GERMÀ BEL Economista -
Qüestió complexa. Potser mirar-la des de fora ens
ajudarà a comprendre-la millor. “Nosaltres, el Poble dels Estats
Units...” és l’inici de la Constitució del EUA, que va ser ratificada el
1778 i és la segona constitució elaborada per un cos de representants
escollits, després de la de Còrsega del 1755, que visqué només fins que
França es va annexionar l'illa el 1769. Poc després de la dels EUA fou
aprovada l’altra gran Constitució de finals del segle XVIII, la
francesa, del 1791. Porta per preàmbul la Declaració dels Drets de
l’Home i el Ciutadà del 1789, i arrenca dient “Els Representants del
Poble Francès, constituïts en Assemblea Nacional...”, mentre que el text
pròpiament dit comença amb “L’Assemblea Nacional...” La diferència no
és gens trivial. “ We the People” ens trasllada la
condició de ciutadans com a subjectes actius de la Constitució, basada
en la idea tangible i concreta dels individus que formen la comunitat
política. En canvi, “ Les Représentants du Peuple Français, constituées en Assemblée Nationale...”
ens trasllada la idea de la institució, i la condició de representants
d’un Poble entès com a ens intangible, la Nació. No és debades que
mentre la Constitució dels EUA no menciona ni una vegada el terme
'nació' referit als EUA, la Francesa usa molt sovint el terme ‘nació’;
per exemple en l'article 1 del títol III, on disposa que “La Sobirania
és una, indivisible, inalienable i imprescriptible. Pertany a la Nació".
D’ací s’han desprès dos conceptes ben diferents de l’Estat i la seva
relació amb els ciutadà. Als EUA, l’individu és a la base de la
comunitat, i això s’estén a la noció de ciutadà per al president o per a
qualsevol jutge, com per exemple el que ha prohibit a Trump blocar
ningú al compte presidencial de Twitter @POTUS, perquè és propietat dels
ciutadans, no del president. A França, i pel cas a Espanya, que ha
assumit la seua tradició, tant el cap d’estat com qualsevol jutge són
institució. I com a tal, com aquells "representants del Poble Francès",
ostenta una posició de superioritat jeràrquica sobre els ciutadans, en
un entramat institucional caracteritzat per una gran verticalitat,
hereva d’aquell “l’Estat soc jo”, de Lluís XIV a França, o “La paraula
del rei és llei” de Felip V aquí.
On va triomfar realment la Il·lustració en l’àmbit institucional fou en els models de contrapesos característics dels sistemes anglosaxons, molt més que en els sistemes de control centralitzat i vertical hereus del llegat francès
En síntesi, on va triomfar realment la Il·lustració en l’àmbit
institucional fou en els models de contrapesos característics dels
sistemes anglosaxons, molt més que en els sistemes de control
centralitzat i vertical hereus del llegat francès. Això ens condueix a
una posició diferent del ciutadà respecte a l’Estat entre aquests
sistemes. En particular, a la major propensió en els sistemes de llegat
francès a usar la llei –en teoria, garantia del dèbil– per defensar les
institucions respecte dels ciutadans, en lloc de defensar el ciutadà del
poder institucional. Per això, en uns llocs és legal –encara que
socialment reprovat– cremar la bandera del país o mancar al respecte al
cap d’Estat, però aquí hi ha artistes a la presó per impugnar amb les
seues creacions les institucions de l’Estat.
Aquesta
major propensió en el nostre sistema a usar la llei per defensar les
institucions dels ciutadans s’accentua quan ha fallat una de les
missions crucials de l’Estat-Nació d’estil francès: l’ús de l’Estat com a
instrument d’unificació nacional, tot identificant Estat i Nació,
símptoma inequívoc de nacionalisme en estat pur. És a dir, quan no s’ha
assolit l’ideal d’”un sol poble” com equivalent a la “Nació”. Diferent
és quan la noció “un sol poble” es refereix a la comunitat política de
ciutadans, subjectes de drets civils i polítics, amb independència de
qüestions d’identitat nacional o sentiment de pertinença. Això, per
descomptat, implica la necessitat de respecte a la complexitat de les
comunitats plurinacionals, on els drets de ciutadania no poden
discriminar segons grups nacionals.
A Espanya l’Estat
ha perseguit la unificació nacional, l’adhesió de tots els ciutadans a
la Nació uniforme, adhesió sense la qual no es gaudeixen els mateixos
drets. D’ací, per exemple, l’argument que el fet que el castellà sigui
la llengua obligatòria per a tothom a Espanya, i l'única obligatòria, no
seria discriminatori, perquè com que tots som ‘nacionals’, el castellà
seria la llengua de tots. Això és el que pretén legitimar el concepte
–polític– del castellà com a llengua comuna dels espanyols.
L’exigència d’adhesió a la ‘nació uniforme’ és a la base del conflicte
territorial a Espanya, i en particular del procés d’independència a
Catalunya, que persegueix la creació d’un Estat on els drets de
ciutadania i la posició dels ciutadans respecte a les institucions no
siguin condicionats per qüestions d’identitat o d’adhesió a una Nació
intangible. És a dir, "un sol poble" com a comunitat d’individus amb
iguals drets i llibertats, i també deures i responsabilitats, on la
identitat nacional sigui qüestió personal i privativa de cadascú, i
cadascú se la gestioni de la forma que vegi més convenient.
