24 de gener del 2021

"Què te que veure Mallorca amb Catalunya?" per Mossèn Alcover



BONA FEINA, RAFEL PERELLÓ!-  La doctrina patriòtica de Mossèn Alcover, al Cel sia, avui és més vigent i necessària que mai.  Gràcies, amic Rafel Perelló, per escriure aquests mots en el Twitter:

"QUE TE QUE VEURE MALLORCA AM CATALUNYA?". Paga la pena llegir aquest fragment de l'històric discurs pronunciat per Mossèn Antoni M. Alcover i Sureda el 28 de febrer de 1909 al Centre Català de Palma."

 


“Abans que el moviment independentista, petaran ells” Carles Castellanos i Llorenç, activista independentista

L'activista Carles Castellanos. Foto  ElPuntAvui

Perquè la gent se n’adonés calia que el règim actual fes una mena de ‘striptease’. És ell qui ha ensenyat que la transició va ser un engany
Abans érem sota el poder de la repressió, perquè detenint un centenar de persones ho tenien arreglat. Ara ja no poden... 
 
 
- Acaba de publicar Reviure els fets. Memòries polítiques (Edi-cions del 1979), però més que una biografia, és una història de l’independentisme dels últims 60 anys.
- Sí, és això. És el que volia justament, perquè veia una separació entre l’independen-tisme dels anys vuitanta i el de més enllà del 2000, i amb el llibre he volgut buscar els aspectes de continuïtat que hi ha en aquest procés. El meu objectiu era fer tot l’itinerari sencer, sense oblidar les coses importants que va haver-hi al segle XX.
 
- Coneixem força el moviment antirepressiu i catalanista en ple franquisme, però sovint sembla que l’independentisme hagués desaparegut, quan vostè el 1969 ja va ser un dels fundadors del PSAN...
- Això és el que s’explica des de posicions que eren majoritàries als mitjans: des del PSUC, CDC… Per a ells no existíem, però ens coneixíem. Havia tingut contac-tes amb gent del PSUC i en els meus escrits i relacions els tractava críticament. Eren comu-nistes amb una pàtina de catalanisme cultural per quedar bé, però a la pràctica no eren pas catalanistes. Justament prohi-bien parlar català a les assemblees.
 
- En tot cas la repressió era per a tots igual.
-Durant el franquisme tothom rebia de manera semblant, sí, i fins i tot durant la transició, tot i que sempre s’hagi dit que va ser modèlica. Jo, de fet, he rebut més després de la transició que abans. De tortures en vaig rebre més a partir dels vuitanta.
 
- De fet, al llibre en descriu algu-nes…
- Sí, això entra en les pràctiques encara corrents en molts països, és un problema de la repressió dels estats. Primer et torturen i després diuen que no tenen cap fonament per haver-te detingut. És una contradicció bastant bèstia, però ha passat molt sovint. I encara passa, potser no amb els polítics que tenen més influència, però sí amb els joves detinguts en manifestacions o que són en CDR. També els cauen unes pallisses impressio-nants i després diuen que no ha passat res.
 
- I impunement, perquè poc s’investiga...
 - S’han fet alguns recursos, i el Tribunal d’Estrasburg ha condemnat l’Estat espanyol per no haver investigat prou les tortures, perquè en alguns casos hi havia un fonament molt sòlid, com el 1992, quan van detenir una seixantena de persones i van torturar a la majoria. No ho van investigar, es va dur a Europa i allà es va condemnar l’Estat espanyol. I a l’Estat li va relliscar. Però, és clar, arriba un punt que de tant relliscar-li aquests tribunals ja el consideren com Turquia o Hongria. No fa cas de les crítiques regularment, però té un cost polític. La monarquia està tocada de mort, ells no ho veuen potser però ho demostren amb el tipus de reaccions que tenen. Aquest règim no aguantarà gaire, potser una mica més que jo, però té cara de caure. S’assembla a l’última època del franquisme: no s’aguanta tanta arbitrarietat i abús sistemàtic, com si tots fóssim en una caserna de la Guàrdia Civil.
 
-Ara ho fa més la justícia que la policia…
- La ideologia és la mateixa: anar abusant i abusant fins que peti. I, abans que el moviment indepen-dentista, petaran ells, perquè estan creant una mena d’hostilitat contra tot el sistema polític que els perjudica direc-tament. Arribarà un moment que veuran que estan sols i seran els primers a demanar una treva. Mirat de fora és una situació molt estranya.
 
- Vostè ha estat quatre cops a la presó i dos a l’exili, que anomena refugi. Però mai l’han condemnat, ni tan sols jutjat…
- Sí, de fet podem agafar aquella època com un precedent d’ara. Això de rebre acusacions sense fonament és una cosa antiga, no ve d’ara. Per exemple, el 1982, pel fet de portar una pancarta d’”Independència”, un jutge que devia ser de la corda dels que hi ha ara va dir que allò era sedició, etcètera, i ens va tenir a cinc persones un mes a la presó. En aquell moment, com ara, no s’hi miraven gaire prim: si els anava bé s’inventaven les acusacions. Potser hi ha hagut una època intermèdia on semblava que eren més demòcrates, però quan han vist que era important per a ells actuar, han passat a la mateixa pràctica que el franquisme i el postfranquisme.
 
- En tot cas a vostè la presó li va anar bé per reordenar idees. Com se’n surt de la presó? Més reforçat o més esporuguit?
- Depèn molt de les persones i, potser més, de l’entorn familiar i social de protecció antirepressiu. Si tens una mica de consciència i de suport, en surts reforçat. I així aprofites el temps: jo hi vaig escriure un parell de llibres. Per la manera com practica la repressió l’Estat, no t’acostuma a convèncer que estàs equivocat, que no tens la raó… L’únic objectiu de la presó és espantar la gent, però no convenç, no et donen cap argument polític, i per tant en pots sortir reforçat.
 
- De ser majoritari abans de la guerra, en acabar el franquisme l’independentisme era residual. Per què? Per la repressió? Ferides de la guerra? Baralles internes?
-De barallar-nos encara no havíem tingut temps… És resultat del franquisme, que va influir moltíssim en la ideologia de la gent, i a més molts partits ajudaven en la idea de no considerar important la qüestió catalana. El PSUC mateix era espanyolista, encara que després l’han venut com el gran defensor del català entre la immigració, però no crec que això reflecteixi la realitat. La gent més vàlida, els més preparats, els van matar o es van haver d’exiliar: els polítics més conscients, professors… Van treure mig milió de persones de l’escena política, i és normal que al poble li costés refer-se i adonar-se’n. I la transició va ser un gran engany, perquè parlaven de democràcia però van liquidar l’Assemblea de Catalunya, van pactar amb els franquistes abans de fer una proposta que satisfés la nació catalana, van acceptar unes noves lleis socials i la separació dels Països Catalans...
 
-Un gran engany de l’Estat espanyol, però també del mateix catalanisme…
-En podríem dir de l’antifran-quisme, on hi havia un sector important, en un moment potser majoritari, que era espanyolista. Ni de federació parlaven... El catalanisme va ser més tardà, el que es va organitzar al voltant de CDC no va tenir influència fins als anys vuitanta. Als seixanta i setanta, qui tallava el bacallà era el PSUC; ERC havia estat molt perseguida, en quedaven restes i no tenia res a veure amb el que havia estat: la meitat de dirigents es van exiliar, a alguns els van matar… Va tenir la pèrdua de molts sectors importants.
 
-Al llibre esmenta la “traïció”, en paraules de Xirinacs, dels polítics en la Transició. Llavors ho deia poca gent, però avui tot el sobiranisme parla de “règim del 78”...
-, ara s’està veient. Perquè la gent se n’adonés calia que el règim actual fes una mena de striptease, que demostrés que era un règim franquista recobert de parlamentarisme monàrquic. Ha estat el mateix règim el que ha ensenyat que la transició era un engany, però fins ara ens havien mantingut en aquesta mentida.
 
-Vostè diu que el retorn de Tarradellas va frenar l’aspiració d’autodeterminació...
-Tarradellas era un polític en tot el sentit de la paraula. Té una imatge, però amb la seva presència va passar una altra cosa: va intervenir en un moment que el sector més combatiu i socialitzant del moviment popular català estava pujant molt, fins i tot en les eleccions, i a l’Estat i a ell els interessava que no pugés tant, i van fer servir la seva figura. Va fer de tap al creixement dels sectors més radicals dels moviments socials.
 
-Creu que va ser buscat per Tarradellas, o un efecte col·lateral de la restitució?
-Sempre tenen dues cares, aquestes versions. Ell ja ho devia veure, però si mires el que va fer políticament, sempre va anar trampejant per salvar la seva figura. Va aconseguir la recuperació de la Generalitat, però de seguida li van girar la truita i la van posar al mateix nivell que els estatuts regionals espanyols. I el fet que la restauració es fes independent-ment del moviment polític del moment, es pot considerar una intromissió. Per això la meva crítica. I per això faig un advertiment, i és que ara podria passar una cosa semblant: també hi ha un moviment antimonàrquic i algú podria sortir a muntar una república i muntar-nos un pastitxo per quedar igual. Només poso en relleu aquest paper contradictori, no és una crítica a un fet concret o al personatge globalment.
 
-El 79 es crea Terra Lliure, com a resposta a què? Per què no durant el franquisme?
-Terra Lliure és un producte de la situació social que es va crear als seixanta i setanta. Hi havia una efervescència molt gran, la gent se sentia amb més capacitat de fer coses i si la reprimien es revoltava. De resultes d’això van aparèixer focus de lluita armada i Terra Lliure n’és un, perquè ja n’hi havia hagut abans, als setanta. Abans de la Transició ja existien nuclis d’aquests, i el MIL de Puig Antich n’és un exemple.
 
-Vostè no va militar mai a Terra Lliure?
- Sempre ho he dit, i si fos que sí ho diria igualment, no me n’amagaria: no hi he estat mai. La policia sempre m’ho ha atribuït, com fan amb alguns bascos a qui diuen que són d’ETA encara que ja no existeixi. Amb mi van fer això: atribuir-me coses quan no hi havia cap fonament.
 
-On sí que es va implicar va ser en la fundació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). En volia ser el braç polític?
-Érem dos moviments que es complementaven, però no hi havia una transmiss ió directa; un braç és el que executa ordres! L’MDT va néixer el 1984 a partir de la lluita contra la repressió que hi havia als pobles i barris de ciutats mitjanes dels Països Catalans, i d’altres moviments també feien lluita social. Tenien el mateix objectiu polític però no hi havia una relació orgànica.
 
-El 1995 Terra Lliure anuncia que es dissol, però no descarta que s’hi torni en el futur. Avui és 0del tot impensable, oi?
-En aquests moments no convé perquè és el que voldria l’Estat, que hi hagués una situació com la del País Basc fa uns anys per poder arrasar-ho tot, que és el que estan esperant. Ara l’Estat ja no només voldria eliminar l’independentisme sinó també tot el moviment cultural català, voldria fer desaparèixer Cata-lunya, però ho té difícil. Pel que fa a les formes de lluita, doncs, crec que ara cal practicar la no-violència activa. Perquè també ha canviat el panorama inter-nacional, s’ha enfosquit per les accions de l’islamofeixisme, que crea un panorama molt confús al voltant de la lluita armada… El que passi en el futur no es pot dir, però durant uns quants anys s’ha de practicar la no-violència. Això sí, més activa que ara.
 
-Tot i l’intent de l’MDT d’unificar l’independentisme, a final dels vuitanta es torna a dividir, i una part va a l’ERC d’Àngel Colom. Va ser una manera d’aigualir-lo?
-La crisi de l’independentisme és de creixement, i s’hauria pogut resoldre d’altres maneres. Ve del fet que teníem una crisi orgànica perquè hi havia gent que volia portar l’independentisme només cap a una mena de front patriòtic i buidar-lo de continguts socials. I és clar, la majoria de la gent de l’MDT s’havia format en lluites socials al territori i no ho veia clar. Va ser una mena de desviació que al final s’ha vist que als anys 1990 i 2000 va anar a parar a ERC, una reorientació parlamen-tària, de crear un equip de polítics convencional, cosa que no ens convencia ni em convenç ara com a instrument per arribar a la independència, perquè si et mous només dins les estructures del parlamentarisme del règim monàrquic és impossible que es pugui fer. Si vols combatre el poder des de dins, t’empaperen judicialment. És una trampa, tot això. I el que volia l’Estat, i per això a final dels vuitanta va pactar amb ERC, que s’hi va avenir, era portar una part dels presos cap a la reinserció, amb la delació de companys que comportava, i encarrilar la major part de l’independentisme cap al simple parlamentarisme, la participació en estructures parlamentàries. Colom ja va començar a instar els presos dient-los que havien de fer una treva i, quan es va veure més valent, va gosar dir que Terra Lliure havia de desaparèixer… Tot això no es pot separar de la crisi del Front Patriòtic de final dels vuitanta; de fet, és el mateix procés. Era molt difícil mantenir en una mateixa organització tanta diferència política, i de fet el sector que ens vam mantenir dins l’MDT és el que després ha apostat per la CUP, amb totes les seves contradiccions també.
 
-Vostè diu que les detencions del 1992 van tenir un efecte contrari al buscat, ja que volien posar fi a l’independentisme i el van amplificar més que mai…
-Sempre passa això. En tots els moviments d’alliberament nacio-nal arriba un punt que la repressió és tan forta que genera una resposta popular. Recordo que hi ha una pel·lícula sobre la guerra d’Algèria que ja explica clarament com una gran operació contra el Front d’Alliberament Nacional, que actuava contra l’ocupació, va suposar una repressió tan forta que va començar una etapa de grans mobilitzacions que els francesos no van poder aturar. Aquest és un procés que passa sempre en aquests casos. L’Estat actua de manera cega, va clavant cops i es passa de la ratlla. El 92 potser no va ser general, però a Girona va ser percebut com un abús molt escandalós, perquè van anar a trobar gent als diaris, o persones molt conegudes i valorades per la societat... I es va mostrar clarament que hi havia hagut tortures pels cops a la cara que havien rebut alguns. Ja hi havia un desencís social arreu, però aquí va començar la gran desconfiança, on va ser públic va ser a Girona. Quan la Guàrdia Civil actua busca llocs com Girona o el Pla de Bages per fer les càrregues més bèsties, perquè ells actuen als llocs on pensen que hi ha més consciència política; igual que a Euskadi van a Guipúscoa. I aquí és on comencen a equivocar-se.
 
-En tot cas l’independentisme va créixer de debò a partir que l’ERC de Carod li va donar contingut social, i ara en l’última dècada quan en certa manera s’ha desempallegat de nacional
isme en el sentit clàssic…
-Aquesta imatge més conser-vadora era la que propugnava el Front Patriòtic, perquè la gent que havíem aixecat el moviment a pols durant desenes d’anys ho vam trobar una fugida d’estudi… El que sí que és veritat és que ha crescut quan ha anat adoptant continguts socials, cosa que també li ha passat a la mateixa ANC, que tenia pressions a dins que la volien fer anar cap a la línia de CDC i al final ha anat agafant contingut social. Quan es va crear l’ANC, el 2012, hi havia aquesta mena de gent que no volia que es parlés de república, o que creia fidelment en la UE i no parlava de l’Europa de les nacions sinó dels estats, i això ha anat canviant. Fins i tot el 2012 la gent propera a CDC que estava infiltrada a l’ANC va fer molta pressió perquè no es parlés d’estat i d’independència, només volien defensar el pacte fiscal, però la pressió de la gent va fer que es parlés d’estat propi, es va anar avançant i així, tres o quatre anys després, d’indepen-dència i de república…
 
 
 
-Al llibre denuncia aquest intent de manipulació, però no vol donar noms…
-No, per una qüestió de prudència, tot i que investigant es pot saber qui portava les maniobres per controlar el secretariat de l’ANC a partir del 2012. D’això en va estar exclosa la Carme Forcadell, que sempre va actuar de manera independent, però aquest sector dominava el secretariat nacional fins que no es va poder presentar més… L’Elisenda Paluzie ha estat una mica la superació d’aquesta etapa, però en tot cas el més important és que aquest sector, teledirigit per l’aparell secret de CDC, potser va aconseguir anar frenant però no va poder modificar l’ANC, perquè la gent els passava per sobre sempre. A partir del 2006 el moviment ha superat tots els intents de frenar-lo i s’ha emancipat de les directrius dels grans partits, ja a partir de la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir.
 
-Sorprèn que en el llibre situï l’impuls fort a l’última etapa en el 2006 i no en mb la sentència del TC…
-Ho poso en funció del control dels partits polítics. Abans del 2006 qualsevol gran manifestació catalana que es fes, si no la convocava el PSC-PSOE o CiU, no es podia fer perquè no hi havia prou força social. En canvi el 2006 ja es fa una convocatòria amb el lema Som una nació i tenim dret a decidir i hi ha centenars de milers de persones. Aquesta per mi és la ruptura política més important, més que el 2010, tot i que també ho és. Hi ha dues ruptures: una de l’emancipació del moviment de masses que s’escapa del control dels grans partits, i l’altra de decidir anar obertament cap a la independència.
 
-Algú que du 60 anys en l’independentisme, que era residual fins fa un decenni... Com viu l’esclat d’aquests últims anys?
Sobretot l’1-O va ser un salt endavant. El sol fet de resistir, la persistència del moviment, és importantíssim. És un canvi global perquè en aquell moment el moviment estava sota el poder de la repressió que podia aturar-lo, perquè detenint un centenar de persones ho tenien arreglat. En canvi ara no poden fer-ho ja, qualsevol cop fort que faci l’Estat espanyol anirà contra ell, i això ja és una gran conquesta. El que passa és que un moviment que neix tan complex i amb tants sectors socials i en tan pocs anys, requereix encara uns anys de maduració política perquè la gent vegi les equivocacions fetes, què es podia fer d’una altra manera…i la seva vasta trajectòria en l’activisme, mai s’ha presentat a uns comicis.
 
-Ho hauria pogut fer als anys 1990 o 2000, que tenia l’edat bona, però llavors l’indepen-dentisme només es presentava a les municipals, i mai vaig entrar en aquest cercle. No hi ha cap més raó. Al llibre explico que a l’independentisme d’esquerres del moment li va costar molt acceptar la participació política més enllà dels municipis: el 1988 ja es parlava de la possibilitat, però vam trigar 24 anys a madurar-la, fins que la CUP es va presentar al Parlament! I em va agafar potser tard. Sí que he anat tancant alguna llista, com el Front Republicà quan es va presentar al Congrés…
 
- El procés és en un atzucac des del 2017: desorientació, bara-lles... Com se’n surt?
- No tinc la solució màgica, però sí idees de per on hauria d’anar. Caldria relativitzar la participació en les institucions, que és important perquè no es poden perdre les institucions representatives, ja que llavors podrien anar en contra nostra, però una part de l’acció s’ha de fer lliure dels constrenyiments del règim monàrquic actual. I cal potenciar més una acció republicana, que posi en evidència la monarquia i creï una nova esperança; potser això no s’ha fet prou. És cert que ja hi ha molts nuclis, però no creen una dinàmica nova que vagi ensorrant la monarquia, que és el que convindria.

Seixanta anys militant

Ara a Poble Lliure, Carles Castellanos (Barcelona, 1942) porta seixanta anys com a activista independentista, formant-se a través d’entitats socials de Sant Andreu i de la universitat. Ha estat en la fundació de forces com el PSAN i l’MDT, també vicepresident a l’ANC, però mai ha estat en un càrrec públic, si bé, puntualitza, no ha defugit funcions de responsabilitat en la seva altra gran passió i ocupació, les llengües, com a director del Departament de Traducció i Interpretació a la UAB, i de l’Observatori Català de la Llengua Amaziga. Tot i que tampoc l’han jutjat ni condemnat mai, ha hagut de buscar “refugi” fora i l’han acusat falsament, empresonat i torturat diverses vegades. Tot plegat ho recopila ara en un llibre de memòries que va més enllà i esdevé un recull històric comentat de l’independentisme, sovint en primera persona, per reivindicar-ne a més unes arrels que són profundes.

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1912059-abans-que-el-moviment-independentista-petaran-ells.html

23 de gener del 2021

Quan Ghandi va decidir anar a fer sal... la Índia va ser independent 10 anys més tard (video 2min30')

 


 Sala-i-Martin explica com un senyor timid i petitet va decidir anar en contra del monopoli anglés sobre la sal, a la India. Li va costar anar a la presô, però 10 anys més tard,  la India ja era independent.

Cliqueu per veure el video:

 https://www.facebook.com/100004307928623/posts/1844875595666020/

20 de gener del 2021

Martin Niemöller: Em van venir a buscar…


Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller va néixer a Lippstadt, Renània del Nord-Westfalia el 14 de gener de 1892. Durant la Primera Guerra Mundial va ser comandant d’un submarí alemany. En acabar el conflicte, després d’una forta crisi personal, va estudiar Teologia i es va ordenar pastor luterà l’any 1924. Tenia prejudicis anticomunistes i antisemites i per aquest motiu inicialment va recolzar el règim d’Adolf Hitler. Però quan va veure l’evolució del nazisme, que comportava fins i tot la negació del Déu en el que ell creia (sotmès també a la voluntat del Führer), li va dir a Hitler: “només Déu és el meu Fürher, i no vostè”. L’any 1939 va escriure la crònica de la seva conversió a “Del submarino al púlpito”. Va ser empresonat i va acabar als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau fins el 1945.

Després de la segona gran guerra va ser alliberat i va tornar a exercir com a pastor. Diuen que en un dels seus sermons va formular el seu conegut al•legat contra el nazisme, falsament atribuït a Bertold Brecht, i reconvertit en poema, responent a la pregunta “Què hauria dit Jesucrist?:




 

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista. 

Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. 

Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. 

Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar.




 

El testimoni és esfereïdor perquè resulta molt real. De fet, ell sabia molt bé de què parlava, ja que va evolucionar des de la seva inicial complicitat amb el règim nazi fins a un compromís militant amb la pau. Va morir a Wiesbaden, l’any 1984, guardonat amb diversos premis pacifistes, però també acusat de comunista per haver-se oposat a la Guerra de Vietnam… 

 

 
(PD:  personalment aquest al·legat l'interpreto també com manca de compromís cívic, de cura per la societat en que vivim,  "la democràcia s'ha de vigilar" deia un periodista. Hi ha coses com les que explica l'al·legat, que de cap manera ens poden deixar indiferents, HAN  de tenir una resposta per part nostra perquè  passen de mida. Si hi hagués hagut una resposta cívica a la primera de les barbaritats de Hitler, aquest hagués fet marxa enrera. La primera crec que va ser el desposseir als jueus que eren funcionaris de la seva plaça, així per real decret. Temps després va obligar a tots els funcionaris a fer·se del partit, i sino, perdien la plaça. Hitler feia tests d'anestèsia de la societat alemana d'aleshores abans de donar el següent pas endavant en el seu plà. Llegiu l'entrada "El control de l'opinió pública en el nazisme" i trobareu els llibres de on surten els exemples que us explico, per testimonis de primera mà. 
 

Altres entrades relacionades:
 
>  9N: Alemanya recorda la terrible 'Nit dels Vidres Trencats' d'ara fa 75 anys
>  Alemania recuerda el horror de " la Noche de los Cristales Rotos" 75 años después (9 noviembre 1938)
 Val a dir que els opositors alemans al nazisme necessiten ser reinvindicats, n'hi havia!!   Molts s'hi van deixar la vida! Cuca de Llum)
 
 
 
___ 

17 de gener del 2021

Artemisia annua i Artemisia afra, dues plantes que curen el paludisme amb una infusió de les seves fulles


Mireu el video (en francés)   penjat a YouTube,  sobre els resultats d'un grup francés depenent de Caritas:

 

https://youtu.be/85YBwTGhZi4

 

Han començat a donar pasos positius per trencar el monopoli de les farmacèutiques, i fer difussió del cultiu i us farmacològic de l'Artemisia contra el paludisme.

 

Més info sobre l'Artemisia annua:

>>  Artemisia annua - Mèthodes de culture d'une plante d'avenir



>>  Artemisia annua (Sweet wormwood) from sowing to harvest a life-saving plant



La cançó dels pronoms febles,

 

    Captura del video


S'ha escampat per les xarxes "La cançó dels pronoms febles", amb lletra del poeta Àlvar Valls · La música, la interpretació i l'enregistrament han anat a càrrec de deu cosins de la família Macià de Sabadell i de Súria. Cliqueu:

 https://youtu.be/v78vrUcgSfg

 

Heus ací la lletra de la cançó:

 

Emporta-te-me-l’en, trieu-me-li-ho,
se me les hi posa i jo les hi trec.
Emporta-te-me-l’en, trieu-me-li-ho,

se me les hi posa i jo les hi trec.
Així ho aprenguí
quan era deixeble d’un llibre sens fi
 

I ara canto la cançó dels pronoms febles,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.


N’hi, se’t, m’ho, s’ho,
te’l, se’n, -me, -li,
ens hi, -vos-ho,
t’hi, se’ls, li, l’hi.
N’hi, se’t, m’ho, s’ho,
te’l, se’n, -me, -li,
ens hi, -vos-ho,
t’hi, se’ls, li, l’hi.
 

I ara canto la cançó dels pronoms febles,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.


La cantarem al bon mestre:
la hi cantarem.
La cantarem als deixebles:
els la cantarem.
La cantarem als companys:
els la cantarem


I ara canto la cançó dels pronoms febles,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.


Me, te, se,
-nos, -vos, -los,
la, li, -lo,
-ne, les, hi.
Me, te, se,
-nos, -vos, -los,
la, li, -lo,
-ne, les, hi.
I ai las! Ai las! Ai las!
 

Si tu cantes la cançó dels pronoms febles
i n’estudies ensems totes les regles,
de seguida la gramàtica sabràs.


I ara canto la cançó dels pronoms febles,
i ara canto la cançó dels pronoms febles.

 

 

La implicació de la família Macià en la producció és total. Deixant de banda els deu cosins que canten, la melodia original és de Josep Macià i Montserrat Pena, els arranjaments i la producció musical són de Jordi Macià i la realització audiovisual, de Biel Macià. Per acabar-ho d’adobar, un altre membre de la família, el lingüista i docent Jaume Macià, és qui va divulgar primer la partitura de la cançó. Va ser al llibre Faci’ls fàcils (Teide, 1991), una obra que coneixen molts professors i alumnes perquè és una eina útil per a aprendre a combinar adientment els pronoms febles. Jaume Macià és autor d’una bona colla de llibres, sobretot adreçats a l’ESO i al batxillerat.

L’autor de la lletra, Àlvar Valls, és traductor i corrector, a més de poeta i novel·lista. Darrerament ha estat notícia per la gran novel·la que va escriure sobre la vida de Jacint Verdaguer, Entre l’infern i la glòria, publicada l’any passat per Edicions de 1984.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/els-pronoms-febles-ja-tenen-canco/

15 de gener del 2021

Entrevista de la tv belga al President Puigdemont. Fa un any que va pendre possessió de l'escó d'eurodiputat.

captura de pantalla del video

 

15.01.2021

Puigdemont afirma a la televisió belga que “la justícia espanyola és hereva de la franquista”

Carles Puigdemont, que ha estat entrevistat aquest matí per Martin Buxant al canal de notícies belga  Les News 24, ha afirmat que Espanya és un país democràtic, però no és pas la democràcia més exemplar, i ha afegit que la justícia espanyola és hereva de la justícia franquista. El president a l’exili i eurodiputat ha volgut fer pedagogia per intentar fer entendre a l’audiència belga que la justícia espanyola està controlada per la dreta i la ultradreta.

Sobre el suplicatori del Suprem a l’eurocambra ha deixat clar que si volen aixecar-los la immunitat a ell i a Toni Comín i Clara Ponsatí “no és perquè ens facin un judici a Espanya, és perquè si ens extradeixen ens empresonin directament”. Ha explicat la situació dels presos polítics i ha recordat que Amnistia Internacional i Nacions Unides n’han demanat la llibertat.

També ha dit que a Bèlgica se sent bé i “protegit per l’estat de dret europeu” i que és conscient que haurà de treballar molt per poder tornar a Catalunya.

(https://www.larepublica.cat/noticies/politica/puigdemont-afirma-a-la-televisio-que-belga-que-la-justicia-espanyola-es-hereva-de-la-franquista/)

Clicar per veure el video amb l'entrevista, (en francés) al Pres. Puigdemont:

https://ja.cat/aV3Sc

 

El motiu inmediat de l'entrevista a la TV belga és aquest:


 

 Intormació relacionada:

>>   https://www.blogger.com/blog/post/edit/7384917703510261900/6066221346773984498

2021- El Suprem dóna la raó al govern d’Aragó i les 96 obres de Sixena no tornaran a Catalunya

 


 2021.

Desestima els recursos de cassació interposats el gener del 2018 pel govern català, el MNAC i el Consorci del Museu de Lleida contra la sentència del 30 de novembre de 2017 de l’Audiència d’Osca

 

Més sobre aquest tema:

 >> Albert Velasco: “Que tremolin tots els museus de l’estat espanyol que tenen peces com les de Sixena”

 .............

 

Entrevista al professor d'Història de l'Art i bon coneixedor de les obres d'art de Sixena que el Tribunal Suprem ha sentenciat que han de quedar-se a l'Aragó

 

Carles Camp. Madrid sí que paga els traïdors: el cas de Sixena

Carles Camp. Madrid sí que paga els traïdors: el cas de Sixena



El monestir de Santa Maria de Sixena es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota control de províncies aragoneses el 1833.
 
És un monestir molt antic, fundat en el segle XII. Acabada la Guerra d’Espanya del 1936-39 (coneguda pel malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria d’edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI.
 
L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van treure del plat per pagar aquesta restauració. Val a dir que el govern de l’estat va aprovar l’operació.
 
Amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller. El 1940, van ser depositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.
 
El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre.
 
El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres d’art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya, una suma considerable en aquell moment.
 
Com a conseqüència de la gran davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la seva mort. La darrera va morir l’any 2000.
 
Catalunya no tant sols va tenir cura de les obres d’art d’aquest monestir, sinó també de les persones. Durant totes aquestes dècades, a Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d’art. Si s’haguessin deixat les obres d’art del monestir sota la responsabilitat dels aragonesos, aquestes ja s’haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar.
 
Ara, amb la feina feta, els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en comptes d’agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el cinisme de parlar d’espoli i exigir-ne el retorn a Aragó; retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni una paraula de compensar Catalunya d’alguna manera per les despeses i enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes obres d’art.
 
Els tribunals espanyols -no podia ser d’altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser irreparable. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tractessin de sacs de patates.
 
Tant se’ls en donen les obres d’art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que, de tenir una identitat i un idioma propis i d’haver defensat, fins al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a sotmetre’s de gust a l’estat espanyol. Hi ha aragonesos enterrats al Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també al seu país. Però d’aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden gaires
 
Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa.
Carles Camp - www.histocat.cat
12.07.2016
 

 


 


Més informació d'aquest trist serial, aneu a l'etiqueta "Sixena" aqui sota l'entrada o bé a l'índex per matèries.



13 de gener del 2021

Sànchez, Turull i Rull reclamen llibertat immediata al TC per la sentència belga



 13 gener 2021 - El Nacional

Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull han presentat un recurs davant del Tribunal Constitucional, una sol·licitud de suspensió de la sentència que els manté empresonats a Lledoners i la “immediata posada en llibertat” esgrimint els arguments pels quals el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les ha denegat l’odre d'extradició de Lluís Puig.

L’escrit presentat davant del TC per l’advocat Jordi Pina recorda que el Tribunal belga ha conclòs que “hi ha motius fonamentats per creure que, en cas d’acceptar l’execució de l’ordre de detenció europea, es perjudicaria els drets fonamentals” de l’exconseller de Cultura atès que no existeix una “base legal explícita” perquè sigui el Tribunal Suprem qui el jutgi.

 

Els tres dirigents indepen-dentistes empresonats argumen-ten que la justícia belga ha admès que el Suprem va vulnerar el dret fonamental al jutge ordinari predeterminat per la llei, igual com ha reconegut les conclusions del Grup de Treball de les Nacions Unides sobre Detencions Arbitràries.

https://bit.ly/3skPZzR

https://www.elnacional.cat/ca/politica/sanchez-turull-rull-llibertat-immediata-tribuanal-constitucional-tc-euroordre-puig-belgica_573189_102.html?utm_source=telegram&utm_medium=telegram&utm_campaign=telegramgroc

11 de gener del 2021

El debat constituent, a punt per a la fase ciutadana


 Fa tant de temps que l’inde-pendentisme va començar a parlar de procés constituent que segur que hi ha qui pensa que o bé ja s’ha fet o bé ja s’ha descartat. Ni JxSí el 2016 ni JxCat i ERC a partir del 2017 van emparar les estructures necessàries per tirar endavant el gran debat de país que propugnaven. A les conclusions de la comissió d’estudi que es va fer al Parlament -anul·lades pel Tribunal Constitucional- s’hi deia que aquest procés hauria de comptar amb “el reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes”. I, si bé la implicació s’ha limitat a la tossuderia particular del president Quim Torra, hi ha una entitat que està a punt d’iniciar la fase de participació ciutadana. Lluís Llach, que ja va presidir aquella comissió parlamentària i va encapçalar el grup d’experts que va designar Torra el 2018, també és la persona que lidera el Debat Constituent, que a partir de mitjans de gener confia començar a celebrar debats sectorials. L’objectiu continua sent elaborar un document -no una Constitució- per presentar-lo al Parlament l’octubre del 2021.

“És una proposta seriosa”, garanteix Llach en conversa amb l’ARA. Hi ha un centenar d’estructures locals distribuïdes pel territori i seran elles o qualsevol ciutadà que hi estigui interessat les que fomentaran els debats sectorials, dividits en set temàtiques que engloben la forma d’estat, la llengua, la nacionalitat, els drets, el model econòmic, la seguretat, les relacions internacionals, l’organització territorial i el medi ambient, entre molts d’altres.

La pàgina web servirà no només com a agenda, sinó també com a vehicle participatiu. Es podran llegir totes les aportacions ciutadanes -ja es pot consultar el document elaborat pel consell assessor, al qual es van presentar 400 esmenes- i cadascú podrà votar directament per les opcions que més li interessin.

Davant del risc de poca participació ciutadana o que el document final no representi bona part del país, Llach subratlla que la principal diferència entre aquest i altres projectes similars és precisament el component participatiu. I també el fet que no s’exclogui a ningú: “Està obert a tothom. Mentre estiguin empa-dronats a Catalunya hi poden participar des d’indepen-dentistes fins a guàrdies civils”. I les conclusions, assegura, haurien de servir per prendre el pols a la societat tant si es vol construir un estat propi com si es pretén reformar l’Estatut.

 https://m.ara.cat/politica/debat-constituent-punt-fase-ciutadana-proces_0_2598340161.html?utm_medium=social&utm_campaign=echobox&utm_source=Twitter#Echobox=1610307118