Aquella votació de fa 300 anys és probablement un dels actes de sobirania plena més importants que ha viscut el nostre país
06.07.2013
-
Politòleg i editor, respectivament
-
Manuel Manonelles i Quim Torra
“Mai
ningú es va imaginar que aquest poble es posés en estat de defensa”, va
reconèixer l'enginyer Pròsper de Verboom en el seu dictamen sobre la
manera d'atacar Barcelona, entregat al duc de Pòpuli, cap de l'exèrcit
borbònic d'ocupació, l'agost del 1713, justament unes setmanes després
de l'inici del setge de la ciutat.
Què havia passat perquè
aquell poble, desemparat i abandonat a la seva sort pels seus aliats
després dels Tractats d'Utrecht, anunciés solemnement, el dia 9 de
juliol de 1713, l'opció de “la defensa del Principat, per la
conservació de les Llibertats, Privilegis y Prerrogativas dels
Cathalans, que nostres Antecessors à costa de la sanch gloriosament
alcansaren, y nosaltres devèm aixi mantenir...”?
Doncs una
votació que va canviar el curs de la història dels catalans. La decisió
que durant la primera setmana de juliol del 1713 va prendre la Junta
General de Braços del Principat proclamant la guerra a ultrança contra
Espanya i França.
I és que, en absència del virrei, i davant de la
gravíssima situació, els catalans van recórrer a convocar els seus
estats generals o Junta de Braços, organisme substitutiu del Parlament o
Corts quan no es podien reunir. Era constituït, com les Corts, pel braç
eclesiàstic, el braç militar (o de la noblesa) i el braç reial (o popular, representant de les viles i ciutats). Reunits al saló de Sant Jordi del Palau de la
Generalitat, havien de prendre una decisió vital: debatre entre la
submissió o la resistència a Felip V. El 30 de juny, després de l'acte
inaugural, com era costum, es van dividir per braços i es van iniciar les discussions.
El
braç eclesiàstic va optar per la inhibició i el militar, amb unes
votacions ajustades, per la submissió. Però va ser aquí on va tenir lloc
un dels moments més extraordinaris, quan un noble barceloní, Manuel de
Ferrer i Sitges, es va alçar per pronunciar una de les peces mestres de
l'oratòria catalana: “Què motius té lo sereníssim duc d'Anjou per
haver deliberat lo oprimir-nos amb tant de rigor, com volen reduir-nos
de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?...Qui pot
creure que en un sol dia se vulga consentir a entronisar-se la vanitat i
violència castellana, fent servir als catalans com nos diu la història
de Castella, feien sofrir als indios?... Acabe's la nació amb glòria,
que logra menos patir que sofrir extorsions que no practicaren els
moros...” Ferrer feia una crida a la defensa a ultrança de
Catalunya, apel·lant a la història, la tradició i la justícia de la
causa dels catalans. Un discurs apassionat que gira al voltant del
concepte de la llibertat i que encara avui provoca al lector un
sentiment de profunda emoció. Tanmateix, la dispersió de vots amb una
altra proposta força semblant va fer que guanyés la proposta de
sotmetre's al Borbó.
Paral·lelament, es reunia el braç reial, el
darrer a prendre una decisió. Submissió o resistència? L'aleshores
conseller en cap de Barcelona, Manuel Flix, va proposar la primera i les
intervencions successives semblaven confirmar que també es prendria la
mateixa resolució que el braç militar. Aleshores va entrar en escena el
ciutadà Feliu Teixidor i Sastre, i va demanar que es prenguessin les
armes en defensa dels privilegis i les constitucions. Suposava la
guerra. Altres veus s'hi van ajuntar, com ara la del ciutadà honrat
Josep Ferran. Feta la votació final, el resultat no oferia dubtes: 78
vots a favor de la resistència versus 45.
“Va ser obra,
veritablement, del poble”, va afirmar Ferran Soldevila. I, certament,
aquell resultat, conegut poc després pels representants del braç
militar, va forçar una nova discussió i votació, de manera que la
noblesa, en vista del patriotisme mostrat pel braç reial, ara sí, de
manera aclaparadorament majoritària, s'inclinava per la defensa, la tesi
de Manuel Ferrer. La sort de Catalunya estava decidida: guerra a
ultrança per la defensa d'un dels sistemes constitucionals i
parlamentaris més antics d'Europa, el català, que ja l'any 1713 tenia
cinc segles de recorregut. Una decisió que no havia pres cap rei, sinó
els mateixos representants dels catalans.
Aquella votació d'ara fa 300 anys és probablement un dels actes de sobirania plena més importants que ha viscut el nostre país en l'època moderna.
D'aquí
a dos mesos, la roda del temps ens regalarà un altre dia de setembre. I
arribaran les commemoracions oficials, i les parades i celebracions
d'homenatge aniran passant. En aquest Tricentenari, hem de procurar, més
que mai, no desactivar el component vital i humà de la lluita d'un
poble que se sentia i es volia lliure. És l'única manera que l'exercici
de la memòria no esdevingui pueril i estèril, sinó creatiu i
transformador, interpel·lador. I ens faci, una altra vegada, sobirans
del nostre destí.
Darrera actualització ( Dissabte, 6 de juliol del 2013)
(Aquest post ha rebut 878 visites)
__
