Aquesta crueltat descarnada contra el president Pujol (a l'Audiència Nacional on ha hagut de comparèixer, avui 27 d'abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat) Editorial, Vicent Partal de Vilaweb

 

Hi ha una cosa que els qui humilien no entenen, o sembla que no volen entendre. La humiliació, especialment quan és desproporcionada, quan és massa òbvia, quan és innecessàriament cruel, desperta solidaritat amb qui n’és víctima

Shakespeare, com sol passar, ho sabia millor que ningú i ho va explicar com ningú. Ricard III no és simplement el retrat d’un tirà, és la dissecció d’una psicologia. A l’acte primer, Ricard sedueix Lady Anne Neville davant el cadàver del seu espòs, el rei Enric, que ell mateix acaba d’assassinar. No té cap necessitat de fer-ho d’aquella manera i en aquell moment. Però Ricard necessita imperiosament que ella diga que sí, precisament davant el mort, perquè necessita la rendició total, la humiliació més completa. I de fet quan l’aconsegueix –en el monòleg que segueix– se’n riu, d’ella. Ni tan sols la volia, tan solament la volia vèncer, li importava només aquella humiliació colossal i definitiva. En aquella victòria completament innecessària hi ha, tanmateix, el germen de totes les derrotes que vindran. En el pecat, la penitència: cada humiliació que infligeix als altres buida una mica més la legitimitat que pretén construir. Fins que al final Ricard resta sol en un camp de batalla, demanant a crits un cavall que no li donarà ningú. És el famós “el meu regne per un cavall!”. Tot allò que ha construït sobre la humiliació dels altres, finalment és reduït a una crida desesperada. Hi ha una cosa que els qui humilien no entenen, o sembla que no volen entendre. La humiliació, especialment quan és desproporcionada, quan és massa òbvia, quan és innecessàriament cruel, desperta solidaritat. No pas amb el sistema que l’exerceix, sinó solidaritat amb qui n’és víctima. I per això quan veus un home de noranta-cinc anys –el president Pujol– obligat a personar-se davant un tribunal que saps perfectament que no el jutjarà per allò que ha fet sinó per allò que és i per allò que representa, davant un tribunal que intenta d’humiliar-ho, alguna cosa se’t remou a dins. Que no és necessàriament simpatia per la seua trajectòria, sinó una cosa molt més elemental: la sensació que allò que tens davant no és justícia sinó crueltat. Una crueltat que, quan es fa pública, té el problema que ensenya molt sobre qui mana i com mana. I que normalment no origina adhesió sinó més aviat rebuig. Josep Pla explica en algun dels seus papers que les passions que no es poden confessar en públic s’acaben podrint per dins. La necessitat d’humiliar és exactament una d’aquestes passions. Qui la té no pot dir obertament –perquè fa molt lleig– “Jo vull veure aquest home arrossegar-se per terra.” Ha de dissimular. Ha de dir que vol justícia, transparència, retre comptes, lluitar contra l’edatisme o jo què sé què. Però no pot convèncer ningú perquè la distància entre allò que diu i allò que vol és tan gran que es nota massa, és massa evident. L’Audiència espanyola ha fet ara allò que li ha donat la gana, amb la voluntat explícita i evident de fer mal i humiliar el president Pujol. Pujol és un home molt vell ja, que fa anys que paga les conseqüències de les seues decisions. Però aquesta vegada n’ha eixit triomfant. Perquè la imatge que romandrà gravada en la ment de tothom no és la que volia gravar la institució espanyola. La imatge que romandrà és la d’un estat que necessita humiliar per a sentir-se poderós. Com Ricard III, que es creia fort fins que no ho va ser.     LA NOTÍCIA, AVUI A L'AUDIÈNCIA NACIONAL:    El tribunal exclou Jordi Pujol del judici per motius  de salut     Metges forenses l'han examinat i el tribunal ha dictaminat que no està en condicions de declarar i assumir els càrrecs pels quals li demanen nou anys de presó    Marc Garcia Beumala - Audiència Nacional - 27.04.2026 - Periodista de 3CatInfo   El tribunal que jutja la família Pujol ha acordat deixar fora de la causa l'expresident Jordi Pujol i Soley davant la "impossibilitat de comparèixer amb plenitud de coneixement i capacitats". Per tant, Pujol no haurà de declarar en el judici per la fortuna familiar a Andorra, que s'ha reprès aquest dilluns amb les declaracions dels acusats, entre els quals els seus set fills. L'expresident, doncs, ja no ha d'afrontar cap hipotètica responsabilitat penal i, per tant, ni se'l podrà condemnar ni podrà obtenir una sentència absolutòria. El magistrat José Ricardo de Prada ha anunciat la decisió a l'inici de la sessió, després que el forense de l'Audiència Nacional hagi examinat Pujol (de 95 anys), que s'ha traslladat en cotxe a Madrid.     "No vull fer servir la paraula expulsat, però queda fora del procediment".   Els tres magistrats també han fet una entrevista amb l'expresident. Segons De Prada, el tribunal tenia un "especialíssim interès" a establir una conversa amb Pujol, ja que consideraven el contacte personal "imprescindible". El jutge ha dit que la decisió s'ha basat en els informes mèdics previs -que acreditaven el seu deteriorament cognitiu després d'haver patit dos ictus- i en el dictamen dels forenses -inclòs el d'aquest matí- . "És el tribunal qui ha de prendre la decisió", ha recalcat el magistrat, que ha argumentat que la sala no pot "diferir en ningú més" la decisió, després de la polèmica que ha generat que es cités personalment Pujol a Madrid. El reconeixement mèdic i l'entrevista dels magistrats s'ha allargat durant prop d'una hora, i el judici no ha arrencat fins uns minuts abans de les 11.00. Ho ha fet amb la declaració del fill gran, Jordi Pujol Ferrusola. L'expresident ha abandonat l'Audiència Nacional al cap d'una estona. (...)  Al novembre, quan van començar les sessions, el tribunal ja tenia un informe forense que deia que l'expresident no estava en condicions de ser jutjat. Aleshores, De Prada, que va veure Pujol per videoconferència, va decidir mantenir-lo a la causa, però va deixar la porta oberta a reconsiderar la decisió en funció del seu estat de salut. Aquestes últimes setmanes, Pujol no ha participat en actes a què se l'havia convidat per falta de forces per desplaçar-s'hi. (...)   Entre les veus que s'han mostrat crítiques amb la decisió de la sala de fer anar Pujol a l'Audiència Nacional, hi ha l'expresident de la Generalitat, Artur Mas, que ha considerat "incomprensible" la decisió del tribunal de fer-lo anar a Madrid. "Absolutament incomprensible. Parteixo de la base que si Jordi Pujol no es digués Jordi Pujol i no fos qui ha estat, no hi hauria anat. Per tant, hi és perquè es diu Jordi Pujol i perquè ha estat qui ha estat, per fer-li pagar el tribut d'exhibir-lo allà a Madrid durant unes hores per ser qui ha estat", ha afirmat en declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio".    Amb les declaracions dels acusats i els informes finals, s'espera que el judici a la família Pujol quedi vist per a sentència al mes de maig, mig any després de començar. Hauran passat dotze anys des que es va obrir la causa a qui va ser president de la Generalitat entre el 1980 i el 2003. El tribunal ha de dirimir si la fortuna que els Pujol tenien en comptes a Andorra sense declarar procedeix de la deixa de l'avi Florenci, com va confessar l'expresident i apunten les defenses, o prové de comissions irregulars d'empreses a canvi d'adjudicacions d'obra pública, com sostenen les acusacions. Jordi Pujol s'enfrontava a 9 anys de presó per associació il·lícita i blanqueig. Els seus fills Oriol, Marta, Mireia, Pere i Oleguer, a 8 anys pels mateixos delictes, i Josep Pujol, a 14 anys per delictes també contra la Hisenda pública. En canvi, el fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, s'enfronta a la pena més alta, de 29 anys, també per delictes de falsificació i contra la Hisenda pública. La llarga llista de testimonis i pèrits que han declarat fins ara s'han centrat en els negocis de Pujol Ferrusola, que tant la fiscalia com l'advocacia de l'Estat tenen en el punt de mira. Però de Jordi Pujol i Soley pràcticament no se n'ha parlat, com tampoc de la resta de fills, amb l'excepció de Josep Pujol i l'exparella del fill gran Mercè Gironès. >>> https://www.3cat.cat/3catinfo/jordi-pujol-citat-presencialment-a-madrid-que-pot-passar-avui-en-el-judici-a-laudiencia-nacional/noticia/3406483/     MÉS INFO SOBRE EL JUDICI AL PRESIDENT JORDI PUJOL, PELS DINERS QUE TENIA A ANDORRA HERETATS DEL SEU AVI:   >>> (4.02.2026) Judici del cas Pujol. No surten per part de la fiscalia les proves d'actuacions il·lícites, no s'ha provat.    >>> (04.12.2025) La falta de concreció de les acusacions, punt feble del relat contra els Pujol    >>> (11.12.2025) Com van obtindre dades de la família Pujol, comprant a l'ex del fill gran de Jordi Pujol      >>> (26.10.2025)  "La vulneració del dret al 'jutge natural' podria treure el cas Pujol de l’Audiència Nacional a última hora"   >>>(28.10.2025) https://elmon.cat/politica/tribunals/marchena-dona-rao-als-pujol-que-passa-1073260/?utm_term=Autofeed&utm_medium=Social&utm_source=Facebook&fbclid=IwdGRjcANu0G1jbGNrA27QCWV4dG4DYWVtAjExAAEeT5vPs26OnMGUba4P_j_MfjT9o_MN9TBjxYiZRbeDrDO28zjzLZQ7NleCa40_aem_bCFOOfz6sDuj03xSGetJuw#Echobox=1761694091

Judici del cas Pujol. No surten per part de la fiscalia les proves d'actuacions il·lícites, no s'ha provat.

 "Si el fiscal acusa de blanqueig, hauria de provar que ve d'una conducta delictiva, però no ho ha provat en cap testimoni dels molts que han passat, si ni tan sols ho ha intentat el fiscal", explica un dels advocats en el judici pel cas Pujol, Carles Monguilod.   /  ..."Diners que diuen que venen d'origen delictiu, i certament la fiscalia no ha fet cap esforç per provar allò que ve de la seva posició ..."   "Estem una mica desconcertats, per dir una mica d'ironia"...

 

>>> https://www.facebook.com/share/r/1DqdWhYZA5/

 

(Entrada amb 19 visites)  

Com van obtindre dades de la família Pujol, comprant a l'ex del fill gran de Jordi Pujol

L'Operació Catalunya va anar així:

L'Alicia Sanchez Camacho va contactar l'ex del fill gran de Jordi Pujol i va obtindre informació comprometedora, al 2010, al Restaurant La Camarga de Barcelona.

  

>>> https://www.instagram.com/reel/DRfSSofATGc/?igsh=anExYWpwbnhoeDg=

 

MÉS INFO SOBRE EL JUDICI A JORDI  PUJOL: 

>>>  "La vulneració del dret al 'jutge natural' podria treure el cas Pujol de l’Audiència Nacional a última hora"

 

>>  https://elmon.cat/politica/tribunals/marchena-dona-rao-als-pujol-que-passa-1073260/?utm_term=Autofeed&utm_medium=Social&utm_source=Facebook&fbclid=IwdGRjcANu0G1jbGNrA27QCWV4dG4DYWVtAjExAAEeT5vPs26OnMGUba4P_j_MfjT9o_MN9TBjxYiZRbeDrDO28zjzLZQ7NleCa40_aem_bCFOOfz6sDuj03xSGetJuw#Echobox=1761694091 

 

>>  Entrada més antiga, però amb dades molt interessants sobre el judici:  >>> La falta de concreció de les acusacions, punt feble del relat contra els Pujol 

 

(Aquest post ha rebut 18 visites) 

La falta de concreció de les acusacions, punt feble del relat contra els Pujol

Totes les defenses alerten de la vulneració del principi acusatori, que implica indefensió i esberla el relat del ministeri fiscal contra la suposada trama de la família de l'expresident

 

 El Món - Quico Sallés - 25.11.2025

 

Les dues primeres jornades del judici contra la família Pujol Ferrusola, amb l’expresident Jordi Pujol al capdavant, han servit per exposar el que en l’argot judicial s’anomenen les “qüestions prèvies”. Un tràmit que des de l’abril d’enguany s’ha reformulat i reforçat, i que té com a objectiu advertir el tribunal de vulneracions de drets que s’hagin pogut produir durant el procés, peticions o valideses de prova pendents o alguna prescripció. Un preàmbul necessari per intentar també estalviar temps als magistrats a l’hora de jutjar els fets, però que en els darrers anys havia perdut eficàcia, fins al punt que les decisions sobre les qüestions prèvies no es resolien fins a la sentència.

Totes les defenses han enllestit aquest dimarts el repàs a les vulneracions de drets que entenen que impedeixen mantenir determinades acusacions, les peticions d’aportació de més prova exculpatòria o, fins i tot, les al·legacions sobre el que consideren clares prescripcions de delictes. Unes exposicions extraordinàriament ben explicades a les quals, dimecres, l’Advocacia de l’Estat i el fiscal Fernando Bermejo hauran de replicar. De fet, cap de les acusacions no tenia cap qüestió prèvia, però la contundència argumental de les defenses obligarà el representant del ministeri públic i als lletrats de la Moncloa, Iñaki Ocio i Álvaro Bazán, a fer punta al llapis per neutralitzar el que ha estat un contraatac rigorós, dur i ben travat.

 

Saber de què t’acusen

Cadascú ha mirat per les qüestions prèvies que pertocaven al seu client. Però n’hi ha hagut una que ha fet de denominador comú. No hi ha hagut cap defensa que no l’hagi brandat, i sovint, amb vehemència jurídica. Es tracta de la vulneració del principi acusatori. No és una qüestió menor, ans al contrari, és un dels puntals de l’estat de dret; una garantia inalienable de les democràcies. I en el cas Pujol és especialment punyent, atès que els dotze anys d’instrucció han servit, sobretot, per crear un relat acusatori. 

Unes defenses aplicades, amb despatxos amb prou recursos, habilitats i veterania han despullat la narració acusatòria deixant entreveure-hi unes costures febles, sense detall i sense connexió amb els fets concrets dels delictes que presumptament hauria comès la família, els desimputats per mort o malaltia i la quinzena d’empresaris acusats. No és el primer cas, de caràcter polític, que s’ha desmuntat per la vulneració d’aquest principi

Una infracció que els advocats han ressaltat per la seva “projecció al dret de defensa, al dret a un procés amb totes les garanties”. “L’escrit d’acusació, en delimitar un contingut objectiu, és el que facilita i possibilita que la defensa construeixi fets impeditius, extintius o excloents en l’exercici del seu dret de defensa”, arguïa Cristóbal Martell en la seva exposició en defensa de Jordi Pujol Ferrusola. Una tesi compartida amb generositat amb la resta dels defensors. 

 

El primer exemple, el cas Filesa

De fet, una de les resolucions que formulen l’aplicació pràctica d’aquest concepte va ser en el cas Filesa, de finançament irregular del PSOE. L’aleshores magistrat del Tribunal Suprem José Augusto de Vega, el 19 de juliol de 1997, va ser ponent d’una interlocutòria que establia un lema definitiu per poder entrar en una sala de vistes: “Òbviament, sense fets concrets, no hi ha acusació formal”. Una resolució que deixava fora el PP de l’acusació tot i haver presentat un escrit amb un relat dels delictes comesos per la direcció executiva i financera del PSOE de 545 pàgines. Molta palla, però cap conducta o nexe de causalitat concret entre els fets descrits i el Codi Penal.

Aquesta resolució, que ha servit per bastir la doctrina sobre el principi acusatori, resolia també la qüestió prèvia presentada pels acusats sobre els dubtes que tenien amb relació als fets dels quals els acusava exactament un partit polític. La interlocutòria era resolutiva, cristal·lina: l’acusació era “ineficaç” i no podia resultar efectiva perquè no havia respectat “una mínima concreció en el seu relat”, cosa que era “greument lesiu al dret de defensa”. Sense concreció en els fets, doncs, és impossible la defensa, rebatre, confrontar i, en definitiva, com han assegurat els advocats, “edificar prova de descàrrecs en termes de fets exclusius impeditius o excloents”. Recollint la norma establerta pel Tribunal Suprem “una acusació inconcreta no és acusació”.  

 

No és l’única resolució

No és l’única resolució que ha establert la normativa de l’aplicació d’aquest principi. Dues més acaben de bastir la interpretació que se’n fa dins el sistema legal espanyol. Una interlocutòria de 17 de novembre de 1998, de l’Audiència de Las Palmas, determina que quan “l’acusació està prenyada de generalitat, abstracció, universalitat i absència de concreció no hi ha acusació”. Un cas, per cert, que va acabar amb el sobreseïment lliure dels acusats pel ministeri fiscal.

I, finalment, la sentència del 14 de desembre del 2020 de la sala penal del TS, de la qual va ser ponent el magistrat Javier Hernández i que va obtenir el suport de magistrats com Manuel Marchena, Vicente Magro, Ángel Luis Hurtado i Concepcion Espejel. Una sentència que els advocats del cas Pujol qualifiquen de “delícia” perquè entenen que resumeix i sintetitza el que ha de tenir un escrit d’acusació per complir amb el principi acusatori i permetre “vertebrar i estructurar l’exercici del dret de defensa”. 

 

Què passa en el cas Pujol?

Els defensors dels acusats de cas Pujol s’han dedicat en cos i ànima, en aquestes dues jornades, a denunciar la vulneració d’aquest principi acusatori. Especialment, en l’escrit del ministeri públic, de 216 pàgines i que ja a la pàgina 4 fa emergir els “excel·lents beneficis de concursos públics que es resolien en diverses administracions controlades per CDC”. Tot i aquest marc conceptual, els lletrats s’han conjurat per deixar clar que, més enllà d’aquesta idea, els acusadors no aporten fets concrets de la participació, ni indicis, ni dels detalls que porten a aquesta conclusió. 

Tant Martell, com Oriol Rusca, advocat de Mercè Gironès, com els lletrats Luis de Jordana, Ana Bernaola, José María Fuster Fabra, Carles Montguilod o Fermín Morales, que representen diversos empresaris, han carregat contra l’afirmació del fiscal i l’Advocacia de l’Estat sobre els “excel·lents beneficis de concursos públics la resolució dels quals depenia de les diferents administracions catalanes”. Els advocats esperaven que “l’anunci-preàmbul” seria “l’eix vertebrador de l’escrit d’acusació” de les dues-centes i escaig pàgines del text, però tots han afirmat que no han pogut saber “a quins concursos es referien, per poder valorar les ofertes, qui van ser l’òrgan informant, quin organisme va resoldre” i si alguns dels membres d’aquests organismes, com va exposar Martell, va “rebre l’influx, la indicació, el suggeriment d’algun membre de la família Pujol”.

Una concreció que consideren “elemental” per tal que les defenses puguin plantejar el descàrrec o oposar fets extintius de les acusacions. Tots els advocats han retret aquesta indefensió que vulnera l’article 24 de la Constitució, que protegeix la tutela judicial efectiva. De fet, els lletrats han escrutat amb traça l’escrit per denunciar al tribunal que no podran trobar en l’escrit ni actes administratius ni plecs ni llicències ni òrgans de contractació ni taules de contractació que haguessin concretat l’acusació mare exposada pel ministeri públic en la pàgina 4. Una acusació cap als empresaris que han donat diners a la família Pujol a canvi d’adjudicacions d’administracions, on, per cert, no manava CDC.

Com es combat?

Per tant, la pregunta que haurà de respondre el tribunal i abans les acusacions en el seu torn de rèplica de les qüestions prèvies és la que han formulat les defenses: “Com es combat aquesta afirmació genèrica universal i abstracta?”. En aquesta línia, critiquen que sigui una acusació de “pura abstracció conceptual”. Tots han clamat que no coneixen ni el concurs, ni l’òrgan, ni la mesa, ni l’informant, ni el que va resoldre aquestes suposades adjudicacions a canvi de diners. De fet, en molts casos són llicències taxades per llei que no depenen en cap fase de discrecionalitat de l’administració.

D’aquesta manera la denúncia d’inconcreció, vaguetat, universalitat i generalitat al tribunal ha servit per expressar als advocats que se’ls fa “senzillament impossible una defensa amb un escrit d’aquesta naturalesa”. Per això reclamen tutela en aquestes qüestions prèvies i que es retirin de la vista oral les acusacions que no tenen cap base fàctica concreta i no es dediquin a “pinzellades de traç gruixut de delictes de corrupció política”. La infracció denunciada colla doncs les acusacions per tal d’aclarir la infracció denunciada per les defenses, però també del tribunal, que podria veure compromès el seu rol institucional, el que en l’argot es coneix com a terzietà, un concepte italià que comprèn la imparcialitat i l’objectivitat judicial, de respecte a les parts i a la responsabilitat que tenen sobre el propi objecte del procés. 

>>> https://elmon.cat/politica/tribunals/la-falta-de-concrecio-de-les-acusacions-punt-feble-del-relat-contra-els-pujol-1087006/?utm_term=Autofeed&utm_medium=Social&utm_source=Facebook&fbclid=IwY2xjawOV2_hleHRuA2FlbQIxMQBzcnRjBmFwcF9pZAwzNTA2ODU1MzE3MjgAAR5e6_xXAtRIP-mzdNZwRslQRV8K3ZT9s0u3q4gnj7JOEUTrC6beaXERXiQtuw_aem_o3jKry55lIWdm53FxOuZzQ

"La vulneració del dret al 'jutge natural' podria treure el cas Pujol de l’Audiència Nacional a última hora"

Nous documents augmenten els dubtes sobre la competència de tribunal

 

El Món - Quico Sallés -  26.10.2025

Un dels principis de l’estat de dret és el del jutge ordinari predeterminat per llei. Una norma bàsica per evitar tribunals especials o que, arbitràriament, el poder designi un o un altre jutge i faci trontollar el dret a tenir un judici just i amb prou garanties d’imparcialitat. De fet, aquest és el dret que possiblement ha grinyolat més en l’etapa del Procés. Al capdavall, és la primera vulneració de drets al·legada pels condemnats pel Tribunal Suprem arran del referèndum del Primer d’Octubre i que ha arribat fins al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Una interpretació extravagant de la llei processal i dels delictes van portar el cas directament al Tribunal Suprem a través d’una causa especial, sense tenir present ni l’aforament especial dels acusats davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ni l’abast material del delicte que no estava pas reservat, ni de lluny, a la instància judicial més alta de l’Estat.

 

Una nova vulneració d’aquest dret podria ser el protagonista del judici del cas Pujol, que està previst que comenci el pròxim 24 de novembre. Fonts del cas asseguren a El Món que, abans d’iniciar la vista oral, s’invocarà aquesta vulneració amb el benentès que no hi ha cap motiu que justifiqui que el cas sigui jutjat per l’Audiència Nacional. La lògica és fàcil perquè els afers que ha de conèixer aquest ‘tribunal especialitzat’ estan regulats per l’article 65 de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ). Un article que imposa unes condicions prou específiques que el cas Pujol no compleix, com és el cas que les activitats delictives s’hagin registrat a l’estranger. 

 

De fet, aquesta vulneració ha estat constantment denunciada durant la instrucció del cas davant l’afebliment dels indicis o l’arxivament de causes com la peça Drago que tractava els famosos “tres mil milions dels Pujol”. Però ara, a més, certificats de la mateixa Agència Tributària, als quals ha tingut accés El Món,  avalen encara més la petició del trasllat del cas al tribunal que correspongui de que correspongui de Catalunya. L’Agència Tributària ha hagut de certificar la inexistència de fons o comptes a l’estranger, fora del radar de la hisenda espanyola.

 

 

Demora de l’inici del judici
En cas que s’estimi aquesta petició abans o en primer dia de la vista oral, el judici encara es podria demorar un any més, perquè s’hauria de traslladar tot l’expedient als tribunals a Catalunya, on va néixer la causa. De fet, és un macro judici i celebrar-lo a l’Audiència Nacional suposa una despesa enorme i uns requeriments logístics que, ara per ara, no tindrien justificació.  Curiosament, la mateixa sala penal d’apel·lació de l’Audiència Nacional, per interlo-cutòria del 20 l’abril de 2021, va utilitzar aquesta excusa per rebutjar la petició de trasllat quan els arguments que fins aleshores havien sostingut la causa en aquest tribunal estatal es debilitaven.

 

“El manteniment de la competència de l’Audiència Nacional resulta procedent, a més, per una raó pràctica, directament relacionada amb la necessitat d’evitar dilacions indegudes”, justificaven, una mica matusserament, els magistrats de la sala d’apel·lació. Les defenses del cas han mantingut un constant retret al fet que la competència del cas fos per a l’Audiència Nacional tot i que tenien les mans lligades per la “indefinició de l’objecte del procés” que es depurava i progressava la seva delimitació. És a dir, que l’instructor anava obrint portes, fins i tot fregant el pal d’allò que es pot definir com a investigació prospectiva.

 

Inici a la Ciutat de la Justícia
Cal tenir present que el cas no va començar a l’Audiència Nacional sinó al Jutjat d’Instrucció 31 de Barcelona, que va remetre les diligències al Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, aleshores en mans del magistrat Pablo Ruz, que substituïa a Baltasar Garzón, i que després va passar a estar sota el comandament de José de la Mata. Un jutge que, curiosament, l’any 2020 va ser promocionat com a delegat d’Espanya a Eurojust, un dels anomenats “destins d’or”. L’argument va ser que l’Audiència Nacional investigava una altra denúncia que coincidia en l’objecte i els investigats amb els fets instruïts pel Jutjat 31 de Barcelona. Un motiu també sostingut pel jutge que va tancar la instrucció, Santiago Pedraz.

En síntesi, en principi l’Audiència Nacional va captar el cas Pujol arran de la “difusa” declaració de Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola, esperonada i acompanyada pels responsa-bles de la policia patriòtica, i d’una compareixença policial de Javier de la Rosa, tan inconcreta que no va ser capaç ni de ratificar-la en seu judicial. Una compareixença també forçada per la relació econòmica amb la policia patriòtica. Un cop iniciada la investigació de l’Audiència Nacional, es va procurar  portar la causa que s’investigava a Barcelona cap a Madrid. Fins i tot, l’operació semblava un “forum-shopping”, això és, buscar una jurisdicció que fos còmplice amb els objectius dels denunciants.  

Així, el jutjat d’instrucció número 31 es va inhibir. Una decisió de per si discutible, però, aleshores, la secció tercera de  l’Audiència de Barcelona va avalar, amb un únic argument, la decisió d’enviar el cas a l’Audiència Nacional en una interlocutòria del 4 d’abril de 2016. La raó arguïda pels tribunals a Catalunya era simple: “Com que existien fons a l’estranger, la competència és de l’Audiència Nacional”. Un argument que ha utilitzat i aprofitat tant la fiscalia com els jutges instructors i la sala per tal que el cas Pujol quedés sota l’agenda i control de l’Audiència Nacional. Ara, l’element “d’estrangeria” atesa la investi-gació del cas, en un concepte massa feble percjustificar l’actuació d’aquest tribunal especialitzat. 

 

Ni estrangeria ni delicte 
Una interpretació garantista de la llei d’enjudiciament criminal no permet encabir els fets que s’han de jutjar en la interpretació dels articles 23 i 65 de la LOPJ que delimita els afers que han de raure a l’Audiència Nacional. En tancar la instrucció del cas, el jutge De la Mata va dictar una interlocutòria de 509 pàgines on només dedicava un punt al debat de la competència insistint: ras i curt, que com hi havia fons a l’estranger, la competència era del seu tribunal. 

 

  A més, els jutges de l’Audiència Nacional al·legaven durant la instrucció “actes propis” dels processats que semblaven “acatar” la competència. Un postulat que obvia la munió de recursos presentats, la dispersió delictiva que suposadament s’investigava i el fet importan-tíssim que, pel principi de legalitat processal, cal aplicar, agradi o no i de manera imperativa, el jutge natural per llei. En aquest cas, els tribunals ordinaris de Catalunya.

Un cop acabada la instrucció i delimitats els fets que s’han de jutjar, tant el contingut dels delictes imputats com l’element “d’estrangeria” cauen. I, especial-ment, l’element d’estrangeria, perquè, com indica continuada-ment la jurisprudència, “no tot element d’estrangeria condueix a l’assumpció de competències per l’Audiència Nacional”, i el cas Pujol n’és un paradigma. Val a dir que els delictes de blanqueig, delicte fiscal o falsedat en document mercantil o, fins i tot, delictes de “corrupció” -encara que siguin inconcrets- no són exclusives de l’Audiència Nacional. Per tant, només es mantindria l’estrangeria per “l’extraterritorialitat” dels delictes. I en aquest punt rau la clau de volta més important: per tal que l’Audiència Nacional retingui la competència és “necessari que tot el fet s’hagi realitzat a l’estranger”. És a dir, si hi ha indicis d’activitat de fets delictius a Espanya regeix la competència del Jutjat d’Instrucció comú, això és, els ordinaris que hi ha a Catalunya. 

En aquest cas, ni el delicte fiscal ni el de blanqueig tenen el component extraterritorial. En primer lloc, el delicte fiscal de l’article 305 del Codi Penal és un delicte que “no admet formes imperfectes d’execució”. Com que els impostos es van pagar, finalment, amb declaracions complementàries a la Hisenda espanyola, no tenen rellevància penal. A sobre, es van pagar a Espanya, per tant, no hi ha component estranger. Pel que fa a el delicte de blanqueig, no pertany a l’Audiència Nacional “quan no tot el fet s’ha comès a l’estranger”. Ni les suposades maniobres contractuals, o la hipotètica activitat il·lícita que s’hauria realitzat a Catalunya, que haurien portat els fons a l’estranger -a Andorra- no han de ser investigades per l’Audiència Nacional perquè no hi ha el component d’extraterritorialitat, en un virtual blanqueig que, si s’hagués registrat, s’hauria fet a Espanya. Uns diners que, per altra banda, haurien tributat a Espanya. Per tant, hi ha una incompetència objectiva de l’Audiència Nacional que ara, a setmanes de l’inici de la vista oral, regurgita amb força, i més després dels darrers informes de l’Agència Tributària. /

Hisenda dona la raó al canvi de tribunal

Si tot això no fos prou, ha entrat de ple en el debat de la competència l’Agència Tributària. En concret, vuit documents -als quals ha tingut accés El Món- que van ser lliurats als processats en “mà” el juny de 2020. Es tractaven de vuit resolucions del Common Reporting Estandar, coneguts en l’argot fiscal com a CRS. Aquests documents són certificats internacionals que intercanvien els estats de manera automàtica, informació financera entre països amb finalitat tributària. Un sistema internacional que han signat els estats en el marc de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i altres entitats i administracions internacionals. Un protocol que es va signar l’octubre de 2014. 

Els diferents equips defensors van presentar una petició a Hisenda el maig de 2020 per tal que demanessin a través de CRS quins fons podien tenir a l’estranger. Una petició que en el seu moment no va agradar ni a fiscalia, ni a l’advocacia de l’Estat, ni al jutge instructor. De fet, s’hi van oposar quan es va demanar a través del Jutjat. Però els documents van arribar el juny de 2020 i van consolidar la tesi dels advocats defensors que no hi havia cap fons a l’estranger fora del radar de la Hisenda espanyola. De fet, que no tenien fons en cap dels estats acollits al protocol financer.  És més, només van poder aportar un compte corrent d’usuari a França d’una de les filles de l’expresident, on li passaven els rebuts de l’aigua i l’electricitat i la contribució d’un apartament que tenia a la part d’administració francesa de la Val d’Aran, cosa que la mateixa Agència Tributària considera irrellevant.  Ara aquests documents es volen incorporar com a qüestió prèvia abans de l’inici formal de la vista oral. De fet, en molts casos aquests documents han servit per aturar que un judici continuï a l’Audiència Nacional. A un mes del judici revifa un dels punts més tèrbols del cas, el perquè continua el cas a l’Audiència Nacional. 

>>>  https://elmon.cat/politica/tribunals/vulneracio-dret-podria-treure-cas-pujol-audiencia-nacional-1072101/?utm_term=Autofeed&utm_medium=Social&utm_source=Facebook&fbclid=IwdGRjcANrgX5jbGNrA2t6jmV4dG4DYWVtAjExAAEe3QGFDGK9xFBHhVC9EPGF9NETA7OwrpvyTJH8r_1sr2XWyjajRgvzIV7Nuf0_aem_gsHOoI5uAVGJ07P02is6Cw#Echobox=1761509741

La Generalitat fa 650 anys - article de l´ex-President Jordi Pujol

Avui parlarem dels 650 anys de la Generalitat. I no com a distracció. No amb ànim de fugir dels temes candents amb una amable divagació històrica, que a res no compromet.
Ben al contrari, serà un comentari crític envers el nostre Govern, el nostre Parlament i la nostra societat.

D’aquest aniversari, pràcticament no se n’ha parlat. Hem preguntat si es faria alguna commemoració. Fins ara l’únic que hem arribat a saber és que per pròpia iniciativa l’Ajuntament de Cervera en farà una. Qualsevol gremi o qualsevol modesta associació celebra el seu centenari amb molta més il•lusió, i amb més de ressò. I això ens sembla greu pel que significa de desídia política i social.

Ara es discuteix si es compleix o no l’Estatut d’Autonomia. En termes generals i més específicament pel que fa al finançament. I és realment una discussió molt important. Però no discutiríem res d’això, o ho discutiríem com una Diputació Provincial que reclama més recursos del Ministeri d’Administració Local, si no disposéssim del contingut històric, polític, identitari i institucional que ens empeny a tal discussió. Ni les nostres reivindicacions tindrien la força ni la capacitat que ara tenen d’incidir amb força en l’estructura de l’Estat. I això, per què és així?

És així perquè la reivindicació de Catalunya no és de caràcter administratiu, sinó de caràcter polític. I de país. De caràcter institucional. De caràcter nacional. Fins i tot els qui no són nacionalistes, o quasi ni catalanistes, saben que la de Catalunya no és una reivindicació només administrativa, sinó molt profundament política. I en el seu més alt nivell la simbolitza i la interpreta la Generalitat de Catalunya.

La Generalitat fou creada fa 650 anys per dur a terme diverses tasques polítiques, socials, econòmiques i militars, però la principal era defensar les Constitucions de Catalunya, és a dir, les normes que garantien el seu autogovern. Tot plegat constituïa la Generalitat en l’organisme que feia de Catalunya no només un territori sotmès a l’autoritat del Rei, sinó un subjecte polític amb personalitat pròpia, Que sovint els Reis varen intentar escapçar i en algun moment ho varen aconseguir, però que de fet es va mantenir així fins l’any 1714.

El moviment de recuperació política i identitària de Catalunya — és a dir, el catalanisme —  ha reivindicat sempre el retorn de l’autogovern. De l’Estatut en llenguatge actual. Per això l’Estatut de 1932 va significar la recuperació de la institució de la Generalitat. I l’Estatut de 1978 i el d’ara, de 2006, representen la continuació històrica de la primera Generalitat.

Això no té només un sentit historicista. Això —en la seva realitat de 1359 a 1714, i de 1931 a 1939 i més tard també a l’exili— ha significat la continuïtat de la personalitat política pròpia de Catalunya, i la seva singularitat dintre de l’Estat espanyol. I, encara que estigués legalment suprimida, també ho ha representat sempre que Catalunya s’ha defensat de l’assimilació i de la negació de la seva realitat com a poble. Gràcies a aquesta defensa Catalunya ha arribat al dia d’avui amb la seva identitat pròpia. Cosa que no hauria estat possible si Catalunya hagués bescanviat un organisme polític i nacional com la Generalitat per un altre d’administratiu, com seria el cas d’una diputació. I això explica que tant el 1931-32 com el 1977-78 Catalunya fes una reivindicació clarament política i particular, és a dir, pròpia. Perquè ningú més en tot Espanya —llevat de les Diputacions forals del País Basc i de Navarra— podia remetre’s en la seva reivindicació a un antecedent històric tan potent i tan vigent en la memòria i el sentiment com la Generalitat. És a dir, la Generalitat ha donat i dóna un sentit d’identitat molt potent a Catalunya, i per tant de diversitat, de diferència dintre del conjunt d’Espanya.

Resulta sorprenent, per tant, que no s’aprofiti una ocasió clara com la dels 650 anys per fer pedagogia de la Generalitat. De presentar-la com a la nostra màxima institució política i per tant de contrarestar el risc que hi pot haver —i que de fet hi ha— que per als catalans vagi esdevenint un òrgan administratiu. I que es perdi també l’oportunitat de situar la Generalitat en un marc emotiu i patriòtic.

Tot això requereix entendre encara una altra cosa: la consciència d’un país es construeix també a través de l’emoció. I la història de la Generalitat té un component emocional prou potent com per ser negligit en un moment com el que vivim. Vivim un temps prou confús i amb prou desgast col•lectiu com per desaprofitar res del nostre patrimoni polític i cultural, i també sentimental.

Jordi Pujol - Editorial / 14 de juliol de 2009
http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/6506

(La primera publicació d'aquest post va ser el 21.07.2009)

Ho hem de pagar sempre els mateixos?, per Jordi Pujol

Centre d´Estudis Jordi Pujol
http://www.jordipujol.cat/


Editorial / 24 de febrer de 2009



Primer capítol

1) 24 de febrer de 1981, en el despatx del president de la Generalitat. Cap a migdia. S’ha acabat feliçment l’intent del cop d’Estat. A tot Espanya tothom fa declaracions. De satisfacció, d’alleugeriment. El president de la Generalitat també n’ha fet. També positives. A la televisió i a la ràdio. I ja s’han apagat els focus i s’han retirat els micròfons. I els periodistes estan a punt d’acomiadar-se. Però el president els diu una última cosa: "Sí, el cop d’Estat ha fracassat. Però em fa molta por que això ho pagarem nosaltres. Ho pagarà Catalunya".

2)  24 de febrer, a la tarda. Palau de la Zarzuela. El rei ha convocat una reunió amb Suárez, president sortint; Calvo Sotelo, president entrant; Felipe González, secretari general del PSOE; Santiago Carrillo, secretari General del PCE; i Manuel Fraga, president d’AP. És a dir, de fet, tots els partits polítics del Congrés, amb l’excepció de CiU i del PNB. Del que es va parlar en aquella reunió se’n sap alguna cosa, encara que no amb detall. Però pel que se sap, per la composició de l’assistència i pel que després va anar passant no costa gaire d’imaginar-s’ho.3) No sabem ni el dia ni el lloc d’aquest tercer episodi. UCD i PSOE, Calvo Sotelo i Felipe González, es posen d’acord a tirar endavant conjuntament la LOAPA (Llei orgànica d’armonització del procés autonòmic). Amb el beneplàcit d’Aliança Popular. És a dir, pràcticament tot el Parlament. Una llei que té com a objectiu escapçar el procés autonòmic, amb especial perjudici de l’Autonomia de Catalunya, ja que en el cas basc el tema del concert no es veia afectat i ja que era la que realment reclamava un sostre substancial alt d’autogovern. És a dir, començàvem a pagar pel 23-F. I ho hem arrossegat durant molts anys.

 
Segon capítol

És un capítol llarg, amb moltes escenes, diversos escenaris i protagonistes. Però els arguments són sempre semblants: la Generalitat intenta millorar el seu finançament. I sovint aconsegueix millores, que després es traslladen a totes les autonomies. Però sempre amb un cost polític i d’imatge alt. És a dir, també va a càrrec nostre el desgast per la discussió amb l’Estat. "Los catalanes siempre quieren más", "se lo llevan todo", etc. 

Tercer capítol

El resultat de tot això és el següent:

a) L’aportació que Catalunya ha de fer a la resta de l’Estat cada any oscil•la entre el 8,5% i el 9% del seu PIB. Dit d’una altra manera, després de pagar els impostos –i sovint de pagar privadament suplements en autopistes, escoles, hospitals i serveis de tota mena– els catalans hem de pagar entre un 8% i un 9% més. No hi ha cap economia que ho pugui fer sense greu perjudici de les seves infraestructures, els seus serveis de tota mena i la seva competitivitat. Tot i tenir un PIB més alt per càpita en renda per càpita, Catalunya queda per sota d’unes quantes regions espanyoles que el tenen més baix i no pot oferir els mateixos serveis a la seva gent. És a dir, no es respecta el que se’n diu el principi d’ordinalitat que a tot arreu es considera elemental.

b) Tant és així que en un país com Alemanya, on també els Länder més rics han de contribuir al progrés dels menys desenvolupats, el mateix Tribunal Constitucional ha dictaminat que aquesta aportació no podia ser superior al 4% del PIB.

c)  Malgrat això el clam general a tot Espanya, alimentat per totes bandes, és que els catalans som insolidaris, i se’ns mostra una imatge cada cop més negativa. Fins al punt que mai com ara els mitjans de comunicació espanyols, de dreta o esquerra, i l’opinió pública de tot Espanya havien estat tan contraris a Catalunya com ara. I no surt ningú, fora de Catalunya, no ja a defensar-nos, sinó simplement a explicar la realitat.

d) Per tant, i vist que les millores que s’havien anat aconseguint eren molt insuficients, en la negociació del nou Estatut el tema del finançament va ser clau. I hem topat amb la incomprensió i l’hostilitat de sempre. I amb un principi bàsic i dominant a Espanya, tant la de dretes com la d’esquerres: "La solidaridad hay que practicarla con los bienes ajenos".

e) I a això ara hi han afegit un nou argument. Diuen que com que hi ha crisi no s’ha de tocar res. Que ara això no toca, que ja en parlarem més endavant. No se’n va parlar en temps de vaques grasses, perquè deien que en "tiempos de bonanza" no calia, i no se n’ha de parlar en "tiempos de tribulación", perquè hi ha altres urgències. I el Govern incomplint tots els seus compromisos, totes les seves promeses, de l’aplicació del nou Estatut fins a la reforma del finançament. I mentrestant, els catalans, a seguir pagant el 9% anual del seu PIB. 

Consideracions finals

1. Durant 35 anys, des de la Transició, Catalunya ha tingut una actitud responsable en temes polítics, econòmics i de solidaritat. Tant com el que més, i més que molts.

2. Ha contribuït, per tant, a la transformació i al progrés de tot l’Estat com el que més.

3. S’ha beneficiat de la consolidació democràtica i del progrés general.

4. Però des de fa molts anys ha estat sotmesa a un procés d’erosió política i econòmica, i de consideració i respecte. I de deformació de la seva imatge. Un procés cada cop més intens i barroer.

5. Catalunya ja ha fet, i seguirà fent tota l’autocrítica que calgui. I caldrà que rectifiqui el que calgui. Però no ha de caure ni en la pèrdua d’autoestima ni en la síndrome d’Estocolm. La responsabilitat principal del mal tracte que rebem no és nostra. La resta d’Espanya s’ha d’analitzar ella mateixa sense l’autocomplaença que exhibeix ja fa força anys i sense el sistemàtic recel i prejudici que té envers nosaltres. En això, i en tot, la pedagogia l’hem de fer tots, però sobretot l’han de fer els catalans.