La Generalitat fa 650 anys - article de l´ex-President Jordi Pujol

Avui parlarem dels 650 anys de la Generalitat. I no com a distracció. No amb ànim de fugir dels temes candents amb una amable divagació històrica, que a res no compromet.
Ben al contrari, serà un comentari crític envers el nostre Govern, el nostre Parlament i la nostra societat.

D’aquest aniversari, pràcticament no se n’ha parlat. Hem preguntat si es faria alguna commemoració. Fins ara l’únic que hem arribat a saber és que per pròpia iniciativa l’Ajuntament de Cervera en farà una. Qualsevol gremi o qualsevol modesta associació celebra el seu centenari amb molta més il•lusió, i amb més de ressò. I això ens sembla greu pel que significa de desídia política i social.

Ara es discuteix si es compleix o no l’Estatut d’Autonomia. En termes generals i més específicament pel que fa al finançament. I és realment una discussió molt important. Però no discutiríem res d’això, o ho discutiríem com una Diputació Provincial que reclama més recursos del Ministeri d’Administració Local, si no disposéssim del contingut històric, polític, identitari i institucional que ens empeny a tal discussió. Ni les nostres reivindicacions tindrien la força ni la capacitat que ara tenen d’incidir amb força en l’estructura de l’Estat. I això, per què és així?

És així perquè la reivindicació de Catalunya no és de caràcter administratiu, sinó de caràcter polític. I de país. De caràcter institucional. De caràcter nacional. Fins i tot els qui no són nacionalistes, o quasi ni catalanistes, saben que la de Catalunya no és una reivindicació només administrativa, sinó molt profundament política. I en el seu més alt nivell la simbolitza i la interpreta la Generalitat de Catalunya.

La Generalitat fou creada fa 650 anys per dur a terme diverses tasques polítiques, socials, econòmiques i militars, però la principal era defensar les Constitucions de Catalunya, és a dir, les normes que garantien el seu autogovern. Tot plegat constituïa la Generalitat en l’organisme que feia de Catalunya no només un territori sotmès a l’autoritat del Rei, sinó un subjecte polític amb personalitat pròpia, Que sovint els Reis varen intentar escapçar i en algun moment ho varen aconseguir, però que de fet es va mantenir així fins l’any 1714.

El moviment de recuperació política i identitària de Catalunya — és a dir, el catalanisme —  ha reivindicat sempre el retorn de l’autogovern. De l’Estatut en llenguatge actual. Per això l’Estatut de 1932 va significar la recuperació de la institució de la Generalitat. I l’Estatut de 1978 i el d’ara, de 2006, representen la continuació històrica de la primera Generalitat.

Això no té només un sentit historicista. Això —en la seva realitat de 1359 a 1714, i de 1931 a 1939 i més tard també a l’exili— ha significat la continuïtat de la personalitat política pròpia de Catalunya, i la seva singularitat dintre de l’Estat espanyol. I, encara que estigués legalment suprimida, també ho ha representat sempre que Catalunya s’ha defensat de l’assimilació i de la negació de la seva realitat com a poble. Gràcies a aquesta defensa Catalunya ha arribat al dia d’avui amb la seva identitat pròpia. Cosa que no hauria estat possible si Catalunya hagués bescanviat un organisme polític i nacional com la Generalitat per un altre d’administratiu, com seria el cas d’una diputació. I això explica que tant el 1931-32 com el 1977-78 Catalunya fes una reivindicació clarament política i particular, és a dir, pròpia. Perquè ningú més en tot Espanya —llevat de les Diputacions forals del País Basc i de Navarra— podia remetre’s en la seva reivindicació a un antecedent històric tan potent i tan vigent en la memòria i el sentiment com la Generalitat. És a dir, la Generalitat ha donat i dóna un sentit d’identitat molt potent a Catalunya, i per tant de diversitat, de diferència dintre del conjunt d’Espanya.

Resulta sorprenent, per tant, que no s’aprofiti una ocasió clara com la dels 650 anys per fer pedagogia de la Generalitat. De presentar-la com a la nostra màxima institució política i per tant de contrarestar el risc que hi pot haver —i que de fet hi ha— que per als catalans vagi esdevenint un òrgan administratiu. I que es perdi també l’oportunitat de situar la Generalitat en un marc emotiu i patriòtic.

Tot això requereix entendre encara una altra cosa: la consciència d’un país es construeix també a través de l’emoció. I la història de la Generalitat té un component emocional prou potent com per ser negligit en un moment com el que vivim. Vivim un temps prou confús i amb prou desgast col•lectiu com per desaprofitar res del nostre patrimoni polític i cultural, i també sentimental.

Jordi Pujol - Editorial / 14 de juliol de 2009
http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/6506

(La primera publicació d'aquest post va ser el 21.07.2009)

Ho hem de pagar sempre els mateixos?, per Jordi Pujol

Centre d´Estudis Jordi Pujol
http://www.jordipujol.cat/


Editorial / 24 de febrer de 2009



Primer capítol

1) 24 de febrer de 1981, en el despatx del president de la Generalitat. Cap a migdia. S’ha acabat feliçment l’intent del cop d’Estat. A tot Espanya tothom fa declaracions. De satisfacció, d’alleugeriment. El president de la Generalitat també n’ha fet. També positives. A la televisió i a la ràdio. I ja s’han apagat els focus i s’han retirat els micròfons. I els periodistes estan a punt d’acomiadar-se. Però el president els diu una última cosa: "Sí, el cop d’Estat ha fracassat. Però em fa molta por que això ho pagarem nosaltres. Ho pagarà Catalunya".

2)  24 de febrer, a la tarda. Palau de la Zarzuela. El rei ha convocat una reunió amb Suárez, president sortint; Calvo Sotelo, president entrant; Felipe González, secretari general del PSOE; Santiago Carrillo, secretari General del PCE; i Manuel Fraga, president d’AP. És a dir, de fet, tots els partits polítics del Congrés, amb l’excepció de CiU i del PNB. Del que es va parlar en aquella reunió se’n sap alguna cosa, encara que no amb detall. Però pel que se sap, per la composició de l’assistència i pel que després va anar passant no costa gaire d’imaginar-s’ho.3) No sabem ni el dia ni el lloc d’aquest tercer episodi. UCD i PSOE, Calvo Sotelo i Felipe González, es posen d’acord a tirar endavant conjuntament la LOAPA (Llei orgànica d’armonització del procés autonòmic). Amb el beneplàcit d’Aliança Popular. És a dir, pràcticament tot el Parlament. Una llei que té com a objectiu escapçar el procés autonòmic, amb especial perjudici de l’Autonomia de Catalunya, ja que en el cas basc el tema del concert no es veia afectat i ja que era la que realment reclamava un sostre substancial alt d’autogovern. És a dir, començàvem a pagar pel 23-F. I ho hem arrossegat durant molts anys.

 
Segon capítol

És un capítol llarg, amb moltes escenes, diversos escenaris i protagonistes. Però els arguments són sempre semblants: la Generalitat intenta millorar el seu finançament. I sovint aconsegueix millores, que després es traslladen a totes les autonomies. Però sempre amb un cost polític i d’imatge alt. És a dir, també va a càrrec nostre el desgast per la discussió amb l’Estat. "Los catalanes siempre quieren más", "se lo llevan todo", etc. 

Tercer capítol

El resultat de tot això és el següent:

a) L’aportació que Catalunya ha de fer a la resta de l’Estat cada any oscil•la entre el 8,5% i el 9% del seu PIB. Dit d’una altra manera, després de pagar els impostos –i sovint de pagar privadament suplements en autopistes, escoles, hospitals i serveis de tota mena– els catalans hem de pagar entre un 8% i un 9% més. No hi ha cap economia que ho pugui fer sense greu perjudici de les seves infraestructures, els seus serveis de tota mena i la seva competitivitat. Tot i tenir un PIB més alt per càpita en renda per càpita, Catalunya queda per sota d’unes quantes regions espanyoles que el tenen més baix i no pot oferir els mateixos serveis a la seva gent. És a dir, no es respecta el que se’n diu el principi d’ordinalitat que a tot arreu es considera elemental.

b) Tant és així que en un país com Alemanya, on també els Länder més rics han de contribuir al progrés dels menys desenvolupats, el mateix Tribunal Constitucional ha dictaminat que aquesta aportació no podia ser superior al 4% del PIB.

c)  Malgrat això el clam general a tot Espanya, alimentat per totes bandes, és que els catalans som insolidaris, i se’ns mostra una imatge cada cop més negativa. Fins al punt que mai com ara els mitjans de comunicació espanyols, de dreta o esquerra, i l’opinió pública de tot Espanya havien estat tan contraris a Catalunya com ara. I no surt ningú, fora de Catalunya, no ja a defensar-nos, sinó simplement a explicar la realitat.

d) Per tant, i vist que les millores que s’havien anat aconseguint eren molt insuficients, en la negociació del nou Estatut el tema del finançament va ser clau. I hem topat amb la incomprensió i l’hostilitat de sempre. I amb un principi bàsic i dominant a Espanya, tant la de dretes com la d’esquerres: "La solidaridad hay que practicarla con los bienes ajenos".

e) I a això ara hi han afegit un nou argument. Diuen que com que hi ha crisi no s’ha de tocar res. Que ara això no toca, que ja en parlarem més endavant. No se’n va parlar en temps de vaques grasses, perquè deien que en "tiempos de bonanza" no calia, i no se n’ha de parlar en "tiempos de tribulación", perquè hi ha altres urgències. I el Govern incomplint tots els seus compromisos, totes les seves promeses, de l’aplicació del nou Estatut fins a la reforma del finançament. I mentrestant, els catalans, a seguir pagant el 9% anual del seu PIB. 

Consideracions finals

1. Durant 35 anys, des de la Transició, Catalunya ha tingut una actitud responsable en temes polítics, econòmics i de solidaritat. Tant com el que més, i més que molts.

2. Ha contribuït, per tant, a la transformació i al progrés de tot l’Estat com el que més.

3. S’ha beneficiat de la consolidació democràtica i del progrés general.

4. Però des de fa molts anys ha estat sotmesa a un procés d’erosió política i econòmica, i de consideració i respecte. I de deformació de la seva imatge. Un procés cada cop més intens i barroer.

5. Catalunya ja ha fet, i seguirà fent tota l’autocrítica que calgui. I caldrà que rectifiqui el que calgui. Però no ha de caure ni en la pèrdua d’autoestima ni en la síndrome d’Estocolm. La responsabilitat principal del mal tracte que rebem no és nostra. La resta d’Espanya s’ha d’analitzar ella mateixa sense l’autocomplaença que exhibeix ja fa força anys i sense el sistemàtic recel i prejudici que té envers nosaltres. En això, i en tot, la pedagogia l’hem de fer tots, però sobretot l’han de fer els catalans.