Totes les defenses alerten de la vulneració del principi acusatori, que implica indefensió i esberla el relat del ministeri fiscal contra la suposada trama de la família de l'expresident
El Món - Quico Sallés - 25.11.2025
Les dues primeres jornades del judici contra la família Pujol Ferrusola, amb l’expresident Jordi Pujol al capdavant, han servit per exposar el que en l’argot judicial s’anomenen les “qüestions prèvies”. Un tràmit que des de l’abril d’enguany s’ha reformulat i reforçat, i que té com a objectiu advertir el tribunal de vulneracions de drets que s’hagin pogut produir durant el procés, peticions o
valideses de prova pendents o alguna prescripció. Un preàmbul necessari
per intentar també estalviar temps als magistrats a l’hora de jutjar els
fets, però que en els darrers anys havia perdut eficàcia, fins al punt
que les decisions sobre les qüestions prèvies no es resolien fins a la
sentència. Totes les defenses han enllestit aquest dimarts el repàs a les vulneracions de drets que entenen que impedeixen mantenir determinades acusacions, les peticions d’aportació de més prova exculpatòria o, fins i tot, les al·legacions sobre el que consideren clares prescripcions de delictes. Unes exposicions extraordinàriament ben explicades a les quals, dimecres, l’Advocacia de l’Estat i el fiscal Fernando Bermejo hauran de replicar. De fet, cap de les acusacions no tenia cap qüestió prèvia, però la contundència argumental de les defenses obligarà el representant del ministeri públic i als lletrats de la Moncloa, Iñaki Ocio i Álvaro Bazán, a fer punta al llapis per neutralitzar el que ha estat un contraatac rigorós, dur i ben travat.
Saber de què t’acusen
Cadascú ha mirat per les qüestions prèvies que pertocaven al seu client. Però n’hi ha hagut una que ha fet de denominador comú. No hi ha hagut cap defensa que no l’hagi brandat, i sovint, amb vehemència jurídica. Es tracta de la vulneració del principi acusatori. No és una qüestió menor, ans al contrari, és un dels puntals de l’estat de dret; una garantia inalienable de les democràcies. I en el cas Pujol és especialment punyent, atès que els dotze anys d’instrucció han servit, sobretot, per crear un relat acusatori.
Unes defenses aplicades, amb despatxos amb prou recursos, habilitats i veterania han despullat la narració acusatòria deixant entreveure-hi unes costures febles,
sense detall i sense connexió amb els fets concrets dels delictes que
presumptament hauria comès la família, els desimputats per mort o
malaltia i la quinzena d’empresaris acusats. No és el primer cas, de
caràcter polític, que s’ha desmuntat per la vulneració d’aquest principi
Una infracció que els advocats han ressaltat per la seva “projecció al dret de defensa, al dret a un procés amb totes les garanties”. “L’escrit d’acusació, en delimitar un contingut objectiu, és el que facilita i possibilita que la defensa construeixi fets impeditius, extintius o excloents en l’exercici del seu dret de defensa”, arguïa Cristóbal Martell en la seva exposició en defensa de Jordi Pujol Ferrusola. Una tesi compartida amb generositat amb la resta dels defensors.
El primer exemple, el cas Filesa
De fet, una de les resolucions que formulen l’aplicació pràctica d’aquest concepte va ser en el cas Filesa, de finançament irregular del PSOE. L’aleshores magistrat del Tribunal Suprem José Augusto de Vega, el 19 de juliol de 1997, va ser ponent d’una interlocutòria que establia un lema definitiu per poder entrar en una sala de vistes: “Òbviament, sense fets concrets, no hi ha acusació formal”. Una resolució que deixava fora el PP de l’acusació tot i haver presentat un escrit amb un relat dels delictes comesos per la direcció executiva i financera del PSOE de 545 pàgines. Molta palla, però cap conducta o nexe de causalitat concret entre els fets descrits i el Codi Penal.
Aquesta resolució, que ha servit per bastir la doctrina sobre el principi acusatori, resolia també la qüestió prèvia presentada pels acusats sobre els dubtes que tenien amb relació als fets dels quals els acusava exactament un partit polític. La interlocutòria era resolutiva, cristal·lina: l’acusació era “ineficaç” i no podia resultar efectiva perquè no havia respectat “una mínima concreció en el seu relat”, cosa que era “greument lesiu al dret de defensa”. Sense concreció en els fets, doncs, és impossible la defensa, rebatre, confrontar i, en definitiva, com han assegurat els advocats, “edificar prova de descàrrecs en termes de fets exclusius impeditius o excloents”. Recollint la norma establerta pel Tribunal Suprem “una acusació inconcreta no és acusació”.
No és l’única resolució
No és l’única resolució que ha establert la normativa de l’aplicació d’aquest principi. Dues més acaben de bastir la interpretació que se’n fa dins el sistema legal espanyol. Una interlocutòria de 17 de novembre de 1998, de l’Audiència de Las Palmas, determina que quan “l’acusació està prenyada de generalitat, abstracció, universalitat i absència de concreció no hi ha acusació”. Un cas, per cert, que va acabar amb el sobreseïment lliure dels acusats pel ministeri fiscal.
I, finalment, la sentència del 14 de desembre del 2020 de la sala penal del TS, de la qual va ser ponent el magistrat Javier Hernández i que va obtenir el suport de magistrats com Manuel Marchena, Vicente Magro, Ángel Luis Hurtado i Concepcion Espejel. Una sentència que els advocats del cas Pujol qualifiquen de “delícia” perquè entenen que resumeix i sintetitza el que ha de tenir un escrit d’acusació per complir amb el principi acusatori i permetre “vertebrar i estructurar l’exercici del dret de defensa”.
Què passa en el cas Pujol?
Els defensors dels acusats de cas Pujol s’han dedicat en cos i ànima, en aquestes dues jornades, a denunciar la vulneració d’aquest principi acusatori. Especialment, en l’escrit del ministeri públic, de 216 pàgines i que ja a la pàgina 4 fa emergir els “excel·lents beneficis de concursos públics que es resolien en diverses administracions controlades per CDC”. Tot i aquest marc conceptual, els lletrats s’han conjurat per deixar clar que, més enllà d’aquesta idea, els acusadors no aporten fets concrets de la participació, ni indicis, ni dels detalls que porten a aquesta conclusió.
Tant Martell, com Oriol Rusca, advocat de Mercè Gironès, com els lletrats Luis de Jordana, Ana Bernaola, José María Fuster Fabra, Carles Montguilod o Fermín Morales, que representen diversos empresaris, han carregat contra l’afirmació del fiscal i l’Advocacia de l’Estat sobre els “excel·lents beneficis de concursos públics la resolució dels quals depenia de les diferents administracions catalanes”. Els advocats esperaven que “l’anunci-preàmbul” seria “l’eix vertebrador de l’escrit d’acusació” de les dues-centes i escaig pàgines del text, però tots han afirmat que no han pogut saber “a quins concursos es referien, per poder valorar les ofertes, qui van ser l’òrgan informant, quin organisme va resoldre” i si alguns dels membres d’aquests organismes, com va exposar Martell, va “rebre l’influx, la indicació, el suggeriment d’algun membre de la família Pujol”.
Una concreció que consideren “elemental” per tal que les defenses puguin plantejar el descàrrec o oposar fets extintius de les acusacions. Tots els advocats han retret aquesta indefensió que vulnera l’article 24 de la Constitució, que protegeix la tutela judicial efectiva. De fet, els lletrats han escrutat amb traça l’escrit per denunciar al tribunal que no podran trobar en l’escrit ni actes administratius ni plecs ni llicències ni òrgans de contractació ni taules de contractació que haguessin concretat l’acusació mare exposada pel ministeri públic en la pàgina 4. Una acusació cap als empresaris que han donat diners a la família Pujol a canvi d’adjudicacions d’administracions, on, per cert, no manava CDC.
Com es combat?
Per tant, la pregunta que haurà de respondre el tribunal i abans les acusacions en el seu torn de rèplica de les qüestions prèvies és la que han formulat les defenses: “Com es combat aquesta afirmació genèrica universal i abstracta?”. En aquesta línia, critiquen que sigui una acusació de “pura abstracció conceptual”. Tots han clamat que no coneixen ni el concurs, ni l’òrgan, ni la mesa, ni l’informant, ni el que va resoldre aquestes suposades adjudicacions a canvi de diners. De fet, en molts casos són llicències taxades per llei que no depenen en cap fase de discrecionalitat de l’administració.
D’aquesta manera la denúncia d’inconcreció, vaguetat, universalitat i generalitat al tribunal ha servit per expressar als advocats que se’ls fa “senzillament impossible una defensa amb un escrit d’aquesta naturalesa”. Per això reclamen tutela en aquestes qüestions prèvies i que es retirin de la vista oral les acusacions que no tenen cap base fàctica concreta i no es dediquin a “pinzellades de traç gruixut de delictes de corrupció política”. La infracció denunciada colla doncs les acusacions per tal d’aclarir la infracció denunciada per les defenses, però també del tribunal, que podria veure compromès el seu rol institucional, el que en l’argot es coneix com a terzietà, un concepte italià que comprèn la imparcialitat i l’objectivitat judicial, de respecte a les parts i a la responsabilitat que tenen sobre el propi objecte del procés.
>>> https://elmon.cat/politica/tribunals/la-falta-de-concrecio-de-les-acusacions-punt-feble-del-relat-contra-els-pujol-1087006/?utm_term=Autofeed&utm_medium=Social&utm_source=Facebook&fbclid=IwY2xjawOV2_hleHRuA2FlbQIxMQBzcnRjBmFwcF9pZAwzNTA2ODU1MzE3MjgAAR5e6_xXAtRIP-mzdNZwRslQRV8K3ZT9s0u3q4gnj7JOEUTrC6beaXERXiQtuw_aem_o3jKry55lIWdm53FxOuZzQ
