seva feina i és
complementari.
—“La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”, va deixar escrit. Va ser un dels primers independentistes?
—És un independentista que surt d’un lloc d’on no havien de sortir
independentistes: la Joventut Nacionalista Catalunya, l’escola de
quadres de la Lliga Regionalista. El seu és un catalanisme de la
flamarada, de les ballades de sardanes, de les trobades de masses, de
l’esport, de la llengua, de denunciar els militars i les renúncies de la
Lliga… I defensa el dret de l’autodeterminació dels pobles en el moment
del Pacte de Sant Sebastià. Amb la República, tot i que veu que no és
possible la independència, vol avançar en una idea d’independència no
separatista i molt cristiana: les persones per viure lliurement
s’agrupen en la nació, que ha de viure fraternalment en pau amb les
altres nacions en una humanitat en pau.
—El seu enfrontament amb la dictadura de Primo de Rivera el
va portar a la presó de Burgos, allà on quinze anys després va ser
executat.
—La seva és una trajectòria coherent: ell, que ha estat engarjolat en
les presons de la monarquia i l’exèrcit espanyols, no pot fer res més
que mantenir el suport a la Generalitat republicana, malgrat que n’és
crític. En un míting ja diu que allò que ell defensa pot tenir
conseqüències per a la seva vida.
—És un teòric o un activista?
—Els seus néts, recollint els records dels seus pares, parlen d’un pare
molt proper que enlairava estels i compartia jocs amb els fills. Al
costat d’això, té una activitat política molt intensa i una relació
estreta amb la premsa. I, malgrat tot, de tant en tant necessita
ressituar-se intel·lectualment. Ho fa l’any 1930, després del Pacte de
Sant Sebastià, el 1932, quan s’aprova l’estatut, i, posteriorment, el
1934, després dels fets d’octubre. L’any 1936, veu venir el que vindrà i
diu que el catalanisme ha aconseguit una cultura europea moderna, però
amb un resultat polític modest.
—Us havíeu acostat a personatges com Batista i Roca i
Francesc Maspons i Anglasell. Què en sabíeu, de Carrasco i Formiguera,
abans de començar?
—El meu pare era un fervorós lligaire, i els records familiars em
pintaven la gent d’Unió com uns catòlics especials, anòmals, estranys.
Al meu avi matern li van proposar de ser d’Unió, fins i tot.
—Com hi arribeu?
—Per circumstàncies vaig començar a investigar la trajectòria
catalanista dels meus mestres, Termes i Manent, i de personalitats,com
Francesc Maspons i Anglasell, i vaig poder conèixer Josep Badia Torres,
últim secretari del Partit Carlí de Catalunya, integrat posteriorment al
PSC. Vaig escriure sobre Carrasco com a nacionalista i republicà al
butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i el text va
arribar a la família. Tenien el desig, influït per Hilari Raguer i el
bisbe Joan Carrera, que algú n’estudiés el pensament en la seva
complexitat. Vaig trobar que un amic seu, Francesc Maria Masferrer,
havia escrit a Ressorgiment de Buenos Aires que un dia s’hauria de
recopilar el pensament de Carrasco per la seva aportació al catalanisme.
Amb tot plegat, la família em va proposar d’ocupar-me’n.
—Un dels moments més importants va ser el pacte de Sant Sebastià i la proclamació de la República catalana. Com ho va viure?
—El 14 d’abril de 1931 va dir a la seva filla que era el dia més feliç
de la seva vida, però l’endemà se’n va anar a Madrid a negociar, per
ordre de Macià, amb el govern provisional de la República. És
l’independentista que viu la il·lusió del moment en què s’ha fet
realitat el seu somni, però també qui fa de frontissa entre dos governs
amb agendes ben diferents.
—Es va quedar tot sol defensant l’Estatut de Núria.
—El 9 i 10 de juny va defensar la integritat del text aprovat en
plebiscit pels catalans. Per defensar aquesta voluntat va ser exclòs del
grup parlamentari català. Llavors ja va quedar desautoritzat durant la
discussió de la constitució republicana, per la seva posició sobre la
laïcitat de l’estat.
—Va ser regidor de la Lliga, conseller d’Acció Catalana i,
finalment, dirigent d’Unió Democràtica. No va dubtar a canviar de
partit?
—Creia que eren els altres que canviaven d’opinió, no pas ell. Com a
pratià, quan la Lliga va optar per ser la crossa del sistema de la
Restauració en decadència, amb Cambó al capdavant, va pensar que no era
el seu partit. D’Acció Catalana, un partit liberal on creia que havien
de conviure laics i catòlics, se’n va anar quan va veure que la seva
posició sobre la laïcitat de l’estat no era majoritària. Llavors va
entrar en un partit petit fet a la seva mida, de cristians volgudament
allunyats de la jerarquia, que socialment promou el cooperativisme i la
participació dels obrers en la direcció i l’accionariat de les empreses.
Propostes d’una democràcia sòlida, que si t’ho mires bé, eren per a un
país que no existia.
—Com a catòlic, com creia que havien de fer política els creients?
—Tenia molt clar que la política d’inspiració cristiana l’havien de fer
els laics, preservant la institució de l’Església, que s’estimaven
massa, al marge de la política i els seus enfrontaments. I aquest no era
el tarannà habitual dels catòlics durant la Segona República, que feien
participar la jerarquia al debat polític.
—Va ser detingut quan anava cap al País Basc. Quina relació tenia amb el nacionalisme basc?
—Per als bascs era la gran esperança blanca dels nacionalismes hispànics
peninsulars i s’hi sentia reconegut i estimat. Unió va agafar el model
del PNB com a partit moviment. I els bascs buscaven en Carrasco, un
catòlic i republicà com ells, una pista d’aterratge per a integrar-se en
la vida política republicana.
—Per què Carrasco, ara?
—Si només parléssim del Carrasco màrtir, sense interessar-nos per la
seva vida, el mataríem dues vegades, parafrasejant una cita d’Elie
Weisel, perquè ens n’hauria desaparegut l’ànima. Si no estudiem el seu
pensament i la seva vida, ens perdríem el seu testimoni. Al capdavall,
potser es perd el rastre del subjecte, però ens queda el predicat: la
utopia d’una independència de pobles fraterns on els pobles siguin
lliures i visquin en pau continua essent vàlida.
__
Quim Torra m'ha obert una finestra a l'elevadíssim nivell assolit per la cultura catalana abans del 1939. Pobre de mí, casi no en sé res. "Honorables. Cartes a la pàtria perduda". Quim Torra, esboça persones que sobresurten per un o altre motiu, i que a més a més van treballar per l'interés general de Catalunya: Manuel Carrasco i Formiguera, Ferran Soldevila, Enric Prat de la Riba, Josep Trueta, Josep Pla, Amadeu Hurtado, Rafael Patxot, Pau Casals, Carles Pi i Sunyer, Just Cabot, Pompeu Fabra, Pau Romeva, Josep Maria Folch i Torres, Lluís Nicolau d'Olwer, Eugeni Xammar, Antoni Rovira i Virgili, Josep Maria Trias i Peitx, Joan Coromines, Francesc Cambó, Francesc Macià. M'ha agradat molt. L'autor cita llibres escrits pels biografiats, alguns m'han interessat i els llegiré. (Editorial Acontravent. Barcelona 2011. 250 pàg.) // 
En Josep Plà no necessita recomanació...Ha escrit varis volums "d'Homenots". Aquest llibre en concret no sé si l'he llegit sencer, us he de dir. En Plà sempre és un deu i situa el biografiat en el contexte de l'època. (Josep Plà, "Uns homenots: Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Ruyra, Ramón Turró". Ed. Destino, Col·lecció Llibres a mà. Barcelona. 1984. 184 pàg.)
Les semblances de Fabián Estapé també son molt entretingudes i interessants. Coneixem persones que ens podrien passar desapercebudes, tot i la seva tasca rellevant. De Cerdà cal dir que li ha dedicat tot un altre llibre, monogràfic, la persona s'ho val i restava oblidada. Recordo que em va agradar la semblança de Joan Sardà i l'ambient franquista tant ben dibuixat. La de Vicens i Vives també. I Ernest Lluch era per mí un desconegut, només el recordava per l'atemptat d'ETA que li va llevar la vida. ("Deu grans catalans. Un homenatge personal a deu figures històriques". Ed. RBS Libros i La Magrana. Barcelona. 2006. 159 pàg.)
Llibre recent del 2014, entrevistats coneguts de tots. Joan Margarit, arquitecte Catedràtic d'Estructures i poeta diu: "No saber què va fer el jove Goethe no és perillós; no saber que una llengua és una estructura mental i que és molt més que un caprici, és gravíssim." Fàntàstica definició.
