https://youtube.com/shorts/xmyjFrKRVFI?feature=share
__
Clica para ver el vídeo:
https://youtube.com/shorts/knesdQeYH8g?feature=share
(Tot i que el vídeo no en parla, la forma d'evasió d'impostos més corrent pels que tenen milions són les SICAV. Ja ho deia algú, mentres existeixin les SICAV no hi haurà prous recursos per donar assistència als més desfavorits per la sort. Les SICAV no són l'únic mètode per evadir impostos, al vídeo curt d'aquí dalt s'en descriuen més, i a l'article de les SICAV s'en descriuen d'altres diferents. Les varen introduir a Espanya per què els diners no marxèssin a l'estranger, deia el 'gobierno' de Espanya. El diners depositats a les SICAVS només tributen un 1%. Quan els treuen tributen al 21-24% com tothom. Però per entrar a una SICAV has de tenir milions, o associar-te amb algú per arribar als milions mínims necessaris per a constituir-la, -ara no recordo si eren 100 milions d'euros, o xifra semblant-. Per raons obvies no s'en parla gaire a la premsa. En aquesta blog hi ha més info sobre les SICAV, cliqueu aquí per veure l'entrada. Cuca de Llum)
(notícia penjada inicialment a la Cuca de Llum el 2013)
>> http://www.cucadellum.org/search/label/Sicav
__
Una vegada oberta la connexió entre la capital alemanya i la belga, la companyia se centrarà ara en un altre gran projecte: la línia Amsterdam-Barcelona, projectada per a la primavera del 2025, que serà la primera connexió nocturna dels Països Catalans amb el nord d’Europa.
Tot i haver proliferat aquests darrers anys en tota mena països del
centre i el nord d’Europa, de Txèquia a Suècia i d’Hongria a Suïssa, la
febre pels trens nocturns encara no s’ha encomanat al sud del continent
(amb l’excepció notable d’Itàlia). Catalunya, per exemple, tan sols té dues línies ferroviàries nocturnes, ambdues operades per SCNF i circumscrites a l’àmbit territorial de l’estat francès: París-Tor de Carol (amb connexió directa diària) i París-Cervera de la Marenda (amb connexió directa tres dies la setmana).
La línia Amsterdam-Barcelona, doncs, promet tota una revolució en les connexions ferroviàries nocturnes amb la resta d’Europa. La ruta passarà per Rotterdam, Anvers, Brussel·les, Lilla, Avinyó, Montpeller i, una vegada ací, a Perpinyà, Figueres, Girona i Barcelona. Ara com ara, la connexió ferroviària entre la capital dels Països Baixos i la capital del Principat és d’unes disset hores, en un viatge que inclou uns quants transbords.
La connexió Amsterdam-Barcelona no és pas l’únic projecte de línia nocturna previst a Europa a curt i mitjà termini. Enguany la ruta Estocolm-Hamburg s’ha ampliat fins a Berlín i també és previst que la freqüència de les línies Viena-Brussel·les i Viena-París passi a ser diària. A més, European Sleeper ja ha anunciat que l’any vinent vol ampliar la nova ruta Berlín-Brussel·les fins a Praga. També el 2024 la francesa Midnight Trains vol inaugurar més d’una desena de rutes nocturnes amb origen o destinació a París (incloent-hi la línia París-Barcelona) en uns combois que l’operadora descriu com a “hotels sobre rails”.
Tot i que els trens nocturns solen ser més cars que no els vols més econòmics, com més va més passatgers hi opten per una qüestió de comoditat: les restriccions d’equipatge als trens solen ser molt més laxes que no als avions, i les estacions tampoc no solen sotmetre els passatgers a controls de seguretat tan exhaustius com els dels aeroports (cosa que fa que no calgui agafar un tren amb tanta previsió com un avió). Per als passatgers que fan viatges de negoci, els trens nocturns també ofereixen l’avantatge de permetre el descans durant la nit per a assistir de matí a una reunió de feina.
L’ecologia és un altre dels grans factors que ajuden a entendre la revifalla dels trens nocturns. La petjada de carboni d’un viatge amb tren és considerablement inferior a la d’un vol: segons càlculs d’EcoPassenger, un vol d’Estocolm a Hamburg emet 250 quilos de diòxid de carboni i, en canvi, el mateix trajecte amb tren n’emet tan sols 26, gairebé deu vegades menys. Aquesta comparació explica per què la Comissió Europea ha fet del transport ferroviari un dels principals components del seu ambiciós pla de reducció d’emissions, amb tot de plans pilot per a inaugurar noves rutes o bé ampliar-ne d’existents.
Països com ara l’estat francès o bé Suècia també han pres mesures per a ajudar a fer del tren un rival com més va més important de l’avió. París, per exemple, ha prohibit aquesta setmana els vols de curta distància entre destinacions a menys de dues hores i mitja amb avió, tot i que la mesura conté tantes excepcions que resulta pràcticament intranscendent. A Suècia, el govern ha exercit un paper fonamental en la inauguració o expansió de diverses rutes ferroviàries, com ara l’ampliació a Berlín del tren nocturn Estocolm-Hamburg.
Això no vol dir, tanmateix, que el futur dels trens nocturns sigui flors i violes. Un dels principals envits és la viabilitat econòmica, atès que gestionar un tren-dormitori és molt més costós que no gestionar un tren estàndard o bé un bus. Generalment, les úniques operadores capacitades per a encarar aquests costs alts d’entrada són les companyies ferroviàries estatals, que solen prioritzar el servei de TGV i els trens diaris al desenvolupament de rutes nocturnes. Això, alhora, fa que les companyies privades que sí que hi estan interessades sovint hagin de desistir per manca de tremp financer.
En relació amb això, una de les propostes és que la Comissió Europea obri una línia de fons per a finançar la compra de nous combois amb capacitat de servei nocturn a les operadores interessades. Fins ara, l’assistència de Brussel·les s’ha limitat estrictament a l’àmbit polític i burocràtic.
__
Cliqueu per a veure el vídeo:
Vilaweb - Vicent Partal - 10.05.2023
Però el problema és estructural. Perquè el sistema electoral que tenim funciona de tal manera que ens demanen el vot acorralant-nos durant quinze dies de campanya amb missatges que prometen qualsevol cosa, i quan ja el tenen, el vot, fins que passen quatre anys ja no hi tenim res a fer, com a ciutadans. Tret de mirar com els polítics el fan servir, possiblement en coses que no aprovaríem.
Però aquest sistema electoral no és una fatalitat a la qual estiguem condemnats. Les coses es poden fer d’una altra manera. I, de fet, es fan d’una altra manera en països que no és que siguen revolucionaris, però que opten per formes més refinades, elegants i amables de democràcia. N’explicaré alguns casos.
Quan es parla de democràcia directa tothom té al cap Suïssa. Per raons òbvies. Els suïssos han pres decisions en referèndums o en assemblees públiques més de 450 voltes del 1971 fins ara. I això vol dir que han votat de la reforma de la constitució als afers locals més petits. Però hi ha un detall que sovint es passa per alt i que crec que és important. No són els governants els qui proposen de fer un referèndum, sinó els governats. El parlament i el govern no tenen la possibilitat de convocar un referèndum, que sempre ha de nàixer de la iniciativa popular o d’acord amb els requeriments legals que fan que, per exemple, una despesa extraordinària d’una administració haja de ser sotmesa a votació popular.
Tanmateix, més enllà de Suïssa, hi ha un bon grapat de països on la democràcia no es limita a votar una volta cada quatre anys. Per exemple, en molts estats dels Estats Units –i en moltes ciutats d’Alemanya– funciona l’anomenat Recall Elections. La cosa consisteix en la possibilitat de desposseir un polític del càrrec en qualsevol moment de la legislatura; votant, però sense haver d’esperar unes eleccions. L’any 2021 hi va haver un vot famós, que no va reeixir, per a fer plegar el governador de Califòrnia, Gavin Newson, i enguany ja s’han fet deu votacions d’aquest estil, sobretot contra batlles, majoritàriament engegades amb una simple recollida de signatures.
A Estònia la democràcia electrònica permet d’experimentar –ara com ara, tan sols en eleccions molt parcials– un model semblant de recuperació dels escons, perquè els votants en qualsevol moment poden “recuperar” el seu vot si el polític que han votat no es comporta com volen. I aquest polític perd el càrrec si els seus electors li retiren la meitat dels vots rebuts.
A Liechtenstein, ja sé que és un país petit, hi ha la possibilitat de la iniciativa legislativa popular, com ací. Però amb una variant molt interessant, que és que si el parlament rebutja la llei proposada, aleshores és obligatori de fer un referèndum sobre aquella llei. Ací si els parlaments diuen que no el procés s’ha acabat.
Hi ha també el famós cas d’Islàndia, on l’assemblea que havia de redactar la nova constitució del 2009 es va elegir d’una manera sorprenent. Mil ciutadans, de 18 anys a 89, que no havien militat mai en cap partit polític, van ser triats en un sorteig i els demanaren si volien formar part de l’assemblea. 522 van dir que sí i els van concedir un espai igual en televisió, ràdio i premsa per a presentar les seues idees. I aleshores la població en va triar vint-i-cinc que van passar a ser els redactors.
I explique un darrer cas, a l’Uruguai. L’any 2000 l’Uruguai, que té també una gran tradició de referèndums, va aprovar la llei número 17.244, que introdueix a la constitució un sistema original de control ciutadà. És un procés en dues etapes pel qual els ciutadans, aplegant tan sols un 2% de signatures del cos electoral, poden interposar un recurs contra qualsevol llei que aprove el parlament en els 150 dies posteriors a l’aprovació, i es pot convocar un referèndum per decidir si es revoca o no. I mana el resultat del referèndum.
No us vull cansar amb més exemples, perquè crec que s’entén què vull remarcar: que això que passa ací, que ens demanen el vot un dia i durant quatre anys es desentenen d’allò que hem votat, no és la millor democràcia possible. Ni de bon tros. Recordem-nos-en quan siga l’hora de fer efectiva la república.
_
Veurem com explica la vicepresidenta primera Nadia Calviño, gestora amb mà de ferro dels ajuts europeus, el detall del que s'ha gastat en els fons Next Generation i si satisfà Europa, ja que a Espanya les queixes que els diners no han arribat allà on havien d'arribar també són una realitat. Així com que, a l'hora de rebre'ls, hi ha hagut un pes molt important de les grans empreses amb seu a Madrid en detriment d'altres zones territorials i companyies de dimensió diferent. Un exemple d'aquesta arbitrarietat i falta de lògica és quan es va decidir desviar diners dels fons europeus del corredor mediterrani cap a Madrid o Castella-la Manxa, que poc o gens tenen a veure amb el litoral mediterrani.
En la intervenció del portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, l’ex-comissari espanyol ha reconegut l’existència d’aquest concepte que, a diferència dels fons reservats del CNI, que tenen el control del congrés espanyol, a través d’una comissió parlamentària amb diputats que tenen accés a secrets oficials, no tenen cap mena de control. Segons explica, haurien servit per pagaments que no es volen reconèixer, com ara actuacions contra Corinna Larsen, ex-amant de Juan Carlos de Borbón, i que una part haurien estat desviats per l’ex-rei espanyol o l’ex-director del CNI Félix Sanz Roldán, i que per aquest motiu aquest darrer viatja cada dos mesos a Abu Dhabi.
Villarejo ha explicat també que li consten que en bancs andorrans hi havia quatre mil comptes o cinc mil de ciutadans espanyols, i vora cinc-cents són de catalans, i que, de forma similar a la llista Falciani, segons diu, hauria maniobrat per aconseguir un llistat, però que va ser boicotat pel mateix CNI, per evitar que es fessin públics els noms. De fet, amb Rufián s’insinua que s’hauria aturat per evitar de revelar que l’ex-rei espanyol hi tenia un compte opac.
El diputat del PDECat, Ferran Bel, ha anat més enllà sobre el vincle entre els fons super-reservats i l’operació Catalunya com es pot veure en aquesta transcripció:
-Ferran Bel: Té constància que s’utilitzessin aquests fons super-reservats en l’Operació Catalunya?
-José Manuel Villarejo: Sense cap mena de dubte
-Ferran Bel: Amb quines finalitats?
-José Manuel Villarejo: Captar voluntats fonamentalment, organitzar
tertulians perquè canviessin en cas d’aconseguir CiU majoria absoluta [l’any 2012] i establir associacions i organitzacions aparentment contràries a la independència.
Villarejo explica que la seva tasca era captar advocats i informadors, i que aquests fons super-reservats del CNI s’haurien utilitzat per a pagar tertulians i establir entitats contràries a la independència. Sobre això, sempre s’ha denunciat els comptes opacs d’algunes organitzacions antiindependentistes, com Societat Civil Catalana, que només tenia setanta-dos socis l’any 2015.
Cal recordar que a més, en els últims anys hi ha hagut maniobres per a finançar l’espanyolisme a Catalunya. La Vanguardia va revelar l’any passat que les formacions contràries a la independència van tenir una ajuda extra en la campanya del 2017, amb una campanya digital d’un executiu madrileny que va costar entre 1,5 milions d’euros i 2, i que va contractar més de cinquanta persones. Originalment, la campanya no pretenia de beneficiar específicament cap partit, i assessorava el PP, el PSC i Ciutadans. Tanmateix, el 13 de desembre, quan Miquel Iceta va reconèixer que seria favorable a l’indult dels presos, l’estratègia va canviar i tots els esforços es van centrar en Ciutadans, que va acabar essent el partit més votat.
També es va fer públic que les principals empreses de l’Íbex 35 es van implicar en una campanya internacional en contra de l’independentisme, després de l’octubre del 2017, a petició del govern de Mariano Rajoy. Concretament, van finançar conferències i actes a París, Londres, Brussel·les, Berlín, Roma, Nova York i Washington.
President Puigdemont:
L’informe ha estat aprovat en comissió i encara falta que s’aprovi de forma definitiva en un ple del Parlament Europeu. Els resultats no han satisfet del tot Puigdemont, que per aquest motiu s’ha abstingut en la votació de l’informe que descriu els fets relacionats amb l’espionatge amb Pegasus. A més, Puigdemont ha votat en contra de les recomanacions que, segons denuncia el president a l’exili, “protegeixen l’estat espanyol” i “legitimen l’ús de tecnologies de ciberespionatge a Europa”.
L’informe, redactat per l’eurodiputada neerlandesa Sophie in’t Veld, ha estat aprovat en el marc del Comitè de Pegasus de l’Eurocambra. Puigdemont reconeix que l’informe destaca “la gravetat de la pràctica de l’espionatge” i que apunta que “un sol telèfon infectat” pot comprometre la informació de totes les institucions.
https://twitter.com/ernest_sant/status/1653475012806885400?t=ghFVle9qwFxWCeit7utsfQ&s=19
__