26 de desembre de 2020

Sant Esteve, els dos dilluns de Pasqua, tres festes que vam adoptar a l'època carolíngia, fa més de 1000 anys.

Detall del retaule de Sant Esteve fet el 1358 per Jaume Serra. Forma part de la col·lecció del MNAC. Foto MNAC.


És molt possible que Catalunya celebri el dia de Sant Esteve des de fa més de mil anys, des del moment en què, a partir del segle IX, una part del territori que ara en diem la Catalunya Vella va entrar a formar part de la Marca Hispànica de l'imperi franc.

 L'imperi Carolingi (en blau) i les diverses "marques" que defensaven l'imperi propiament dit.


 Inicis de la centúria del 800 (s. IX) 

La Marca Hispànica era un territori concebut com a "tap" a fi que els enemics de l'Imperi Carolingi no arribèsin  a atacar  els seus territoris pròpiament dits. Estaven governats per comtes nombrats des d'Aquisgràn, la capital del Sacre Imperi Romano-Germànic.  Al afeblir·se l'Imperi caro-lingi els territoris perifèrics ja no rebien ordres de la capital. Els  fills de Guifre el Pilós van  heredar els comtats.


En formar part de la Marca Hispànica (785), en l'època en què van néixer els comtats catalans –que depenien tant administrati-vament com eclesiàsticament dels carolingis–, els bisbats catalans pel caient natural de les coses van passar a dependre del de Narbona, donc Toledo estaba ocupat pels àlarbs. És en aquest moment quan, segons diversos relats històrics als quals diversos historiadors donen crèdit, l'imperi carolingi va establir que l'endemà de cada pasqua seria festiu.

St.Esteve a Sant Joan de Taüll. Foto de Vinyet Panyella


En aquest període Carlemany hauria proclamat un edicte imperial ordenant que l’endemà de cada Pasqua (les originals jueves: Pasqua de Resurrecció, Pasqua de Pentecosta, i la Pasqua de Nativitat, possiblement incorporada poste-riorment pels romans), fos dia festiu. Per això aquesta festa se celebra a molts països europeus que es trobaven sota influència d'aquest imperi.

La festivitat de l'endemà de Nadal responia a la necessitat funcional de disposar de prou temps per tornar a peu, generalment, des del mas pairal on s'havia celebrat la festa fins al domicili de cadascun dels diversos membres de la família.


Per això, a casa nostra i a molts països d'Europa –però no pas Espanya, que depenia de l'emirat de Còrdova– és festiu aquest dia, l'endemà de la pasqua de la nativitat i també el dilluns de Pasqua –el dia que fem la mona–, que és l'endemà de la pasqua de resurrecció. Dels carolingis, Catalunya també en conserva la celebració del dilluns de la Pasqua Granada.

Sant Esteve, església de Sant Joan Evangelista a Munstair, Suissa.

I per què l'endemà de Nadal? Perquè les relíquies d'aquest sant, el primer diaca i el primer màrtir de la cristiandat, van ser traslladades el 26 de desembre de l'any 415 en una església de Jerusalem, segons explica Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat.

Sant Esteve era marxant de robes (no sé de quina font treu aquesta info, deu ser una llegenda) i va morir (aproximadament l'any 35) lapidat. A Catalunya és molt venerat potser perquè, segons Joan Amades, “la tradició diu que era fill de Salou i que allí va sofrir el martiri en què fou mort a cops de pedra”. “Als veïns de Salou, de malnom i com a dictat tòpic despectiu, els diuen matasants i apedregadors”, continua Amades al Costumari català. A Catalunya hi ha molts pobles que duen el nom de Sant Esteve (Sesrovires, d'en Bas, de Palautordera, de la Sarga, de Guialbes, de Llémena, d'Olius, de Cervelló, etc.) i moltes localitats hi tenen dedicada la seva església parroquial, entre les quals la de Granollers i la d'Olot.

Per raó del seu martiri, segons recorda el mateix Amades, sant Esteve és patró dels qui treballen amb pedra i hi intervenen: picapedrers, marbristes, molers, barrinaires i altres oficis semblants”.

Bienve Moya, escriptor i expert en cultura popular, explica que, “ com que sant Esteve era un protomàrtir, és a dir, el primer màrtir del cristianisme, és el patró dels joves”, per això era una tradició del 26 de desembre “que els joves tinguessin llicència per fer animalades i bromes”. “És probable que aquesta llicència per a fer bromes s'acabés traslladant i transformant en el dia dels Innocents, el 28”, hi afegeix. És una possible explicació del perquè es fa broma del dia que es recorda la matança d'infants innocents d' Herodes.
 
Una festa que se celebra de moltes maneres
Canalons
Una de les tradicions és la que diu que per Sant Esteve per dinar es fan canelons. Aquest costum s'explica perquè els canalons era la manera més adequada d'aprofitar la vianda que havia sobrat del rostit de Nadal. La majoria de tradicions i plats culinaris tenen a veure amb l'estalvi i el reciclatge del menjar d'una època en que no hi havia neveres i, molt menys, congeladors i si una vianda no s'aprofitava es feia malbé. Els canelons són un plat de festa. Fàcils de fer però que es necessiten molts ingredients. Els cuiners consideren que tan important com la carn del rostit el que és important en els canelons és la beixamel.


‘Boxing day'
Els britànics tenen la tradició de dedicar el dia de Sant Esteve a la caritat. El boxing day vé de la tradició de donar diners a les capses de col·lecta de les esglésies. Mica en mica es va anar ampliant el sentit del dia i bona part dels espectacles de la Gran Bretanya ofereixen entrades a baix preu aquell dia (teatres, cinemes, futbol... és tradició a les Illes Britàniques seguir jugant la Premier durant les festes). Però també la dia ha anat prenent el nom de les múltiples caixes que s'amunteguen als contenidors, després d'haver destapat els regals que els du Sant Nicolau.


El gall
Pau Riba explica a El matí de Sant Esteve la tradició de matar el gall.  

El matí, de Sant Esteve /
els galls no cantaran/ 
i amb el fred i la vila deserta /
la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l'alba /
i s'aixequi el sol brillant/ 
sense els galls cantat-li l'arribada/ 
la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d'arbre/
i el Nadal se n'haurà anat/ 
però el seu somni encara farà festa/ 
de tips i morts que estaran. (...)

(Darrera actualització dimecres, 28 de desembre del 2016 ) 
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/704033-sant-esteve-les-raons-milmlenaries-duna-festa.html?dema=1 

http://araomai.cat/sant-esteve-una-festa-independentista-un-dia-que-explica-moltes-coses/

Compromís i Més per Mallorca es queden sols al Senat reclamant la reciprocitat televisiva

Compromís i Més per Mallorca es queden sols al Senat reclamant la reciprocitat tele-visiva

ERC vota en contra i JxCat s'absté en una proposta de modificació del pressupost per adquirir un nou múltiplex

Compromís ha emès una nota de premsa en què lamenta que l’esmena al pressupost espanyol que van presentar al senat per adquirir un nou múltiplex que garanteixi la reciprocitat entre les televisions del País Valencià, el Principat, les Illes i l’Aragó només ha aconseguit els vots de Compromís, Més per Mallorca, Coalició Canària, Teruel Existeix, Endavant Andalusia, Geroa Bai i Més Madrid. JxCat s’ha abstingut i PSOE, En Comú Podem, ERC, PNV, PP i Ciudadans hi han votat en contra, i per tant no ha prosperat.

Segons que assenyala el partit a la nota de premsa, “Compromís demanava assignar 500.000 euros per a l‘adquisició d’un múltiplex televisiu, assignat a la Secretaria d’Estat de Digitalització i Intel·li-gència artificial del Ministeri d’Assumptes Econòmics i Trans-formació Digital, per a garantir la reciprocitat en la radiotelevisió pública entre les quatre comunitats autònomes que comparteixen l’ús habitual o esporàdic de la llengua comuna”.

Per al senador de Compromís, Carles Mulet, “costa entendre que partits que han volgut fet bandera de la reciprocitat, podent votar sols aquesta esmena i no la resta, i sabent que aquest vot si el PSOE i el PP no es sumen es queda en simbòlic i no trastoca la tramitació dels PGE, hagen optat pel no”. “Nosaltres, a pesar d’aquest nou no, anem a continuar exigint poder vore les altres TV autonòmiques de les comunitats veïnes al nostre país”, va dir al senat.

Mulet ha reiterat que si no es veu TV3, IB3 o Aragón TV al País Valencià, segurament és perquè qui té les competències a Madrid o fins i tot al País Valencià, no vol, és, a dir, el PSOE. “Tècnicament és molt fàcil, econòmicament insignificant, i legal al 100%. Costa entendre que el departament autonòmic amb competències a poder fer efectiu aquest desplegament, en cinc anys no haja presentat cap avanç”, va afegir. “Des del PSOE no es vol fer possible aquesta reciprocitat per continuar mantenint el seu privilegiat ‘xiringuito’ mediàtic alimentat amb diners públics, noves televisions, que no poden subvencionar amb diners pública valencià, no els faran propaganda, i això es veu no els quadra”.

https://www.vilaweb.cat/noticies/compromis-es-queda-sol-al-senat-reclamant-la-reeciprocitat-televisiva/

22 de desembre de 2020

El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya des-bloquea el concierto para los colegios de educación diferenciada, los conciertos se renovarán por un período de 6 años

  El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya des-bloquea el concierto para los colegios de educación diferen-ciada, al bloquear la ley de la Generalitat que pretendía redu-cir los conciertos a un solo año más a estos centros. Ya lo sabíamos, y ellos también, porque el Tribunal Constitu-cional ya ha declarado incons-titucional cualquier discrimi-nación en este sentido. La pre-gunta es ¿por qué continúan a proponerla? [¿para amenazar y crear inseguridad? ¿para excitar a su base más ideo-lógica? o ¿de verdad piensan pisar la Constitución, cuando puedan?]

https://bit.ly/2WoxBHz

"El Poema de Nadal" de Josep M. de Segarra. Cant I, trossets.

 
 
"Però l'estrella solament,
tremoladissa 
    i impalpable, 
pot anunciar el neguit 
    d'un naixement
entre el bou i la mula 
    d'un estable".

 "...avui la llengua sembla 
com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atalabat.

Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de 
                                les estrelles!"
(Cant I)
Josep M. de Segarra 




 (Una joia de la cultura catalana.  Un poeta és algú que sap trobar les paraules per dir el que molts sentim, però no ho sabem expressar. Aquest llibre el rellegeixo a trossets cada any per aquestes èpoques, l'època de revifar anhels. Cuca de Llum)

"El Poema de Nadal" Josep M. de Segarra. Cant II, els pastors





I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quatre paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l'ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país,
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom
ells no tenien nom!...

Eren cossos a sol i serena
bo i gronxant nostre somni d'infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l'esquena.

I només aquests pobres pastors
de les nostres estones més pures,
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d'alegria,
per veure l'astre virginal,
per veure l'àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!...


Cant I.
Josep M. de Segarra

"El Poema de Nadal" de Josep M. de Segarra. Cant I, el pessebre i l'estrella


"És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l'alegria,
i l'estrella en l'infinit,
i el perfum de misteri d'aquest dia."
...


"Si  t'oblides d'avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema 
                                             la sang,
veuràs la molsa del pesebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.

Si et penses caçar l'estrella
no vagis balandrejant;
humitejat la parpella
amb tres llàgrimes d'infant,
ajup·te fins els temps que
eres infant."


(Cant I)
Josep M. de Segarra.  


Cal anar·lo llegint a trossets ara que s'apropa el Nadal. És fantàstic !!!   



19 de desembre de 2020

Com es forma la identitat catalana, diferències amb la cultura castellana. "Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat" article molt recomanat entrevista a Josep Fontana, historiador, autor de "La formació d'una identitat", un llibre recent de la història de Catalunya


A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues societats que han evolucionat diferent




(A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues socie-tats que han evolucionat diferent. Crec que en aquest article ho exposa particular-ment bé. L'existència de dues cultures diferenciades és un fet desconegut o poc interioritzat  per molts catalans; no som ni millors  ni pitjors, som diferents uns dels altres. Serem bons com veïns, però no ens entenem vivint al mateix Estat. Molts catalans tenim manca d'autoco-neixement; els articles d'aquesta blog sobre la història de Catalunya ens van ensenyant quin tarannà hem heredat. I per tant, quins son els punts forts i febles del nostre caràcter per afrontar el futur.
Publicat inicialment el 2016 a la Cuca de Llum)




Nom i Cognoms: Josep Fontana Lázaro 
Formació acadèmica: Historiador. Catedràtic d'història contemporània  
Línies de recerca: Formació del mercat peninsular durant el segle XIX, Àntic règim, història econòmica, història contempo-rània, segles XIX i XX 

Publicacions principals: La quiebra de la monarquía absoluta (1971 i Crítica 2000)
La historia después del fin de la historia (Crítica, 1992)
Europa ante el espejo (Crítica, 1994)
Aturar el temps (Crítica, 2005)
De en medio del tiempo (Crítica, 2006)
Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado & Presente, 2011)
El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (Pasado & Presente, 2013)
La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014)



- Com s’arriba a fer una història general de Catalunya essent vostè especialista en història de Catalunya i Espanya del segle XIX?

- D’especialista no me n’he considerat mai. Vaig agafar el gust per la història i sempre he procurat llegir tot el que he pogut; de fet, el meu treball de tesina era sobre Catalunya al segle XVII, però si que és veritat que he escrit molt sobre els segles XVIII, XIX i XX.


Em vaig decidir a tirar endavant el llibre Formació d’una identitat perquè m’hi va encoratjar una amiga que aprecio molt, l’Eva Serra, la qual, ensenyant-li els esborranys, em va dir que hi posava massa coses i que simplifiqués. Això sí, vaig haver de fer molta feina de destriament i lectura dels articles que es publicaven sobre la història de Catalunya. Haig de dir, però, que les millors crítiques que he rebut han estat de medievalistes valencians que van fer ressenyes esplèndides i em van deixar relativament tranquil, doncs esperava justament que fossin els historiadors d’aquella època els que més discreparien amb mi!

...També ho havia de fer perquè quan escrivia el llibre veia que en la societat hi havia una gran eufòria. Hi ha actualment la creença que ara es poden fer les coses diferents i sense problemes. Em preocupava que això pogués causar un cert grau de decepció que seria negatiu; i per això em semblava que valia la pena explicar a la gent que aquesta era una cosa que venia de molt lluny.

La batalla per tractar de trobar una manera de conviure dins de l’estat espanyol  ja fa 500 anys que dura, i per tant era important recordar al lector que hi havia hagut una evolució molt llarga i important que ens havia (fet) culturalment diferents. Per exemple, que després del 1714 encara es mantingui el dret civil a Catalunya permet que la societat catalana funcioni diferent de la resta de l’estat i que arribi abans a la industrialització.

Per això vaig decidir fer un esforç seriós i embarcant-me en el segle XX el més rigorosament possible utilitzant les fonts adequades, per això no m’he molestat en respondre algunes crítiques que han vingut, sobretot de Madrid, i que quasi sempre vénen d’una gent que no coneix res del que la historiografia catalana ha produït en els darrers 20 ó 30 anys.



 La nova edició ampliada del 2016.









- Quan aquest llibre va sortir fa dos anys, Jaume Barberà l’entrevistà a Retrats [http://bit.ly/2cARFgN], el qual insistí molt en la importància que vostè li dóna a la participació popular en la història catalana. Nosaltres ho vàrem entendre com els processos sòcioeconòmics que formen una identitat, en aquest cas la catalana. Això no ho trobem tant sovint en els llibres de historiografia catalana. Pot ser que sigui perquè la historiografia catalana està sobrepolititzada?  Creu que ha fet un llibre singular en el sentit que ha donat més importància als elements sòcioeconòmics que als polítics?

Efectivament, aquí hi ha una gran història política perquè al cap i a la fi és la història dels reis. Però això passa aquí, a Castella i a tot arreu. És un tipus de relat que ara està desacreditat. Justament fa poc que he llegit una publicació nord-americana que es queixava de la desaparició d’aquest tipus d’història.



- Quan va sortir publicat el seu llibre molta gent de fora de Catalunya el va criticar bastant, però sobretot per un aspecte. Creu que la història del Principat és problemàtica perquè s’acaba parlant de la història d’una ‘nació’?

- Jo he esquivat el terme “nació” tot el possible, donada la confusió que genera el terme. Per això he preferit utilitzar el terme “identitat”. No volia fer la història d’una nació, si no d’un poble. És el relat d’una gent que se sentia part d’aquesta comunitat, cosa que no passava a França o a la Corona de Castella. Segurament perquè aquest és un país petit, relativament compacte i amb unes característiques i amb una història política pròpia que la distingeix d’altres llocs que, tot i tenir institucions semblants, no funcionen de la mateixa manera.

L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella, on les corts es reuneixen quan el rei vol. No és fins a finals del segle XVIII quan trobem la idea de “nació”, però entesa com a “nació de la cultura castellana”; per això trobem testimonis del segle XIX que afirmen que la Guerra de Successió és “la incorporación de Cataluña en la Corona de Castilla”.

És una animalada afirmar el que diuen certs polítics que Espanya és la nació més antiga d’Europa, formada amb els Reis Catòlics. El primer lloc en què trobem una consciència nacional és l’Anglaterra del segle XVIII i és el primer lloc on es té un himne nacional (que no és el mateix que el d’ara). Un cant a la nació com aquest aquí no existia, de fet, encara tenim la Marxa de Granaders que li van regalar els prussians a Carles III. Els següents en tenir aquesta consciència nacional són els francesos durant la Revolució, que llavors la fabriquen. A la gent se l’educa amb uns mites i amb una història destinada a crear consciència nacional per el manteniment de l’ordre polític.
Per això no vaig voler que es traduís el llibre al castellà. Aquest llibre topa amb totes les conviccions apreses per un espanyol a classe. Els  nostres coneixements d’història que hem adquirit, en un 80%, són conviccions, no són raonats. Per això no tenia sentit que es traduís el llibre. L’única manera de fer veure aquestes diferències a un espanyol educat a Espanya era fer un llibre d’història comparada per ensenyar les diferències en la línia temporal. A un lector castellà l’historia de Catalunya no li interessa, com és natural, com si a nosaltres ens parlessin d’història d’Extremadura o història de la Ciutat de Càceres.
...No és que no vulgui determinar si Catalunya és una nació o no, però no he volgut especular en un moment com aquest. A dia d’avui vivim el punt àlgid de les nacions-estat i de la globalització. Jo el que pretenia és que la gent del meu entorn, la gent del meu barri, per exemple, reflexionessin sobre què creuen que són, com se senten. En definitiva, que veiessin que s’havia de seguir lluitant per reclamar la seva parcel·la de drets d’autogovern.  (...)
Llegint el llibre, una cosa que queda bastant clara és que el tema de identitat catalana és una cosa que apareix constantment en la història del país com a cosa que es reclama o es percep.

Més aviat jo diria que la identitat és una cosa que es va fent i va evolucionant poc a poc.




- És una cosa que ja es constata durant el segle XV, quan durant les guerres civils apareixen aquelles proclames que afirmaven que els catalans tenien un règim de llibertats que els diferenciaven d’altres llocs. I durant els segles XVI, XVII i XVIII, i fins i tot després del 1714, es veu que el poble català té unes llibertats pròpies que sent seves. Com es es manté aquesta identitat?

- Més aviat els catalans senten que tenen un una sèrie de característiques i idiosincràsies pròpies. Al cap i a la fi, aquí hi ha unes lleis que garanteixen un cert marge d’autonomia i llibertats. Senzillament jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món. Hem sigut un poble d’esclavistes com tothom, que es va haver de treure del damunt els almogàvers perquè no hi havia qui els aguantés i a més eren uns salvatges sanguinaris, com tots els de la seva mena.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials. Per exemple, València té unes institucions semblants, però mai arriba a un grau de desenvolupament com el d’aquí. Aquest Principat té unes característiques geogràfiques concretes; per a començar, que està completament obert al mar i que és de navegació fàcil, una costa que portà als francesos a batejar-la com a “costa de Déu” i en bona mesura controlada per Barcelona. Això crea unes característiques pròpies.


En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar “Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, princi-palment de Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran(1240-1285) és en el fet que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben controlant el deute públicAixò és una cosa que no passa a cap altre lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!

El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.
 
La interpretació que s’ha fet fins ara d’aquest fet era que això sempre es traduïa en només privilegis per a les classes dominants, sobretot per la noblesa feudal, però quan ho estudies te n’adones que no és així com ho demostra el Tribunal de Contrafaccions. Un tribunal que es va gestant al llarg del segle XVI i que coincideix amb el moment de prosperitat que és un tribunal paritari entre la noblesa i la Generalitat que permet a la gent presentar les seves reclamacions i queixes i allà s’arbitraven. S’ha demostrat que realment la gent corrent presentava les seves queixes contra els seus senyors i patrons. 


 Gravat del setge de Barcelona el 1714 per l'exèrcit de Lluis XIV, que donava suport a la candidatura del seu nèt Felip V de Borbó al tro espanyol.

Per tant, la gent que al 1714 defensa Barcelona no és gent que vol defensar un rei o altre, sinó que defensen conscientment els seus drets i llibertats. I és per això que els caps militars espanyols destinats al territori durant el segle XVIII es queixaven que els catalans encara creien que vivien en una cosa semblant a una república (cosa que fins a cert punt s’acosta més o menys a la realitat) i que només aspiraven a tornar-ho a ser en qualsevol moment.

Tot això el moment en què es veu amenaçat és amb l’ascens del liberalisme, quan gent com Capmany acaben convencent-se que en la nació espanyola que estava sortint de les Corts de Cadis hi podia cabre coses que ells havien volgut mantenir i realitzar a Catalunya. I accepten renunciar a una sèrie de coses com la llengua per a ser uns amb aquesta nació espanyola. El que passa és que al final el que surt d’allà no és el que ells s’esperaven, sinó una versió augmentada de la Corona de Castella i que no respon a cap de les coses que ells proposaven.




- Podem dir, doncs que l’entrada de la contemporaneïtat a Catalunya és amb el 1714 i els Decrets de Nova Planta. Ara que s’acosta la Diada podria explicar als nostres lectors què va significar realment el 1714? És cert que sobreviu el projecte de modernització econòmic però s’enterra el projecte polític?


- El procés de modernització econòmica comença a mitjans del segle XVII i quan arriba el 1714, la ciutat de Barcelona tenia una vida extraordinària i estava en camí d’un desenvolupament important, com demostren els estudis més profunds i rigorosos amb el comerç exterior, sobretot amb la venda vins i aiguardents.

És veritat que durant el segle XVIII l’única cosa que permet cert desenvolupament és el fet de poder penetrar en el mercat interior espanyol (cosa que tampoc és fàcil, doncs durant molt de temps es mantenen les duanes). Hi ha tant poca consciència d’això que en el text de la Novíssima Recopilación, en el recopilatori de lleis que es produeix a començament del segle XIX, encara es mantenen lleis que prohibeixen l’entrada de vins de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella. És a dir, no hi havia cap visió d’estat modern.

Aquestes coses, sumades a la ocupació militar i les altes càrregues fiscals, portaren problemes al llarg del segle XVIII, com per exemple l’oposició a la decisió de Carles III de crear quintes [reclutament militar obligatori, en el qual una de cada cinc persones era cridada a files], doncs encara hi havia la consciència del principi del Princeps Namque. 


 
 Usatge vigent a Catalunya des del s.XI (o sigui cap a l'any 1000)

 Aquí la gent no vol anar a la guerra perquè sí. I seguien un raonament molt clar: si la gent d’aquesta a aquesta edat han d’anar a la guerra estem traient gent del seu lloc que està realitzant una funció important. I en comptes d’això, es proposà pagar per a reunir voluntaris que anessin a la guerra.

És per això que durant el segle XIX es crea aquella creença que la pàtria és Catalunya, però la nació és Espanya, l’estat, on tenen projecció política. Sovint s’ha d’explicar que fins que aquest règim no entri en crisis, aquest no serà precisament el lema de la burgesia catalana. Els mateixos patriarques de la Renaixença que abans havien renunciat a la llengua en favor d’una nació espanyola, s’escrivien en castellà entre ells i els nens a casa s’educaven amb aquesta llengua.

Mentrestant les classes populars seguien parlant en català i quan al voltant del 1860 la burgesia se n’adona que són ignorats a Espanya i que tenen tota una població que els hi pot donar suport, es dirigeixen a ells en català, perquè és la llengua que entenen.
 
Per tant, no cal oblidar tota aquesta època tan confosa en què la burgesia tenia aquesta doble lleialtat de ser molt catalans de cara endins però negociant els seus interessos de cara enfora i una època d’agitació obrera on l’exèrcit era l’element que els hi garantia la seguretat. La nostre és una història complicada on sovint les classes dirigents han traït allò que prometien. Una de les mostres més evidents va ser durant el franquisme, quan Cambó i companyia, davant del dilema que es presentava en la guerra civil donaren suport al govern del general Franco. Aquesta burgesia ha mantingut aquesta moral fins fa ben poc. El joc polític del pujolisme fent pactes amb el PP és una dinàmica que s’entén quan s’explica tota aquesta història.



Una de les línies que marca la història contemporània de Catalunya és justament el catalanisme polític. Escombrant cap als nostres dies, què ha significat la irrupció de l’independentisme? Com creu que s’hi han adaptat els vells partits? Hi ha alguna força política en el panorama actual  el projecte del qual li mereixi la seva confiança?

- D’independentistes n’hi ha hagut sempre, però en petits nuclis. El que vaig poder observar en la manifestació de l’11 de setembre del 2011 és la sorpresa dels partits polítics quan la gent es posà a cridar “independència. La gent que hi participava era ja una gent que havia reaccionat el 2010, però que sobretot estaven reaccionant davant del mal govern, contra la crisi, l’atur i els problemes en general.




El que veia aquella gent és que estem en una situació de desori i indefensió la qual necessitaven tallar. Independència, per a tota aquella gent, volia dir arrencar-ho tot i tornar a començar. És aleshores que els partits s’hi apunten. La conversió de Convergència i Unió al sobiranisme es produeix llavors. Tant és així que el senyor Mas, pensant que se’n beneficiaria, convoca unes eleccions al novembre i perd un 8% dels vots, cosa que demostra que no havia entès que no només hi havia un tema d’identitat.

Estem en un joc que és extremadament complex on la necessitat de canvi és punyent i que és sentida vivament, on és lògic i raonable pensar que qualsevol forma de guanyar espais d’autogovern és important quan no funciona res. És aquesta idea de “deixeu-nos fer a nosaltres” que des de Madrid s’interpreta com un “volen tots els recursos per ells”, però que realment és més una reivindicació per tenir un estatus com el País Basc i poder administrar les coses.

Quan es va fer i aprovar l’Estatut de Catalunya es va fer amb els termes i la idea equivocada, pensant que era un principi i que es podria anar ampliant quan en realitat era un parany. Sempre que surt aquest tema recordo a Felipe Gonzalez i a Narcís Serra, abans que el PSOE estigués legalitzat, quan González digué clarament que no toleraria el concert econòmic per Catalunya ni un Partit Socialista Català independent. El més vergonyós de tot era que això ho deien a la vegada que publicaven manifestos a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. Per tant, el règim estatuari que tenim s’ha acabat demostrant sent una trampa on cada cop que s’intenten canviar les coses ve el Tribunal Constitucional i tomba qualsevol projecte. Per exemple: la llei dels horaris comercials, important per a defensar el comerç de proximitat; però per contra el que fa és defensar els interessos de les grans superfícies.

El Tribunal Constitucional ha servit d’actor polític per a tallar qualsevol projecte que pugui afavorir l’autogovern de Catalunya. Per tant, és una cosa absolutament lògica i necessària seguir lluitant per l’autogovern. Ara bé, aquest autogovern es pot aconseguir amb la independència? Jo seria feliç si fos així. A mi la independència no em fa cap nosa. El problema és que justament perquè sóc historiador i he vist què ha passat durant els últims 500 anys. I no em puc creure de cap manera hi hagi un govern espanyol que ho permeti. Només cal veure que ara mateix el gran impediment per fer un govern unitari “d’esquerres” (perquè dir que el PSOE és d’esquerres és perdonar moltes coses) és la negativa total a cedir en termes d’un referèndum, que es podria haver negociat que fos un referèndum a la canadenca. Estem parlant d’un govern espanyol que té a les seves mans la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, i l’exèrcit a l’OTAN (i que els hi expliquin als iugoslaus si l’OTAN no té res a veure amb les demandes interiors dels països).

Creure que tu pots aconseguir pacíficament això és enganyar la gent. Digues que val la pena lluitar per això, o millor, lluita fort per això, però no vulguis enganyar dient que d’aquí 6 ó 12 mesos ho hauràs aconseguit, perquè si alguna cosa t’ensenyen 500 anys d’història és que no hi ha per l’altre banda la disposició d’ànim necessària per acceptar-ho pacíficament i que són els altres els que tenen les forces armades.

A mi em sembla que quan es ven que la independència està a 12 mesos d’assolir-se per aconseguir vots es corre el risc de fer caure la gent en el desengany i d’allunyar-los d’aquesta necessitat d’aconseguir espais d’autogovern propis.




- Fa dos anys va publicar aquest llibre i va insistir molt en la necessitat de reclamar, precisament, aquests espais d’autogovern que ara deia. Dos anys més tard, de tot això ha canviat alguna cosa? Què s’ha de fer quan no es poden aconseguir aquests espais?

- Doncs que has de seguir lluitant. Jo tinc molts pocs principis polítics. Vicens em va ensenyar una cosa que era molt important: la diferencia entre creure i pensar. Per tant l’únic principi polític que sempre he seguit és que l’únic que no és lícit és resignar-se. S’ha de seguir i a força de seguir, de lluitar i reclamar has d’anar guanyant espais per força. Has d’anar aplicant formes de resistència cívica i negant-te a acceptar l’inacceptable. Ara veurem què passa amb els problemes que es plantejaran a l’ensenyament, però és necessari fer-ho. Sobretot perquè aquest gran moviment sobiranista que neix el 2012 és un moviment de refús de la manera amb què el govern de Madrid aplica les limitacions del govern d’autonomia, però també és un rebuig a les formes del govern propi que s’han acabat menjant Convergència Democràtica de Catalunya, que ha acabat desapareixent com tal. Què en sortirà d’aquí? Tot això és complicadíssim.

Confiança no en tinc gaire; i només en tinc en la gent. El que va tenir de positiu l’aparició de “Podemos” és que van aprendre que era molt important comptar amb el tipus de forces cíviques que sortien de la pròpia societat. El que no van saber veure és que un cop aquestes forces s’haguessin organitzat, cada una voldria anar pel seu compte, com ha passat a València, a Galícia o com està passant aquí. Però a mi sempre que surtin forces cíviques que reivindiquen els problemes del seu entorn i sorgeixin de la societat mateixa sempre em sembla positiu.

http://www.aboriginemag.com/catalunya-es-va-avancar-en-molts-aspectes-massa-aviat-entrevista-a-josep-fontana/ 



Usatge medieval català, antiquíssim, de cap el 1200, Princeps Namque: Un dels usatges de Barcelona on es regulava la defensa de la terra i l’obligació de batallar pel rei. Els homes del Principat no estaven obligats a lluitar pel monarca a no ser que l’enemic envaís el territori i el rei estigués present.  (Glossari, per Salvador Seguí a la web aboriginemag.com)  A la Cuca de Llum tenim un post:
 Princeps namque, la filosofia de la defensa nacional dels catalans, per Joaquim Ullan Martorell



Altres articles a la Cuca de Llum del Prof. J. Fontana
(A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues societats que han evolucionat diferent. Fet  desconegut per molts catalans, no som ni millors  ni pitjors, som diferents uns dels altres. Serem bons com veïns, però no ens entenem vivint al mateix Estat. Cuca de Llum)



Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent' - VilaWeb 

L'historiador Josep Fontana, a la presentació del seu llibre "La formació d'una identitat". Entrevista que li van fer al set. 2014 sobre la situació i futur a Catalunya

"La formació d'una identitat. Una història de Catalunya", nuevo libro de Josep Fontana   (Entrevista en castellano)

Josep Fontana, lliçó inagural: "Espanya i Catalunya: tres-cents anys d'història" IEC. Excepcional. vídeo 39 min. (simposi "Espanya contra Catalunya")

“Sortir al carrer a lluitar pels drets i llibertats està en l’ADN de Catalunya”
  


...............................





 He trobat aquesta cita que concorda amb el que deia el Prof. J. Fontana:
 
A Castella, de sempre, el rei manava i els súbdits estaven obligats a obeir-lo. Només cal recordar allò tan conegut: El Rey es la ley. A Catalunya el rei estava fiscalitzat per les Corts i el president de la Generalitat dirigia la política. Catalunya ja tenia bandera l'any 1050 mentre que Espanya no la va implantar fins al 1785. Les primeres Corts legislatives catalanes van funcionar des del 1192, mentre que l'espanyola fou el 1834. La Constitució catalana va aprovar-se el 1283 mentre que la d'Espanya el 1812. La presidència de la Generalitat s'instituí l'any 1359.” 

Anton Monner, historiador i cronista de Gandesa. “Sobre la història de Catalunya” article publicat al Diari de Tarragona (27.2.2014)
 

Preocupació pel català busquem sol.lucions al preu que sigui,

 

La Plataforma per la Llengua ad-verteix de la situació d’emergència lingüística que viu el català: “si no s’actua, s’extingirà”

Aquests darrers 15 anys, el català ha perdut mig milió de parlants habituals i només l’usen el 32 % dels que el saben parlar.

 .....

De fet, cal tenir en compte que quan una llengua arriba al llindar del 30 % de parlants –respecte al total d’habitants del territori–, ells mateixos són conscients de la dificultat de trobar persones amb qui poden parlar la llengua, i això fa que tendeixin a deixar d’utilitzar-la de manera espontània en l’esfera pública –per exemple, amb perso-nes desconegudes, de qui dubten si la parlaran o no. Aquesta situació d’inseguretat dels parlants genera una espiral encara més gran de disminució de l'ús social de la llengua, perquè acaba causant que alguns que són competents en la llengua minorit-zada s’acostumin a no parlar-la fins i tot amb d’altres de competents, perquè ja han adquirit l’hàbit d’abandonar-la.

El president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, ja advertia al mes de febrer, “... la llengua es troba en emergència lingüística” perquè “amb el català no anem bé i, o ens posem a solucionar això amb polítiques i actituds efectives de veritat, decidides, desacomplexades i valentes, o això acabarà en desastre”. Per Escuder, “si no s’actua de seguida, la llengua s’extingirà”.

I ara, més que mai, la Plataforma per la Llengua fa una nova advertència per evitar aquest desastre. Encara hi som a temps. ... L’entitat considera que les principals causes que han portat a l’emergència lingüística són la deixadesa i marginació del català per part de les administracions públiques, la pèrdua de conscièn-cia lingüística dels parlants i el fet que el jovent d’avui viu en un entorn audiovisual i comunicatiu altament descatalanitzat.

Precisament és aquest retrocés de l’ús del català entre els joves un punt especialment greu que marca una tendència encara més negativa per a la llengua, atès que vol dir que les noves generacions, és a dir, les qui haurien de ser el futur de la llengua, són les que l'abandonen abans. Però també ens dona una idea d’aquest retrocés del jovent l’estudi de la Plataforma per la Llengua sobre l’ús del català als patis de les escoles i instituts de les zones urbanes de Catalunya, on a la secundària només el 14 % de les converses són en català.

Tot i aquesta situació tan greu que viu el català, la Plataforma per la Llengua considera que encara som a temps de revertir-la i salvar la llengua. L’entitat fa tres propostes. Calen tres coses:

 
  • un canvi de rumb en les polítiques públiques del conjunt de les administracions.
  • un canvi del paisatge lingüístic –especialment del digital–.
  • un canvi de l’actitud lingüística dels catalanoparlants.
 
Per tot plegat es pot afirmar que la llengua es troba en una situació d’emergència lingüística i això en pot comportar la desaparició, si no s’hi actua. Per l’ONG del català, les actuacions per a la defensa i promoció de la llengua han de venir de les administracions però també dels ciutadans. Per això, engega aquesta campanya de divulgació que durant l’any 2021 advertirà de la situació del català a través de missatges gràfics i audiovisuals.
La informació de la campanya es pot trobar al web:
www.emergencialinguistica.cat.






https://www.llibertat.cat/2020/12/la-plataforma-per-la-llengua-adverteix-de-la-situacio-d-emergencia-linguistica-que-viu-el-catala-s-49314