30 de novembre de 2021

Glifosat el maleït herbicida: Metalls pesants com arsènic, crom, cobalt, i níquel, coneguts com tòxics i com disruptors endocrins, es troben a les formulacions de l'herbicida glifosat - Shocking Study Shows Glyphosate Herbicides Contain Toxic Levels of Arsenic




Jan 8 2018 
A shocking new study published in Toxicology Reports has shown that the current regulatory assessments of the world’s most used herbicides are wrong, with ingredients such as arsenic being regularly found in Glyphosate based herbicides and other pesticides at toxic levels.

arsenic


Glyphosate’s toxicity is currently being debated at an international level by regulatory and health authorities, but other formulants in Glyphosate-based herbicides (such as Monsanto’s Roundup), are rarely considered. The formulants used with glyphosate are declared as inert and confidential by the pesticide industry.

Find the full peer-reviewed paper here.
Prof. Gilles-Eric Séralini from the University of Caen Normandy, France, and his colleagues Dr. Nicolas Defarge and Dr. Joël Spiroux, have discovered several new findings which crush the pesticide industry’s claim that the ‘inert’ ingredients in glyphosate-based herbicides do not need regulating:
  • Glyphosate-based herbicides are shown to contain heavy metals such as arsenic. These are not declared and are normally banned due to their toxicity.
  • Tested on plants, herbicide formulants such as POEA are toxic in isolation, while glyphosate alone is not toxic to plants at normal agricultural levels, but apparently only at higher levels.
  • Tested on human cells, formulants composed of petroleum residues have a more endocrine disruptive effect and are more toxic than glyphosate.
The comparative effects of glyphosate alone and 14 of its formulations were studied by Seralini’s team. Glyphosate was clearly shown to not be the major toxic compound in the herbicide formulations – Petroleum-based compounds in the herbicide formulations were more toxic than glyphosate.

Seralini and his team also searched for other known toxic and endocrine-disrupting elements in 22 pesticides, including 11 glyphosate-based herbicides. They discovered several heavy metals in most formulations, in particular arsenic, chromium, cobalt, lead and nickel, which are known to be toxic and endocrine disruptors. All diluted formulations except one contained a cocktail of these metals. This phenomenon thus appears to be widely distributed in the world, as the pesticide samples mainly came from the European Union and North America. In Asia, large amounts of Arsenic were found in the glyphosate-based herbicides previously sold in Sri Lanka before the country banned such herbicides due to concerns about CKDu – Chronic kidney disease.
Prof. Séralini stated Sunday: “These results show that the declarations of glyphosate as the active principle for toxicity are scientifically wrong, and that the toxicity assessment is also erroneous: glyphosate is tested alone for long-term health effects at the regulatory level but the formulants – which are composed of toxic petroleum residues and arsenic – are not tested over the long term. We call for the immediate, transparent and public release of the formulations and above all of any health tests conducted on them. The acceptable levels of glyphosate residues in foods should be divided immediately by a factor of at least 1,000 because of these hidden poisons. Glyphosate-based herbicides should be banned.”

Sustainable Pulse Director, Henry Rowlands, concluded; “These results show that the difference between “active ingredient” and “inert compound” is a regulatory assertion with no demonstrated toxicological basis and thus an immediate ban on glyphosate-based herbicides is the only way to protect public health. It is clear that glyphosate is a serious health concern but it is now also clear that glyphosate-based herbicides, to which we are all exposed, are an even greater risk to human health than glyphosate alone. We all now urgently need a comprehensive safety study on glyphosate-based herbicides

 
 
 
 
 
 
 
(L'empresa Bayer va comprar fa aprox. un any l'empresa que fabricava el glifosat. Això vol dir que per una banda la Bayer escampa verí que ens fa mal a la salut, i per un altre, fabrica els medicaments per curar-nos. És això???  Cuca de Llum)
 
 
 
 
 
 
____
 

27 de novembre de 2021

El cop de Luxemburg a Llarena: què faria si demà tornés Puigdemont? Exposició de tot l'entramat jurídic des de l'estada a Sardenya del Pres. Puigdemont

 



 

 

Mai fins ara la justícia europea no havia dit d'una manera tan clara a la justícia espanyola que allò que preval és el dret de la Unió
 
 
26.11.2021 - Vilaweb - Josep Casulleres Nualart
 
 
Mai fins ara la justícia europea no havia dit d’una manera tan clara a l’espanyola, en relació amb la persecució contra els exiliats catalans, que allò que preval és el dret de la Unió i no l’espanyol. La resolució amb què el Tribunal General de la UE desestima la demanda del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Clara Ponsatí de recuperar de manera provisional la immunitat que els va retirar l’Eurocambra amb el suplicatori és molt contundent en aquest sentit. Perquè ratifica i clarifica els arguments pels quals va denegar aquestes mesures cautelars el mes de juliol, és a dir, que no calia concedir-les perquè, com que les euroordres estaven suspeses, no hi havia risc de detenció. Però també perquè introdueix un concepte nou: les euroordres resten suspeses perquè el procediment penal que les origina també ho està. El TGUE diu que això ja ho sap el jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena i que, d’acord amb el principi de cooperació lleial, ho ha de respectar.
 
El vice-president del tribunal europeu, Savvas Papasavvas, que és qui signa aquesta resolució, desautoritza Llarena per l’actitud que va tenir durant la detenció de Puigdemont a l’Alguer. I els arguments amb què la desautoritza són molt importants, perquè permet de veure la importància que té el dret espanyol en aquest procediment: cap. El TGUE repassa els fets i els arguments pels quals la defensa dels exiliats va demanar novament que recuperessin de manera provisional la part de la immunitat que els van llevar, fins que el Tribunal de Luxemburg no resolgui, d’una banda, la demanda contra el suplicatori i, d’una altra, les qüestions pre-judicials que va presentar Llarena per a definir els criteris amb què es poden rebutjar les euroordres.


La presentació d’aquestes qüestions pre-judicials, el mes de març d’enguany, suspenia les euroordres. Així ho va dir l’advocada de l’estat espanyol al TGUE l’estiu passat, i així ho va deixar dit el tribunal europeu en la resolució del 30 de juliol. I, tanmateix, Llarena mantenia actives les euroordres, les autoritats espanyoles van maniobrar per a fer detenir Puigdemont a l’Alguer el 23 de setembre, i el Suprem va provar d’extradir-lo repetint a tort i a dret que no era cert que les pre-judicials suspenguessin les euroordres, que “continuaven actives a tot Europa”. Fins i tot Llarena va desautoritzar públicament l’advocada de l’estat Sonsoles Centeno perquè va sostenir davant del TGUE un criteri (compartit pel tribunal europeu) que li impedia a la pràctica l’extradició de Puigdemont.
 
 
Això que diu el Suprem “és irrellevant”
 
El TGUE deixa clar que l’article 23 de l’estatut del tribunal diu que la petició de pre-judicials suspèn el procediment penal contra els exiliats i les euroordres que se’n desprenen, i que aquesta suspensió “no requereix cap decisió específica” del Tribunal Suprem espanyol. Però encara va més enllà, quan recorda que Llarena va adreçar-se a les autoritats italianes l’endemà de la detenció de Puigdemont per a dir-los que no s’havia suspès el procediment penal en qüestió ni les ordres de detenció europees relatives als demandants i que no era cert que la sol·licitud de decisió pre-judicial tingués efectes suspensius. Doncs bé, el vice-president del TGUE diu textualment que això és irrellevant. Que no té gens d’importància a l’hora d’avaluar si els eurodiputats corren un risc greu de perjudici o si poden ser detinguts i, per tant, si els han de concedir mesures cautelars.
 
 La defensa dels exiliats va recordar precisament la detenció de Puigdemont com un precedent nou i perillós que les justificaria. Però el TGUE respon que precisament la reacció que van tenir les autoritats italianes, deixant lliure de seguida Puigdemont i suspenent l’execució de l’euroordre, demostra que tal risc no existeix. El tribunal diu que cap autoritat judicial estatal no pot tirar endavant les euroordres precisament perquè estan suspeses. I tant se val què hi digui el Suprem, perquè recorda que “no cal cap decisió específica de les autoritats nacionals al respecte”.

 

I tampoc no importa què hi digui el Tribunal Constitucional espanyol, que l’endemà de la decisió del tribunal de Sàsser de suspendre l’euroordre contra Puigdemont va denegar el seu recurs d’empara perquè se suspenguessin tant l’euroordre com l’ordre espanyola de detenció contra ell. El TGUE diu que no s’ha de tenir en compte que el TC denegués la sol·licitud dels exiliats.

 

El principi de cooperació lleial

Però és clar que fins ara els eurodiputats exiliats s’han pogut moure amb llibertat per tota la Unió, d’acord amb el fet que les euroordres estan suspeses, però no es poden moure pas per l’estat espanyol, on el Suprem manté activa l’ordre de detenció. La seva defensa també ho va al·legar a l’hora de demanar el restabliment total de la immunitat de manera provisional. I tot responent a aquesta al·legació concreta, el TGUE diu, textualment, això: “No podem basar la constatació d’un perjudici greu i irreparable [per als eurodiputats demandants] en la premissa que les autoritats nacionals competents podrien, si és el cas, no extreure totes les conclusions de la presentació de la sol·licitud de decisió pre-judicial. Aquesta premissa solament pot ser hipotètica, perquè aquestes autoritats, en virtut del principi de cooperació lleial, han de tenir en compte el fet que el procediment penal controvertit està suspès per causa de la presentació d’aquesta sol·licitud i els seus efectes posteriors sobre l’execució de les ordres de detenció europees relatives als demandants.”

En aquest context, quan el TGUE diu, d’acord amb les al·legacions dels exiliats, que els tribunals espanyols podrien “no extreure totes les conclusions de la presentació de la sol·licitud de decisió pre-judicial” vol dir que els podrien fer detenir si tornessin a Catalunya. El tribunal deixa clar en tot moment que, de la presentació de les pre-judicials, cal extreure’n, sobretot, dues conclusions: una, que les euroordres resten suspeses perquè, dues, el procediment penal resta suspès. Vet ací la novetat més important d’aquesta nova resolució. Perquè la suspensió del procediment penal vol dir que s’han de suspendre també les ordres estatals de detenció. I no solament les euroordres.

Més encara: el tribunal també deixa clar que Puigdemont, Comín i Ponsatí conserven la immunitat de desplaçament per a exercir la seva condició d’eurodiputats, recollida en el segon paràgraf de l’article 9 del protocol número 7 sobre privilegis i immunitats de la UE. És una part de la immunitat que el suplicatori de Llarena no els va retirar, i que és pensada per a protegir l’activitat parlamentària dels eurodiputats, perquè puguin desplaçar-se sense cap risc al Parlament Europeu. El vice-president del TGUE diu ben clarament que “si fossin empresonats a Espanya se’ls podria causar un mal irreparable” perquè se’ls haura violat aquest dret.

Però el Suprem espanyol respondrà a aquesta exigència de cooperació lleial a la qual fa referència el TGUE perquè compleixi aquestes “conclusions”? Si demà tornessin els exiliats, amb aquesta resolució a la mà, el Suprem no els podria fer empresonar. Vulneraria la resolució del tribunal europeu i aquest principi de cooperació lleial al qual fa referència. Ja haurien pogut tornar amb la resolució del 30 de juliol, però aquesta nova resolució clarifica encara més les línies que no pot depassar la justícia espanyola en la persecució dels exiliats, si més no en aquest moment processal.

Què faria Llarena si tornessin ara els exiliats? Els faria detenir d’acord amb un procediment penal que avui la justícia europea ha deixat clar que resta suspès? Quines conseqüències podria tenir? I què passa amb la resolució del Tribunal Constitucional espanyol que denegava la petició dels exiliats de suspensió de les euroordres i de les ordres de detenció espanyoles d’acord amb les resolucions de la justícia europea? La màxima autoritat judicial espanyola i el tribunal de garanties espanyol són en mala posició. I hi han arribat per l’obsessió de Llarena, empès segurament per gent més poderosa dins de la judicatura espanyola, d’extradir al preu que sigui el president Puigdemont. Perquè aquesta nova resolució del TGUE ha estat conseqüència d’haver-lo fet detenir a Sardenya. La pretensió d’extradició ha acabat deixant Llarena amb les mans encara més lligades pel dret europeu.

 

I ara, en un afer que té impacte en els drets de tres eurodiputats, el Suprem i el TC se situen fora del dret de la Unió, i en una posició de defensa a ultrança de la prevalença del dret espanyol que com més va més s’assembla a Polònia.

 https://t.co/C3m1ZntKCl?amp=1

 

 

 

 

 

___

22 de novembre de 2021

L’ofici més antic del món no és un ofici. Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària.

 

 

Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària

 

 

Marta Rojals. 25.10.2021 - Vilaweb


L’anunci del govern espanyol d’abolir la prostitució, que ja veurem com acaba, em retorna al cap una escena de fa uns quants anys, després d’una victòria sonada del Barça –ja veus si en deu fer, d’anys–: servidora passava pel costat d’un prostíbul de la zona alta, d’aquells disfressats de bar de copes, i de la nit de celebració recordo una colleta de pijets d’edat universitària, embufandats i enriolats, fent que-sí-que-no davant de la porta negra i emmirallada del local. Al final va ser que sí, i el que em pensava que era una broma d’aficionats borratxos va resultar que era una realitat.
 
 
Ens hauria de sorprendre, en aquest punt de la pel·lícula, veure puters jóvens, sigui de fet o en potència? Nanos perfectament funcionals, amb el cent per cent de mobilitat i dues manetes en total? De fet, ja fa temps que les dones prostituïdes expliquen que l’edat mitjana dels puters és cada vegada més baixa, i que moltes ja tremolen perquè els novells els demanen pràctiques més denigrants, influïts pel porno de violació, és a dir, pel porno amb què puja avui la canalla. Pràctiques que les noies que tenen a mà no hi accedirien de grat, o que potser, perquè hi accedissin, les haurien de forçar. I, és clar, susceptibles com són les nanes d’ara, qualsevol et clava una denúncia i, si no et toca un jutge comprensiu, et pot fotre la vida enlaire. Més val pagar, tu, i fora conflictes morals.


Un recurs molt suat quan parlem del desgrat de prostituir-se és la comparació amb treballar a la mina, o amb qualsevol altra ocupació física. I és que l’equívoc de dir-ne “l’ofici més antic del món” pressuposa que qualsevol activitat, pel sol fet de ser remunerada, ja és una feina. La guionista i humorista Patricia Sornosa n’explicava així de curt la diferència: “Si ton pare entra al local on penques i tu no el pots atendre, no és una feina.” Cosa que encara és més clara si girem l’objectiu: si no te la pot fer una filla teua, o un fill, no és una feina. De fet, no hi ha intimitat més íntima, diccionari en mà, que permetre l’entrada d’un tros d’altri dins del propi cos, i el fet que per a la majoria de dones cis prostituir-se sigui l’última opció (per a les trans, moltes vegades és l’única), té més a veure amb això que amb la pega de no poder tributar.
 
 
No parlo de l’esclavatge expressament, perquè l’extrem es fa servir massa sovint per treure ferro a l’explotació dita voluntària, l’excepció dins del negoci a la qual s’aferren tants pro-legalització amb l’esperança –si no, quina?– que de cop deixaria de ser una fracció marginal. Perquè si legalitzar la prostitució no serveix perquè qui ho fa a desgrat vulgui fer-ho de grat, on és l’avenç de l’invent? Si la resposta és que com a mínim les prostituïdes podrien cotitzar i tenir drets laborals (he, explica-ho a una autònoma), continuaríem despistats del problema principal: penetrar un cos que no et desitja, és menys abús de poder si hi ha una factura pel mig?
 
 
Si es tracta de regular el negoci, tots els models són imperfectes –el prohibicionisme, l’abolicionisme, el reglamentarisme, el legalitzador–, i és que pretendre alterar el sistema establert de relacions de poder és d’una ambició fora mida. L’estat espanyol, sense fer res, ha esdevingut el primer de la Unió Europea en demanda de prostitució, el tercer a nivell mundial, i quatre de cada deu hòmens que hi viuen reconeix que ha pagat per sexe alguna vegada. En un entorn com aquest, és clar, el més fàcil és sostenir que aquesta xacra és un mal inevitable, la manera més suportable de dir que ficar-se dins de dones que no et demanen —per la via vaginal, oral o rectal— és inevitable, i que, si els qui no ho poden evitar ho fan per la força del bitlleter i no per l’altra, encara els hem de donar les gràcies.

 

Ens diuen que hem d’acceptar aquesta realitat, cosa que vol dir acceptar que l’accés a una dona per part dels hòmens –el 99% de puters són hòmens, el 80% de prostituïdes són dones– és de facto un dret, com reclamen obertament els incels o cèlibes involuntaris, i que el que cal és que les “professionals” que els l’han de procurar tinguin reconeguts els seus. I sí que cal, ara bé: d’aquí a fer passar aquesta fatalitat per una activitat econòmica més, home, no. Perquè això significa haver de desmuntar, per l’altra banda, la columna vertebral de l’educació sexo-afectiva igualitària, el missatge que intentem transmetre als jóvens que el seu cos és un temple, com ho és el dels altres; que només sí és sí, que no dir piu no significa consentir; que el desig és la mesura del consentiment entre les persones adultes.

 

Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària, és desmentir totes les prevencions amb què creixen les noies en termes d’integritat física, perquè, al final, qualsevol negativa a sotmetre’s pot ser considerada com un escrúpol purità. De la mateixa manera, en els nois, és reforçar el missatge de dominació que reben per la via del porno de masses, perquè tot allò que una nana no els vulgui proporcionar avui i ara, sempre ho podran aconseguir pagant. Amb càrrec a la cartera i sense càrrec a la consciència, perquè, total, és una activitat tan digna com una altra.

 

 

 

___

El trasfondo de la prostitución: el 79% del tráfico de personas tiene que ver con la explotación sexual




Se trata de un negocio y fenómeno criminal global que golpea en particular a mujeres y niñas, afirma un estudio de los Jesuitas españoles. Cada año, cerca de 500 mil mujeres que provienen de países pobres entran en Europa para ser explotadas sexualmente



ForumLibertas.com
Según la Organización Internacional del Trabajo (OIT), cerca de 21 millones de personas son víctimas de la trata de seres humanos en el mundo, una lacra que no para de crecer y que supone uno de los principales negocios a nivel planetario. 

Esto es lo que constata un reciente estudio, 'La trata de seres humanos, el negocio del comercio de las personas', que se puede consultar en el documento adjunto y que ha sido elaborado por el servicio de los Jesuitas españoles para los migrantes (Sjm).

Se trata de un negocio y fenómeno criminal global que golpea en particular a mujeres y niñas, que en la mayoría de los casos acaban siendo explotadas sexualmente. De hecho, cada año cerca de 500.000 mujeres provenientes de países pobres entran en Europa para ser explotadas en el ámbito de la economía criminal con un objetivo sexual, afirma el estudio.

De esta manera, en el trasfondo de la prostitución, sobre cuya despenalización hay un vivo debate en España y otros países europeos, está la constatación de que el 79% del tráfico de personas tiene que ver con la explotación sexual, señala el informe de los Sjm.



Se trata de una estadística que cabria recordar a organizaciones como Amnistía Internacional, que promueve la despenalización de la prostitución, argumentando que la venta de sexo "es un trabajo".


Diferentes cifras, todas preocupantes

Uno de los problemas de fondo al que nos enfrentamos, observa el estudio, es el de la falta de estadísticas sobre el fenómeno elaboradas por los diferentes Estados. Es decir, no existe todavía un monitoreo articulado a nivel local del problema y sin embargo al mismo tiempo son numerosas las investigaciones llevadas a cabo por agencias internacionales que describen en conjunto un cuadro alarmante.
 
Según las Naciones Unidas, el contrabando de seres humanos a través de las fronteras afecta al menos a cuatro millones de personas y factura entre siete y diez millones de dólares cada año.


Sin embargo, según la Interpol (Organización internacional de la policía criminal), sumando las ganancias provenientes de la trata verdadera a los intereses de las bandas criminales que controlan el tráfico de migrantes, los números son distintos: el negocio alcanzaría de hecho los 39 mil millones de dólares cada año, una cifra que compite con las derivadas del tráfico de droga y de armas. 



"Crímenes muy graves"

No por casualidad la Santa Sede ha recordado en repetidas ocasiones durante los pasados meses la unión entre estos distintos fenómenos gestionados a menudo por las mismas organizaciones criminales o por grupos en contracto entre ellos.

El pasado mes de abril el Papa afirmó: “He declarado en repetidas ocasiones que estas nuevas formas de esclavitud –tráfico de seres humanos, trabajos forzados, prostitución, comercio de órganos– son crímenes muy graves, una plaga en el cuerpo de la humanidad contemporánea”. 

Francisco invocó después a una legislación adecuada para contrarrestar el fenómeno, llevar a los traficantes ante la justicia y reinvertir las ganancias de un comercio criminal.


Feminización de la trata y menores

También el trabajo en negro y el trabajo en esclavitud son aspectos directamente relacionados tanto con las migraciones como con el comercio de seres humanos. 
 
En este sentido, el estudio de los Jesuitas españoles habla de feminización de la trata: el 55% de todas las víctimas de la explotación del trabajo son mujeres o niñas


Un cuadro general que se confirma con otros datos de carácter global: según las Naciones Unidas, la mayor parte de los mil millones y medio de personas que viven con un dólar al año está compuesta por mujeres.

En el documento se observa además que quienes gestionan el reclutamiento de mujeres jóvenes lo hacen a través de falsas promesas de trabajo como modelos, secretarias o dependientes en un país rico; sin embargo, subraya, algunas de ellas saben bien de estar destinadas a ejercer la prostitución, teniendo el consenso (exhorto con promesas económicas) de sus familias. 

El informe cita algunos itinerarios seguidos por los modernos mercaderes de esclavos sexuales, como el que va desde Myanmar, China y Camboya hasta Tailandia; o el que va desde Rusia a los Emiratos del Golfo, o el camino que pasa desde Filipinas y Colombia hasta Japón, o desde Brasil, Paraguay, Colombia y Nigeria y llega hasta España.

El documento de los Jesuitas señala también que “desde el fin de la cortina de hierro, decenas de miles de mujeres y niñas han sido 'exportadas' desde Rusia, Ucrania, Moldavia y Rumania para ser explotadas en las ciudades de Europa occidental y Japón”. 

Finalmente explica que la trata con fines de explotación sexual tiene como víctimas también otro grupo muy vulnerable: los menores

Según Unicef, hasta dos millones de niños son obligados a prostituirse en el comercio sexual en todo el mundo. Pero la trata de menores presenta otras posibilidades igualmente graves: la adopción ilegal de menores extranjeros, el tráfico de órganos, el secuestro de menores para ser utilizados en los conflictos armados (niños soldado) o en la mendicidad, a menudo acompañado por actividades delictivas.


Artículos relacionados:
>>  Acabar con la prostitución sin criminalizar a las víctimas: propuesta de expertos desde el Vaticano
( Una de las  entradas más visitadas de la blog: desde su publicación el 19 abril 2015, casi siempre  ha estado en la lista de las 8 más visitadas)  


Surt ara a la llum l'intent de l'UE el 2-Octubre 2017 de fer una mediació entre Catalunya i Espanya: Rajoy ho va impedir

 

A la foto del tweet, Frans Timmermans, comissari i vice-president de la Comissió Europea

 
La dreta espanyola trenca el tabú de la "mediació d’Europa" (oferta des del 2-d'Octubre 2017) per debilitar Sánchez
 

Els cercles de la dreta espanyola més afins al PP fan circular un "relat" que atribueix al govern de Rajoy la perícia diplomàtica d'haver frenat la intervenció de la Comissió Europea

 

22.06.2021 -  Vilaweb
L’octubre del 2017, la Comissió Europea va fer costat al govern de Mariano Rajoy. Públicament, si més no. Al ple del parlament europeu que va debatre la situació a Catalunya, el 4 d’octubre, el vice-president de la Comissió Europea, Frans Timmermans, va dir que el referèndum havia estat il·legal i que calia respectar la llei espanyola. I aquesta va ser la posició oficial. Però el suport no va ser compacte ni incondicional, aquells dies, i el fet cert és que la Unió Europea va tenir a veure amb el desenllaç dels fets d’octubre. A final de setembre del 2017 Merkel i més dirigents europeus ja van comunicar a Rajoy que estaven preocupats per la seva actuació a Catalunya, que era a punt de fer el referèndum. I només era una declaració preventiva: no estaven còmodes.
 
 
Entre l’endemà del referèndum, el 2 d’octubre, i el 27 d’octubre, dia de la declaració d’independència, la incomoditat es va fer més palesa, i la possibilitat d’una mediació de la Unió Europea va sobrevolar les decisions del govern català. El 10 d’octubre el president Carles Puigdemont va rebre una trucada del president del Consell Europeu, Donald Tusk, en què li va demanar que no fes cap pas irreversible, i Puigdemont va decidir deixar sense efectes la declaració d’independència. Els dies anteriors, la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, havien mantingut converses sobre la situació a Catalunya. La conclusió de les converses va ser pressionar Rajoy perquè cerqués vies de diàleg amb Catalunya.
 
 
Les crides al diàleg van continuar els dies següents, però es van anar aigualint a mesura que el govern català dubtava. Però les setmanes següents al referèndum la qüestió va continuar sens dubte damunt la taula. En la cimera del Consell d’Europa que es va fer a Brussel·les el 19 i el 20 d’octubre, Alemanya va confirmar públicament que Rajoy no havia aconseguit que la situació a Catalunya quedés fora de l’ordre del dia. Però ja en plena reunió, Rajoy es va negar a parlar-ne, adduint que era una qüestió interna, tot i les peticions explícites de Merkel i Tusk. Amb la declaració del 27 d’octubre i l’aplicació de l’article 155, la Unió Europea va acabar fent pinya del tot amb Espanya. Però la mediació va arribar a ser en cap moment damunt la taula?

 

 

El PP va evitar que la Comissió s’oferís a mitjançar?

Tot i que després les tensions van continuar, el 4 d’octubre fou quan la Comissió es va tancar d’una manera pública, amb la compareixença de Frans Timmermans, que fou molt dur amb l’independentisme

 

Tanmateix, ara, els cercles de la dreta espanyola més afins al PP comencen a fer circular un relat que atribueix al govern de Mariano Rajoy la perícia diplomàtica d’haver contingut la posició de la Unió Europea. El missatge implícit d’aquesta història és la crítica a la feblesa diplomàtica espanyola, que el president del PP espanyol, Pablo Casado, ha atribuït públicament a Pedro Sánchez. “El caos del seu govern és la nostra debilitat més gran a fora“, va dir-li fa poc.
 

El diari La Razón, editorialment pròxim al Partit Popular, va publicar ahir una notícia imprecisa i curiosa en què assegurava que el 4 d’octubre de 2017 era previst que Timmermans fes oficial l’oferta de la Comissió Europea d’exercir de mediadora en el conflicte català, i que va ser el govern de Rajoy que ho va evitar in extremis. Segons el diari, el 2 d’octubre hi hagué “una crisi de primera magnitud” perquè el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, havia deixat escrit que “allargava la mà per a la mediació”. La notícia diu que Juncker va haver d’anar-se’n d’improvís a l’Índia, tot i que, en realitat, el viatge era previst abans del referèndum. I que Timmermans estava disposat a llegir el discurs.


El text de La Razón, del qual s’han fet ressò diputats de Vox, diu: “Jorge Toledo, secretari d’Estat de Relacions amb la Unió Europea, es va desplaçar de manera urgent a Brussel·les, alertat per González Pons de la jugada que s’havia engegat, i van aconseguir de convèncer Timmermans que no llegís el discurs.” En canvi, el vice-president europeu va llegir-ne un de molt contundent en què deia que el govern de Catalunya havia de complir la llei i que Europa volia una Espanya unida. La Razón en dóna tot el mèrit al PP: “Si aquesta oferta de mediació s’hagués produït, la història s’hauria escrit de manera totalment diferent.” I ho contrasta amb una opinió difusa que torna a acusar la feblesa diplomàtica dels socialistes: “Ara a Europa no consideren pas cap sacrilegi reprendre aquesta oferta de mediació per ajudar que evolucioni la taula de diàleg.” D’on ho treuen? No se sap. “No hi ha cap decisió oficial sobre aquesta qüestió, és tan sols en el clima d’opinió de la diplomàcia europea“, diuen. Però amb el PP, diu entre línies, això no hauria passat.

 

Sigui com vulgui, responsabilitzen els socialistes del risc suposat que Europa intervingui ara en el conflicte català.(Quin cinisme! Espanya no va gens bé per la suma d'errors del PP i del PSOE, i de molts que no són ni de l'un ni de l'altre, durant molts molts anys. Adjudicar el mèrit o culpa a algú en concret és torçar la veritat, com tantes altres vegades han fet. Estigueu atents! Cuca de Llum) “La diplomàcia europea –diuen– es mou en l’ombra per agitar la separació d’Escòcia del Regne Unit.” I afegeixen que necessita que “Espanya pugui deixar de vetar el referèndum a Escòcia”. Segons aquest relat, Brussel·les pretén aprofitar-se que el govern de Pedro Sánchez hagi reconegut que el conflicte català és un conflicte polític. Pilotar una suposada mediació a Catalunya, insinuen, podria permetre a la Comissió una bona posició internacional per a forçar un segon referèndum a Escòcia.

 

L’afebliment de la influència diplomàtica espanyola

Aquests dies, la dreta espanyola ha tornat a posar la qüestió d’Europa i Catalunya damunt la taula, atribolada per la concessió dels indults als presoners polítics independentistes. El govern de PSOE i Unides Podem ha tingut tres relliscades diplomàtiques seguides, i el PP, Vox i la premsa espanyolista fa setmanes que hi suquen pa. Primer, amb la crisi migratòria al Marroc, amb què el govern marroquí va recordar que fàcilment pot fer miques l’equilibri que protegeix la fràgil frontera de Ceuta i Melilla. Segon, amb la no-trobada amb el president dels Estats Units, Joe Biden, que tan sols va concedir mig minut a Sánchez en la trobada de l’OTAN, que l’oposició va atribuir a la insignificança internacional d’Espanya originada pels socialistes. I tercer, l’informe del Consell d’Europa, demolidor amb la repressió de l’estat espanyol contra els independentistes.

 

Totes tres crisis s’adscriuen en un procés d’afebliment de la influència de la diplomàcia espanyola a Europa i al món. El govern de Sánchez se n’ha ressentit especialment. Els principals noms de confiança de l’estat espanyol a Europa han perdut poder amb l’arribada d’Ursula von der Leyen a la presidència de la Comissió Europea: el pinyol d’influència espanyola s’havia afermat molt a l’entorn de la figura de Juncker i ara s’han hagut de redistribuir en llocs més secundaris. El càrrec de cap de la diplomàcia europea, que ostenta Josep Borrell, va ser ben rebaixat respecte de les seves funcions durant el mandat de Federica Mogherini, la seva antecessora. I Sánchez no ha reeixit a situar gent de la seva confiança en organismes internacionals. Va fracassar en l’intent que el ministre Pedro Duque ocupés la presidència de l’Agència Espacial Europea i en l’intent que la vice-presidenta Nadia Calviño fos presidenta de l’Eurogrup.
 
En la qüestió catalana, a més, les coses han esdevingut ben magres per a Espanya en la batalla judicial europea. No és tan sols que el Consell d’Europa hagi exigit la llibertat dels presoners, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió, sinó que la duresa amb què Bèlgica i Alemanya han resolt algunes de les euroordres dictades pel jutge Pablo Llarena han qüestionat la solidesa democràtica de la justícia espanyola. La justícia belga va confirmar a l’estat espanyol la denegació de l’extradició del conseller Lluís Puig pel risc de vulneració de drets fonamentals, i Alemanya va ensorrar l’acusació per rebel·lió contra el president Carles Puigdemont.

 

 

Per llegir la mateixa notícia d'un altre diari:

 

Article sobre tècniques de manipulació informativa:

 >>  Creus tot el que es publica?  Sense esperit crític?  Tres exemples d'estratègies de manipulació: sobre la independència del Catalunya, o l'economia, o...


 


__

18 de novembre de 2021

Tendre homenatge a Ferran Torrent, l’home que fa feliços els lectors

Tendre homenatge a Ferran Torrent, l’home que fa feliços els lectors.

 

L'Ateneu Barcelonès fa un acte en honor dels setanta anys de l'escriptor
 

 

Un futur Audiovisual en català. (Per ara un futur dolent: ERC ha retirat l'esmena a la totalitat dels Pressupostos de l'Estat sense un compromís ferm del PSOE de donar tal % a les llengües minoritàries d'Espanya: s'ha venut)

  

 
Vols fer sentir la teva veu? El català et necessita! 🗣 La llei de l’audiovisual ha de comprometre les plataformes amb el català. Hem de deixar clar a Netflix, a HBO, a Disney a Amazon Prime Video que si els interessa el nostre mercat, també els ha d’interessar la nostra llengua. 👅
Ara és el moment de lluitar 💪🏻 perquè les plataformes tinguin l’obligació d’oferir part dels catàlegs en català:

👉🏻 Un mínim d’un 15% de producció pròpia en català

👉🏻 Un mínim d’un 60% del seu catàleg doblat al català

👉🏻Que no s’eliminin competències reguladores del Consell Audiovisual de Catalunya
(CAC)

👉🏻 Obligar les plataformes a finançar via impostos també la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i la resta de televisions públiques

Alça la veu pel català! Clica el botó! 👇🏻👇🏻👇🏻
 
 
 




____

Un 70% de los españoles apoya una "intervención pública" paracontrolar el precio de la luz.

 




 Llegir tot l'article a:
 

17 de novembre de 2021

La Unión Europea prepara un ejército propio con 5.000 militares

 

En la imagen principal, militares del ejército español en el Afganistán / Efe

 

Nura Portella  -  Foto: Efe - El Nacional
Barcelona. Lunes, 15 de noviembre de 2021
 
 La Unión Europea empieza su camino hacia la militarización. En el contexto actual, que desde Bruselas consideran peligroso e inestable la UE se plantea organizar a partir de 2023 maniobras militares para intentar potenciar su capacidad de actuación. A partir del 2025 estas maniobras se acabarán convirtiendo en una fuerza de intervención operativa con hasta 5.000 militares. Así se explica en un documento confidencial que servirá de base a los ministros de Exteriores y Defiende europeos para empezar las negociaciones sobre la orientación geoestratégica de la Unión durante la próxima década, según
ha informado el diario El País.
 Josep Borrell, vicepresidente de la Unión Europa y alto representante de Política Exterior, hace meses que reclama a un ejército europeo de estas características, entre mucho escepticismo de la OTAN. Ahora, este documento, bautizado como Brújula Europea, es la primera vez que la UE se plantea organizar estas maniobras militares y supone un salto sin precedentes en la capacidad militar de la organización. El objetivo, según expone el escrito de unas 28 páginas, es contar con la fuerza necesaria para "promover su visión y defender sus intereses". Borrell avanzó esta Brújula a los miembros de la Comisión Europea el pasado miércoles. Este lunes y mañana martes, una cincuentena de ministros de Exterior y Defensa se encontrarán en Bruselas en una sesión conjunta para discutirlo.
 

Cuartel general

"Este no es el mundo que los europeos hemos escogido o que preferimos, pero es el que tenemos que afrontar", se puede leer en el documento, que también expone que "a partir del 2023 organizaremos de manera regular maniobras, también navales." El objetivo es que la Brújula sirva para guiar la política exterior y de defensa de la UE, una vez adoptada por el Consejo Europeo el próximo marzo. Estas maniobras se acabarán convirtiendo en una fuerza de intervención operativa con 5.000 militares a partir del 2025. Así, aunque en un principio la organización corresponde a las unidades nacionales, a partir del 2025 pasaría al Estado Mayor de la UE creado en el 2017, un cuartel general que nunca ha sido plenamente operativo.

 Las nuevas fuerzas de intervención permitirán ir más allá del "batallón europeo" un concepto con, en teoría, disponibilidad de 1.500 agentes de las diversas naciones. Aunque en teoría está operativa desde el 2017, nunca se ha activado por falta de voluntad política, recursos financieros y la ausencia de entrenamientos conjuntos de los militares.
 

Determinados por la misión

Según se desprende del documento que hoy discutirán los ministros, el gran objetivo de las maniobras será disponer de una fuerza de defensa con la capacidad de actuar cuando sea necesario: "Seguiremos haciendo maniobras de manera regular para fortalecer nuestra asistencia mutua en caso de agresión armada, de acuerdo con el artículo 42.7 del Tratado de la UE," precisa la Brújula. Este artículo es la base legal que, de manera similar a lo que establece la OTAN, permite a los 27 Estados miembros responder de manera conjunta a un ataque. Y añade que "desde el 2022 se incluirán también maniobras al campo cibernético". De hecho, en las 28 páginas del documento se detalla un calendario para reforzar los medios para actuar contra amenazas híbridas, cibernéticas o desde el espacio.

Aunque se prevé que esta unidad militar cuente con unos 5.000 miembros, Borell ha aclarado que "será la misión lo que determine el número de tropas necesarias y no al revés". Para las misiones civiles, el objetivo es desplegar un equipo de hasta 200 expertos en un plazo de 30 días en el 2023. El texto, que se podrá debatir hasta marzo de 2022, considera que es necesario "desarrollar una Unión Europea que actúe como proveedor de seguridad". Para conseguirlo, se plantea explotar el artículo 44 del Tratado de la Unión que permite hacer operaciones militares por unanimidad. En ellas, tan solo participarán los socios que así lo deseen.

https://t.co/PIMP8QYIci

 
 
 
___

14 de novembre de 2021

Creus tot el que es publica? Sense esperit crític? Tres exemples d'estratègies de manipulació: sobre la independència del Catalunya, o l'economia, o...



1-  CREAR PROBLEMES PER DISTREURE L´ATENCIÓ





 
Un altre exemple, notícia antiga però serveix per veure-hi clar:





2- DIFERIR MESURES 
 
 
 

3- GRADUALITAT




 


 
ELS POLITICS HAN D’ANAR PROTEGITS 
EN PUBLIC, LA GENT ELS XIULA
 

4- INFANTILITZAR

 

EL CONEGUT SISTEMA D'EXAGERAR:  `ESTIRAR` ELS  ARGUMENTS 
FINS  A  DEFORMAR-LOS
 
 
 
MIREU,  AQUEST  RECURS 
ES MOLT  FREQÜENT: 

5- PENSAMENT CRÍTIC VERSUS PENSAMENT EMOCIONAL
 

NEGACIÓ DE L'EVIDÈNCIA




6- IGNORÀNCIA 








 
7- CULPABILITZAR
 



EXEMPLE N.1 DE  MANIPULACIÓ INFORMATIVA:
 
 PORTADES DELS  DIARIS DEL 12  DE  SETEMBRE  2021, A L'ENDEMÀ DE LA MANIFESTACIÓ D'UN MILIÓ DE CIUTADANS
 L'11 DE SETEMBRE:


 

SEMBLA  QUE  PARLEM
 DE  DIES  DIFERENTS, PERÒ NO,

SÓN QUATRE  DIARIS QUE EXPLIQUEN 
LA  MATEIXA  DIADA  2021




_______






DESPRÉS  DE  L'ANÀLISI, 
LA  PROPOSTA:
 



MOLTES  GRÀCIES  PER  PARLAR
DE  LES  PRIMÀRIES, ALGUN  RECURS  HEM
D’EMPESCAR-NOS  
PER  SALTAR-NOS 
 
LA  LLEI  ELECTORAL  VIGENT   ENS FA  PRESONERS  DEL  ’SISTEMA’  DE  LA TRANSICIÓ





___________
 
 EXEMPLE  N.2  DE  MANIPULACIÓ INFORMATIVA:
 
Un altre exemple publicat a la Cuca de Llum l'any 2010, temes econòmics:
 
 
 _______
 
 EXEMPLE  N.3  DE  MANIPULACIÓ INFORMATIVA:
 
Estadística de l'any 2020 sobre  el número d'empreses i  el seu valor en volum de facturació, que canvien de seu fiscal a la Comunitat de Madrid:
 
 
 
 Però sembla o fan semblar que els canvis de seu fiscal  és deuen tots a l'inseguretat pel moviment d'independència de Catalunya
 
Es fa omisió, no s'explica prou sovint a la premsa, de les avantatges fiscals que la Comunitat de Madrid dóna a les empreses perque hi traslladin la seu fiscal. Un cop allí, és en aquesta Comunitat per tant, a on abonen l'impost  sobre els beneficis.  
 
Aquests diners permeten baixades d'impostos com el de successions, o el tram autonòmic de l'IRPF  als ciutadans de la Comunitat de Madrid.  Això és competència deslleial entre autonomies.


Estem fent una sèrie d'articles que posin en relleu l'actual augment de la manipulació de la premsa a Espanya; sempre n'hi ha hagut també durant la Transició, però els actuals nivells son insuportables. Altres articles sobre aquest tema:

>>   Distorsión  de las estadísticas respecto al volumen de facturación de las empresas que dejaron la Comunidad de Madrid en 2020
 
 
 








___