Llegint la llei
d'amnistia tens la sensació que el legislador es posa la bena abans de
la ferida. És escrita pensant de quina manera el poder judicial no la
rebentarà
Finalment s’ha presentat la llei d’amnistia i finalment l’ha presentada el PSOE i prou. Tot sol. Després de molts dies d’especulacions, per tant, ja en sabem el contingut i en podem parlar amb propietat. Josep Casulleras, en aquest article, en fa una anàlisi aprofundida, per a entendre què hi ha i què significa.
La meua opinió, una volta llegida, és que és una llei certament molt treballada, això no es pot negar, que té quatre defectes preocupants, però que sobretot posa en relleu l’excentricitat d’aquesta Espanya democràticament anormal, on els legisladors han d’escriure un text legal pensant ja d’entrada que els jutges faran totes les trampes possibles per a rebentar-lo.
Sobre els defectes, primer, deixant de banda el debat polític sobre la llei, crec que és un gran error no incloure-hi clarament la lawfare. Expliquen, diuen, que hi ha la possibilitat que quan les comissions del parlament espanyol en facen evident l’existència i siga assumida per totes les forces polítiques –ara tan sols hi insisteix Junts –, aleshores la llei d’amnistia presentada ahir serà modificada per incloure-hi la lawfare sense suscitar polèmica. A mi em sembla que és refiar-se massa.
El segon aspecte preocupant és el tractament de l’anomenat terrorisme. Crec que queda més ben lligat amb la decisió que els casos que no tinguen sentència ferma entraran de segur dins l’amnistia, però potser s’han hagut de fer massa equilibris i el text se’n ressent. Especialment quan es marquen un seguit d’excepcions, algunes de les quals són massa interpretables.
El tercer aspecte preocupant és que no es tornen els imports de les multes i embargaments que ja s’han fet. Són milions d’euros que molta gent s’ha esforçat molt a recaptar i que han estat, són i seran importants per a la vida de molta gent. Però no ho dic tan sols pels diners. La presentació d’aquesta llei és d’alguna manera un reconeixement que l’estat espanyol no es va comportar com era raonable i democràtic el 2017. I no sembla sensat que no haja de retornar els diners pagats i s’enriquesca.
I el quart punt és que s’equiparen les víctimes i els botxins i que s’amnistien els policies espanyols enviats a reprimir el Primer d’Octubre. Ací és on es pot veure amb més claredat aquesta escriptura a l’inrevés, perquè es fan definicions tan i tan concretes i tan a mida, que reconeixes que això és escrit, per exemple, per no deixar desemparat Roger Español.
I aquest és el problema principal de la llei d’amnistia. Llegint-la no et pots llevar del cap la sensació que el legislador es posa la bena abans de la ferida. Que han escrit la llei al revés de com l’haurien de fer. No pas pensant què vol el poder legislatiu sinó pensant de quina manera evitar que el poder judicial faça miques la feina més endavant.
El debat sobre la separació de poders i els equilibris entre els uns i els altres és central en les democràcies. I molt complicat de resoldre. Perquè al capdavall es basa en un intangible: la lleialtat mútua. Una lleialtat que en el cas del poder judicial implica no tenir una agenda política pròpia ni perseguir objectius polítics amb els actes judicials. Els jutges apliquen la llei que fa el legislatiu. No s’haurien de dedicar a combatre’l, fins i tot abans que aquest presente el text. Però tots sabem que gran part de la crisi institucional espanyola deriva d’això. I per això aquesta llei d’amnistia és com és. I per això la desconfiança és justificada.
