8 de desembre del 2018

Chomsky, Varoufakis, Resina, Boix i més de 400 acadèmics denuncien a The Guardian la repressió contra els síndics de l’1-O. Igualment han rebut el suport de l'Associació Canadenca de Ciència Política, de l'Associació Americana de Ciència Política, i l'Associació de Ciència Política del Regne Unit.



Afirmen que se senten 'indignats per la persecució' dels cinc ex-membres de la Sindicatura Electoral 




Nova i potent mostra de suport de l’acadèmia als cinc síndics de l’1-O (Marc Marsal, Jordi Matas, Tània Verge, Marta Alsina i Josep Pagès), per qui la fiscalia demana dos anys i nou mesos de presó per presumptes delictes d’usurpació de funcions i desobediència. El prestigiós diari britànic The Guardian ha publicat una carta que signen més de 400 acadèmics d’arreu del món. Entre ells, Noam Chomnsky, Iannis Varoufakis, Joan Ramon Reina i Carles Boix.

Professors de ciència política, dret, economistes i intel·lectuals expressen la seva ‘greu preocupació’ per la persecució judicial contra els síndics de l’1-O després de conèixer la decisió de ‘quatre presos polítics’ de fer vaga de fam.
Probablement és la primera vegada en la història de la UE que els científics i advocats polítics es veuen amenaçats amb una pena de presó per utilitzar els seus coneixements per garantir que es faci un referèndum de manera justa i imparcial. En fer-ho, van actuar a petició del Parlament de Catalunya, que tenia un mandat legal vigent en aquell moment’, denuncien.

De manera conjunta, diuen que no tenen una opinió sobre la independència de Catalunya, però que se senten ‘indignats per la persecució’ dels síndics. ‘Exigim la supressió immediata de l’amenaça d’una pena de presó i l’eliminació de tots els càrrecs penals contra ells’, conclouen.

Els últims dies, els cinc síndics de l’1-O han rebut també el suport de l’Associació Canadenca de Ciència Política –1.200 professors–, de l’Associació Americana de Ciència Política (APSA), dels Estats Units, que representa 11.000 politòlegs, i a l’Associació de Ciència Política del Regne Unit (PSA), que n’aplega 4.000.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/chomsky-varoufakis-resina-boix-i-mes-de-400-academics-denuncien-la-repressio-contra-els-sindics-de-l1-o-en-una-carta-a-the-guardian/?fbclid=IwAR3Gfte3tUt-tx4Euaai60x7bTOOAtFcb59b7IzCJR47yIjuIjqbqrqxLXw







25 de novembre del 2018

Jutges a Espanya. Segon petit recull d'articles, no hi ha un pam de net tampoc aquí?


Editorial - L'espectacle més gran del món ja no és el circ


12 de novembre de 2018 - El Nacional - José Antich

L'acord entre el Partit Popular i el PSOE per triar els membres del Consell General del Poder Judicial i fins i tot el seu president, saltant-se el que disposa la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ), on s'estableix que són els vocals del consell esmentat a qui correspon triar-ne el màxim responsable, suposa una nova barbaritat que augmenta el descrèdit acumulat últimament i empitjora la ja molt malparada imatge de la justícia espanyola. Un correctiu més per a la independència del poder judicial. No semblava possible que PP i PSOE consumessin sense cap rubor el que la llei prohibeix expressament però amb la designació del jutge Manuel Marchena com a nou president del Tribunal Suprem i del CGPJ és obvi que han preferit ressaltar la seva autoritat en la renovació que s'ha dut a terme abans que deixar l'elecció oberta a la decisió dels jutges i magistrats.

L'elecció de Marchena com a president del TS és un triomf de l'ala més dura de la judicatura espanyola. No es tracta simplement d'un jutge sinó que ha estat darrere de moltes de les decisions més polèmiques dels últims anys. En la seva condició de president de la sala segona del Suprem ha estat a sobre de tota la instrucció contra els presos polítics catalans i els exiliats que ha dut a terme el jutge Pablo Llarena. A Marchena, tanmateix, se li atribueix un paper molt més important que el del mer acompanyant o supervisor del cas de l'1-O: una actuació decisiva a l'hora de conjuminar tota l'estratègia processal perquè hagin pogut ser acusats de rebel·lió els presos polítics catalans.

Ara, en la seva condició de president de la sala penal del Suprem, havia de presidir el judici de l'1-O i ser-ne el ponent. L'ascens al nou càrrec desactiva l'exponent més dur, el que encarna la visió més compromesa amb les inexistents acusacions de rebel·lió i malversació que s'han formulat. És molt possible que en la tessitura de situar-lo al capdavant del Suprem o mantenir-lo com a principal jutge de l'1-O, el PSOE hagi escollit la primera opció encara que sigui sense saber del cert si el canvi de magistrat li pot assegurar, arribat el cas, un avantatge, si opta per moure les peces al seu abast perquè decaigui l'acusació de rebel·lió per part de la fiscalia. És, tanmateix, una moneda a l'aire, ja que els conservadors no tindran majoria a l'òrgan dels jutges, nou dels vint membres, però encara que els altres onze queden enquadrats al sector progressista, això al món de la judicatura cal matisar-ho diverses vegades.

El lloc de Marchena al judici de l'1-O l'ocuparà el magistrat Andrés Martínez Arrieta, amb un perfil mediàtic menys intens, però també format, com tota una generació de jutges, en els anys de terrorisme al País Basc. D'aquella època hi ha un cas de tortures no investigat i una condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans a Espanya que pesen sobre ell. No obstant això, la dreta extrema sempre l'ha vist amb reticències i no li ha perdonat mai que quan Felipe González va ser cridat a declarar com a testimoni al cas Filesa li fes una encaixada a l'entrada del Suprem. Qui sap si algú ha pensat que per als temps que vindran val més un Martínez Arrieta que un Marchena. O, simplement, el PSOE ha jugat malament les seves peces. En qualsevol cas, per als presos polítics catalans, a priori, el relleu a la sala difícilment pot empitjorar.
https://www.elnacional.cat/ca/editorial/jose-antich-pacte-poder-judicial_323802_102.html




Revolta de jutges espanyols contra el nomenament del polèmic Marchena


L'Associació Judicial Francisco de Vitoria presenta un recurs al Suprem espanyol contra el nomenament de Marchena

15.11.2018 - Vilaweb
El nomenament de Manuel Marchena com a president del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) –encara pendent de la votació que ho certifiqui– ha aixecat molta polèmica dins la judicatura. Diverses associacions de jutges han manifestat malestar amb les ingerències del PSOE i el PP i l’Associació Judicial Francisco de Vitoria (AJFV) ha anunciat que presentaria un recurs al Suprem contra el nomenament de Marchena. 

L’AJFV considera que el procediment per a promocionar el magistrat al capdamunt del CGPJ ha vulnerat la llei orgànica del poder judicial, car en l’article 586 especifica que han de ser els vocals qui triïn el president del consell general i no pas els partits polítics. L’AJFV, en un comunicat, denuncia que la decisió s’hagi fet publica ‘fins i tot abans de nomenar els vocals’ del CGPJ.

El portaveu de l’associació, Raimundo Prado, ha explicat que el recurs pretén fer complir la llei i defensar els interessos de tota la judicatura. ‘Aquesta vegada s’ha fet d’una manera més descarada, és una falta de respecte absoluta a tots els procediments, a la llei i a tota la carrera judicial’, ha exclamat.

Ignacio González, portaveu de l’Associació de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia, ha dit que el pacte entre el PSOE i el PP encara ‘embruta més la imatge de la justícia, que ja va a mal borràs.’ Així mateix, ha dit que el CGPJ és el govern dels jutges i, per tant, haurien de ser aquests que triessin qui encapçala la cúpula del poder judicial. Segons González, això també garanteix un poder judicial més independent.

Ho sé per vosaltres
El jutge Manuel Marchena, que fins ara era el president del tribunal que ha de jutjar la causa contra l’1-O
, ha assegurat avui davant els periodistes que es va assabentar del seu nomenament pels mitjans de comunicació. ‘Ho sé per vosaltres’, ha dit. Ha negat, doncs, tenir coneixement previ de la decisió.

El ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha defensat la designació de Marchena, malgrat les crítiques. Diu que és ‘un dels juristes més consolidats d’aquest país’. I afegeix: ‘Poques persones hi deu haver amb una formació professional jurídica com la del senyor Marchena. I com a element personal, que també és important, sóc parcial: és amic meu.’
 

La banca ha ganado ya más dinero del que costó el rescate



Los beneficios de las entidades financieras acumulados desde 2012 superan con creces los 62.754 millones de euros en los que el Gobierno valora ayudas destinadas desde entonces al sector financiero

ZARAGOZA  - 09.11.2018
La banca ha ganado en España desde que se produje el rescate bancario en 2012 más dinero del que ha costado a las arcas públicas esa operación de salvamento: el Gobierno cifra en 62.754 millones de euros el coste del rescate a 31 de diciembre de 2016, fecha de la última actualización del Banco de España, según señala en una respuesta parlamentaria al senador de Compromís Carles Mulet, mientras que  los Estados de Gastos e Ingresos Consolidados de Aebanca, la patronal del sector, cifran los resultados del sector entre 2012 y 2017 en 62.473 millones.

A esa cifra hay que añadirle los beneficios obtenidos en esos seis años por las últimas cajas de ahorro, que también se beneficiaron del rescate, y las ganancias de la banca en el tercer trimestre de este año.

 Los seis grandes bancos españoles (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Bankinter y Sabadell) declararon a la CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores) unos beneficios netos de 13.909 millones de euros entre enero y septiembre, cifra que, una vez descontado el negocio en el extranjero de los dos primeros (4.436 millones y 3.837 millones) y el acumulado de enero a junio (4.619 millones), deja otros 1.017 millones que sitúan en 63.690 millones el total de enero de 2012 a septiembre de este año, 936 millones por encima del coste del rescate.


“La estimación provisional de los recursos netos destinados al apoyo del sistema financiero se sitúa en 41.150 millones de euros por parte del Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria” (FROB), entre “aportaciones de capital netas, Esquemas de Protección de Activos (EPA) y otras garantías”, a los que se añaden otros “21.604 millones de euros por parte del sector bancario, a través del Fondo de Garantía de Depósitos de Entidades de Crédito”, señala el Gobierno en su respuesta a Mulet.
El ejecutivo añade que “el cálculo de estas aportaciones netas no podrá realizarse hasta la liquidación final de todos los activos”, capítulo en el que hay operaciones pendientes como la venta de Bankia tras su fusión con BMN (Banca Mare Nostrum).

¿2.000 o 6.000 millones más?


El senador se había interesado por conocer “qué cantidad total de dinero público ha destinado el Estado para el rescate de bancos y cajas de ahorros en los últimos diez años”, qué parte de ella “ha recuperado” y, por último, “qué medidas piensa adoptar para conseguir el pleno retorno del dinero invertido”.

Sin embargo, solo ha obtenido una respuesta a medias de la primera de las tres cuestiones que planteó, por lo que ha formulado dos nuevas preguntas, una para saber si el silencio “significa que no van a adoptar ninguna medida para conseguir el retorno del dinero público invertido” y otra en la que insiste en conocer “qué parte de este dinero se ha recuperado ya”. Mulet ve al ejecutivo “sin plan para recuperar los 62.754 millones de euros del rescate público”.

La segunda comenzó a contestarla el entonces gobernador del Banco de España, Luis María Linde, cuando en septiembre del año pasado dio por perdidos 42.590 millones de los 56.865 invertidos. Que eran, por otra parte, 5.889 millones menos de los que ahora apunta el ejecutivo, cuya cifra también supera en más de 2.000 millones a la estimada por el Tribunal de Cuentas, que valoró la operación en 60.718 millones.

En cuanto al dinero movilizado, asciende a 350.000 millones de euros si se incluye, entre otros conceptos, la puesta en marcha del Sareb o banco malo, que hace unos meses arrastraba 43.476 millones de deuda viva avalada a los que se suman 42.170 millones en aportaciones a su fondo patrimonial (más de la mitad capitalizado); los 85.965 millones emitidos como avales para las subastas de liquidez, la mayoría de los cuales han sido recuperados, o los 19.300 millones del FAAF (Fondo para la Adquisición de Activos Financieros) del que ya en 2008 se beneficiaron más de medio centenar de entidades.

Las comisiones ganan peso en el negocio

En los años posteriores al rescate, las comisiones por servicios financieros que los bancos cobran a sus clientes se han convertido en uno de los puntales del negocio, con un peso creciente en los últimos tres años, en los que han pasado de suponer el 21,16% de sus ingresos comerciales en 2015 a un 22,46% el año pasado y un 23,23% en el primer semestre de este, por encima del 22,82% de 2013 y del 22,02% de 2012.

Esa evolución apunta que las comisiones por servicios financieros llevan camino de suponer la cuarta parte de los ingresos comerciales de los bancos españoles.

21 de novembre del 2018

Inmatriculaciones de bienes eclesiales, ¿Nos está robando la Iglesia?, por Antoni Matabosch



Bajo el título “¿Nos está robando la Iglesia?“, Matabosch aclara las confusiones históricas en las que se basan estas voces malintencionadas. Primeramente explica que las denominadas “inmatriculaciones” realizadas por parte de la Iglesia y que tanto se distorsionan responden a diferentes razones. Una inmatriculación  es la inscripción por primera vez de una propiedad en el Registro de la Propiedad sin que antes existiera un título de la propiedad.

“Las desamortizaciones de bienes eclesiales de 1835-1836 y la de 1851 -explica Matabosch- trajeron a un grado tan grande de enredo sobre las propiedades que en 1861 se creó el Registro de la Propiedad donde se podían (no ha sido nunca obligatorio) inmatricular toda clase de bienes, excepto los lugares de culto católicos porque era notorio y evidente que eran de la Iglesia.

Una situación que viene de antes del franquismo

En el artículo también se explica que la Iglesia contaba con un gran número de posesiones que no podía justificar con un título de propiedad debido a que provenían de herencias, donaciones e, incluso, compra. Sin embargo, al constar de  otros títulos que nadie más tenía (posesión desde tiempo inmemorial, inclusión en listas que el gobierno hizo en 1861, visitas pastorales donde constan los bienes, catastro…), “se determinó que se podían inmatricular mediante certificación”. Así fue como se fue realizando desde 1861 hasta 1998 sin que los diferentes escenarios políticos que vivió España cambiaran nada. Por lo tanto, esa situación no proviene de la dictadura franquista, sino que viene de antes de la Segunda República y sobrevivió a la misma. La Ley que rige esta situación era de 1861. 

En 1998 se levantó la prohibición de inmatricular las iglesias, por considerar inconstitucional esa prohibición (R. Decreto 1867/1998) y entre 1998 y 2015 la Iglesia pudo de nuevo immatricular sus templos con el mismo procedimiento (mediante certificación), que se utilizó durante 137 años. “En el 2015, hubo un acuerdo general (también de la Iglesia) que ya no era necesario continuar con el procedimiento especial de inmatriculación”. recuerda el presidente honorario de la Fundació Joan Maragall.

El procedimiento de inmatriculación -prosigue Matabosch- no se ha hecho de manera arbitraria o como algunos dicen por “apropiación”, expolio o robo. Siempre se ha hecho presentando documentación que probara que era de titularidad eclesial y estaba inscrita en el catastro. En todo caso la posesión como dueños, pacífica, durante muchos años y sin discusión, siempre puede ser decisiva. La última decisión para inmatricular siempre ha sido del registrador de la propiedad, que tenía que ver con detalle cada certificación. Si ha habido algún error, siempre se puede corregir y todas las diócesis están dispuestas a hablarlo.

Finalmente, Matasbosch concluye con la siguiente reflexión:

Algunos colectivos y el mismo gobierno español propugnan hacer una lista de los bienes eclesiales inmatriculados (de hecho se puede encontrar fácilmente en la web del Registro de la Propiedad) a fin “de estudiar la reversión al dominio público de los bienes inmatriculados”, dando por supuesto que hay bienes de “dominio público” que la Iglesia se ha apropiado. Un bien puede ser de dominio público por naturaleza (ríos, costas…) o por ley. Ningún bien inmatriculado cumple estas características. Los bienes eclesiales son de dominio privado, pero no pertenecen ni a los curas ni a los obispos a título particular porque sólo son administradores. Durante siglos el pueblo católico ha construido y confiado en la Iglesia una serie de bienes al servicio de las comunidades para celebrar, anunciar el Evangelio y ayudar a los más pobres. Son bienes de dominio privado al servicio de todo el pueblo, con fines religiosos, culturales y sociales. La Iglesia ha conservado y custodiado estos bienes a través de los siglos, con pocos recursos y gran esfuerzo. Son una ínfima minoría los que son económicamente rentables y ni de lejos compensan los gastos en este sector. En ningún caso se trata de bienes comunales, que son propiedad de un grupo o de todos los habitantes de un pueblo, ni tampoco son “del pueblo” y por lo tanto del Ayuntamiento. Este sí que haría una apropiación indebida. La Iglesia no ha estado robando unos bienes, simplemente ha puesto orden.

Un debate inexistente, creado por algunos sectores necesitados de crear conflictos donde no los hay que, a buen seguro, continuarán explotando este tema de manera sesgada y maniquea.

31 d’octubre del 2018

Suso de Toro: «L'únic exèrcit dels catalans és la capacitat de resistència i obstinació»



L'escriptor gallec veu "desitjable però difícil" la república catalana, carrega contra Felip VI i considera que les elits de l'Estat "volen la unitat d'Espanya perquè no se'ls acabi el xollo"


  per Pere Fontanals, Manresa, 25 d'octubre de 2018 És gallec i galleguista. Excomunista: "era el que tocava llavors", sol dir. Es va llicenciar en Art modern i contemporani. Mentre estudiava treballava al bar familiar on els policies anaven a "xulejar-lo" per la seva activitat política antifranquista. Li han publicat 34 llibres de novel·la, assaig i teatre, sempre en gallec, tot i que ha estat traduït a múltiples llengües. L'últim, la novel·la "Fora de si", editat en català per Gregal.

Entre molts d'altres, va rebre el Premi nacional de narrativa el llengua espanyola. Ha rebut la Creu de Sant Jordi i ha recollit el Premi Internacional Joan B. Cendrós. El 2014 es va presentar de número 12 a les eleccions europees amb Els Pobles Decideixen. - Als catalans, molt sovint se'ns diu que vivim en una societat dividida. A Galícia, la situació encara deu ser més flagrant, si més no idiomàticament.

- Té implicacions sociològiques i polítiques en determinats sectors socials d'àmbits artístics o intel·lectuals. El gallec és una llengua parlada per la gent de la cultura i per les classes socials més baixes des del punt de vista econòmic.

- Tot i així, Galícia té un arrelament industrial fort -sobretot a la part costera- però, en canvi, és dels llocs on hi ha més feixistes.

- Per respondre a per què hi ha tants advocats, jutges, fiscals, militars i polítics gallecs amb aquesta ideologia ens hem de remuntar al fracàs històric de Galícia de finals del segle XV. En aquell moment, i degut a la mort d'Enric IV de Castella, es va desencadenar l'anomenada Batalla de Toro, un conflicte dinàstic entre Juana -la seva filla, casada amb el rei de Portugal- i Isabel la Catòlica -la germana. Va ser aquesta última la que es va quedar amb el tron, amb el suport de l'església de Toledo i de gran part de la noblesa de Castella. Això va tenir unes conseqüències devastadores pels defensors de la filla del rei difunt. 
- Quines?

- Gran part de la noblesa gallega que l'havia defensat va ser decapitada, empresonada i, en el millor dels casos, els van prendre les terres i destruir els castells. És per això que molts d'ells es van exiliar a Portugal i el Regne Unit. Aquest episodi històric va suposar una ruptura absoluta de la continuïtat del regne de Galícia, perquè a partir de llavors, tot es va traslladar a la cort de Madrid. En aquest sentit, a partir de llavors, qui volia prosperar socialment havia de passar per la cort madrilenya. Des dels segadors fins als nobles. I això va provocar, juntament amb el cop d'estat de Ferran VII, que el galleguisme sigui, ara, un somni d'intel·lectuals. 
 -No té, doncs, ni base ni arrelament
La sala s'ha omplert de gent per seguir l'entrevista a Suso de Toro. Foto: Xavier Serrano

 Un país ha de tenir dirigents econòmics i socials que són als que encarreguen a una sèrie d'intel·lectuals que facin la seva feina; la política. En el cas espanyol parlem de comunitats exportadores, que són hereves d'un sistema basat en un regne i una cort. Una cort que es va forjar en època de Franco i que encara ara continua, amb les mateixes famílies. I això ho vaig corroborar mentre em documentava per escriure el llibre Homes sense nom.


- Ara que parla de la seva obra, cal destacar que dos dels llibres més recents que ha tret estan dedicats al procés català. L'últim, de fet, fa nou mesos que va sortir. Amb tot el que ha passat des de llavors, hi ha prou teca per fer-ne un altre? 

- Penso que la vida mana ⁸molt, i jo vaig començar-me a interessar per Catalunya fa molts anys. De fet, l'any 2005 vaig treure el llibre Una altra idea d'Espanya, dedicat a Barcelona, en el qual, en tant que veí de Galícia, buscava models per a fer viable el meu país.

- Catalunya és un bon model a seguir?

- Des que vaig venir aquí als anys setanta, ja vaig veure aprendria moltes coses. I és que no oblidem que abans que Franco morís, les coses modernes i les idees democràtiques i llibertàries arribaven, ni més ni menys, que de Catalunya. De fet, als primers cantautors de Galícia qui els va editar els discos va ser el segell discogràfic català Edigsa. La Movida Madrileña –que no va ser res més que un procés planificat per reduir Espanya a Madrid– va intentar arraconar Catalunya. Però no ho va aconseguir, perquè Madrid és una ciutat enormement provinciana. I això està molt marcat amb la cultura de cort, enormement parasitària.

- A Catalunya s'hi va sentir bé, doncs.

- Era un lloc que sempre m'havia cridat l'atenció, tot i saber que la gent que ho vivia era molt diferent a mi i al meu ambient. Feien coses i sabien fer-les. I això em va obrir els horitzons fins al punt que en el meu diàleg polític mental hi havia tres peces: la d'Espanya i Madrid; la de Catalunya, i la de Galícia. La meva experiència com a escriptor és que a Catalunya sempre es valorava la meva feina, escrivís amb la llengua que escrivís. A Madrid, en canvi, això passava en un segon pla i en el què indagaven -tenint en compte la seva cultura de corts- era en el meu origen i en qui i què tenia al darrere. Amb tot això, va arribar un moment que vaig pensar que l'únic país possible proper a mi era Catalunya. - Creu que tot plegat arribarà a bon port?

- El que han tirat endavant els catalans és un experiment molt complex. Es van apoderar; es van fer amos de la seva terra i això, des del punt de vista històric, crea una situació molt complexa. A Madrid parlen dels polítics independentistes per una banda perquè els interessa reduir-ho a un problema entre polítics, però també perquè realment, sent com és Espanya [una societat incívica i desestructurada internament] no tenen la capacitat de pensar que els catalans són persones com ells: ciutadans que, ves per on, han decidit exercir la ciutadania. Han fet possible un canvi antropològic. Han canviat. Són diferents a com eren fa deu anys. Han assumit unes responsabilitats que havien delegat als dirigents del país. I això no és fàcil de gestionar políticament.

- Hi ha conflictes interns.

- No hem de perdre de vista que el problema principal és l'Estat espanyol, però, efectivament, aquesta situació d'opressió genera unes conseqüències dintre del país. Quan estàs oprimit discuteixes amb els teus, et sents desesperat i a més interioritzes un sentiment de culpa. I això s'ha de racionalitzar. El que han fet els catalans els ha portat a un lloc meravellós, en termes humans, que els fa ser únics a tot Europa. I això a Madrid no ho entenen; no comprenen que els polítics estiguin conduits per la societat. I encara menys volen acceptar que els catalans han fet una revolució democràtica. Per tant, fer política en el marc d'un estat que no et deixa fer la que tu vols, genera una tensió enorme que fa de molt mal resoldre. I més encara si es té en compte que l'estat en qüestió no és democràtic. - Hi ha més de dos milions de catalans i catalanes que ja han desconnectat d'Espanya...

- Sí. Han viscut mentalment aquesta desconnexió amb Espanya. El problema és si podran encaixar el seu somni dins de la realitat. I això, jo, ho veig complicat.

- Què és el que veu complicat?

- Imaginar una República Catalana separada, amb el seu propi banc, les seves forces armades, els seus límits... ho veig desitjable però difícil. I el que no es pot negar és que se la mereixerien, aquesta república. Però no hem d'oblidar que estem dins d'una Unió Europea que té un Estat espanyol que és demogràficament i històricament important, però que també ho és econòmicament. I no perquè sigui un país amb capacitat de produir, sinó perquè el deute que té és immens. La UE no es pot permetre la ruptura d'Espanya. Ella vol cobrar el seu deute. I si això no passa, es crearà un problema estratègic que podria acabar amb el projecte europeu. I això Europa no ho permetrà. I Alemanya encara menys.

- Estem davant d'un procés català infinit, doncs?

- La quid de la qüestió rau en com gestionar la posició d'una part de la societat catalana i de l'Estat. És un problema de correlació de forces i de la capacitat de fer mal que tingui la societat catalana mobilitzada. La de l'Estat ja l'hem vist.

- Violència.

- Sí. Però no només això. No podem oblidar que l'atac a Catalunya respon a un pla estratègic de fons: els bascos, als anys noranta, encara tenien un banc -el Bilbao-Bizcaia- i ara ja no el tenen; és a Madrid. Els catalans tenien un parell de bancs que ja no tenen; també els té Madrid. Això respon a una idea de nació que és Espanya. Totes les peces s'han mogut en una mateixa direcció i el que ha fet Catalunya fins ara ha estat un intent de supervivència dins de l'Estat espanyol. Sense èxit, perquè no respon als interessos de la cort. El problema és si els catalans tindran capacitat de fer foc, de fer mal. Com ells, que roben i piquen.

- I havia qui predicava el federalisme.

- Fa anys vaig participar en alguna iniciativa federalista. I vaig coincidir amb una sèrie de gent que vaig veure, en el marc de l'1-O, criticant i atacant la societat catalana mobilitzada. No els interessa, el federalisme. L'Estat ho vol tot i ho té tot. No donarà res a ningú. L'únic federalisme és el que es pacta, i per pactar s'ha de tenir poder polític propi i no sucursals a Madrid. L'únic exèrcit dels catalans és la capacitat de resistència i obstinació.

- En el fons la unitat d'Espanya no deixa de ser una coartada d'aquestes elits per mantenir tot el poder econòmic.

- Volen la unitat d'Espanya perquè no se'ls acabi el xollo. I dins d'aquesta Espanya hi ha províncies còmplices, províncies sotmeses i províncies rebels. Però només som això; províncies. En aquest sentit, el que mou anar contra Catalunya és l'enveja. Una enveja que lluny de ser d'admiració és de ressentiment.

- I a tot això s'hi suma la monarquia.

- La meva opinió personal sobre el Borbó actual és que es creu que realment és rei per la seva sang i que realment té dret a regnar sobre nosaltres. Es pensa que som els seus súbdits per un destí històric. I no ens n'hem d'estranyar: va ser educat pels militars i per l'Opus Dei ((Discrepo, potser va tenir algun professor que ho fos, però això és tot. Cal afegir que l'Opus Dei no té opinió política corporativa, per dir-ho així, la tenen els seus membres a títol individual, i per tant poden pensar de manera oposada. A l'època franquista va haver membres que ho eren i al mateix temps d'altres feien activitats de resistència cultural clandestines, per exemple Joan Baptista Torelló)). A banda, el seu pare -segons sembla- no va ser un bon pare però tampoc va ser un bon rei en el sentit d'educar un hereu.  
- Vol dir que l'antic monarca no s'ho tenia tan cregut?

- Ell sabia que la seva situació històrica era precària. De fet, va ser rei perquè així ho va decidir Franco. Sabia que hi havia una conjuntura política complicada que després de la mort del dictador podria ser discutida. El que hi ha ara, però, s'ho creu de veritat. Estic segur que les coses no haurien arribat fins on ho han fet si hi hagués hagut Juan Carlos i Zapatero.

- Haurien anat millor?

- No. Ni millor ni pitjor. Haurien estat diferents. S'haurien conduit d'una altra manera. El que està clar és, però, que mai, en tota la història, hi ha hagut un Borbó bo. Sempre han estat uns autoritaris.
https://www.naciodigital.cat/noticia/165615/suso/toro/unic/exercit/dels/catalans/capacitat/resistencia/obstinacio    

Puigdemont a Ginebra: "No és just que l'autodeterminació sigui reconeguda només a països que hagin engegat guerres"



Dijous 25 d'octubre 2018

El president legítim ha denunciat, en un fòrum internacional, com Espanya "intenta justificar entre els socis europeus la raó per la qual hi ha líders que porten més d'un any a la presó"

https://www.larepublica.cat/no-es-just-que-lautodeterminacio-sigui-reconeguda-nomes-a-paisos-que-hagin-engegat-guerres/?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook#



> Puigdemont es reuneix a Suïssa amb els presidents d’Armènia i Bangladesh i dirigents d’altres estats 

Jutges a Espanya, notícies breus. La sentència sobre les hipoteques -2


SOBRE LA SENTENCIA QUE DECIDIRÁ QUIEN PAGA LOS IMPUESTOS DE ACTOS JURÍDICOS DOCUMENTADOS  CASO DE LAS HIPOTECAS: EL BANCO O  EL QUE COMPRA EL PISO

> 24.octubre.2018

> El magistrado que ha frenado la doctrina sobre las hipotecas llegó a la presidencia de la sala tras las presiones de Lesmes
22.10.2018
En 2015 varios vocales denunciaron una campaña de presión del presidente del CGPJ en favor de Díez-Picazo para presidir la Sala Tercera

Se impuso al entonces presidente, un magistrado que le triplicaba en experiencia y le superaba ampliamente en sentencias dictadas

Fuentes del Supremo destacan que su decisión de frenar la doctrina sobre las hipotecas ha causado "tristeza" en un tribunal ya muy desprestigiado

26 de setembre del 2018

Elpidio José Silva, advocat: "Investigarem el CGPJ. Ja no podem més"



24.09.2018

12.000 euros per presentar una querella contra el govern espanyol. Hem parlat amb l'exmagistrat i advocat Elpidio José Silva dels entrebancs que està trobant la querella que l'Associació d'advocats Atenes vol presentar contra el govern espanyol i el Tribunal Constitucional per haver impedit la investidura de Carles Puigdemont després del 21D.

21 de setembre del 2018

«L’Europa sarà musulmana, se Allah lo vuole», Roberto de Mattei



(Roberto de Mattei, Corrispondenzaromana.it, 28 marzo 2018) 

Il presidente turco Recep Tayyip Erdoğan festeggia ufficialmente, ormai da qualche anno, la data del 29 maggio 1453 che vide la conquista di Costantinopoli da parte di Maometto II, e quella del 26 agosto 1071, quando a Manzinkert i Selgiuchidi di Alp Arslān sconfissero l’esercito bizantino e fondarono il primo Stato turco in Anatolia. Immaginiamo che l’Unione Europea proponesse di celebrare solennemente la vittoria di Lepanto del 1571 o la liberazione di Vienna dai Turchi del 1683.

I mass-media di tutto il mondo, controllati dai “poteri forti” che guidano la politica mondiale, protesterebbero con tutta la loro forza contro questo atto provocatorio e islamofobo. Ma l’Unione Europea non prenderebbe mai una simile iniziativa, perché nel suo atto costitutivo, il Trattato di Lisbona del 13 dicembre 2007, ha definitivamente rinunciato ad ogni riferimento alle proprie radici storiche.

E mentre Erdogan rivendica con orgoglio un’identità ottomana, che si è definita contro l’Europa cristiana, l’Unione Europea sostituisce il richiamo alle radici cristiane con l’ideologia del multiculturalismo e dell’accoglienza del migrante. L’offensiva dell’Islam contro l’Europa, nel corso dei secoli, si è sviluppata secondo due linee direttrici ed è stata condotta da due popoli diversi: gli Arabi da Sud Ovest e i Turchi da Sud Est.

Gli Arabi, dopo aver conquistato il Nord-Africa, invaso la Spagna e oltrepassato i Pirenei, furono fermati da Carlo Martello a Poitiers nel 732. Da allora arretrarono progressivamente, per essere definitivamente espulsi dalla penisola iberica nel 1492. I Turchi, dopo aver soggiogato l’Impero bizantino e parte di quello asburgico, furono fermati a Vienna nel 1683 da Giovanni Sobieski e a Belgrado nel 1717 da Eugenio di Savoia.

Oggi, l’avanzata islamica segue le medesime direzioni. A Sud Ovest, è promossa da paesi come l’Arabia Saudita e il Qatar, che finanziano i “Fratelli Musulmani” e la costruzione di una fitta rete di Moschee in tutta Europa. A Sud Est la Turchia esige di entrare nell’Unione Europea, minacciando, in caso contrario, di inondare il nostro continente con milioni di migranti.

Il progetto più pericoloso è proprio quello di Erdogan, che aspira a divenire il “sultano” di un nuovo impero ottomano che dispiega tutta la sua forza dal Medio Oriente all’Asia centrale.

L’Impero turco, tra il 1299 e il 1923, arrivò ad abbracciare un vasto territorio che dalle coste nordafricane arrivava al Caucaso e alle porte dell’Italia e dell’Austria. L’obiettivo di Erdogan è quello di fare della Turchia il paese guida di un’area ancora più vasta, che si allarga ad Est del mar Caspio, dove cinque nuove repubbliche nate dalla dissoluzione dell’Unione Sovietica – Azerbaigian, Turkmenistan, Uzbekistan, Kazakistan e Kirghistan – costituiscono il nucleo di una comunità in cui la religione islamica si fonde con un’identità etnico-linguistica turcofona.

È a partire dagli anni Novanta che i turchi hanno iniziato a presentare ai «200 milioni di loro connazionali» degli Stati turcofoni dell’Est la necessità di costituire «una comunità di Stati dall’Adriatico alla Grande Muraglia cinese», secondo la formula dell’allora presidente Halil Turgut Özal (1927-1993), che amava parlare dell’arrivo di “un secolo turco”. Erdogan ha ripreso queste idee, che sono state sviluppate nell’ultimo decennio dal suo Ministro degli Esteri Davutoğlu, fino al suo licenziamento nel 2016.

Il fondatore della Turchia moderna, laica e secolarizzata, Mustafa Kemal Atatürk, vedeva nell’Islam un fattore di destabilizzazione. I suoi successori, da Özal a Erdogan, ritengono al contrario che l’Islam possa costituire un elemento di aggregazione e di coesione sociale. Il sistema educativo è un pilastro del progetto di Erdogan, sia per estendere la sharia, anche al di fuori dei confini turchi, attraverso la Diyanet, il ministero degli Affari religiosi, sia per imporre, attraverso il ministero dell’Istruzione, l’identità linguistica, cancellata dalla rivoluzione kemalista.

La reislamizzazione di questi territori, attraverso la costruzione di moschee e il sostegno offerto al mantenimento degli Imam, si è accompagnata agli investimenti culturali per reintrodurre, nelle scuole e nelle università, lo studio della cultura ottomana. Riferendosi ai tempi dell’Impero ottomano, Erdogan ha affermato: «Chi pensa che ci siamo dimenticati delle terre dalle quali ci ritirammo in lacrime cent’anni fa, si sbaglia. Diciamo ogni volta che si presenta l’occasione che la Siria, l’Iraq e altri luoghi sulla mappa geografica dei nostri cuori non sono diversi dalla nostra patria. Stiamo lottando affinché una bandiera straniera non venga sventolata in alcun posto dove sia recitato un adhan [la chiamata islamica alla preghiera nelle moschee]. Quello che abbiamo fatto finora è nulla in confronto agli attacchi ancor più grandi che stiamo pianificando per i prossimi giorni, inshallah [se Allah lo vuole]».

Il primo obiettivo dichiarato da Erdogan è la riconquista delle isole greche del Mare Egeo. Il leader turco ha detto che nel 1923 la Turchia «ha svenduto» le isole greche che «erano nostre» e dove «ci sono ancora le nostre moschee, i nostri santuari».

Erdogan ha indicato come scadenza, il 2023, centesimo anniversario della Repubblica turca, e del Trattato di Losanna, che ha stabilito le frontiere di cui ora egli chiede la revisione. Non sono solo parole.

Nel 1974 la Turchia ha occupato manu militari una parte dell’isola di Cipro e oggi, con il pretesto della “guerra al terrorismo”, ha conquistato un’ampia striscia di territorio siriano lungo il confine dei due paesi. Ma le minacce più gravi riguardano il futuro dell’Europa, che Erdogan immagina sottomessa al suo Impero. «L’Europa sarà musulmana, se Allah vuole», ha annunciato il deputato del suo partito (AKP), Alparslan Kavaklioglu, ripetendo quanto lo stesso Erdogan ha apertamente dichiarato: «i musulmani sono il futuro dell’Europa». «La fortuna e la ricchezza del mondo si spostano dall’Occidente verso l’Oriente. L’Europa attraversa un periodo che si può definire straordinario. La sua popolazione diminuisce e invecchia. Ha una popolazione molto anziana. Dunque, delle persone vengono dall’estero per trovarvi lavoro. Ma l’Europa ha questo problema: che tutti i nuovi arrivati sono musulmani. Vengono dal Marocco, dalla Tunisia, dall’Algeria, dall’Afghanistan, dal Pakistan, dall’Irak, dall’Iran, dalla Siria e dalla Turchia. Coloro che provengono da questi paesi sono musulmani. Siamo arrivati al punto in cui il nome più ricorrente a Bruxelles, in Belgio, è Mohammed. Il secondo nome più diffuso è Melih, il terzo Aisha».

Erdogan sa che Bruxelles, la capitale dell’Unione Europea, è la città dove l’Islam è già oggi la prima religione, un cittadino su tre è musulmano, e il nome più frequente all’anagrafe fra i nuovi residenti è Mohammed.

La sua arma, come quella dei Fratelli Musulmani, è la conquista demografica dell’Europa nei prossimi decenni.  Ma già adesso, se la Turchia entrasse in Europa, sarebbe la prima nazione dell’Unione, per la sua popolazione, comprendente anche i suoi cittadini che già risiedono nel continente europeo.

Va ricordato infatti che sul piano numerico, i turchi rappresentano la seconda comunità in Germania, Paesi Bassi, Austria, Danimarca e Bulgaria e Erdogan li esorta a non perdere la loro identità. «I turchi all’estero dovrebbero restare turchi a prescindere dalla loro cittadinanza», ha proclamato il sultano, arrivando a definire l’assimilazione un «crimine contro l’umanità».

Di fronte all’arroganza di Erdogan, l’Europa non solo non agisce, ma tace. Tace sulla violazione dei diritti umani in Turchia, tace sull’invasione del Kurdistan siriano, tace sul blocco navale imposto alla piattaforma dell’ENI a Cipro, tace sulle minacce contro le isole greche. E sull’annuncio della prossima islamizzazione del nostro continente, tace non solo l’Unione Europea, ma anche la Chiesa. La forza di Erdogan è questo silenzio colpevole.
Fonte: Corrispondenzaromana.it

18 de setembre del 2018

Sánchez quiere quitar el aforamiento, pero solo para delitos ajenos al cargo

Imagen de El País

El presidente del Gobierno quiere que la medida entre en vigor en tan solo 60 días

Madrid

El debate sobre los aforamientos —hay 250.000 personas que gozan de ese privilegio en España, un récord europeo, aunque en realidad 232.000 no son políticos sino guardias civiles y policías nacionales y autonómicos— viene de lejos. Se trata de una protección que hace que diputados, senadores y miembros del Gobierno solo puedan ser investigados y juzgados por el Tribunal Supremo ante cualquier presunto delito cometido. En el caso de los diputados y gobernantes autonómicos, el aforamiento les lleva a los tribunales superiores de esa comunidad, compuestos en su mayoría por jueces que llegaron ahí a propuesta de órganos con fuerte influencia política: por eso existe el recelo de que estos tribunales sean, con excepciones, más suaves que otros con los posibles delitos de los políticos. Algunos partidos reclaman la eliminación total de los aforamientos, como sucede en otros países, y mantener solo la inmunidad parlamentaria; esto es, la necesidad de tener que pedir un suplicatorio o permiso a la Cámara.

El Gobierno ha optado por una vía intermedia. No elimina por completo el aforamiento, como pareció en un principio por las palabras del presidente en un acto de reivindicación de sus 100 primeros días de Gobierno, pero sí se reducirá considerablemente, según la interpretación del Ejecutivo, que insiste en que se trata de una reforma de fondo que pretende acelerar al máximo. El anteproyecto de ley se llevará este mismo viernes al Consejo de Ministros.

El Gobierno ha descartado eliminar por completo los aforamientos porque cree que tanto los miembros del Ejecutivo como diputados, senadores, jueces y fiscales, que también se verán afectados por la reforma, tienen que mantener alguna protección para frenar la oleada de querellas a las que, si no existiese, tendrían que someterse por sus decisiones.

El Ejecutivo destaca que con la reforma exprés de la Constitución —una operación de alto calado político que solo se había hecho en plena crisis económica con un pacto PSOE-PP para dar más garantías a los inversores de que España pagaría sus deudas por encima de cualquier cosa— se pretende dar mucho más margen a los jueces. Ahora mismo, un tribunal ordinario no puede bajo ningún concepto investigar a un diputado ni siquiera por un delito de tráfico o fiscal. Tiene que enviarlo directamente al Supremo. Es lo que acaba de suceder con el caso de Pablo Casado. Con la reforma del artículo 71.3 y 102.1 de la Constitución, el tribunal podría argumentar que el delito por el que está investigando al político no está estrictamente relacionado con el ejercicio de su cargo y seguir adelante.

¿Y qué pasa con las causas de corrupción, en las que los políticos suelen ser investigados por decisiones tomadas en el ejercicio de su cargo, como concesiones arbitrarias, contratos falsos o sobrecostes fraudulentos? Según el Gobierno, si están claramente vinculados al ejercicio del cargo, seguirán siendo juzgados por el Supremo, pero si no, por ejemplo con un enriquecimiento ilícito o un lavado de dinero, se podrá seguir adelante en el tribunal ordinario.

Los jueces y fiscales también verían reducido su aforamiento a los delitos cometidos en el ejercicio de su cargo, por lo que habría que reformar la Ley Orgánica del Poder Judicial. La reforma de la Constitución es compleja, y requiere el apoyo de tres quintos de las dos Cámaras, con lo que depende del PP, que no ha recibido con buenas palabras la iniciativa.

Después de una semana complicada, con la segunda dimisión de su Gobierno, Sánchez logró con este asunto recuperar la iniciativa, monopolizar la agenda política y arrebatar el protagonismo a Ciudadanos, que este martes somete a votación su propuesta de eliminar aforamientos. Lo hizo además con el mayor impacto posible, en un acto con algunos de los hombres fuertes del Ibex 35 sentados en primera fila.

“El reto es que los ciudadanos vuelvan a creer en la política”, sentenció el jefe del Ejecutivo en un discurso muy medido de reivindicación de su gestión y de la necesidad de hacer una moción de censura porque España “vivía una paralización generalizada” con Mariano Rajoy y “no podía aguantar dos años más de ese bloqueo”. Esta reforma, según Sánchez, mandaría “una señal relevante, inequívoca, de ejemplaridad, solidaridad y empatía” hacia los ciudadanos.

Lo que no está previsto tocar es el aforamiento de la Familia Real y en particular del rey emérito, Juan Carlos I. El Gobierno tampoco tocará, porque no es su competencia, el aforamiento autonómico, pero cree que, una vez cambiado el nacional, caerá por su propio. Sin embargo, hay Parlamentos como el de Murcia que ya están yendo más lejos que el Gobierno, y plantean eliminar por completo el aforamiento de sus diputados y miembros del Gobierno.


Los beneficios del aforamiento


El aforamiento es una prerrogativa por la cual las causas penales de diputados, senadores y miembros del Gobierno son investigadas y, llegado el caso, juzgadas por el Tribunal Supremo y no por los tribunales ordinarios como les ocurre al resto de ciudadanos. España es el país europeo que tiene más extendida esta figura. La mayoría de Estados de la UE no la contemplan para sus parlamentarios —solo para los miembros de los Gobiernos— y Alemania carece de ella.

Este privilegio procesal se ha extendido, con el paso del tiempo, a los parlamentarios y Gobiernos autonómicos a través de los diferentes Estatutos, así como a jueces, fiscales y miembros de las fuerzas de seguridad. En abril de 2017, Murcia se convirtió en la primera comunidad que suprimía los aforamientos.

De los 250.000 aforados (en distintos grados) que existen en España, algo más de 232.000 son miembros de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado o cuerpos autonómicos, según los datos que ofreció el presidente del Supremo y del Consejo General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, en una comparecencia en marzo de 2017 en la Comisión de Justicia del Congreso. Otros cinco son miembros de la Familia Real y el resto (17.603) pertenecen a instituciones del Estado y de las comunidades.