24 de febrer del 2016

Cómo es España: "Julio Anguita: "España es un país que se pone delante de un toro, pero que ve un libro y sale corriendo"

El ex coordinador general de IU y ex secretario general del PCE Julio Anguita. Marta Jara

"Pablo Iglesias ha conseguido con Podemos lo que yo quise: crecer a costa del PSOE", admite Anguita

El exdirigente de IU defiende la Constitución: "Muchos rojos imbéciles hablan de cambiarla. No, tío, primero cumple esta y luego la cambiamos"


Julio Anguita es "de IU", "antipático", "rojo" "odiado" por el PSOE y admirado por la derecha. Reconoce que lo que ha conseguido Pablo Iglesias en su corta trayectoria de vida política es lo que siempre le habría gustado cuando estaba en la política activa: "Pablo Iglesias ha conseguido con Podemos lo que yo quise: crecer a costa del PSOE", ha admitido en una entrevista en Papel, el dominical de El Mundo.(entrevista al propio Julio Anguita)" Ha dado una patada al avispero que merecía la pena", elogia Anguita al líder de Podemos.

Anguita se queja de que España no haya aprendido "absolutamente nada. Nada de nada, de nada, de nada..." de la crisis económica y afirma que "el pueblo se equivoca casi siempre" ante unas elecciones, ya que "no entiende que la gente vote al PP". En su opinión, esto ocurre porque "en España despreciamos el pensar": "Es un país que se pone delante de un toro, pero que ve un libro y sale corriendo", llega a afirmar.

El exdirigente de IU, a diferencia de otros políticos de Podemos y también de IU, considera que la revolución se hace "cumpliendo la Constitución" ya que en su opinión, la Carta Magna contiene los mecanismos suficientes para "devolvérsela al poder con la legalidad vigente". "Muchos rojos imbéciles hablan de cambiarla. No, tío, primero cumple esta y luego la cambiamos. Si coges el artículo 128 («Toda la riqueza del país está subordinada al interés general»), ya tienes las expropiaciones", defiende.

Además, critica que se premie que "sólo hagan política los menores de 40", una situación que, defiende, es propia de una "sociedad desgraciada, víctima del marketing y de los charlatanes". Para Anguita, lo "importante" en política es "la sabiduría" de la que muchos jóvenes carecen por ser "muy merluzas"

En su opinión la política se ha desvirtuado para dar paso a las reglas del marketing: "Los partidos ya no hacen política: sólo se preparan para la siguiente campaña. El marketing lo domina todo…".

No le gustó que Pablo Iglesias que visitara La Zarzuela en mangas de camisa ni la actitud de levantar en puño en el Congreso: "España es un país carca que piensa que la izquierda es sucia y huele mal, así que cuantos menos argumentos les des, mejor".



Algunas perlas de la citada entrevista  de Anguita a El Mundo:

> «Ese es el espantajo que sacan las inteligencias pobres, los gilipollas, cuando se denuncian las contradicciones del PSOE», se queja. «Aquí lo importante es que PP y PSOE son las dos caras del bipartito. Pero en España preferimos no pensar, porque nos duele la cabeza».

> El progre es el caballo de Troya del pensamiento conservador económico. Acepta el capitalismo, siempre que presente otra cara. Los progres han degradado la palabra progresista, que significaba luchar por la libertad, hasta convertirla en algo francamente deleznable.

> La política ha entrado en una dinámica de mercado y eso consiste en sacar votos como sea. Los partidos ya no hacen política: sólo se preparan para la siguiente campaña. El marketing lo domina todo...

.....................
 
Reciente:

¿Quién nombró a Blesa presidente de Caja Madrid?

Ayer (en las Cortes), las gentes de Podemos, muchas de ellas, empezando por sus líderes, procedentes de IU, respondían a las críticas que se les dirigían por haber relacionado a Felipe González personalmente con la cal viva afirmando que la verdad es la verdad y no tiene por qué molestar.

Pero esa relación personal entre González y la cal viva no es verdad, pues no está demostrada ni documentada en modo alguno. Y, mientras no lo esté, no pasará de ser un infundio o, incluso, una calumnia. Los rumores, los infundios, las calumnias, no se convierten en verdades porque se digan muchas veces y a gritos y, como decía ayer González, retratan a quienes recurren a ellas. Porque, quien acusa sin pruebas es un difamador o un calumniador. 

Verdad, en cambio, probada y demostrada y documentada para quien quiera comprobarlo en las hemerotecas es que a Blesa (el de las preferentes y las tarjetas black) lo nombró Aznar en 1996 gracias a los votos de CC.OO e IU, dirigida entonces por Julio Anguita. Eso no es un infundio; es una verdad.

Los votos de IU fueron decisivos para descabalgar al presidente anterior, Jaime Terceiro, un hombre honrado y poner en su lugar a Miguel Blesa. Sin los votos de IU, Miguel Blesa, el amigo de Aznar, no hubiera podido ser presidente de Caja Madrid y la caja no hubiera sido expoliada ni hubiera sido necesario rescatarla con el dinero de todos, ni se hubiera podido estafar a decenas de miles de personas. Eso es una verdad. No un infundio.

Inmediatamente de ser nombrado presidente, Blesa concedió el 87% de los créditos a partidos, a IU dirigida por entonces por Anguita. Eso es otra verdad. No un infundio.

¿Por qué CC.OO. e IU apoyaron la política de Blesa en Caja Madrid? Pues compruébenlo ustedes porque no es un infundio sino una verdad.

Y eso que no había pinza. Como ahora, que tampoco la hay.


 

22 de febrer del 2016

Josep Cuní entrevista a Santiago Niño-Becerra, 01.02.2016.







>  els autònoms som els pàries de la societat?, pregunta d'un espectador pel professor

>  el 56%  del preu de la benzina a la benzinera, son impostos


- El proper programa serà el dilluns 6 de març -


18 de febrer del 2016

Muriel, a imatge del procés, per Salvador Cardús






Comiat a Muriel Casals al Pg. dels Til·lers del Parc  de la Ciutdella
Totes les imatges son d'Omnium Cultural.
 

Salvador Cardús-  I5.02.20I6
La reacció unànime de desolació —és a dir, de desconsol— davant la mort inesperada de Muriel Casals no deixa gaire espai per afegir res més. La Muriel, amb la seva bonhomia generosa i alhora amb un caràcter fort i perseverant, a cada entrebanc que ha viscut el camí cap a la independència ha estat la persona en qui dipositàvem la darrera esperança d’una solució acordada. El president Artur Mas ho ha dit amb tot l’encert: Muriel Casals era una persona de comportament noble —en aigües tèrboles, afegeixo jo—, i “la millor de tots nosaltres”. És així.

TANMATEIX, sí que considero oportú fer una reflexió sobre el tipus de lideratge que Muriel Casals ha exercit sobre el nostre procés d’emancipació nacional, iniciat ara fa deu anys. D’una banda, perquè ens pot ajudar a comprendre millor la lògica d’aquest desvetllament. De l’altra, perquè podria servir per no perdre de vista quina és la virtut —és a dir, la força— l’exemplaritat de Muriel Casals hi ha aportat i que hauria de seguir sent un dels trets distintius per poder arribar amb èxit fins al final.


PER DIR-HO amb una idea breu, afirmo que Muriel Casals combinava la seva fragilitat física amb una extrema fortalesa moral. Més ben dit: va saber posar la fragilitat física al servei de la fortalesa moral. Em refereixo al fet que la seva presència pública menuda i tímida, la seva veu pausada i sense alçar mai la veu o aquells ulls que sempre buscaven la complicitat de l’interlocutor particular o del gran auditori, i precisament per aquestes característiques, és el que envigoria la solidesa dels seus arguments, la claredat de la seva determinació i la dignitat del seu compromís.

DONCS BÉ: SOSTINC que és precisament aquesta lògica paradoxal del capteniment de Muriel Casals la que ha caracteritzat també tot el desvetllament nacional fins al punt que ella mateixa, sense voler-ho ni adonar-se’n, n’havia esdevingut la imatge exacta. Efectivament, Catalunya va començar a reaccionar a partir de mitjans de la primera dècada d’aquest segle a la humiliació per l’acarnissament polític que va acompanyar el fracàs de la reforma estatutària. I hi va reaccionar des de la feblesa de la derrota política de la generació a qui tocava liderar el país els següents vint-i-cinc anys. El 2006, políticament, Catalunya era un país molt afeblit que podria haver-se resignat a la irrellevància i a una lenta però irremissible desaparició com a subjecte polític. I, tanmateix, és d’aquesta consciència de la pròpia fragilitat davant d’un Estat nacionalment despietat que el país va treure forces de la feblesa per respondre-hi. Per això l’estat espanyol ha tardat tant a prendre’s seriosament les modestes mobilitzacions iniciades per la Plataforma pel Dret a Decidir, per Reagrupament o per les consultes iniciades a Arenys de Munt. Ara ja som el seu principal problema a l’hora de governar-se ells mateixos!

MURIEL CASALS, en definitiva, ha estat la imatge exacta de tots els nostres gestos fràgils davant de la força desbocada de tribunals comprats, de serveis d’intel·ligència estúpids, de mitjans de comunicació agressius, de governs cecs, sords i muts, en definitiva, d’un Estat impotent i ridículament amenaçador. Muriel Casals és l’antiheroïna que ens ha mostrat com es pot guanyar la batalla de la llibertat des de la radicalitat democràtica. Si oblidàvem la Muriel, perdríem la batalla.

Set reflexions (imprescindibles) de Muriel Casals per Francesc de Dalmases



"Muriel Casals forma part de la saviesa i el coneixement d'aquest país. I en forma part perquè va saber trobar respostes evidents a qüestions complexes"


per Francesc de Dalmases 16 de Febrer 2016 
La primavera de l'any 2014 Víctor Terradellas ens va proposar d'entrevistar Muriel Casals per a la Catalan International View. Rellegint les notes d'aquella entrevista he recuperat fins a set raonaments de la Muriel que haurien de formar part del nostre argumentari més intel·ligent quan parlem d'independència i del camí que seguim per arribar-hi. 

 

Elogi de la política participada: "Sovint ens preguntem com és que Catalunya existeix després de tres segles de repressió política, social i cultural. Doncs hi som perquè sempre ha existit una societat tenaç i tossuda que té molt clar que vol sobreviure. Un poble que no ha tingut Estat està molt més preparat per la vida cívica que no pas per la vida política. I això no és bo perquè la vida política és necessària. El més positiu del moment actual és que el civisme i la política s'han trobat i van de bracet. Per això ara va de veres: el poble ho demana, sorgeix la demanda des de baix, i el poder polític hi encaixa i vol que es faci realitat. La comunió entre el món polític i societat civil fa que aquest procés de transició nacional sigui imparable." 

El valor d'una societat diversa: "Som fets de barreja. Tots tenim algun parent que no parla català. A bona part de les famílies catalanes hi ha barreja de llengües, sobretot del castellà però també d'altres llengües. El fet de no haver pogut viure amb normalitat la pròpia diversitat ens ha fet molt respectuosos amb la diversitat dels altres. En una Catalunya independent poden passar moltes coses però el que segur que no passarà mai és que algú pateixi per tenir una identitat diferent. Mai violentarem la identitat d'algú altre perquè sabem com es pateix i com n'és d'injusta aquesta discriminació."  


El veïnatge amb Espanya: "Penso que els vincles emocionals amb l'Estat espanyol són enormement positius. Que una part de la població tingui lligams sentimentals forts amb el país veí -vincles de sang, econòmics, comercials, territorials...- és una bona oportunitat. Els Estats són responsables de garantir un bon veïnatge amb les nacions que els envolten i res millor per mantenir i promocionar aquests lligams sentimentals per tal que això sigui possible. Pels catalans serà un actiu però també ho serà pels espanyols perquè els permetrà relaxar-se. Ara els neguiteja escoltar les nostres reivindicacions lingüístiques i culturals però quan siguem veïns ho normalitzaran com ho entenen amb qualsevol altre Estat amb una llengua i una cultura pròpies. Tindrem la mateixa relació de simpatia que tenen ara els espanyols amb els portuguesos que van fer aquest pas fa quatre segles.

Procés constituent: "Hi ha una enorme energia positiva al si de la societat catalana que vol pensar i repensar com serà el futur Estat català. Això és molt positiu perquè ens garanteix un procés de constitució participatiu d'una alta qualitat democràtica."

La casa comuna europea: "Europa està en construcció -com ho està Catalunya- i per convertir-se en una pàtria comuna per als europeus necessita resoldre democràticament els reptes polítics que té plantejats. Un d'aquests reptes és Catalunya i aquesta repte ens acosta a Europa. Hi serem per ajudar-los i per ajudar-nos". 


El diàleg i la negociació: "Aviat estarem immersos en un procés complex de negociació amb l'Estat espanyol. No ens aixecarem un dia i Catalunya serà independent. Hi haurà un procés de negociació que probablement requerirà la presència d'àrbitres internacionals. Quan anunciem i haguem fet el gest polític d'allò que volem ser caldrà aquest arbitratge. Haurem de negociar com ens repartim els béns, les obligacions... M'agrada pensar que serà l'inici d'una relació d'amistat amb Espanya." 


Com viure aquest moment: "No totes les generacions tenen la sort de viure un moment tan exaltant com és la constitució d'un nou país. Tenim la responsabilitat i la oportunitat de fer-ho bé en homenatge a totes aquelles persones que van ser la nostra resistència en moments molts durs i que no han pogut arribar fins aquí. Som aquí perquè grups de resistents enormement valents i tenaços van decidir continuar la seva feina després de la guerra espanyola, durant tota la dictadura, durant els anys durs de la incipient democràcia espanyola, i molt abans, durant tres-cents anys. Fins ara. Ho hem de viure amb aquesta il·lusió i també amb aquesta responsabilitat."  


Muriel Casals forma part de la saviesa i el coneixement d'aquest país. I en forma part perquè va saber trobar respostes evidents a qüestions complexes. Com aquell 29 de juny de 2013 en què ens va mirar els ulls i va dir: "No som aquí per buscar un somni. Nosaltres som el somni."

I sí, clar, el millor homenatge, la victòria. 

16 de febrer del 2016

Òmnium farà dijous un gran acte cívic de comiat i homenatge a Muriel Casals


Òmnium Cultural prepara un gran acte d’homenatge cívic a Muriel Casals, presidenta de l’entitat els últims cinc anys. L’acció que portarà per títol “El millor homenatge, la victòria. Acte cívic de comiat i homenatge a Muriel Casals” serà aquest dijous 18 de febrer a les 19 h al Passeig dels Til·lers al Parc de la Ciutadella (Barcelona). L’homenatge es farà just després de l’acte institucional que organitza el Parlament de Catalunya en memòria de la diputada de Junts pel Sí.

¿Un bulo en la BBC? Juan Pablo II no tuvo “intensa relación” con una mujer casada



ROMA, 15 Feb. 16 /  (ACI).- Esta mañana comenzó a circular un artículo de la cadena BBC que siembra dudas sobre la amistad entre San Juan Pablo II y Anna-Teresa Tymieniecka, una filósofa casada polaca. Las graves insinuaciones ya fueron desmentidas.

La amistad entre ambos era muy conocida en el círculo de amigos del Pontífice y también fuera de él. La noticia de la BBC circuló horas antes de transmitir un documental sobre este tema.

El vaticanista George Weigel escribió en su libro “Testigo de la esperanza: La biografía de Juan Pablo II” que Tymieniecka comenzó a enviar cartas a Karol Wojtyla para intercambiar ideas sobre la publicación de un trabajo filosófico suyo titulado “The acting person”.

Mons. Pawel Ptasznik, un sacerdote polaco de la Secretaría de Estado del Vaticano, colaborador del Papa polaco durante diez años, confirmó este dato y explica que “incluso cuando el debate filosófico concluyó, ella siguió escribiéndole al Cardenal Karol Wojtyla que luego fue Juan Pablo II. Dado que era un hombre muy cortés, él solía responder a todas las cartas que recibía de ella”.

Gianfranco Svidercoschi, un veterano vaticanista y biógrafo de Karol Wojtyla, subrayó que “Juan Pablo II solía deshacerse de las cartas de ella una vez que le respondía. Sin embargo, la señora Tymieniecka conservó todas las cartas que recibió del Papa, además de una copia de las cartas que ella le enviaba”.

 Sviderscoschi explicó que luego de la muerte del Pontífice, la mujer “trató de vender todo su intercambio de cartas con el fallecido Papa y al final la Biblioteca Nacional Polaca las compró. Sin embargo las cartas no están disponibles para su lectura”. Por eso “la BBC alega que las cartas son secretas”, destacó el experto vaticanista.

Hoy, la Biblioteca Nacional Polaca publicó una declaración oficial en la que aclara que no hay nada que sugiera una relación amorosa entre el santo y esta mujer. 

"Las declaraciones hechas en los medios no se fundamentan en el contenido de las cartas de Juan Pablo II a Anna Teresa Tymieniecka que están en el archivo de la Biblioteca Nacional de Polonia", sostiene un comunicado publicado hace unas horas por esta institución.


Las amistades del santo
Sviderscoschi recordó además que “Juan Pablo II tuvo muchas relaciones de amistad. Piensen por ejemplo en la que tuvo con Wanda Poltawska”, polaca y amiga personal del Pontífice.

“A Juan Pablo II le encantaba encontrarse con la gente. Cuando quería hablar de algo solía invitar a alguien para caminar en las montañas. Le encantaba pasear en bote. En su libro ‘¡Levantaos! ¡Vamos!’ cuenta que se enteró que había sido designado Obispo mientras acampaba con un grupo de estudiantes a los que dirigía espiritualmente”, explica Sviderscoschi.

La amistad entre Juan Pablo II y la señora Tymieniecka era correcta y cuando era Cardenal pasó unas vacaciones con la mujer y su esposo en Vermont, como lo relata el libro “Su Santidad” de Marco Politi y Carl Bernstein.

En el capítulo “Madame Tymieniecka”, los autores cuentan que el Cardenal Wojtyla celebraba Misa en el jardín de la casa donde se alojaron y luego iban a nadar. El entonces Purpurado usaba una ropa de baño que le prestaba el esposo de la mujer polaca.

Greg Burke, vicedirector de la Sala Stampa de la Santa Sede, dijo sobre este tema que “en lo que respecta al documental de la BBC no hay que sorprenderse de que el Papa Juan Pablo II haya tenido amistades cercanas con diversas personas, sean hombres o mujeres. Nadie debería asombrarse por esto”.

A su turno, el Arzobispo de Cracovia y quien fuera durante más de 40 años secretario personal del Pontífice polaco, Cardenal Stanislaw Dziwisz, escribió una nota a mano en la que señala que “quien ha vivido junto a Juan Pablo II sabe bien que no hay espacio para ninguna conspiración maliciosa”.

San Juan Pablo II, resalta el Cardenal polaco, “era libre y transparente, no tuvo ningún complejo porque era un hombre purísimo que respetaba a cada persona de cualquier situación de vida”.

“Esta es la única clave de lectura con la que se puede interpretar su vida ejemplar y santa”, concluye la nota difundida por el P. Piotr Studnicki de la arquidiócesis de Cracovia.

La amistad entre Juan Pablo II y la señora Tymieniecka fue, al final de cuentas, una de las muchas amistades que tuvo el Santo Padre.

Colaboró con este artículo Angela Ambrogetti, editora de ACI Stampa

15 de febrer del 2016

El Deutsche Bank recomprará deuda por unos 5.000 millones de euros





Las acciones de la entidad se disparaban después del anuncio del programa de compra

, Frankfurt - La Vanguardia
El Deutsche Bank, primer banco de Alemania, informó hoy de que se propone recomprar deuda no garantizada, bonos senior, por un volumen de 3.000 millones de euros y de 2.000 millones de dólares (unos 1.700 millones de euros).

Deutsche Bank ha presentado una oferta de compra pública para los bonos senior y asegura que su fuerte posición de liquidez le permitirá recomprar estos títulos de deuda sin que ello tenga efectos en el plan de emisión para el año 2016.

Las acciones de Deutsche Bank subían hoy un 9,8%, hasta 15 euros, en los primeros compases de la sesión de tarde en la Bolsa de Fráncfort.

La oferta es válida siete días laborables para la deuda en euros y veinte días laborables para la deuda en dólares, si bien el precio puede ser más bajo para los bonos que se compren a partir del décimo día, añadió el banco alemán.

Con esta recompra de bonos senior Deutsche Bank fortalece su posición de capital y después no tendrá que pagar los intereses.

Muchos de esos títulos de deuda cuestan ahora en el mercado financiero menos de lo que Deutsche Bank deberá pagar a sus propietarios cuando venzan, por ello, si los compra, si compra deuda propia a un precio más bajo, al final gana la diferencia y fortalece su capital, comentaba esta semana el diario “Frankfurter Allgemeine Zeitug”.

Deutsche Bank ha vivido una semana de infarto en bolsa con pérdidas muy fuertes todos los días excepto el miércoles y hoy, cuando se produjo un rebote.

Las acciones de Deutsche Bank han perdido en lo que va de año un 30,5% de su valor en bolsa, y desde hace seis meses, casi un 49%.

Esta fuerte pérdida de capitalización bursátil le vuelve barato para poder ser adquirido por otra institución de crédito.

Para tranquilizar a los inversores Deutsche Bank aseguró esta semana que es un banco solvente y que tiene suficiente liquidez para pagar este año los intereses de títulos de deuda convertible (CoCos) emitidos en 2014.

La venganza fría de Varoufakis: este alemán es culpable del fracaso del Deutsche Bank










Los problemas que está sufriendo el banco alemán señalan disfunciones serias en el plan germano. Hay cuestiones éticas y políticas en juego, pero sobre todo subraya una gestión nefasta 



No deja de tener ribetes de justicia poética que la misma semana que Varoufakis lanza DIEM25, el Plan B para Europa, hayamos conocido la débil situación del Deutsche Bank y las nefastas consecuencias a las que puede arrastrar a la banca europea, y con ella a los estados que conforman la UE.

En Deutsche Bank confluyen dos problemas, uno relacionado con la desconfianza del sector financiero sobre la capacidad del banco alemán para pagar los intereses de sus bonos contingentes convertibles (CoCos), tras anunciar unas pérdidas de casi 6.800 millones de euros en 2015. Este es el elemento que más se ha resaltado, ya que es el que más preocupa a los inversores, que pueden ver cómo se evaporan los beneficios que habían previsto.

El segundo, más importante, tiene que ver con los problemas que han llevado al banco germano a esta situación. Hablamos de una 

 Wolfgang Schäuble

entidad que ha sido multada por las autoridades británicas con 2.252 millones de euros por manipular las tasas de interés, que ha de afrontar multas por conductas ilegales en EEUU, que también ha sido sancionada por Bruselas y que tiene 6.000 pleitos abiertos.
....
 Leerlo todo en: http://blogs.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/tribuna/2016-02-15/la-venganza-fria-de-varoufakis-este-aleman-es-culpable-del-fracaso-del-deustche-bank_1151429/



12 de febrer del 2016

L'L9, una línia de metro molt llarga. Inaguració del tram Ciutat Universitària a l'Aeroport T1

El tram sur de la L9  inagurat avui uneix  3 municipis:   Barcelona, Hospitalet i El Prat de Llobregat. De la Ciutat Universitària a la T1  de l'aeroport s'hi arriba en 23 minuts. Clicar per engrandir la imatge, publicada per la ccma.


El projecte més gran fet mai per la Generalitat ha tingut endarreriments constants, replantejaments i sobrecostos que n'han anat postposant l'entrada en funcionament

 Esquema de tota la L9 de metro sencera. Uneix  Badalona- St Coloma de Gramanet - Barcelona - Hospitalet de Llobregat - i El Prat de Llobregat


El projecte de l'L9 del metro de Barcelona va aparèixer per primera vegada el 1997 al Pla d'Infraestructures de l'Àrea Metropolitana i es va aprovar el maig del 2001, després de decidir el traçat. Les obres van començar un any després a Badalona, amb una primera paletada a càrrec del llavors conseller en cap, Artur Mas.

Des del principi els objectius van ser molt ambiciosos: amb gairebé 50 quilòmetres, es convertiria en la línia més llarga soterrada d'Europa i que comunicaria barris i polígons de 5 municipis –Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Barcelona, l'Hospitalet i el Prat-, molts d'ells fins llavors amb poc transport públic.

L'L9 seria, de fet, dues línies, la 9 i la 10, que compartirien el 70% del recorregut, amb un total de 52 estacions, 20 de les quals amb connexió a altres línies de metro i tren. Les característiques tècniques la feien també molt singular: construïda amb tuneladores a gran profunditat, havia de ser totalment automàtica, amb combois sense conductor, i les dues direccions circulant per un gran túnel únic, amb les vies superposades. Va ser el gran projecte de l'últim govern de Jordi Pujol, havia de costar més de 2.400 milions d'euros, i s'havia d'acabar en 5 anys.


Una història plena d'obstacles
Però des del primer moment el projecte va topar amb problemes. Les primeres tuneladores que es van posar en marxa, les que perforaven els ramals nord de la línia, van trobar obstacles, com roca massa dura i un riu subterrani, a més d'altres problemes, que van aturar-les força mesos. I el gener del 2005 es va produir un fet que va endarrerir-ho tot molt més: l'esvoranc al Carmel a causa d'una ampliació de l'L5.

Les causes d'aquest incident van posar en qüestió la seguretat del projecte sencer de l'L9, que, a finals d'aquell any es va decidir replantejar, canviant el recorregut en alguns punts per evitar riscos d'esfondrament dels edificis per sota dels que passaven els túnels. Tot això ja amb el govern tripartit, i amb acusacions creuades entre aquest i els responsables de l'anterior govern, de CiU.

El replantejament va afectar sobretot la part central de la línia, entre la Sagrera i la Zona Universitària, les obres del qual es van alentir, a pesar dels intents del govern per impulsar-la. Ja en plena crisi, el setembre del 2011 un altre govern, un altre cop de CiU, va prendre la decisió d'aturar indefinidament aquest tram per manca de finançament.



Les branques nord, les primeres a entrar en funcionament
Més de sis anys després de l'inici de les obres, el desembre del 2009, es va aconseguir inaugurar el primer tram, la punta nord, entre Can Zam, a Santa Coloma, i Can Peixauet, a Barcelona, i pocs mesos després es va inaugurar la branca nord de l'L10, entre Gorg, a Badalona, i el Bon Pastor. Poc després les branques nord es van completar fins a la Sagrera i van quedar comunicades amb l'L1.

http://www.ccma.cat/324/la-l9-una-linia-de-metro-molt-llarga/noticia/2712560/ 



Les obres a les branques sud de la línia
La part de la línia que entra ara en funcionament va començar a construir-se el maig del 2006, amb l'arrencada de la tuneladora. Mesos abans havien començat les obres a la branca de la Zona Franca. Però va caldre esperar tres anys per posar en marxa el tram entre l'Hospitalet i Barcelona, amb una tuneladora que també va trobar força obstacles. A principis del 2008 la tuneladora de la Zona Franca també havia tingut ensurts considerables.

La crisi i les retallades van provocar també l'ajornament d'aquestes branques. Va ser el cas de l'L10 de la Zona Franca, que el gener del 2012, i a pesar que les obres ja estaven molt avançades, es va posposar a causa de l'endeutament excessiu. A pesar d'això, hi havia optimisme, perquè pocs mesos després el govern afirmava que l'L9 arribaria a l'aeroport el 2014. Finalment ha calgut esperar dos anys més.


Un camí molt llarg i molt car
La intenció inicial era que tota la línia estigués acabada i en funcionament el 2007. Han passat gairebé 10 anys més d'aquesta previsió, i encara bona part està aturada i sense data de posada en funcionament.

Els costos s'han disparat encara en proporció més gran: d'una previsió inicial de 2.400 milions d'euros, es va passar a un pressupost de més de 6.000 milions després de la redefinició del projecte el 2008. Aquell any, el govern tripartit va buscar finançament privat per pagar les estacions que ara entren en funcionament, cosa que ha comportat despeses milionàries, perquè s'ha hagut de pagar a les empreses tot i que la línia no funcionava. Sense oblidar les sospites de corrupció, amb donacions al Palau de la Música que haurien amagat comissions per adjudicacions d'obres.

No està resolt com s'acabarà el tram central. Fa un any el govern, que estima que el cost total podria arribar als 16.000 milions, estudiava cedir-la en concessió a una empresa privada perquè l'acabi i l'exploti durant unes quantes dècades.


 
(Primera part)

http://www.ccma.cat/324/la-l9-una-linia-de-metro-molt-llarga-ii/noticia/2712887/


 



11 de febrer del 2016

Les raons que sospita Xavier Sala-i-Martín per explicar l'augment del sobiranisme a Catalunya



MILLOR NO ES POT EXPLICAR
per: Xavier Sala-i-Martín
 
Sempre he pensat que no coneixes de veritat una persona fins que no la veus actuar en situacions de crisi personal. Per exemple, la reacció que el marit té el dia que la seva dona li demana el divorci el retrata com a persona. Hi ha homes que reconeixen que han fet les coses malament i corregeixen els seus errors. De vegades aquesta reacció honesta acaba solucionant la crisi. Altres marits reaccionen de manera irada i violenta. El seu enuig sovint els porta a mofar-se de la dona i a insultar-la i a amenaçar-la. En mostrar la veritable personalitat despòtica i abusiva, la imatge que ella té del marit es deteriora i les seves ganes de marxar no fan sinó augmentar.

He de confessar que l’analogia del divorci sovint em serveix per pensar en el procés de separació que viu Catalunya. Hi he pensat, per exemple, en llegir la reacció d’alguns autoproclamats experts espanyols a la gargantuesca exhibició de força del sobiranisme del passat 11 de setembre a Barcelona. La majoria estan perduts, sense entendre què ha passat exactament a Catalunya.

Alguns encara creien que l’independentisme català era el resultat d’una rauxa passatgera causada per la crisi econòmica, i pensaven que, ara que Espanya està sortint de la recessió, el “suflé” (Enric Millo dixit ) baixaria. Aquests analistes, però, no s’havien fixat que aquesta no és la primera crisi d’Espanya i cap de les anteriors havia fet augmentar el sentiment independentista. Per si sola, doncs, la crisi no pot ser una explicació.

Altres gurus estan convençuts que el sobiranisme és el resultat d’anys d’adoctrinament per part de TV3 i de l’escola pública. Aquesta explicació no té en compte que la major part de ciutadans de Catalunya no miren TV3 (el seu share no ha arribat mai al 30%). Tampoc té en compte que l’independentisme està distribuït per totes les edats, de manera que, si la culpa és de les escoles, ¿com és que la gent de la meva generació també s’ha tornat independentista malgrat que no ha anat mai a l’escola “maligna” i “adoctrinadora”? La teoria de l’adoctrinament, doncs, cau pel seu propi pes.

Un tercer grup diu que la culpa és d’un Artur Mas que ha embogit i la bogeria del qual ha arrossegat la resta de ciutadans. El problema d’aquesta explicació és que quan Artur Mas va agafar la taula de surf i es va posar sobre l’onada, el setembre del 2012, el tsunami ja feia dos anys que estava en marxa. La nova posició de Mas va ser la conseqüència, i no pas la causa, de l’auge generalitzat de l’independentisme entre la població. La teoria del líder boig tampoc no té recorregut.

Si l’explicació del boom sobiranista no és ni la crisi, ni l’adoctrinament, ni l’embogiment sobtat de Mas, quina és? Doncs sospito que té a veure amb la resposta del marit quan la dona li demana el divorci: la reacció que ha tingut Espanya davant la possibilitat que marxem ha mostrat la seva veritable naturalesa. I el que hem vist no ens ha agradat gens!

L’Estatut del 2005 era una petita advertència de Catalunya que les relacions no anaven del tot bé. En aquell moment, ningú, ni tan sols Esquerra, demanava el divorci. Demanàvem que se’ns reconegués com a nació, que l’Estat invertís més a Catalunya i que la solidaritat entre regions es moderés (i no pas que s’acabés). Poca cosa més. La reacció dels grans partits polítics i les institucions espanyoles va mostrar la veritable cara de qui havia estat la nostra parella durant tants anys: el president del govern (José Luis Rodríguez) va trair la promesa d’aprovar l’Estatut del Parlament català, el PP va portar l’Estatut al Constitucional i un tribunal devaluat i polititzat el va escapçar fins a deixar-lo irreconeixible. Aquella humiliació va fer que milers de catalans veiessin que a Espanya no hi havia res a fer, i van virar cap al sobiranisme.

La reacció d’Espanya davant aquest viratge va ser encara més violenta i amenaçadora: ens van dir que utilitzarien el poder de veto per deixar-nos fora d’Europa “ durante tres generaciones ”, que sense el seu mercat nosaltres ens arruïnaríem, que no cobraríem les pensions, que farien boicots i que “
vagaríamos por el espacio por los siglos de los siglos”. I com més radicals eren les amenaces, més clarament veia tothom la veritable naturalesa de qui havia estat la nostra parella durant tots aquells anys... i menys ens agradava el que vèiem.

La situació s’ha anat deteriorant fins al punt que durant els darrers mesos hem assistit a un espectacle dantesc: hem vist com l’estat espanyol utilitzava els serveis d’intel•ligència que paguem entre tots per espiar els seus propis ciutadans i com utilitzava la informació amb finalitats polítiques contra el procés sobiranista. Hem vist com el ministeri de l’Interior que paguem entre tots utilitzava la policia per filtrar documents falsos amb l’objectiu de manipular resultats electorals. Hem vist com el ministeri d’Hisenda que paguem entre tots utilitzava els instruments de l’Estat (com ara la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal, UDEF) per perseguir i castigar aquells que, com Pujol, han deixat de ser útils a Espanya i “ja no troben arguments contra la independència”. Hem vist com l’Estat utilitzava sectàriament les ambaixades que paguem entre tots per fer propaganda d’una determinada manera de veure el procés, i també hem vist com ha utilitzat els seus cònsols i ambaixadors, que també paguem entre tots, perquè actuïn com a vigilants polítics i, en el seu cas, de censors de ciutadans catalans que van a fer conferències i a presentar llibres pel món.

L’esperpent va assolir el seu màxim quan el mateix ministre Montoro va justificar aquestes accions tot dient que l’Estat té dret a defensar-se... i tothom ho ha trobat tan normal! Doncs jo no ho trobo normal i em nego a acceptar-ho! La democràcia no consisteix només a fer eleccions cada quatre anys i a dir que s’ha de respectar la Constitució. La democràcia consisteix també a protegir els ciutadans davant els abusos de l’estat. I quan l’estat espanyol perverteix les seves pròpies institucions amb finalitats partidistes, no només abusa de nosaltres, els ciutadans, sinó que ens mostra amb cristal•lina transparència la seva veritable naturalesa: autoritària i antidemocràtica.

El problema per a Espanya és que això ho veuen tots els catalans... però també ho veu la resta del món. I això inclou els nostres socis europeus.


Telediaris d'arreu del món donen la notícia de la Diada 2015, preparat per l'Assemblea de CAT. (vídeo 5 min.)

Encuentro del Papa y Patriarca de Moscú, importante paso ecuménico


2016-02-11 Radio Vaticana
(RV).- Al anunciar, el pasado 5 de febrero,  la cita ecuménica del 12, en La Habana, entre el Papa Francisco y Su Santidad Kirill - destacando la extraordinaria importancia histórica del primer encuentro entre los primados de la Iglesia Católica y de la Iglesia Ortodoxa Rusa - el Director de la Oficina de Prensa de la Santa Sede, el Padre Federico Lombardi, señaló que se había preparado desde hace tiempo.

El P. Lombardi explicó que el Patriarca Ecuménico Bartolomé I de Constantinopla estaba informado sobre este encuentro, por el que «ha manifestado profunda y plena satisfacción, así como su gran alegría por este paso adelante en el camino de las buenas relaciones ecuménicas entre la Iglesia Católica y la Iglesia Ortodoxa».

«La Iglesia Ortodoxa rusa es la más numerosa entre las Iglesias ortodoxas», dijo también el P. Lombardi, añadiendo «que se calcula que cerca de dos tercios de los ortodoxos del mundo, es decir cerca de doscientos millones de fieles dependen del Patriarcado de Moscú».
(CdM – RV)
(from Vatican Radio)
http://www.news.va/es/news/encuentro-del-papa-y-patriarca-de-moscu-importante

Tres años de la renuncia de Benedicto XVI, "humilde trabajador de la viña del Señor"



2016-02-11 Radio Vaticana

(RV).- “Queridísimos hermanos, os doy las gracias de corazón por todo el amor y el trabajo con que habéis llevado junto a mí el peso de mi ministerio, y pido perdón por todos mis defectos”, fueron palabras de Benedicto XVI anunciando la renuncia de su pontificado un día como hoy, hace tres años. La sorpresiva noticia dejó con la boca abierta a todos, quedando siempre en nuestras retinas el legado y la personalidad del Papa Ratzinger que aportó tanto a la Iglesia y al mundo.

En la plaza de San Pedro de Roma encontramos a fieles quienes explican el recuerdo que tienen del Papa alemán, un simple y humilde trabajador de la viña del Señor, como se presentó aquel 19 de abril de 2005 al ser elegido Pontífice, “Fue un grande teólogo, seguro que le nombrarán Doctor de la Iglesia en un futuro”, “Recuerdo su mirada, su humildad, su sabiduría”, “Se necesitaba a un Benedicto en aquella época, como ahora se necesita un Francisco”, “Aprendimos mucho de él”, son algunos de sus testimonios.
(MZ-RV) 
(from Vatican Radio)
http://www.news.va/es/news/tres-anos-de-la-renuncia-de-benedicto-xvi-humilde

Pres. Carles Puigdemont entrevistat a 8TV (vídeo 56 min)




>> "Sense independència hi ha decadència" Necessitem controlar els nostres propis recursos.

>> "No hi ha souflé independentista. Hi ha una persistència sostinguda en els anys, un grn mobilitció,  que diu que ja n'hi ha prou. I no ho diu per un cop calent en unes eleccions. Ho ve dient·ho en els ultims anys".
(minut 3I:25)


Vilaweb:
1a perla. La resposta de Puigdemont que va desarmar Josep Cuní. Durant l’entrevista d’ahir al vespre a 8TV amb Carles Puigdemont, Josep Cuní va demanar-li sobre la conveniència i les condicions del pacte amb la CUP. El president de la Generalitat va dir que estava segur que el pacte entre Junts pel Sí i la CUP era bo. ‘Estic segur que la gent que signa un acord ho fa per complir-lo’, va dir.

Josep Cuní hi va insistir-hi, amb aquestes paraules: ‘Admetem que l’entesa, sobretot vostè que és convergent, de Convergència amb la CUP… home, també és curiosa, eh? Veig que vostè encara no s’ha tret la corbata, però hem vist alguns detalls que dius: cal?’

I el president Puigdemont va respondre: ‘Sap a mi, com a convergent, què em va incomodar molt? El pacte amb el PP. I tanmateix vam ser capaços de tirar endavant algun punt. On és escrit que puguem arribar a acords amb el PP i no amb altres forces polítiques? Enlloc. Jo m’hi sento còmode, amb el pacte amb la CUP.’


Publicat el 9 feb. 2016
Josep Cuní ha entrevistat el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a 8 al dia. El president de la Generalitat rebutja l'impagament del deute, com demana la CUP.



10 de febrer del 2016

Niño-Becerra: “La tendència del preu del petroli, si la demanda no puja, continuarà baixant” 8TV, 1.febrer.2016



L'entrevista del primer dilluns de cada mes: 1/02/2016 

http://www.8tv.cat/8aldia/videos/nino-becerra-aquesta-nit-a-8-al-dia-4/ 

Yanis Varoufakis: “Si no logramos democratizar Europa, se desintegrará”

Varoufakis, foto inicitivdebte.org

“Transparencia, democracia, solidaridad y tolerancia”, subrayó Varoufakis, son los valores que “los pueblos de Europa han de devolver” al proyecto común para poder rescatarlo de su actual deriva hacia la fragmentación.

  • El exministro de Finanzas griego presenta este martes el ‘Movimiento por la Democracia en Europa – 2025’ (@DiEM25). Considera que “el despertar de actitudes nacionalistas y xenófobas en nuestros países está socavando la Unión”.
  • “Hoy por hoy, la crisis europea es tan profunda que desear su democratización es el culmen del radicalismo”, asegura Varoufakis.

Luis Martín – Berlín | El Diario | 09/02/2016
El Movimiento por la Democracia en Europa – 2025(@DiEM25) que lidera el exministro de Finanzas griego, Yanis Varoufakis, ha iniciado su andadura este martes en la capital alemana.

La puesta en escena de una iniciativa que pretende que Europa deje de ser “un espacio ausente de democracia bajo el dictado de la burocracia en Bruselas” está cargada de simbolismo: todos los actos relacionados con el lanzamiento del DiEM25 y que culminarán con una presentación multitudinaria a las 20:30 horas, tendrán lugar en el Escenario del pueblo, en la plaza Rosa Luxemburgo (Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz), un céntrico teatro del antiguo Berlín Oriental.

En su primera rueda de prensa al frente de DiEM25, celebrada hace unos minutos, Varoufakis encapsuló los objetivos de su movimiento en la apremiante necesidad de abrir un diálogo paneuropeo y lograr un consenso lo suficientemente amplio para propiciar un cambio en las instituciones y políticas europeas.

Transparencia, democracia, solidaridad y tolerancia, subrayó Vaorufakis, son los valores que “los pueblos de Europa han de devolver” al proyecto común para poder rescatarlo de su actual deriva hacia la fragmentación. Si no logramos democratizar Europa, se desintegrará, advirtió, haciendo eco del eslogan que abandera su movimiento.

Preguntado por este diario durante la entrevista previa a la rueda de prensa sobre cómo pretende DiEM25 llevar ese consenso paneuropeo a la acción política, Varoufakis explicó que “todas las posibilidades están abiertas”.

“La lógica de un movimiento ciudadano”, explica Varoufakis, “es que quienes lo ponen en marcha no escriben el guion por adelantado. El consenso que DiEM25 alcance solo se conocerá cuando sus miembros lo hayan acordado. No obstante, lo que sí le puedo decir es que esperamos que todo este proceso, emprendido por demócratas europeos que se han unido entorno a nuestro manifiesto humanista, logre canalizar una enorme energía hacia políticas progresistas en Europa, que revitalice su avance hacia la democracia y que ponga fin a la actual deriva hacia la desesperanza”.

Y en España, ¿con qué apoyos cuenta?

“Miles de españoles están trasladándonos su apoyo y urgiéndonos a que DiEM25 ofrezca los medios para promover el debate progresista y paneuropeo que tanto desean. No me pregunte sobre personalidades, no son importantes. DiEM25 es un movimiento de ciudadanos que escapa de la cultura de las personalidades”.

Pero desde el ámbito político, ¿no teme que DiEM25 pueda ser percibido como un movimiento radical o que personas con sensibilidades políticas ajenas a formaciones políticas que han mostrado su apoyo hasta la fecha, como Podemos o En Comú Podem, se sientan alienadas?

“¡Si lee nuestro manifiesto se dará cuenta de por qué eso es algo que no nos preocupa en lo más mínimo!”.

“A diferencia de las fuerzas antidemocráticas a las que nos enfrentamos, DiEM25 cobra su energía y legitimidad de la pluralidad y del debate abierto y transparente. Nuestra invitación al diálogo es incluyente y nuestros objetivos son compartidos por personas de distintas culturas, ideologías y sensibilidades políticas. Nuestra invitación al diálogo es para europeos comprometidos que demandan transparencia, democracia, una integración europea justa y generosa. Resultaría cómico que estas demandas pudieran parecer radicales. Si es así, ¡en DiEM25 estaremos orgullosos de ser extremadamente radicales!”.

En opinión de Varoufakis, “hoy por hoy, la crisis europea es tan profunda que desear su democratización es el culmen del radicalismo. Afortunadamente, hay millones de europeos que no se consideran radicales y que están ansiosos de unirse”.

El DiEM25 presenta sus principios fundacionales y objetivos a diez años vista en un manifiesto que ha sido apoyado por numerosas personalidades de diversos ámbitos sociales e intelectuales como el fundador de WikiLeaks, Julian Assange, la socióloga neerlandesa y Premio Príncipe de Asturias, Saskia Sassen, el músico inglés Brian Eno, el economista estadounidense James Galbraith, el exparlamentario laborista Stuart Holland o el filósofo eslovaco Slavoj Žižek entre otros.

Entre los objetivos de transparencia que DiEM25 plantea en su manifiesto destacan propuestas como que las reuniones del Consejo de la UE, del Ecofin, del ITF y del Eurogrupo sean retransmitidas en directo, que las actas de las reuniones del consejo de gobierno del Banco Central Europeo sean publicadas unas semanas después de que las reuniones hayan tenido lugar y que todos los documentos relativos a negociaciones cruciales (por ejemplo: TTIP, “rescates” o el estatus de Reino Unido en la UE) que afecten de cualquier manera al futuro de los ciudadanos europeos sean publicados en Internet.

Varoufakis ejerció como ministro de Finanzas del Gobierno griego durante la primera mitad de 2015. Su gestión al frente del equipo negociador ante los acreedores del país le ha valido fuertes críticas dentro y fuera de Grecia. Tras su renuncia del Gobierno de Alexis Tsipras el verano pasado, Varoufakis comenzó a explorar fórmulas para hacer frente a lo que él denomina una élite de burócratas que, además de carecer de legitimidad democrática, están llevando a la UE al abismo.

“No sólo nos enfrentamos al bucle de políticas económicas fallidas y letales”, subraya el exministro, “sino que todo comienza a saltar por los aires a causa del desatino de Bruselas y el hecho de que el despertar de actitudes nacionalistas y xenófobas en nuestros países está socavando la Unión”.

Según Varoufakis, y ante la actitud subrepticia y de resistencia absoluta por parte de “la Europa oficial” a cualquier debate que suponga un cambio en su statu quo, sólo los pueblos “que aun sintiéndonos identificados con nuestras naciones y culturas respectivas, podemos trabajar sobre todo aquello que nos une y nos brinda no una nacionalidad, pero sí una identidad europea y un futuro juntos.” Esa identidad común, dice Varoufakis, pasa por regenerar la arquitectura de la UE y de la moneda única. “Sólo a través de instituciones abiertas y transparentes se puede energizar esa regeneración”, insiste.

Tras la rueda de prensa y hasta el acto fundacional de esta noche, que se emitirá en directo via “live stream”, tendrán lugar varios coloquios en los que participarán invitados de toda Europa* con el objeto de dar inicio a ese diálogo paneuropeo al que DiEM25 aspira propiciar y extender a todos los ciudadanos de los estados miembros de la UE.

*El autor es ponente en uno de los coloquios organizados por DiEM25.