26 de gener de 2021

La consciència lingüística com amulet. Qui consciència diu autoestima, diu voluntat...

 


 (versió abreujada)

"Qui diu consciència diu autoestima i diu voluntat, una mena de trinitat de la llengua que cal que conservem i cuidem com un amulet contra tot el que ens passa com a catalanoparlants"

 Dimarts 24 de novembre a dos quarts i cinc d’onze vaig esclatar. Havia vist imatges d’un programa de la televisió pública estatal escampant mentides sobre la immersió lingüística a Catalunya, havia vist l’alcaldessa de la ciutat on visc passant-se al castellà perquè l’entengués tothom, i feia massa temps que tenia al pap els que vivim cada dia la realitat lingüística de les escoles a la ciutat.(...)

El meu esclat:

“El català a l’escola. Una de les meves filles té majoria de castellanoparlants a classe i el mestre segueix fent les classes en català, però la llengua entre els alumnes és el castellà. Parlo de sisè de Primària. Al pati, castellà. I això a ma filla, catalanoparlant, l’afecta fins al punt que quan explica coses que han passat a l’aula, si reprodueix diàlegs, els diu tots en castellà, mestre inclòs. I li diem: ‘Però el mestre va parlar en castellà?’, i ens respon, ahir, cito textual: ‘No, és que ja ho recordo tot en castellà, perquè és majoria’.

»Fa dies que ho tinc al pap. I no ho dic perquè sembla un detall ínfim, perquè ma filla pot parlar català sense problemes, ningú l’obliga a canviar de llengua. Però és que de detall ínfim en detall ínfim perdem la llengua i això m’emprenya. Les bromes, els jocs, els acudits, els comentaris sobre les sèries que miren, sobre els videojocs, etc., tot es fa en castellà. Arran del confinament, tenen Hangouts de classe i només s’hi parla castellà. Ma filla ja ha interioritzat que per caure bé ha de canviar de llengua.

»O sigui que parleu-nos de seduir, sí, oh.

»Evidentment que a casa remem cada dia perquè les coses canviïn, no em vingueu a donar lliçons, sisplau. I ella és la primera que ‘sempre que pot’ parla i escriu en català. Però perquè a casa reflexionem sobre tot això i l’hi fem veure. I no m’estic penjant cap medalla.

»La situació entre els que ara són nens i joves cada cop és més greu per al català. Veure alcaldesses canviant de llengua i teles públiques estatals escampant mentides és ja la gota que fa vessar el got de la paciència mil·lenària que tenim els catalanoparlants.

»L’altra filla (bessona) va a una classe amb majoria catalanoparlant i quan algú canvia al castellà seenir a tomb és la primera que se n’adona i ho diu i fins i tot se’n queixa, de vegades fins i tot amb massa bel·ligerància, tot i que caldria analitzar per què reacciona així.

»O sigui, sense voler-ho, a casa tenim una mena de camp de proves sociolingüístic. Si el català és llengua vehicular a l’aula i al pati, els catalanoparlants s’empoderen. Pensem-hi.


 (...) precisament el professor Vila.(...)Em vaig quedar amb una frase seva:Jo aconsello treballar la consciència lingüística amb els nens sense angoixar-los ni forçar-los. La consciència lingüística: apuntem-nos-ho amb lletres de neó de mida estratosfèrica.

(...) No sé quantes vegades es pot repetir una idea. Tanmateix és evident que, en múltiples aspectes, sense repetir, sense insistir, sense percudir, la vida fóra inconsistent.” (Perejaume) ” M’hi agafo fort, a aquestes paraules. Escric contra la inconsistència. Per això em repeteixo, hi insisteixo, percu

Així que reprenem les lletres de neó: consciència lingüística. Ho diu l’antropòleg David Berga responent també a la tirallonga: Pel que fa a la recuperació de l’ús social, si aconseguim que la gent catalanoparlant que ja té consciència de la situació no canviï de llengua, ja estarem fent molt. Crec que aquí hi ha espai per treballar ara mateix i no és impossible aconseguir alguns guanys reals en poc temps, i Crltt li respon amb unes paraules que de seguida li demano també prestades per a l’article: El problema és que els catalanoparlants que tenim consciència lingüística som una gota enmig de l’oceà. I a part hi ha moltíssims parlants que consideren radical (dolent, com xenòfob) dir que hauríem de parlar en català a tothom.

 (...)

Ja ho vaig dir en un altre article, no sóc sociolingüista, només tinc el que deia F. Xavier Vila, consciència lingüística, i procuro que les meves filles en tinguin i la conservin, i qui diu consciència diu autoestima i diu voluntat, una mena de trinitat de la llengua que cal que conservem i cuidem com un amulet contra (sí, anònims ridiculitzadors, he dit “contra”) tot el que ens passa com a catalanoparlants, que no és poc i no ho hem de menystenir per por de semblar radicals, que radical –ara semblarà que m’encomani un altre cop a Perejaume, jugant amb els molts sentits de les paraules– té a veure amb l’arrel, i els problemes s’aborden per l’arrel, no per les branques, per això és tan important el que es parla a l’escola, en tots els espais del centre educatiu, i perquè en tot això ens hi juguem alguna cosa més que les hores d’esbarjo en llengua materna, que no té res de ridícul, ens hi juguem les arrels de la nostra cultura, així radical és.

O sigui que reguem la nostra consciència lingüística cada dia, traguem-la al sol, que creixi, que sigui verda, trasplantem-la a una torreta més grossa, que li creixin les arrels, com més arrels més branques, més verd, més esperança. Encomanem-nos a la santíssima trinitat lingüística: consciència, autoestima i voluntat com a amulets. Deu semblar que digui missa, però és que la llengua fa anys que sembla una qüestió de fe, com gairebé tot el que té a veure amb la identitat i la cultura catalanes.

 

Llegiu tot l'article sencer a:

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-consciencia-linguistica-com-a-amulet/

 

Podeu llegir més sobre aquest tema a l'article: 

>> "La llengua catalana, la història i l'autoestima dels catalans"


26 de gener de 1641, ataquen Barcelona, però perden: la Batalla de Montjuich. Un episodi de la Guerra dels Segadors.

El 26 de gener de 1641 l'exèrcit del marquès de Los Vélez, format per uns 18.000 homes, ja és a Sants. Fustigat per les partides de miquelets a la rereguarda i preocupat pel rumor sobre l'arribada de milers de catalans des de l'interior, confia que l'assalt a Barcelona -que té uns 6.000 defensors- sigui ràpid i contundent. Així, de matinada, el gruix del seu exèrcit es dirigeix al portal de Sant Antoni mentre uns cossos escollits pugen a Montjuïc per tres punts diferents amb la intenció de prendre la posició i cobrir l'esquena als qui assalten Barcelona.

Quan el primer contingent enemic arriba a Montjuïc agafa per sorpresa als defensors però la descoordinació amb la resta d'assaltants fa que es puguin recompondre i respondre a l'atac, concentrant el foc i delmant un rere l'altre els terços que arriben. Mentrestant, al portal de Sant Antoni, la cavalleria francesa surt a l'encontre de l'enemic seguida de la infanteria catalana. Llavors, la cavalleria hispànica carrega -impetuosa- contra els franco-catalans ignorant el parany on està a punt de caure. Mentre la cavalleria francesa maniobra per envoltar-la, els catalans reculen fins al peu de la muralla, des d'on la resta de defensors poden disparar còmodament contra els genets hispànics, que perden llur comandant i s'ha de retirar.

A Montjuïc, les tropes hispàniques -havent caigut molts dels seus oficials i perdent munició i energies- queden frenades mentre Barcelona envia reforços als defensors a través de la trinxera que lliga la muntanya i la ciutat per la banda de mar. Finalment, al migdia, els assaltants es repleguen.

A
la tarda, Los Vélez intenta un nou atac centrat ara en Montjuïc. La fortificació, tot i ser força senzilla, ha estat ràpidament reforçada amb peces d'artilleria, soldats i molts barcelonins que hi han pujat per ajudar. Davant del nou assalt, els defensors sotmeten als atacants a un foc continuat que els impedeix avançar; en aquesta situació, un inesperat contraatac dels franco-catalans -que carreguen muntanya avall- trenca la moral de les tropes hispàniques que fugen perdent homes, armes i banderes. L’endemà, l'odiat marquès de Los Vélez -humiliat- emprèn la retirada cap a Tarragona.
· · · · ·
Si us agrada, compartiu-ho i seguiu l' Esguard Històric
> enllaç al blog:

http://esguardhistoric.blogspot.com

 

 De la mateixa guerra tenim un altre article a la Cuca de Llum:

 >> Pau Claris va proclamar la República catalana el 16 de gener de 1641

...............

El 26 de gener de 1939  entraven a Barcelona les tropes del general Franco, després de tres anys de guerra.

 De fet, havien estat esperant tres dies a les afores de la ciutat per entrar precisament el dia 26, data de la batalla de Montjuich, la darrera victòria militar de Catalunya contra la monarquia dels borbons.)

 

Llegiu una crònica d'aquells dies:

>> https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/guerra-civil-i-franquisme/aixi-va-ser-l-ocupacio-franquista-de-barcelona_201754_102.html

24 de gener de 2021

"Què te que veure Mallorca amb Catalunya?" per Mossèn Alcover



BONA FEINA, RAFEL PERELLÓ!-  La doctrina patriòtica de Mossèn Alcover, al Cel sia, avui és més vigent i necessària que mai.  Gràcies, amic Rafel Perelló, per escriure aquests mots en el Twitter:

"QUE TE QUE VEURE MALLORCA AM CATALUNYA?". Paga la pena llegir aquest fragment de l'històric discurs pronunciat per Mossèn Antoni M. Alcover i Sureda el 28 de febrer de 1909 al Centre Català de Palma."

 


“Abans que el moviment independentista, petaran ells” Carles Castellanos i Llorenç, activista independentista

L'activista Carles Castellanos. Foto  ElPuntAvui

Perquè la gent se n’adonés calia que el règim actual fes una mena de ‘striptease’. És ell qui ha ensenyat que la transició va ser un engany
Abans érem sota el poder de la repressió, perquè detenint un centenar de persones ho tenien arreglat. Ara ja no poden... 
 
 
- Acaba de publicar Reviure els fets. Memòries polítiques (Edi-cions del 1979), però més que una biografia, és una història de l’independentisme dels últims 60 anys.
- Sí, és això. És el que volia justament, perquè veia una separació entre l’independen-tisme dels anys vuitanta i el de més enllà del 2000, i amb el llibre he volgut buscar els aspectes de continuïtat que hi ha en aquest procés. El meu objectiu era fer tot l’itinerari sencer, sense oblidar les coses importants que va haver-hi al segle XX.
 
- Coneixem força el moviment antirepressiu i catalanista en ple franquisme, però sovint sembla que l’independentisme hagués desaparegut, quan vostè el 1969 ja va ser un dels fundadors del PSAN...
- Això és el que s’explica des de posicions que eren majoritàries als mitjans: des del PSUC, CDC… Per a ells no existíem, però ens coneixíem. Havia tingut contac-tes amb gent del PSUC i en els meus escrits i relacions els tractava críticament. Eren comu-nistes amb una pàtina de catalanisme cultural per quedar bé, però a la pràctica no eren pas catalanistes. Justament prohi-bien parlar català a les assemblees.
 
- En tot cas la repressió era per a tots igual.
-Durant el franquisme tothom rebia de manera semblant, sí, i fins i tot durant la transició, tot i que sempre s’hagi dit que va ser modèlica. Jo, de fet, he rebut més després de la transició que abans. De tortures en vaig rebre més a partir dels vuitanta.
 
- De fet, al llibre en descriu algu-nes…
- Sí, això entra en les pràctiques encara corrents en molts països, és un problema de la repressió dels estats. Primer et torturen i després diuen que no tenen cap fonament per haver-te detingut. És una contradicció bastant bèstia, però ha passat molt sovint. I encara passa, potser no amb els polítics que tenen més influència, però sí amb els joves detinguts en manifestacions o que són en CDR. També els cauen unes pallisses impressio-nants i després diuen que no ha passat res.
 
- I impunement, perquè poc s’investiga...
 - S’han fet alguns recursos, i el Tribunal d’Estrasburg ha condemnat l’Estat espanyol per no haver investigat prou les tortures, perquè en alguns casos hi havia un fonament molt sòlid, com el 1992, quan van detenir una seixantena de persones i van torturar a la majoria. No ho van investigar, es va dur a Europa i allà es va condemnar l’Estat espanyol. I a l’Estat li va relliscar. Però, és clar, arriba un punt que de tant relliscar-li aquests tribunals ja el consideren com Turquia o Hongria. No fa cas de les crítiques regularment, però té un cost polític. La monarquia està tocada de mort, ells no ho veuen potser però ho demostren amb el tipus de reaccions que tenen. Aquest règim no aguantarà gaire, potser una mica més que jo, però té cara de caure. S’assembla a l’última època del franquisme: no s’aguanta tanta arbitrarietat i abús sistemàtic, com si tots fóssim en una caserna de la Guàrdia Civil.
 
-Ara ho fa més la justícia que la policia…
- La ideologia és la mateixa: anar abusant i abusant fins que peti. I, abans que el moviment indepen-dentista, petaran ells, perquè estan creant una mena d’hostilitat contra tot el sistema polític que els perjudica direc-tament. Arribarà un moment que veuran que estan sols i seran els primers a demanar una treva. Mirat de fora és una situació molt estranya.
 
- Vostè ha estat quatre cops a la presó i dos a l’exili, que anomena refugi. Però mai l’han condemnat, ni tan sols jutjat…
- Sí, de fet podem agafar aquella època com un precedent d’ara. Això de rebre acusacions sense fonament és una cosa antiga, no ve d’ara. Per exemple, el 1982, pel fet de portar una pancarta d’”Independència”, un jutge que devia ser de la corda dels que hi ha ara va dir que allò era sedició, etcètera, i ens va tenir a cinc persones un mes a la presó. En aquell moment, com ara, no s’hi miraven gaire prim: si els anava bé s’inventaven les acusacions. Potser hi ha hagut una època intermèdia on semblava que eren més demòcrates, però quan han vist que era important per a ells actuar, han passat a la mateixa pràctica que el franquisme i el postfranquisme.
 
- En tot cas a vostè la presó li va anar bé per reordenar idees. Com se’n surt de la presó? Més reforçat o més esporuguit?
- Depèn molt de les persones i, potser més, de l’entorn familiar i social de protecció antirepressiu. Si tens una mica de consciència i de suport, en surts reforçat. I així aprofites el temps: jo hi vaig escriure un parell de llibres. Per la manera com practica la repressió l’Estat, no t’acostuma a convèncer que estàs equivocat, que no tens la raó… L’únic objectiu de la presó és espantar la gent, però no convenç, no et donen cap argument polític, i per tant en pots sortir reforçat.
 
- De ser majoritari abans de la guerra, en acabar el franquisme l’independentisme era residual. Per què? Per la repressió? Ferides de la guerra? Baralles internes?
-De barallar-nos encara no havíem tingut temps… És resultat del franquisme, que va influir moltíssim en la ideologia de la gent, i a més molts partits ajudaven en la idea de no considerar important la qüestió catalana. El PSUC mateix era espanyolista, encara que després l’han venut com el gran defensor del català entre la immigració, però no crec que això reflecteixi la realitat. La gent més vàlida, els més preparats, els van matar o es van haver d’exiliar: els polítics més conscients, professors… Van treure mig milió de persones de l’escena política, i és normal que al poble li costés refer-se i adonar-se’n. I la transició va ser un gran engany, perquè parlaven de democràcia però van liquidar l’Assemblea de Catalunya, van pactar amb els franquistes abans de fer una proposta que satisfés la nació catalana, van acceptar unes noves lleis socials i la separació dels Països Catalans...
 
-Un gran engany de l’Estat espanyol, però també del mateix catalanisme…
-En podríem dir de l’antifran-quisme, on hi havia un sector important, en un moment potser majoritari, que era espanyolista. Ni de federació parlaven... El catalanisme va ser més tardà, el que es va organitzar al voltant de CDC no va tenir influència fins als anys vuitanta. Als seixanta i setanta, qui tallava el bacallà era el PSUC; ERC havia estat molt perseguida, en quedaven restes i no tenia res a veure amb el que havia estat: la meitat de dirigents es van exiliar, a alguns els van matar… Va tenir la pèrdua de molts sectors importants.
 
-Al llibre esmenta la “traïció”, en paraules de Xirinacs, dels polítics en la Transició. Llavors ho deia poca gent, però avui tot el sobiranisme parla de “règim del 78”...
-, ara s’està veient. Perquè la gent se n’adonés calia que el règim actual fes una mena de striptease, que demostrés que era un règim franquista recobert de parlamentarisme monàrquic. Ha estat el mateix règim el que ha ensenyat que la transició era un engany, però fins ara ens havien mantingut en aquesta mentida.
 
-Vostè diu que el retorn de Tarradellas va frenar l’aspiració d’autodeterminació...
-Tarradellas era un polític en tot el sentit de la paraula. Té una imatge, però amb la seva presència va passar una altra cosa: va intervenir en un moment que el sector més combatiu i socialitzant del moviment popular català estava pujant molt, fins i tot en les eleccions, i a l’Estat i a ell els interessava que no pugés tant, i van fer servir la seva figura. Va fer de tap al creixement dels sectors més radicals dels moviments socials.
 
-Creu que va ser buscat per Tarradellas, o un efecte col·lateral de la restitució?
-Sempre tenen dues cares, aquestes versions. Ell ja ho devia veure, però si mires el que va fer políticament, sempre va anar trampejant per salvar la seva figura. Va aconseguir la recuperació de la Generalitat, però de seguida li van girar la truita i la van posar al mateix nivell que els estatuts regionals espanyols. I el fet que la restauració es fes independent-ment del moviment polític del moment, es pot considerar una intromissió. Per això la meva crítica. I per això faig un advertiment, i és que ara podria passar una cosa semblant: també hi ha un moviment antimonàrquic i algú podria sortir a muntar una república i muntar-nos un pastitxo per quedar igual. Només poso en relleu aquest paper contradictori, no és una crítica a un fet concret o al personatge globalment.
 
-El 79 es crea Terra Lliure, com a resposta a què? Per què no durant el franquisme?
-Terra Lliure és un producte de la situació social que es va crear als seixanta i setanta. Hi havia una efervescència molt gran, la gent se sentia amb més capacitat de fer coses i si la reprimien es revoltava. De resultes d’això van aparèixer focus de lluita armada i Terra Lliure n’és un, perquè ja n’hi havia hagut abans, als setanta. Abans de la Transició ja existien nuclis d’aquests, i el MIL de Puig Antich n’és un exemple.
 
-Vostè no va militar mai a Terra Lliure?
- Sempre ho he dit, i si fos que sí ho diria igualment, no me n’amagaria: no hi he estat mai. La policia sempre m’ho ha atribuït, com fan amb alguns bascos a qui diuen que són d’ETA encara que ja no existeixi. Amb mi van fer això: atribuir-me coses quan no hi havia cap fonament.
 
-On sí que es va implicar va ser en la fundació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). En volia ser el braç polític?
-Érem dos moviments que es complementaven, però no hi havia una transmiss ió directa; un braç és el que executa ordres! L’MDT va néixer el 1984 a partir de la lluita contra la repressió que hi havia als pobles i barris de ciutats mitjanes dels Països Catalans, i d’altres moviments també feien lluita social. Tenien el mateix objectiu polític però no hi havia una relació orgànica.
 
-El 1995 Terra Lliure anuncia que es dissol, però no descarta que s’hi torni en el futur. Avui és 0del tot impensable, oi?
-En aquests moments no convé perquè és el que voldria l’Estat, que hi hagués una situació com la del País Basc fa uns anys per poder arrasar-ho tot, que és el que estan esperant. Ara l’Estat ja no només voldria eliminar l’independentisme sinó també tot el moviment cultural català, voldria fer desaparèixer Cata-lunya, però ho té difícil. Pel que fa a les formes de lluita, doncs, crec que ara cal practicar la no-violència activa. Perquè també ha canviat el panorama inter-nacional, s’ha enfosquit per les accions de l’islamofeixisme, que crea un panorama molt confús al voltant de la lluita armada… El que passi en el futur no es pot dir, però durant uns quants anys s’ha de practicar la no-violència. Això sí, més activa que ara.
 
-Tot i l’intent de l’MDT d’unificar l’independentisme, a final dels vuitanta es torna a dividir, i una part va a l’ERC d’Àngel Colom. Va ser una manera d’aigualir-lo?
-La crisi de l’independentisme és de creixement, i s’hauria pogut resoldre d’altres maneres. Ve del fet que teníem una crisi orgànica perquè hi havia gent que volia portar l’independentisme només cap a una mena de front patriòtic i buidar-lo de continguts socials. I és clar, la majoria de la gent de l’MDT s’havia format en lluites socials al territori i no ho veia clar. Va ser una mena de desviació que al final s’ha vist que als anys 1990 i 2000 va anar a parar a ERC, una reorientació parlamen-tària, de crear un equip de polítics convencional, cosa que no ens convencia ni em convenç ara com a instrument per arribar a la independència, perquè si et mous només dins les estructures del parlamentarisme del règim monàrquic és impossible que es pugui fer. Si vols combatre el poder des de dins, t’empaperen judicialment. És una trampa, tot això. I el que volia l’Estat, i per això a final dels vuitanta va pactar amb ERC, que s’hi va avenir, era portar una part dels presos cap a la reinserció, amb la delació de companys que comportava, i encarrilar la major part de l’independentisme cap al simple parlamentarisme, la participació en estructures parlamentàries. Colom ja va començar a instar els presos dient-los que havien de fer una treva i, quan es va veure més valent, va gosar dir que Terra Lliure havia de desaparèixer… Tot això no es pot separar de la crisi del Front Patriòtic de final dels vuitanta; de fet, és el mateix procés. Era molt difícil mantenir en una mateixa organització tanta diferència política, i de fet el sector que ens vam mantenir dins l’MDT és el que després ha apostat per la CUP, amb totes les seves contradiccions també.
 
-Vostè diu que les detencions del 1992 van tenir un efecte contrari al buscat, ja que volien posar fi a l’independentisme i el van amplificar més que mai…
-Sempre passa això. En tots els moviments d’alliberament nacio-nal arriba un punt que la repressió és tan forta que genera una resposta popular. Recordo que hi ha una pel·lícula sobre la guerra d’Algèria que ja explica clarament com una gran operació contra el Front d’Alliberament Nacional, que actuava contra l’ocupació, va suposar una repressió tan forta que va començar una etapa de grans mobilitzacions que els francesos no van poder aturar. Aquest és un procés que passa sempre en aquests casos. L’Estat actua de manera cega, va clavant cops i es passa de la ratlla. El 92 potser no va ser general, però a Girona va ser percebut com un abús molt escandalós, perquè van anar a trobar gent als diaris, o persones molt conegudes i valorades per la societat... I es va mostrar clarament que hi havia hagut tortures pels cops a la cara que havien rebut alguns. Ja hi havia un desencís social arreu, però aquí va començar la gran desconfiança, on va ser públic va ser a Girona. Quan la Guàrdia Civil actua busca llocs com Girona o el Pla de Bages per fer les càrregues més bèsties, perquè ells actuen als llocs on pensen que hi ha més consciència política; igual que a Euskadi van a Guipúscoa. I aquí és on comencen a equivocar-se.
 
-En tot cas l’independentisme va créixer de debò a partir que l’ERC de Carod li va donar contingut social, i ara en l’última dècada quan en certa manera s’ha desempallegat de nacional
isme en el sentit clàssic…
-Aquesta imatge més conser-vadora era la que propugnava el Front Patriòtic, perquè la gent que havíem aixecat el moviment a pols durant desenes d’anys ho vam trobar una fugida d’estudi… El que sí que és veritat és que ha crescut quan ha anat adoptant continguts socials, cosa que també li ha passat a la mateixa ANC, que tenia pressions a dins que la volien fer anar cap a la línia de CDC i al final ha anat agafant contingut social. Quan es va crear l’ANC, el 2012, hi havia aquesta mena de gent que no volia que es parlés de república, o que creia fidelment en la UE i no parlava de l’Europa de les nacions sinó dels estats, i això ha anat canviant. Fins i tot el 2012 la gent propera a CDC que estava infiltrada a l’ANC va fer molta pressió perquè no es parlés d’estat i d’independència, només volien defensar el pacte fiscal, però la pressió de la gent va fer que es parlés d’estat propi, es va anar avançant i així, tres o quatre anys després, d’indepen-dència i de república…
 
 
 
-Al llibre denuncia aquest intent de manipulació, però no vol donar noms…
-No, per una qüestió de prudència, tot i que investigant es pot saber qui portava les maniobres per controlar el secretariat de l’ANC a partir del 2012. D’això en va estar exclosa la Carme Forcadell, que sempre va actuar de manera independent, però aquest sector dominava el secretariat nacional fins que no es va poder presentar més… L’Elisenda Paluzie ha estat una mica la superació d’aquesta etapa, però en tot cas el més important és que aquest sector, teledirigit per l’aparell secret de CDC, potser va aconseguir anar frenant però no va poder modificar l’ANC, perquè la gent els passava per sobre sempre. A partir del 2006 el moviment ha superat tots els intents de frenar-lo i s’ha emancipat de les directrius dels grans partits, ja a partir de la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir.
 
-Sorprèn que en el llibre situï l’impuls fort a l’última etapa en el 2006 i no en mb la sentència del TC…
-Ho poso en funció del control dels partits polítics. Abans del 2006 qualsevol gran manifestació catalana que es fes, si no la convocava el PSC-PSOE o CiU, no es podia fer perquè no hi havia prou força social. En canvi el 2006 ja es fa una convocatòria amb el lema Som una nació i tenim dret a decidir i hi ha centenars de milers de persones. Aquesta per mi és la ruptura política més important, més que el 2010, tot i que també ho és. Hi ha dues ruptures: una de l’emancipació del moviment de masses que s’escapa del control dels grans partits, i l’altra de decidir anar obertament cap a la independència.
 
-Algú que du 60 anys en l’independentisme, que era residual fins fa un decenni... Com viu l’esclat d’aquests últims anys?
Sobretot l’1-O va ser un salt endavant. El sol fet de resistir, la persistència del moviment, és importantíssim. És un canvi global perquè en aquell moment el moviment estava sota el poder de la repressió que podia aturar-lo, perquè detenint un centenar de persones ho tenien arreglat. En canvi ara no poden fer-ho ja, qualsevol cop fort que faci l’Estat espanyol anirà contra ell, i això ja és una gran conquesta. El que passa és que un moviment que neix tan complex i amb tants sectors socials i en tan pocs anys, requereix encara uns anys de maduració política perquè la gent vegi les equivocacions fetes, què es podia fer d’una altra manera…i la seva vasta trajectòria en l’activisme, mai s’ha presentat a uns comicis.
 
-Ho hauria pogut fer als anys 1990 o 2000, que tenia l’edat bona, però llavors l’indepen-dentisme només es presentava a les municipals, i mai vaig entrar en aquest cercle. No hi ha cap més raó. Al llibre explico que a l’independentisme d’esquerres del moment li va costar molt acceptar la participació política més enllà dels municipis: el 1988 ja es parlava de la possibilitat, però vam trigar 24 anys a madurar-la, fins que la CUP es va presentar al Parlament! I em va agafar potser tard. Sí que he anat tancant alguna llista, com el Front Republicà quan es va presentar al Congrés…
 
- El procés és en un atzucac des del 2017: desorientació, bara-lles... Com se’n surt?
- No tinc la solució màgica, però sí idees de per on hauria d’anar. Caldria relativitzar la participació en les institucions, que és important perquè no es poden perdre les institucions representatives, ja que llavors podrien anar en contra nostra, però una part de l’acció s’ha de fer lliure dels constrenyiments del règim monàrquic actual. I cal potenciar més una acció republicana, que posi en evidència la monarquia i creï una nova esperança; potser això no s’ha fet prou. És cert que ja hi ha molts nuclis, però no creen una dinàmica nova que vagi ensorrant la monarquia, que és el que convindria.

Seixanta anys militant

Ara a Poble Lliure, Carles Castellanos (Barcelona, 1942) porta seixanta anys com a activista independentista, formant-se a través d’entitats socials de Sant Andreu i de la universitat. Ha estat en la fundació de forces com el PSAN i l’MDT, també vicepresident a l’ANC, però mai ha estat en un càrrec públic, si bé, puntualitza, no ha defugit funcions de responsabilitat en la seva altra gran passió i ocupació, les llengües, com a director del Departament de Traducció i Interpretació a la UAB, i de l’Observatori Català de la Llengua Amaziga. Tot i que tampoc l’han jutjat ni condemnat mai, ha hagut de buscar “refugi” fora i l’han acusat falsament, empresonat i torturat diverses vegades. Tot plegat ho recopila ara en un llibre de memòries que va més enllà i esdevé un recull històric comentat de l’independentisme, sovint en primera persona, per reivindicar-ne a més unes arrels que són profundes.

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1912059-abans-que-el-moviment-independentista-petaran-ells.html

23 de gener de 2021

Quan Ghandi va decidir anar a fer sal... la Índia va ser independent 10 anys més tard (video 2min30')

 


 Sala-i-Martin explica com un senyor timid i petitet va decidir anar en contra del monopoli anglés sobre la sal, a la India. Li va costar anar a la presô, però 10 anys més tard,  la India ja era independent.

Cliqueu per veure el video:

 https://www.facebook.com/100004307928623/posts/1844875595666020/

21 de gener de 2021

La Taula de Canvi de Barcelona, el primer banc públic de la història, entrava en funcionament el 1401, era propietat del Consell de Cent, per Jesús Llòria


 "Tal dia com avui de l’any 1401, fa 620 anys, entrava en funciona-ment la Taula de Canvi de Barcelona, el primer banc públic de la història. La Taula de Canvi era propietat del Consell de Cent de Barcelona (el govern municipal de la ciutat) i va ser situada a l’angle sud-oest de la Sala de Contractacions de la Casa de la Llotja. El seu taulell estava cobert amb un tapís que reproduïa les armes de la ciutat (la creu de Sant Jordi) i el seu primer responsable va ser un banquer de la ciutat anomenat Joan Colom."


Legiu l'article sencer de Marc Pons a:

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-funcionament-taula-canvi-banc-public-historia_575214_102.html

 

La Taula de Canvi i Comuns dipòsits de Barcelona va ser la predecessora dels actuals bancs centrals. Es va crear com a suport a la hisenda municipal i per dotar de recursos de crèdit d’ús exclusiu de la ciutat. Tal va ser l’èxit d’aquesta nova institució econòmica que aviat se’n van obrir d’altres taules a diferents ciutats de la Corona Catalana-aragonesa com Mallorca, València, Girona, Tarragona o Perpinyà, i també a la ciutat estat de Gènova, convertint-se les Taules de Canvi catalanes en un referent per a la resta d’Europa.

 taula-de-canvis ent1

 

La Taula de Canvi de Barcelona

 

A l’edat Mitjana, Catalunya va esdevenir una potència comercial a la Mediterrània, on el port de Barcelona va destacar per la seva gran activitat comercial. L’activitat econòmica i bancària eren frenètiques, circulava una gran quantitat de moneda de diferents tipus i països que complicaven les transaccions. Van aparèixer els canviadors, molts d’origen italià, que paraven una taula baixa, amb balances i llibres de comptes als centres de comerç, mercats i porxades.

Barcelona finals Edat Mitjana
Barcelona, finals de l’Edat Mitjana

A finals del segle XIV circulaven a Barcelona més de 50 tipus de monedes. Davant tal enrenou, no podien faltar els canviadors murris i la desconfiança dels seus parroquians envers els canvis i la resta de les transaccions. El Consell de Cent de la ciutat, històricament atent a les necessitats dels ciutadans, es va veure obligat a intervenir ordenant que pèrits moneders contrastessin el valor de les monedes.

D’altra banda, els banquers portats per la seva tradicional ambició van jugar massa fort amb els diners dels seus clients en operacions de risc i molts van fer fallida, impossibilitant la devolució dels dipòsits (1). La desconfiança i el descrèdit en la banca privada portava la ciutat cap a una situació molt complicada. Sense crèdits es feia gairebé impossible cobrir les necessitats bàsiques dels seus ciutadans, com recursos i abastiments. I, per si això no fos poc, els deutes de la ciutat eren importants.

El Consell de Barcelona també va cercar una solució a aquesta greu crisi: crear un banc públic. La Taula de Canvi i Comuns dipòsits de Barcelona, que es va establir a l’edifici de la Llotja el 20 de gener de 1401, va ser el primer banc públic de la història.

consell de la ciutat
Consell de la ciutat

La Taula va servir per reduir el deute de la ciutat i garantir l’abast de blat i carn a Barcelona. Com un departament més del govern de la ciutat va passar a gestionar els impostos municipals. Va donar crèdit al cap d’estat, al Consell de la ciutat i va restablir la confiança de tothom. Acceptava dipòsits de particulars amb millors garanties que la resta de bancs. Segons el seu reglament, els seus recursos de crèdit restaven reservats per a ús exclusiu de la ciutat, sense poder fer préstecs a persones particulars sota cap circumstància.

L’administració de la Taula va estar encarregada a dos administradors, elegits pel consell de la ciutat per a un període de dos anys. Aquests responien amb tots llurs béns de la rectitud de l’administració i havien d’aportar una fiança de 6.000 florins d’or cadascun. Els primers administradors van ser en Miquel Roura i en Guillem Ramon Colom (estudis recents apunten que es tractaria de l’avi del Cristòfor Colom, descobridor d’Amèrica).

La Taula de Canvi de Barcelona aviat va estar indispensable a la vida pública catalana i l’any 1413, va esdevenir, també, banc de la Generalitat de Catalunya. Va restar en marxa uns 300 anys fins a l’endemà de l’11 de setembre de 1714, el nou règim absolutista guanyador de la guerra de Successió la va suprimir, juntament amb el Consell de Cent i totes les estructures de govern i administratives pròpies o que fes olor de Corona d’Aragó.

Taula de Canvi

 

Les primeres taules de canvis van aparèixer al segle XIII

 

Els canvistes muntaven la seva parada als mercats, normalment sota les porxades. A la taula baixa que feien servir per a les transaccions s’anomenava la banca. Aquí s’hi feien els canvis de divises, els pagaments i els cobraments i tota mena d’operacions financeres.

Aquests banquers havien de complir amb unes normes fixades per les Corts catalanes, que alertades per la lleugeresa ètica d’aquests, van ser molt estrictes. Si algú actuava de manera deshonesta, públicament se li trencava el tauló a força de cops; d’aquesta banca trencada n’ha derivat l’expressió “banca-rrota” de l’italià banca rotta, pel fet que molts dels canvistes foren d’origen italià. Els càstigs havien de ser exemplars, acompanyats d’escarni públic i podien derivar, segons la gravetat, des de complir una dieta a pa i aigua fins a la pena de mort; igual que avui dia, oi?

A la ciutat de Barcelona els canvistes millor valorats s’ubicaven al carrer dels Canvis Vells i els que havien comès alguna infracció, després de rebentar-li la banca podien tornar a exercir al carrer dels Canvis Nous fins que passats uns anys recuperessin la seva fiabilitat, llavors podien tornar al carrer dels Canvis Vells i recuperar el tapet. Un tapet amb l’escut d’armes de la ciutat cobrint la taula de canvi, indicava als ciutadans que aquell canvista era fiable segons les normatives del Consell de la ciutat, com un certificat de garantia ISO d’AENOR actual.

La Taula de canvi de Barcelona va finançar els viatges de Cristòfor Colom a Amèrica The Mellon National Bank, fundat a Pittsburgh (USA) el 1869, es va declarar seguidor del model de la Taula de Canvi de Barcelona en un anunci publicat el 29 de març de 1921 en el diari Pittsburgh Post-Gazette, on es desvelava que la Taula de canvi de Barcelona va contribuir al finançament dels viatges de Colom a Amèrica entre altres esdeveniments i institucions importants a què va donar suport. (Dades ampliades per Pere Alzina en el “XII Simposi sobre la catalanitat de la descoberta d’Amèrica” d’Arenys de Mar).

Taula de Canvi de Barcelo-na segons l’Enciclopèdia brità-nicaEnciclopèdia.britannica.com/

Jesús Lloria, divulgador cultural, història i tradicions catalanes

(1)  A les bancarrotes dels 7 bancs privats que tenia Catalunya fins el s.XIV  varen influir diversos factors. Els més importants van ser la incapacitat de la Corona de tornar els prèstecs per al manteniment de les conquestes d'ultramar, així com les males collites per un canvi del clima: la del 1333 s'en diu "lo primer mal any".   Deu o dotze anys més tard arriba de la peste negre que en diverses onades va arrasar entre la meitat i 2/3 de la població de Catalunya i de tot Europa. Cuca de Llum)