Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris repressió als catalans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris repressió als catalans. Mostrar tots els missatges

5 de setembre del 2025

4 setembre 1924: prohibeixen la sardana 'La Santa Espina', dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). La dictafura vacomençar per un cop d'Estat el 13.set.1923.



(Els catalans hem hagut de suportar dues dictadures en un mateix segle: la de Primo de Rivera (1923 -1930)  i la de Franco (1939 - 1975). Ja en som de resilients, ja.  Cuca de Llum)

 

 LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA:

13.09.1923 - Cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera, a partir de l'Ordre Reial de Defensa de la Unidad Nacional. El general tenia la connivència d’Alfonso XIII d’Espanya (perquè la causa immediata del cop tenia força relació, d’una banda, amb el desastre militar que les tropes espanyoles havien patit el 1921 a Annual, al Marroc  -on un gran nombre de joves catalans serví de carn de canó-,  i de l’altra, amb les investigacions de la premsa i el parlament espanyol sobre les responsabilitats que el monarca podia tenir en la derrota), i també va tenir el suport de les organitzacions empresarials catalanes. Fou prohibida la bandera catalana i cançons com Els Segadors o La Santa Espina; també foren clausurats l’Orfeó Català i el camp del Futbol Club Barcelona -arran que el públic havia escridassar l'himne nacional espanyol.

-

[https://www.llibertat.cat/2007/02/1923-cop-d-estat-de-primo-de-rivera-788](https://www.llibertat.cat/2007/02/1923-cop-d-estat-de-primo-de-rivera-788)

15 de juliol del 2025

Surten dos CDR que estaven a la presó. Amb una fiança.


Suport als CDR acusats injustament, per la organització terrorista i criminal d'Ecspanya.
Això senyors, és terrorisme
d'estat‼️

Quina vergonya i quin escàndol.
Dictadura franquista borbònica.
Qui els rescabalarà de tanta injustícia.
De tanta presó?  multes?

7 de juny del 2025

El català va ser prohibit durant la dictadura de Primo de Ribera. Aquí teniu un edicte prohibint tocar la sardana "La Santa Espina" a la via pública el 1921

 

 

La dictadura de Primo de Ribera va durar 7 anys; la del franquisme des del 1939 al 1975.

7 anys + 36 anys = 42 anys  de persecució del català durant el s.XX.

 Ja en som de resistents  ja.

__ 

1 de maig del 2025

La meva experiència m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xulo(...) no serveix per apaivagar la seva agressivitat.



 
(...) "No anem bé. Hi ha qui no ha llegit honestament els fets que s’han produït des de l’1 d’octubre i ara, de genolls davant d’una justícia incerta, renuncia expressament a complir el seu programa. A mi em fa l’efecte que l’estratègia de les defenses és equivocada des de l’inici. La meva experiència en la vida privada i en la laboral m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xulo(...) no serveix per apaivagar la seva agressivitat. Cal seguir defensant els principis que es van proposar, i que han guanyat dues eleccions consecutives amb coherència, fermesa i valentia.". Jaume Molsosa.

(Repeteixo aquesta frase en un post apart perquè entre tots rumiem si aquest autor ha donat  o no amb la clau: quin tó, quin tarannà cal oposar a "aquesta gent tan ufana i tan superba".
Cuca de LLum)
 
 
 
 
NOTÍCIES RELACIONADES, la llarga guerra psicològica de Madrid contra l'autoestima dels catalans, ferides greus de les que pocs en són conscients:
 
 
          
 

>>  Sortir al carrer a lluitar pels drets i llibertats està en l’ADN de Catalunya

 

(Aquest post ha rebut 2892 visites, moltíssimes per una blog tan petita com aquesta)

 _

28 de desembre del 2024

El País Valencià és una colonia d'Espanya. Ho explica l'escriptor Ricardo Chulià, autor del llibre "Eixida d'Emergència". (vídeo 1 hora 8 min)

  


L'espoli d'Espanya als Països Catalans és una constant, però en el cas del País Valencià és salvatge: tot i tenir un PIB per càpita menor a la mitjana espanyola, continuen aportant més que la mitjana a la caixa comuna. Que els valencians tinguin una esperança de vida menor que els madrilenys no és per casualitat. El colonialisme espanyol mata i l'única forma de combatre-ho és amb un discurs valencià nacional centrat.


Amb el filòleg i escriptor Ricard Chulià, que ha publicat "Eixida d'Emergència" explorem els possibles camins paral·lels entre nacionalistes catalans

"País Valencià. Eixida d'emergència" Ricard Chulià.

978-84-18618-78-9

Vídeo de l'entrevista: 

>>> https://youtu.be/CODxmo00HPc?si=NsEx91-i8xPHm41I


_

13 de novembre del 2024

Acte de suport a Gonzalo Boye a Barcelona: d'aquí un mes començarà un judici en contra seu a l'Audiència Nacional. v.2 amb la referència a un altre vídeo sobre la seva imputació

 


Acte d'avui 29.oct.2024. El vídeo és de l'entrevista més aviat curta que li fan a Gonzalo Boye, abans de la projecció del vídeo "Gonzalo Boye, enemigo público",  tot just acabar de publicar per Filmin. Acte pels subscriptors de Vilaweb a les Cotxeres de Sants.

Per cert, Gonzalo Boye dona una definició de "lawfare"

>> https://youtu.be/EEwwcCZ3XXM?si=Z0qkfD_NCqsvh9tU

 

.....................................

25.setembre.2024

>>>  Gonzalo Boye: "la meva imputació es basa en declaracions d'una persona a qui perdonen un homicidi"

PRESENTACIÓ DEL VÍDEO A YOUTUBE:

"Gonzalo Boye, l'enemic públic" és un documental sobre la figura de l'advocat encarregat de la defensa de líders independentistes, entre d'altres, de Carles Puigdemont. Gonzalo Boye denuncia un lawfare orquestrat contra la seva persona, per les anomenades clavegueres de l'Estat.- Cliqueu:

 >>> https://youtu.be/SzuL1ThMzOc?si=GRANH6wVz9WYEkO4

 

 

__

29 d’octubre del 2024

Guerra bruta contra l'independentisme: ara amb la causa oberta contra Gonzalo Boye, quin judici es celebrarà d'aquí un mes




Gonzalo Boye va responent amb serenitat i llucidesa a les preguntes del presentador i del públic respecte a la seva situació davant el proper judici en primer terme, que se celebrarà d'aquí un mes. També sobre el President Puigdemont, sobre com es guanya la independència,... ho trobo molt informatiu. És llarg, caldrà reservar-ho per trajectes en cotxe... perquè val la pena.

 


 Anotaré algunes de les idees que exposa, sense ser exhaustiva, ni literal:

1- ...el estado español se está peleando con el gobierno central. Esto es un reflejo de un problema sistémico. La estructura de ese estado está en una crisis.

...Me cuesta imaginar que un  fiscal general haya cometido un delito.

(seguirém més tard)


 TVBagué Serveis Audiovisuals - 21.oct.2024

>> https://youtu.be/DiiXLpjfWzc?si=n_u_mcFigoyRiaTi

 

INFORMACIÓ RELACIONADA:


 

 

"Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial(assaig)

Autor: Damià del Clot

Pròleg: Carles Puigdemont

A cura de: Proemi: Jaume Alonso-Cuevillas

Pàgines: 292

Data de publicació: 26.08.2024

Quan els poderosos perden o temen perdre el poder, reaccionen amb violència. Ha estat així en el passat i és així en el present.


L’exèrcit espanyol s’ha revelat com una institució que no ha tolerat el pluralisme, ni la democràcia, ni el respecte als drets fonamentals, ni la descentralització política. Quan Catalunya ha guanyat poder polític, els militars no han dubtat en utilitzar la força per imposar la seva llei; la del més fort, per arrabassar-lo. La violència, el terror i la mort travessa tots els cop d’Estat fins que arriba la Constitució de 1978 i el poder militar perd la força que tenia.


Amb la creació de l’Estat de les Autonomies, el centralisme polític madrileny ha d’aprendre a conviure amb nacions com Catalunya que reclamen més poder de gestió. És aleshores que l’alta judicatura espanyola agafa el relleu dels militars en la defensa de la unitat de la Pàtria; una defensa que, sovint, queda extramurs de l’ordenament jurídic que diuen defensar. El cop passa de ser violent a ser de vellut. El poder dur es torna tou, però no deixa de ser un poder capaç d’exercir una violència institucional que el permet empresonar innocents, embargar bens o tergiversar el dret transformant una manifestació pacífica en una rebel·lió violenta o un moviment social com l’independentista en una organització terrorista.
 

Colpisme és un assaig que posa el descobert les estratègies colpistes dels poderosos en un Estat espanyol que malgrat autoproclamar-se democràtic tolera estratègies subversives d’alta i baixa intensitat.

Per a veure la presentació del llibre:  

>>  Nou llibre de Damià del Clot: "Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial", presentat  per Jaume Alonso-Cuevillas 19.09.2024

 

.....................................



"Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català" Publicat el 2021

Autor: Damià del Clot Trias
Pròleg: Carles Mundó i Jordi Matas  /  Pàgines: 306
Data de publicació: 01.09.2021
Voliana Edicions.


 El procés sobiranista ha estat una crisi constitucional que ha posat al descobert les febleses de la democràcia espanyola. I més concretament del seu sistema judicial. Aquest s’ha sumat a una estratègia de persecució i destrucció d’un moviment, l’independentista, que va emergir amb força a Catalunya d’ençà que el juny de 2010 el Tribunal Constitucional va fer pública la sentència de l’Estatut.

Aquest llibre analitza l’estratègia del lawfare -guerra legal o batalla jurídica-, que no és desconeguda per l’Estat espanyol. El franquisme ja es va servir de la llei i dels tribunals d’excepció per aniquilar la dissidència política. Però no va ser fins als primers anys del segle XXI que els EEUU van perfeccionar aquesta tècnica de guerra no convencional arrel dels atemptats de l’11-S. Avui el lawfare esdevé una estratègia que requereix de les complicitats del govern, dels mitjans de comunicació, dels operadors judicials i, sobretot, d’un deep state que té com a objectiu protegir la raó d’Estat. I això només és possible fent un ús del dret penal i processal de l’enemic.

En aquest llibre que teniu a les mans, Damià del Clot fa una fotografia panoràmica precisa dels mecanismes de repressió que ha anat construint i perfeccionant l’Estat durant el darrer segle, però que beuen d’una llarga tradició a bastament provada en múltiples episodis de colonització i assimilació.”

Carles Mundó. Advocat. Conseller de Justícia, 2016-2017.



 "Lawfare. La estrategia de represión contra el independentismo catalán" Damià del Clot. Ed. Los Libros de la Catarata. Madrid. 2022. 222 pág.  Libro SIN copyright, con permiso expreso para ser distribuido. Prólogo de Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol.

Damià del Clot es Doctor en Derecho, abogado y politólogo. Actualmente es profesor asociado en la Universidad Autónoma de Barcelona y alcalde Vilassar de Mar (Maresme).

 










 

>>  "Els catalans són un poble mobilitzat, i quan s'han de posar ferms, es posen ferms" Gonzalo Boye  (vídeo 30 segons)

 

_

Nou llibre de Damià del Clot: "Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial", presentat per Jaume Alonso-Cuevillas 19.09.2024



  Si voleu veure la presentació del llibre, cliqueu:

 >>  https://youtu.be/6lceE_s8vO8?si=UCOONlWtsNmSDK9r

 

"Colpisme. De la violència militar al lawfare judicial (assaig)


Autor: Damià del Clot

Pròleg: Carles Puigdemont

A cura de: Proemi: Jaume Alonso-Cuevillas

Pàgines: 292

Data de publicació: 26.08.2024


Quan els poderosos perden o temen perdre el poder, reaccionen amb violència. Ha estat així en el passat i és així en el present.
 

L’exèrcit espanyol s’ha revelat com una institució que no ha tolerat el pluralisme, ni la democràcia, ni el respecte als drets fonamentals, ni la descentralització política. Quan Catalunya ha guanyat poder polític, els militars no han dubtat en utilitzar la força per imposar la seva llei; la del més fort, per arrabassar-lo. La violència, el terror i la mort travessa tots els cop d’Estat fins que arriba la Constitució de 1978 i el poder militar perd la força que tenia.


Amb la creació de l’Estat de les Autonomies, el centralisme polític madrileny ha d’aprendre a conviure amb nacions com Catalunya que reclamen més poder de gestió. És aleshores que l’alta judicatura espanyola agafa el relleu dels militars en la defensa de la unitat de la Pàtria; una defensa que, sovint, queda extramurs de l’ordenament jurídic que diuen defensar. El cop passa de ser violent a ser de vellut. El poder dur es torna tou, però no deixa de ser un poder capaç d’exercir una violència institucional que el permet empresonar innocents, embargar bens o tergiversar el dret transformant una manifestació pacífica en una rebel·lió violenta o un moviment social com l’independentista en una organització terrorista.
 

Colpisme és un assaig que posa el descobert les estratègies colpistes dels poderosos en un Estat espanyol que malgrat autoproclamar-se democràtic tolera estratègies subversives d’alta i baixa intensitat.

(Resum de la pròpia editorial)

 

LLIBRE ANTERIOR DEL MATEIX AUTOR:


"Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català"

Autor: Damià del Clot Trias

Pròleg: Carles Mundó i Jordi Matas 

Data de publicació: 01.09.2021

Voliana Edicions.   Pàgines: 306

 

 

 El procés sobiranista ha estat una crisi constitucional que ha posat al descobert les febleses de la democràcia espanyola. I més concretament del seu sistema judicial. Aquest s’ha sumat a una estratègia de persecució i destrucció d’un moviment, l’independentista, que va emergir amb força a Catalunya d’ençà que el juny de 2010 el Tribunal Constitucional va fer pública la sentència de l’Estatut.

Aquest llibre analitza l’estratègia del lawfare -guerra legal o batalla jurídica-, que no és desconeguda per l’Estat espanyol. El franquisme ja es va servir de la llei i dels tribunals d’excepció per aniquilar la dissidència política. Però no va ser fins als primers anys del segle XXI que els EEUU van perfeccionar aquesta tècnica de guerra no convencional arrel dels atemptats de l’11-S. Avui el lawfare esdevé una estratègia que requereix de les complicitats del govern, dels mitjans de comunicació, dels operadors judicials i, sobretot, d’un deep state que té com a objectiu protegir la raó d’Estat. I això només és possible fent un ús del dret penal i processal de l’enemic.

En aquest llibre que teniu a les mans, Damià del Clot fa una fotografia panoràmica precisa dels mecanismes de repressió que ha anat construint i perfeccionant l’Estat durant el darrer segle, però que beuen d’una llarga tradició a bastament provada en múltiples episodis de colonització i assimilació.”

Carles Mundó. Advocat. Conseller de Justícia, 2016-2017.

 

__

24 d’octubre del 2024

L'última pregunta del Tribunal d'Estrasburg, una oportunitat per a una condemna inèdita d'Espanya: demana als advocats de l’estat i als condemnats per l’1-O que aclareixin si els és aplicada l’amnistia

  

 El TEDH demana als advocats de l’estat i als condemnats per l’1-O que aclareixin si els és aplicada l’amnistia, i això pot enfortir l’argument principal de la demanda més que no pas salvar l’estat espanyol

 

Josep Casulleres Nualart - Vilaweb - 23.oct.2024

L’amnistia podrà estalviar una condemna a Espanya del Tribunal d’Estrasburg per la repressió contra els dirigents independentistes per l’1-O? Aquesta amnistia, probablement, no. Sobretot perquè la llei que va entrar en vigor el mes de juny passat no reconeix cap vulneració de drets humans ni preveu cap indemnització a les víctimes de la repressió. El Regne d’Espanya encara podria fer-la valer per demostrar als magistrats del Tribunal Europeu dels Drets Humans que l’estat ha reparat els drets dels nou ex-presoners polítics que van presentar la demanda; i en certa manera ho va fer en les darreres al·legacions presentades al tribunal, però amb la boca petita i amagant una informació essencial: que el Suprem nega precisament l’aplicació de l’amnistia als condemnats i perseguits per l’1-O. I és precisament això que demana ara el TEDH.

El Tribunal d’Estrasburg ha enviat un requeriment tant al Regne d’Espanya (la part demandada) com a les defenses dels ex-presos polítics (els demandants) perquè li diguin si s’aplica la llei d’amnistia i quines “eventuals conseqüències” té sobre cadascun. Què vol dir aquesta pregunta? Pot ser que el tribunal vulgui tenir en compte l’amnistia per a decidir si les demandes dels ex-presos han deixat de tenir sentit?

D’entrada cal tenir en compte que el president del TEDH fa arribar aquesta comunicació arran dels escrits que li van trametre les defenses d’uns quants presos en relació amb les darreres al·legacions d’Espanya presentades a començament del mes passat; perquè els advocats de l’estat al Tribunal d’Estrasburg van deixar constància de l’aprovació de la llei d’amnistia, tot transcrivint el primer article de la llei (que detalla tots els qui són beneficiaris de l’amnistia) i l’article segon (les exclusions que té). Ho exposaven com un fet principal a l’hora de valorar si calia condemnar Espanya per totes les vulneracions de drets al·legades per Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn.

 Però els advocats dels presos van recordar al tribunal que aquesta llei no els és pas aplicada, que el Suprem contravé tant l’esperit de la llei com la textualitat quan nega que la malversació que vinculen a l’1-O pugui ser objecte d’amnistia. Un detall important que els advocats de l’estat van passar per alt: hi ha una llei d’amnistia en vigor, sí, però precisament a ells no els l’apliquen (els condemnats per malversació) o es resisteixen a aplicar-los-la. I és arran d’aquests escrits de les defenses que cal entendre la darrera petició del TEDH.

És cert que el tribunal haurà de valorar si una amnistia pot significar la pèrdua d’objecte d’una demanda perquè els demandants ja no tinguin la condició de víctimes; però això tan sols pot passar si l’estat espanyol fa un reconeixement explícit i material de reparació dels drets vulnerats de les persones demandants. És ben discutible que una amnistia no aplicada repari cap vulneració de drets, i és possible que quan el TEDH dicti sentència sobre la demanda contra Espanya per la sentència contra l’1-O l’amnistia encara estigui pendent d’aplicar-se a tots els presos polítics: el Suprem els l’ha negada, i tot just ara comencen el camí perquè el Tribunal Constitucional els la concedeixi en empara, cosa que pot trigar ben bé un any; i encara el Suprem va advertir que si el TC els donava la raó, es reservava la possibilitat de presentar una pre-judicial al TJUE exposant els dubtes sobre la compatibilitat d’aquesta amnistia amb el dret de la Unió.

Però, ni que fossin amnistiats abans de la sentència del TEDH, el Tribunal d’Estrasburg té regulat que “una decisió o mesura favorable al demandant [com seria l’amnistia], en principi, no és suficient per a privar-lo de la condició de víctima, si no és que les autoritats nacionals l’hagin reconeguda, expressament o material, i hagin ofert posteriorment una reparació per la vulneració del Conveni [Europeu dels Drets Humans]”.

 

Per això, aquesta última pregunta del TEDH pot ser una oportunitat per als demandants, perquè la no-aplicació de l’amnistia és la darrera demostració de l’aplicació d’un dret penal de l’enemic contra els dirigents independentistes; que hi ha hagut durant tots aquests anys, i encara ara amb l’amnistia, una agenda repressiva oculta (no reconeguda) per a silenciar l’independentisme apartant-ne els dirigents de la vida pública i de l’activitat política. La darrera pregunta del TEDH permet als ex-presoners polítics d’enfortir l’argument perquè Espanya sigui condemnada per la vulneració de l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans, pel qual encara cap estat de l’Europa occidental no ha estat condemnat.
 
Una condemna per aquest delicte voldria dir que el tribunal considera que el Regne d’Espanya ha fet servir la justícia per silenciar la dissidència, que ha restringit als ex-presoners polítics tot de drets fonamentals, no pas amb la voluntat d’adequar-se als supòsits que preveu la llei sinó amb la intenció de liquidar-los políticament, d’apartar-los de la vida pública. De silenciar-los.


>> https://vilaweb.us8.list-manage.com/track/click?u=b3c3c84eccc60cc3b3d83a934&id=b69b024274&e=9bc8118848


NOTÍCIES RELACIONADES:

>> "Una Espanya exòtica on han de redactar una llei pensant en les trampes que faran els jutges". La lletra petita: L'amnistia no torna els diners de les multes ni dels embargaments

>> (18.11.2023) Martín Pallín: “Vivim una rebel·lió del món jurídic, impròpia d’una democràcia” pel jutge Martín Pallin

_

6 d’octubre del 2024

"Els catalans són un poble mobilitzat, i quan s'han de posar ferms, es posen ferms" Gonzalo Boye (vídeo 30 segons)

 

 Em costa creure'm que la gent deixarà que detinguin al President Puigdemont sense més ni més. Em costa creure'm-ho. I en segon lloc els catalans són un poble mobilitzat i un poble que ha demostrat que quan s'ha de posar ferm es posa ferm.
 

11 de setembre del 2024

Avui fa 100 anys, l'11.set.1924: Gaudí es nega a parlar castellà i és detingut per la policia a la porta de l'església de s. Just i Pastor on es deia una missa pels difunts del 1714, el porten al cuartelillo.

Diada del 1924 (prohibida), Gaudí (71 anys), és detingut, vexat i amenaçat per la policia espanyola per parlar en català.
Aquesta és una imatge de Gaudí ja gran, no seria molt diferent del dia que és detingut. Els seus amics, el Dr. Santaló, el van buscar per tota la ciutat en veure que no tornava a casa. Pagant-li la multa, van poguer treure'l de la presó


 


 El context era la repressió a la llengua catalana i tot el que fos català durant la dictadura de Primo de Ribera (1923-1930)

En aquell moment Gaudí era un home gran, ja tenia 71 anys: això va ocórrer dos anys abans de la seva mort al juny del 1926: cap respecte a la gent gran:



Gaudí també es va negar a parlar castellà durant la visita d'Alfons XII  a la Sagrada Família, el seu amic el poeta Maragall fa fer de traductor:

>>>>  Gaudí es nega a parlar castellà, defineix la (mala) administració d'Espanya, i alaba a Prat de la Riba. Article del 1917 

>> Gaudí i l’ús del català en públic i a la visita d’Alfons XIII a la Sagrada Família.

 

>>  "Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada"
Antoni Gaudí

 

>> vídeo sobre Gaudí a TV3 (cal donar-se d'alta per accedir-hi) https://www.ccma.cat/3cat/gaudi-una-visio-singular/video/3196530/?ext=SM_WP_F4_CE24_

 

>> recomanem una biografía de Gaudí, la millor que hem llegit: "Gaudí. Biografia de l'artista"  Josep Maria Tarragona. Ed. Proa. Barcelona. 1a edició. 1999 (252 pàgs)


1 de setembre 1924, el governador civil prohibeix la sardana "La Santa Espina", en el contexte de la dictadura de Primo de Ribera (1923-1930)


Avui fa 100 anys que van prohibir “La Santa Espina” durant la dictadura de Primo de Ribera.

 

     GOBIERNO CIVIL  

 Núm. 2680

CIRCULAR 

Habiendo llegado a conocimiento de este Gobierno civil en forma que no ofrece lugar a duda que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la sardana titulada "La Santa Espina" en la via pública, salas de espectáculos y de Sociedades y en las romerías o reuniones campestres, previniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor.


Barcelona, 4 Septiembre 1924

El Gobernador civil,
Carlos de Lossada
 
 
 
TEXT  DE  "LA SANTA ESPINA":
 
Som i serem gent catalana
tant si és vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.
Canta l’ocell, lo riu, la planta,
canten la lluna i el sol.

Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
el passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.


En aquest enllaç podras sentir-la:


__

22 d’abril del 2024

Què vol dir terrorisme? De la històrica connotació positiva a l’abús per a acorralar la dissidència - un exemple excel.lent de manipulació.

 



La manipulació ideològica de la paraula “terrorista” l’ha convertida en un terme objectivament inservible i que hauríem de repudiar
 
Vilaweb - V.Partal - 27.04.2023

La utilització descaradament ideològica de la paraula “terrorisme” l’ha convertida en inservible a l’hora de fer una anàlisi de la realitat. Brian Jenkins, un dels analistes més seriosos del fenomen, ja va deixar ben clar fa anys que “dir que algú és terrorista depèn sobretot del nostre punt de vista polític” –si són dels nostres no seran mai terroristes. Per aquesta raó l’ús d’aquest mot avui dia implica un judici moral. Cosa que és important d’entendre perquè vol dir que si algú t’arrossega a fer creure que aquest o aquell és un terrorista, indirectament haurà aconseguit que interioritzes el seu punt de vista moral. Per això, d’ençà que el mot s’ha convertit en una arma propagandística contra qualsevol mena de dissidència, ha crescut la impossibilitat de prendre’s seriosament l’ús que se’n fa, per subjectiu. D’ací ve que molts mitjans anglosaxons, com ara Associated Press, eviten la paraula “terrorista” o “terrorisme”, en les notícies, pràctica que VilaWeb també segueix.

 

Per a entendre fins a quin punt l’expressió “terrorisme” ha estat manipulada, n’hi ha prou de repassar-ne els usos històrics. Tothom sap que la paraula va ser inventada per a definir el Regnat del Terror instaurat per la Revolució Francesa com a instrument de govern revolucionari. I això va fer que el terrorisme tingués connotacions molt positives, progressistes, en el curs de segles. Tant que algunes de les proclamacions de Robespierre resulten ben xocants en veient la connotació que han fet adquirir a la paraula avui: “El terror només és la justícia, ràpida, severa i inflexible; per tant, l’emanació de la virtut.” Per exemple.

 

 Aquesta accepció positiva del terme va ser viva fins a la Primera Guerra Mundial. Naródnaia Vólia, el petit grup de constitucionalistes russos que van oposar-se al tsarisme, es definien obertament com a terroristes i reclamaven l’acció violenta com una manera de fer “propaganda per la via dels fets”. El primer de març de 1881 van aconseguir d’assassinar el tsar Alexandre II i aquell atemptat va desfermar una onada d’admiradors per tot Europa que feien servir amb orgull la paraula “terrorista”. Alguns grups anarquistes van crear fins i tot una internacional que va ser responsable d’un nombre impressionant d’atemptats contra dirigents polítics de tot el món, i hom va teoritzar el tiranicidi com una manera plenament legítima de fer avançar la societat.
 
 
 Fins a la Primera Guerra Mundial el significat de la paraula no va començar a canviar. Tant en l’imperi otomà com en el dels Habsburg van ser grups nacionalistes els qui van adoptar les teories del terror –armenis, macedonis, serbis, bosnians com els de Mlada Bosna– i l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc va desencadenar la guerra. En aquella època el terrorisme encara era considerat més aviat una tècnica, però –com una manera de combatre els processos d’alliberament nacional– els nacionalismes opressors van començar a fer servir “terrorisme” negativament, per primera vegada.
 

Aquesta actitud es reforçà molt a la dècada dels anys trenta, quan “terrorisme” es va començar a fer servir per a descriure les pràctiques de repressió en massa i assassinats col·lectius de l’Alemanya nazi o la Unió Soviètica de Stalin. Mussolini encara va fer aquella famosa definició en què digué que el terrorisme era una qüestió d’higiene. Entre unes coses i altres, acabada la guerra, la paraula que pocs anys abans encara tenia una connotació progressista va començar a adquirir un tint negatiu.

 

Aleshores va arribar el procés de descolonització de l’Àfrica i Àsia, gairebé a tot arreu amb enfrontaments armats, i això va consolidar el tomb negatiu en l’accepció del terme. Curiosament, va passar en bona part per la por dels terroristes de ser etiquetats de terroristes. Per això es van començar a preferir expressions com ara “combatents per la llibertat” o “guerrillers” i es va posar molt l’èmfasi a negar una etiqueta que fins aleshores havia estat acceptada, fins i tot amb orgull.

 

El tombant fou quan Iàsser Arafat va parlar per primera vegada davant l’ONU el novembre del 1974 i va dir, enmig d’enormes aplaudiments dels delegats dels estats del tercer món: “La diferència entre un revolucionari i un terrorista només rau en la raó de la seua lluita. Qui es pose dempeus per una causa justa i lluite per la llibertat de la seua terra no podrà ser mai denunciat de terrorista.” La paraula havia canviat de significat. Però, curiosament, el darrer grup que sé que s’autoqualificava de terrorista és Lohamei Herut Yisrael, als anys quaranta, però –significativament– la traducció del seu nom és “Lluitadors per la llibertat d’Israel” i no pas “Terroristes per la llibertat d’Israel”.

 

Què va arribar després d’un tomb tan gran ja es podia esperar. “Terrorisme” ha esdevingut avui un vocable que fa servir qualsevol poder per a etiquetar negativament i acorralar qualsevol resistència –a més, amb el pas dels anys i cada vegada més, amb independència dels fets, cosa que és molt important.

 
The Terror Network, un llibre al·lucinant de Claire Sterling publicat l’any 1981, va servir per a posar en relleu aquesta nova era, la utilitat i l’ús del terme. Sterling es va inventar que tots els fenòmens terroristes i revolucionaris del món en realitat eren coordinats a l’ombra pel Kremlin i responien a un pla global i cohesionat. I això va fer que es començàs a fer servir “terrorisme” no solament en referència a la comissió d’atemptats. Per primera vegada algú podia ser “terrorista” de pensament i prou. I alhora es va embrutar l’etiqueta començant a penjar-la a tota mena de delinqüents per amagar una cosa que fins aleshores era clara, que el terrorisme és una acció política. D’aquesta manera i per aquesta raó, van començar a aparèixer en els mitjans mots com ara narcoterrorisme, per exemple. I tot plegat es va convertir en una lluita pel relat.
 
 
Finalment, a començament d’aquest segle els grans atemptats d’al-Qaida i més grups gihadistes als quals es va associar l’expressió “terrorista” han suscitat un estat d’opinió generalitzat que creu que el terrorisme ha de ser aixafat i és el principal enemic de la humanitat. No fou perquè sí que els Estats Units batejaren propagandísticament la segona invasió de l’Irac amb la denominació “Guerra contra el Terror”.
 
 
Amb tot plegat, aquests darrers anys han anat creixent dos fenòmens. L’un és la frivolitat amb què cada vegada la qualificació de terrorista es llança contra més gent. Als Estats Units els antifeixistes o els assaltants del Capitoli, cadascun en un espectre diferent de la vida política, han estat qualificats de terroristes. L’expressió “ecoterroristes” es fa servir cada dia més per atacar militants ecologistes. I la fiscalia espanyola qualifica el moviment independentista català de terrorista i queda tan tranquil·la. Aquesta seria, en tot cas, una tendència positiva en el sentit que tanta exageració acabaria fent obrir els ulls a la gent.
 

Però el problema és que aquesta tendència va acompanyada d’un ús cada vegada més freqüent i gratuït del terme “terrorista” per la policia i els tribunals. Fins al punt que tant hi fa si els fets encaixen o no en allò que havia estat la definició històrica del mot ni en l’ús de la violència. I al nostre país hem vist persones acusades de terrorisme pel fet de tenir un xiulet a casa; o ahir vam poder veure que uns ciutadans, els encausats de l’operació Judes, eren acusats de terrorisme, tot i que resulta que es mouen pel carrer en llibertat –i la contradicció, doncs, és ben òbvia: si són tan perillosos com caram és que són al carrer?

 

La cosa és greu. Aprofitant-se del relat creat aquestes darreres dècades, ara es va combinant una definició enormement ampla i vaga d’allò que seria terrorisme, on gairebé cap qualsevol activitat, amb un llindar enormement baix per a designar qualsevol persona de terrorista –ja no cal posar bombes ni dur pistoles ni formar part de cap grup armat perquè t’acusen de terrorista; els fets han deixat d’importar. I contra això hi ha tan sols el recurs de repudiar l’ús de la paraula, com fem en aquest diari, i de malfiar-se, per sistema, de qualsevol intent del poder polític, policial i judicial de qualificar algú de terrorista.

 

PS1. Evidentment, tot això que explique ve a tomb del fet que ahir es va saber que els detinguts del 23-S aniran a judici acusats de terrorisme. El meu suport i solidaritat amb tots: David Budria, Clara Borrero, Xavier Buigas, Alexis Codina, Edu Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros, Germinal Tomàs, Esther Canet, Sònia Pascual, Queralt Casoliva i Rafael Delgado.

PS2. Ahir era dijous, de manera que va tornar La tertúlia proscrita, en què Josep Costa i Albano-Dante Fachin van parlar a bastament d’aquesta qüestió i de més fets d’actualitat. La podeu veure ací.

 
 
__

19 de març del 2024

L’Audiència espanyola tomba el recurs de la fiscalia i avala d’investigar el Tsunami per terrorisme

 

 

foto de la wikipèdia

 

18.03.2024

La sala penal de l’Audiència espanyola ha desestimat el recurs de la fiscalia, que s’oposava a considerar les accions del Tsunami Democràtic com a terrorisme, tal com les va qualificar el jutge instructor Manuel García-Castellón, i demanava que fossin investigades com a desordres públics i, per tant, traslladar la causa als jutjats de Catalunya.

 

En la seva interlocutòria, la sala fa seus els arguments esgrimits en la interlocutòria del Tribunal Suprem del 29 de febrer, en què assumia la causa del Tsunami contra els aforats en aquest procediment, l’actual eurodiputat Carles Puigdemont i el diputat Ruben Wagensberg, i mantenia a l’Audiència espanyola la competència per a investigar els no aforats. Sobre això, el Suprem deia que, perquè els fets encaixin amb el delicte de terrorisme, “cal que hi hagi una subversió de l’ordre constitucional, que s’alteri greument la pau pública, que es desestabilitzi greument el funcionament d’una organització internacional i que es causi un estat de terror en la població”. I concloïa: “En aquest cas s’han comès, per part del moviment Tsunami Democràtic, els delictes greus contra la llibertat, la integritat física, d’atemptats, falsedat documental, contra el patrimoni i més.” I assumeixen la “doctrina del terrorisme de carrer” que ja van esgrimir la majoria de fiscals del Suprem, que es van rebel·lar contra el criteri de la fiscalia general de l’estat, per la qual no hi va haver pas terrorisme.

 

El tribunal desestima així també el recurs de la investigada Marta Molina en què qualificava de prospectives les diligències d’investigació acordades per l’instructor García-Castellón. També desestima igualment el recurs de l’investigat Josep Lluís Alay, en què assenyalava que no hi havia cap element que acredités, ni tan sols de manera indiciària, que hagués tingut una participació penalment rellevant en els fets investigats. Però l’Audiència considera que “l’envergadura de les accions dutes a terme per Tsunami Democràtic relatades a la interlocutòria recorreguda i la participació descrita de Josep Lluís Alay evidencien com n’és d’essencial la participació per al desenvolupament d’aquelles accions”.

 
 
INFO SOBRE L'ORIGINAL I ÚNICA AL MÓN, DEFINICIÓ DEL DRET ESPANYOL DE "TERRORISME":
 
 
 
__