30 d’octubre del 2021

Cambio climático: el papa Francisco insta a la "acción radical" en mensaje a la BBC

 


El mensaje del papa Francisco se difundió en el segmento "Pensamiento del día" del programa de Radio 4 de la BBC.

 

 

Mark Lowen - Corresponsal en Roma, BBC -         

En un mensaje grabado exclusivamente para la BBC, el papa Francisco hizo un llamado a los líderes mundiales que se reunirán la próxima semana en la Conferencia Climática de la ONU (COP26) en Glasgow, Escocia, a que provean "respuestas efectivas" a la emergencia ambiental y ofrezcan "esperanza concreta" a las generaciones futuras.

 

Hablando desde el Vaticano para el segmento Pensamiento del Día de la Radio 4 de la BBC, el Papa abordó las crisis que incluyen la pandemia de covid-19, el cambio climático y las dificultades económicas, e instó al mundo a responder a ellas con visión y decisiones radicales, para no "malgastar las oportunidades" que los actuales desafíos presentan.

"Podríamos enfrentar estas crisis replegándonos en el aislacionismo, proteccionismo y explotación", dijo el pontífice, "o podríamos ver en ellas una verdadera oportunidad para el cambio".

El líder religioso evocó la necesidad de "un renovado sentimiento de responsabilidad compartida para nuestro mundo", añadiendo que "cada uno de nosotros -quien quiera que seamos y donde quiera que estemos- puede asumir un rol en cambiar nuestra respuesta colectiva a la amenaza sin precedentes del cambio climático y la degradación de nuestro hogar común".

 

Con Biden

El Sumo Pontífice se reunió este viernes con el presidente de Estados Unidos, Joe Biden, en el Vaticano. Las políticas internas climátics de Biden continúan suspendidas después de que su partido pospuso un voto crucial sobre sus planes de gasto.

 https://www.bbc.com/mundo/noticias-59089297

Gonzalo Boye recapitula la feina dels darrers quatre anys, a 27 d'octobre 2021

 

 
 
 
 
 
La República,  27.10.2021
 
 (...) Justament d’aquests plans i visió ens vam assabentar quan el president Puigdemont va aterrar a l’Alguer la nit del 23 de setembre i va ser detingut en virtut d’una OEDE que tots, inclosa la representació del Regne d’Espanya, enteníem que estava suspesa. Poques hores van ser suficients per a la seva posada en llibertat perquè la jutgessa encarregada de la seva situació personal va assumir, tal com s’esperava, que, d’acord amb l’Estatut del Tribunal de Justícia, l’OEDE estava suspesa i que el president gaudia de plena immunitat.
 
 
Una setmana després, i malgrat els laments d’alguns, la Cambra d’Apel·lacions de Sàsser va ratificar aquesta entesa i va deixar suspès, sine die, el procediment obert dies abans a instància del jutge Llarena.
 
 
No passaria de ser una anècdota més d’aquests anys el que s’ha viscut a Itàlia, però les conseqüències de tal despropòsit es veuran els pròxims mesos, i es demostrarà que s’ha tractat del quart gran error del jutge Llarena, ja que si alguna cosa ha quedat clara de tan deslleial comportament és que hi ha una evident pèrdua d’imparcialitat per part del jutge Llarena i, encara pitjor, que amb el propòsit d’empresonar el president i els exiliats s’arriba a límits incompatibles amb el bon fer judicial a Europa i que es basa en la confiança mútua.
 
 
Els diversos procediments que tenim oberts davant del TGUE i les prejudicials davant del TJUE són l’etapa final en la col·locació de les peces d’un puzle que vam començar a construir el 29 d’octubre del 2017 i que ara, després de molts disgustos, molta repressió i un elevat cost personal, es comença a entendre i que, sens dubte, en els pròxims mesos s’acabarà de visualitzar.
 
 
És d’aquests diferents procediments dels quals sorgirà un marc jurídic que garanteixi plenament la immunitat dels tres eurodiputats i que permeti que puguin tornar, molt abans del que molts desitjaven, a Catalunya, i, a això, cal unir-hi una cosa essencial: de les prejudicials plantejades pel jutge Llarena sorgirà una altra sèrie de respostes que li permetran garantir a Lluís Puig la seva lliure circulació, així com una cosa que anem discutint des d’un començament: que el Tribunal Suprem no és l’òrgan competent per entendre dels fets pels quals se’ls reclama als quatre exiliats.
 
 
No era jurídicament factible discutir tots els problemes legals sorgits arran de la repressió desencadenada després de l’1 d’octubre del 2017, calia segmentar els temes, plantejar-los en diversos escenaris i portar-los, finalment, tots davant la justícia europea, aquest ha estat el treball realitzat aquests quatre anys.
 
En cap d’aquests procediments estem buscant una resposta que comporti un esforç ni al TGUE ni al TJUE en el qual hagin de canviar la seva jurisprudència o crear-ne una de nova; tot el que hem demanat s’ajusta, acumulativament, a allò que ja han establert ells en diferents casos i sentències i, ara i a causa de la complexitat del cas català, els demanem que posin tot això en línia i donin la resposta que, conforme al dret de la Unió, permeti desjudicialitzar la política i portar el conflicte allà d’on mai no hauria d’haver sortit: la negociació política.
 
 
La nostra feina ni ha consistit ni consisteix en el fet de solucionar la part política del conflicte sinó, simplement, desjudicialitzar la política perquè les parts es puguin embarcar en un procés de negociació que els porti a una solució satisfactòria per a tothom. Aquest procés polític només es pot fer entre persones lliures, que es reconeguin mútuament en els seus drets i legitimitats, i que estiguin disposades a mirar el futur, que és justament el que ha fallat fins ara per part dels que van arrossegar la política als jutjats i, també, dels que han apostat per sortides individuals a allò que és col·lectiu.
 
 
Han estat quatre anys vertiginosos, quatre anys en els quals hem pagat un preu molt alt, però, sens dubte, han estat quatre anys que han valgut la pena perquè hem pogut ser al costat correcte de la història.
 
 Aquesta és la part final de l'article. Per llegir.lo sencer, clicar:
 
 
 
 
 
 
____

Distorsión de las estadísticas respecto al volumen de facturación de las empresas que dejaron la Comunidad de Madrid en 2020


 Què publica Expansión:

 

 Quina rèplica amb dades a la mà li fan:

 



>>>  Llegiu aquest article, quedareu parats:

 

 

 

 

 

_____

28 d’octubre del 2021

De las diez empresas con mayor volumen de ventas que cambiaron de domicilio en plena Covid-19, cinco salieron del territorio madrileño. En conjunto, estas compañías facturan más de 5.000 millones

 


 

De las diez empresas con mayor volumen de ventas que cambiaron de domicilio en plena Covid-19, cinco salieron del territorio madrileño. En conjunto, estas compañías facturan más de 5.000 millones.
 
La Comunidad de Madrid también llora la 'fuga' de compañías en plena pandemia. El territorio que preside Isabel Díaz Ayuso es el único de toda España que ha logrado mantener un saldo positivo -diferencia entre el número de empresas que se instalan en sus fronteras y las que se marchan- desde septiembre de 2019. Pero un vistazo a los pormenores del balance aflora un agujero de más de 5.000 millones que, al cierre del año anterior, perforaron en el mapa madrileño la mitad de las sociedades con mayor facturación de todas las que, en 2020, cambiaron su domicilio de unas CCAA a otras. Concretamente, de todas las empresas que hicieron las maletas el año pasado, cinco de las diez más importantes por volumen de ventas se marcharon de la capital.
Un caso significativo es el de Iberdrola Generación Nuclear SA -con una facturación de 1.140 millones de euros en 2019-, que cambió Madrid por Bilbao el pasado mes de junio. El movimiento de esta compañía sostuvo el saldo positivo de facturación, estimado en 1.342 millones, con que cerró el País Vasco el año pasado, obteniendo el segundo mejor resultado después de Cataluña que registró un incremento de 3.005 millones por  volumen de facturación. Además de la energética, otras cuatro empresas dentro del 'top 10' del éxodo de sociedades  abandonaron Madrid durante la crisis sanitaria, dejando a la capital con un saldo negativo por facturación de 4.476 millones de euros al cierre de 2020.
 
 
Madrid concentró, con diferencia, el mayor flujo de compañías el año pasado, tanto en operaciones de salida como de entrada. Entre las pérdidas más potentes para la cartera madrileña se encuentra Bunge Ibérica. La firma de productos agrícolas, que está presente en más de cuarenta países, se mudó a Sant Just Desvern (Barcelona) también en junio, tras registrar un volumen de ventas . El traslado de la compañía, que se posiciona como uno de los mayores productores de piensos, harinas y biodiésel, es estratégico, pues cuenta con una de sus tres plantas nacionales en la Ciudad Condal, mientras que las otras dos se hallan en Escombreras (Cartagena) y Ziérbena (Bilbao). La firma facturó 3.301 millones de euros en 2018.

 

 

 Madrid concentró el mayor flujo de empresas en 2020, tanto en salidas como en entradas. El volumen de facturación que perdió el territorio en el ejercicio anterior supera los 5.000 millones.

 

 

El traslado de dos divisiones de Alú Ibérica, antigua Alcoa, desde la capital engrosan el éxodo madrileño. Las dos compañías productoras de aluminio concluyeron su mudanza a Arteixo (Galicia) y Avilés (Asturias) -en mayo y abril- , tras facturar 132.029 y 173.564 millones de euros, respectivamente, en 2018. La citada lista cierra con el traslado del fabricante de muebles Grupo Alvic -propietario de firmas como Ofitres y Faro- hasta Andalucía. La compañía generó un volumen de ventas de 152.864 millones al cierre de 2018. En total, el volumen de facturación que ha perdido el territorio madrileño en un solo año supera los 5.000 millones.
 

Las operaciones de M&A fueron clave para un año donde los cambios de domicilio de las empresas españolas dejaron un panorama poco corriente. Esto explica, por ejemplo, el resultado de la Región de Murcia, que registró la segunda cifra más importante de salidas debido a una restructuración, que se saldó con la 'fuga' de más de 200 empresas. El territorio murciano cerró el pasado ejercicio con un saldo negativo de 193 compañías, un resultado que se explica por el traslado de un batallón de sociedades que pertenecían al grupo Luzantia, que fue adquirido por el grupo británico Cubico Sustainable, con sede en Madrid. 

 

Los principales virajes en los saldos de las distintas CCAA se deben a los movimientos de unas pocas compañías a las que, en muchos casos, han seguido numerosas empresas 'satélite'. El balance a final de año confirma que un total de cuatro comunidades mantuvieron un saldo negativo, por número de empresas, desde el primer trimestre del año pandémico. Se trata de Castilla y León, Cataluña, Ceuta y Navarra. De todas ellas, es la comunidad catalana la que perdió más empresas, quedando su saldo en un déficit de 37 sociedades. La salida más notable que sufrió Cataluña fue la de Global Steel Wire, S.A., la empresa del Grupo Celsa experta en la fabricación de palanquilla y alambrón de acero, que facturó 671 millones en 2018.

 

Las fluctuaciones en la cifra de traslados dominaron el año pasado, siendo el tercer trimestre -en pleno alivio de las restricciones contra la Covid por la temporada estival-, el momento más efervescente. Solo de julio a septiembre, los cambios de domicilio llegaron a los 1.248, la tercera cifra más alta en los últimos dos años, tras la cascada de mudanzas desde el territorio catalán que provocó la crisis del referéndum independentista del  1 de octubre de 2017, momento en que Informa D&B, filial de Cesce, comenzó a reportar estos flujos.

 


__

28 d'octubre de 1848, s’inaugura la línia de ferrocarril Barcelona - Mataró, que serà la primera de la península Ibèrica

  


 
Un 28 d'octubre de 1848 s’inaugura la línia de ferrocarril Barcelona - Mataró, que serà la primera de la península Ibèrica. La construcció i explotació de la línia és realitzada per la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Mataró, impulsada per l’indià mataroní Miquel Biada.

L'empresari, durant la seva estada a les Amèriques, havia assistit a la inauguració del tren de Güines a l'Havana (1837) -el primer de l'estat espanyol- quan Cuba era encara colònia espanyola. La nova línia del ferrocarril ha de salvar obstacles importants, com el riu Besòs, pel qual cal fer un pont, o el turó de Montgat, que s’ha de foradar amb un túnel.


L'arribada del ferrocarril impulsa la industrialització de la franja costanera entre Barcelona i Mataró -especialment a Badalona-, afavorint el seu desenvolupament econòmic, demogràfic i urbanístic. Així, aprofitant que els solars són més barats i ja existeixen diversos nuclis de població que poden proporcionar mà d'obra, s'hi van reubicant nombroses indústries, entre les quals destaquen el producte tèxtil, licors, cuir, vidre, pintures, tintes o perfums.

Tot plegat inicia la transformació d'una societat de pagesos i pescadors en una de nova formada majoritàriament per obrers. Això dona aire a Barcelona, que -encara reclosa dins les muralles- es troba saturada i necessita allunyar les fàbriques i els seus fums per poder destinar el sòl a un ús residencial.


· · · · ·
Si us agrada, compartiu-ho i seguiu l'Esguard Històric
> enllaç al blog: http://esguardhistoric.blogspot.com

Victòria històrica de Valtònyc a Bèlgica: castigar les injúries a la corona viola la llibertat d’expressió

 


Foto de Vilaweb

 

El Tribunal Constitucional belga declara inconstitucional la llei de lesa majestat, equivalent a les injúries a la corona espanyoles
 
 
 
 
 28.10.2021
 
 
El Tribunal Constitucional de Bèlgica ha declarat contrària a la llibertat d’expressió la llei de lesa majestat, del 1847 i fins avui encara vigent, que preveia penes de presó per injúries a la corona. És una decisió històrica forçada pel procés d’extradició de l’estat espanyol contra el raper Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc. Perquè el Tribunal d’Apel·lació de Gant va demanar al Constitucional que digués si era vàlida aquesta llei, és a dir, si era respectuosa amb la llibertat d’expressió. Perquè és la llei equivalent al delicte d’injúries a la corona espanyol. La decisió d’avui del TC belga tanca més la porta a la pretensió espanyola d’extradició de Valtònyc. El raper ha reaccionat a la sentència: 
 

 
 
 
 
 
 
 ____

El TJUE imposa una multa diària d’un milió d’euros a Polònia per vulneració de la independència judicial

 

La sanció es retirarà quan el govern polonès elimini la cambra disciplinària que permet d'expedientar els jutges del Tribunal Suprem
 
 
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha imposat una multa diària d’un milió d’euros al govern polonès mentre continuï vulnerant les ordres de la justícia europea sobre la independència del seu Tribunal Suprem
 
L’executiu de Mateusz Morawiecki haurà de pagar els diners directament a la Comissió Europea, que fou qui va denunciar la vulneració de l’estat de dret.
 
 
 La sanció es retirarà quan el govern polonès compleixi les mesures cautelars del TJUE mateix contra l’anomenada cambra disciplinària, que permet a l’executiu d’expedientar els jutges del Tribunal Suprem segons el contingut de les sentències que emetin.
 

Ara fa unes setmanes, el Tribunal Constitucional polonès va considerar que les mesures cautelars del TJUE eren inconstitucionals, fet que va aprofundir encara més la crisi entre Brussel·les i Va. Per una altra banda, el TJUE considera la sanció necessària per a evitar un dany greu i irreparable de l’ordre legal de la UE i, en conseqüència, dels drets dels ciutadans que confereix el dret de la Unió.

 

El govern polonès ha reiterat unes quantes vegades aquestes darreres setmanes que suspendria la cambra, però encara no ha fet el pas.

 
 Notícia relacionada:
 
 
 _

27 d’octubre del 2021

Josep Costa: “Si no tenim por de la repressió, qui pren mal és l’Estat” ENTREVISTA a l'exvicepresident del Parlament, detingut per ordre del TSJC

 
 
 

 
 
 
   
Barcelona - Quico Sallés  -
Josep Costa (Eivissa, 1976). Professor de teoria política a la UPF, lletrat de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, exvicepresident del Parlament de Catalunya i, ara, represaliat per desobediència. Independentista desacomplexat i un dels cervells de l’estratègia jurídica internacional de Procés, ha estat detingut aquest matí quan sortia del seu aparcament, al seu domicili de Sant Adrià del Besós. Els Mossos d’Esquadra l’han arrestat per ordre de la magistrada instructora d’unes diligències per desobediència obertes contra la Mesa del Parlament que presidia Roger Torrent, de la qual formava part. Va ser citat, i va argumentar en un vídeo el per què rebutjava complir amb l’ordenament. Aquest dimecres l’han detingut a les onze del matí i l’han fet esperar fins a 2/4 de 3 del migdia per declarar. Quan ho ha fet, s’ha negat a comparèixer des del banc dels acusats i ha exigit fer-ho des de l’estrada de lletrat. Es volia defensar. Volia ensenyar les dents, deixar clar que ell és dels independentistes que estan per la confrontació. Una tesi que explica al seu llibre Eixamplant l’esquerda (Comanegra, 2020).
 
 

Utilitzant el seu argot, podem dir que aquest dimecres, amb la seva detenció, s’ha eixamplant l’esquerda?

Efectivament. Nosaltres sempre dèiem que quan nosaltres no tenim por l’Estat no té poder. De fet, si nosaltres no tenim por de l’afectació de la repressió qui pren mal exercint-la són les institucions de l’Estat perquè han de saltar-se les seves pròpies lleis i han de prendre acords i decisions que vulneren drets fonamentals. Si no tenim por de la repressió, quin pren mal és l’Estat. 

 

El tràmit que s’ha fet és una mena d’avís a navegants, un senyal? 

Hi ha tres elements. El dia 15 de setembre, la instructora ja va preguntar si havia d’adoptar alguna mesura en contra meu, ningú ho va fer. L’endemà va ser Vox qui va presentar un escrit demanant que se’m detingués. La magistrada, per no quedar com el braç executor de l’extrema dreta va demanar el parer de la fiscalia. El ministeri públic només va suggerir que se’m tornés a citar. I aquell dia va decidir no resoldre la petició de Vox. Curiosament ho ha fet en data de 25 d’octubre, només ella pot explicar per què ha necessitat un mes i mig per decidir el que podia haver decidit el 16 de setembre si ja tenia els elements per decidir. Jo ahir vaig fer dos viatges, amb dos avions, i no vaig ser detingut. Per tant, entenc que l’ordre s’ha dictat avui, coincidint amb el 27 d’octubre que té el simbolisme que té.
 
 
Vostè hi veu una coincidència buscada? 
El que segur que no és una coincidència és que la magistrada accepti ser el braç executor de la persecució de d’adversaris polítics que lidera Vox. Per tant, la magistrada es presta a ser un instrument de Vox d’extrema dreta per perseguir adversaris per les seves idees polítiques i fer-ho un dia com avui, és clar. Han tingut dies per ordenar aquesta mesura…. si no volien tenir aquesta coincidència, i si creia que era necessària aquesta mesura… que s’ha vist que no ho era. 
 
 
Vostè no té por, veig
No. Conec els tràmits, els protocols, les pautes i estic molt tranquil. M’he proposat que no alteraria la meva rutina i la meva vida, per aquest afer. D’alguna manera han patit més els que ha vingut a detenir-me o els del meu entorn, a mi  tant si em detenien o no, no m’afectava per a res i no he deixat que em condicionés. Des del moment que no em deixo condicionar la repressió no és efectiva i és contraproduent pels fins que persegueix
 
 
Si vostè pogués enviar un missatge al poder de l’Estat, quin seria?
Els recordaria que la repressió i la força a la llarga no han aconseguit derrotar un moviment polític amb la força del nostre. I quan la repressió no serveix per derrotar-nos, serveix per derrotar-los a ells i els esquerda.
 
 
Això podria ser un missatge ambivalent, també pels independentistes, tot i que veig que vostè està per la confrontació.
Sí, i és evident. És una confrontació en què la legalitat i els drets fonamentals estan del nostre costat, per tant, qualsevol confrontació que a nosaltres ens situï en els drets humans i la legalitat internacional i europea és una confrontació guanyadora i l’hauríem de practicar més. S’ha demostrat que altres estratègies no afebleixen l’Estat o no provoquen que l’Estat sigui derrotat internacionalment com si que ho fan aquestes estratègies de confrontació.
 
 
 ......
 

Josep Costa recusa la magistrada Alegret i es nega a declarar al TSJC

 

Gemma Liñán - El Nacional
Foto: Carlos Baglietto | Vídeo: Marc Ortín
Barcelona. Dimecres, 27 d'octubre de 2021.

 L'ex vicepresident primer del Parlament Josep Costa s'ha negat a declarar davant la magistrada Maria Eugènia Alegret. S'ha acollit al seu dret a no declarar i la jutgessa l'ha deixat en llibertat després de fer-lo detenir pels Mossos d'Esquadra, que aquest matí han hagut de practicar una detenció tècnica per garantir la continuïtat del procés d'instrucció.
 
 Costa ha estat 10 minuts dins la sala de vistes. La compareixença ha començat puntual a dos quarts de tres i ha acabat 10 minuts després. Josep Costa ha sortit per la porta principal del Palau de Justícia un cop ha acabat. L'ex-vicepresident ha comparegut sense els seus advocats i ha exercit l'autodefensa, tot i que Gonzalo Boye ha intentat demanar la seva posada en llibertat i comparèixer un altre dia davant l'absència dels lletrats. (...)  Però Costa l'ha rebutjat. També han comparegut per assistir-lo els advocats Josep Rius i Míriam Martín, però l'ex-vicepresident primer del Parlament s'ha volgut autodefensar.
 
Durant la compareixença ha manifestat a la magistrada que havia estat objecte d'una detenció il·legal, s'ha acollit al seu dret a no declarar a preguntes de la jutgessa Maria Eugènia Alegret i l'ha recusada per haver-lo detingut i perquè no s'ha acceptat l'aveas corpus. "El que faré serà formalitzar la querella criminal  per detenció il·legal contra la magistrada que ha ordenat la meva detenció", ha dit Costa que ha qualificat d'innecessària, desproporcionada i sense cap tipus de base legal".
 
Costa argumenta que no hi ha cap causa legal per ordenar la detenció d'una persona que està en residència coneguda i que està en disposició de conèixer la causa. "Això no té cap justificació ni proporció", ha dit. "He exercit el meu dret fonamental a no declarar davant un tribunal que no reconec", ha conclòs Costa en la compareixença davant els mitjans quan ha sortit del TSJC.
 
 
 Perquè han detingut a Costa?
Els Mossos han detingut aquest matí Josep Costa quan sortia de casa per anar a donar classe a la Universitat. Ho han fet a requeriment de la magistrada Maria Eugènia Alegret després que Costa es negués a anar a declarar el 15 de setembre passatL'exvicepresident va intentar que el TC suspengués la causa per poder traslladar-la al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Però el Constitucional no va resoldre les mesures cautelars i, per tant, la maquinària judicial contra part de la Mesa del Parlament de Roger Torrent, per permetre dos debats parlamentaris de resolucions sobre la monarquia i l'autodeterminació el novembre del 2019 tot i els advertiments dels lletrats de la cambra perquè podien vulnerar la prohibició del Tribunal Constitucional, continuava en marxa. 

La magistrada Maria Eugènia Alegret ha ordenat els Mossos que vagi a buscar Costa per fer-lo declarar aquest dimecres al migdia. I per això la policia catalana l'ha detingut. Una detenció tècnica que s'acostuma a fer quan l'investigat no es presenta a la primera citació.
 
El 20 de setembre Vox va presentar al TSJC la petició de detenció de l'ex vicepresident primer de la Mesa del Parlament de Catalunya, Josep Costa, per no presentar-se a declarar. El 15 de setembre quan Costa no va comparèixer, la jutgessa que porta el cas, Maria Eugènia Alegret, va preguntar a les parts si demanaven alguna mesura cautelar, però ningú va dir res. Tampoc Vox, que actua d'acusació popular. Però 24 hores més tard, el partit de la ultradreta va presentar una petició de detenció per la "intencionada incompareixença" de Costa. Alegret va tenir la petició sobre la taula sense resoldre. Fa quinze dies El TSJC va desestimar tornar a citar l'ex vicepresident primer del Parlament Josep Costa, investigat per desobeir el TC en permetre debatre al ple sobre monarquia i autodeterminació. Costa havia estat cridat a mitjans de setembre i va decidir que no compareixia per no "establir una taula de diàleg amb jutges i fiscals repressors".
 
https://bit.ly/3EltgJb    El Nacional
 

 

 ___
___

Avui dia 27 d'octubre han arrestat a Josep Costa.Per què en dia 27 d'octubre precisament?

 


 Josep Costa, arrestat avui precisament, 4rt aniversari de la Declaració d'independència de Catalunya.

 

 




27.octubre 2017.  El Parlament de Catalunya. Declsració d'independència.







___

El Tribunal Europeu de Drets Humans fa un cop de puny a la taula, en constatar que el TS espanyol no acata les seves sentències.

 
TEDH a Estrasburg. Imatge de Síndic.cat


 
 
Elisa Beni - Vilaweb - 26.10.2021
 
(...) És el que li acaba de passar al Tribunal Suprem del Regne d'Espanya, en concret a la seva molt prestigiosa sala II, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans l'ha enxampat en el mal costum de fer ca omís del que Estrasburg diu en les sentències per readequar-les al que a ells els sembla que han de dir perquè no els desdiguin gaire. La sentència, coneguda ahir, es refereix al cas d'un president d'una cooperativa agrícola de Còrdova i ha provocat una forta reprensió al màxim tribunal espanyol, que, a més, ens costarà com sempre diners als contribuents.
 
 
El cas en concret no importa gaire, més enllà que la resistència del Suprem a acceptar el que diuen els tribunals supranacionals s'estén a tota mena de qüestions i que, mentre ells repeteixen en oficis i missatges, fins i tot a la presidenta del Congrés, que les sentències no s'interpreten sinó que s'executen, no es fan cas quan els toca a ells. Arran del text de la sentència d'Estrasburg es pot deduir que el tribunal està molest per aquesta actitud del Suprem espanyol. Els arriben a dir arbitraris ―"que depèn només de la voluntat o caprici i no obeeix a principis dictats per la raó, la lògica o les lleis", segons el diccionari― i no hi ha una cosa pitjor que es pugui dir a un tribunal de justícia. Per abreujar el context, el TS va condemnar el 2012 un cordovès malgrat que la primera instància l'havia absolt i ho va fer sense respectar els seus drets fonamentals. L'home es va dirigir al TEDH, el qual li va donar la raó el 2015 i va condemnar Espanya per aquesta sentència, i en aquest punt és on el Tribunal Suprem, en revisar la seva pròpia condemna, va fer-ne una lectura particular i a la seva manera, segons la qual podia deixar vigent part dels delictes i mantenir els anys de presó que havia dit. Això és el que ahir els va tombar Estras-burg, clavant-los una esbroncada de mil dimonis. Una esbroncada ben merescuda.
 
 
 
 
 

'Aquest cop de puny a la taula del Tribunal d'Estrasburg em sembla important. En primer lloc, perquè deixa clar que els tripijocs no se sostindran fora de les fronteres i que si han de desemmascarar-los, ho faran'
 
 
 
 
 
 "La presentació per part del Tribunal Suprem de les conclusions no hauria de ser manifestament arbitrària, la qual cosa fins i tot podria equivaldre a una denegació de justícia i tenir com a resultat frustrar l'intent del demandant que s'examinin els procediments". Considerar que el màxim tribunal d'un país pren decisions que suposen denegar fer justícia és tan fort que no sé en quin estat d'indignació estava el redactor de la sentència que, a més, diu: "Els paràgrafs [de la sentència del TEDH] no deixaven cap dubte (...) La interpretació del Tribunal Suprem (...) contradeia les condicions del Tribunal". No se li pot dir més clar a un tribunal que s'ha tirat a l'esquena la sentència d'un tribunal superior, que, els agradi o no, forma part de l'entramat processal d'Espanya i que té una capacitat clara de revisar les sentències de la sala II.
 
 
S'han passat i els han enxampat. "En fer el TS la seva pròpia interpretació sobre l'abast i significat de la revisió de la sentència, va excedir el marge d'apreciació i va tergiversar les conclusions de la sentència del TEDH", continua la resolució d'Estrasburg. Van excedir-se i van tergiversar l'aplicació d'una sentència; això, els mateixos senyors que exigeixen per davant i per darrere que s'apliquin les seves, fins i tot en els extrems en què no està clar que s'hagin d'aplicar, com acaba de passar amb el diputat Rodríguez.

 

Aquest cop de puny a la taula del Tribunal d'Estrasburg em sembla important. En primer lloc, perquè deixa clar que els tripijocs no se sostindran fora de les fronteres i que si han de desemmascarar-los, ho faran. Ho han fet per unanimitat, fins i tot la magistrada espanyola Elósegui, a qui es va pretendre invalidar per ser de l'Opus Dei, però que crec que ja ha demostrat diverses vegades que del que no forma part és del contuberni per amagar els excessos espanyols. Una altra qüestió que es deriva d'aquesta esbroncada és que altres casos d'aplicació arbitrària de les resolucions d'Estrasburg, com la del cas Bateragune, en el qual pretenen tornar a jutjar Otegi, trobaran un tribunal amb antecedents sobre la resistència del Tribunal Suprem espanyol a acatar el que el TEDH li corregeixi. Aquesta cara de tribunal que es creu per damunt de tot, fins i tot a vegades de les mateixes lleis que reescriu a la seva manera si s'escau, aquest maquiavel·lisme que tants fanàtics té a la caspa pàtria, no fa gaire bon efecte a Estrasburg i no callaran.

 

És molt trist que hàgim arribat a una situació en què aquesta imparcialitat, aquest estudiar els assumptes sense cap altre interès que aplicar les lleis i els tractats, només es pugui esperar dels tribunals supranacionals, perquè tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional "s'excedeixen", "tergiversen", són "arbitraris" o "deneguen" la justícia que se'ls demana.
 
 

No és una sentència qualsevol. Aquesta vegada al Suprem l'han enxampat amb el carro dels gelats, i no serà l'última. Tots ho sabem, crec que ells també. 

 
 
 
 Citat en el texte de la notícia, el cas recent del diputat Rodríguez que acaba de ser inhabilitat com a tal fa pocs dies:
 
 
Dos dies després d'aquesta notícia el TJUE posa una multa d'un milió d'euros diari a Polònia, per desobeir:
 
 
 
 
___

26 d’octubre del 2021

La inexplicable desaparició de l’himne a l’ONU de Pau Casals, cinquanta anys després de l’estrena

 

   
 
 
 

UN Building
760 United Nations Plaza, Manhattan, Nova York.  Mapa a Google

 

 22.10.2021

Aquest diumenge fa exactament cinquanta anys del famós discurs del I am a Catalandel músic i compositor Pau Casals (el Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) a l’assemblea general de l’ONU. Va ésser l’última vegada que va trepitjar la seu de les Nacions Unides, a la riba del riu Hudson de Nova York, però no la primera. Perquè Casals, d’ençà de pràcticament el naixement de l’organisme internacional, el va concebre com el casal de la pau mundial i força vegades el va fer servir com a potent altaveu del seu missatge pacifista i de justícia universal.
 
 

La relació, intensa i íntima, es va començar a establir força abans, el 1958, quan el secretari general Dag Hammarskjöld va aconseguir finalment, després d’uns quants intents, que el compositor vendrellenc toqués en directe amb l’Orquestra del Festival Casals el Dia de l’ONU, el 24 d’octubre. Casals, forçat a deixar Catalunya arran de la victòria feixista a la guerra del 1936-1939, havia decidit de no tocar en cap país que hagués legitimat el règim de Francisco Franco, com els EUA. Però l’estatus neutral de la seu de l’ONU, a Manhattan, el va empènyer finalment a acceptar la invitació amb la consciència tranquil·la. El concert, juntament amb l’aferrissat missatge contra l’amenaça nuclear i en favor de la distensió entre superpotències que havia enregistrat poc abans a Ginebra, es va retransmetre per ràdio a més de quaranta països i el va convertir en tot un símbol de la lluita per la pau mundial.

 

El 1963, la seva imatge pacifista es va consolidar encara més quan hi va tornar per interpretar el seu oratori “El pessebre”, una de les partitures catalanes més difoses mundialment. Aquest cant a la pau, la puresa de sentiments, la fe i l’esperança, l’havia començat a compondre el 1943 a Prada de Conflent a partir d’un text del seu company d’exili Joan Alavedra, el “Poema del pessebre“, en què feia parlar les figures del pessebre en un llenguatge entenedor per a una nena de cinc anys: el pescador, la filadora, la mula, el bou, els camells… Després d’haver-lo estrenat a Acapulco el 24 de desembre de 1960 –Mèxic, segons Casals, era el lloc del món on, després de Catalunya, hi havia més catalans– i d’haver-lo portat al llarg del 1962 per les principals ciutats de tots els continents com una crida a la pau i a la fraternitat entre els pobles, el Dia de l’ONU del 1963 va sonar en directe a la seu de les Nacions Unides en el divuitè aniversari de la seva creació i el vint-i-cinquè de la Declaració Universal dels Drets Humans.

............

 

 
 El profund esperit pacifista de Pau Casals, un valor que ell mateix sempre va identificar amb el fet de ser català, es va destacar encara més el 22 de maig de 1970, quan va tornar a visitar les Nacions Unides per reunir-se amb 5, i va llançar un missatge sobre la greu situació mundial, la importància de l’ONU i la necessitat d’unes condicions millors per a les noves generacions. I poc després, el 24 d’octubre de 1971, a noranta-quatre anys, va assistir a l’assemblea general per a rebre la primera Medalla de la Pau que l’organisme concedia. El compositor, és clar, no va desaprofitar els focus i va pronunciar davant els delegats de tot el món un discurs tant emotiu com sorprenentment improvisat que, encara amb el franquisme vigent al nostre país, va donar a conèixer mundialment la causa catalana.
 

Però en aquella jornada, tot i quedar una mica eclipsat per la càrrega simbòlica i política de les seves paraules, Casals també va parlar de pau i llibertat amb el llenguatge universal de la música: per una banda, interpretant tot sol amb el violoncel la cançó tradicional catalana “El cant dels ocells”, que de fet ja havia tocat en la presa de possessió del president J.F. Kennedy el 1961 a Washington; i, per una altra banda, dirigint l’Orquestra i Cors del Festival Casals en l’anomenat “Himne a les Nacions Unides“. Aquella composició era un encàrrec exprés del mateix secretari general U Thant i anava lligat a una lletra de Wystan Hugh Auden, el poeta més influent en llengua anglesa d’ençà de T. S. Eliot, que recollia el preàmbul de la Carta de les Nacions Unides del 1945.

És força sorprenent que, així com la interpretació d'”El cant dels ocells” de fa cinquanta anys a l’ONU va acabar de popularitzar internacionalment aquell tema popular català com a símbol de pau i llibertat, tot un himne dedicat a l’ONU com l’encomanat expressament a Casals i Auden no s’hagi tocat mai més a la seu de les Nacions Unides. “A partir d’aquell dia comença el misteri. Com així l’himne estrenat oficialment i editat per Alexander Broude Inc. de Nova York ha desaparegut? Com així l’himne roman dins l’arena com la flor romanial? Com així la web de les Nacions Unides qualifica l’obra de Casals i Auden com ‘un’ himne, però diu que no té himne oficial?” Són les preguntes que es va fer el 2008 Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo, en un article publicat al Diari de Balears, i que va respondre ell mateix: “No hi ha versió oficial, però els indicis delaten que, amb moviments diplomàtics, Espanya va fer feina de claveguera per a desautoritzar l’himne.” L’autor exposava dues evidències: Pau Casals, d’ençà que es va haver d’exiliar, no va desaprofitar mai cap ocasió per a condemnar la dictadura militar de Franco; i el poeta Auden, de fet, s’havia significat durant un temps en la defensa de la República, ja fos formant part –breument– d’una ambulància de les Brigades Internacionals, ja fos editant el poema “Spain 1937” amb la intenció de recaptar fons per a la xarxa mèdica republicana.

En favor de l’esforç diplomàtic del règim franquista per a mirar de silenciar l’himne a l’ONU, s’hi va afegir la mort, quasi simultània, dels tres protagonistes de la composició: Auden, l’autor de la lletra, es va morir el 29 de setembre de 1973; Pau Casals, el compositor de la música, el 23 d’octubre de 1973, i U Thant, l’autor de l’encàrrec, el 25 de novembre de 1974. Arran de la denúncia pública de Balutxo el 2008 de la caiguda en l’oblit de l’himne, les iniciatives del nostre país perquè la composició adquirís l’estatus d’oficialitat a l’ONU o que, simplement, tornés a sonar a la seu de Nova York s’han repetit periòdicament en forma de resolucions parlamentàries –el 2009 a la cambra balear, el 2011 a la cambra catalana i al congrés espanyol…– i també de peticions reiterades de la Fundació Pau Casals i de l’Ajuntament del Vendrell. Sense resposta.


No es pot acabar aquest repàs de l’empremta de Pau Casals a l’ONU sense esmentar la seva presència física, encara ara, a la seu de Nova York. Perquè cal saber que quan Casals va comparèixer a l’assemblea general del 1971, l’escultor nord-americà Robert Berks li va demanar de posar per a ell i, amb el seu peculiar estil escultòric a partir de bocinets de fang llançats, en va crear un bust que Robert Howard, president de Centronics Data Computer Corporation, va donar a les Nacions Unides el primer de gener de 1973. De fet, Berks en va fer tres còpies: una és al Museu Vil·la Casals del Vendrell, una altra a la sala simfònica Pablo Casals del Centre de Belles Arts de San Juan de Puerto Rico i la tercera, l’original, és la que es pot contemplar a la primera planta de la seu de l’ONU, allà on el violoncel·lista català va proclamar al món, a viva veu i també amb música, la seva orgullosa catalanitat.
 
I una mica més: Entre les iniciatives del govern i la Fundació Pau Casals per a commemorar els cinquanta anys del famós discurs del compositor vendrellenc i l’estrena de l’himne a les Nacions Unides, hi ha el rodatge del documentari Un himne per a les Nacions Unides de Pau Casals, un projecte audiovisual que s’estrenarà l’any vinent amb “documents històrics, materials inèdits i entrevistes a personalitats i testimonis”. Precisament un altre documentari, La música d’Europa, de Jordi Barrachina, va explicar el 2012 la influència gens negligible que va tenir Pau Casals per a convertir l’Oda a l’alegria de Ludwig van Beethoven en l’himne d’Europa.
 
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
 
 
 
 
 

___