26 de març del 2008

AVE - Sagrada Familia: respectem els monuments. Jordi Bonet, arquitecte director del Temple de la Sagrada Familia,conferencia



Tribuna Barcelona 8-X-2007 Jordi Bonet. Dr.Arq. Director Temple Sagrada Familia


Els monuments són uns signes visibles molt importants de la riquesa cultural d’un país on ens mostren la història i la identitat d’un poble i són mostra també dels encerts realitzats per la humanitat al llarg dels segles. Són una part del patrimoni cultural i per això la societat i els governs han dictat unes lleis per protegir-los i difondre’n el seu significat i bellesa entre els ciutadans.

S’ha legislat al seu favor des de fa un parell de segles però no ha estat fàcil el compliment de la llei.

-La "Ley del Patrimonio histórico español" i la del Patrimoni Cultural Català no són fàcils de complir malgrat que preveuen i exigeixen el respecte, la conservació i manteniment, la restauració i s’ha de vetllar per evitar que es malmetin, malgrat que els canvis inherents a la vida de la societat demanin determinades intervencions.
-Està previst un petit 1% del cost de les obres públiques per ajudar a la conservació del patrimoni monumental. Sovint hi ha incompliments i s’esfumen unes aportacions ja que l’administració no funciona prou bé, malgrat que hi ha bons funcionaris.
Un exemple: -Plànol de la Ciutat actualitzat que ignora la realitat del Temple de la Sagrada Família (Ajuntament de Barcelona)
-N’és un resultat el problema que em toca d’exposar.

El traçat d’un túnel que sembla que ha de facilitar les comunicacions travessant en línea recta la ciutat de Barcelona i que afecta dos monuments declarats Patrimoni de la Humanitat i altres edificis catalogats, incomplint d’entrada la Llei del Patrimoni cultural Català (art. 35) a la Casa Milà i el Temple de la Sagrada Família i la Torre del Fang.

La Llei 9/1993 del Patrimoni cultural català,(DOGC núm.1807,d’11 d’octubre de 1993, diu a l’art. 35 c)-3. "En els entorns dels immobles d’interès nacional és prohibit qualsevol moviment de terres que comporti una alteració greu de la geomorfologia i la topografia del territori".

 
Per començar no s’hauria d’haver pensat mai de passar pel costat d’aquests monuments ja que no existeix el risc zero i encara que tècnicament puguin fer-se coses sorprenents cal descartar d’entrada intervencions i anar de dret a solucions alternatives. Un túnel de gairebé 12 m per un carrer de 20m sempre crearà problemes.
Concretament hem hagut d’estudiar els problemes que comporta la tossudesa de les administracions, en especial amb el Ministeri de Foment, i malgrat unes quantes reunions no ha estat possible l’acord per evitar de posar en perill aquests edificis. No cal dir la Torre del Fang que s’ha d’enderrocar i fer-la de nou col·locant-hi els elements visibles més significatius.


La CASA MILÀ. La Pedrera és una obra de característiques innovadores, la planta lliure; - no hi ha parets mestres -amb fonaments suficients, tal com ho demostra que fa un segle que es construí, però que mai podia imaginar-se que hi passes un túnel a 4 m. en horitzontal, però a una profunditat que afectarà la seva estabilitat.
L’estructura està formada per columnes de pedra de gran esveltesa i sostre de bigues de ferro i revoltons amb la màxima alçada i cobertes resoltes amb envans de suport de tota la meravella dels acabats gaudinians, que comportarà d’acord amb els càlculs realitzats uns assentaments que provocaran greus desperfectes tant a la façana com la part alta de l’edifici per causa de la seva vulnerabilitat.


 
EL TEMPLE DE LA SAGRADA FAMÍLIA , l’obra més important d’Antoni Gaudí, que dóna imatge universal a Barcelona, ha atret enguany 2,8 milions de visitants i és de molt el monument més visitat de l’Estat espanyol, aquest  estiu 10.000/dia. Té una estructura singularíssima, única al món. Fa gairebé un segle que es construïren els seus campanars de la façana del naixement de més de 100 metres d’alçada
Al voltant del Temple, pel carrer de Provença hi passa la línea 5 del metro, i pel carrer de Marina la línea 2. La distancia als fonaments del Temple és de 17 i 35 metres respectivament. Des de la cripta, cada vegada que passa el metro es nota ostensiblement. Els túnels excavats, com la majoria dels de Barcelona passen per terrenys de l’època quaternària. El que es vol que passi pel carrer de Mallorca ha de passar per sota de la línea 2, i arran dels fonaments de la façana de la Gloria i el subsòl no és el mateix. És de l’època terciària, concretament el Pliocè, que és de característiques molt diferents, poc conegudes i perilloses.

Les voltes de maó de pla de la nau central suportades per columnes inclinades de gran esveltesa, de rajola amb trencadís i a 45, 60 i 75m. d’alçada quedaran afectades per els assentaments provocats per l’agressió deguda a la construcció del mur pantalla amb el que se’l vol protegir i l’agressió brutal de la tuneladora després. Les deformacions inicials i diferides al llarg del temps, repercutiran sobre les rajoles i vidre venecià de les voltes catalanes, que al desprendre’s cauran damunt de les persones que estiguin a sota. Cal afegir que l’execució del mur pantalla al llarg del c. Mallorca bloquejarà les obres del Temple de la Sagrada Família i els accessos dels visitants. Aquesta projectada protecció, enlloc d’afavorir el temple tal com erròniament s’afirma, n’agreujarà les conseqüències.


Al presentar-se a informació pública l’any 2000 l’estudi previ, la Junta Constructora s’afanyà a evitar el pas del túnel de l’AVE arran dels fonaments de la façana de la Glòria que amb els seus 120m d’altura té un pes de 22.500 Tm, és a dir més de 10 vegades que els edificis alts de l’Eixample i s’aconseguí l’any 2003 que es modifiqués i s’allunyés del Temple passant pel c.València. Aquesta alternativa, ha estat ara desestimada, després del desastre del Carmel, pels "danys associats impossibles de quantificar per la seva complexitat" pel pas del túnel sota de 10 o 12 edificis i considerà més segur passar arran dels fonaments del Temple i prescindeix de la Casa Milà i tots els veïns del traçat. La raó que no han de passar túnels sota edificis s’incompleix a la línea 9 en uns 500. L’alternativa c. València havia estat aprovada pel Ministeri de Foment en el "Proyecto Básico de Plataforma y Estudio de Impacto Ambiental" que se sotmeté a informació pública i no rebé cap al·legació després d’haver estat el resultat de l’acord unànime de les tres administracions. Se n’ha parlat ben poc.

El que s’ha fet darrerament per ADIF és només un estudi previ que s’ha completat en alguns punts, però en el BOE. 157 del 2 de juliol del 2007 que aprova l’expedient de informació pública i l’estudi informatiu complementari d’aquest traçat, es decideix que passi pels vials de l’eixample i no sota d’edificis i planteja la redacció del projecte de construcció a oferir pels licitadors. A la resolució es repeteix que "durante la fase de redacción del proyecto" es definiran tota una pila de impactes, de sondeigs, de controls, d’afeccions al trànsit etc. És a dir no existeix projecte d’execució. Com poden els veïns afectats i la Junta Constructora saber que es farà? Com a màxim pensar que és un llistat de bones intencions.
L’empresa a la que s’adjudiqui l’obra ha de presentar el projecte de construcció i anirà resolent sobre la marxa els problemes que es presentin. Es pot afirmar que quedem en estat de indefensió.
 
Només se’n pot deduir que és un fet de manca de serietat de l’administració o qui sap si de la possible inseguretat dels tècnics, ja que no hi ha prou informació del subsòl –tal com s’afirma pel Col·legi de Geòlegs- i caldrà donar-hi solució quan els problemes sorgeixin. El Ministeri de Foment no ha fet el projecte d’execució. Ha aprovat l’estudi informatiu complementari.

Asseguren que no passarà res i prou sabem que després si que passa algun desastre. Fa un mes de l’enfonsament d’un pont de l’AVE a Orense amb morts. Des del 2001 a Catalunya, de Lleida al Barcelonès ja som a la dotzena. A Bòston on s’assegurà que els seus túnels serien l’obra més segura del món, també morts per enfonsament. O a Mineápolis, uns anys més tard de la seva construcció, ara fa un parell de mesos s’ha enfonsat un pont.



S’afirma que es fan túnels que passen prop de monuments, però no arran dels fonaments del Temple. Que a Madrid s’està construint el túnel d’unió entre estacions, però no és el mateix la Castellana que fa 100 m. d’amplada que els 20 m. dels carrers de Mallorca i Provença. La tècnica pot fer moltes coses però el risc zero no existeix.


No es donen cap mena d’explicacions, davant, altres alternatives de traçat plantejada per 1159 al·legacions que corresponen a 8366 al·legants i en canvi es considera segura la protecció d’uns pilots de 1,50 i de 42 m de profunditat en un terreny pliocènic, desconegut i poc fiable format per sorra i capes de margues i argiles i saturat d’aigua ja que el túnel transcorre per sota del nivell piezomètric (freàtic). S’anuncia a més el retard de 3 anys de l’arribada de l’AVE a la frontera amb França per raons de seguretat. És un fet que demostra la inexistència d’un projecte executiu, un fet que dona temps a estudiar altres alternatives que no posin en perill els monuments i que deixin d’inquietar als milers de veïns afectats.
Altrament es pot afegir que l’estació de Sants és un coll de botella i que qualsevol incidència que s’hi provoqui comportarà el bloqueig del sistema.


Perquè no altres vies alternatives que no s’estudien: pel litoral, pel Vallès, el c. d’Aragó no s’han estudiat a fons ni s’ha donat explicacions convincents malgrat que s’afirmi en el BOE que hi hagut una participació ciutadana?

Si uns enginyers de camins de prestigi es mostren en contra del projecte d’aquest túnel, caldria fer-ne cas des del Ministeri. És que no és possible de seguir la dita "de sabios es rectificar" i vol seguirse en el tancar-se del "sostenello y no enmendallo"?.
Hi ha unes institucions Consultives internacionals i nacionals que s’han mostrat contràries al traçat del Ministeri de Foment: Són Institucions de dret públic que cal escoltar d’acord amb el que està estipulat. "l’ICOMOS( International Comite of Monuments and Sites), els acadèmics de Belles Arts d’Espanya, encapçalada per l’acord unànime del seu Ple de l’Acadèmia de San Fernando, amb l’informe del prestigiós enginyer de camins, Dr. Javier Manterola.


Perquè no es donen explicacions raonades sobre la negativa a altres alternatives? És que hi ha quelcom d’inconfessable? Som els primers en voler que es faci realitat la solució del pas del TGV per Barcelona sense més demores, però no s’entén que hi hagin tres estacions -El Prat, Sants i La Sagrera- amb el temps que representa travessà la ciutat en tres aturades. Cal resoldre bé i solucionar d’una vegada els problemes de Rodalies, la connexió del port pel pas de mercaderies, l’ús del corredor del Vallès, cal pensar en el tercer rail, l’aprofitament dels túnels que de l’estació de França van a Sants i cap al Nord per la Sagrera i no només primar solucions susceptibles de ser considerades especulatives.

Els nostres tècnics arquitectes, enginyers, geòlegs, professors de mecànica del sòl han calculat a partir dels mateixos plantejaments i paràmetres utilitzats en l’estudi previ, els assentaments i coeficient de treball del terreny tant al pas del túnel arran dels fonaments del Temple de la Sagrada Família, com de la casa Milà i algun altre punt que podia provocar problemes greus al pas de la tuneladora. Els resultats són altrament perillosos. Concretament en el Temple de la Sagrada Família dels 4 m/m d’assentament que com a màxim es calculà l’estructura i fou acceptat per ADIF, es passa segons el lloc als 4,5 i entre 5,23 a 6,62 cm a la pantalla protectora; a la Pedrera l’assentament es semblant i el pas per sota l’estació de Provença del FGC va de 3 cm i s’acosta als 9,36 cm en aparcaments dels edificis propers.

El coeficient de treball del terreny que provoca el anomenat mur pantalla de protecció del Temple de la Sagrada Família és de 11 vegades superior al que s’admet per el tipus de terreny existent, i per tant és pitjor el remei que la malaltia.
No es tracte de voler valorar el prestigi dels tècnics que han donat unes solucions i dels que opinen diferent, sinó que per respecte als monuments , no es pot admetre que pugui l’Administració actuar menystenint el perill a que mai s’ha de sotmetre un bé d’interès cultural (BIC) més encara, si és declarat patrimoni de la Humanitat. I a més incomplint la llei.

Cal afegir cara al futur que les vibracions pel pas del tren poden agreujar-ho perillosament. Amb el pas del temps, el subsòl per la seva pròpia naturalesa anirà cedint tal com afirma el Catedràtic emèrit de geologia de la Universitat de Barcelona, Dr. Oriol Riba. El Temple de la Sagrada Família ha de durar molts segles i mai pot assegurar-se que pot ocórrer si es produeix un moviment sísmic o qualsevol causa natural o accidents motivats pel pas dels segles, a l’interior del túnel com un incendi, una inundació o el que sigui. El que no hi ha cap dubte es que si s’allunya el túnel dels monuments la seva seguretat ja no quedarà afectada. És el que la Llei dicta prohibint el moviment de terres a l’entorn del monument. És ben clar que també les escoles hi són.

És el que demanen més d’un centenar de professors d’arquitectura i enginyeria de 50 universitats del món. És la obligació ineludible que tenen les administracions tal com la Llei estipula i el compromís contret per l’Estat Espanyol d’assegurar el manteniment d’aquests monuments i que exigeix que es rectifiqui una decisió equivocada. És provocar un dany irreparable que es pot evitar. Defensar els nostres monuments es defensar el nostre patrimoni i per tant estem defensant l’interès general.

La ministra de Foment ha declarat fa poc, que pel 2009 poden arribar a França les mercaderies i els passatgers des del port i la ciutat per una solució no definitiva però que crec pot donar temps a obtenir-ne una de satisfactòria.

Que la veritat i el seny de les autoritats, dels empresaris i dels ciutadans facin possible com ha estat en altres casos, una raonada solució que respecti allunyant el traçat del túnel, dels nostres grans monuments.

8-X-2007

de: web del Temple de la Sagrada Familia http://www.sagradafamilia.org/

COMENTARIS A LES IMATGES DEL PROJECTE DEL TUNEL SANTS - SAGRERA DE L´AVE (BARCELONA)


Documentación técnica generada en este polémico proyecto del AVE a través de la ciudad de Barcelona. Si lees los pies de foto podrás saber los principales fallos de este proyecto:

1) el subsuelo no es adecuado para hacer túneles. El AVE está previsto por un túnel a menos 30 metros bajo el nivel de la calle, donde hay una capa formada de gravas, arena y arcilla, todo ello impregnado de agua salada (agua freática)

2) el tema más candente del proyecto es la geología. El argumento más determinante en contra del túnel, es el cálculo de la SUBSIDENCIA (= cuantos cm. bajará el nivel del suelo por efecto de la excavación del túnel). Si no hubiera ningún movimiento del suelo, no habría grietas después de las obras, está claro.
El cálculo del ingeniero autor del proyecto, (mediante un modelo teórico con complejos cálculos matemáticos) por supuesto es el más favorable de todos los posibles. Sus cálculos fueron negados como ciertos, y durísimamente CONTESTADOS POR LOS TAMBIÉN INGENIEROS DE CAMINOS de la Sagrada Familia en un coloquio que tuvo lugar en la Casa Ametller de Barcelona, organizado por Sr Tarragó. Los cálculos de ESTOS 2 INGENIEROS daban UN DESCENSO DEL SUELO de 2,5 cm !, como resultado de las obras, cosa que implicará grietas en muchas paredes maestras y problemas estructurales irreparables en muchos inmuebles. El propietario de esa vivienda verá como su valor comercial disminuye a la mitad, por lo menos. Ojalá no lo veamos!!!

3) este túnel es un peligro para los cimientos de casas que aumentaron uno, 2 ó 3 pisos en la época Porcioles. Esos cimientos están al límite, peligrosísimo mover nada (caso edificios Mallorca-Diagonal)


4) hay refugios de la guerra civil SOBRE los que se han construido edificios, algunos NO están en el INVENTARIO publicado.

5) la nueva Estación de La Sagrera, proyecto improvisado: el puente de Calatrava no está previsto moverlo, sino que queda museificado , sin ninguna utilidad en su actual emplazamiento. Debería cambiar su emplazamiento, y hacer en ese lugar el pozo para la tuneladora. El proyecto ha previsto hacer el pozo en la Torre del Fang, que quedara destruida de modo irreparable. Es un edificio del s. XIV.

publicat a la Cuca de Llum  el 26/03/08

20 de març del 2008

fotos a internet - protestes ave

Altres fotos de protestes en contra d aquest AVE que podeu trovar a internet:

http://www.flickr.com/photos/gonzalvo/sets/72157603895864756/








estacio de La Sagrera i pont de Calatrava ara: http://www.flickr.com/photos/bertanuri/page6/





fotos de l´obra de Gaudí: http://www.flickr.com/groups/gaudi/pool/

LES FOTOS DE LES ACCIONS EN CONTRA D´AQUEST TRAÇAT DE L´AVE - "Junta Permanent en Defensa del Patrimoni de Catalunya" com AVE Pel Litoral...


Podeu veure.les a:

http://www.flickr.com/photos/cucadellum/

tenen un comentari, ja direu si es suficient per entendre.ho !
En aquests moments hem començat a carregar fotos. Continuarem. Gracies!

19 de març del 2008

"El túnel que viene" - (venir viene si, pero no ahora mismo.... ¿quieren convencernos de que no luchemos en contra porque ya está todo decidido?)

El inicio de las obras para que el AVE circule por el subsuelo de Barcelona se sitúa en mayo, pero sólo será la fase preparatoria.

La segunda parte ha entrado en la cuenta atrás. Las obras de continuación del AVE por Barcelona se empezarán a ver a partir de mayo, aunque a baja intensidad por cuanto se trata del periodo de preparación de cara al trabajo en profundidad que requiere un proyecto de esta dimensión. Al menos este es el calendario que barajan los técnicos implicados en este proceso, una vez adjudicado el túnel, el pasado enero, por el centro de la ciudad y aparcada la amenaza judicial. Unos preparativos en los que ya se mira hacia delante y se hacen cuentas con vistas a la puesta en marcha de esta infraestructura comprometida para el 2012, después de aceptar el pasado junio que el 2009 era una meta imposible.
De entrada, el cálculo realizado indica que por la conexión entre las dos futuras grandes estaciones de la ciudad - la remodelada Sants y la todavía por construir de Sagrera- podrán circular hasta 480 trenes al día (240 por sentido). Esta es la capacidad que se le otorga al túnel en los estudios preliminares.
Para ello, mucho antes, en el 2008, se deberá afrontar el inicio de las obras, adjudicadas a una unidad de empresas lideraba por Sacyr y cuyo periodo de ejecución se ha estipulado en cerca de tres años, sin contar la parte estrictamente ferroviaria. Tras el trámite de la adjudicación, las fuentes consultadas por este diario señalan que el proceso de contratación ha de estar ya concluido, o prácticamente. Como en febrero se concedieron los otros dos tramos que quedan en Barcelona - la ruta norte-, en concreto a Corsan-Corvian el entorno de la Sagrera y a Acciona-Copcisa la salida hasta Montcada, todo apunta a que se procederá a arrancar en conjunto.
"Se está a la espera de órdenes", remarcan las mismas fuentes. El hecho de que se hayan celebrado las elecciones generales en mitad del camino tampoco ha contribuido a acelerar la actuación. Sin embargo, y aunque se produzcan cambios en la cúpula del Ministerio de Fomento, esta situación sólo afectaría, como mucho, al presidente de Adif, Antonio González Marín. Pero, sostienen, el segundo nivel, el de los técnicos de la Administración que desarrollarán estas obras, seguirán siendo los mismos, con Antonio Fernández Gil y Rafael Rodríguez como referentes.
Así que, una vez realizada la contratación, lo primero que se observará en la calle será la implantación del centro de trabajo.
Como la tuneladora, que la encarga la empresa constructora, requiere al menos un plazo de un año hasta que sea operativa, previamente se ha de hacer la trinchera, la parte del túnel a cielo abierto - unos 400 metros- en la confluencia de Mallorca con Navas de Tolosa, que es por donde entrará el gran taladro. En esa confluencia es donde en mayo se empezará a ver el movimiento. Ahí y en Sagrada Família está previsto montar los dos puntos de atención ciudadana, donde se atenderán las peticiones de información y las posibles quejas de los vecinos. En principio, a todos ellos se les habrá chequeado la vivienda. En la actualidad, esta tarea está casi concluida, con algunas excepciones. La más notoria, la de Sagrada Família, que sigue negando el paso a los expertos que han de hacer la inspección.
Poco después del inicio del pozo, o en paralelo, se tendrá que hacer precisamente la muralla de protección del templo, así como las bocas de evacuación. Más o menos habrá una cada tres manzanas del Eixample, lo que hará inevitable las afectaciones de tráfico o de servicios.
Una vez construido el túnel, y en servicio, será el momento de certificar esa capacidad de 480 trenes por día, como máximo. Es la cifra que considera en la documentación oficial respecto al desarrollo de esta gran empresa. Es una estimación de partida, advierten, que da la dimensión de la importancia de este corredor que tanta discusión ciudadana ha provocado, pero que se ha demostrado con escaso rédito electoral si se examinan los resultados del 9-M.
En esta cuantificación se parte de que, del total, por sentido, 120 convoyes serán peninsulares y tendrán su estación de referencia en Sagrera, mientras que 60, los europeos, se vinculan a Sants. Los otros 60 son regionales. La hipótesis es que todos los servicios de largo recorrido - los AVE y los no AVE que conectarán con las zonas de España que no haya alta velocidad mediante vehículos de ancho variable- y los de media distancia - se incluyen las relaciones entre las ciudades catalanas- circularán por el nuevo trazado.
Una organización ferroviaria de esta dimensión permitirá que los otros dos túneles que cruzan Barcelona, el de Aragó - los expertos descartan que esté ruinoso, como algunos murmuran- y el de plaza Catalunya, se concentren en el tráfico de proximidad. Así, las matemáticas de futuro indican que se podría lograr una capacidad - otra cosa es la utilización- de hasta 620 trenes de cercanías a diario por cada uno de los túneles. Hoy, este número se sitúa en poco más de la mitad, con unos 770 servicios por jornada entre los dos, que se incrementará pronto con la instalación del sistema de seguridad - Ertms- que se utiliza el AVE.
A este argumento - siempre esgrimido por los defensores del paso del AVE por el centro-, de que se facilitará la reorganización del servicio que mueve más personas, se añade otro respecto a la explotación en concreto del corredor de la alta velocidad. La estación de Sants, con sus seis vías de ancho internacional, resulta insuficiente, subrayan, para atender la conexión peninsular, donde el corredor mediterráneo ha de desempeñar un papel esencial, y con Francia y, por tanto, el resto de la red europea.
"Sants tiene una limitación enorme", consideran las citadas fuentes. "Hoy nos sirve para atender la conexión con Madrid, pero carece de capacidad para la apuesta de que todo el largo recorrido y media distancia vaya por estas vías y así dejar el entramado convencional para cercanías. Esta gran transformación es impensable sin Sagrera y la conexión directa entre las dos estaciones de la ciudad".
Se necesitan más trenes - concluyen y recuerdan que Renfe está a la espera de pedidos importantes-, pero también falta esta infraestructura. En parte porque hay otro problema, que es el de los estacionamientos de los trenes que no circulan - horas valle-, a la espera de entrar en servicio en hora punta. Los convoyes se acumulan en la base de estacionamiento y Sants no dispone de instalaciones. En Sagrera, un emplazamiento de dimensiones muy superiores, se contará con más vías de circulación, con dos talleres - de ocho vías-, y otras diez dispuestas en las colas de maniobras.
Lo que para unos es el túnel de la perdición, para otros es la salvación. Como el árbol del mal y del bien, ¿o es a la inversa?

(Nuestro comentario: las Plataformas en contra de ESTE trazado, de ESTE túnel, estamos a favor del desarrollo de Barcelona, estamos A FAVOR de la Estación de La Sagrera.
Pedimos un cambio en el trayecto: puede irse de Sants a Sagrera por Calle Tarradellas y la Diagonal. O por Calle Aragó. POR CALLES ANCHAS, para que no queden afectados los inmuebles de los ciudadanos de Barcelona. Quedarán afectados los patrimonios de esos vecinos. A la primera grieta estructural, el valor de su propiedad
se reduce a la mitad. Y en este país el Estado pasa de indemnizar como es debido, ¡¡miren qué dicen los vecinos del Prat de Llobregat en este mismo blog!!

Nuestro comentario nº2: amplío el añadido al título. Veamos, el título es poco concreto; el artículo apenas anticipa pequeños datos. En conjunto mucho título y pocas nueces, todo para persuadirnos que desistamos de nuestra oposición.

"Usted no proteste porque protestar no sirve para nada" es el mensaje subliminal que emite la administración del Estado para imponer su rodillo. Los del Delta del Ebro NO SE LO CREYERON, se movieron.

Desanimarnos con la anticipación de "que no sirve para nada"es una táctica que les ha funcionado muy bien.Romper la moral del contrario es buen método. POR TANTO lector, NO TE LO CREAS!!

Este túnel ha sido IMPUESTO a la ciudad, en contra de su voluntad expresada en el Pleno del Ayuntamiento de Barcelona, y en el Parlament de Catalunya.

Este proyecto de hecho, de momento es una mera decisión política. Como proyecto técnico no está desarrollado. Hasta la adjudicación a Sacyr-Vallermoso era una línea en un papel, con muy pocos datos del subsuelo por donde quiere construirse. Sacyr tiene en el contrato la obligación de redactar el proyecto básico y el proyecto constructivo (el que describe todos los detalles, todas las medidas y el presupuesto detallado partida por partida) Es en el proyecto constructivo donde salen todos los problemas !

Por este motivo, la Audiencia Nacional no aceptó paralizar las obras de manera cautelar...porque todavía no había proyecto. Cuando esté redactado ha pedido ser informada para supervisarlo.

el artículo es de La Vanguardia, del 19-03-08

El preu de l'AVE

Havia sentit que l'AVE de Madrid a Barcelona era més car que de Madrid a Sevilla. És veritat, el preu quilòmetre és quasi un 20% més car.Però el curiós o més aviat l'indignant, és que l'encariment només es produeix en el tram que l'AVE passa per Catalunya. Entre Lleida i Barcelona costa un 78% més per km, entre Tarragona i Barcelona costa 113% més. En canvi entre Madrid i Saragossa costa el mateix preu per km que entre Madrid i Sevilla. Entre Saragossa i Lleida s'aplica pràcticament el preu "espanyol", ja que només hi ha un increment del 4%. Per tant la tarifa es dispara tan bon punt el tren entra en terra catalana.Així doncs els 105 km de Barcelona a Tarragona costen gairebé el mateix que els 233 de Madrid a Calatayud. I els 170 de Barcelona a Lleida costen el mateix que els 330 de Saragossa a Madrid.

*tots els preu són trets de la pàgina web de RENFE.

"Ciudadanos de segunda" nos llama Telemadrid - carta a Telemadrid de un chico catalán de 18 años

Aquí us envio una carta feta per un noi de Capellades dirigint-se a Telemadrid. M'agradaria que la féssiu córrer a tots els vostres contactes perquè així coneguin el que realment passa a Catalunya amb el maleït bilingüisme. A veure si enviant-ho a força gent pot arribar als mateixos ulls que el programa de Telemadrid.
Aquesta és la carta que tot i que és llarga val la pena de llegir-la i reenviar-la:



Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (se que no va a ser así).

Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor.

He visto su documental llamado "Ciudadanos de segunda" ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.

Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de la Anoia (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino. Y no sólo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad. La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia. ¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o la Celestina? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mi? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano. No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porqué me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión?

No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo. Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en catalán, he hecho matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.

Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática a ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.

No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya.

Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas. Además, ¿cómo nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano?, ¿sería el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.

Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi consciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. Ladran, luego cabalgamos, como se dice en castellano. Les dejo con una frase en catalán, como en su documental: "Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància".

18 de març del 2008

Más decisiones absurdas: el puente de Calatrava sin servicio y museificado, la Torre del Fang del 1300 destruida para introducir la tuneladora

¿Quién redacta los proyectos?

En estos momentos hay 13 hectáreas libres en La Sagrera, preparadas para ser edificadas o urbanizadas. Para introducir una tuneladora de 100 metros de largo no puede usarse ese espacio, sino que está previsto hacer el pozo PRECISAMENTE en el solar ocupado por La Torre del Fang, respetable edificio del s. XIV. La Torre del Fang, bien de interés cultural está en vias de ser descatalogada por el Ayuntamiento de Barcelona a fin de poder destruirla, con este fin.



Por otro lado, el famoso puente de Calatrava queda sin utilidad. Está previsto en el proyecto poner un suelo de metacrilato para que se pueda ver pasar los trenes AVE con toda comodidad. Es decir, lo museifican. Creo que no nos podemos permitir dejar sin función un puente tan reciente, es anti-ecológico no reciclarlo.



¿Cúal es la alternativa?

Si se quiere respetar el espacio dedicado a urbanizar La Sagrera, una opción es desmontar el puente de Calatrava, trasladarlo a un nuevo emplazamiento donde sea útil, y hacer allí el pozo para la tuneladora.



Se obtienen dos beneficios: el puente de Calatrava será útil de nuevo y se salva de la destrucción la Torre del Fang. Como su nombre indica, sus paredes de barro no podrán ser reconstruidas en ningún caso. Salvarán la fachada simplemente, el resto del edificio será derruido.

Barcelona prepárate: Daños en edificios por obras del AVE en El Prat de Llobregat son ignorados por Adif y además el alcalde del Prat no los recibe



From: Roser Amador
To: closada.barcelona@cadenacope.net; mailto:“matins@comradio.es;
latorredebabel@radiokanalbarcelona.com; pmercader@elpunt.cat;
Sent: Thursday, March 13, 2008 10:03 AM
Subject: A quien pueda interesar

Este correo va dirigido a todo periodista que pueda tener algo de interés en los problemas que esta A.VV está padeciendo. Después de un año de luchar contra un gigante tan grande como es la administración nos encontramos en el mismo punto de partida, con unos desperfectos que nadie quería pero que ahí estan. Con un ayuntamiento que se cree tan poderoso e intocable que cuando les pides una reunión no te reciben o si entregas un escrito no te contestan y llegados a este punto diles a los vecinos que despues de todos los problemas que se les han causado que tengan que poner de su cartera para poder arreglarse las viviendas por según Adif sólo tienen un 20% de desperfectos causados por las obras del AVE ¿Cómo se puede aceptar una cosa asi? que alguien me conteste porque es algo que no entra en nuestros cálculos.

Reciban un cordial saludo
Rosario Amador
Presidenta de la A.VV Nucli Antic del Prat

17 de març del 2008

Colegio de Administradores de Fincas recomienda la Plataforma Ave Pel Litoral sobre el tema del AVE en Barcelona

CIRCULAR 25/08 DE 11-2-08 :

INFORMACIÓ D´INTERÉS
En relació als inmobles que es poguessin considerar afectats pel posible traçat del túnel AVE pel centre de la ciutat, entre les estacions de Sants i La Sagrera, us fem saber que l´entitat “Plataforma l´AVE pel Litoral” ha ofert la seva col.laboració.

Si esteu interessats, per a més informació, us podeu adreçar ac/ Provença,155 4t 2ª, de Barcelona, al correo electrónic
avelitoral@gmail.com o consultar la página web www.avepellitoral.info .
També per la vostra informació l´adreça de contacte d´ADIF és c/. Miguel Ángel,23 – 28010 Madrid

a vueltas con el sistema electoral: El sistema electoral no beneficia a los nacionalistas.Tampoco los perjudica.

ForumLibertas.com - 14/03/2008

El sistema electoral no beneficia a los nacionalistas

Tampoco los perjudica. Pero sí perjudica a fuerzas dispersas como IU: es el tema de la circunscripción.

Se ha abierto un cierto debate sobre el sistema electoral español vista la debacle de un partido como Izquierda Unida, que con casi un millón de votos (963.000) sólo ha obtenido 2 escaños, uno en Madrid y otro en Barcelona (de su socio IC-V-EUiA). Se ha comparado con el nuevo partido de Rosa Díez, UPyD, que con 303.000 votos sólo ha obtenido 1 escaño, en Madrid. En cambio, CiU, con 774.000 votos concentrados en las 4 provincias catalanas, tiene 10 ó 11 escaños.

Muchos piden un nuevo sistema, que fuese proporcional puro, pensando que eso perjudicaría los partidos localistas o nacionalistas. En Israel, por ejemplo, el sistema electoral es proporcional puro... y el voto está representado por una pléyade de pequeños partidos que deben hacer enormes ( y a veces extrañas) coaliciones para gobernar.

Pero lo cierto es que en un sistema proporcional puro los partidos geograficamente concentrados sacarían los mismos escaños. Eso sí, IU se beneficiaría y rentabilizaría miles de votos dispersos. Y el PSOE y el PP perderían algunos diputados, que pasarían a IU.

El actual sistema español es proporcional (porque lo exige la Constitución), pero con un "arreglo": la Ley de D'Hont (nombre del matemático belga que estableció la fórmula). Este sistema sobre-premia, es decir, recompensa "extra" al más votado en cada circunscripción.

La Constitución también dice que "la circunscripción es la provincia". Así que no es posible dividir macrocircunscripciones como Barcelona o Madrid. Ni unir en una circunscripción zonas despobladas como Soria o Teruel.

En cada circunscripción, el partido que tiene "el resto más grande" se lleva diputados extra. Eso significa en provincias poco pobladas, donde se juegan sólo 3, 4, 5 o 6 diputados, el sistema no funciona como proporcional sino como mayoría-minoría: los dos partidos más votados se reparten los escaños, y no queda nada para el tercero o cuarto.

Sólo en grandes ciudades un partido que quede tercero o cuarto puede "rascar" algún escaño: así le ha sucedido a IU, con su diputado madrileño y su diputado barcelonés.


Daniel ens ha deixat aquest comentari el 24/05/08 18:16:
La llei d’Hont és només una de les diferents maneres d’arrodonir els decimals que resulten en convertir enters grossos (els vots) en un nombre reduït d’escons. Sobre cent escons, l’error màxim de qualsevol sistema és un 1%. El problema vé d’arrodonir quan només hi ha pocs escons en joc. Amb tres escons, hi haurà salts del 33%. Per tant, les circumscripcions petites destrossen els partits petits, i són la base de les majories absolutes a Espanya. Això sí, si localment ets un partit important, encara rasques alguna cosa. Tots els sistemes democràtics busquen amb solucions diferents la representativitat territorial. A espanya, són les províncies. El curiós del tema és que si es va a circumscripció única, ni PP ni PSOE podran assolir mai la majoria absoluta amb 10M de vots.

15 de març del 2008

Modificacio del sistema electoral - una proposta molt treballada:



El perill de l'asfíxia democràtica
 

El que vaig a dir és una obvietat, encara que en aquest cas necessària. La democràcia és un mètode per a garantir la representació dels ciutadans en la vida pública, en allò que en major o menor mesura afecta a tots.
Per tant, el que ens importa de la democràcia no són les declaracions de principis sinó el com funciona en la pràctica. De res serveix celebrar la bellesa i grandiositat d’un determinat model de cotxe, si després li falla el carburador de manera sistemàtica.
La garantia fonamental perquè el mètode funcioni és que els elegits, diputats, regidors, representin el més correctament possible als seus electors.

Aquesta representació ......és un mandat que es formalitza cada quatre anys, però que requereix d’una relació i un bon funcionament gairebé quotidià.
La idea que votant a un partit i un determinat programa es tanca el capítol de la representació és un falsejament de la democràcia.

En aquest sentit, els Parlaments no representen als partits polítics, sinó als ciutadans que els han triat. El paper dels partits és un altre. Existeixen perquè la societat és plural, perquè des del punt de vista secular la veritat està distribuïda en trossos diferents que és necessari recompondre.

Una garantia necessària del bon funcionament de la democràcia és el ben conegut equilibri de poders. Un Executiu, que actua controlat i determinat per un Parlament, que legisla, estableix normes, lleis; i un poder Judicial que jutja el possible incompliment de les mateixes. El principi de l'equilibri determina la independència de cadascuna de les parts.
Aquesta simple descripció revela l'enorme fal·làcia de la democràcia espanyola, on per una sèrie de causalitats un sol home, qui ocupa la presidència del govern, es converteix en una espècie de cabdill, revestit en l'origen d'un procediment formalment democràtic.
Ell és qui determina la posició del Congrés dels Diputats i el Senat. Ell decideix el paper dels fiscals. I ell mitjançant el seu partit incideix d'una manera determinant en el govern de la justícia i la promoció dels jutges. En aquest joc els partits polítics que no estan en el govern tenen també el seu tros de pastís, especialment el més gran d'entre ells.
La causa no única però sí central d'aquest problema radica en el sistema electoral de llistes tancades i bloquejades, mitjançant les quals els partits han suplantat en la representació dels ciutadans en el Parlament.
Per això el president del govern és un cabdill, perquè d'ell depèn no solament el que és lògic, el seu equip de govern, sinó tots els diputats del seu grup, majoritari en el Parlament, perquè qualsevol indisciplina serà castigada amb l'ostracisme en les pròximes eleccions.

Qui decideix qui serà o no triat no som nosaltres sinó aquells que manen en cada partit, que determinen el lloc que cadascun ocupa en les llistes.


La idea que les llistes obertes resoldrien el problema és un doble error.
Ho és conceptualment, perquè el que s’anomena normalment llista oberta, significa en realitat llista desbloquejada. És a dir, que un pugui marcar determinades preferències en els noms de la llista d'un partit, i així variar el seu ordre.
La llista oberta seria una cosa molt distinta, seria que cada votant podria marcar noms de llistes diferents. Aquest és un procediment escassament utilitzat perquè significa, sobretot en les circumscripcions amb molts noms, un coneixement exhaustiu de totes les llistes, per a posseir la capacitat d'assenyalar les preferències i un procediment de recompte electoral llarg i complicat.



Les llistes desbloquejades no resolen la qüestió perquè ensopeguen amb el mateix inconvenient de conèixer bé cadascun dels candidats del partit de la teva preferència. En la pràctica la majoria de la gent no assenyala res, agafa la papereta i l'aplica tal qual.

Però, sobretot, la principal objecció a aquestes possibles millores del desastre del nostre sistema electoral tancat i bloquejat, és que no permet recuperar la dependència del diputat en relació a l'elector.


Segueix sent el partit qui decideix l'ordre en que va en la llista. L'elector continua sense tenir un diputat a qui acudir, i aquest no pot relacionar amb els seus electors simplement perquè no sap qui són. La solució a aquest punt és el sistema de majoria relativa, com en el Regne Unit, o de majoria absoluta a doble volta, com a França.
Aquí si que s’estableix la relació entre elector i triat.
Però l'inconvenient radica que es perden un gran nombre de vots. Tots aquells que no han votat pel triomfador manquen de representació.

Per això, segurament, el millor sistema que ens permetria superar la partitocràcia que ens ofega i mantenir el mandat de la proporcionalitat que estableix la Constitució, és el que es fonamenta en el sistema mixt, com l'alemany, on cada elector posseeix dos vots, un l’utilitza per a triar directament al diputat de la seva petita circumscripció, i l'altre l’empra per a triar la llista per un sistema proporcional, pur, que abasta una circumscripció molt major, com és lògic, que el districte uninominal, i que en el cas alemany correspon al lander.
Però canviar el sistema electoral no serà fàcil i per a constatar-ho n'hi ha prou amb observar les declaracions dels partits polítics davant aquesta qüestió. Tots es refereixen a la carrosseria del cotxe i ningú vol parlar del motor.


Els socialistes parlen d'ampliar la transparència, la millora del reglament del Congrés. El PP es limita a dir que no és una prioritat i que en tot cas ha de ser una reforma que tingui un amplíssim consens, el que equival a no mullar-se. I així podríem seguir amb algunes excepcions concretes que corresponen a partits tan distints com Unió Democràtica de Catalunya o Ciutadans.
La conclusió de tot això és evident. Si no es produeix en el conjunt d'Espanya, en cada autonomia, una mobilització ciutadana, transversal, que obligui als partits a canviar les normes de joc, com promou la iniciativa Acció per la Democràcia
, la partitocràcia aconseguirà al final asfixiar-nos del tot.
autor:Josep Miró i Ardèvol, ForumLibertas

14 de març del 2008

Zapatero, el líder de Catalunya - comentari resultats eleccions generals 9 març 08


Ho he escrit en diverses ocasions i mitjans al llarg d'aquests tres darrers anys. No entenc com el PP podia aspirar a governar sense millorar substancialment els seus resultats a Catalunya. En les anteriors eleccions el PSOE va guanyar gràcies a Andalusia i al resultat del socialisme català, que li va treure 16 diputats d'avantatge, que era exactament la majoria que tenia en el Congrés.

Ara, si bé el PP ha millorat un pobríssim escó a Catalunya (que potser siguin dos, el setè de Barcelona de CIU no serà segur fins al dimecres), però el PSC ha assolit quatre més, la distància ha crescut en divuit, mentre que a Andalusia es reduïa sensiblement. A grans nombres, els divuit escons de diferència sobre el PP de Catalunya (potser disset), que obté Zapatero, li permeten perdre per dos davant del PP en la resta d'Espanya, i a pesar d'això governar amb una còmoda majoria. Aquesta és la realitat pura i dura.

Al llarg d'aquesta legislatura el Partit Popular ha tingut una política que difícilment podia ser assumida per la gran majoria de catalans. A aquesta situació se li suma la circumstància d'un dubtós encert d'enviar Pizarro a convèncer als empresaris catalans i al pobríssim, per no dir inexistent, lideratge que tenen els actuals responsables del PP català.

L'estirada dels populars en tota Espanya no ha existit a Catalunya . Solament ha aconseguit un diputat que no tenia, a Lleida, però ha quedat clavat en només cinc en la gran circumscripció de Barcelona, i té a Girona l'única província espanyola on manca de representació.

La campanya socialista a Catalunya ha estat relativament fàcil, en un sentit: anunciar una vegada i una altra la por al PP. A aquest creixement socialista hi han contribuït tots. Per descomptat ERC i IC, que sacrifiquen la seva viabilitat com a partit, a la moqueta i el cotxe oficial del govern. Això s'explica en els ex comunistes.
En definitiva fa anys que funcionen com la segona i petita marca del PSC, però el gran absurd és de qui proclamant-se independentistes s'han dedicat a fer política pro governamental del país de qui diuen que es volen separar. És una via insòlita cap a la independència.

Aznar va engreixar ERC en el 2004, proporcionant-li 8 diputats i ara Esquerra ha engreixat el PSC. CIU ha estat l'únic partit, excepte els dos grans, que ha millorat la seva posició i en això té molt a veure la campanya de Duran i Lleida, una figura que s'ha magnificat per la combinació d'un discurs ponderat, amb un lliurament i sacrifici personal extraordinari a pesar d’extreure-li un tumor del pulmó en plena campanya.
La qüestió ara és com administrarà la seva posició clau, si definint-se com una clara alternativa o apostant per fer el mateix paper que fins a ara ha fet ERC en relació als socialistes. Aquest segon cas li resultaria molt més còmode a Zapatero perquè per al CIU en una difícil situació governamental a Madrid i oposició a Barcelona li pot costar car.
Cal dir que CIU també ha contribuït a magnificar Zapatero, convertint-lo en el gran líder de Catalunya. Això mai havia succeït ni en el millor moment de Felipe González. Quan l'explosió d'aquest últim en el 82, la distància entre ambdues forces era lleugerament menor que ara, però en les eleccions següents, les del 86 i fins a les del 2000, la diferència entre CIU i el PSC es va reduir a un mínim d'un diputat i a un màxim de 3. El despenjament es va produir en el 2004, onze diputats de diferència, i continua ara, augmentat, perquè la distància entre ambdós ha crescut a 14.
En el 2004 la pèrdua va ser atribuïda als pactes amb el PP, que va arrossegar en la seva inesperada derrota a CIU. Però com és la causa que ara la distància creixi?
Altra reflexió necessària és per què a pesar de tots els danys catastròfics que ha vingut sofrint Catalunya en els dos últims anys, en alguns casos devastadors, com l'estar mes i mig incomunicada per ferrocarril amb la resta d'Espanya, no tenen cap repercussió electoral, ni com l'expectativa de problemes futurs, com les greus restriccions d'aigua que s'aveïnen o la capacitat de la Generalitat per a ajudar a trampejar la crisi, els han servit per a crear el més mínim dubte davant el monòlit socialista.
I és que en realitat el catalanisme, el soberanisme, l’independentisme, i totes les altres variants del que constitueix la majoria de l'electorat català han comès un error de proporcions històriques i tràgiques per a ells, quelcom que des de l'inici del catalanisme mai havia succeït: han convertit al president del govern espanyol en el seu líder.
autor: Josep Miró i Ardèvol- Forum Libertas
http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=10484


10 de març del 2008

Cataluña, la llave de ZP a La Moncloa


El socialismo catalán fagocita todo el voto anti PP y da la victoria a Zapatero

Se desveló la gran incógnita que planteaban todas las encuestas previas al 9-M: Zapatero vuelve a ganar las elecciones al obtener el PSOE un total de 169 escaños en el Congreso, frente a los 153 diputados que consigue el Partido Popular.

Los resultados de las elecciones generales ponen de manifiesto, a priori, que Cataluña es la gran clave de estos comicios; y lo es por dos razones. La primera es que CiU, la única fuerza política nacionalista que mejora sus resultados con respecto al 2004, puede ser el complemento político menos espinoso para el Gobierno socialista.

La segunda, sobre todo, porque los votantes del PSC en Cataluña han dado la llave de la gobernabilidad a Zapatero, al superar en cuatro escaños los resultados obtenidos en 2004 y aportar a las filas socialistas un total de 25 diputados.

Cabe señalar que incluso Andalucía, el otro gran feudo socialista que históricamente junto con Cataluña han dado al PSOE la victoria en anteriores legislaturas,
ha perdido a favor del PP dos escaños con respecto a 2004.

Sin Cataluña habría perdido

Cataluña es, de largo, la comunidad autónoma donde mayor diferencia de escaños le ha sacado el PSOE al PP (18). Una diferencia más grande incluso que la del total del resto de España (13) excluyendo también Andalucía (11).



De hecho, sin Cataluña Zapatero no habría podido ganar estas elecciones. Y es que el PSC ha conseguido fagocitar todo el voto anti PP en esa comunidad para dar la victoria al PSOE. El principal perjudicado en este sentido ha sido ERC, que ha perdido 5 escaños.

Los titulares

Por otra parte, los titulares de portada de toda la prensa resaltan la victoria de Zapatero, pero sólo tres de ellos, los catalanes AVUI, El Periódico y La Vanguardia, resaltan la importancia que los votos obtenidos por el PSC en Cataluña han tenido para la victoria final del PSOE:


AVUI: ZP gracias al PSC

El Periódico: Cataluña da la victoria a Zapatero.

La Vanguardia: Zapatero gana por el apoyo de Cataluña.

El resto de diarios titulan en portada de la siguiente manera:

ABC: El PSOE vuelve a ganar, pero el PP crece en votos y en escaños

EL MUNDO: España encarga a Zapatero la tarea de sacarla de su crisis

EL PAÍS: Zapatero repite victoria

LA GACETA: Más de lo mismo

autor:Josu de la Varga en Forum Libertas 10/03/08
http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=10475