A mitjan segle XII, amb la conquesta a l’islam de
Tortosa, Fraga i Lleida, Catalunya assolí els límits territorials que,
amb petites modificacions –Fraga acabaria, un dia, integrant-se al regne
d’Aragó–, té en l’actualitat. La unificació dels diversos comtats
constituïts segles anteriors donà lloc, també, a la consolidació de
l’estat nació governat per una dinastia que pervisqué de pares a fills
fins al Compromís de Casp del 1412 i que, amb alts i baixos, sota els
Trastàmares i els Àustries, mantingué la sobirania fins al 1714.
Si
bé és possible que ja al segle VIII es parlés català a la Catalunya
Vella, aquest fet s’intensificà al segle X i es consolidà la centúria
següent. Del 1105 és el primer document, conservat, escrit totalment en
català.
Els trets que configuran una identitat, nació i estat:
Així,
durant aquells segles es varen configurar els trets que caracteritzen
una realitat nacional o, potser, un estat constituït per grups socials
diversos, progressivament aplegats sota una mateixa estructura política.
Vaig escriure: “Aquests trets són els següents: un origen comú, un
territori, una vida econòmica, i una estructura social definides, una
comunitat de cultura que s’expressa en una mateixa llengua, el català,
un dret que regula els comportaments col·lectius, i, sobretot, una
consciència identitària de tots aquests elements.”
Aquesta
societat necessitava que s’explicitessin unes normes jurídiques,
d’abast general, reconegudes pel col·lectiu del país. De mitjan segle
XII data la primera gran compilació, coneguda amb el nom d’Usatges, que,
amb altres codis de què parlarem, tingueren plena vigència fins a
principis del segle XVIII. D’alguna manera, els Usatges poden ser
considerats com el primer text constitucional de Catalunya.
L'usatge Una quaque gens elegit legem ho deixa ben clar: cada
nació elegeix la seva pròpia llei. Aquesta, a través del temps, és el
fonament constitucional d’un país, Catalunya.
A començament del
segle XV es va sentir la necessitat d’aplegar en un mateix codi tot un
seguit de normes, lleis i disposicions reials que estaven dispersos, la
qual cosa posava dificultats a l’exercici de la justícia i a la
regulació del capteniment d’una societat cada dia més complexa i, per
tant, més conflictiva.
A aquestes normes i a les constitucions
aprovades per les Corts s’hi havia de sumar la facultat legislativa del
monarca, exercida per la seva cort, i, també, per les normes aprovades
pels grups dirigents en les assemblees parlamentàries. La cort comtal
donà lloc a la Cort General, en la qual s’anaven aprovant les lleis.
Des de ben aviat, aquestes constitucions eren el resultat d’un pacte entre el sobirà i els diputats
reunits en assemblea parlamentària. Les lleis i disposicions aprovades
tenien, així, validesa per a tot el Principat. La referida Cort celebrada a Barcelona el 1283 consolidà el pactisme i, també, el constitucionalisme modern.
La constitució que s’hi aprovà deia –és el monarca qui parla–: “Item
estatuïm, volem i, també, ordenem, que si nos i els nostres successors
desitgem fer una constitució a Catalunya, l’hem de realitzar amb
l’aprovació i el consens dels prelats, barons, militars i ciutadans”
–és a dir, els tres estaments, braços o cambrets que tenien
representació a les assemblees legislatives parlamentàries, o bé la
major part d’aquells. Heus ací el germen d’una divisió de poders que,
adaptat a la realitat social d’aleshores, serà la base d’un sistema
democràtic català.
Els analistes acadèmics més solvents, des del
segle XV, sempre van sostenir que a Catalunya es va tractar les lleis
paccionades, perquè el simple desig del sobirà no tenia força de llei si
era contrària a les constitucions.
L’eminent jurista català
contemporani Josep M. Pons i Guri va escriure, ja a inicis del segle
present: “El sobirà podia dictar pragmàtiques, decrets, ordinacions,
estatuts o edictes generals, però sempre amb la condició de no anar en
contra del que era establert en les constitucions, capítols i actes de
cort, les quals no podien ésser perjudicades per aquestes disposicions,
puix que és nul el que vagi contra el dret paccionat.”
La modernitat del sistema polític i jurídic de la Catalunya sobirana
de l’edat mitjana no ha deixat de ser objecte de profunda admiració pels
estudiosos europeus que s’han ocupat d’aquesta qüestió.
La
tràgica desfeta del 1714, amb el decret borbònic de la Nova Planta,
comportà la destrucció de sistema jurídic constitucional, que, fins
aleshores, era un fre insalvable per als capteniments despòtics de la monarquia.
Començà, aquell any, un procés unificador i s’imposà la
manera de fer del règim polític castellà, en el qual la voluntat reial
prevalia per damunt de tot i, per tant, sobre allò que disposessin les
Corts, que passarien a ser una institució testimonial. Era l’antítesi
fidel d’allò vigent al Principat des de molts segles abans.
Les grans compilacions A
diferència d’allò que succeeix en els règims democràtics contemporanis,
a la Catalunya sobirana no existia un únic text constitucional –els
fets avui, d’encara no dos-cents articles–, mentre que la primera
codificació tenia 343 grans folis impresos. El constitucionalisme català
es contenia en les imponents compilacions que, en les edicions de 1495,
1583 i 1702 i també de 1706, recollien tot el constitucionalisme de
Catalunya.
El primer codi constitucional fou editat el 1495,
recollint drets i disposicions legals de diversa naturalesa de molts
segles abans, seguint la disposició parlamentària del 1413. Hem de fer
justícia als juristes de l’època, Jaume Callís, Bonanat Pere i Joan de
Bellmunt, per la ingent tasca que realitzaren per donar forma a aquest
aplec dels textos legals referits. Un dels objectius de l’obra
s’explicita en la introducció: “Veure e entendre los drets de la
pàtria.”
La codificació constitucional del 1585 va ser obra dels juristes
designats pels estaments Onofre Pau, Joan Cella, Nicolau Frexenet i
Miquel Pomet. En el desig de constituir una comissió paritària entre el
rei i les Corts, el monarca designà Miquel Cordellas, Martí Joan
Franquesa i Francesc Puig.
Aquesta compilació pot ser considerada
la primera edició de les constitucions de Catalunya. Com succeeix en les
constitucions dels nostres dies, les antigues de la Catalunya
independent també admetien interpretacions sempre que no anessin en
contra d’altres constitucions aprovades abans.
La darrera gran
compilació constitucional va ser feta per encàrrec de Felip IV de
Catalunya –el tristament Felip V de Borbó– el 1702, poc abans que la
Generalitat l’hagués destituït, la qual cosa comportà l’inici de la
Guerra de Successió. La “benignitat” dels primers mesos del regnat de
Felip V es va girar aviat cap a una política opressiva.
El disgust
del Borbó per l’actitud catalana va ser expressada per un ministre seu,
que arribà a afirmar, no sense gran cinisme: “Lograron los catalanes
cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedo que pedir, ni al rey cosa
especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes
del rey, que lo está el Parlamento de Inglaterra.”
L’arxiduc
Carles d’Àustria, com a Carles III, rei dels catalans, durant la Guerra
de Successió contra Felip V, promulgà la darrera Constitució catalana,
“en la Cort celebrada als catalans, en la Ciutat de Barcelona, en la
casa de la Deputació del General de Cathalunya, en lo any 1706”. Pocs
anys després, en perdre el Principat la guerra contra la coalició
francocastellana, el 1714, una bona part dels preceptes constitucionals
catalans varen ser derogats pel decret referit de Nova Planta. Es posava
fi, d’aquesta manera, a un règim parlamentari i a un sistema
constitucional que, amb les naturals limitacions pròpies de l’antic
règim, va ser una de les experiències polítiques més avançades a
l’Europa de l’edat moderna.
