30 d’abril del 2021

Reivindiquem Enric Valor llegint-lo

 



El batlle de Mutxamel, del PP i que governa amb Ciutadans i Vox, ha encès una notable polèmica arran de l’anunci que retirava el nom d’Enric Valor d’una avinguda d’aquest municipi de l’Alacantí per rebatejar-la com a avinguda d’Espanya –evidentment. La proposta ha provocat una reacció encesa i indignada que ha obligat el batlle a mig fer-se enrere i que de sobte, com explicava ahir magníficament Núria Cadenes, ha posat el nom del gran escriptor i gramàtic de Castalla en boca de tothom.
 
Sobre la polèmica, n’hem parlat a bastament aquests dies a VilaWeb i, per tant, us en considere assabentats. No hi incidiré gaire més, doncs. Però si m’ho permeteu, m’agradaria aprofitar-la per parlar d’una qüestió que cada dia em preocupa més i que és la momificació de la nostra cultura.
Dic de la nostra cultura tot assumint que això passa a tot el món o, si més no, a tot Europa, que és el que conec bé. I per momificació entenc aquest fenomen en què els escriptors de no fa pas tant de temps resten desconeguts pel seu poble lector, impossibles de trobar en les lleixes de les llibreries i reivindicats gairebé només com a símbols i no com a creadors.
 
 

 
 
 
 
 
Fa uns quants dies, també ací a VilaWeb, Sebastià Bennasar ens explicava que l’obra de dos monumentals poetes com són Miquel Àngel Riera i Damià Huguet era pràcticament introbable. Com ho és, no tant però sí fora de llocs concrets del País Valencià, la d’Enric Valor. I això és un problema que no han creat batlles espanyolistes i0 que ens hauria de fer reflexionar a tots.
 

 
 
 
 
 
 
No cal dir que estic absolutament d’acord amb totes les iniciatives que aquests dies s’han fet per reivindicar l’obra de Valor, des de la reconversió de les Trobades d’Escola Valenciana a la demanda que l’aeroport de València porte el seu nom. Però m’agradaria molt més encara que tothom el pogués llegir i en pogués gaudir.
 
 

 
 
 
 
 
El batlle de Mutxamel, del PP i que governa amb Ciutadans i Vox, ha encès una notable polèmica arran de l’anunci que retirava el nom d’Enric Valor d’una avinguda d’aquest municipi de l’Alacantí per rebatejar-la com a avinguda d’Espanya –evidentment. La proposta ha provocat una reacció encesa i indignada que ha obligat el batlle a mig fer-se enrere i que de sobte, com explicava ahir magníficament Núria Cadenes, ha posat el nom del gran escriptor i gramàtic de Castalla en boca de tothom.
 
 


 
 
 
Sobre la polèmica, n’hem parlat a bastament aquests dies a VilaWeb i, per tant, us en considere assabentats. No hi incidiré gaire més, doncs. Però si m’ho permeteu, m’agradaria aprofitar-la per parlar d’una qüestió que cada dia em preocupa més i que és la momificació de la nostra cultura.
 
 

 
 
 
 
 
 
Dic de la nostra cultura tot assumint que això passa a tot el món o, si més no, a tot Europa, que és el que conec bé. I per momificació entenc aquest fenomen en què els escriptors de no fa pas tant de temps resten desconeguts pel seu poble lector, impossibles de trobar en les lleixes de les llibreries i reivindicats gairebé només com a símbols i no com a creadors.

Fa uns quants dies, també ací a VilaWeb, Sebastià Bennasar ens explicava que l’obra de dos monumentals poetes com són Miquel Àngel Riera i Damià Huguet era pràcticament introbable. Com ho és, no tant però sí fora de llocs concrets del País Valencià, la d’Enric Valor. I això és un problema que no han creat batlles espanyolistes i que ens hauria de fer reflexionar a tots.

No cal dir que estic absolutament d’acord amb totes les iniciatives que aquests dies s’han fet per reivindicar l’obra de Valor, des de la reconversió de les Trobades d’Escola Valenciana a la demanda que l’aeroport de València porte el seu nom. Però m’agradaria molt més encara que tothom el pogués llegir i en pogués gaudir.
 
Jo sóc d’una generació que va viure el franquisme i que, per tant, no va aprendre mai el català de manera reglada. I va ser precisament amb les seues gramàtiques i els seus llibres de llengua que vaig començar a saber com escriure això que parlava. Només per aquest fet, Enric Valor ja seria al cim dels meus records intel·lectuals. Però és que, a més, escrivia i escrivia magníficament. I en tots els àmbits. Durant la meua breu experiència de mestre a l’escola Gavina, l’enyorat Llorenç Giménez em va descobrir la riquesa de les seues Rondalles valencianes, textos que haurien de ser lectura imprescindible a totes les escoles dels Països Catalans. I més tard, amb Rosa Serrano, la seua admirable editora, també vaig poder descobrir les novel·les, des de l’Ambició d’Aleix fins a Enllà de l’horitzó, totes publicades per Tàndem en un esforç editorial enterc que no agrairem mai prou.

I és per haver-ne gaudit així que no puc sinó lamentar la sensació que m’assalta en el sentit que, fins i tot, molts dels qui el reivindiquen avui com a reacció al nou estrall de l’espanyolisme s’han perdut el bo i millor del seu treball.

Jo vull un país lliure, però vull també, o més encara, un país que siga culte. Per això m’agrada tant la consigna de Vicent Andrés Estellés, que reclama de nosaltres una pàtria “lliure, lluminosa i alta”. Enric Valor era un gran home, elegant, discret, compromès, incansable, i era també un escriptor de primera categoria que, evidentment, mereix tots els honors que li puguem atorgar, començant pel primer i més bàsic de tots, que és continuar-lo llegint. I que tanta gent no ho puga fer perquè no en troba els llibres, perquè no li és fàcil de comprar-los, crec que ens hauria de preocupar potser més i tot que la mala fe o la mala bava del borinot del batlle de Mutxamel.
 
PS. A internet hi ha molta cosa que pot servir per a conèixer més bé Enric Valor i la seua obra. Us recomane aquests enllaços:
 
–El completíssim portal sobre la seua obra creat per la Xarxa Lluís Vives.
 
–La pàgina de Tàndem Edicions des d’on podeu comprar alguns dels seus llibres.
 
–La lliçó magistral que va pronunciar quan va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears.
 
–El vídeo del programa que li va dedicar en homenatge À Punt Mèdia.
 
I, finalment, aquest vídeo de VilaWebTV, de l’any 2011. Una conversa per a gaudir-ne molt.
 (el video de 30 min. podeu veure'l clicant aquí:
 


PER SABER MÉS:
 

 Un segon article sobre l'Enric Valor:

26 d’abril del 2021

Europa no sap com són els jutges espanyols

 


 
Digui el que digui la Comissió Europea, mentre no hi hagi al Poder Judicial espanyol una reforma en profunditat de lleis i de persones, la democràcia espanyola derivarà cada vegada més en un règim de corrupció institucionalitzada i necessàriament contrari a les llibertats

 

 Jordi Barbeta - El nacional
Barcelona. Diumenge, 25 d'abril de 2021.

 Una de les pitjors notícies de la setmana ha estat la intervenció de la Comissió Europea en el conflicte espanyol per renovar el Consell General del Poder Judicial. Potser per ignorància o per estultícia, Brussel·les ha tingut més en compte la mobilització gremial dels jutges espanyols en defensa del seu poder immune i impune que no pas la seva trajectòria i ha comunicat al ministre espanyol que els jutges han d’imposar la meitat del Consell General del Poder Judicial. Com sol ser habitual, el company i tanmateix amic Toni Batllori ho va resumir amb precisió a la seva tira de “La Vanguardia”: Vostè no sap com són els jutges al nostre país. El poder judicial espanyol ha esdevingut l’artífex de la regressió democràtica espanyola a base de tergiversar l’esperit de la Constitució del 78 i imposar una interpretació esbiaixada dels fets i de les lleis, sempre favorable a posicions conservadores quan no directament franquistes.
 
Certament la justícia està polititzada a tot arreu, però el que diferència una democràcia plena d’una buida és l’arbitrarietat dels jutges. En les democràcies reconegudes com a tals, independentment de la seva ideologia, els jutges posen per davant el seu prestigi com a juristes. Quan la sort d’un encausat depèn del jutge que li toqui, vol dir que el sistema està podrit.
 
Als Estats Units, el Partit Republicà va impedir que el president Obama nomenés un jutge progressista per al Tribunal Suprem quan faltaven mesos per les eleccions, i després Donald Trump es va afanyar per trencar l’equilibri nomenant tres magistrats conservadors en quatre anys: Neil Gorsuch, Brett Kavanaugh i —una setmana abans dels comicis— Amy Coney Barrett. El mandat d’aquests magistrats és vitalici, per tant el Suprem dels Estats Units tindrà una majoria conservadora per tota una generació. Vol dir que això que el Tribunal Suprem ha avalat totes les bestieses del president Trump? Res de tot això. Ans el contrari, el Tribunal Suprem, amb majoria conservadora, va avalar —encara en temps d’Obama—, el dret al matrimoni entre persones del mateix gènere, i en temps de Trump va rebutjar restriccions al dret a l’avortament i va rebutjar per unanimitat la reclamació del mateix Trump per anul·lar les eleccions que va guanyar Biden. Algú pensa que en una situació similar els tribunals espanyols haurien actuat amb la mateixa imparcialitat?
 
En la transició, la dreta espanyola franquista i postfranquista va haver de cedir en alguns àmbits per poder blanquejar-se com a demòcrata, però va tenir clar des d’un primer moment que la Monarquia i la Justícia eren condicions sine qua non. Des de llavors, la dreta ha controlat sempre el poder judicial o, pot ser més ben dit, el poder judicial ha tutelat la dreta política espanyola. A la tramitació del nou Estatut, les maniobres al Constitucional van ser determinants. Les renovacions del Consell General s’han fet sempre com volia la dreta. Zapatero va haver de nomenar president un conservador com Carlos Dívar perquè el PP acceptés la renovació. Pedro Sánchez estava disposat a menjar-se Manuel Marchena abans que el whatsapp de Cosidó destapés la conxorxa. No hem de descartar que Marchena hi torni. Rajoy, en canvi, no va tenir manies i va col·locar Carlos Lesmes, l’actual president en funcions (el seu terme ja ha finalitzat oficialment), que va ser alt càrrec en els Governs d’Aznar. També va col·locar un militant del seu partit, Pérez de los Cobos, com a president del Tribunal Constitucional, una il·legali-tat que, incomprensiblement, una jurista com Encarna Roca va avalar, diuen que per assegurar-se el càrrec de presidenta a la propera tongada. Necessitarà el consens amb el PP és clar i potser per això ha votat a favor de totes les crueltats contra els catalans. Fins i tot va ser la ponent de negar al Parlament de Catalunya la potestat de prohibir les curses de braus, i això que és especialista en dret civil català, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i Creu de Sant Jordi.
 
 
 
  
Ara mateix, les negociacions per la renovació del CGPJ estan bloquejades, sobretot perquè el PP veta el nom de José Ricardo De Prada, el jutge que va fer seure Rajoy com a testimoni en el judici del cas Gürtel, i perquè no vol ningú que proposi Podemos, com si la gent que vota el partit de Pablo Iglesias no fossin espanyols. De fet, és el que considera el PP i el seu apèndix Vox.

A banda de felicitar-la per la seva recent maternitat, hem d’agrair a la periodista Sara González el seu treball sobre les arbitrarietats policials i judicials a l’Espanya actual, recollides al seu llibre Per raó d’Estat, un treball que cal llegir però que també cal tenir. Pren testimoni directe de persones que han sofert la impunitat de policies i jutges que es consideren propietaris i que no dissimulen la seva crueltat. Des de les tortures al periodista Martxelo Otamendi fins la tragèdia dels joves d’Altsasu, els malsons de joves anarquistes, independentistes, simplement titellaires o activistes com la Tamara Carrasco i fins i tot gent d’ordre com Xavier Trias. El problema és que la Sara haurà de fer noves entregues. Perquè el mateix poder judicial que s’acarnissa amb els presos polítics catalans, es nega a empresonar els falangistes que van atacar Blanquerna; el mateix poder judicial que va destituir un president català democràtica-ment electe per penjar una pancarta que demanava llibertat ara es nega a retirar un cartell xenòfob de Vox que només inspira odi... I, és clar, també un jutge ha considerat que el mobiliari i els béns del Pazo de Meirás s’han de lliurar a la família del dictador segurament perquè s’ho mereix.

 


 

La darrera infàmia judicial i política és el treball que està fent el Tribunal de Comptes, que pretén imposar multes milionàries a polítics i funcionaris catalans considerant que tot el que han fet des de fa una dècada tenia com objectiu aconseguir la independència de Catalunya i per tant van malversar diners públics. Això vol dir que potser quan hi hagi sentència, s’hauran de tornar els diners que van costar els viatges d’Artur Mas, de Carles Puigdemont i de tots els consellers i funcionaris que van fer a l’estranger, potser també la celebració a Washington DC de  l’ Smithsonian Folklife Festival on Catalunya va ser el país convidat, per descomptat tota la feina de les delegacions de la Generalitat... No es el primer cop que ho fa aquest Tribunal, que ja va inflar les despeses del 9-N prou com per embargar habitatges i comptes a Artur Mas i altres membres del seu Govern. Llavors algunes sancions es van pagar amb la caixa de resistència pensant segurament que així s’evitaven ferides pitjors... Com va dir Rosa Parks, “quant més cedíem i més obeíem, pitjor ens tractaven”.

El Tribunal de Comptes està considerat una mena de xiringuito del Partit Popular. No es renova des de 2012 i està dominat pel PP amb 7 membres contra 4 proposats pel Partit Socialista, però la Comissió de govern —l’òrgan director— la domina el PP al 100%, els seus tres membres van ser col·locats per Mariano Rajoy. Alguns membres porten dècades sense que ningú els rellevi i fins i tot el diari El País va destapar que bona part de la plantilla són parents d’alts càrrecs. De la Fuente, Mariscal de Gante, Aznar, Álvarez de Miranda... els cognoms d’il·lustres famílies conservado-res o franquistes són freqüentíssims i en un país on la corrupció —especialment la corrupció del PP— ha estat omnipresent, aquest Tribunal no ha reclamat mai res de la Gürtel, del cas Bàrcenas, ni de la Caixa B del PP i va exonerar Anna Botella d’un escàndol immobiliari, però sí ha perseguit Podemos per una collonada i, sobretot, ha intentat arruïnar la vida de polítics i funcionaris catalans.

Això és el que ha quedat de l’esperit democràtic amb que es va fer la Constitució del 78. Els autèntics demòcrates espanyols han deixat que els arrabassessin.  Alguns s’hi han prestat, però altres no. Digui el que digui la Comissió Europea, mentre no hi hagi al Poder Judicial espanyol una reforma en profunditat de lleis i de persones la democràcia espanyola derivarà progressivament en un règim de corrupció institucionalitzada i necessàriament contrari a les llibertats. Visca Portugal, que avui toca. Ells ho van fer millor.

https://bit.ly/3xg5Wtw

 

 

 

 

 

Audiollibre que fusiona els 2 darrers llibres del Pres. Puigdemont


 
 

Audiollibre

Narrador: Xevi Xirgo / Carles Puigdemont
Duración: 18 horas 59 minutos

Els dies clau és el gran relat vital de quatre anys convulsos i alhora l'autoretrat de l'home que hi ha al darrera de la lluita política catalana.

 

En un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe, Carles Puigdemont desgrana el camí de la investidura a l'exili. «El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre», afirma el President. «Durant força temps he sospesat l'oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n'he resolt la publicació és perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d'algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no és un relat blanc, ni conformista, ni mancat d'autocrítica.»

Ara, Els dies clau ofereix en audiollibre una tria dels moments, les converses i els fets més significatius de la vida política, viscuts i relatats de primera mà pel propi president Puigdemont a través de les seves converses amb el periodista Xevi Xirgo, i que han estat publicats sota el títol de M'explico i La lluita a l'exili. Son els fets sense els quals és impossible entendre què ha passat i què està passant realment aquests anys tan decisius per Catalunya, així com també les reflexions del president i les seves paraules més personals i íntimes.

Els dies clau, narrat per Jordi Llovet, inclou les veus de Xirgo i Cares Puigdemont llegint els seus respectius pròlegs. I també un àudio original inèdit de 20 minuts, enregistrat per Puigdemont al seu despatx d'eurodiputat al Parlament Europeu, en que analitza la situació en què es troba Catalunya després de l'1-O: la unitat, els efectes de la repressió, la decisió de marxar a l'exili i l'esforç de la seva família. El Puigdemont més personal.

(ressenya de l'editorial)

24 d’abril del 2021

El ‘momentum’, ara No es pot limitar el resultat final de la batalla jurídica europea a netejar el nom dels implicats i prou

 

Jordi Turull al Tribunal Suprem,  fent la seva defensa al judici pel referèndum de l'1-Oct 2017

El Tribunal Constitucional espanyol va obrir la porta ahir, finalment i després de retardar-ho tant com han pogut, a Jordi Turull perquè puga acudir a la justícia europea, en aquest cas al Tribunal Europeu de Drets Humans. Esgotada la via “nacional”, ara serà la justícia europea que s’encararà amb el judici del procés i tot indica que l’aproximació que hi farà serà completament diferent. Les enormes irregularitats comeses pel sistema judicial espanyol s’ha de suposar que acabaran implicant la invalidació del judici, en el termini de temps que siga necessari i apropiat. Jurídicament, no sembla haver-hi cap més eixida, i la divisió del Constitucional en la votació d’ahir encara dóna més arguments a les defenses. Ara, políticament quina significació tindrà aquesta anul·lació?

A parer meu, l’anul·lació del judici per les autoritats europees, políticament, hauria de marcar el segon momentum del procés.

En el moment que la justícia europea declara invàlid el judici i ordena d’anul·lar la sentència, els presos polítics hauran de ser posats en llibertat immediatament i els exiliats hauran de poder tornar. Però seria terrible de quedar-nos amb això i prou. Conformar-nos amb això. Hi ha un motiu polític darrere de tot això que ha passat: el referèndum d’autodeterminació, la proclamació de la independència de Catalunya i la reacció violenta de l’estat espanyol, dins la qual s’emmarca el judici. I, per tant, el resultat final de la batalla jurídica europea no es pot limitar a netejar el nom dels implicats.

I és per aquest motiu, a parer meu, que la reacció del país, de la societat catalana, a l’anul·lació del judici hauria de ser necessàriament la invocació internacional de la causa justa. Quina oportunitat hi haurà més clara que aquesta? Cal invocar la independència com a causa justa precisament perquè s’ha demostrat que no hi ha una justícia equitativa a l’estat espanyol si hi ha involucrats els membres de la minoria nacional catalana. I per prevenir en el futur l’abús de poder que es repetirà exactament igual si continuem sotmesos al mateix sistema judicial i al mateix estat. Contra això, per a evitar que torne a passar, només hi ha una eixida, que és el reconeixement de la independència proclamada el 2017.

És clar que això que expose no s’esdevindrà solament amb arguments, però segur que sense arguments no es podrà esdevenir. I, per tant, ara serà l’hora de sumar els dos conceptes més importants i segurs que tenim a l’abast: la defensa, basada en el Tractat de la Unió Europea i en el dret internacional, dels nostres drets com a minoria nacional; i la causa justa, argumentada per a prevenir nous abusos en contra nostre com a minoria. Aquest és el llenguatge comprensible per la comunitat nacional i el que pot ajudar a trobar l’eixida del conflicte actual.
 
Però he dit que no passarà només amb arguments i això cal que ho tinguem ben clar. Els arguments es podran fer servir en tot cas com a elements de negociació si a les institucions i al carrer –sobretot al carrer– la situació es porta a la punta, a un moment de mobilització i confrontació, de disputa del poder, que puga ser equivalent al de l’octubre del 2017. I és això que caldrà activar com a resposta i és això que cal que es vaja preparant, ja. Caldrà una resposta popular a l’altura del primer d’octubre i el 3 d’octubre de 2017 o de la tardor del 2019. De fet, més intensa encara, més continuada i per tant més preparada. Conscients avui, però, de tots els errors que es van cometre el 2017 i de com corregir-los. I conscients també que aquests tres anys llargs han desgastat enormement la credibilitat i els arguments de l’estat espanyol.
 
Eixe és l’horitzó que es va obrir ahir amb la decisió del Tribunal Constitucional. I eixe és l’horitzó en el qual haurien de treballar de seguida –per saber cadascú què ha de fer en el moment que toque– del Parlament de Catalunya fins a l’ANC, passant pel Consell per la República, els partits polítics i els centenars d’agrupacions locals de tota mena que conformen el moviment independentista. Drets trepitjats com a minoria nacional per un sistema judicial desqualificat a Europa i internacionalment; causa justa per a evitar precisament que es puga repetir una situació semblant; i força, molta força, al carrer per a obligar tots els actors a prendre una decisió definitiva sobre el conflicte. Pel momentum.
PS. El govern, el govern de la Generalitat de dalt, en aquest segon momentum no serà important, com sí que ho fou, en canvi, en el primer. I, sobretot, no hauria de ser excusa de res. Si són els darrers d’incorporar-s’hi, que ho siguen. Ara allò que importa és la gent. Vós, per exemple. I encertar els arguments i el marc de discussió, oferir una eixida sòlida i coherent a la nostra societat. I no errar el marc en què situem la batalla.

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-momentum-ara/

 

 

 


I si l’independentisme fes perdre el quòrum al Tribunal Constitucional?



Aquestes darreres setmanes s'han activat les alarmes a Madrid per la possibilitat que el tribunal resti blocat per a decidir sobre l'1-O

 

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) es troba en un moment delicat. Perquè ja ha arribat l’hora en què ha d’anar dictant sentència sobre els recursos dels presoners polítics contra el veredicte del Tribunal Suprem en el judici contra el procés. I ara mateix, dels dotze magistrats que hi havia inicialment per a deliberar sobre aquests recursos (el ple sencer dels magistrats del tribunal), n’hi ha tan sols nou. L’octubre de l’any passat en va dimitir un, Fernando Valdés, quan fou processat per un cas de violència masclista, i tant Antonio Narváez, del sector anomenat “conservador”, com Cándido Conde-Pumpido, del sector “progressista”, s’han apartat de la deliberació, forçats per la difusió de declaracions seves contra l’independentisme que en palesen clarament la parcialitat. El quòrum mínim per a resoldre els recursos és de vuit magistrats, i això ha causat inquietud dins el tribunal, perquè podria haver-hi més recusacions. I, enmig de la guerra interna entre sectors enfrontats, no sembla que hi hagi cap pla B per a sortir d’una possible situació de blocatge.

 

Hi ha incertesa sobre què passaria després. Les fonts jurídiques consultades per VilaWeb no es posen del tot d’acord sobre les conseqüències. Podria passar que el tribunal restés blocat, que no pogués dictar sentències sobre els recursos de l’1-O. Fins i tot aquesta situació sense precedents podria ser utilitzada per endarrerir encara més l’arribada de la causa a Estrasburg. El problema és que Cándido Conde-Pumpido, com a coordinador dels recursos dels presos (ara apartat per manca d’imparcialitat), va decidir que fos el ple del tribunal, és a dir, tots dotze magistrats, que prenguessin les decisions. Però la llei fixa que el quòrum és de dos terços dels magistrats, és a dir, vuit. I si el quòrum es perd, no hi ha més opcions, no es poden designar nous magistrats. Si Conde-Pumpido hagués decidit que la deliberació la faria una de les dues sales del TC (sis magistrats cadascuna), en cas de recusacions encara li haurien quedat magistrats de reserva a l’altra sala. Però no fou així.
Unes altres fonts consideren que el tribunal, arribats a aquesta situació, s’empescaria fórmules d’interpretació de la llei que li permetessin de desblocar la situació, per exemple considerant que el ple disminuït per tantes recusacions o abstencions esdevindria una sala de facto, és a dir, que n’hi hauria prou amb menys magistrats. O simplement que, preveient el blocatge, farien pinya per evitar que cap més magistrat no s’apartés de la deliberació. Però tant aquesta opció com totes les altres presenten un problema seriós amb vista a Estrasburg: l’evidència que el tribunal de garanties espanyol és parcial d’origen en relació amb les causes sobre els presos polítics, els exiliats i l’independentisme en general.
Fins i tot si no hi hagués cap més recusació, si el ple del TC mantingués la composició actual per a decidir sobre el Primer d’Octubre, la imatge d’imparcialitat ja ha quedat tocada i és un llast amb vista al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
S’activa l’alarma a Madrid
El Tribunal Constitucional, especialment el sector anomenat “conservador”, ha utilitzat sovint els seus mitjans més pròxims (l’ABC, El Español, Libertad Digital) per difondre estats d’opinió o per passar comptes amb l’altre sector del tribunal. I és important que aquestes darreres setmanes a l’ABC hi hagi hagut diversos senyals d’alarma per a dir que l’independentisme ha aconseguit de debilitar “un mur de contenció que semblava fins fa poc infranquejable”. Així acabava aquest article del diari espanyol: “Una de les conseqüències d’aquestes abstencions [de Narváez i de Conde-Pumpido] és que el TC queda ara amb nou magistrats, només un més del quòrum mínim necessari per a tractar els recursos del procés, cosa que no deixa de ser arriscada en cas de qualsevol imprevist o efecte dòmino d’una nova resolució. Perquè aquí no hi ha recanvis. El temps dirà si aquesta és l’única partida que guanyen els independentistes.”
Per això el mateix diari demanava en aquest editorial que PP i PSOE pactessin amb urgència la renovació del tribunal, que ja fa temps que havia d’haver substituït quatre dels magistrats, el president inclòs. I al tribunal hi ha aquest “desassossec”, en paraules de l’ABC, just quan s’acosta el moment de la sentència més important fins ara sobre els recursos dels presos, la de Jordi Turull. Serà el primer moment que el TC es manifestarà sobre les condemnes de sedició i malversació. Una sentència que marcarà el to del tribunal amb tota la resta de recursos.

https://www.vilaweb.cat/noticies/tribunal-constitucional-quorum-recursos-proces-independentisme/

 

El Tribunal de Comptes espanyol vol ofegar ara econòmicament Puigdemont, Junqueras, Romeva i Mas per l’acció exterior



 
Els cita a final de juny, juntament amb una trentena d'ex-alts càrrecs més, una volta acabada la instrucció
 
 
El Tribunal de Comptes espanyol ha citat trenta-sis polítics i funcionaris catalans per reclamar-los el pagament de les despeses del Diplocat entre el 2011 i el 2017. Els presos polítics i els exiliats ja van dipositar la fiança de 4,1 milions d’euros que el Tribunal Suprem espanyol els havia atribuït com a responsabilitat civil per l’organització del referèndum d’independència. Ara exigeix als presidents Carles Puigdemont i Artur Mas, els vice-presidents Oriol Junqueras i Neus Munté, els consellers Raül Romeva, Francesc Homs, Andreu Mas-Colell, i desenes d’alts càrrecs més que paguin una fiança milionària, que encara s’ha de concretar, arran del finançament de la política exterior de la Generalitat, que la justícia espanyola ha considerat il·lícit.    

Entre el 29 i el 30 de juny vinents, tots ells o els seus representants legals hauran de comparèixer davant de la secció d’enjudiciament després de les denúncies de la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i les entitats Advocats Catalans per la Constitució i Societat Civil Catalana. A banda dels polítics esmentats, el tribunal cita Javier Acín, Roger Albinyana, Amadeu Altafaj, Martí Anglada, Virginia Astigarraga, Luca Bellizzi, Luis Bertrán, Albert Carreras, Adam Casals, Francesc Cubel, Ewa Adela Cylwik, Ramón Font, Francesca Guardiola, Erick Hauck, Marie Katinka Elisabeth Kapretz, Manuel Manonelles, Sergi Marcén, David Mascort, Joaquim Nin, Maryse Olivé, Mar Ortega, Juan Prat, Pere Puig, Albert Royo, Andrew Scott Davis, Jordi Serra, Josep Manuel Suárez Iborra, Mireia Vidal, Rosa Vidal, Jordi Vilajoana, Aleix Villatoro i Pau Villoria

 

23 d’abril del 2021

Deu mots catalans intraduïbles. Com més intraduïbles,més genuïnament catalans.

 

Deu mots catalans intraduïbles
 

Hi ha mots, construccions i frases fetes catalans que no tenen correspondència exacta en castellà · Cal preservar-los, perquè justament aquesta singularitat fa que siguin fràgils


Un dels efectes que té la pressió del castellà és que fa minvar els recursos propis del català. Com més va, més arraconem expressions o mots que ens són ‘peculiars’ en  amb eastellà, aquells que ens en diferencien.

 

La llengua dominant serveix de patró: si el castellà fa servir un mot per a tres conceptes diferents, el català també. I a la inversa: si el castellà té tres mots allà on el català ja passa amb un de sol, ens trobarem mancats de precisió, sentirem la necessitat de copiar la llengua veïna.

Un exemple del primer cas és el castellà romper, que contrasta amb la gamma de les solucions catalanes: trencar, esquinçar, espatllar…; per això cada vegada sentim més ‘trencar un paper’ (en lloc de ‘esquinçar’, ‘estripar’ o ‘esgarrar’, segons l’indret) o ‘se m’ha trencat l’ordinador’ (en lloc de ‘se m’ha espatllat’). El segon cas, el veurem clar si pensem en deler, que cada vegada sentim més poc, perquè enclou una munió de matisos o conceptes que en castellà s’expressen amb mots diferents: ardor, pasión, afán, avidez, ahínco, empeño, fervor, entusiasmo, anhelo, deseo…

 

Avui veurem deu mots que fan de mal traduir per aquesta falta de correspondència amb la llengua dominant. És, sortosament, un terreny immens, que haurem de continuar veient un altre dia. 
 

avenir-se 

Tot i que en castellà avenirse també hi és, es fa servir poc i no té ni de bon tros tants significats com en català: ‘accedir a’ (Estem segurs que s’avindran a aquestes condicions tan bones); ‘acceptar’ (El meu pare no s’hi avindrà mai, a la nostra amistat); ‘mantenir una bona relació’ (No entenc com us podeu avenir, essent tan diferents); ‘harmonitzar’ (Aquests colors no s’avenen); ‘posar-se d’acord’ (Al final, s’han avingut a anar-hi junts); ‘conformar-se’ (S’avenen a qualsevol cosa).

I no ens descuidem una frase feta molt expressiva: no saber-se’n avenir, amb el significat de ‘estranyar-se’ (Encara dorm? No me’n sé avenir!).

caldre

Heus ací un verb intraduïble per la ductilitat que té en català. Podem pensar que ser necesario ja serveix per a tots els usos, però no. Per exemple, Cal que vinguis de seguida (Tienes que venir); Cal dir, si som sincers… (Es de justicia decir); Cal reconèixer que no és lògic (Es forzoso reconocer); Calen molts anys per a aconseguir-ho (Se necesitan); Cal creure que no (Es de creer que no); És una dona com cal (como Dios manda); No cal dir res més (No hay más que decir); No caldria sinó (Faltaría más).

En el cas del verb caldre, el perill és que alguns d’aquests usos es perdin perquè calquem el castellà. De fet, cada vegada se senten més frases com ara És necessari que vinguis o No fa falta que cridis. 

deler

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana diu que deler és un ‘mot només català’. Però allò que el fa peculiar és que és molt polisèmic: el català-castellà en dóna deu traduccions, aplegades en cinc significats: ‘ardor, passió’ (Estimar algú amb deler); ‘afany, avidesa’ (L’ha perjudicat el deler de guanyar diners); ‘insistència’ (Vol sortir-se’n i hi posa deler); ‘fervor, entusiasme’ (Va sortir a jugar amb deler); ‘anhel, desig’ (No podran empresonar el deler de llibertat).

Un mot tan prolix havia de deixar descendència. I heus ací derivats que també fan de mal espanyolitzar: delir-se, delejar i delerós.

Déu n’hi do

L’adverbi i interjecció Déu n’hi do (segons la nova grafia oficial, déu-n’hi-do) és una construcció d’aquelles que els catalans que parlen castellà no saben pas com dir. El diccionari proposa bastante (Hi havia gaire gent? Déu n’hi do), però no serveix pas en contexts com ara aquests: Te n’has fet vuit euros? Déu n’hi do!; Has estat el primer d’arribar: Déu n’hi do!; Déu n’hi do, la rastellera de bestieses que ha deixat anar…; Déu n’hi do, quina casa que tens, noi!; Hi feia un fred que Déu n’hi do!

Com ho traduïu, tot això? No hi ha pas manera… 

esquinçar

És un mot més precís que no pas trencar i s’aplica a la roba, al paper, a la pell… A les Terres de l’Ebre i a moltes comarques del País Valencià es diu esgarrar. A molts indrets del Principat es diu estripar (que, pròpiament, vol dir ‘treure les tripes’). Per la influència del castellà, com més va més se sent trencar un paper o trencar-se un vestit, que hem de bandejar: altrament, acceptaríem una interferència empobridora. 

feinada

És una paraula encara molt viva, però cada vegada se sent més ‘munt de feina’, que és el calc del castellà, mot a mot (‘montón de trabajo’). La ‘peculiaritat’, en aquest cas, és el sufix -ada, tan expressiu, amb el significat de ‘quantitat’. No és igual que faci calor o que faci una calorada, que surti sang o que ragi una sangada, que t’hagis d’esperar una estona o una estonada, etc. Hi ha sufixos, com aquest, que aporten un tresor de genuïnitat a la llengua. 

pas

Aquesta partícula de reforç d’oracions negatives és, sens dubte, intraduïble al castellà. Els diccionaris ens expliquen en quins contexts sol aparèixer: després del verb d’una oració (No ho acceptem pas), fins i tot enmig d’una forma verbal composta (No has pas vingut); o bé quan no hi ha verb (Vull aquesta, no pas aquella); també per a reforçar una comparació (És més fort que no pas el seu); i en demandes en què s’espera una confirmació (Disculpeu: no és pas a l’ateneu, el vostre germà?). El diccionari Alcover-Moll ens n’ofereix exemples que ens fan veure que havia estat general a tot el domini, però ja fa temps que ha desaparegut del País Valencià i les Illes. En canvi, a les comarques de Catalunya del Nord hi és ben viu, qui sap si per influència del francès, i fins i tot hi és usat sense no (Els meus amics hi solen pas venir, aquí

Aquést un d’aquells mots que molta gent de parla castellana ha integrat; és allò que podríem anomenar una ‘catalanada’. Això vol dir que té un ús que no té en castellà i que en certa manera és útil i fins i tot ‘necessari’ per a tothom qui en sap els significats. En té qui-sap-los: ‘cessar’ (Tenien una empresa i es veu que han plegat); ‘interrompre una feina’ (Comencem de bon matí i a migdia pleguem per dinar); ‘sortir o acabar’ (A quina hora plegues de treballar, avui?); ‘acabar la participació en una activitat insostenible’ (N’estic tip: plego!).

rai

Potser hauríem de dir que rai és el mot intraduïble per excel·lència. És un intensificador molt eficaç, però, com que no té correspondència clara amb el castellà, aquests últims anys ha estat arraconat. No tan sols ens serveix per a evitar castellanismes evidents, com ara *és el de menys (això rai!) o *menys mal (encara rai!), sinó també calcs no tan clars. Vegem-ne exemples: —He de pagar mil euros de la renda. —Tu rai, que ets ric (i no pas: Tu encara, que ets ric); S’ha tacat el paper? Això rai! (i no pas: Cap problema!). En fi, penseu com traduiríeu al castellà frases com ara aquestes: En Josep rai; segur que aprovarà; Demà rai, que farem festa; Si pot venir rai, estem salvats. La dificultat de traduir aquestes oracions al castellà és, justament, la causa de la fragilitat d’aquest recurs. Fem-lo servir! 

trencadissa

A partir de trencar s’ha format aquest mot, amb molts significats, rectes i figurats: ‘trencament estrepitós d’un objecte o de molts’ (Vaig sentir la trencadissa del menjador estant); ‘escampall de bocins d’objectes trencats’ (Quan ha vist la trencadissa de gots i plats s’ha esverat); ‘destrucció brusca de molts elements’ (Les relacions s’han deteriorat, però ell vol evitar la trencadissa); ‘crítica amb gran rebombori’ (A Twitter es fa trencadissa d’institucions i partits polítics). Com hem dit abans, a propòsit de feinada, el sufix -issa, amb el sentit de ‘múltiple’ o de ‘persistent’, és molt productiu. Vegeu, si no, mots com ara piuladissa, escampadissa, xiscladissa

D’exemples com aquests, n’hi ha molts més. I el perill és que es vagin perdent, perquè, com hem dit, cada vegada funcionem més amb el patró del castellà. Contra aquesta tendència tan abassegadora, l’única solució és prendre consciència que cada llengua fa sa guerra, és a dir, que el camí del català és diferent del del castellà o del de qualsevol altra llengua; lengües independents, que s’han de mirar en pla d’igualtat.  

I acabarem l’article amb una propina. En aquest sarró d’intraduïbles, no hi ha únicament mots, sinó també locucions i dites. Per exemple, una que hem estrafet suara: cada terra fa sa guerra. Els diccionaris es tornen micos quan l’han de traduir al castellà. Proposen Donde fueres haz lo que vieres i Cada maestrillo tiene su librillo, però no són pas iguals. La frase catalana parla de països, de territoris, de costums: a cada lloc fan les coses a la seva manera. 

Això que dèiem. 

Jordi Badia i Pujol //  jordi.badia@partal.cat 
// a Twitter  @jbadia16
 
 
Llegiu la continuació d'aquest article: