AQUÍ QUÈ PASSA?????
>>> https://youtube.com/shorts/46cSYuui7hE?si=ktixNFsJO97Val63
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corrupció del govern. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corrupció del govern. Mostrar tots els missatges
29 d’agost del 2025
28 de juliol del 2025
Visió panoràmica del govern de Pedro Sánchez i el seu niu de corrupció, per Gonzalo Boye
La tardor judicial del sanchisme: anatomia d'un poder assetjat, per Gonzalo Boye
EL NACIONAL - 28.07.2025
En temps de saturació informativa, la gravetat es torna difusa. Els ciutadans assistim, dia rere dia, a una allau de titulars, escàndols i causes judicials que, lluny d'aclarir el panorama polític, l'enterboleixen més. El sistema mediàtic dominant exigeix produir diverses notícies cada jornada, la qual cosa fragmenta la percepció pública, descontextualitza els fets i acaba generant una forma d'anestèsia social. La conseqüència més immediata és l'esgotament ciutadà; la més perillosa, la normalització de la corrupció i de l'abús de poder.
En aquest context, l'estiu polític espanyol transcorre amb una tensa i enganyosa calma. Els discursos buits i els silencis institucionals amb prou feines aconsegueixen ocultar una realitat subterrània que cada dia guanya pressió: el model de poder que representa Pedro Sánchez es troba assetjat judicialment. El que avui es presenta com a soroll dispers, després de l'estiu podria revelar-se com una estructura connectada, coherent en la seva lògica i devastadora en les seves conseqüències.
El que està en marxa no són episodis aïllats de corrupció —encara menys casos de lawfare—, sinó la consolidació d'un ecosistema penal que afecta el nucli mateix del poder: l'esposa del president, el seu germà, el fiscal general de l'Estat, el secretari d'Organització del PSOE, l'exministre de Foment, i diverses estructures territorials del partit, i aquesta llista només sembla ser la inicial. El que s'acosta no és només una tardor calenta, sinó el principi del col·lapse d'un projecte polític basat en un clar personalisme i la instrumentalització de l'Estat.
Però davant de tanta allau de dades, causes i escàndols dispersos que hem tingut en els últims mesos, el que feia i fa falta és tenir clar el panorama del que realment hi ha en aquests moments i les seves derivades; en realitat, hauria estat d'agrair una mena d'infografia en la qual els ciutadans no ens perdéssim, una guia per recórrer i sortir del laberint, i és el que intentaré esbossar.
El cas de Begoña Gómez, esposa del president del govern espanyol, ha evidenciat la desaparició de la frontera entre el públic i el privat. Investigada per presumpte tràfic d'influències, la causa gira entorn de cartes de recomanació que van beneficiar empreses que després haurien obtingut contractes públics o favors des del poder. L'impacte institucional d'aquest procediment ja és profund. L'erosió de credibilitat no recau només en Gómez, sinó en el mateix nucli de la Moncloa.
..... (llegir-ho tot a: )
2 de juliol del 2025
Corrupció: Santos Cerdan a prisión (vídeo 1 min)
DESCRIPCIÓN DEL VÍDEO:
El juez del Tribunal Supremo Leopoldo Puente ha enviado a prisión provisional a Santos Cerdán, exsecretario de Organización del PSOE, al considerarlo cabecilla de una trama de cobro de comisiones ilegales en adjudicaciones públicas, en la que también estarían implicados José Luis Ábalos y su exasesor Koldo García. El magistrado sostiene que Cerdán tenía un papel central en la organización, siendo quien reclamaba y gestionaba las mordidas —como los 620.000 euros atribuidos a Acciona— y mantenía una “relación vertical” con Ábalos y García. Además, se le vincula con la empresa Servinabar y con maniobras para influir en nombramientos clave en Transportes. Según el auto judicial, los indicios son “extraordinarios” y reflejan una conexión estrecha y prolongada con los demás implicados.
>>> https://youtu.be/q5_6QY0GpCY?si=Y2jMvtSvsLbC6s_7
LA MISMA NOTICIA COMENTADA POR JUAN RAMON RALLO:
Comentario a su declaración ante el juez.
Santos Cerdan era la mano derecha de Pedro Sanchez
>>> https://youtu.be/UQqfDxDFa9Y?si=1nQwByFvJX-CXN97
_
16 de juny del 2025
8 de juny del 2025
..."gente que por la mañana en lugar de café toma cloroformo" Buena imagen de Marc Vidal para ilustrar la falta de sentido crítico que parecemos tener. Fomentado con desinformación y cia desde el poder... Cuidado porque el dia que ya no podamos más esto va a explotar y somos volcánicos
Corrupción crónica igual a España insostenible.
>>> https://youtube.com/shorts/vJ72w6plCZk?si=qlYXUBttZi1JB2qi
29 de desembre del 2024
Periodista japonés visita Paiporta hacia el 15 dic.2024: "El estado actual de Paiporta visto por un periodista japonés que habla castellano"
El Periodista OZAWA, té la seva pròpia pàgina web que us deixem aquí: youtube.com/@periodista_ozawa
Soy periodista japonés, ICHIRO OZAWA. Vivo en España.
Publicat cap el 15 desembre 2024:
>>> https://youtu.be/h9HKFyLSu_I?si=TYCZ7DIrUjOtBog2
_
5 de novembre del 2024
El rei Felip V, el President de la Generalitat Valenciana Carlos Mazón i el President d'Espanya Pedro Sánchez, escridassats i insultats a la seva visita a Paiporta, afectada per la DANA d'ara feia 5 dies. v.3 ampliada
·Un altre vídeo amb la conversa entre la gent i el rei Felip el dia de la seva visita:
>> https://youtube.com/shorts/8BH1Klc0c9k?si=hPMxmJ2aq3xLFOld
· "Nos han dejado desamparados, de la mano de Dios. Hay más muertos de los que han dicho."... "Si tiene que venir el Pedro Sánchez, a qué viene?: mánchate las manos"
>> https://youtube.com/shorts/4K0ni0gs8_I?si=2QDLRuKhmgHMUzP5
· Vídeo amb la violència en el moment de la visita del rei Felip i Pedro Sánchez: (programa de tv3 amb el comentaris de Xavier Grasset i convidats)
>> https://www.youtube.com/watch?v=o0PwMgOTI00
El moment en què Pedro Sánchez marxa de Paiporta increpat e insultat pels veins, vídeo, 1 min:
>> https://youtube.com/shorts/DSwJOo2Eqqo?si=qhIdImegM_rY5UaR
Ahir diumenge 3 nov.2024:
Aquí teniu el vídeo que no volen que veiem. La justa indignació dels valencians no té límits. Fa 5 dies de la riuada de dimarts passat 29 d'octubre i encara no els arriba l'ajuda ni veuen forces de seguretat per evitar que robin a les seves cases...(s'han auto-organitzat patrulles de veïns per fer rondes a les nits).
Però ve el rei i es munta una comitiva de 20 vehicles...
Varen insultar, tirar fang... al rei i autoritats civils: s'ho mereixen, aquestes suportats NO HAN POGUT FET-HO ENCARA PITJOR, NO TE NOM!!!!
__
11 de setembre del 2024
Els diners aportats a ESP per l' UE des del 1987, i els aportats per Catalunya a ESP en els mateixos anys: gestió pèssima. Raons per la independència. (vídeo 1 min)
Des de l'any 1987, any de l'entrada al Mercat Comú, Espanya ha:
> Rebut de l'UE: 131.000.000.000€
CENT TRENTA-U MIL MILIONS D'EUROS !!
> Rebut dels impostos de Catalunya en el mateix període: 266.000.000.000 €
DOS CENTS SEIXANTA-SIS MIL MILIONS D'EUROS !!
Sumant les dues aportacions = quasi 400.000.000€.
Alguna cosa s'ha gestionat molt molt molt malament.
>> https://www.facebook.com/share/p/KydpQSKF2qvAURQV/
__
18 d’agost del 2024
17 d’abril del 2023
"Dos quiebras por Siglo: Historia de las bancarrotas en el Reino de España" (23 en total, país reincidente, ¿será cultural?)
(Artículo necesario publicado por fin. Buen resumen, con carencias. Por ejemplo no menciona el período de 100 años de las desamortizaciones. Se debieron precisamente a una bancarrota. Como no había para pagar, echaron mano -o sea robaron- o, como ahora se dice, "socializaron deudas". Primero expropiaron los bienes de la Iglesia por etapas, y luego los bienes comunales de muchos pueblos de España, situación que obligó a emigrar a las ciudades. Una vergüenza silenciada en los libros de historia en los colegios. Hay más carencias que comentar, por desgracia. Cuca de Llum)
Clicar encima para ver el cuadro a mayor tamaño. Imagen de Invertia.
¿Puede España entrar en bancarrota? Quizás. De hecho tiene el honor de
ser el primer país de la Historia en arruinarse. La última vez que
suspendió pagos fue el siglo pasado tras la Guerra Civil y desde finales
del siglo XVI no ha podido hacer frente a sus deudas en más de una
decena de veces. Felipe II fue el primero en presentar un `concurso de
acreedores´ y los últimos volúmenes de deuda y el fuerte desempleo han
vuelto a despertar los fantasmas de la quiebra. Lista de todas las bancarrotas de España
www.invertia.com / Viernes, 14 de Mayo de 2010 -
Las finanzas españolas siempre se han movido en el terreno de las bancarrotas.
La falta de emprendedores ha hecho que la mayor parte de las
infraestructuras siempre haya ido al cargo de la Hacienda Pública. Gastos que no siempre se han visto compensados por la parte de los ingresos y que han llevado a una media de casi una quiebra cada 50 años, aunque se han vivido periodos muy tranquilos.
Primero fue el alto coste de las empresas bélicas hispanas,
desde Filipinas hasta las Indias. Más tarde, la Guerra de Independencia y
la pérdida de las colonias –las gallinas de los huevos de oro y plata-.
Luego, las luchas entre conservadores como Cánovas del Castillo y
progresistas como Sagasta fueron las que no permitieron el equilibrio de
las finanzas. Finalmente, fue la Guerra Civil la que llevó de nuevo la
suspensión de pagos a la economía española.
El concepto de deuda, tal y como se entiende hoy en día, lo crea Carlos I de España y V de Alemania.
A la muerte de su abuelo Maximiliano I, en 1519, compite con el rey de
Francia, Francisco I, por ser elegido Rey de los Romanos. El prestamista
de su abuelo, Jakob Fugger (Jacobo Fúcar como se le conocía en España),
se compromete a sufragar su elección entre los príncipes germanos con
tal de cobrar las deudas pendientes de su abuelo y las nuevas que asumía
el joven rey.
Una lucha que termina con Carlos como Emperador del Sacro Imperio
Romano pero con una fuerte deuda con Fugger. A su muerte, el banquero
amasaba una fortuna de 2,1 millones de florines, unos 125 millones de
euros en la actualidad –una cantidad considerable para la época-.
El Emperador tuvo que firmar unos “Asientos” –obligaciones de
hoy en día- a Fugger en los que se estipulaba el dinero a devolver y los
intereses. Además, se utilizaban las minas de oro, plata y sal y los
impuestos que se cobraban en Castilla como avales en caso de no pagarse
la deuda. Comenzaba así la historia de la Deuda soberana.
Una deuda que fue creciendo al ritmo que crecía el Imperio Español.
Se necesitaba dinero para batallas, para apaciguar revueltas y para
seguir conquistando Las Indias. Préstamos que estaban asegurados por el
poderío español y que habrían tenido calificación triple A de existir las agencias de calificación. Nadie dudaba del Imperio Español.
Los problemas llegaron con el ascenso al trono del hijo de Carlos I, Felipe II.
Mantener un Imperio en el que “nunca se pone el Sol” no es barato. La
Corona seguía endeudándose para mantener sus conquistas de ultramar.
Finalmente, Felipe II al poco tiempo de comenzar a reinar se vio
obligado a declarar la “suspensión de pagos de los asientos”: la primera
quiebra de un Estado.
Una ruina que vino provocada por la construcción de un estado y por la hiperinflación.
Felipe II articuló un estado cada vez más centralizado que costaba
dinero, para ello desarrolló impuestos y una Hacienda. Tasas que no se
cobraban ni al clero ni a los nobles, lo que hizo estallar la caja del
dinero. Pero además, las cuentas públicas se vieron muy perjudicadas por
la fuerte inflación que castigó al grano y a las tierras debido a las
ingentes cantidades de oro que llegaban de América. Similar a los
problemas que puede provocar darle a la máquina del dinero en la
actualidad.
Con ese panorama, Felipe II sólo pudo suspender los pagos y comenzar a
reestructurar su deuda. El monarca acordó con algunos prestamistas
devolver sólo los intereses y olvidar el principal, con otros alargó el
plazo de devolución del préstamo. Condiciones que los banqueros tuvieron
que aceptar si querían recuperar algo del dinero prestado y que terminó
con los Fugger arruinados, ya que Felipe II llegó a suspender los
asientos –bancarrota-
hasta tres veces.
Esa dinámica de préstamos e impagos recorrió los siglos XVII y XVIII.
En cinco ocasiones, a lo largo de los dos siglos, se suspendieron los
asientos o se renegoció la deuda –reestructuración que algunos expertos
no descartan que tenga que hacer Grecia, aunque en la actualidad el plan
de estabilidad del euro ha ahuyentado esos fantasmas-. Las continuas bancarrotas de España habrían convertido su deuda en bono basura si Moody´s o Fitch la hubieran calificado.
Hizo falta que llegara un francés, Philippe de Bourbon para poner
orden a las finanzas españolas. Tras la Guerra de Sucesión, reinó como Felipe V
desde 1700 hasta 1746 y articuló un estado moderno con funcionarios. A
la vez retomó el comercio con América y elaboró una Hacienda con
impuestos para financiar el nuevo estado.
Fernando VI siguió la estela de su padre y hasta Carlos III no se ve una innovación: el Banco de San Carlos.
Una entidad encargada de convertir los vales reales y de descontar los
efectos al 4%, contratar los suministros militares y pagar la deuda
exterior. En un principio se pretendió que el capital privado entrara en
el banco, pero los inversores no vieron negocio. La entidad cargada de
deudas sobrevivió hasta 1829 cuando fue absorbida por el Banco de San
Fernando.
El siguiente problema con la deuda española vino a finales del siglo XVIII. La decisión de Carlos IV
de ir a la guerra contra Francia por haber cortado la cabeza a Luis XVI
y a María Antonieta supuso la ruina de las finanzas patrias. La emisión
desmesurada de vales reales terminó por llevar a la suspensión de pago
de los intereses.
Los problemas franceses terminaron en la Guerra de Independencia
que supuso una merma considerable del arca pública. Un gasto que ya no
veía venir oro desde el otro lado del Atlántico, ya que cada vez eran
más los territorios de ultramar que proclamaban su independencia. Un
déficit crónico al que tuvo que enfrentarse Fernando VII durante todo su
reinado y que fue punto de partida del siglo más difícil para las
finanzas españolas: el XIX.
El s.XIX y la falta de una revolución industrial
El siglo XIX dejó patente la falta de iniciativa empresarial que
terminó por dejar yermas las arcas del Estado. En un país con continuos
golpes de Estado, pronunciamientos militares y demás peleas
(absolutistas contra liberales, isabelinos contra republicanos,…), se
hacía necesaria una revolución industrial que no se produjo y que
sufragó el Estado.
El ferrocarril dinamitó las finanzas españolas y obligó a
Isabel II a hacer más atractiva la deuda subiendo su rentabilidad, ya
que los banqueros desconfiaban de los españoles. Un déficit que terminó
en convertirse en impagos a las empresas que habían construido el
ferrocarril y a los bancos que lo habían financiado. Una situación que
provocó una quiebra en cadena que terminó con casi la mitad de las
entidades financieras que había en el país. Tal fue el descontento de la
sociedad que la Primera República se recibió con júbilo.
La primera parte del siglo XX fue tranquila hasta la llegada de la Guerra Civil. Ésa fue la última vez, hasta el momento, que España entró en default.
Una deuda que se quedaron sin cobrar los prestamistas del bando
perdedor, el Gobierno Republicano, ya que el general Franco sí reconoció
su deuda. Según estimaciones, el Generalísimo debía 14.000 millones de
pesetas al terminar la Guerra Civil. Los programas de Posguerra y la
tecnocratización de la Dictadura terminaron poco a poco con los
déficits. La posterior apertura al turismo terminó por llevar el
superávit y las divisas extranjeras a las cuentas de España .
Sólo Grecia y sus problemas con la deuda han hecho despertar los
fantasmas de la quiebra en España. Temores que parecen alejarse tras el
plan de defensa del euro y el recorte del gasto propuesto por el
presidente de Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero. Pero si alguien
tiene algo que decir en esto de la deuda es España, el primer país en
crear bonos y el primero en entrar en bancarrota.
de: www.invertia.com/noticias/quiebras-siglo-historia-bancarrotas-reino-espana-2341102.htm
de: www.invertia.com/noticias/quiebras-siglo-historia-bancarrotas-reino-espana-2341102.htm
Para saber más del tema:
> Espanya,
500 anys de pensament antieconòmic, 21 fallides del pagament del deute
d'Estat. Una vergonya silenciada als llibres de història.
> Albert Pont, "Delenda est Hispania", resenya i videos de les seves conferències
(Hem va deixar en estat de shock la història de "la viabilitat
econòmica d'Espanya" (pàg.192 a 222). De Felip II a la crisi actual hi
ha hagut una VINTENA DE FALLIDES DEL DEUTE D'ESTAT ESPANYOL. Això
m'ha donat el nervi que explica la Història moderna d'Espanya, i que ha estat
degudadament silenciada per "l'oligarquia de l'altiplà", una expressió
diplomàtica de l'autor. Cuca de Llum)
(Aquest post ha tingut 497 visites)
----
22 de març del 2023
Clavegueres sistèmiques, per Gonzalo Boye
El que abans era una feina soterrada, pròpia d’unes clavegueres, ha passat a fer-se a la llum del dia
Les
línies vermelles que marquen el moment en què un sistema deixa de ser
una autèntica democràcia ja van saltar pels aires fa molt de temps
Les clavegueres s’acarnissen amb uns però ataquen tota la societat i les bases del sistema democràtic
No
crec que estiguem al davant una actuació governamental, però el govern
hi té responsabilitat perquè és qui disposa dels mecanismes per
investigar
Mentre més pudor desprenen les clavegueres de
l’Estat, més tinc la sensació que estem al davant d’un fenomen sistèmic
en lloc d’uns fets puntuals relacionats amb un determinat fenomen
criminal que en qualsevol estat democràtic i de dret seria erradicat
mitjançant l’oportuna investigació judicial i la corresponent sanció
penal.
A Espanya, les coses són diferents, ni s’agafa el “toro per les
banyes” –dita molt espanyola–, ni es fa res més enllà d’alarmar-nos uns
dies, ja quasi diria unes hores, cada vegada que se saben noves dades
que ens fan veure una petita part del problema. Així mateix, des d’una
perspectiva ciutadana, sembla que la cosa mai va amb el conjunt de la
societat, tot i que realment aquest és el problema: les clavegueres
s’acarnissen amb uns però ataquen tota la societat i les bases mateixes
de qualsevol sistema democràtic.
Per diverses raons, sens dubte cap d’adequada, hem acabat veient com el que abans era una feina soterrada, pròpia d’unes clavegueres, ha passat a fer-se a la llum del dia, amb amplis i descontrolats recursos públics i arribant a límits intolerables mitjançant la utilització de mètodes perversos que van des de la invenció de proves falses i la compra de testimonis –amb la seva corresponent inclusió en atestats policials per a la seva útil judicialització–, fins a la utilització de mètodes perversos d’espionatge, sense cap suport legal i encara menys sense cap motiu.
Tot això està passant des de fa massa temps i no sembla que estiguem al davant d’un fenomen que hagi de desaparèixer ni davant del qual hi hagi una autèntica voluntat d’erradicació; més aviat sembla que el que realment hi ha és un interès d’ús partidista d’aquestes estructures corruptes que permeten a uns pocs controlar tot un estat des de les clavegueres. Aquesta dinàmica de funcionament d’uns aparells delictius incrustats en les estructures de l’Estat és, sobretot, un fenomen clar de corrupció i, a més, amb grups criminals que actuen coordinadament, amb una evident distribució de tasques i amb la finalitat d’obtenir uns beneficis determinats que no necessàriament han de ser avaluables econòmicament. Sí que és corrupció, però no només corrupció.
Si algun dia es pretén reformar aquest Estat, corcat des de les entranyes –potser és més adequat dir des de les clavegueres–, aleshores s’haurà d’actuar de manera radical, és a dir acudint a l’arrel del problema i abordant-lo sense miraments. L’inconvenient és que en una dinàmica sanadora com la que proposo, potser descobrim que la dimensió és de tal envergadura que s’ha d’abordar des d’una perspectiva de nova creació o constituent perquè arriba un moment en què res del que hi ha serveix o, fins i tot, no hi ha garanties que res del que hi ha no estigui contaminat per pràctiques delictives, corruptes, que fa dècades que duren fins i tot a la vista i la paciència de tots.
Tanmateix, si es volgués abordar el tema de manera radical, que és l’única possible davant d’una descomposició sistèmica d’aquesta intensitat –i un cop s’hagin calmat les aigües, s’hagi desinflamat el fervor patri i s’hagin conegut totes les dades que han envoltat casos com ara l’operació Catalunya i el Catalangate, entre d’altres–, descobrirem com són de nauseabundes les clavegueres d’on provenen aquestes accions, com de perilloses, com d’extensos són els seus tentacles, quants delictes han comès i quants diners públics ens ha costat tot això.
Es descobrirà que molts dels que s’emparen en una aparença d’honorabilitat i honestedat i que actuen des de posicions de poder no són més que autèntics delinqüents disposats a qualsevol tipus d’extorsió amb tal d’aconseguir els seus objectius, que no són altres que destruir els seus enemics –entre els quals, és clar, ens trobem tots aquells que per una raó o una altra ens hem convertit en incòmodes– i imposar una manera renovada de franquisme adaptada al segle XXI però tan dictatorial com la ja viscuda a Espanya.
Les línies vermelles que marquen el moment en què un sistema deixa de ser una autèntica democràcia ja van saltar pels aires fa molt de temps per culpa de les actuacions dels qui, en el més abjecte dels seus comportaments, s’autodefineixen com a constitucionalistes però són tan demòcrates com la turba que al seu dia va assaltar el Capitoli a Washington o va prendre Brasília per tractar d’impedir l’accés del president Lula al poder.
No crec, i així ho he dit moltes vegades, que estiguem al davant d’una actuació coordinada de l’Estat, ni de bon tros davant d’una actuació governamental; estic convençut que hi ha sectors, grups o nuclis de poder, aliens al govern central, que des de les seves posicions van actuant en el que ells entenen que és la manera com s’ha de combatre els enemics i, de passada, consolidant les seves quotes de poder. Dit això, és evident que el govern hi té responsabilitat, per una raó tan simple com que disposa de tots els mitjans i mecanismes per investigar o fer investigar, de manera eficaç i efectiva, tot el que ha succeït; les raons per no fer-ho són el problema de fons i la quota de complicitat que els correspon.
És evident que el govern central
actual no té un control efectiu sobre l’Estat ni els seus aparells i
que, més aviat que tard, tot o part del govern es pot veure en una
situació igual a la que ens enfrontem molts; la diferència, insisteixo,
radica en el fet que ells tenen instruments per, com a mínim, intentar
canviar la realitat i reconduir la situació… Una altra cosa és que
estiguin disposats a fer-ho pel cost que això pot tenir, inclosos els
riscos de present i futur que pugui comportar.
El problema és que com més tard s’actuï més poderoses seran aquestes xarxes feixistes que controlen amplis sectors o nuclis de poder dins de l’Estat, que ens van fent la vida impossible a molts i restringint, de passada, els drets de tots. Posar-se de perfil no és la solució, el problema és que enfrontar-s’hi sí que té costos, i segurament aquesta és la raó per la qual es tendeix a fer la vista grossa. Els símptomes d’aquesta descomposició són cada dia més evidents, i com més es trigui a actuar més difícil serà impedir que se segueixin apropiant de les institucions –del poder ja ho han fet– per seguir perpetrant greus atemptats contra la democràcia, si és que aquest estat ho continua sent.
En realitat, i a mode de resum, tot el que estem veient publicat sobre les dinàmiques de les clavegueres de l’Estat són fets que molts sembla que estan disposats a empassar-se sense adonar-se que el que avui s’usa en contra d’uns demà es farà servir, clarament, en contra d’altres… Les clavegueres funcionen així, i la xarxa de clavegueram és tan gran que gairebé no queden sectors de la societat que no hagin estat penetrats per aquestes perverses dinàmiques. Un fidel reflex d’això el trobem en el silenci còmplice o còmode del quart poder, que en lloc d’investigar el fenomen es queda amb l’anècdota, a la superfície, sense ni tan sols plantejar-se si ells formen o no part del problema.
ENTRADES RELACIONADES:
___
19 de febrer del 2023
Gaudí es nega a parlar castellà, defineix la (mala) administració d'Espanya, i alaba a Prat de la Riba. Article del 1917
Encara avui s'amaga el somni del genial creador de la Casa Batlló, de la Casa Milà ("la Pedrera"), del Parc Güell... L'explicà a Guillem Forteza, aleshores un estudiant d'arquitectura mallorquí, l'agost de 1917. L'entrevista s'havia d'incloure a un especial de la revista OFRENA dedicat a Prat de la Riba, però va ser censurada. Per sort, es burlà l'autoritat militar i va publicar-se el desembre d'aquell any a la revista quinzenal Vila-Nova (pot llegir-se completa a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú).
Els espanyols sempre han abominat d’Antoni Gaudí i han
intentat divulgar, amb evident fracàs, que era un mal arquitecte. Saben
bé que fan, perquè Gaudí és un geni i un símbol de catalanitat.
L’entusiasme i l’admiració que genera als visitants cultes contrasta amb
el rebuig dels espanyols en veure, impotents, les imponents quatre
barres que evoca la Sagrada Família. Tanmateix les obres descriuen els
autors. Una peripècia documentada és la humiliació que va patir Gaudí,
amb 71 anys, quan es manifestà l’11 de setembre de 1924, en plena
dictadura de Primo de Rivera. Els policies intentaren,
inútilment, que parlàs en castellà. Va ser insultat i detingut. Ja a
Comissaria, en presència d’un conegut seu (el senyor Valls,
l’home que ho relataria tot), els insults i les amenaces pujaren de to:
“¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara, sinvergüenza,
cochino!”. Va ser acusat d’insults i multat, però Gaudí es va mantenir
digne i lleial a la llengua.
80 anys més tard i sota un altre règim, l’estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l’aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d’un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat (“Es que lo habláis por cojones!”). Després de 20 minuts, l’informaren que rebria una denúncia per insults i va poder embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l’esperaven per repetir la teràpia. El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socies. La mobilització ciutadana, amb interpel•lacions parlamentàries, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por a represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socies per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen bé és l’obediència. Li vaig recomanar que imposàs l’autoritat i dictàs ordres clares de respectar el català, com a idioma oficial. No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques! El compromís? Paper banyat! Tanta desídia convida a apel•lar als tribunals internacionals, perquè els darrers anys, els abusos amb insults com els que patí Gaudí, fins i tot sovint amb violència, s’han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó sotmesos a un típic estat opressor i colonialista: ocupació del territori, etnocidi cultural, espoliació fiscal i racisme! Aquest, per partida doble. D'una banda, perquè mai un catalanoparlant serà agredit, insultat o amenaçat per parlar català a cap país del món... excepte a la seva terra, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! D'altra banda, perquè mai cap parlant de qualsevol llengua del món serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola... excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d’actes racistes. Els cossos de seguretat se senten “superiors” a uns ciutadans a qui han de protegir i, impunement, profanen la legalitat. Què els hi ensenyen a les acadèmies? A torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els hi diuen que no han d’insultar? No els hi expliquen que l’abús d’autoritat és un delicte? No els hi fan saber que qui paga el sou som els catalanoparlants?
>> Front als abusos hi ha solució. L’apuntà Gaudí l’any 1917 (aviat farà cent anys!). A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d’arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col•laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen “las carrozas”. Tenir administració, per a ells, és tenir “la llave de la despensa” i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!”
L'entrevista es va fer pocs dies després de la mort d'Enric Prat de la Riba i Gaudí li ret el màxim reconeixement: Vetaquí un català. “El sacrifici d'en Prat ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern i amb peremnes inconvenients, destorbs, pressions de l'Estat. No se li dóna un tresor inicial per a crear riquesa nacional i ell insistitueix un crèdit que fa radicar en la seva persona, en la confiança que té el poble en la seva justícia, en la seva integritat. Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és el que dóna idea del conjunt dels objectes i de la situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta qualitat de percepció. En Prat ja ha cumplit son destí. Ha demostrat que Catalunya té aptitud de Govern, ha donat consistència a l'esperit de tot un poble esmorteït”. El destacat d’aquella entrevista, “Catalunya és apta per a governar-se!”, oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia als peus de Castella. Aquella constatació de l'universal arquitecte, tan senzilla i tan vigent, era tot un llegat ideològic. El seu gran somni era, senzillament, la independència de Catalunya; el gaudi de Gaudí.
80 anys més tard i sota un altre règim, l’estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l’aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d’un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat (“Es que lo habláis por cojones!”). Després de 20 minuts, l’informaren que rebria una denúncia per insults i va poder embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l’esperaven per repetir la teràpia. El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socies. La mobilització ciutadana, amb interpel•lacions parlamentàries, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por a represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socies per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen bé és l’obediència. Li vaig recomanar que imposàs l’autoritat i dictàs ordres clares de respectar el català, com a idioma oficial. No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques! El compromís? Paper banyat! Tanta desídia convida a apel•lar als tribunals internacionals, perquè els darrers anys, els abusos amb insults com els que patí Gaudí, fins i tot sovint amb violència, s’han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó sotmesos a un típic estat opressor i colonialista: ocupació del territori, etnocidi cultural, espoliació fiscal i racisme! Aquest, per partida doble. D'una banda, perquè mai un catalanoparlant serà agredit, insultat o amenaçat per parlar català a cap país del món... excepte a la seva terra, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! D'altra banda, perquè mai cap parlant de qualsevol llengua del món serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola... excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d’actes racistes. Els cossos de seguretat se senten “superiors” a uns ciutadans a qui han de protegir i, impunement, profanen la legalitat. Què els hi ensenyen a les acadèmies? A torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els hi diuen que no han d’insultar? No els hi expliquen que l’abús d’autoritat és un delicte? No els hi fan saber que qui paga el sou som els catalanoparlants?
>> Front als abusos hi ha solució. L’apuntà Gaudí l’any 1917 (aviat farà cent anys!). A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d’arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col•laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen “las carrozas”. Tenir administració, per a ells, és tenir “la llave de la despensa” i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!”
L'entrevista es va fer pocs dies després de la mort d'Enric Prat de la Riba i Gaudí li ret el màxim reconeixement: Vetaquí un català. “El sacrifici d'en Prat ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern i amb peremnes inconvenients, destorbs, pressions de l'Estat. No se li dóna un tresor inicial per a crear riquesa nacional i ell insistitueix un crèdit que fa radicar en la seva persona, en la confiança que té el poble en la seva justícia, en la seva integritat. Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és el que dóna idea del conjunt dels objectes i de la situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta qualitat de percepció. En Prat ja ha cumplit son destí. Ha demostrat que Catalunya té aptitud de Govern, ha donat consistència a l'esperit de tot un poble esmorteït”. El destacat d’aquella entrevista, “Catalunya és apta per a governar-se!”, oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia als peus de Castella. Aquella constatació de l'universal arquitecte, tan senzilla i tan vigent, era tot un llegat ideològic. El seu gran somni era, senzillament, la independència de Catalunya; el gaudi de Gaudí.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/201859
Entrada relacionada. Sostenir les pròpies conviccions:
>> "Que la prudència no ens faci traïdors"
(Frase encertada que va repetir en Jordi Carbonell tantes vegades. La primera va ser durant el parlament que va fer a la (primera) manifestació que es va permetre després de la mort del dictador, l'11 de setembre del 1976 a s. Boi de Llobregat)
Sobre les dues dites més conegudes d´en Jordi Carbonell:
>> Jordi Carbonell, entre l'amor i la lluita
(L'entrada ha rebut 209 visites)
__
1 de desembre del 2022
Cris Gallifantes posa els punts sobre les i a Oriol Jonqueras
Quina gran responta de la Cris Gallifantes, devant una ERC venuda i a les ordres de Madrid, sense vergonya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)