Com l'Abad Oliba cap el 1027 va saber formular la Treva de Déu i aconseguí que la respectèssin. Inici de pacificació a la societat feudal.

 Estatua de l'Abat Oliba sostenint l'edifici del seu monestir de Ripoll

 

 Els comtats catalans des de Guifre el Pilós, fins una mica més enllà de l'any 1000.

 

 

L'ONU dona un premi a Pau Casals pels seus esforços per la Pau. Quina era aquesta reunió que menciona Pau Casals el 1971 a la seu de l'ONU?   Donc una assemblea de Pau  al Prat de Toluges al Rosselló:

  El número 1 senyala Toluges, al Rosselló. Allà hi hagué la primera assemblea de Pau i Treva de la que en tenim referències, donc s'ha conservat l'acta. L'acta parla d'un altre assemblea a Toluges, i es creu que també n'hi hagué  d'altres  abans d'aquesta data a la diòcesi de Vic, de a on l'Abat Oliba n'era bisbe.

 Quines van ser les primeres paraules de Pau Casals?

La primera assemblea de Pau i Treva de què tenim notícia va ser la de Toluges, al Rosselló, l'any 1027. Va ser presidida pel bisbe d'Elna i amb presència de l'abat Oliba, abat de Ripoll i Cuixà i bisbe de Vic. L'assemblea va comptar amb la presència de nobles catalans i nombrosa gent del poble del bisbat d'Elna, que es van compromètrer a respectar·la. L'objectiu era fer desaparèixer o limitar els robatoris a la gent desarmada que feia camí per complir el precepte del diumenge. La seguretat pública era aleshores un gravíssim problema, era un campi qui pugui. Sense arreclar aquest, no es podia abordar la sol·lució d'altres, era condició sine qua non.

Làpides conmemoratives en francés i català de la primera assemblea de Pau i Treva a Toluges el 1027.  
Aquesta assemblea va establir la Treva des del vespre dels dissabte fins a la primera hora del dilluns per assegurar la protecció dels eclesiàstics i famílies que fessin camí cap a les esglésies, sota pena d'excomunió. Aleshores tot era

molt incipient, era el moment de la primera ocupació del territori després de desalotjar els alarbs, no hi havia llei civil, així que l'única coacció era la llei eclesiàstica, d'una certa força aleshores.  Va ser un encert instituir aquesta petitíssima escletxa de pau; sis anys més tard Oliba la va allargar 48 hores més. L'Abat Oliba hi hagué d'insistir en un altre assemblea també al Prat de Toluges l'any 1031. Tenim notícia segura d'un concili provincial a Vic a on s'hi tractà la pacificació, però segurament n'hi hagué més abans i després d'aquestes assemblees documentades.

La Pau s'instituí anys després: prohibia assaltar i violar l'església i els monestirs, i també les cases al seu voltant construïdes dins un circuit de trenta passes. Aquests espais s'anomenaven sagreres. Com era un espai protegit, la gent hi guardava els béns i les collites per evitar-ne el saqueig. També miraven d'enterrar els morts en aquesta zona sagrada perquè no fòssin profanades les tombes. 

Aquesta institució es va estendre per bona part de l'Europa feudal. En efecte, el model va ser comunicat al concili de Niça l'any 1041, i es va extendre per Europa de la mà dels benedictins. Les sancions d'ordre civil arribaren bastant més tard. Uns vint anys més tard, el 1064 el comte Ramon Berenguer I va incorporar aquests acords als Usatges, la primera recopilació de dret a Catalunya, per tant passaven a ser una llei civil.  ...Podriem dir que el primer Nòbel de la Pau va ser l'Abat Oliba.  Va  fer respectar un model de treva, de pau a Europa.

L'Editorial Dalmau ha publicat un folletó curt sobre les Assembleas de Pau i Treva, que us recomanem (es llegeix en dues hores). La Pau i Treva és una gran aportació catalana a la cultura occidental, tot i què és força desconeguda pel gran públic:

Llibret o fulletó molt curt i fàcil de llegir. Com l'Abat Oliba va saber formular la Treva de Déu i aconseguir que la respectèssin. A l'Assemblea del Prat de Toluges (Rosselló) l'any 1027. I com va insistir en posteriors assembleas fins aconseguir una certa pacificació. L'any 1041, el model es comunica al concili de Niça i s'estén per Europa de la mà dels benedictins.

De la pàg. 40 a la 45  exposa amb il·lustracions  el naixement i desenvolu-pament a Catalunya de la Pau i Treva. L'any 1173  les assemblees  per primer cop van ser convocades pel rei  Alfons I el Cast.
 "...l'any 1188 una assemblea de Pau i Treva va aprovar la concessió d'un subsidi al sobirà. Posteriorment, l'any 1192, es van incorporar a l'assemblea representants del habitants de la ciutat dedicats al comerç i a l'artesania, amb la qual cosa els tres estaments més influyents de la societat -nobles, eclesiàstics i burgesos de la ciutat-, ja coincideixen per primera vegada en una institució" (...) "En el segle XIII, durant l'època de Jaume I l'assemblea de pau i treva assolí el seu màxim apogeu com institució al servei de la monarquia, alhora que va iniciar la seva decadència deixant el pas a una nova institució que es va conèixer amb el nom de Corts"
"De les Corts al Parlament (segles XIII-XX)" Cristòfol-A Trepat. Ed. Barcanova. Barcelona.1992. (96 pàg). Moltes il·lustracions. Mida aprox. del llibret, com mig din4 o sigui un din5.

 

 

Petit folletó molt ben escrit, curt però molt interesant perquè parla de les persones que van dirigir Catalunya al voltant de l'any 1000, uns anys molt convulsos, no hi havia llei ni ordre.  L'Abat Oliba va ser clau. En primer lloc amb la Pau i Treva pacificà una mica aquell món violent sense llei. Gràcies al seu prestigi personal era demanat el seu consell per la comtessa Ermessenda de Barcelona, així com la seva intermediació a les disputes dels nobles. Cal conèixer una mica els personatges que intervenen per no fer·se un embolic. El fulletó d'Abadal "Com Catalunya s'obrí al món mil anys enrera" pot ajudar. Ed.Dalmau. Col·lecció Episodis de la Història. Barcelona. 2a ed. 1999. (60 pàg)

"L'Abat Oliba, Bisbe de Vic i la seva època" - Ramon d'Abadal i de Vinyals. Urgoiti Editores. Pamplona. 3a ed. 2003. 388 pàg., 40€. (en català) - ISBN 9788493247997 -  
 
La primera part del volum és una biografia de Vila d'Abadal per Francesc Vilanova i Vila d'Abadal, de 184 pàg. amb  un llistat de la seva bibliografia.   La segona part és la biografia de l'Abat Oliba pròpiament dita, d'unes 200 pàg.

L'autor vol explicar l'entorn, els fets, els personatges importants de l' època de l'Abat Oliba, però sense novel·lar·ho gens ni mica. Només parla de fets que es poden documentar. Presenta als seus pares i germans, la resta de la família comtal, parents seus; la ràtzia d'Al-Mansur a Barcelona el 985, la mort el 1005 del seu germà petit Berenguer a la batalla d'Albesa... Es llegeix fàcilment, els fets estan molt ben estructurats. Després exposa la que en diu "La vida amagada" de l'Abat Oliba, o sigui els 12-15  anys en que va exercir  de comte, els sis que va ser monjo a Ripoll, i els deu en que, tot i ser l'abat,  no va tenir cap rellevància pública, es a dir, fòra dels seus dos monestirs de Ripoll i Cuixà. Per contra, a la darrera part "La vida activa", exposa les nombroses intervencions des que va ser bisbe de Vic, i que s'extenen per més de 70 pàgines, donc efecti- vament, hi ha nombrosa documentació que s'ha conservat. Sobresurt l'obra de recuperació dels bens de l'Església, els d'administració sobretot del bisbat de Vic, i en particular la seva obra de pacificació  de la societat. En efecte, tant pel que fa a posar pau a baralles de nobles que es disputen un territori, o be donant el consell que li demana el rei Sancho el Mayor de Navarra, com l'implantació de la Treva de Déu el 1027, i més tard la Pau de Déu, una iniciativa que va seguir essent efectiva durant tota l'Edat Mitja catalana. A Niça, a una assemblea de bisbes del migdia francés, l'arquebisbe Raimbau d'Arles comunica l'any 1041 l'iniciativa de l'Abat Oliba. L'assemblea la va fer seva i decretà la treva de quatre dies, un més que el concili de Vic. Era present allí l'abat Odiló de Cluny que "posà al seu servei els formidables mitjans de què disposava, i així ha pogut ésser celebrat com el pare d'una institució que devia al nostre Oliba la vera paternitat; Odiló en fou l'expandidor i el propagandista" (pàg. 170). En aquest llibre l'implementació de la Pau i Treva  és explicada en detall.
 
M'han agradat molt els dos casos d'exemples de com s'impartia justícia aleshores (pàg 106-107). En efecte, Oliba va recòrrer a la cort -suprema assemblea judicial del país-  per recuperar bens escampats dels seus monestirs; el cas més conegut va ser el 1023 en que va reclamar unes possessions a Montserrat. Un cop recuperades, Oliba va instal·lar desseguida monjos de Ripoll a l'ermita de Santa Maria, fundació que va anar creixent amb molts anys, fins arribar a ser l'actual monestir.  

Al llibre hi surten molts noms, es clar; cal fer·se potser, un esquema genealògic per seguir millor el que va explicant. De fet surten tots els noms  que hi ha en aquesta entrada.
 

Potser enlloc de llegir el llibre de R. d'Abadal us pot convenir la recensió llarguíssima que en va fer Jaume Vicens i Vives.  La trobareu a "Obra dispersa. Vol I" Jaume Vicens i Vives. Editorial Vicens i Vives, Barcelona. 2011. (pàg. 324-329)  Inicialment va publicarse a un número de la revista "Hispania", l'any 1949.


Vicens i Vives  encara en va parlar a un article molt més curt a la revista "Destino" el 1948. També el trobareu  al mateix volum I de l' "Obra dispersa", pàg. 372-373.

L'última és la del monjo Anselm M. Albareda, monjo de Montserrat, y prefecte de la Biblioteca Apostòlica Vaticana. Publicada el 1931, no s'ha reeditat i només es pot trobar a biblioteques  grans i llibreters de vell.  No  cal dir que és molt  bona també. "L'Abat Oliba, fundador de Montserrat" Monestir de Montserrat, 1931. (359 pàg.)

(Post  visitat 1687 vegades)

 

 

 

Article relacionat:   Llum sobre la “foscor”: l’Scriptorium de Ripoll

Entrades relacionades publicades a la Cuca de Llum:

>>  Catalunya, la democràcia més antiga d'Europa v.3

 

>>  "La naixença de Catalunya (s.XI) fou un part dificilíssim" J. 

 

>> Com es forma la identitat catalana, diferències  amb la cultura castellana. "Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat" article molt recomanat entrevista a Josep Fontana, historiador, autor de "La formació d'una identitat", un llibre recent de la història de Catalunya. Aquest és un article important.   

 

 

>>  Abat Oliba (5 altres posts en aquesta blog)

___ 

La inexplicable desaparició de l’himne a l’ONU de Pau Casals, cinquanta anys després de l’estrena

 

   

 

 

 

UN Building
760 United Nations Plaza, Manhattan, Nova York.  Mapa a Google

 

 22.10.2021

Aquest diumenge fa exactament cinquanta anys del famós discurs del “I am a Catalan” del músic i compositor Pau Casals (el Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) a l’assemblea general de l’ONU. Va ésser l’última vegada que va trepitjar la seu de les Nacions Unides, a la riba del riu Hudson de Nova York, però no la primera. Perquè Casals, d’ençà de pràcticament el naixement de l’organisme internacional, el va concebre com el casal de la pau mundial i força vegades el va fer servir com a potent altaveu del seu missatge pacifista i de justícia universal.

 

 

La relació, intensa i íntima, es va començar a establir força abans, el 1958, quan el secretari general Dag Hammarskjöld va aconseguir finalment, després d’uns quants intents, que el compositor vendrellenc toqués en directe amb l’Orquestra del Festival Casals el Dia de l’ONU, el 24 d’octubre. Casals, forçat a deixar Catalunya arran de la victòria feixista a la guerra del 1936-1939, havia decidit de no tocar en cap país que hagués legitimat el règim de Francisco Franco, com els EUA. Però l’estatus neutral de la seu de l’ONU, a Manhattan, el va empènyer finalment a acceptar la invitació amb la consciència tranquil·la. El concert, juntament amb l’aferrissat missatge contra l’amenaça nuclear i en favor de la distensió entre superpotències que havia enregistrat poc abans a Ginebra, es va retransmetre per ràdio a més de quaranta països i el va convertir en tot un símbol de la lluita per la pau mundial.

 

El 1963, la seva imatge pacifista es va consolidar encara més quan hi va tornar per interpretar el seu oratori “El pessebre”, una de les partitures catalanes més difoses mundialment. Aquest cant a la pau, la puresa de sentiments, la fe i l’esperança, l’havia començat a compondre el 1943 a Prada de Conflent a partir d’un text del seu company d’exili Joan Alavedra, el “Poema del pessebre“, en què feia parlar les figures del pessebre en un llenguatge entenedor per a una nena de cinc anys: el pescador, la filadora, la mula, el bou, els camells… Després d’haver-lo estrenat a Acapulco el 24 de desembre de 1960 –Mèxic, segons Casals, era el lloc del món on, després de Catalunya, hi havia més catalans– i d’haver-lo portat al llarg del 1962 per les principals ciutats de tots els continents com una crida a la pau i a la fraternitat entre els pobles, el Dia de l’ONU del 1963 va sonar en directe a la seu de les Nacions Unides en el divuitè aniversari de la seva creació i el vint-i-cinquè de la Declaració Universal dels Drets Humans.

............

 

 

 El profund esperit pacifista de Pau Casals, un valor que ell mateix sempre va identificar amb el fet de ser català, es va destacar encara més el 22 de maig de 1970, quan va tornar a visitar les Nacions Unides per reunir-se amb 5, i va llançar un missatge sobre la greu situació mundial, la importància de l’ONU i la necessitat d’unes condicions millors per a les noves generacions. I poc després, el 24 d’octubre de 1971, a noranta-quatre anys, va assistir a l’assemblea general per a rebre la primera Medalla de la Pau que l’organisme concedia. El compositor, és clar, no va desaprofitar els focus i va pronunciar davant els delegats de tot el món un discurs tant emotiu com sorprenentment improvisat que, encara amb el franquisme vigent al nostre país, va donar a conèixer mundialment la causa catalana.

 

Però en aquella jornada, tot i quedar una mica eclipsat per la càrrega simbòlica i política de les seves paraules, Casals també va parlar de pau i llibertat amb el llenguatge universal de la música: per una banda, interpretant tot sol amb el violoncel la cançó tradicional catalana “El cant dels ocells”, que de fet ja havia tocat en la presa de possessió del president J.F. Kennedy el 1961 a Washington; i, per una altra banda, dirigint l’Orquestra i Cors del Festival Casals en l’anomenat “Himne a les Nacions Unides“. Aquella composició era un encàrrec exprés del mateix secretari general U Thant i anava lligat a una lletra de Wystan Hugh Auden, el poeta més influent en llengua anglesa d’ençà de T. S. Eliot, que recollia el preàmbul de la Carta de les Nacions Unides del 1945.

És força sorprenent que, així com la interpretació d'”El cant dels ocells” de fa cinquanta anys a l’ONU va acabar de popularitzar internacionalment aquell tema popular català com a símbol de pau i llibertat, tot un himne dedicat a l’ONU com l’encomanat expressament a Casals i Auden no s’hagi tocat mai més a la seu de les Nacions Unides. “A partir d’aquell dia comença el misteri. Com així l’himne estrenat oficialment i editat per Alexander Broude Inc. de Nova York ha desaparegut? Com així l’himne roman dins l’arena com la flor romanial? Com així la web de les Nacions Unides qualifica l’obra de Casals i Auden com ‘un’ himne, però diu que no té himne oficial?” Són les preguntes que es va fer el 2008 Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo, en un article publicat al Diari de Balears, i que va respondre ell mateix: “No hi ha versió oficial, però els indicis delaten que, amb moviments diplomàtics, Espanya va fer feina de claveguera per a desautoritzar l’himne.” L’autor exposava dues evidències: Pau Casals, d’ençà que es va haver d’exiliar, no va desaprofitar mai cap ocasió per a condemnar la dictadura militar de Franco; i el poeta Auden, de fet, s’havia significat durant un temps en la defensa de la República, ja fos formant part –breument– d’una ambulància de les Brigades Internacionals, ja fos editant el poema “Spain 1937” amb la intenció de recaptar fons per a la xarxa mèdica republicana.

En favor de l’esforç diplomàtic del règim franquista per a mirar de silenciar l’himne a l’ONU, s’hi va afegir la mort, quasi simultània, dels tres protagonistes de la composició: Auden, l’autor de la lletra, es va morir el 29 de setembre de 1973; Pau Casals, el compositor de la música, el 23 d’octubre de 1973, i U Thant, l’autor de l’encàrrec, el 25 de novembre de 1974. Arran de la denúncia pública de Balutxo el 2008 de la caiguda en l’oblit de l’himne, les iniciatives del nostre país perquè la composició adquirís l’estatus d’oficialitat a l’ONU o que, simplement, tornés a sonar a la seu de Nova York s’han repetit periòdicament en forma de resolucions parlamentàries –el 2009 a la cambra balear, el 2011 a la cambra catalana i al congrés espanyol…– i també de peticions reiterades de la Fundació Pau Casals i de l’Ajuntament del Vendrell. Sense resposta.

No es pot acabar aquest repàs de l’empremta de Pau Casals a l’ONU sense esmentar la seva presència física, encara ara, a la seu de Nova York. Perquè cal saber que quan Casals va comparèixer a l’assemblea general del 1971, l’escultor nord-americà Robert Berks li va demanar de posar per a ell i, amb el seu peculiar estil escultòric a partir de bocinets de fang llançats, en va crear un bust que Robert Howard, president de Centronics Data Computer Corporation, va donar a les Nacions Unides el primer de gener de 1973. De fet, Berks en va fer tres còpies: una és al Museu Vil·la Casals del Vendrell, una altra a la sala simfònica Pablo Casals del Centre de Belles Arts de San Juan de Puerto Rico i la tercera, l’original, és la que es pot contemplar a la primera planta de la seu de l’ONU, allà on el violoncel·lista català va proclamar al món, a viva veu i també amb música, la seva orgullosa catalanitat.

 

I una mica més: Entre les iniciatives del govern i la Fundació Pau Casals per a commemorar els cinquanta anys del famós discurs del compositor vendrellenc i l’estrena de l’himne a les Nacions Unides, hi ha el rodatge del documentari Un himne per a les Nacions Unides de Pau Casals, un projecte audiovisual que s’estrenarà l’any vinent amb “documents històrics, materials inèdits i entrevistes a personalitats i testimonis”. Precisament un altre documentari, La música d’Europa, de Jordi Barrachina, va explicar el 2012 la influència gens negligible que va tenir Pau Casals per a convertir l’Oda a l’alegria de Ludwig van Beethoven en l’himne d’Europa.

 

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/onu-pau-casals-i-am-a-catalan-com-a-casa/

 

 

 

 

___

Farà 50 anys del concert i discurs de Pau Casals a l'ONU, el dia 24 d'octubre

 

Pau Casals por el Día Mundial de la ONU en 1958: “La ONU, es la mayor esperanza de paz”

 

 

 

L'audio del seu discurs està penjat al web de l'ONU:

 

 https://news.un.org/feed/download/1444232/es/sites/news.un.org.es/files/audio/2018/10/casals-un-day-concert-1958.mp3

 

24 d'octubre 1971, Pau Casals - Vídeo del seu parlament en ser·li entregada la Medalla de la Pau a l'ONU (7 min. subtítols en català) Aquest 2021 farà 50 anys.

24.oct.1971  -  Tal dia com avui de l'any 1971, a la seu de les Nacions Unides a Nova York, Pau Casals rebia la Medalla de la Pau. Aquí teniu sencer el seu gran discurs, quan encara Catalunya estava sota el jou franquista.

"Aquest és l'honor més gran que he rebut en la meva vida, perquè la pau ha estat sempre la més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig apendre a estimar·la. La meva mare, una dona excepcional, genial, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.  Per això les Nacions Unides que treballen únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor.  Però deixim dir...

"Soc un català. Catalunya és avui una província d'Espanya. Però, què ha estat Catalunya?   Catalunya ha estat la nació més gran del món.  Us diré, us diré el perquè.  Catalunya va tenir el primer Parlament molt abans que Anglaterra!  Catalunya va tenir l'inici de les Nacions Unides.  Totes les autoritats de Catalunya al segle XI  es van trobar a una ciutat de França, en aquell temps Catalunya. Per parlar de Pau... Al segle XI!  

Pau al món, en contra, en contra, en contra de les guerres i de la inhumanitat de les guerres.  Això va ser Catalunya. 

Ara soc tant feliç, tant content tant emocionat de ser aquí!"

 ......

En reconeixement a l'actitud de Pau Casals en defensa de la pau, els Drets humans i la identitat dels pobles, el 1971 el secretari general de les Nacions Unides, U thant, li va lliurar la Medalla de la Pau. 

El discurs que Pau Casals va fer en agraïment a aquesta distinció consta com un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana.

(Quina va ser aquesta reunió de Pau tant important? un model que es va estendre per tot Europa? Va ser l'implementació de la Treva de Déu que l'Abad Oliva va aconseguir l'any 1027. Cliqueu:   
> Com l'Abad Oliba cap el 1027 va saber formular la Treva de Déu i aconseguí que la respectèssin. Inici de pacificació a la societat feudal. Cuca de Llum)

.....

 

Aquest octubre del 2021 farà 50 anys d'aquest discurs de Pau Casals a l'ONU

El nostre homenatge a Pau Casals, compromès amb la pau i la llibertat, i que va morir fa 43 anys.

Recuperem un fragment d’una de les cartes que Casals, a l’exili des de 1939, va enviar al seu amic Andreu Claret el Nadal de 1947:

“Gràcies pel telegrama rebut ahir. Desitgem que les festes ho siguin una miqueta. Per a nosaltres la d’avui és cada vegada més trista car és en aquest dia que més es sent la nostàlgia de la família i de la pàtria.”
(“Pau Casals i Andreu Claret: correspondència a l’exili”. A cura d’Anna Dalmau i Anna Mora. 2009, Editorial Mediterrània).

....

La Vanguardia, Teresa Amiguet   25/10/2016

 Pau Casals interpreta a la Casa Blanca.

Pau Casals recibía la medalla de la paz otorgada por la ONU. En aquella histórica fecha, el músico interpretaba por vez primera en su sede central de Nueva York presentando el himno de la Organización. Su apoyo a la misma a la que había ayudado en varias ocasiones ofreciendo conciertos benéficos, e implicándose en acciones humanitarias, le habían hecho merecedor del encargo de su composición. 

Ese día por tanto, Casals era el protagonista de los actos de la ONU. El músico, compositor, violonchelista, y director catalán presentaba el himno de la misma, directamente ‘salido de su batuta’.

Al tiempo el artista, oriundo de El Vendrell, un pequeño pueblo de la provincia de Tarragona, era galardonado con la preciada distinción, merecida ‘por haber consagrado su vida a la belleza y a la paz, y ser por tanto un símbolo de los ideales de esta medalla’, según las palabras del birmano, U Thant, por entonces presidente de la orga- nización internacional.

’Éste es el mayor honor que he recibido en mi vida. La paz ha sido siempre mi mayor preocupación. Ya en mi infancia aprendí a amarla. Mi madre - una mujer excepcional, genial -, cuando yo era chico, ya me hablaba de la paz, porque en aquellos tiempos también había muchas guerras. Además, soy catalán. Cataluña tuvo el primer Parlamento democrático, mucho antes que Inglaterra. Y fue en mi país donde hubo las primeras naciones unidas. En aquel tiempo -siglo XI- se reunieron en Tolouges -hoy Francia- para hablar de la paz, porque los catalanes de aquel tiempo ya estaban en contra, en CONTRA de la guerra. Por ello, las Naciones Unidas, que trabajan únicamente por el ideal de la paz, están en mi corazón, porque todo lo referente a la paz le llega directamente (...) Hace muchos años que no toco el violonchelo en público, pero creo que debo hacerlo en esta ocasión. Tocaré una melodía del folclore catalán: ¨El cant dels ocells¨ (El canto de los pájaros). Los pájaros, cuando están en el cielo, van cantando:”Peace, peace, peace” (paz, paz, paz) y es una melodía que Bach, Beethoven y todos los grandes habrían admirado y querido. Y, además, nace del alma de mi pueblo, Catalunya’. 

En aquella señalada fecha el homenajeado interpretaba por primera vez en público tras muchos años de retiro escénico como protesta por la ausencia de democracia en España. El gesto del artista adquirió gran relevancia por la acertada elección del marco internacional en el que llevó a término su particular manifiesto, en un tiempo en el que el franquismo azotaba los nacionalismos. 

Exiliado en Prada de Conflent (Francia), tras la Guerra Civil española- y en San Juan de Puerto Rico en el ocaso de su vida- Casals había reducido al mínimo sus actuaciones desde la Segunda Guerra Mundial en un gesto de protesta contra el régimen franquista. Decepcionado ante la inoperancia de los aliados, que no hicieron nada por propiciar la vuelta de la democracia a España, el músico se había recluido en un doloroso silencio pese a ser uno de los artistas de más caché de la época. 

Dos años después el octubre de 1973 Pau Casals fallecía, a dos meses de cumplir noventa y siete años en San Juan de Puerto Rico.

En la actualidad, sus restos descansan en el cementerio de El Vendrell,

http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20161025/411244898204/pau-casals-catalan-ony-cant-dels-ocells.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium

=social 

 

 

 

>>  Ramoncin fa memòria que al primer parlament d'Europa es va parlar català, com explicà Pau Casals a l'ONU

 

---

Ramoncin fa memòria que al primer parlament d'Europa es va parlar català, com explicà Pau Casals a l'ONU

 

Veieu el video d'una intervenció seva a un programa de TV:

- la normalitat sense cap agressi-vitat a la convivència diària a Cata-lunya,- en contra del que pregonen els de l'oligarquia de l'altiplà-.

- el català és un idioma molt poderós: va ser a Catalunya i en català a on hi va haver el primer parlament d'Europa; això és el que explicà Pau Casals en rebre el Premi a la Pau a la seu de l'ONU. (Podeu veure aquest parlament clicant aquí: )

https://www.facebook.com/groups/2061555767463789/permalink/2458747174411311/